06
Setembre, 2023
12:51
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Una mica avergonyit pel temps passat sense escriure res per poder
incloure al blog, m’he proposat que això no torni a passar més,
però de moment, voldria justificar el perquè d’aquests mesos
d’endropiment.
El passat 17 de març vaig relliscar i caure a les escales de casa
davant de la porta del carrer, i estant encara ajagut al terra, en
veure com s’havia inflat el genoll, tant que no cabia dins el camal
dels pantalons, ja donava per fet que tenia quelcom trencat. Entre
la Fina l l’Oriol em van aixecar i veient-me tant immobilitzat ja
van trucar al 112 perquè una ambulància em portés a l’hospital.
De seguida em van dir que tenia trencat el fèmur just pel damunt
del genoll i que era un trencament per culpa de la osteoporosi que
tenia, descalcificació óssea que jo ignorava el tot. Havia de passar
pel quiròfan on em posarien una pròtesi per ajudar a que l’ós
trencat s’enganxés atès que a la meva edat ja no s’esqueia
enguixar. Vam haver d’esperar-nos tres dies ja que em prenc
Adiro per facilitar la circulació sanguínia.
El dia 27 em deixen marxar de Santa Tecla (santa Trega en
galleg) i veient-me tant atrotinat la Fina va llogar una cadira mo-
toritzada amb la qual podia tombar pel poble (ara ciutat, diuen)
amb autonomia, avantatge que no vaig emprar per por de fer
mal a algú, per la poca experiència en la conducció.
Acabat el lloguer al cap d’un mes i poguent posar el peu dret a
terra vaig emprar els “caminadors” durant cinc o sis setmanes
fins que vaig poder fer-ho amb crosses i emprendre la rehabili-
tació al gimnàs del CAP. Anava millorant però molt poc a poc, i
a l’agost em vaig tornar a caminar una hora diària el dies que no
anava al gimnàs, aleshores ja anava amb una sola crossa i cap
per dins a casa, però fent servir les dues per la caminada mati-
nal, que faig per la zona urbana a la part septentrional del casc
urbà, amb al mòbil a la butxaca per si es cas.
D’aquestes caminades per les voreres dels nostres carrers he
pogut constatar algunes coses:
- Quan has de caminar amb l’ajut de crosses et dones compte
que l’enrajolat o empanotat és força irregular o mal pla,
cosa que no copses quan ets “normal”. Només els
paviments de les voreres davant l’estació vella, a la vora de
l'Hort del Pep o a la plaça davant de l’Auditori son perfectes.
Segur que hi ha altres llocs com aquests, però no son al
meu itinerari habitual.
- El comportament dels conductors quan hem de passar pels
“passos de vianants” o “de zebra” és ben diferent segons
els conductors dels vehicles que teòricament t’han de dei-
xar passar. Tot i tenint present que en general quan veuen
una persona amb crosses tots son més propensos a aturar-
se, he comprovat que d’altres no ho fan o els hi costa més
deixar passar els vianants. En general les dones s’aturen
més que els homes, els més grans deixen passar més que
els joves, les furgonetes de repartiment quasi que no es
paren mai, suposo que perquè ells pensen que estan treba-
llant i els coixos no tenen cap pressa.
- Un altre aspecte que he pogut constatar quan et vas trobant
amb la gent pel carrer. Jo sempre he sigut dels que saluden
tothom que coneixes, i els que no, depèn de com veus les
cares. Ara he pogut comprovar que una part de la gent gran
és propensa a saludar als coixos i també ho son els nens i
nenes petitons. En general també en aquest aspecte les
dones saluden més que els homes i si alguna et coneix de
vista, et comenta que et troba millorat en relació a dies
enrere. En general però, els coixos ens saludem tots entre
nosaltres, és mostra de solidaritat.
Aquesta trencadura se m’ha afegit a la hidrocefàlia, que és molt
pitjor pel deteriorament cervical i la incertersa de que puguis fer
bé les coses que fins ara podia anar fent habitualment.
Seguiré escrivint com un exercici més per recobrar la salut.
25
Maig, 2023
15:40
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
La setmana passada va morir Mercè Marin, vídua d’en Pere
Molas Saladié, i per allò de que el meu cervell avui està disposat
a recordar les coses d’anys enrere més que no pas les més
recents, en aquell dia una colla d’alumnes de les aules de la
Gent Gran de la URV a Vila-seca, visitàvem el Castell, em vin-
gué a la memòria la relació que vaig tenir amb un dels fills del
comte Sicart.
Quan jo era estudiant a l’Escola d’Agricultura de Barcelona
entre els anys 1962 i 1966, igual que tots els demés estudiants,
ens coincidien amb els que ens tocava fer el servei militar ales-
hores obligatori, però amb l’avantatge pels estudiants, que
podien acollir-se a fer les anomenades “milícies universitàries”
que es feien als dos estius després dels dos últims cursos de la
carrera i es completaven amb quatre mesos després. Els dos
estius es feien al campament dels Castillejos a l’Arbolí els del
districte universitari de Barcelona, i acabat l’aprenentatge mili-
tar sortien amb el títol d’alferes o de sergent segons el nivell
d’aprenentatge.
Amb la meva lleva, els que hauríem de començar a l´estiu del
1965, es va iniciar una modalitat diferent en aquest servei mili-
tar estudiantil, potser perquè ja hi havia masses alferessos i ser-
gents o ves a saber per quina altra raó, el cert és que es va afegir
al que havien estat fins aleshores les “milícies universitàries”
una altra modalitat dita “excedents de la I.P.S.” als que passats
els dos estius els hi donarien el grau de caporal de primera, és a
dir, classe de tropa, segons el llenguatge militar.
Un temps abans de l’inici del primer estiu militar, es van fer
les proves de selecció per si anaven a “milícies” o als “exce-
dents” i a mi em va tocar anar als segons, tot i que la majoria
dels companys dels meu curs van anar als Castillejos. Quan ja
érem al campament de Talarn on aplegaren gent de tots els dis-
trictes universitaris de l’estat, van treure’n la conclusió de que la
majoria dels “excedents” estaven mes o menys compromesos
amb l’oposició al règim. En aquest sentit puc dir que un dels
meus companys de curs més implicat amb l’oposició, l’enviaren
a fer la mili a l’Africa.
Així que vaig passar els dos estius a Talarn el primer i a Hoyo
de Manzanares vora Madrid, el segon. A les tardes ens feien
classes de formació militar i a l’acabar l’estiu, van fer la llista
amb les notes de cada secció des de la més alta fins a la pitjor.
L’ordre serviria pel dret a triar la caserna i lloc on es podrien
anar a fer els quatre mesos de mili restant, i això tenia per a la
majoria l’interès de poder triar la destinació, precisament en un
moment crític doncs havent acabat els estudis havíem de cercar
un lloc de treball.
Jo que era poc aimant de la milícia, vaig resultar ser el penúl-
tim de la llista de la meva secció pel que vaig veure que tenia
mal parat anar a la caserna de Tarragona que era on volia anar,
segons havia demanat a la paperassa per a triar la destinació. Al
cap d’uns dies va sortir les llistes d’on havíem d’anar i... oh
sorpresa, jo podia anar a Tarragona del 20 de desembre de 1966
al 20 d’abril de 1967. No ho podia entendre perquè, malgrat la
meva posició al final de la llista de mèrits, era dels pocs que
estaven destinats a la caserna que volien en primera instància.
Quelcom havia passat per poder gaudir d’aquest “miracle”.
El pare i Pere Moles eren amics i veïns i sovint en Pere, ales-
hores alcalde, li preguntava per mi. El pare li va dir la meva pre-
ocupació i... vet-ho-aquí la solució.
I vaig fer els quatre mesos a la caserna de Tarragona i allí vaig
conèixer el Josep Maria Sicart que també hi era i, com que ell
venia cada tarda cap a Vila-seca al castell on tenia un germà que
si havia posat una granja de gallines, així cada tarda venia amb
ell amb el Seat 1500 que tenia a disposició. Ho vaig recordar a
l’esmentada visita al castell de la setmana passada i ho vaig
explicar a alguns dels companys de l’Aula.
25
Maig, 2023
09:53
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
En el temps que vaig ser alcalde, la major part de la dedica-
ció era, naturalment, abocada a la gestió administrativa, i
només de tant en tant sorgia un esdeveniment que et feia
sortir de la rutina. Un d’aquests fou la celebració del 8è Cen-
tenari del naixement de Sant Bernat Calvó a finals d’octubre
de 1980.
Es tractava d’un esdeveniment de caire religiós i per tant la
programació i protagonisme dels actes corresponia a la
parròquia i per això es va formar una Comissió pro VIIIè
centenari del Naixement de Sant Bernat Calvó que presidia
el senyor rector de la parròquia Mn. Ricard Cabré, que va
elaborar un programa, en el que, a més dels actes pròpiament
religiosos, el dia 27 es faria la presentació del llibre “Sant
Bernat Calvó, abat de Santes Creus i bisbe de Vic” d’Eufe-
mià Fort, que era el num. 7 de les monografies editades per
l’Agrupació Cultural, acte que presidiria l’arquebisbe de
Tarragona Josep Pont i Gol, i que clouria amb un concert de
la Coral Sant Esteve.
L’Ajuntament post franquista, havia acordat que contrària-
ment al que havia fet durant els 40 anys passats, no anar en
corporació a les celebracions religioses (misses i processons)
i potser per aquest motiu no va participar en la programació
del Centenari, només assistia a les reunions un regidor que
va actuar més a títol personal que com a representant.
Pel que vaig saber després, es veu que la Comissió vila-
secana es va posar en contacte amb altres entitats de manera
que, l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, les Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, l’Agrupació Cultural de Vila-
seca i Salou, l’Associació d’Estudis Reusencs i el Patronat
d’Estudis Ausonencs de Vic van fer un convit per la pre-
sentació del llibre “Sant Bernat Calvó i el seu temps” de
Joan Maria Pujals el 20 d’abril de 1980, acte al que vaig ser
convidat i vaig assistir-hi com un ciutadà més, ja que no vaig
ser invitat a intervenir.
Al cap de pocs dies vaig rebre una carta de l’alcalde de Vic
Ramon Montañà Salvans dient-me que el proper 1r. de juny,
el Patronat d’Estudis Ausonencs havia organitzat un acte
amb motiu del 8è centenari del naixement de Sant Bernat
Calvó, al que l’Ajuntament de Vic si havia afegit, acordant
posar el nom de Sant Bernat a una nova avinguda de la ciutat
de Vic i convidava al nostre Ajuntament per a que, ambdues
corporacions descobrissin una placa amb el nom de Sant
Bernat.
Vaig donar compte del convit a la Comissió Permanent
amb el prec de que els regidors que poguessin si afegissin,
agraint la invitació i aprofitant per lliurar els dos llibres re-
centment publicats al Patronat d’Estudis Ausonencs així com
lliurar a l’Alcalde un escut d’or del nostre municipi. Aprofi-
tàrem per lliurar-li una copia de l’acord municipal del 1974
pel qual es va posar el nom de Vic a un carrer de Vila-seca.
A la data assenyalada, i després d’una missa a la catedral
vigatana, una bona colla de vila-secans i vigatans s’aplega-
ren en una sala adjunta per fer un acte formal d’amistança-
ment en el qual a més d’unes breus intervencions dels ens
organitzadors, hi vàrem parlar l’alcalde de Vic i jo. De les
poques intervencions en actes oficials que vaig fer sent alcal-
de, d’aquesta en tinc un molt bon record, entre altres coses
perquè al contrari del que solia fer sempre de improvisar, en
aquest cas, me la vaig preparar a consciència, i de la qual
recordo haver rebut sinceres felicitacions d’alguns vila-
secans precisament d’àmbit polític contrari al meu.
Per cert que el maig del 2011, els vila-secans nats el 1943,
vam fer una excursió de cap de setmana com hem anat fent
des que vam complir eles 50 anys, fent una curta estada a la
ciutat de Vic. En un moment determinat la Fina i jo ens vam
allunyar de la colla per anar a veure, l’avinguda de Sant
Bernat Calvó i en concret la cantonada on havíem destapat la
placa de marbre amb el nom del Sant, i ens vàrem trobar que
havia desaparegut.
Aquests dos actes no estaven prevists al programa que va
divulgar la Comissió parroquial, com tampoc hi havia l’en-
comanar la creació d’un monument a Sant Bernat a Antoni
Mas, feta en principi per subscripció popular, i l’Ajuntament
va assumir el compromís de pagar del cost que no quedés
coberta per la subscripció. La inauguració a la plaça de Vol-
tas es va fer el dissabte 25 d’octubre i fou presidida per l’ho-
norable Miquel Coll i Alentorn, conseller adjunt a la presi-
dència de la Generalitat, el qual ens va oferir com a comple-
ment una conferència sobre l’entorn històric de Catalunya en
temps de Sant Bernat.
Després vam anar a sopar amb les respectives parelles, i
sense que m’ho pogués pensar, vam xerrar molta estona, po-
guent descobrir moltes intimitats de la parella barcelonina.
I en el conjunt de tot aquest aconteixement en un principi
ple de mals-entesos, no sé si volguts o sobtats, entre els orga-
nitzadors i l’Ajuntament, es va poder constatar que, amb
bona voluntat es superen els entrebancs i les coses, si es vol,
acaben sortint bé.
27
Febrer, 2023
17:35
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
És bastant normal que alguns pobles i ciutats facin distincions a algun dels seus
ciutadans o personatges relacionats com a mostra de reconeixement o agraïment
per alguna actuació afavoridora. Habitualment la iniciativa surt de l’Ajuntament
però a vegades té un àmbit més ample i llavors el Consistori s’afegeix a un col·lec-
tiu. En altres ocasions pot passar que sigui un organisme extern qui atorgui una dis-
tinció a un ciutadà del poble sigui o no membre de l’Ajuntament.
No recordava que a Vila-seca s’haguessin fet distincions a ningú, per això he reme-
nat papers i arxius i he vist que, alguna cosa hi ha, i aprofitaré per posar-ho en aquest
blog, que és la següent relació.
Al ple del 4 d’abril de 1950 es nomena fill adoptiu de Vila-seca a Francisco Labadie
Otermin, governador civil de Tarragona.
Al ple del 29 de febrer de 1952 es nomena alcaldesa de Vila-seca a la Verge de Fà-
tima, una imatge de la qual, vindria al poble al cap d’unes setmanes. No sé si es podia
prendre aquest acord si tenim en compte que aleshores els alcaldes eren nomenats
pel governador civil.
Nomenament de Josep Miró Ollé que havia sigut rector de la parròquia i ara era a
la residència de les Germanetes dels pobres de Reus, com fill adoptiu, al plenari del
29 de gener de 1959.
Al ple del 2 de gener de 1961 es dona compte que a proposta del governador civil
Golzález-Sama, pel Ministeri de la Governació es concedeix a l’alcalde recentment
cessat Joan Morell, la “Cruz de Caballero de la Orden de Cisneros” acordant-se que li
vingui a posar l’esmentat governador.
Governador que havia ajudat molt a Vila-seca en els 10 anys que ho va ser i ara és
traslladat a Pontevedra, per això l’alcalde proposa al ple del 10 de març de 1961
posar el seu nom a l’avinguda d’arribada a Salou des de Tarragona, que els regidors
aprovaren per unanimitat. Anys després es va canviar el nom pel de Carles Buhigas.
Per cert que aquest home es va aprofitar per a construir-se un xalet a la partida dels
Muntanyals on no es podia edificar legalment.
Al ple del 31 de març i amb motiu dels “XXV años de paz” s’acorda per aclamació
nomenar a Franco alcalde honorario i perpetuo de este municipio. Encara ho deu ser
ara.
Amb motiu del “Día del vila-secà absent” acordat al ple de 24 d’agost de 1965
l’Ajuntament acorda atorgar una distinció (no especificada) a Rafael Fernández Mar-
tínez, governador civil de Tarragona, a Antoni Torroja Miret i la seva muller Assump-
ció Sampons, a Mn. Lluís Batlle Salvat rector de la Parroquia des de 1959, a Mn. Josep
Miró Ollé rector que el va precedir, i a Josep Maria Sentís Simeón del que no tinc idea
de qui era, ni pel motiu que se’l va distingir, i que, segons la Viquipedia era un militar
carlí nascut a Riudoms i que aleshores era procurador a les Cortes i membre del
Consejo Nacional del Movimiento.
Uns dies després, a la sessió plenària del 8 de setembre s’acorda imposar l’escut
d’or del municipi a Antoni Pedrol Rius famós advocat reusenc, Mn. Ramon Munta-
nyola rector de la Parróquia de Salou, José Vila Cardona del Sindicat de Iniciatives i
Turisme de Salou, al Camping Salou, a la immobiliària Pinosmar i als periodistes
Wenceslao Andreu, Antonio Alasà conegut com Màximo Burxa, José Roca García i
Daniel de la Fuente Torrón.
Al ple del 8 de setembre de 1966 hi consta la felicitació a Josep Malapeira, Felix
Gacho i Josep Piqué Jornet (que no sé qui és ni surt al Google) per la concessió de la
“medalla de la pau”, que no devia ser la que atorgava la ONU, tenint en compte que
aquesta, va començar a lliurar-les l’any 1971.
L’11 de setembre de 1967 en sessió plenària s’acorda: demanar a (?) per posar el nom de Franco a la plaça de la “font lluminosa”, així com per posar el nom de Rafael Fernández Martínez a l’avinguda de Vila-seca a Salou, que aleshores estava en cons-trucció. Al febrer de l’any següent es va donar compte d’haver-se autoritzat posar el nom de Franco, però crec que, afortunadament, no es va arribar a posar, ni el del governador, tampoc.
Al ple del 18 de juliol de 1969, es dona compte que a Ramon March l’alcalde li ha sigut concedida la medalla al mèrit turístic.
Finalment, a l’arquitecte senyor Ubach el plenari de l’Ajuntament del 6 de novem-
bre de 1974 li atorguen una medalla i alhora el nomenen “arquitecte honorari”.
Crec que les he ressenyat totes, però com per l’edat ja no estic segur de quasi res,
demano disculpes si m’he deixat algú.
25
Gener, 2023
12:41
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Fa quasi dos anys que vaig començar a caminar diariament du-
rant una hora i una mica més, que és el temps que trigo a fer el
recorregut des de casa fins a Salou, d'anada i tornada, quan dic
Salou, no em refereixo a les cases, sinó a aquelles lletres tan altes
que hi ha a la vora de l'autovia Pere Molas.
Vaig començar a caminar per consell de la Fina, la meva espo-
sa que n'és una experta atès que ja fa trenta anys que ho fa cada
dia, i va començar fent aquest mateix trajecte, en un temps en
que els caminaires eren molt pocs, i fins i tot, eren objecte de
mofa.
En aquest sentit puc dir que també hi ha hagut un canvi gene-
racional al passar de molt pocs a un bon nombre de practicants i
no solament perquè ara es viuen més anys que abans, ja que no
som tots vells els caminaires, sinò que n'hi ha de força joves,
que em fan enveja perquè van molt més de pressa i em passen al
davant.
Pel que fa al gènere, no erro gaire si dic que més o menys hi
ha el mateix nombre de dones que d'homes, i tant d'uns com d'altres
n'hi ha de totes les edats, encara que tots som adults. Durant
l'hora que camino em creu-ho amb una dotzena de persones
aproximadament, la majoria anem sols, però alguns s'apleguen
en grup de tres o quatre. Jo sempre hi vaig al matí entre l€s 8 i
les 10, ja que si alguna vegada hi he anat més tard o a la tarda,
camino més apeserat.
Una de les coses que trobo malament de les persones que fan
aquest recorregut, és que llancen al terra envasos de begudes
i d'altres deixalles de productes de consum de boca, que estic
segur que no son dels caminants terapèutics, sino de la gent que
va al cine o a la zona comercial. És lamentable, però si això ja
ho fan als carrers del poble, no es d'estranyar que també ho
facin a l'avinguda. En general els caminants per la salut no
portem proveiments per menjar o beure i per tant, no llancem
les deixalles.
Darrerement he vist alguns caminants que van acompanyats
d'un gos, però al contrari del que passa pels carrers del poble, a
l'avinguda no hi trobem cagarades, al menys de moment. Durant
el primer any, solia caminar pel paviment de color rosat que té
unes bicicletes pintades al terra, perquè és més llis, en contra
de la resta del paviment que és més irregunar. Ho feia així fins
que un bon dia, un xaval que anava en bicicleta em va cridar:
"Viejo, esto es un carril bici, respetalo" i des d'aquell moment
no hi he tornat a passar més.
De fet, més que bicicletes per aquell hi passen els patinets,
que ara van sent més freqüents, i que van a una bona velocitat.
Les bicicletes, que també son nombroses, més que els caminaires
passen pel paviment dels vehicles, i els ciclistes van equipats
gairebé com els professionals de la Volta a Catalunya o del Tour
de France i solen anar agrupats.
Quan vaig començar a caminar per l'Avinguda no coneixia a
ningú, com em passa quan vaig pels carrers del poble, o ciutat
com en diem ara, per tant al principi no saludava a ningú. Així
que anaven passant els dies, anava trobant alguns caminaires que
ja hi eren els dies anteriors i vaig començar a saludar-los i ells
em corresponíen i així ara, al dia d'avui ja ens saludem la meitat
dels caminants coincidents.
Això de les salutacions és quelcom que ha canviat rotondament
des d'anys enrere amb ara. Mentre abans saludàvem a tothom,
ara podem anar d'una punta a l'altre del poble sense trobar-te a
ningú a qui saludar o que et saludi.
Jo això, ho trobo a faltar.
12
Gener, 2023
17:33
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Ja deixava dit que seguiria escrivint sobre aquest tema, però
el meu envelliment afegit a la hidrocefàlia que m’acompanya
em fa endropir en aquesta activitat per la que sempre hi
havia tingut molta facilitat, el que no vol dir que pugui
presumir d’escriure bé o fer-ho de temes interessants.
Deia abans que a les famílies és on els canvis entre genera-
cions ha estat més evidents, potser per allò de que ens afec-
tàven els sentiments més íntims, el que no vol dir que en al-
tres vessants no hagin sigut tant sentides, com per exemple
en la vida social mitjançant les societats. Si fa o no fa, deu fer
uns tres mesos que l’Ajuntament de Vila-seca va comprar l’e-
difici de l’Ateneu Pi i Margall, fet que suposava la desaparició
de l’entitat com tal, que per pocs anys no aconseguí el cente-
nari de la seva fundació, l’any 1929.
La seva vida ja quedat reflectida als opuscles de Joan Maria
Pujals “L’Ateneu Pi i Margall en el seu cinquanté aniversari” i
el de la Montse Garriga “Ateneu Pi i Margall de Vila-seca, 75
anys d’història” i en el record dels seus socis, fills i potser
nets.
A més de l’Ateneu, que era al costat de la casa on vaig
néixer, i havien, el Casino amb el nom de Societat recreativa
El Fénix, el Centre Catòlic i Las Vegas. El Fènix havia sigut la
societat mare, ja que uns dissidents van fundar el Centre Ca-
tòlic i uns altres es van aplegar per a fundar l’Ateneu, i des-
prés vilatants de les tres societats després de la malament
dita “guerra dels metges” van fundar “Las Vegas”. Aquestes
societats, les he conegut personalment, però n’hi hagueren
altres que n’he sapigut la seva existència indirectament com
la Renaixença i “els Obrers”, d’aquesta última en vaig expli-
car algunes coses en aquest blog en tres articles publicats a
l’abril del 2009. Encara, fent honor a la veritat, he d’afegir-hi
la Cooperativa Agrícola de Vila-seca que durant els primers
anys de la seva vida, a mes de les funcions pròpies del món
agrari, també va fer de societat com entenem les altres
quatre esmentades, al menys en una part.
Una de les característiques bàsiques de les quatre societats
era que els sòcis eren sempre els homes, i només cap a fi-
nals del segle XX es començaren a admetre com a sòcies les
dones. Un altre era el caire familiar de l’associació. Era habi-
tual que en una família fossin socis avi, fill i net i molt rara-
ment es trencava aquesta fidelitat familiar.
La funció de bar o cafeteria era emprada bàsicament pels
homes, alguns fent-ne us a diari, altres setmanal i alguns
esporàdicament. Ara bé per la festa major tant d’hivern com
d’estiu hi anava tota la família especialment a la ballaruca,
concerts o actuacions teatrals i cinematogràfiques, atès que
a totes quatre entitats si feia cine, habitualment els caps de
setmana.
La fidelitat era una altra de les característiques de les so-
cietats, és a dir que tothom anava sempre a la mateixa socie-
tat, la seva que només es trencava per anar al cine, atès que
et podien agradar més les pelis que feien en una altra socie-
tat que no pas les de la pròpia. Si als balls de festa major o
d’altres que se’n podien fer durant l’any sempre hi assistien
les mateixes famílies, venia a ser normal que es formessin
les noves parelles de nuvis entre membres de la mateixa
societat que era la única possibilitat de contacte entre nois i
noies com a forma més habitual, el que no vol dir que se’n
poguessin fer de mixtes, car ja hem explicat en altres oca-
sions que es feien casaments “arreglats” com a pactes inter-
familiars interessats o també per enamoraments lliures i
esporàdics.
De forma semblant puc dir que es formaven els grups o les
colles d’amics i/o amigues, i encara que a l’escola tots hi anà-
vem barrejats, els dies festius es trobàven a la societat de la
família i per això era més fàcil fer la pinya. Naturalment que
hi havien colles amb un cert grau de barreja però no era la
forma habitual.
Una altra característica de les societats era que, els socis
havien de pagar una quota per ser-ne, el muntant de la ma-
teixa no era elevat i no impedia a cap família poder-la sufra-
gar. I atès que he inclòs el Sindicat com a societat, he de dir
que la quota era la pròpia dels serveis cooperatius que si do-
nàven i era igual si es feia ús del cafè com si no. En tot cas
aquest de la sala del cafè era l’únic que es prestava apart
dels propis de la pagesia local.
Les societats es regien per uns estatuts que s’havien d’ade-
quar a la legalitat existent en cada moment, així quan es reo-
briren després de la guerra civil, les societats, menys el Cen-
tre catòlic, hagueren d’afegir al seu nom “Educación i Des-
canso” que suposava haver de actuar segons dictava el fran-
quisme imperant. Les societats es regien per una junta que
s’anava renovant cada any.
Han passat els anys i les societats han decaigut i aquest
decliu s’ha materialitzat principalment en la seva economia i
com em van dir alguns membres de la junta de l’Ateneu, no
podien afrontar el pagament de les despeses de manteni-
ment. La veritat és també que el jovent no es fa soci ni
mostra cap interès pel que es fa o es pot fer amb aquestes
entitats tradicionals al poble.
Per Sant Antoni de l’any 1980 hi hagué una pseudorevifada
amb l’empeny de l’Ajuntament per reviure les carretel·les
que havien tingut un paper important anys enrere amb una
competència per veure quina societat la feia millor i més
participada pel jovent. A més de les històriques si van afegir
altres entitats i durant dos o tres anys van reviscolar, però
sense l’empenta d’abans i van tornar a decaure.
Van durar una mica més els balls de les festes majors, i
especialment el ball de coques per Sant Antoni, però des de
ja fa alguns anys les festes majors les organitza una comissió
amb el suport de l’Ajuntament.
Aquella necessitat de comunicar-nos amb amics, com-
panys i coneguts, joves i grans, ja no la tenim, ens ho solució-
nem amb els mòbils, wattsaps, facebooks, twitters i insta-
grams o amb res.
Son altres temps!
27
Novembre, 2022
17:05
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(1) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Amb tota seguretat, al llarg dels segles hi ha
hagut canvis del compor-
tament humà en les successives generacions, però crec
que com a la
meva, que és la dels nascuts el anys després de la guerra, la
majoria
dels quals avui encara som vius, crec que no la supera cap altre ante-
rior.
Ho dic, referint-me estrictament a la meva, que és la que ha viscut
en un poble
pagès fet que naturalment també condiciona el comporta-
ment i el costumari.
He de partir de la referència de que la immensa majoria de la pobla-
ció
vila-secana era pagesa en el temps del meu naixement, que el poble
tenia poc més
de 3.000 habitants els quals eren pagesos majoritària-
ment. Buscant referencies
documentades, només trobo la senyalada al
llibre “Vila-seca i Salou: aspectes
econòmics i socials en el segle XVIII” de
Josep Morell Torrademé, que
segons els “Miquelets” de 1795, la
població pagesa al poble era del 85,05% del
total, i crec que no m’allu-
nyo gaire de la realitat si dic que als anys 40 del
segle passat, el per-
centatge era pràcticament igual.
A les cases de pagès era habitual que les famílies aplegaven una mit-
jana
de tres generacions tot i que l’avaluació dels anys de vida eren
sensiblement
menor que l’actual. Quan els joves es casaven una bona
part, tenien clar que
anaven a viure amb els pares, majoritàriament els
pares del marit, fet gairebé assegurat
quan el nou casat era l’hereu, o
bé, la nova esposa n’era pubilla, tradició de
generacions anteriors, i en
desús a les següents.
L’home més vell de la família, era el cap de casa, regia les propietats
de tota la família, era l’amo dels diners i el que manava a casa i al
camp.
Segons el tarannà o caràcter del cap de casa, compartia mes o
menys les seves
prebendes amb el fill o el gendre, i naturalment al po-
ble n’hi havia de tots
els nivells. El fet d’aplegar el comandament en la
persona de més edat, pel que
fa a l’activitat pagesa, sovint resultava
contraproduent atès que generalment
son els més joves qui tenen més
afanys de modernitzar l’explotació agrària i
renovar les eines, equipa-
ment i materials propis de l’explotació agrària.
Precisament els equipaments de la pagesia aleshores, era pràctica-
ment
igual que dues, tres o cinc generacions anteriors. Dels meus
primers records, a
Vila-seca hi havien només tres o quatre tractors,
dos de la Cooperativa i un parell
més de pagesos.
Els nois anàvem a l’escola fins els tretze o catorze anys, ja que alesho-
res
no hi havia obligatorietat dels terminis de ser a l’escola. A l’arribar
a aquesta
edat deixàvem l’escola per a afegir-nos als pares i avis al tre-
ball del camp.
Les noies, igual que les seves mares generalment, només
hi anaven com a suport
al temps de les collites i només en el cas dels
que cultivaven hortalisses, l’ajut
femení s’incrementava en el temps.
Encara que, com he dit abans, l’home més vell era el cap de casa i qui
manava en les feines del camp, generalment aquesta tasca de resonsa-
bilitzar-se
dels treballs a les finques i de quins cultius es posaven o es
substuien, l’assumia
el seu fill o gendre, que estava més al cas de les in-
novacions o les noves tendències
quan n’hi havia, que eren poc sovint-
tejades, ateses les rutines imperants.
Els joves i homes de la nostra generació i unes quantes abans i altres
després, vam ser els que començarem l’èxode de l’agricultura, cap a
altres
llocs de treball. N’és una prova el nombre de pagesos de la meva
lleva que ho
han viscut: de 23 homes, 19 van començar a treballar la
terra i només un sol ha
arribat a la jubilació com a pagès i només
alguns dels desertors hem tornat a
la pagesia ja de jubilats, més com
un entreteniment que no pas com a dedicació professional
per a viu-
re’n. Potser seguíem la dita d’un jove una mica més gran que jo, que
deia: “Hauria de ser sempre de nit i... tot poble”.
Abans d’arribar a la deserció quasi total del personal pagès del nos-
tre
poble, hi va haver una pregona transformació de la pagesia com a
tal, i de la família
per altra banda, i és que degut a la nostra situació
geogràfica, gairebé totes les
famílies pageses vila-secanes, van tenir la
possibilitat de vendre una part de
les seves propietats rústiques per
usos industrials o turístics a preus
raonables i fins i tot elevats, cosa
que va induir a canviar tant el modus
vivendi dels habitacles com en
les millores en l’equipament agrari.
Pel que fa als habitatges, era el més lògic adaptar les nostres viven-
des
a les comoditats i les millores racionals, que tenien a les ciutats o
que veiem
al cine o a la TV: tenir sofàs còmodes, cuines ben equipades,
comunes higièniques
i ben dotades, habitacles moderns i ben decorats,
etc. en general van ser
despeses ben emprades. No ho va ser així amb
les “millores” fetes a les nostres
empreses agràries, com que teníem
diners a dojo, ens gastàvem un dineral per de
pous i basses per a regar
dos jornals, o es comprava un tractor per a llaurar
els sis jornals de
terra que ens quedaven, quan els tècnics deien que per ser rendible
la
compra d’un tractor, s’havien de conrear als menys 20 has. equivalents
a 50
jornals, quantitat de terra que a Vila-seca no tenia ningú, o potser
només els
amos del castell. Per mantenir el nou ritme de vida, no era
possible fer-ho amb
el rendiment de les nostres collites, i per això calia
buscar-nos la vida en altres
dedicacions.
Aquest canvi en l’aspecte laboral dels ciutadans de Vila-seca només
és
una part del que pretenia comentar, però ho faré en un altre article
tot seguit.
A reveure, doncs.
21
Setembre, 2022
13:56
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Fa anys que parlar de les rodalies de RENFE o ADIF, és un
tema d’actualitat
quasi diària, tant les de l’entorn de Barce-
lona com les de la resta de
Catalunya. Averies i
retards son els incidents més sovintejats, i les queixes
per
arribar tard al lloc de treball son diàries. D’altres com els
apilotaments dels
viatgers també, Deu n’hi do de les
protestes que generen. Ara recentment potser
coincidint
amb la posta en funcionament dels bons que abarateixen
el preu dels
bitllets i fins i tot el fan gratuït, totes les
mancances s’han multiplicat
encara més.
Una de les protestes que m’han xocat
més ha sigut
aquella que diu que el temps emprat en els trajectes són
majors
que cent anys enrere. Això ho deuen dir els
viatgers del Maresme si tenim present
que el primer tren
a l’estat espanyol, la línea de Barcelona a Mataró fou
inaugurada el 8 d’octubre de 1848, amb una màquina
semblant a les més antigues
que recordem del carrilet.
Quan algú, sigui polític o
periodista, diu que s’hauria de
traspassar el servei a la Generalitat, els
responsable de
l’estat s’enfaden i en fan escarni.
Per cert, que fa un mes, vaig
tenir ocasió de veure com
funcionava un tren de rodalies amb un altre entorn.
Em
refereixo al tren que va de l’aeroport d’Arlanda a
Stockholm, de la
companyia Arlanda Express, que, de
moment estan nets de pintures estrambòtiques,
i que
quan comencen el recorregut, al cap de 20 segons ja van
a 100 qm/hora i
al minut ja van a 180 qm/hora i, amb
un tres i no res, han fet els 40 qms. que hi
ha, quasi no tens
temps de cercar seient. Això vol dir que d’alternatives, n’hi
ha.
I com en aquest assumpte, podria
dir el mateix d’altres.
Vaig parlar amb un senyor que te una petita empresa, li
vaig preguntar si valorava negativament que a Suecia fos
un dels països
europeus on es paguen més imposts. Em
va respondre que, tot el contrari, perquè
els serveis
públics eren molt bons i ho compensaven amb escreix.
Em va posar l’exemple
del que li va passar en aquests dos
darrers anys de la pandèmia, que va veure
minvats els
seus ingressos per aquest motiu, minva que va comunicar
a Hisenda
sueca, i la resposta fou que li van pagar la
diferència entre el que havia
declarar els dos últims anys
normals abans del covid i el que havia ingressat
aquests
anys pandèmics. Un botó per mostra.
En aquest sentit, potser cal
esperar a veure que hi va al
darrere de l’oferta que ahir feia el govern andalús
als
catalans que es vulguin empadronar a Andalusia perquè
allí pagaràn molts menys
impostos.
Cosas veredes Sancho, com
li va dir el Quixot al seu escuder.
15
Setembre, 2022
15:09
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Lo
Jesús Moncada Estruga, de Mequinensa, és un escriptor
en català a qui llegeixo
i admiro des que vaig tenir a les mans
el seu “Camí de sirga” i tot seguit he
llegit tots els demés
llibres que ha publicat i fins i tot algun dels que ha traduït
i
el que una admiradora seva ha publicat amb la transcripció
dels seus dibuixos
característics i propis del seu enginy
que posa a les dedicatòries.
Amb les lectures d’en Moncada hi vaig trobar una atracció
especialment
pel seu afany de descriure i viure intensament
el seu poble i per això vaig
tenir un especial interès en po-
der-hi parlar. Jacint que compartia l’afecció
pels seus llibres
em va dir que tenia un amic a Torres de Segre i que coneixia
molta
gent de Mequinensa, i que li demanaria si podia con-
tactar amb lo Jesús i
concertar una trobada.
Així que un dia de l’estiu del 2001, Jacint i jo ens vam
trobar amb lo
Jesús a Mequinensa i ens va dedicar la tarda
oferint-nos de passar-la passejant
per l’entorn més proper al
poble antic, inundat quasi tot pel pantà de
Ribarroja, i objec-
te de bona part de les narracions que ha publicat.
A
llambregades ens va explicar passatges de la seva vida,
com quan el seu pare no
li agradaven les escoles públiques
de la postguerra i el va enviar a Saragossa
a una acadèmia
del pare del cantant José Antonio Labordeta que recentment
ha
sigut diputat al Congrés on va tenir alguns enfrontaments
tragicòmics amb els ministres
de Rajoy.
Hem parlat del vocabulari emprat en les seves publicacions
en concret a “Calaveres
atònites” i a “El Café de la granota”
com agranar, besllum, engavenyar, ataüllar,
màrfega, pala-
treca, etc. revifant la meva afecció a les paraules pròpies i
exclusives de Vila-seca.
L’afecció
meva a la lectura de determinats autors com lo
Jesús que li he llegit tot el
que ha publicat, ho he fet amb
altres, com Vazquez Montalban, Camilleri, Donna
Leon, Xa-
vier Bosch, Silvia Soler, Emili Teixidor, Jaume Cabré i Rafel
Nadal,
amb aquests dos últims hi he parlat personalment, en
Cabré quan va venir al
Club de Lectura de Vila-seca i a Nadal
el passat Sant Jordi que vingué a Vila-seca
i li vaig comentar
que feia poc que havia anat a Locorotondo, vila de la Puglia
italiana on comença la seva novel·la “La maledicció dels Pal-
misano”. En tot
cas, no he demanat a cap autor que em sig-
nés cap llibre. Els que tinc signats
i dedicats ha sigut perquè
es tracta d’amics o companys de feina que m’han
dedicat i
regalat els llibres que han publicat.
Ara sí, al Jesús li he demanat que em signés el llibre “La ga-
leria de
les estàtues” que ja portava expressament, al que
n’hi ha fet un dels seus
dibuixos dedicatòria, a qui li agraeixo
de tot cor.
Finalment,
quan ja ens acomiadàvem, vaig aprofitar per fe-
licitar-lo, per la Creu de Sant Jordi,
que la Generalitat li havia
distinguit feia un any i mig. Em va dir que
serviria perquè al
morir-se posarien una esquela a tots els diaris que es
publi-
quen a Catalunya. Li vaig desitjar que això fos d’aquí a molts
anys, i
que havia d’escriure molt més, però ell ja devia tenir
la malfiança assumida ja
que al cap de poc més d’un any va
morir del càncer que patia.
Lo
Jesús, se n’ha anat, però jo no l’oblidaré mai.
05
Agost, 2022
15:45
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Durant un temps, entre tots els anys que vaig treballar a Mas Bové, em tocava anar a avaluar les reclamacions que feien els pagesos afectats per obres d’ampliació o modificació de les carreteres provincials, a càrrec de la Diputació. Per això quan es donaven per acabades les obres, un equip de personal de la Diputació encapçalat per l’advocat cap del departament, amb un enginyer d’obres públiques, un delinejant i jo, fèiem una repassada al traçat afectat convocant als propietaris que havien fet alguna reclamació. Ens acompanyava sempre un cotxe oficial de l’ens provincial amb el seu corresponent xofer.
En una d’aquestes actuacions, vam anar a la carretera de Porrera a Torroja que s’havia eixamplat, doncs era tant es-treta que amb prou feines es podien encreuar dos cotxes. Com passava sovint, el matí se’ns va fer curt i en acabar, com era tard vam decidir anar a dinar a Falset.
Just a l’entrada de la vila, ens trobem darrere d’un carro que anava com nosaltres cap al centre urbà, vam fer per avançar-lo sense veure que en direcció contraria venia una moto, que per no xocar amb el nostre vehicle s’apropà al carro tant que hi va topar tot caient sobre el paviment. Amb la topada de la seva cama amb el pujador del carro, es feu una ferida de consideració que sagnava amb abundància. Vam baixar del cotxe atansant-nos al ferit com altres persones vianants i tot plegats feien sorolloses exclamacions però ningú feia res tret d’un dels meus companys que va demanar una ambulància per telèfon.
Jo vaig veure la conveniència de fer-li un torniquet per a minvar la sagnia, cosa que li vaig dir al ferit, dient-li que ho faria amb la seva pròpia camisa, amb el que hi mostrà el seu acord. Així vaig fer el lligall la raig de sang va minvar fins quedar a la mínima expressió.
En tot això arribà l’ambulància, va carregar el ferit i digueren que el portarien a l’hospital de Reus. A l’arribar a Mas Bové vaig trucar a l’hospital per interessar-me pel ferit, però com que encara estava sent atès i no havia pogut presentar cap mena de identificació, no em pogueren donar cap referència. Per això hi vaig tornar al matí següent donant com a possible identificació que es tractava d’un jove de Falset amb una ferida oberta a la cama. Em digueren que ja havia estat atès i que es trobava bé, tot i que havia arribat a urgències quasi sense sang al cos amb perill evident de mort.
Vaig quedar-me tranquil i satisfet per la meva actuació.
Ho explico com una anècdota, tot i que no ho és, però si d’entre els meus companys, el que hauria sortit més perjudi-cat en cas de la mort del accidentat, no me’n va donar ni tant sols les gràcies, deu ser que la cosa va ser poc important, i per això, jo no li dono cap altre relleu més enllà de l’anècdota.
5/8/22
