Acabo de llegir al diari que ahir va començar un vaga indefinida de les

infermeres convocada per un sindicat minoritari per protestar pel conveni

recentment aprovat. Curiosament, ahir també vaig escoltar a la radio

diversos mestres i mestresses en un debat per a la mínima qualificació de

Pisa a l’escola catalana, i es lamentaven de que des del govern de la

Generalitat no s’hagués fet una campanya promocional de la seva professió

com ho havien fet amb les infermeres, entre altres.

   M’ha vingut al pensament l’últim tracte que havia tingut amb alguna

infermera, i no he hagut de remenar gaire la meva malmesa memòria.

Havia sigut justament el passat diumenge en que arribant a Barcelona

d’una visita a la ciutat del centre d’Europa, per tal de celebrar el novè

aniversari dels nets bessons, la Fina i jo vam anar al servei d’urgències d’un

dels grans hospitals de la ciutat, degut a que, potser per culpa del fred, tenia

els dits del peu inflats i vermells, i em feien força mal, tant que la nit

anterior no havia pogut dormir.

   Un cop fet el triatge, em van fer anar a una planta de l’hospital on hi

havia el departament de traumatologia, cosa que al meu entendre, no hi

tenia res a veure amb el meu mal. Però no era cosa de discutir i en tot cas el

que volia és que em poguessin atendre aviat.

   Em van posar a un box amb una llitera. Estava situat en una habitació

normal partida en dos box per una cortina. A l’altre banda de la cortinatge

hi havia un altre pacient a qui no podia veure però sí sentir tot el que

parlaven entre malalt i sanitaris i així vaig assabentar-me que entre altres

danys, tenia un tall a la cara, i el metge li deia que la faria una sutura per a

tancar-li l’escissió. Li enviava una infermera per a netejar-li bé la ferida i

tot seguit li posaria una mica d’anestèsia per no fer-li mal i després li cosiria.

   Vingué la infermera i en veure-li la ferida, li digué que no la veia tant

profunda com per fer-li una sutura. Li semblava que amb una “tireta”

reforçada, es podia tancar la ferida i facilitar-ne la cicatrització. Sembla

que devia anar a comentar-li l’assumpte al doctor ja que, al cap d’un

moment venia a dir-li al pacient, que s’ho havien parlat, i amb una “tireta”

se’n sortiria. I així el van curar.

   Em va “xocar” el coneixement i la destresa de la infermera per solucionar

de la millor manera la cura. I vaig aprofitar l’avinentesa per a demanar-li

que, com que feina una hora i mitja que estava estirat a la llitera sense que

vingués el metge, i el meu mal no era pas res massa greu i menys de

traumatologia, li vaig demanar l’alta voluntària. Li va semblar bé i em

va deixar marxar de l’hospital.

   Comento aquest afer com un desig de lloar les infermeres, que ben s’ho

mereixen.