Joan Clave Morell

   Emprant el mateix símil que en Xavier Graset en una recent entrevista a Rural, de que a Vila-seca, amb els anys li han anat sortint rebotims, podem ben bé comparar el nostre poble amb la soca d'una avellaner, on a partir del tronc vell, crescut des del plançó arrelat, que fou plantat molts anys enrere, amb el temps, li han anat sortint rebotims a la vora.

   El casc antic, com a les tiges velles dels avellaners, cal que sigui cuidat molt especialment per a que sobrevisqui, ensulfatant-lo i esporgant-lo per mantenir la vitalitat.

   A Vila-seca, quan el nucli antic era tot el poble, es féien esquellots. Estic segur que la immensa majoria dels que puguin llegir això, no saben pas de que va la cosa. Jo que ja sóc un jubilat, amb prou feienes recordo d'haver-ne fet de jovenet.

   El nom, ve de les esquelles, que son una mena de campanes de llauna que es penjaven al coll del bestiar de ramat, ja fos per saber on éren o també, perquè la resta dels seus components anèssin seguint el que la portava.  

   Així que, arreplegar-se una colla de gent, en general més canalla que grans, fent dringar esquelles o qualsevol altre andròmina metal·lica que colpejada fés soroll, i plantar-se davant la casa d'un viudo o viuda que s'hagués tornat a casar, ja fos el mateix dia del casament o en tornar del viatge de nuvis, això era ...fer-los-hi esquellots.

   Hi havia diferents motius per a fer esquellots. A vegades eren els del veïnat els que organitzaven la xaranga, en aquests cassos, la cosa solia anar de "bon rotllo"; altres cops era un parent dolgut o perjudicat pel casori qui incitada a la menudalla i no tant canalla a muntar la saragata, ja fos com he dit plantant-se davant el domicili dels noucasats, o a vegades s'havia anat a esperar-los a l'estació muntant allí tot el mullader així que baixàven del tren.

   El més habitual era que els homenatjats s'ho prenguèssin bé i fins i tot sortíssin a´la finestra o balcó a saludar, al menys l'home. D'altres però, no els hi feia cap gràcia i s'intuïa que miraven per una escletxa per veure qui eren els malfactors i poder-los tornat l'atzagaiada quan es presentés la primera ocasió.

   Amb diferents variants aquest costum va ser propi de molts pobles de la nostra terra.

   Quan va morir en Samaranch, alguns dels seus admiradors o seguidors, van demanar que ja es podia activar el procediment per a dedicar-li un carrer o una plaça a la ciutat de Barcelona, perquè sembla que, tant al cap i casal com en altres ciutats i viles, no tenen per norma retolar carrers i places amb el nom de persones vives.

   A Vila-seca no és el cas, i en concret, a la zona de la Pineda els carrers de la qual porten noms de músics, a mitjans dels anys 70 es van posar noms de personatges vius i ben vius, alguns dels quals, com en Plácido Domingo o la Montserrat Caballé, encara avui triomfen pels escenaris de la lírica mundial. Altres, encara van viure molts anys com Alfredo Kraus o Victòria dels Àngels, i alguns havien mort just feia molt poc temps com en Pau Casals o Hipólito Lázaro.

   Per cert que la mort de l'angelical cantant va ser l'excusa perquè el president Maragall no vingués a inaugurar la restauració de la torre i el parc de la Torre d'en Dolsa.

   Això de posar noms de persones o personatges vius als carrers, corre el risc, de que en un moment determinat es canvien i aleshores, potser els familiars es poden disgustar, suposem que amb una certa raó. Recordo que quan a Vila-seca es va posar el nom de Josep Forasté a un dels carrers de l'antic Hort del Colomí, un dels familiars no hi estava gens d'acord, perquè si de cas un dia el treien, seria penós pels seus descendents.

   El cert és que a Vila-seca, al nucli antic està clar, hi ha carrers que ha conviat successivament de nom, com la gent més gran recorda, i molts dels quals es troben recollits al llibre "Toponímia de Vila-seca de Solcina i del seu terme municipal" de Ramon Amigó. D'aquests noms de carrer desapareguts, n'hi ha un, que va portar un nom molt curiòs, més que res perquè és el nom d'una nena, l'Harmonia Sendra, que va ser retolat així des del 1933, al poc temps de néixer, fins a l'entrada al poble del "glorioso ejército nacional". Li van posar en mèrit d'haver estat la primera criatura objecte de la cerimònia de rebuda d'una nova ciutadana per part del jutge popular de Vila-seca. Era una bona raó. 

    Diumenge passat es va fer a Vila-seca i a 211 municipis més la consulta sobre el dret a la independència de Catalunya. A Vila-seca, la moguda sorgeix uns tres mesos abans a l’entorn d’uns quants membres de La Tramoia que van convocar una assemblea oberta a tothom, de la que sorgí una coordinadora amb una distribució de funcions i un sistema organitzatiu assembleari i que va arribar a aplegar quasi un centenar de voluntaris, d’entre els quals hi he participat des del primer dia, fins a la retirada dels cartells i pancartes.

   Durant aquest període els voluntaris que a més d’aportar els nostre temps i treball, uns més que altres, està clar, i fins i tot els nostres diners per pagar les despeses per a les que no s’han rebut cap altre ajut de fora, també hem fet un cert grau de proselitisme o provocar la mobilització per a la participació a la consulta, ja per votar si, no, o en blanc, però en definitiva participant.

   Una de les respostes evasives que vaig rebre, era aquella de que al no ser vinculant el resultat de la consulta era perdre el temps, participar-hi. Resultava impossible fer-los-hi veure que cap mobilització popular és perdre el temps, ja que si no hi ha aquesta moguda preliminar sense resposta immediata, difícilment més endavant, es podrà ni tan sols plantejar una imprescindible campanya vinculant per l’autodeterminació, ves a saber si en un termini de tres o trenta anys.

   Al llarg de la meva vida he participat en dotzenes de manifestacions al carrer, unes multitudinàries com les de l’Estatut ja fa molts anys, o contra la guerra de l’Iraq més recentment, i altres molt minoritàries com les fetes en suport al poble palestí. Cap d’elles era vinculant en res, però les actituts dels que hi varem participar, era la de manifestar pacíficament un posicionament personal però compartit, distint al que els governs o administracions havien decidit i amb el que hi estàvem en contra, o simplement, en desacord.

   Vila-seca ha decidit, minoritàriament, però hi ha participat, i això no ha estat cap pèrdua de temps ni d’esforços.