Joan Clave Morell

   Els carros que avui son uns elements vistosos i festius, que el jovent actual només els veu als “Tres tombs”, van ser des de temps immemorials, fins fa uns cinquanta anys, un element importantíssim a les nostres vides, en especial en els pobles i al servei de la pagesia, tan pel transport de persones com de de les seves produccions.

   Aquest vehicle, dit de tracció de sang, ja fos la sang de cavall o euga, matxo o mula, ruc o ase, està extraordinàriament ben descrit al llibre de Josep Morell “Diccionari històric d’eines agrícoles de Vila-seca” i per tant, no repetiré tot allò que al llarg i ample de moltes pàgines, si explica amb tota mena de detalls.

   Altrament, sí que vull fer esment a la importància que el carro tenia a la vida del nostre poble, que essencialment tenia en la pagesia la seva principal activitat, sense oblidar el seu paper en la vessant lúdica de les nostres vides. Anar a la Pineda el dilluns de Pasqua, era per a la joventut un trajecte obligat uns quants cops a la vida, i encara més anar a la platja a l’estiu o viatjar a Reus o a Tarragona ja fos per anar a comprar o per anar-hi de festa.

   A Vila-seca del meu record més remot, hi havia prop de set-centes cases, de les quals, n’he fet una estimació del nombre de carros que hi havia, que he calculat entre 270 i 290 carros, la immensa majoria, havien sigut construïts al poble. Hi havien tres constructors o carreters, el carreter del Sindicat, en Joan Cabré, just a la casa del davant hi havia l’Emili Nadal, i al Carrer dels Ferrers, ni havia un, de noms de de fets, en Josep Carreté, que havia tingut l’obrador al carrer de Cantarranes, que quan tenia el nom de Carrer de Pi i Margall, és a dir, durant la guerra, hi van caure unes bombes que el van deixar fet un munt de runes i amb uns quants morts. Els carreters solien requerir l’ajut dels ferrers veïns, per a la construcció i muntatge dels carros.

   A partir d’una estructura bàsica del carro, si anaven adoptant diferents elements complementaris en funció del paper que havia de tenir. En general, la majoria dels carros tenien una mida semblant, tot i que ni havien de més petits, que eren estirats per someretes o cavallets, no pas ponis que només havíem vist al circ, i uns altres de molt grans, el paper dels quals era bàsicament el transport amb càrregues més voluminoses, que solien tenir aquells que combinaven les tasques agrícoles amb les comercials. A més de les mides, un tret definitori d’aquests carros grans era que, la bossa era un tauler de fusta resistent enganxat amb cadenes i que quedava ben a prop del terra, que permetia augmentar el volum de la càrrega.

   El muntatge més habitual, que servia per la major part dels dies de l’any, era el de la bossa encofinada posada damunt de l’entramat de soga d’espart, amb estores d’espart enganxades a les baranes dels dos costats i al darrere, una altra estora amb butxaca a la part de dins i que es penjava dels claus que hi havia al travesser. Sovint es substituïa aquesta estora per un entrelligat de la soga de cànem que sempre es duia al carro, i que moltes vegades sostenia la pollegana o la francesa, que es solien posar al darrere sostingut per la corda, mentre que el forcat es posava lligat a una de les baranes o senzillament reposant a la bossa pel davant i sobre el travesser pel darrere. Al travesser també si solien penjar les aixades. Amb aquest apariament, si podia portar una petita càrrega, un parell de sacs de guano o de gra per sembrar, o uns quants paners de llavor a l’anada i dos o tres bitllots i un parell de sacs d’hortalisses a la tornada. El pagès solia seure sobre una fusta travessera damunt del fuell, protegint el cul amb una manta o amb el sac de la palla, elements de confort que també servien per la migdiada.

   De fet, sobre el carro, el pagès si passava molt de temps, sobretot quan havia d’anar a les partides del terme més allunyades del poble. No fa pas gaire vaig sentir dir a un prohom de la nostra vila, tot fent una explicació dels avantatges que suposava tenir a l’abast un camp d’aviació, altrament dit aeroport, com el de Reus, i contava que tenint dos fills, un a Holanda i un altre a Anglaterra, els tenia a una distància de dues hores amb avió, que era el temps que tardava el seu avi amb el carro, quan li tocava anar a treballar al Pla de Maset o al Sangulí. Potser ho exagerava una mica, però el cert és que anant amunt i avall amb el carro, el pagès si passava una part important de la seva vida, i d’aquí ve la rellevància a que feia esment al començar.

A l’escola nacional sector nens que ocupava el primer pis de l’edifici, hi havien les tres classes, la del senyor Roig al capdamunt de les escales i que tenia dues finestres al carrer de la Mare de Deu de la Pineda i un recambró fosc que servia d’us personal del mestre, la del senyor Jimeno, era la més lluminosa, amb dos balcons a la plaça i un recambró amb dues finestres al carrer de Sant Pere, en canvi la del senyor Garriga, era la més gran però només tenia un balcó a la plaça i dues finestres al carrer.

   A més de les classes o aules, hi havia el quarto de la clofolla, que tenia l’accés per l’escala de les nenes, tot i que tenia un finestral que donava al corredor de les comunes. Anys enrere, a més de les aules, també hi havia en cada planta un habitatge per un mestre al primer, i una mestra al segon.

   Les latrines n’eren tres, tancades amb les respectives portes, amb un forat al terra i unes passeres per posar-hi els peus per ajupir-se, que servia per fer-hi les necessitats corporals, ja fossin solides o líquides i en les que, la necessària neteja higiènica no era la qualitat habitual, cosa que sovint suposava sortir del tuguri amb les sabates envescades.

   El corredor de les comunes, en determinades ocasions que solien ser recurrents, venia a ser l’aula d’educació sexual dels alumnes mes grans de l’escola. Això d’educació és per dir-ho d’alguna manera, sobretot per la manca d’explicacions dels nostres pares i dels nostres mestres. En realitat es tractava d’avançar uns coneixements del propi cos i la seva fisiologia sexual, emprant un vocabulari propi, que fora d’aquesta aula, no he sentit mai en altre lloc. Naturalment érem a l’escola per a aprendre.

   La lliçó la donaven sempre els més grans que s’adreçaven als més jovenets que intuïen que per l’edat estaven en els inicis de la pubertat, i abans que res li preguntaven: “Que ja et salten?” referint-se a que, si per la cigala a més dels orins, també li sortien “resolis” que era com en dèiem del semen. Al manifestar ignorància, la pregunta següent era: Que no trempes?, i si l’interpel·lat arronsava els “hombros” tot mostrant interès pel que podrien ser les respostes, el convidaven a abaixar-se els pantalons per veure com tenia la cigala i el seu entorn, per les mides i la pubescència, i així que veien que la cosa ja estava a punt de despertar-se li explicaven com li anirien les coses de l’entrecuix, fent-li una demostració pràctica, dient-li que per animar la cigala, anava be, tancar els ulls i pensar en la noia que li agradava tot imaginant-la nua, i així venia la trempera. El pas següent era “ara me la pelo a la salut ... d’aquella noia” i començaven les manualitats d’una o altre forma fins aconseguir que sortissin amb empenta els “resolis”. Aquesta era la primera lliçó.

   La segona i totes les demés, consistien en explicar que, quan fóssim una mica més grans, la trempera s’havia d’aprofitar per “xivar” o “pitjar”, és a dir, ficar la cigala a dintre la “xona” de la noia, però això comportava que els aprenents es fessin un garbuix, que obria expectatives inimaginables i poc a poc, anaven preguntant i escoltant als companys més grans que els havien donat la primera lliçó al corredor de les comunes de l’escola nacional graduada de nens, ja que ni els pares, ni els mestres estaven disposat a explicar-nos. Per això hi havia una major morbositat per l’aprenentatge, i per escatir qui s’ho feia amb qual, sorgint de les improvisades explicacions unes llegendes de molt dubtosa credibilitat però que s’escampaven de boca a orella per tots els nous arribats a la pubertat.

   Podeu pensar que això és una bajanada, i potser ho és, però era com diverses generacions de nois del poble rebíem la primera lliçó, amb un peculiar vocabulari, que era el propi per l’ocasió i que els entre cometes, son exclusius del nostre poble. 

   La cerimònia dels enterraments al llarg de les nostres vides, solen ser, al menys al poble, la que té una major participació del veïnat, al contrari dl que passa amb els naixements, casaments, etc. en que la concurrència sol ser només dels familiars i amistats més properes.

   Darrerament, sovint comentem entre els veïns del poble de tota la vida, que el tanatori ve a ser com una mena de centre social, on ens trobem i podem saludar a convilatans amb els que sovint no hi coincidim.

   Per cert que el cerimonial actual és molt diferent del que havien conegut en els temps que ara, els que ja som grans per no dir vells, solem rememorar.

   Hi han hagut molts canvis en el paper que l’Església catòlica ha tingut al poble, i en general, val a dir que de dia en dia va perdent més clientela o fidels si ho diem be. Però ara per ara, quasi tothom passa, o el fan passar per l’Església per acomiadar-se definitivament del veïnat. Ara bé, tot el cerimonial dels enterraments és ben diferent avui, de com es feia anys enrere.

   Podem aprofitar per a dir, que dels meus primers records, hi ha un personatge cabdal actualment suprimit, que era el fuster. Així que el metge donava per feta la mort d’una persona els familiars anaven a trobar el fuster, el qual acudia al domicili del finat, a prendre-li les mides per a que tot seguit podés construir el taüt. Per a facilitar el seu aspecte exterior es folrava de roba negra o blanca en el cas d’un infant, amb una certa decoració de passamaneria o un serrell. Amb la feina feta, portava la caixa a cal difunt i era l’encarregat de posar-hi el mort a dins, comprovant que havia pres bé els amidaments. I així donava per acabada la feina.

   El veïnat se n’assabentava pel toc de campanes característic, com encara es fa avui, fent tres tocs si es tractava d’un home o dos si la difunta era una dona. Hi havia un toc diferenciat pels albats, que era com es deien els infants difunts, que abans sovintejaven i que afortunadament han passat a ser cassos molt excepcionals.

   Els familiars, amics i coneguts de la família, acudien a la casa mortuòria a donar el condol als familiars, i si entre la defunció i l’enterrament quedava una nit al mig, quasi sempre es feia vetlla nocturna d’acompanyament als familiars, hi havia qui allargava la vesprada i al contrari, qui avançava la matinada.

   En aquest tràngol, era sempre la família qui anava a trobar el fuster, el campaner, el senyor rector amb qui pactaven l’hora de l’enterrament, i amb el responsable municipal, que havia de manllevar el cavall, preparar el cotxe fúnebre i comprovar al registre corresponent, que la família del difunt tenia la titularitat d’un nínxol.

   Poc abans de l’hora anunciada per la cerimònia s’havia presentat el “cotxe” davant la casa del difunt, on s’havien aplegat una bona part del veïnat que volia acompanyar a la família en el comiat del seu parent. Així que, quan hi arribava el capellà amb la creu i els escolans, ja tenien el taüt posat a la plataforma corresponent. Els familiars s’esperaven a la porta i així que el mossèn havia fet uns resos en llatí, es formava una comitiva en direcció a l’Església. Al davant el capellà darrere el “cotxe” i darrere seu el cap del dol, i tot seguit, tots els homes que l’acompanyaven. Una mica més enrere, el cap del dol de les dones que seguia, i a l’arribar a la plaça mentre la comitiva masculina es plantava amb el difunt i el capellà davant de les escales de l’Església, les dones passaven per davant de l’Ajuntament i entraven al temple.

   Un cop el capellà havia fet unes oracions, en llatí naturalment, es tornava a formar el seguici fúnebre pel carrer Major, i carrer del Carril i, al final es plantaven davant de les darreres cases. El cap del dol s’arrenglerava a una vora davant del “cotxe” i tothom anava donant el pesem passant-hi entremig. Un cop havien passat tots a donar el condol, tothom feia cap a casa seva i el difunt, cap el cementiri, passant pel pas a nivell de la via, i agafant el Camí del Molí.

   Hi hagué un temps en que, un cop s’havia desviat la general, es va suprimir el pas a nivell, substituint les cadenes per unes tanques metàl·liques per mor d’estalviar-se el guarda-barreres. La tanca estava barrada amb una mena d’encadenat i l’enterrador en tenia la clau per no caldre anar a fer més tomb. Era la única vegada que s’obria aquella tanca.

  Mestrestant, les dones havien entrat a l’Església on el mossèn feia unes oracions pel difunt, i tot seguit les dones passaven a donar el pesem al cap del dol situat al primer banc.

   Des del punt de vista de l’Església, hi havien establertes diferents categories, des de la més baixa, amb un sol capellà, que no cantava, passant per un capellà que cantava acompanyat de dos membres del cor parroquial, seguint amb dos o tres mossens, fins arribar al de luxe em el que hi havia un reguitzell de capellans i fins i tot venia un cotxe de fora estirat amb quatre cavalls i luxosament abillat. D’enterraments de luxe, només recordo haver-ne vist un ja fa molts anys, i pel que fa a la resta, s’emprava el cotxe municipal, que romania desat als baixos de l’antic hospital, adornat amb unes robes negres amb uns passamans i serrells daurats i quan es tractava d’un infant si posaven teixits blancs. El cavall duia un plomall damunt el cap negre o blanc, segons s’esqueia. Durant els anys de la segona República es van fer alguns, de fet ben pocs, enterraments laics i aleshores es canviava la creu que hi havia al capdamunt dels ornaments del cotxe, per una pinya.

   Els costums funeraris eren ben característics de cada localitat i sovint ben diferents, inclús en pobles veïns. A Vila-seca, del meu record d’infant, es feien així.

La festa dels Reis Mags o “reixos”, tal com es fa a Vila-seca, a més de donar molta feina al munt de voluntaris que fan possible la cavalcada, també comporten efectes colaterals, com ho son les llargues cues que han de fer els familiars dels nens beneficiaris dels regals reials. I és que al nostre poble, deu ser un dels pocs de les seves dimensions que es fa el repartiment casa per casa, a cadascun dels nens.

   Aquests dies quan per la televisió veiem llargues cues, ens diuen que es tracta de ciutadans, que acudeixen davant la justícia per autoinculpar-se per haver participat a les votacions del 9N. Aquests van amb un paper a la mà, en canvi els que ahir fèiem cua anàvem carregats amb paquets.

   A mi sempre m’han fet angúnia les cues, sobretot si em toca fer-les. Si la comparteixes amb la família o amics, pot ser més suportable al poder anar parlant, fent més distreta l’espera. Però la cua d’ahir venia a ser tot el contrari, no coneixia a ningú dels cinc o sis que m’anaven al davant i dels mateixos que venien al darrere.

   Com que la cosa anava per llarg anava pensant en allò que tenia a l’entorn, així que en la llarga espera vaig poder constatar que:

1)   A la vila de Vila-seca som tanta gent que la immensa majoria no ens coneixem. De tant en tant veia passar algú conegut que anava a posar-se al final de la cua, o algú altra que ja havia facturat el paquet que tornava en busca del cotxe.

2)   En aquest passar amunt o avall dels aturats vaig veure com una noia es va girar sorpresa cap a la que hi havia davant meu tot saludant-se efusivament, i pel que es digueren, vaig deduir que, sent totes dues de Reus, i fent algun temps que vivien a Vila-seca, ni una ni l’altra ho sabien. Es van dir mútuament a la zona del poble on vivia cadascuna, però no van quedar per trobar-se.

3)   Això em va recordar el que m’explicava un company de la feina, que tenia un fill allotjat a les Illes, i que feia més de tres anys que hi era, i encara no havia entrat al casc antic del poble, o de la ciutat, com en diuen ara els que manen. Seguia domiciliat a casa dels seus pares a Reus on també hi treballava tant ell com la seva companya de pis.

4)   Al davant meu tenia un xicot, que es va estar tota l’estona sense obrir la boca, ni tant sols per a parlar amb el mòbil. Es limitava a enviar uasaps i llegir els que rebia o trafiquejant amb aquella pantalleta. Molta gent de la cua feia el mateix, es veien molts llumetes dels telefonets en servei. Com ens ho podíem fer antes, sense aquest odiat estri, que ens genera tanta dependència.

5)   Els altres veïns tant del davant com del darrere eren parelles que parlaven entre ells, naturalment, i en castellà. Com que jo tinc un xic de tafaner que vaig heretar de la padrina, de tant en tant els hi deia quelcom a tall de comentari, i tant uns com els altres em responien en català. Ho devien intuir pel malament que parlo el castellà, i vaig pensar que eren d’aquesta generació que han aprés el català a l’escola, i tot i que el parlen molt bé i sense accent, entre ells, segueixen parlant en castellà.

6)   Sentia també els típics comentaris de que era el primer cop que feien comandes als reis pel servei a domicili, que el nen ja era grandet, i ja ho gaudia. Al meu paquet hi havien comandes per una parelleta de bessons que encara no tenien ni un mes.

7)   Igualment el cas contrari, d’aquells nens ja grandets que tenien dubtes de la l’autenticitat monàrquica dels visitants, però que davant el dubte, no convenia deixar-se perdre els regals. Feien esment a la convivència a l’escola amb nens d’altres cultures, que feien mofa i escarni de la ignorància dels nens autòctons que els hi fèiem empassar en quatre dies la falòrnia del tió, l’engany del pare Noel i la fal·làcia de la reialesa.

8)   Tot i que la cua era llarguíssima i cada any hi ha més paquets a la cavalcada, estic convençut de que hi ha més nens que es queden sense, que no pas el dia 5 al vespre reben la visita de la cort reial. Per molt que en Rajoy digui el contrari, hi ha encara massa gent que ho passa magre, i malgrat les dificultats, tothom té una prioritat per donar alegria als reis de la casa, que son els que realment ens manen, ens agradi o no.

  Tant que havia anat amb tren a la meva joventut, i tant poc que hi he anat després que si ﷽﷽una mica m avisar que el retr d' arribaria una mica m megafonia de l'a Junta Directiva, i que aquesta els admeti, dona, tot i que estic convençut que, per anar a Barcelona per exemple, és molt millor anar-hi amb tren que no pas amb el cotxe, que ve a ser l’habitual. En tot cas de tant en tant, ho he anat provant, com ahir mateix però, com m’ha passat en altres vegades que he tingut escadusserament la voluntat de provar-ho, n’he sortit escaldat, perquè per una o altra raó, el tren no compleix.

   És el que va passar ahir mateix, quan així que s’anava acostant l’hora de la sortida, una senyora molt amable, mitjançant la nova megafonia de l’estació de Vila-seca, ens avisava de que, el tren arribaria una mica més tard del que estava previst, i al cap d’una estona tornava a avisar que el retard s’allargava una mica més.

  Així que, si passeges gaire per l’andana, la vista se’n va de pet cap el lledoner, el lledoner de l’Estació, que possiblement sigui avui l’arbre més majestuós del terme o al menys, uns dels que més. Abans, l’arbre més gran ho era, el també lledoner de Jaume de la Cona als Emprius, del que recordo com si fos ahir, que una tarda d’estiu després de dinar a la Burguera abans que fos expropiada pel senyor Busch, tot passejant camí amunt, els de la colla, ens hi vam atansar i per abraçar la seva soca van caldre quatre homes.

   Els lledoners, tot i que segons el nom científic, deu venir d’Austràlia, és un arbre ben propi del nostre terme. Només cal veure com, quan una finca queda abandonada, sense conreu, al cap d’uns anys hi trobes que espontàniament hi han crescut, lledoners, pins i oliveres i de tant en tant algun coscoll. I no solament perquè el vent o els ocells n’escampen les llavors, ja que també ho fan amb altres espècies vegetals, deu ser perquè la nostra terra “els hi prova”.

   El lledoner de l’Estació em porta records d’infància, i no precisament per la utilitat habitual, de la cerca de lledons per a fer-ne dels seus pinyols projectils amb l’ajut dels canuts de canya. El lledoner de l’estació era tan gran que feia gairebé impossible pujar-hi per collir lledons, només hi pujaven els més grans i amb l’ajut de la colla, i així encara, ho fèiem molt pocs.

   L’atractiu del lledoner però, era la rampa on s’acabava la paret de contenció del terraplè que marcava el començament del camí del Castellet, pel damunt del qual hi havia una mena de moll de càrrega de mercaderies, que en teoria, eren transportades amb el tren, encara que el més normal, era que, els materials que hi reposaven anys i panys, eren propis del ferrocarril: ralls, travesses aleshores de fusta, rodes aparellades amb el fuell, etc. esporàdicament hi havia bocois, tot i que els bocois solien traginar-se des de l’altre banda de les vies, al costat del poble.

   A l’altre extrem d’aquesta paret, tocant a la general, també n’hi havia una de rampa, però més amorosida ja que vorejava l’accès per on hi pujaven els carros.

   Quan els diumenges a la tarda anàvem a veure el partit al camp de futbol de l’Ateneu, després de travessar les vies, que el Pep de Bufilàndia vigilava, posant les cadenes quan venia un tren, deixàvem la general girant a la dreta pel camí del Castellet, i mentrestant la gent gran passava pel camí, la canalla, sempre pujava per la rampa llarga, seguia caminat per la paret, i acabava baixant relliscant, i sovint caient, per la rampa curta amb molta pendent.

   Ara pel poble –o ciutat com diuen els que manen- hi ha molts parcs infantils i en ells, diferents jocs, entre els que no hi solen faltar els tobogans. A la nostra infància, tot el poble i voltants, eren el nostre parc infantil, i el tobogan, era la rampa del lledoner de l’Estació.

   Ajudava el lliscar que les sabates duien “sola de sabata”, perquè quan vam començar a tenir sabates amb sola de goma, s’havia acabat el lliscar, si no és que canviéssim els peus pel cul, com ho feien sempre les nenes, i per això, més de quatre, arribaven a casa amb les calces foradades.

   El nostre poble no era petit, i no pas tothom anava a tot arreu, però puc ben assegurar que pel tobogan del lledoner de l’Estació, hi havien passat tots, i molts cops. 

Poble que no és poble... ja veus.

    S’asseu al recer amb el sol a la cara i el plat als genolls, es llesca el pa i s’acosta el vi. Comença a menjar amb molta gana.

    - Nosaltres de jovenets, també érem capsorolles i voltàvem amb els amics pels carrers, només els dies de festa, és clar, i amb la colla anàvem a Reus a peu a veure sarsuela o revista al Fortuny, o bé anàvem a la festa major de la Canonja, i per cert t’explicaré una anècdota d’un fet que vaig protagonitzar: Érem el setze d’agost, segon dia de la festa major de la Canonja, havia plogut i per tant, no podíem anar a plegar avellanes, i com que sabíem que a l’Orfeó hi havia un gran ball, hi vam anar, però a l’arribar-hi, resulta que no teníem prou diners per les entrades, així que vaig comprar una sola entrada i amb ella a la mà i el braç aixecat, em vaig plantar davant el porter de manera que ell veiés el taló, i vaig fer senyal als companys que anessin  passant. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Que comptes noi em diu el porter? Compto els que han passat sense pagar, perquè jo només tinc la meva entrada, li dono i cap dins.  Abans de mitja hora ha havíem creuat el barranc del Castellet empaitats pels joves canongins de l’Orfeó. Ja ho veus, coses de joves. Esperàvem amb delit el carnaval, i sobretot les dues festes majors, que tot el poble les gaudia i xalàvem com no et pots imaginar, i molt menys s’ho poden imaginar el jovent d’avui, que pot dir-se que no saben el que és una festa major, com que la majoria treballen a fora, no tenen festa.  

   -  Els dissabtes i diumenges i els vespres de l’hivern anàvem al cafè, quan ja érem grandets, a jugar al butifarra o al set i mig, i si s’esqueia escoltant els més grans quan parlaven de política, sobretot quan s’apropaven les eleccions, i encara que no en sabíem gaire, potser amb el temps n’hauríem aprés,  ja que ens preocupaven els problemes del poble i del país. Quan ja treballàvem solíem comentar amb els amics les menudències de la feina, que si ja teníem quatre retlles a la vinya, o si carregàvem nou portadores al carro... Teníem l’afany de ...

   Amb l’estomac ple de truita, pa i vi i els pulmons, de fum, s’ajeu una estona al sac de la palla, sense adormir-se, que el dia és curt encara. Només per pair el dinar.

 -  No segueixo, que ja veus com m’ho miro massa del meu cantó, i si continuo així, et pots pensar que nosaltres som millors que la gent d’avui, i no és cert i per això no et vull omplir més el cap, no fos cas que t’arribés a capficar tant com ho estic jo mateix. No vull que em passi amb tu com amb els meus companys de tertúlia del cafè, quan encara hi anava, que van acabar per no escoltar-me. Però és que encara no me’n puc fer raó de les transformacions del nostre poble, duta a terme a l’època dels tecnócrates i burocrates, que ja els devíem posar aquests noms en veure el que estaven fent, des dels seus despatxos a centenars de quilòmetres se’ls va posar a la clepsa que el nostre terme s’havia de industrialitzar, perquè les autoritats provincials, sempre cerquen el millor pels seus súbdits els hi ho demanaven. Val més creure-ho que anar-ho a veure! Amb aquest afany els tecnócrates ompliren el cap d’altres persones sovint de més enllà dels Pirineus, perquè fixessin els seus ulls i els seus milions, -que a naltros ens van enlluernar val a dir-ho- per fer fàbriques, al mateix temps que omplien el cap o buidaren l’estomac, d’altres persones  també a molts quilòmetres d’aquí, perquè hi vinguessin a viure, sense tenir en compte que el millor favor que els hi podien haver fet, era evitar haver de marxar de casa seva per a venir al nostre poble i voltants, a apilar totxanes primer i omplir-les de família després, tot anant posant llenya al foc per fer fums de tots colors i pudors que surten per les fumeres.

   La mula esgarrapa el terra amb les peülles, no sap ben be si per donar-li la raó o per reclamar-li torni a omplir la civadera.

    - Així, de la mateixa manera que els seus veïns, els vila-secans, nats i arrelats en aquesta terra, tant seva dels segles dels segles, enlluernats primer per la verdor dels bitllets, esglaiats després al veure que han col·laborat al soterrament dels seus afanys ancestrals i desenganyats del poble, emprèn cadascú pel seu compte, campi qui pugui!, el camí que pot, no el que vol, perquè ja no els hi queda l’arrelament des dels sigles passats, i de malgrat, es veuen transformats en petites peces d’una maquinota que gira i gira sense saber qui la fa brandar.

   - Fàbriques i fums, blocs i pisos, més fàbriques i més carrers plens de gent que no es coneixen entre ells. Molta claror per fora i molta foscor per dins. Molt soroll de gent que crida i poques converses, no se sent cap cançó... On vas Vila-seca? Per que te’n vas i em deixes sol?

    Se li fa un nus a la gola, li venen ganes de plorar, sembla que les cames no el portin, s’agafa a la soca d’un cirerer i cau de genolls a terra, sentint com si veus llunyanes el cridessin. Anton! ... Anton!. El treu del seu fixament el brunzit d’una abella, aixeca els ulls i veu com l’insecte es posa damunt d’una flor. La primera flor del cirerer ... aviat estarà tot florit i al cap de dos mesos... cireres madures, i quan ho siguin en portarà el primer grapat a la seva Cisqueta i després farà venir al tros a tots els seus nets perquè les cullin, i aquesta serà la millor recompensa, poder-los-hi donar el fruit de la seva terra que és el seu propi fruit.

 Vila-seca, març de 1974

un exemple, l’hauríem seguit. Qui ho sap?

   Buit el segon paner de pataques tallades, torna a “la roba” a cercar-ne el darrer, fa un traguet d’aigua fresca, que en aquest temps sempre ho és, del vell càntir de fang negre que va comprar a Verdú, el mateix dia que la mula.

    - Seguint els consells de la dona, com sempre, vam repartir els diners fent quatre parts iguales, una per a cada fill i la que quedava per nosaltres, per un si de cas i per la vellesa. El gran, que per aquells temps es va casar, (com que ja no era pagès), va canviar aquella botiga de Salou, que mai vaig saber què ni venia, per uns baixos més grans on hi va posar un supermercat, comprant-se un piset al damunt, d’aquells que fan a Salou, que per obrir una porta s’han d’arrambar dues cadires, perquè així, tant a prop, serien més a sobre el negoci. Ja vas ser-hi, fill meu, damunt del negoci, que fins i tot crec que tenies un forat al trespol de la cambra que donava damunt el prestatge de les cocascoles, perquè no tenies temps ni per baixar per les escales com ho fa la gent. Es clar que, com que el que vas comprar devia valer el doble dels diners que et vaig donar... L’havies de veure, Castanya, venent llaunes i embotits a les turistes amb aquelles panxes i esquenes negres de torrades pel sol, i ell, blanc com un paper d’escriure, que semblava malalt.. Això si, a l’hivern, malgrat que també té oberta la botiga, no va tan atabalat i fins té temps –algún dia- de portar els nens a l’escola. Nens, que quan seran grans, si ha de ser pel voler del seu pare, tampoc estudiaran més del imprescindible, per a poder obrir un altre supermecat dos carrers més amunt.   

    Abans, quan sembràvem les pataques, aquesta feina, era com una cerimònia a la que hi participava tota la família, menys la mula, que ho fèiem tot a mà. Ell obria el solc amb l’aixada marcant els crestalls, la Cisqueta li anava al darrere posant els talls al solc que el petit cobria amb un bon grapat de fems i entremig dels muntets la noia  hi posava una mica de guano i el gran, al darrere  ho anava tapant tot, deixant fets els crestalls a punt de regar quan convingués. L’Anton que ara ho recorda, i ho compara amb la feina que han fet avui i té per segur que aquest és el motiu que les “furones” no treballen tant com abans.

    - La xiqueta, que aviat ens va fer avis, amb la seva part dels diners, i d’acord amb el seu marit, van decidir enderrocar la casa on vivien i fer-ne una de nova amb totes les comoditats. Els hi va sobrar tot just per a comprar-se un cotxe, dels més grans que hi havia aleshores. Avui, el seu fill –només en tenen un- ja esta acabant l’ensenyament a l’Escola Nacional i l’indueixin a que aprengui a arreglar televisions, ofici en el que hi veuen -els seus pares- un profitós esdevenidor.

   Que llarg que se’ls fa el dematí, sense poder enraonar amb cap veí com ho feien abans. Ara els camps resten orfes de vida. Cada ú, ve al tros, fa una feina i se’n va cap un altre tros per no desenganxar l’eina del tractor.

    - El petit, que aleshores encara era a casa, va comprar-se un pis –ell en diu un apartament- a la Pineda per a llogar-lo a l’estiu guardant-se diners per a casar-se amb la noia que festejava, que també treballava al mateix banc. Quan arribà l’hora, es va comprar un pis a Tarragona on si han quedat a viure. Ara tenen un noi i una noia, per cert molt espavilats tots dos. Quan arribi el dia, segur que els hi donaran estudis, però ... aquests ja son pelacanyes, i ben arrelats.

    Amb l’esquer d’acabar la sembra, aniran a dinar una mica tard, doncs encara els hi manca fer mitja dotzena de solcs, però serà millor deixar-ho llest al matí, i així, havent dinat, no caldrà enganxar de nou.

    - De la nostra part, com que no havíem de comprar més terra –qui la treballarà?- ni havíem de comprar cap cotxe i ja ens estava bé la casa on encara hi vivim, varem demanar consell al nostre fill petit per a invertir. Sí, havíem d’invertir perquè llavors era temps d’això, com hi ha el temps d’esporgar o de veremar. I ho vam fer, sense fer cas dels consells, a un banc de Tarragona que oferia moltes garanties i que cada tres mesos, puntualment, ens pagaven els interessos, que aleshores semblaven tota una mesada i ara en tinc, en prou feines, per comprar-me unes espardenyes. Ah! També ens varem apuntar a una excursió, que llavors era obligat, doncs tothom ho feia, de quinze dies pel sud d’Espanya, passant per València a l’anada i per Madrid a la tornada. Semblarà que tornem a fer el viatge de noces, em digué la Cisqueta. Per cert que malaguanyat per a mi aquest viatge, que m’hauria agradat més anar pels camps i parlar amb els pagesos d’aquelles contrades que no pas veient museus, coves, catedrals i carrers plens de gent. Vaja! Que ja no podia aguantar tants dies seguits de portar sabates i corbata. Res, que m’ho vaig passar ben malament, i molt em temo que tu Castanya, sense moure’t de casa tampoc et va anar gaire be. Estic segur que el petit, més de la meitat dels dies devia descuidar-se d’omplir la menjadora de pinso.

    Quelcom hi devia haver de cert amb el que l’Anton li deia, perquè la mula, talment com si ho entengués, tot just a l’arribar al cap del solc, s’encara cap el marge buscant amb el morro estirat algun brot de fenàs verd.

    - Des d’aleshores ençà, tu i jo hem anat fent els nostres quefers amb calma i tranquil·litat, xino xano, però sense deixar endarrerir la feina, en aquests trosset de terra que avui és tota la nostra vida. Que més volem? Plegats hem assolit una posició social única, som tota una institució, o millor, som ... el record d’un passat encara no massa llunyà. Recordes aquell any que ens volien fer anar tots dos amb el carro a les carretel·les de Sant Antoni? M’hi vaig oposar, perquè tot i sent la única tradició dels poble que els joves encara conserven, i a tots ens agrada força, la nostra presència al mig del batibull del jovent –em volien fer vestir amb brusa i panyos- hauríem estat més motiu de befa que de record.

    Per fi han acabat la sembrada, una mica tard, però llestos. Se’n van tots dos cap a “la roba”, desenganxen arada i forcat i un cop arreglada la mula amb la civadera plena, l’Anton despenja el cistell i obre la fiambrera, hi ha fesols i espinacs ja bullits i barrejats. Se’ls fregeix i se’n fa una truita al fogó de les tres pedres amb una flamarada de llenya prima d’avellaner.

    - On ens ha portat l’evolució? Estem millor ara que no pas abans? Ni tu ni jo ho sabem, ni crec que ningú ens en pugui donar raó. Sovint penso en els joves d’avui, els meus nets. Quines il·lusions deuen tenir? No ho sé. Els dies feiners, que a mitja tarda ja han enllestit els deures, se’n van al bar a menjar pipes i a jugar amb aquelles màquines de llums i campanetes. Van pels carrers en colles nombroses cridant amb tota la poca solta de que son capaços, esperant el cap de setmana i els més grandets se’n van a lligar –diuen- a les boites de Salou. Criden, beuen, lliguen i tot i que van sempre en colles, en el fons, se senten sols. Quan es fan més grans i troben una noieta que els agrada, s’asserenen i es casen, cercant les comoditats casolanes, en especial la del tresillu. Tenen grans prestatges amb llibres que no llegeixen i de discs que tampoc s’escolten, passen les hores davant la televisió que diuen que no els hi agrada, fumant i bevent, esperant el cap de setmana per agafar el cotxe i la família i anar a desintoxicar-se    –diuen- de la vida quotidiana. I aquesta família, aparentment unida, resta aïllada de les altres que l’envolten, moltes vegades sense conèixer els veïns de la mateixa escala i no cal dir que, margenats de la societat. Poble que no és poble... ja veus.

...Mas de Barberans com si fos a l’estiu al temps de l’avellana.

    Ben arrenglerada la llavor al fons del solc, amb els grillets apuntant al cel, la tapen fent el segon solc per un costat i un tercer per l’altre i així queda format el primer crestall. Se’l miren satisfets.

    - On és ara tota aquella gentada? Et pots ben creure que, de la mateixa manera que em sento estrany al terme, també m’hi trobo al poble. Quasi no conec ningú. Amb aquest munt de forasters que han vingut, els joves que no els reconec i... els que ja no hi son... com si fos al mig de la plaça de Catalunya a Barcelona. Si no fos pels enterraments on encara hi trobo coneguts, acabaria per no reconèixer ni als de la meva quinta. L’altre dia mateix, a l’enterro del Peret Gitano, vaig trobar-me l’Esteve, que si no fos pels andajos no l’hauria conegut de tant com s’ha engreixat. I el Pepitu, que vell que s’ha fet en quatre dies! Vaig preguntar pel seu pare al noi d’en Ramon i resulta que fa dos mesos que es va ferir i ben malament per cert, segons en digué. I que blanc que s’ha quedat el Pau ... es clar que si em miren a mi, de segur que també em troben ben canviat, però ves, que hi farem?

    S’aturen dues o tres vegades al llarg del solc, amb l’excusa d’arrambar una pedra o un terròs, no volen reconèixer que tots dos estan cansats. Diuen que ... per no fer lleubades.

    - Però jo estic segur que no he canviat tant com altres del meu gremi. I saps per que, Castanya? No ho saps? Doncs t’ho diré. És perquè tu i jo encara tenim coratge per venir cada dia al tros, i això ens dona un al·licient i una força de voluntat que molts d’ells ja no tenen. L’un perquè ja no li queda terra, l’altre perquè no es veu en coratge d’enfilar-se damunt les eines del tractor de son fill i, alguns també, perquè els quartus els han ensenyorit i tenen la catxassa de passar-se el dia fent nosa per casa seva, o pel cafè.

    Han acabat els quatre crestalls que hi caben al bancal, entremig dels avellaners. L’Anton torna a “la roba” a buscar una aixada per arreglar els caps on la llavor no ha quedat ben colgada i, de passada, deixar-ho ben acabat, perquè al regar, l’aigua hi pugui córrer sense destorb.

    - Ai els quartus! Tants que n’han entrat al nostre poble i no els hem sabut aprofitar, i a la llarga, ens han servit per ben poca cosa. Hem anat venent el terme a la gent de fora –molts d’ells estrangers- i juntament amb el terme anàvem hipotecant la nostra personalitat i llibertat de poble. Ara, ens hem quedat arraconats i... acabarem arraconats, el temps ens ho dirà. Durant uns anys, a Vila-seca només es parlava de pams i milions. Milions i pams, eren el plat del dia. Els diners, és clar, sempre ens havien volat molt amunt als pagesos, i no els podíem haver, i així que se’ns van posar a tir, ho varem aprofitar, al menys així ho pensàvem aleshores, sense donar-nos compte que amb els pams de terra, també anàvem venent trossets de nosaltres mateixos.

    És l’hora de la beguda, per això l’Anton fa un tomet pel tros arrencant uns quants margalls, que surten per tot arreu en aquest temps, per donar-li verd a la mula. Un cop les hi ha tret les arrels, els hi posa a la civadera i li penja al morro.

    - A casa mateix, quan varem vendre l’Arena, (ens en van donar seixanta mil duros) semblava que ens havien de tornar bojos, perquè no ens entrava a l’enteniment que d’aquell bocinot de terra, en el que hi collíem vuit o deu quarteres d’olives cada dos anys, ens en donessin tants bitllets. Si, ens el varem pagar molt bé, quin dubte hi ha? I aleshores, ens va agafar la fal·lera, com tots els que feien quartos, de fer obres. En tornar de cal notari i sense arribar a casa ja varem anar a trobar el paleta. Havíem de posar water i dutxa, i l’entrada del carrer, fer-la per una escaleta per no tornar a ensopegar més amb les vares del carro, i fer una sala d’estar per posar-hi un tresillu, i sobretot, obrir portes i finestres. Urgia ara que, a casa, de cop i volta, hi entrés sol i aire. Devíem tenir por que amb l’obagor se’ns florissin els bitllets, perquè d’aire i sol be prou que l’entomàvem cada dia.

   Mentre la Castanya va sacsejant la civadera, ell es mira els avellaners, secs encara, amb el cordó estirat, del que el mestraló li va prenent la pols fecunda cap el safrà vermell que l’espera.

   - I encara bo que els meus xicots no s’empenyoraren com d’altres, per a comprar-se tractor i tot el que li va al darrere, remolc, cultivador, fresa i màquina d’ensulfatar, ni fer pous artesians i plantar arreu pomeres i presseguers, que sent així, ja estàvem perduts, al menys, jo. Però no, no, va passar tot al contrari. El gran després de convèncer a sa mare i a mi, es va comprar uns baixos a Salou per posar-hi una botiga de no sé que, i com que només treballaré a l’estiu pare, em va dir, a l’hivern us ajudaré a la terra. El petit de moment es va quedar amb mi al terròs, però només amb els peus, que el cap el tenia posat en un banc de Tarragona, on ja hi treballava un amic seu, que l’havia d’avisar quan hi hagués una plaça. Mireu, pare, si no deixo la terra, no em casaré. Fixeu-vos com cap xicota no vol ni tant sols mirar-se un pagès, a més, per la feina, no patiu, que com es fa jornada intensiva, a les tardes vindré a ajudar-vos. Em sembla que ni l’un ni l’altre es deuen recordar del camí per on si ve.

   Es mira uns fruiters que té escampats pel mig dels avellaners. Cal que esporgui aviat els presseguers que ja comencen a borronar, i les pereres que no trigaran gaire. Hi fan més nosa que favor, però fa goig a l’estiu portar un cistellet de fruita fresca a la dona.

   - Amb el casament de la xiqueta, que tampoc havia triat un pagès, se’ns van acabar els quartos, però no ens va fer patir gens, que feia setmanes que ens festejaven la Carreró i la Garriga que vam acabar venent. Érem al ball i calia ballar la música que tocaven. Si, si, varem arreplegar una senallada de bitllets: Jo li deia a la Cisqueta: noia, que en farem de tanta verdor? Si els nois no m’haguessin deixat, hauríem pogut comprar un bon tros de terra, gran i tot d’una peça, però ni al nostre poble la podríem haver trobat (fins a les Comes es parlava de pams), ni jo tot sol m’ho podia agavellar. Si els nois haguessin tingut l’edat, els hauria fet estudiar, l’un metge i l’altre advocat. Com m’hauria agradat! Encara més que tenir una finca gran, i millor si un cop titulats, s’haguessin quedat a treballar al poble, perquè amb altres com ells, Vila-seca hauria pogut ser el millor poble de la província de Tarragona. Tindríem institut i hospital, tallers i fàbriques nostres (de conserves dels productes del nostre camp i de xocolata d’avellanes) hotels i botigues grans i, moltes coses més, que sé jo? Dels nostres fills en sortirien intel·ligències i artistes, tindríem biblioteca i museu i escriptors que podrien fer un diari nostre, i fins i tot diputats a les Cortes de Madrid si és que se’n diu així, o un altre nom com abans de la guerra i, perquè no? potser també un ministre.

   Tornen de nou a la feina, solc amunt i solc avall, colgant la llavor a la terra fèrtil.

   - Quin poble, Déu meu! Els amos, sí, els amos ens hauríem fet. Però res, res de res, els meus nois ja eren massa grans, i els que podien, tampoc ho van fer. Es clar que, d’on ens havien de vindre aquests afanys? D’on havíem de prendre exemple? Perquè les famílies adinerades que de tota la vida hem conegut, per tenir arrels, casa i terres al nostre terme, n’han restats molts anys absents i al marge dels nostres quefers i afanys, de la mateixa manera que d’altres fills de la vila que, també absents, han assolit una posició respectable professional o socialment, tampoc han estat a la vora per fer-nos costat ens els moments crítics. Potser si haguéssim vist en ells un exemple, l’hauríem seguit. Qui ho sap?

   Com que ara estic una mica endropit amb l’escriptura, i buidant l’ordinador vell, m’he trobat amb un escrit que vaig presentar al 2ón. Concurs Literari de l’Agrupació Cultural ara fa 40 anys, i m’he decidit a penjar-lo al blog. Ara que l’he rellegit, el trobo una mica carrincló, i possiblement si el tornés a escriure no ho faria amb als mateixos termes, però tinc per segur, que en aquells temps, l’escrit s’adiu al que pensava aleshores de com veia el present i futur de Vila-seca.

   Tot i presentar-se a un concurs, estava més que ple de faltes d’ortografia, i el corregir-les amb els meus coneixements actuals que no son gaire més que les que automàticament fa l’ordinador, de les que mantinc aquelles que es corresponen a paraules pròpies del nostre poble, que naturalment, els lectors reconeixeran.

   Amb el títol ADÉU, BON AMIC ... ADÉU! el dedicava amb tot l’afecte als vells pagesos de la vila i deia així:

Davant la casa, la mula enganxada al carro, quieta, l’espera uns instants, com cada dia.

- Be noia, adéu!

   - No t’oblidis de portar-me espinacs i una col, que no en tinc ni una fulla. I no vinguis massa tard, que encara fa fred.

   - No pateixis, dona...

   Amb molta catxassa l’Anton tanca la porta del carrer, tot mirant que no vingui cap cotxe, no tenen paciència, abans d’apropar-se ja piten, puja al carro, tot donant-se compte que ahir al vespre no va recordar-se de cosir les llongues, que d’un dia a l’altre se li trencaran (com que ja no tenim baster) i, donant un copet a la Castanya,  –la Castanya és la mula- emprèn com cada dia el camí de la feina.

   Poc a poc, doncs la mula ja és molt vella, va travessant els carrers i places de la vila, amb cuita de no donar cap rascada als cotxes aparcats, vigilant que cap criatura si apropi massa, vetllant, encara que no hi veu gaire, de no ficar-se en un carrer de “direcció prohibida”, i escoltant, doncs encara té bona orella, que no s’acosti cap vehicle que els pugui atropellar.

   Mentre va passant pels carrers, la gent que el coneix li dona el crit. Si son de l’ofici, li diuen si plourà o que tindrà bon dia, segons s’escau. Les dones que van a comprar, amb el fillet al coll l’assenyalen. –Mira Jordi, mira... la muleta. Si es clar, “la” muleta, doncs l’Anton és l’últim pagès de Vila-seca que va amb carro i animal.

   S’atura al Sindicat a carregar un parell de sacs de muníac i, tot just baixa del carro se’n dona compte: - Mecascun! Ara m’he deixat el paper a casa...

   - Mira Demetri, ahir al vespre vaig venir a l’oficina i ...

   - No pateixis home, ja me’l portaràs demà. Veges, veges la mula.

   - Xo! Xoooo! Aturat.

   La Castanya, sense mirar, ha travessat el carrer de cara l’abeurador, del que n’és única clienta i, quasi se l’emporta el cotxe de línia. Qualsevol dia l’atropellarà.

   Per fi ha carregat els sacs i de nou empren el camí, ben arrambat a la vorera tot fent senyals amb el braç sense saber ben bé perquè les fa, però així li sembla que els cotxes aniran més poc a poc i no li faran cap mal, i alhora ell tampoc en farà a ningú.

   Arriba a la carretera al costat de la Tabacalera i veu que avui té sort. No hi ha cua. El dilluns passat va esperar-se quasi mitja hora. Ja és al camí i es queda més tranquil, però compte amb les criatures. No sé pas d’un surt tanta canalla.

   S’asseu, es treu un paquet de tabac de la butxaca de l’armilla, parteix un caldo pel mig i se’n cargola un de prim, perquè així li sembla que no fuma tant. Fumant i estossegant, camí avall... Cada dia ha d’arrambar-se quatre o cinc vegades pels entraderos per deixar passar tractors i cauvas. Camí avall...

    - Buenu Castanya, ja hem arribat a nostra zona verda oest. (Com que l’Anton es passa el dia sol, des de fa temps, s’ha acostumat a parlar amb la mula, que l’entén prou bé i acostuma a donar-li sempre la raó) Te’n recordes quan d’aquest tros en dèiem encara “Camí de Salou”? Es clar que això era abans del Plan General de Ordenación Urbana, que tant d’enrenou va portar, si dóna, ja fa temps d’això, quan encara era viu el generalíssim.

    Desenganxa la mula del carro, li treu el selló i les retrangues, que penja a la mateixa barana i, mentre ho fa, l’animal, seguint el seu costum, comença a caminar cap el rafal que li fa d’estable. Xooo! Aturat dona, i li va a buscar la civadera, l’alfals és de l’Aragó, la palla de Solivella. Amb parsimònia li posa primer el forcat, després, la pollegana...

    - No, no et queixis que no fots cop d’ençà que només ens queda aquest “Camí de...”, aquesta zona verda oest. Antes sí que podies tenir raó de queixar-te, és clar que eres més jove, però llavors, havies de llaurar la vinya de la Carreró que varem vendre a aquella fàbrica del fum vermell, o l’olivar de l’Arena que ara hi ha aquells blocs de pisos, o bé els garrofers de la Garriga que està urbanitzat, o els avellaners de secà de les Comes que ens les van prendre els de l’autopista ... llavors sí que pencaves, però ara, res dona, res.

   Ja tots aparellats, el cistell penjat a la figuera, se’n van cap el bancal on han de sembrar les pataques. Els fems i el guano ja els van escampar ahir. S’aturen al capdamunt, mirant-se tots dos la tasca que els espera.

   - Com ha canviat el terme, oi? Fixa-t’hi, si mires cap a llevant, només veus dipòsits, tubs i fumeres, si et gires a llebeig veus com es van acostant les urbanitzacions de Salou, de cara a mestral només veiem l’autopista amb els seus terraplens i ponts, que no sé pas perquè l’han aixecat tant i, a tramuntana seguim veient l’autopista i el poble que es va fent gran. Gairebé no sé si sóc a Vila-seca o a l’altre part de món.

    Obren el primer solc a la vora mateix dels avellaners i, al capdavall, s’aturen. L’Anton se’n torna a “la roba” a buscar el paner on hi té la llavor grillada i tallada. Hauran de prendre paciència tots dos. La mula allà baix tota sola i ell anant posant els talls al solc.

    - Encara hi ha matins que, quan m’aixeco del llit, me’n vaig al dormitori dels xiquets, com si encara hi fossin, per cridar-los per armar el carro. Si fa quatre dies de tot això, quan al poble quasi tots érem pagesos. En aquells anys, després de la secada, ens va venir a tots plegats la fal·lera de fer tomaqueres. Te’n recordes Castanya de quantes carretades de tomaques arribaven al poble al capvespre de cada dia? Centenars i milers d’arrobes que portàvem a vendre per quatre xavos... ja se sap, “de Sant Joan a Sant Pere els tomaques fan caguera”. I les cues de carros al veremar, quan s’espatllaven les premses, que omplien la meitat dels carrers del poble. Quanta verema! Al Sindicat van haver de fer aquells cups a fora del celler darrere la màquina de batre i ... al cap d’un parell d’anys ja no s’omplien la meitat dels cups i tines. Llavors sí que érem una bona colla. Carretades de gent a l’avellana, a la garrofa, a veremar i fins i tot a l’oliva. Te’n recordes de la collita després de l’any del fred, que tu vas haver de passar-lo sense garrofes, la collitassa d’olives que hi hagué? Fins i tot van haver de venir els veremadors del Mas de Barberans com si fos a l’estiu al temps de l’avellana.

05
Octubre, 2014
08:36