Joan Clave Morell

   De fet, el cos d’enguany, potser ha estat el més concorregut de tots els temps i al Diari de Tarragona, he llegit que, segons l’organització hi havien deu mil assistents. No es diu el nombre  segons la guàrdia urbana com a les manifestacions, i em consta que els municipals van comptar els cotxes aparcats, que vaig veure com ho feien.

   Si tenim en compte que el circuit és de 893 metres, la gent que pot estar veient les curses, aquestes deu mil persones, s’arrenglerarien en sis o set fileres, i això ja no ho veig tant clar, ja que, on estava jo, diria que al punt més concorregut del tomb, davant de les paradetes, i en el moment de major interès, que crec que era la segona cursa, només hi havien tres fileres.

   Es clar que no tota la gent que ni havia al parc hi era pel cos, ja que es podia veure clarament, que precisament, en el moment de que cavalls i genets estaven a punt d’arribar a la meta, les taules dels bars ambulants o les paradetes estaven plenes de gent, que en tot cas, tampoc ho eren en nombre tant elevat com per ajudar a fer el còmput fins els deu mil assistents.

   Molts dels assistents, no puc escatir en quin percentatge, son de fóra, alguns de repeteixen any rere any perquè son molt afeccionats, i d’altres que venen convidats pels anuncis que es fan a les ràdios.

   Sense ànims de ser impertinent, ho dic perquè a més de la meva opinió al respecte, l’he copsat compartida per altres vila-secans, en el sentit de preguntar-me/nos, perquè es convida a la gent de fora? Què en traiem, a part d’haver de veure el cos en segona o tercera fila i d’anar a aparcar el cotxe a la quinta punyeta?

   Com que sóc un consumidor de programes radiofònics, segueixo, vulguis que no, els successius convits, que fan els pobles de la rodalia a llurs festes majors, o altra mena d’activitats lúdiques o culturals, i en aquests cassos, observo que sempre conviden a tothom a actes pels quals s’ha de comprar una localitat per entrar-hi, que no és el cas del nostre cos de Sant Antoni.

   Potser perquè som un municipi turístic i per tant poble d’acollida, però naturalment com a activitat productiva, de la que hi ha gent que en viu, que no és el cas. Fins i tot la majoria de les paradetes de venda d’etzimboris de tota mena, son de gent de fóra, i pel que fa a l’aspecte promocional de l’activitat turística val a dir que he buscat les ressenyes de l’event i només he trobat les que surten als diaris gratuïts i digitals locals, al Diari de Tarragona i la TV TAC12.

   De totes maneres, visca el cos de Sant Antoni!

Els que estiraven els carros, ja fossin mules o matxos, cavalls o eugues, rucs o someres eren un habitant més de les nostres cases, que ocupaven una part dels baixos i que solíem dir-ne l’estable.

   En general no sortien cars de mantenir, ja que la base de la seva alimentació era la palla, de tant en tant amorosida amb alfals, garrofes i fins i tot, ordi o civada. Menys l’alfals que compràvem a ca Maties, els demés components, eren de producció pròpia. A aquest bestiar, els hi agradava molt menjar garrofes, i hi havia animals que tot menjant-se-les deixaven els garrofins a la menjadora, precisament el que tenia més valor, però que no s’aprofitava. No era qüestió de portar a la Ceratonia un parell de quilos de garrofins, ja que en aquella fàbrica italiana de Tarragona dels garrofins en feien espessants i gomes destinades a la fabricació d’aliments. Alguns pagesos sembraven una mica d’alfals i de civada, expressament per l’animal, i naturalment quan eren al tros podien afartar-se de fanas, civada borda, panissola o qualsevol de les herbes que s’empescava tot pasturant.

   Hi havia animals que se’ls podia deixar anar sols pel tros anant pasturant, mentre que d’altres o es lligaven o marxaven, tenint tendència a anar cap a casa. En general, tots ells tenien memòria orientativa, per anar o tornar a l’indret que més els hi agradava o interessava. A la majoria dels animals enganxats al carro, si al sortir del poble, per la retxa de Torrell posem per cas, els hi deixaves lliures dels regnes que nosaltres sempre n’hem dit llongues, segur que s’adreçarien cap a l’esquerra, cap als regadius on treballaven poc i menjaven fresc, mentre que si se’ls forçava a girar cap a la dreta, era molt probable que es passessin el dia llaurant i menjant palla amb algun manadet escadusser d’alfals. D’aquí   ve aquella dita pròpia del nostre poble en elogi de l’experièn-cia, que diu “ruc vell, si no llaura, ho entén”.

   A la immensa majoria de les cases de pagès tenien o bé un cavall o be una mula, i crec que hi havia una certa tradició generacional en optar per un dels dos equins. Excepcionalment en alguna casa n’hi havien dos i sent així, n’eren un de gran i un de petit, cavallet o somereta, que tenien un carro petit fet a mida i que només servia pel desplaçament, i alguna vegada l’animal petit es posava a tirants, per ajudar el gran en una pujada forta o per treure el carro d’un enfangament.

   Les mules que suposaven el grup majoritari del gremi, els pagesos les solien anar a comprar a Salàs del Pallars, un poble aimant de recordar les tradicions i que tenen unes quantes botigues museu que son objecte de visites constants, i que també rememoren any rere any, aquells mercats de bestiar dels diumenges, on hi acudien pagesos de tota Catalunya.     

   Segurament que la tria devia ser difícil, i que no hi havia cap garantia de que l’haguessis fet be, cosa que no podies comprovar fins quan ja la tenies a casa i passat un cert temps. Quan jo era molt petit, tant que quasi ni me’n recordo, el pare va anar a Salàs a comprar-ne una, i li va sortir bona, tant, que va ser la única que jo vaig veure a casa, fins que va ser substituïda per un “petador” i un 2CV.

   Els cavalls solien comprar-se per la pròpia comarca mitjançant el sector gitano que solien ser intermediaris entre els criadors i els pagesos. Molt de lluny en lluny alguna euga paria en una casa.

   Els gitanos tenien una estreta relació amb aquesta mena de bestiar, i a Vila-seca, la família que hi havia, es dedicaven a la xolla, aquest era el seu “modus vivendi”, tot i que sovint anaven curts de calé, i per això solien visitar als clients per demanar-los un avenç a compte de la propera xolla. Era una feina que feien el Josep Maria, el pare i Tonet un fill, i en Peret l’altre fill, en feia com d’escolà. La feina la feien a gust del consumidor, a casa o al tros. El pagès s’estimava més al tros perquè la pelussa esquilada es quedava per terra sense cap recança, però els gitanos preferien fer la feina a les cases, ja fos per estalviar-se el passeig o perquè de les cases sempre en treien alguna propina en espècie, a més de retallar la cua, que sempre demanaven i s’emportaven el pel més endurit de les cues, per vendre’l ves a saber a qui. Els gitanos del poble, formaven una única família, i eren molt apreciats per la gent, fins i tot al carrer de Monterols o del Cementiri Vell, se’n deia Carrer dels Gitanos.

   Finalment, no hem d’oblidar que per Sant Antoni, tot aquest bestiar feia la festa major i molts dels cavalls i algunes mules, carregaven genets improvisats, abillats amb barretina i faixa vermelles i camisa blanca, i es congregaven a la plaça esperant que el capellà els beneís i tot seguit els hi llençava una bandera, naturalment espanyola, que duia enganxat un paper amb els goigs del Sant, que regalaven els de ca la Canyes, segons va explicar Joan Vilaltella al pregó del 2010. Qui l’agafava apretava a córrer pels carrers del poble mentre els més agosarats el seguien. Alguns d’aquests eren els que un parell d’hores mes tard, corrien el cos de Sant Antoni.

   Cavalls per estirar el carro o l’arada que el dia de Sant Antoni competien amunt i avall pel camí dels Emprius entre la Tabacalera i la Creueta de Genovès primer i des de la Creu de la Beguda fins a la casilla de la via de baix, en tots dos camins, anant i tornant. Tant diferent al cos que hem vist enguany per Sant Antoni.

   Voldria acabar aquest assumpte dels carros, fent esment a les relacions més personals de la nostra convivència amb aquesta andròmina entranyable, sobre el qual hi havia qui, talment com en un Simca 1000, també hi havien fet l’amor, amb més o menys dificultats a l’empar de la foscor d’un racó de l’entrada de la casa, o al menys així ho explicaven.

   El Dilluns de Pasqua era tradició anar a la Pineda de manera que al si d’una colla d’amics, cercaven qui dels seus pares els hi podria deixar el carro, ja que en cada colla sempre hi havien pares propensos a deixar-lo així com d’altres se s’esmunyien sempre. Quan tenien vehicle convidaven a una colla de noies i anaven a passar el dia a la Pineda i a dinar en alguna caseta propera. L’experiència en tant que colla, no solia sortir be, ja que  l’interès d’algú per una noia determinada, comportava la mobilització de tot un grup, del qual n’hi havien d’altres amb els interessos enamoradissos en una altra colla, que anava en un altra carro, per això no resultava.

   Era com quan una colla anava a vegades amb el carro a la recerca d’una caseta propera a la platja de Llevant, perquè algú  que estava penjat d’una noia que acudia a aquella platja, però de sobte, la mateixa colla anava a acampar al Racó, perquè una altra noia centre de l’interès d’algun altre amic, es banyava a la platja de la Pineda. En això val a dir que hi havia solidaritat i companyonia per afavorir l’apropament d’un membre de la colla a la noia que li agradava.

   Abans d’aquest cicle, i durant la infància, els pares ens solien dur al bany com en dèiem aleshores, cosa que es feia els diumenges a la tarda, endreçant el carro com hem dit, imitant una tartana, i convidant a parents i amics, per tal de fer carretada i aprofitar el viatge. Arribaven a la platja després d’una hora llarga de camí, i el carro es transformava en caseta de bany, per fer la mateixa funció que feien la renglera de casetes de gent de Reus que hi havia a la platja, és a dir, ens canviàvem la roba pel traje de bany, i un cop acabat aquest, tornàvem a pujar al carro a eixugar-nos i vestir-nos amb la roba normal. Per garantir el decòrum i la intimitat, a més del tancament que s’aconseguia amb les estores i la vela, encara es posava una manta al davant. Banyats i berenats, tornàvem cap a casa, on malgrat les llargues tardes de l’estiu, ja hi arribàvem a boca de fosc.

   El dia a dia del carro a cada casa, també venia a ser una relació diferent segons les possibilitats de cadascú o la ubicació de l’habitacle. Hi havia cases, en les que era possible entrar-hi directament el conjunt de carro i animal, tot i que el més normal era poder armar i desarmar justament davant la casa i entrar per separat, primer l’animal, per les seves pròpies peülles, i després el carro, amb el pagès a les vares, amb o sense ajut segons els cassos. A casa meva la cosa era més complicada, ja que la porta d’entrada era justament a un punt estret del carrer, que al mateix temps era la carretera general i no era cas d’armar o desarmar davant la casa com feia tothom parant el transit, i per això cada matí i cada vespre aquesta operació l’havien de fer a la cantonada de la plaça de Voltes per no entorpir el pas, i això comportava la necessitat de dues persones per fer la mateixa operació que a la resta del poble s’ho fèiem amb una.  Altres veïns del mateix carrer ho podien resoldre deixant el carro en altres cases o patis en carrers sense entrebancs.

   En fi, que els carros, a les famílies pageses, eren quelcom molt propi, una peça que formava part de les nostres vides, i que per això, malgrat el temps que ha passat, els recordem amb una especial consideració. 

   Abans d’arribar a la motorització, ja hem fet esment a les rècules de carros al veremar, que omplien tots els carrers que donaven accés al celler del Sindicat, o en menor mesura per la dispersió, quan a l’estiu, els hortolans portaven les hortalisses, especialment tomaques, bejoques, pebrots i pataques als comerciants locals, a cal Perera, a cal Roig, a cal Pau Pons o a ca l’Isern, abans de que es fes el mercat, a la placeta dels Gitanos primer, o la vora de l’estació més tard. En el sentit contrari, és a dir, anant cap el tros al matí, feia goig veure les corrues de carros al sortir de Vila-seca, des de la Tabacalera fins a la Creueta de Genovès, o des de la Creu de la Beguda fins als Cinc Camins, abans de repartir-se pels caminals que d’una i altra cruïlla se’n derivaven.

   No era costum fer caravanes, però en certa mesura, se’n feien per anar als mercats de Tarragona i de Reus, als que hi acudien de matinada, els hortolans de major dedicació, tant en quantitat, com en varietat de la producció, i ho dic per a diferenciar-los dels productors, que ho van ser esporàdics, després de la revinguda de pous i mines passada la secada dels anys quaranta, a rel de la qual es van perdre la majoria d’arbres de regadiu, especialment els avellaners. Els hortolans que acudien als mercats de les ciutats veïnes, per tal de protegir-se mútuament, solien aplegar-se per anar en grups, a Tarragona per la general i a Reus pel Camí Fondo fins a la “Casilla” i després pel camí primer i carretera després, que anava de Salou a Reus. Al tornar, en arribar al camí, el carreter del primer carro vigilava i els que el seguien aprofitaven per dormir, i d’aquestes becaines se n’expliquen sucoses contalles.

   Fins aquí he fet una descripció dels carros i llurs adaptacions per anar a treballar, però ja he dit que també s’emprava pel transport familiar, més o menys lúdic. Les cases bones i algunes entitats tenien tartanes que a Vila-seca n’eren poques, tant que del meu record potser només n’hi havia una circulant, la del Mas de Plana, que els diumenges, portava les monges a missa. Per cert que al llibre d’Eduard Punset “La España impertinente” explica alguns fets anecdòtics que li havien passat al Vicente, que n’era el conductor.

   En alguna altra casa, amb entrades grans, se’n veia alguna tartana en desús, però que es guardava per un si de cas.

   Als carros normals, se’n feia una mena de rèplica de les tartanes, posant estores noves o folrant les velles, amb unes fundes de pana més o menys decorades, i es col·locaven dos bancs de fusta amb un coixí al damunt, sota les baranes que per la seva part, servien de suport a les esquenes. A més es solia posar la vela o entoldat sobre uns “arquillos” que s’acoblaven a unes ranures de la part de dalt de les baranes, al davant de la qual, hi havia un vano que es podia portar plegat o abaixat gairebé fins a tocar l’esquena de l’animal. Al darrere també hi havia un parell de peces de toldo que tancaven, de manera que si hi posaven l’estora de butxaca penjada del travesser, l’habitacle dels passatgers quedava totalment clos.

   Quan s’anava a les ciutats, els carros es deixaven als antics hostals, com a cal Simonet de Reus, o be en casalots d’amples entrades, on es podia deixar el carro i donaven menjar a l’animal, com a ca la Munda Soques, vora l’estació del Carrilet.

   No vull acabar sense fer esment a uns altres tipus de carros especials, com ho eren el “carro de trabuc” que tenia la caixa de càrrega totalment enfustada amb taulers fixes i més resistents que els empostissats que teníem a les cases. Aquest carro tenia la particularitat d’estat articulat, de manera que sense desenganxar l’animal la caixa s’abocava pel darrere afluixant la peça que mantenia fixada la caixa a les vares. Es solia emprar per portar pedres des de les pedreres, o arena des dels barrancs i rieres. Als Sindicat n’hi havia un parell que els llogaven als socis.

   També corrien pel poble dos o tres carros dits de torn, destinats al transport de bocois de vi, n’hi havia d’un o de dos bocois, i tenien una estructura mínima, amb uns torns a cada costat que un cop reculat el carro de manera que el bocoi o bocois quedaven alineats entre les rodes, es passaven per sota unes cadenes que aixecaven amb sengles torns deixant la càrrega penjada a un pam de terra, i així, anaven d’un lloc a l’altre, habitualment des d’un celler a l’estació del tren. Normalment qui en tenia no era pagès, sinó que es dedicava més o menys a aquesta activitat de maneig de productes vinícoles.

   Els carros doncs, que ara només veiem a l’artificial desfilada dels tres tombs, van ser, no fa pas tant de temps, un element molt important a la vida de molts vila-secans.

   Tornem al relat. Quan s’havien de fer unes determinades feines, sobretot de càrrega, el carro s’havia de modificar més o menys. Amb la configuració descrita, si podia anar a l’avellana, a la garrofa, a l’oliva i sempre que la càrrega es fes amb sacs.

En el cas d’haver d’engrandir la càrrega, com solia passar amb les garrofes, i per eixamplar la base, es posava un cèrcol al davant per protegir les anques de l’animal mentre els sacs del davant sortien de les baranes. També es posava el cèrcol amb la mateixa finalitat quan es carregaven les garbes de blat o ordi, que per cert, d’aquest transport, no sé perquè se’n deia “tirar garbes”, i en aquest trasbals es retiraven les estores dels costats.

   En aquesta feina de tirar garbes, recordod quelcom que em va passar, i que en la seva mesura, em va afectar molt i que mai se m’ha oblidat. Era a la campanya del batre de l’any 1956, de l’any del fred, i jo tenia mala consciencia de que deixaria d’ajudar al pare, perquè a l’octubre havia de començar a la Laboral de Tarragona, així que li vaig dir que, hi aniria jo amb el carro, que ja era gran, i inexplicablement, m’hi va deixar anar, potser perquè ell en aquella edat, ja ho havia fet i, sobretot, perquè no hi anava sol, sinó que també venia amb el seu carro del tiet Cisco Cardona. Sortint de casa a les tres de la matinada, vam fer cap al Racó, en una finca just al costat del Corral de Baló. Aquesta feina es feia sempre de matinada quan les garbes estaven humides i relliscaven molt menys que al bo del sol. Vam carregar els dos carros, amb la carretada ben lligada i atapeïda gràcies als corriolers, i camí amunt. Jo ja em pensava que era un home, però poc després em vaig “cagar les calces” i fou quan arribaven davant del piló del Rescat, en aquells rocallisos  del camí, no vaig saber conduir com cal, i se’m va abocar el carro amb tota la càrrega i la mula engabiada entre les vares i els guarniments. No cal dir el que em vaig espantar, però per sort, no va passar res a cap dels éssers vius, ja fossin persones o animals.

   Els accidents amb els carros no eren pas freqüents, tot i que de tant en tant es sentia dir que algú havia abocat el carro, com em va passar a mi. Altrament recordo l’impacte que va tenir a tot el poble, l’accident a la carretera de Salou a Reus, en el que el matrimoni Gesualdo, van morir a l’acte, així com quan en Pere Granell, més conegut com Pere del Sindicat, transitant per la pujada de Mas Calvó un llamp li va matar el cavall.

   El carro d’en Pere anava carregat de portadores, i com tothom que veremava, es preparava el carro per l’ocasió, traient les estores i posant els empostissats, quedant una plataforma de fusta plana i adient per carregar-hi les portadores, com també es feia quan es carregaven els barrals, ja fos per traginar aigua per ensulfatar les vinyes o la comuna per adobar.

   Hi hagué un temps en que a Vila-seca hi havia moltes vinyes sobretot els anys següents a la secada, i tota la verema es duia amb els carros i, com que la temporada era curta, una gran part dels vora tres-cents carros que hi havia al poble, coincidien pels camins primer, pels carrers després i fent cua per descarregar al celler del Sindicat al final i era aleshores quan es podia copsar el potencial carreter del poble, que era important.

   Per carregar les portadores es posava una cadena a la part del davant del carro per evitar que poguessin avançar-se i al darrere es tancaven amb un llibant amb varies tirades que amb l’ajut del garrot tot cargolant la soga, quedava ben assegurada la immobilitat de les portadores. També calia ser una mica manyós en fer-la, de manera que era precís equilibrar la càrrega per tal de que ni anés massa envant per no perjudicar l’esquena de l’animal ni massa enrere per no impedir-li caminar còmodament. S’havia d’assegurar be la càrrega perquè si pel camí hi havien pujades i se n’anava enrere, l’animal patia més del compte i calia que el carreter pugés al davant de la càrrega posant els peus a les vares, per a compensar i equilibrar la carretada. La càrrega més habitual era de sis portadores, que venien a ser una mica més de cinc-cents quilos de verema, segons la feina que havia fet el pitjador atapeint més o menys els raïms, ja que les portadores eren totes de la mateixa mida. Alguns carros que podien tenir un animal més eixerit, ni carregaven nou, i excepcionalment altres en portaven fins a dotze, però es tractava de carros més grans dels habituals.

   Quan els carros havien de portar càrrega a doll, de fet al poble en dèiem a granel, a més dels empostissats, es feia un tancament amb taulers de fusta pels quatre costats, els laterals enganxats a les baranes, i els del davant i darrere encastats en unes guies fetes als laterals. Les càrregues a doll eren poc habituals i es limitaven als fems, però uns anys més endavant es va establir el trasllat de la verema amb l’envelat o entoldat, però aleshores la majoria del transport ja es feia amb els tractors.

Precisament la introducció dels tractors i furgonetes pels trasllats dels pagesos, motivaren una modificació dels carros, poc abans de desaparèixer definitivament, i va ser el posar rodes de pneumàtic als carros, per eliminar les carrillades que entorpien la trajectòria dels vehicles mecànics.

   Els carros que avui son uns elements vistosos i festius, que el jovent actual només els veu als “Tres tombs”, van ser des de temps immemorials, fins fa uns cinquanta anys, un element importantíssim a les nostres vides, en especial en els pobles i al servei de la pagesia, tan pel transport de persones com de de les seves produccions.

   Aquest vehicle, dit de tracció de sang, ja fos la sang de cavall o euga, matxo o mula, ruc o ase, està extraordinàriament ben descrit al llibre de Josep Morell “Diccionari històric d’eines agrícoles de Vila-seca” i per tant, no repetiré tot allò que al llarg i ample de moltes pàgines, si explica amb tota mena de detalls.

   Altrament, sí que vull fer esment a la importància que el carro tenia a la vida del nostre poble, que essencialment tenia en la pagesia la seva principal activitat, sense oblidar el seu paper en la vessant lúdica de les nostres vides. Anar a la Pineda el dilluns de Pasqua, era per a la joventut un trajecte obligat uns quants cops a la vida, i encara més anar a la platja a l’estiu o viatjar a Reus o a Tarragona ja fos per anar a comprar o per anar-hi de festa.

   A Vila-seca del meu record més remot, hi havia prop de set-centes cases, de les quals, n’he fet una estimació del nombre de carros que hi havia, que he calculat entre 270 i 290 carros, la immensa majoria, havien sigut construïts al poble. Hi havien tres constructors o carreters, el carreter del Sindicat, en Joan Cabré, just a la casa del davant hi havia l’Emili Nadal, i al Carrer dels Ferrers, ni havia un, de noms de de fets, en Josep Carreté, que havia tingut l’obrador al carrer de Cantarranes, que quan tenia el nom de Carrer de Pi i Margall, és a dir, durant la guerra, hi van caure unes bombes que el van deixar fet un munt de runes i amb uns quants morts. Els carreters solien requerir l’ajut dels ferrers veïns, per a la construcció i muntatge dels carros.

   A partir d’una estructura bàsica del carro, si anaven adoptant diferents elements complementaris en funció del paper que havia de tenir. En general, la majoria dels carros tenien una mida semblant, tot i que ni havien de més petits, que eren estirats per someretes o cavallets, no pas ponis que només havíem vist al circ, i uns altres de molt grans, el paper dels quals era bàsicament el transport amb càrregues més voluminoses, que solien tenir aquells que combinaven les tasques agrícoles amb les comercials. A més de les mides, un tret definitori d’aquests carros grans era que, la bossa era un tauler de fusta resistent enganxat amb cadenes i que quedava ben a prop del terra, que permetia augmentar el volum de la càrrega.

   El muntatge més habitual, que servia per la major part dels dies de l’any, era el de la bossa encofinada posada damunt de l’entramat de soga d’espart, amb estores d’espart enganxades a les baranes dels dos costats i al darrere, una altra estora amb butxaca a la part de dins i que es penjava dels claus que hi havia al travesser. Sovint es substituïa aquesta estora per un entrelligat de la soga de cànem que sempre es duia al carro, i que moltes vegades sostenia la pollegana o la francesa, que es solien posar al darrere sostingut per la corda, mentre que el forcat es posava lligat a una de les baranes o senzillament reposant a la bossa pel davant i sobre el travesser pel darrere. Al travesser també si solien penjar les aixades. Amb aquest apariament, si podia portar una petita càrrega, un parell de sacs de guano o de gra per sembrar, o uns quants paners de llavor a l’anada i dos o tres bitllots i un parell de sacs d’hortalisses a la tornada. El pagès solia seure sobre una fusta travessera damunt del fuell, protegint el cul amb una manta o amb el sac de la palla, elements de confort que també servien per la migdiada.

   De fet, sobre el carro, el pagès si passava molt de temps, sobretot quan havia d’anar a les partides del terme més allunyades del poble. No fa pas gaire vaig sentir dir a un prohom de la nostra vila, tot fent una explicació dels avantatges que suposava tenir a l’abast un camp d’aviació, altrament dit aeroport, com el de Reus, i contava que tenint dos fills, un a Holanda i un altre a Anglaterra, els tenia a una distància de dues hores amb avió, que era el temps que tardava el seu avi amb el carro, quan li tocava anar a treballar al Pla de Maset o al Sangulí. Potser ho exagerava una mica, però el cert és que anant amunt i avall amb el carro, el pagès si passava una part important de la seva vida, i d’aquí ve la rellevància a que feia esment al començar.

A l’escola nacional sector nens que ocupava el primer pis de l’edifici, hi havien les tres classes, la del senyor Roig al capdamunt de les escales i que tenia dues finestres al carrer de la Mare de Deu de la Pineda i un recambró fosc que servia d’us personal del mestre, la del senyor Jimeno, era la més lluminosa, amb dos balcons a la plaça i un recambró amb dues finestres al carrer de Sant Pere, en canvi la del senyor Garriga, era la més gran però només tenia un balcó a la plaça i dues finestres al carrer.

   A més de les classes o aules, hi havia el quarto de la clofolla, que tenia l’accés per l’escala de les nenes, tot i que tenia un finestral que donava al corredor de les comunes. Anys enrere, a més de les aules, també hi havia en cada planta un habitatge per un mestre al primer, i una mestra al segon.

   Les latrines n’eren tres, tancades amb les respectives portes, amb un forat al terra i unes passeres per posar-hi els peus per ajupir-se, que servia per fer-hi les necessitats corporals, ja fossin solides o líquides i en les que, la necessària neteja higiènica no era la qualitat habitual, cosa que sovint suposava sortir del tuguri amb les sabates envescades.

   El corredor de les comunes, en determinades ocasions que solien ser recurrents, venia a ser l’aula d’educació sexual dels alumnes mes grans de l’escola. Això d’educació és per dir-ho d’alguna manera, sobretot per la manca d’explicacions dels nostres pares i dels nostres mestres. En realitat es tractava d’avançar uns coneixements del propi cos i la seva fisiologia sexual, emprant un vocabulari propi, que fora d’aquesta aula, no he sentit mai en altre lloc. Naturalment érem a l’escola per a aprendre.

   La lliçó la donaven sempre els més grans que s’adreçaven als més jovenets que intuïen que per l’edat estaven en els inicis de la pubertat, i abans que res li preguntaven: “Que ja et salten?” referint-se a que, si per la cigala a més dels orins, també li sortien “resolis” que era com en dèiem del semen. Al manifestar ignorància, la pregunta següent era: Que no trempes?, i si l’interpel·lat arronsava els “hombros” tot mostrant interès pel que podrien ser les respostes, el convidaven a abaixar-se els pantalons per veure com tenia la cigala i el seu entorn, per les mides i la pubescència, i així que veien que la cosa ja estava a punt de despertar-se li explicaven com li anirien les coses de l’entrecuix, fent-li una demostració pràctica, dient-li que per animar la cigala, anava be, tancar els ulls i pensar en la noia que li agradava tot imaginant-la nua, i així venia la trempera. El pas següent era “ara me la pelo a la salut ... d’aquella noia” i començaven les manualitats d’una o altre forma fins aconseguir que sortissin amb empenta els “resolis”. Aquesta era la primera lliçó.

   La segona i totes les demés, consistien en explicar que, quan fóssim una mica més grans, la trempera s’havia d’aprofitar per “xivar” o “pitjar”, és a dir, ficar la cigala a dintre la “xona” de la noia, però això comportava que els aprenents es fessin un garbuix, que obria expectatives inimaginables i poc a poc, anaven preguntant i escoltant als companys més grans que els havien donat la primera lliçó al corredor de les comunes de l’escola nacional graduada de nens, ja que ni els pares, ni els mestres estaven disposat a explicar-nos. Per això hi havia una major morbositat per l’aprenentatge, i per escatir qui s’ho feia amb qual, sorgint de les improvisades explicacions unes llegendes de molt dubtosa credibilitat però que s’escampaven de boca a orella per tots els nous arribats a la pubertat.

   Podeu pensar que això és una bajanada, i potser ho és, però era com diverses generacions de nois del poble rebíem la primera lliçó, amb un peculiar vocabulari, que era el propi per l’ocasió i que els entre cometes, son exclusius del nostre poble. 

   La cerimònia dels enterraments al llarg de les nostres vides, solen ser, al menys al poble, la que té una major participació del veïnat, al contrari dl que passa amb els naixements, casaments, etc. en que la concurrència sol ser només dels familiars i amistats més properes.

   Darrerament, sovint comentem entre els veïns del poble de tota la vida, que el tanatori ve a ser com una mena de centre social, on ens trobem i podem saludar a convilatans amb els que sovint no hi coincidim.

   Per cert que el cerimonial actual és molt diferent del que havien conegut en els temps que ara, els que ja som grans per no dir vells, solem rememorar.

   Hi han hagut molts canvis en el paper que l’Església catòlica ha tingut al poble, i en general, val a dir que de dia en dia va perdent més clientela o fidels si ho diem be. Però ara per ara, quasi tothom passa, o el fan passar per l’Església per acomiadar-se definitivament del veïnat. Ara bé, tot el cerimonial dels enterraments és ben diferent avui, de com es feia anys enrere.

   Podem aprofitar per a dir, que dels meus primers records, hi ha un personatge cabdal actualment suprimit, que era el fuster. Així que el metge donava per feta la mort d’una persona els familiars anaven a trobar el fuster, el qual acudia al domicili del finat, a prendre-li les mides per a que tot seguit podés construir el taüt. Per a facilitar el seu aspecte exterior es folrava de roba negra o blanca en el cas d’un infant, amb una certa decoració de passamaneria o un serrell. Amb la feina feta, portava la caixa a cal difunt i era l’encarregat de posar-hi el mort a dins, comprovant que havia pres bé els amidaments. I així donava per acabada la feina.

   El veïnat se n’assabentava pel toc de campanes característic, com encara es fa avui, fent tres tocs si es tractava d’un home o dos si la difunta era una dona. Hi havia un toc diferenciat pels albats, que era com es deien els infants difunts, que abans sovintejaven i que afortunadament han passat a ser cassos molt excepcionals.

   Els familiars, amics i coneguts de la família, acudien a la casa mortuòria a donar el condol als familiars, i si entre la defunció i l’enterrament quedava una nit al mig, quasi sempre es feia vetlla nocturna d’acompanyament als familiars, hi havia qui allargava la vesprada i al contrari, qui avançava la matinada.

   En aquest tràngol, era sempre la família qui anava a trobar el fuster, el campaner, el senyor rector amb qui pactaven l’hora de l’enterrament, i amb el responsable municipal, que havia de manllevar el cavall, preparar el cotxe fúnebre i comprovar al registre corresponent, que la família del difunt tenia la titularitat d’un nínxol.

   Poc abans de l’hora anunciada per la cerimònia s’havia presentat el “cotxe” davant la casa del difunt, on s’havien aplegat una bona part del veïnat que volia acompanyar a la família en el comiat del seu parent. Així que, quan hi arribava el capellà amb la creu i els escolans, ja tenien el taüt posat a la plataforma corresponent. Els familiars s’esperaven a la porta i així que el mossèn havia fet uns resos en llatí, es formava una comitiva en direcció a l’Església. Al davant el capellà darrere el “cotxe” i darrere seu el cap del dol, i tot seguit, tots els homes que l’acompanyaven. Una mica més enrere, el cap del dol de les dones que seguia, i a l’arribar a la plaça mentre la comitiva masculina es plantava amb el difunt i el capellà davant de les escales de l’Església, les dones passaven per davant de l’Ajuntament i entraven al temple.

   Un cop el capellà havia fet unes oracions, en llatí naturalment, es tornava a formar el seguici fúnebre pel carrer Major, i carrer del Carril i, al final es plantaven davant de les darreres cases. El cap del dol s’arrenglerava a una vora davant del “cotxe” i tothom anava donant el pesem passant-hi entremig. Un cop havien passat tots a donar el condol, tothom feia cap a casa seva i el difunt, cap el cementiri, passant pel pas a nivell de la via, i agafant el Camí del Molí.

   Hi hagué un temps en que, un cop s’havia desviat la general, es va suprimir el pas a nivell, substituint les cadenes per unes tanques metàl·liques per mor d’estalviar-se el guarda-barreres. La tanca estava barrada amb una mena d’encadenat i l’enterrador en tenia la clau per no caldre anar a fer més tomb. Era la única vegada que s’obria aquella tanca.

  Mestrestant, les dones havien entrat a l’Església on el mossèn feia unes oracions pel difunt, i tot seguit les dones passaven a donar el pesem al cap del dol situat al primer banc.

   Des del punt de vista de l’Església, hi havien establertes diferents categories, des de la més baixa, amb un sol capellà, que no cantava, passant per un capellà que cantava acompanyat de dos membres del cor parroquial, seguint amb dos o tres mossens, fins arribar al de luxe em el que hi havia un reguitzell de capellans i fins i tot venia un cotxe de fora estirat amb quatre cavalls i luxosament abillat. D’enterraments de luxe, només recordo haver-ne vist un ja fa molts anys, i pel que fa a la resta, s’emprava el cotxe municipal, que romania desat als baixos de l’antic hospital, adornat amb unes robes negres amb uns passamans i serrells daurats i quan es tractava d’un infant si posaven teixits blancs. El cavall duia un plomall damunt el cap negre o blanc, segons s’esqueia. Durant els anys de la segona República es van fer alguns, de fet ben pocs, enterraments laics i aleshores es canviava la creu que hi havia al capdamunt dels ornaments del cotxe, per una pinya.

   Els costums funeraris eren ben característics de cada localitat i sovint ben diferents, inclús en pobles veïns. A Vila-seca, del meu record d’infant, es feien així.

La festa dels Reis Mags o “reixos”, tal com es fa a Vila-seca, a més de donar molta feina al munt de voluntaris que fan possible la cavalcada, també comporten efectes colaterals, com ho son les llargues cues que han de fer els familiars dels nens beneficiaris dels regals reials. I és que al nostre poble, deu ser un dels pocs de les seves dimensions que es fa el repartiment casa per casa, a cadascun dels nens.

   Aquests dies quan per la televisió veiem llargues cues, ens diuen que es tracta de ciutadans, que acudeixen davant la justícia per autoinculpar-se per haver participat a les votacions del 9N. Aquests van amb un paper a la mà, en canvi els que ahir fèiem cua anàvem carregats amb paquets.

   A mi sempre m’han fet angúnia les cues, sobretot si em toca fer-les. Si la comparteixes amb la família o amics, pot ser més suportable al poder anar parlant, fent més distreta l’espera. Però la cua d’ahir venia a ser tot el contrari, no coneixia a ningú dels cinc o sis que m’anaven al davant i dels mateixos que venien al darrere.

   Com que la cosa anava per llarg anava pensant en allò que tenia a l’entorn, així que en la llarga espera vaig poder constatar que:

1)   A la vila de Vila-seca som tanta gent que la immensa majoria no ens coneixem. De tant en tant veia passar algú conegut que anava a posar-se al final de la cua, o algú altra que ja havia facturat el paquet que tornava en busca del cotxe.

2)   En aquest passar amunt o avall dels aturats vaig veure com una noia es va girar sorpresa cap a la que hi havia davant meu tot saludant-se efusivament, i pel que es digueren, vaig deduir que, sent totes dues de Reus, i fent algun temps que vivien a Vila-seca, ni una ni l’altra ho sabien. Es van dir mútuament a la zona del poble on vivia cadascuna, però no van quedar per trobar-se.

3)   Això em va recordar el que m’explicava un company de la feina, que tenia un fill allotjat a les Illes, i que feia més de tres anys que hi era, i encara no havia entrat al casc antic del poble, o de la ciutat, com en diuen ara els que manen. Seguia domiciliat a casa dels seus pares a Reus on també hi treballava tant ell com la seva companya de pis.

4)   Al davant meu tenia un xicot, que es va estar tota l’estona sense obrir la boca, ni tant sols per a parlar amb el mòbil. Es limitava a enviar uasaps i llegir els que rebia o trafiquejant amb aquella pantalleta. Molta gent de la cua feia el mateix, es veien molts llumetes dels telefonets en servei. Com ens ho podíem fer antes, sense aquest odiat estri, que ens genera tanta dependència.

5)   Els altres veïns tant del davant com del darrere eren parelles que parlaven entre ells, naturalment, i en castellà. Com que jo tinc un xic de tafaner que vaig heretar de la padrina, de tant en tant els hi deia quelcom a tall de comentari, i tant uns com els altres em responien en català. Ho devien intuir pel malament que parlo el castellà, i vaig pensar que eren d’aquesta generació que han aprés el català a l’escola, i tot i que el parlen molt bé i sense accent, entre ells, segueixen parlant en castellà.

6)   Sentia també els típics comentaris de que era el primer cop que feien comandes als reis pel servei a domicili, que el nen ja era grandet, i ja ho gaudia. Al meu paquet hi havien comandes per una parelleta de bessons que encara no tenien ni un mes.

7)   Igualment el cas contrari, d’aquells nens ja grandets que tenien dubtes de la l’autenticitat monàrquica dels visitants, però que davant el dubte, no convenia deixar-se perdre els regals. Feien esment a la convivència a l’escola amb nens d’altres cultures, que feien mofa i escarni de la ignorància dels nens autòctons que els hi fèiem empassar en quatre dies la falòrnia del tió, l’engany del pare Noel i la fal·làcia de la reialesa.

8)   Tot i que la cua era llarguíssima i cada any hi ha més paquets a la cavalcada, estic convençut de que hi ha més nens que es queden sense, que no pas el dia 5 al vespre reben la visita de la cort reial. Per molt que en Rajoy digui el contrari, hi ha encara massa gent que ho passa magre, i malgrat les dificultats, tothom té una prioritat per donar alegria als reis de la casa, que son els que realment ens manen, ens agradi o no.

  Tant que havia anat amb tren a la meva joventut, i tant poc que hi he anat després que si ﷽﷽una mica m avisar que el retr d' arribaria una mica m megafonia de l'a Junta Directiva, i que aquesta els admeti, dona, tot i que estic convençut que, per anar a Barcelona per exemple, és molt millor anar-hi amb tren que no pas amb el cotxe, que ve a ser l’habitual. En tot cas de tant en tant, ho he anat provant, com ahir mateix però, com m’ha passat en altres vegades que he tingut escadusserament la voluntat de provar-ho, n’he sortit escaldat, perquè per una o altra raó, el tren no compleix.

   És el que va passar ahir mateix, quan així que s’anava acostant l’hora de la sortida, una senyora molt amable, mitjançant la nova megafonia de l’estació de Vila-seca, ens avisava de que, el tren arribaria una mica més tard del que estava previst, i al cap d’una estona tornava a avisar que el retard s’allargava una mica més.

  Així que, si passeges gaire per l’andana, la vista se’n va de pet cap el lledoner, el lledoner de l’Estació, que possiblement sigui avui l’arbre més majestuós del terme o al menys, uns dels que més. Abans, l’arbre més gran ho era, el també lledoner de Jaume de la Cona als Emprius, del que recordo com si fos ahir, que una tarda d’estiu després de dinar a la Burguera abans que fos expropiada pel senyor Busch, tot passejant camí amunt, els de la colla, ens hi vam atansar i per abraçar la seva soca van caldre quatre homes.

   Els lledoners, tot i que segons el nom científic, deu venir d’Austràlia, és un arbre ben propi del nostre terme. Només cal veure com, quan una finca queda abandonada, sense conreu, al cap d’uns anys hi trobes que espontàniament hi han crescut, lledoners, pins i oliveres i de tant en tant algun coscoll. I no solament perquè el vent o els ocells n’escampen les llavors, ja que també ho fan amb altres espècies vegetals, deu ser perquè la nostra terra “els hi prova”.

   El lledoner de l’Estació em porta records d’infància, i no precisament per la utilitat habitual, de la cerca de lledons per a fer-ne dels seus pinyols projectils amb l’ajut dels canuts de canya. El lledoner de l’estació era tan gran que feia gairebé impossible pujar-hi per collir lledons, només hi pujaven els més grans i amb l’ajut de la colla, i així encara, ho fèiem molt pocs.

   L’atractiu del lledoner però, era la rampa on s’acabava la paret de contenció del terraplè que marcava el començament del camí del Castellet, pel damunt del qual hi havia una mena de moll de càrrega de mercaderies, que en teoria, eren transportades amb el tren, encara que el més normal, era que, els materials que hi reposaven anys i panys, eren propis del ferrocarril: ralls, travesses aleshores de fusta, rodes aparellades amb el fuell, etc. esporàdicament hi havia bocois, tot i que els bocois solien traginar-se des de l’altre banda de les vies, al costat del poble.

   A l’altre extrem d’aquesta paret, tocant a la general, també n’hi havia una de rampa, però més amorosida ja que vorejava l’accès per on hi pujaven els carros.

   Quan els diumenges a la tarda anàvem a veure el partit al camp de futbol de l’Ateneu, després de travessar les vies, que el Pep de Bufilàndia vigilava, posant les cadenes quan venia un tren, deixàvem la general girant a la dreta pel camí del Castellet, i mentrestant la gent gran passava pel camí, la canalla, sempre pujava per la rampa llarga, seguia caminat per la paret, i acabava baixant relliscant, i sovint caient, per la rampa curta amb molta pendent.

   Ara pel poble –o ciutat com diuen els que manen- hi ha molts parcs infantils i en ells, diferents jocs, entre els que no hi solen faltar els tobogans. A la nostra infància, tot el poble i voltants, eren el nostre parc infantil, i el tobogan, era la rampa del lledoner de l’Estació.

   Ajudava el lliscar que les sabates duien “sola de sabata”, perquè quan vam començar a tenir sabates amb sola de goma, s’havia acabat el lliscar, si no és que canviéssim els peus pel cul, com ho feien sempre les nenes, i per això, més de quatre, arribaven a casa amb les calces foradades.

   El nostre poble no era petit, i no pas tothom anava a tot arreu, però puc ben assegurar que pel tobogan del lledoner de l’Estació, hi havien passat tots, i molts cops.