Durant un temps, entre tots els anys que vaig treballar a Mas Bové, em tocava anar a avaluar les reclamacions que feien els pagesos afectats per obres d’ampliació o modificació de les carreteres provincials, a càrrec de la Diputació. Per això quan es donaven per acabades les obres, un equip de personal de la Diputació encapçalat per l’advocat cap del departament, amb un enginyer d’obres públiques, un delinejant i jo, fèiem una repassada al traçat afectat convocant als propietaris que havien fet alguna reclamació. Ens acompanyava sempre un cotxe oficial de l’ens provincial amb el seu corresponent xofer.
   En una d’aquestes actuacions, vam anar a la carretera de Porrera a Torroja que s’havia eixamplat, doncs era tant es-treta que amb prou feines es podien encreuar dos cotxes. Com passava sovint, el matí se’ns va fer curt i en acabar, com era tard vam decidir anar a dinar a Falset. 
   Just a l’entrada de la vila, ens trobem darrere d’un carro que anava com nosaltres cap al centre urbà, vam fer per avançar-lo sense veure que en direcció contraria venia una moto, que per no xocar amb el nostre vehicle s’apropà al carro tant que hi va topar tot caient sobre el paviment. Amb la topada de la seva cama amb el pujador del carro, es feu una ferida de consideració que sagnava amb abundància. Vam baixar del cotxe atansant-nos al ferit com altres persones vianants i tot plegats feien sorolloses exclamacions però ningú feia res tret d’un dels meus companys que va demanar una ambulància per telèfon. 
   Jo vaig veure la conveniència de fer-li un torniquet per a minvar la sagnia, cosa que li vaig dir al ferit, dient-li que ho faria amb la seva pròpia camisa, amb el que hi mostrà el seu acord. Així vaig fer el lligall la raig de sang va minvar fins quedar a la mínima expressió. 
   En tot això arribà l’ambulància, va carregar el ferit i digueren que el portarien a l’hospital de Reus. A l’arribar a Mas Bové vaig trucar a l’hospital per interessar-me pel ferit, però com que encara estava sent atès i no havia pogut presentar cap mena de identificació, no em pogueren donar cap referència. Per això hi vaig tornar al matí següent donant com a possible identificació que es tractava d’un jove de Falset amb una ferida oberta a la cama. Em digueren que ja havia estat atès i que es trobava bé, tot i que havia arribat a urgències quasi sense sang al cos amb perill evident de mort. 
   Vaig quedar-me tranquil i satisfet per la meva actuació.

   Ho explico com una anècdota, tot i que no ho és, però si d’entre els meus companys, el que hauria sortit més perjudi-cat en cas de la mort del accidentat, no me’n va donar ni tant sols les gràcies, deu ser que la cosa va ser poc important, i per això, jo no li dono cap altre relleu més enllà de l’anècdota.
5/8/22


 

Avui que hem vist per tercera o quarta vegada en aquests úl-tims anys el “Ball de Sant Esteve” i de la representació més seriosa al castell de Vila-seca els anys 2010 i 2012, se m’acut recordar la primera vegada que es va representar a Vila-seca aquesta versió de la llegenda del rescat de Sant Esteve com a ball parlat, el 29 d’agost de 1965, en una versió escrita diferent segons consta al llibre de la Maria Pineda Cardona i que es restablia el monument commemoratiu que algú havia enderrocat en temps de guerra. S’aprofitava l’avinantesa per fer un reconeixement de record a aquells vila-secans que vivien fora del poble.

   Amb aquesta avinença, el Centre Catòlic va convocar un concurs literari (potser s’hauria d’haver dit millor, un concurs de redacció escolar), al que hi vaig presentar l’escrit que tot segui reprodueixo, i pel que em van donar el primer premi consistent en una càmera fotogràfica Kodak.  

   Vull fer constar que si ara l’escrigués seria de forma i contingut ben diferent, però la realitat és la que és. La següent és la transcripció literal:

Un nou “RESCAT DE SANT ESTEVE”

   En els últims dies del passat mes d’agost, Vila-seca es vestia de gala fent honor a la seva personalitat, per a celebrar una de les festes més grans, més boniques i més emotives de la seva història.

   Ja se n’havia parlat molt. Es vila-secans esperàvem amb ànsia que arribés el dia assenyalat. L’esperàvem perquè era una gran festa, una veritable festa major, puig ja feia molts anys que no celebràvem una autèntica festa del poble. Potser havíem perdut la noció del que és i el que representa per un poble una festa major. Tots creiem que havia de ser una altra cosa, quelcom més del que celebràvem cada any i, heus ací, que ara anàvem a fer-ne una de veritat, per això tothom l’esperava. 

   Els que érem a fóra desitjàvem ser-hi i encara més els vila-secans que vivien allunyats de la nostra vila que s’apropaven de nou al poble on van néixer amb un esperit més obert que altres vegades, doncs sabien que els vila-secans els esperaven amb el braços oberts per a celebrar plegats una gran jornada de germanor.

   Potser això va ésser lo millor de la festa, la tornada dels absents, l’homenatge dels vila-secans als seus germans allunyats del poble.

   Jo no vaig veure aquest acte, no vaig escoltar els parlaments, no era a la plaça aquella nit, però malgrat això, aquesta magna assemblea l’he viscut moltes vegades. Sí, l’he viscut cada cop que un vila-secà de dins o de fora me l’ha explicat tot emocionat. He vist l’ambient de germanor que imperava a la plaça, he sentit vibrar tremolosa l’emocionada veu dels ora-dors, he vist les senyores totes cofoies amb el seu emblema, els senyors, lluint-lo igualment, sentint-se uns i altres encara més orgullosos de ser vila-secans, he sentit els crits de visca! Que ressonaven per l’espai. Si, no en tinc cap dubte, he vist la festa.

   El dia següent celebrarem la restauració del monument que el nostre poble havia aixecat un dia molt llunyà al nostre patró Sant Esteve, allà a la contrada on tingué lloc l’encontre dels captius Pinós i Santcerní amb els que, mitjançant un cos-tós rescat, anaven a alliberar-los. 

   En aquest 29 d’agost de 1965 es va repetir la història: va haver-hi un nou “Rescat de Sant Esteve”. El poble va anar cap al lloc assenyalat, va acudir-hi per fer la ofrena, la restitució d’un monument i allí mateix es varen trobar de cara a cara amb les nostres tradicions, davant els nostres avantpassats, amb una nova emoció desconeguda però palpable que ens agermanava, ens lligava i ens feia tremolar d’alegria.

   Ens donàvem compte que els vila-secans encara sabem i encara podem fer coses grans, que encara tenim una personalitat, que no ens hem deixat guanyar del tot per les moltes contrarietats que ho volen impedir. 

   Sí, encara som com aquells homes de ferma voluntat que allà a la baronia de Pinós van sacrificar tot allò que més estimàvem amb prova d’agraïment al seu Senyor, per un ideal.

   I, de tot això, anàvem donant-nos-en compte quan en aquella hermosa tarda, veiem aquells mateixos camins, aquelles pe-dres, aquell cel blau, muts testimonis d’esdeveniments passats que avui ens cridaven amb tota la força dels seus records a reviure l’esplendor d’un fet memorable. Endavant vila-secans, lluiteu, no perdeu l’esperit que avui ens abriga a tots i treba-lleu per a aconseguir la grandesa i esplendor del nostre poble.

   Moltes vegades, deixant-nos doblegar per la inquietud d’un moment, no hem cregut en el nostre poble, hem perdut l’espe-rança en la nostra comunitat, però, quan un poble com el nostre ha sabut viure unes jornades com aquestes, no hi ha cap dubte: som i serem els fills d’un poble orgull i senyera de la nostra terra que ha sabut guanyar el món aconseguint així les més elevades aspiracions. 

    Fins ací el text que va guanyar el concurs. No recordo si hi hagué tres o cent cinquanta participants, crec que més prop de la primera que la segona xifra. En tot cas com deia abans l’hauria escrit d’altre forma i no solament això, sinó que la història m’ha desenganyat d’aquest afany de retre homenat-ge a feudals que l’únic afany que tenien era aprofitar-se i atropellar els seus súbdits, o a d’altres ciutadans que mai es van ni tant sols empadronar i visqueren a prop nostre només amb l’afany de revaloritzar les seves propietats i enriquint-se venent-les al millor preu. 

   Malgrat tot, visca Vila-seca!



 

Fa uns dies que l’Emma, em vingué a demanar dades sobre els meus ancestres més immediats, per un treball que li havien encomanat a l’Escola. Em va fer molta il·lusió que tin-gues interès per saber quelcom dels seus ancestres i també que jo la pogués ajudar. A més de les dades antropològiques també em va demanar si li podia explicar alguna anècdota de la meva vida. Com que tinc problemes amb la memòria, es-pecialment la més recent, he cercat als arxius antics.

   Vaig explicar-li que durant els quatre anys i escaig que, sent estudiant, vaig viure a Barcelona, als anys seixanta del segle passat hi hagué molta moguda de caire més o menys polític que anava des del rebuig al Sindicato Español Univer-sitario fundat a la post-guerra amb el padrinatge de la Falan-ge, cap a la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, passant per les aspiracions de democratització tendents cap a la demanda de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” sense deixar de banda altres reivindicacions com la de “volem bisbes catalans”.

    Com que vaig viure amb bastanta intensitat el moviment ciutadà vaig participar en moltes manifestacions sense vio-lencia però malgrat el pacifisme, acabaven quasi sempre sota la pressió policial i tot i rebre algun cop de “porra”, els “grisos” s’ho muntaven de manera d’arraconar encerclant un bon grup de manifestants als quals els hi exigien el lliura-ment del DNI, dient-nos que al cap de deu o quinze dies pas-sessim a recollir-los a la caserna de la Via Layetana.

   No vaig tenir que anar-hi cap de les quatre o cinc vegades que me’l van requisar atès que la mare d’un company de curs treballava en aquell quarter i li demanàvem que ens el rescatés, cosa que feia amb total impunitat.

   Be, no va ser exactament així. En aquells temps en que el servei militar era obligatori als estudiants se’ls oferia la possibilitat de fer allò que en deien les milícies universitat-ries (IPS) que consistia que en acabar els dos últims cursos de la carrera, es podia anar a un campament militar, com el de Castillejos entre Arbolí i La Mussara, i allí es feien uns cursos amb els que podien acabar com a sergent o alferes, càrrec amb el qual es feien quatre mesos de pràctiques en una caserna militar de les moltes que hi havia escampades per tota España.

   Quan va arribar la meva hora militar, no vaig poder seguir el camí normal que he esmentat, sinó que em van posar en un col·lectiu que sota la denominació “d’excedents de la IPS” en quedàvem a fora, segons la tria que feren els militars, tant a la regió militar que aplega Catalunya com les demés de la resta d’Espanya. No ens donaren cap explicació, però quan ens trobarem els deu excedents del meu curs, vam constatar, que quasi tots estàvem vinculats a moviments reivindicatius, fet que poguérem corroborar quan trobant-nos els de tots els districtes universitaris d’Espanya al campament de Ta-larn al Pallars Jussà, passava el mateix a tot l’estat.

   De fet, no hi hagueren gaires promocions d’aquests exce-dents, suposo que perquè els militars van veure com aquest col·lectiu era capaç de posar-se d’acord per a platar-los-hi cara en un moment determinat. Per exemple, a Talarn hi havia uns mil cinc-cents soldats, dels quals en un dia qualse-vol anaven a sopar com a màxim dues dotzenes, la majoria es comprava un entrepà a unes cantines ambulats. Un dia, a una companyia els van castigar a fer tombs pel gran pati corrent fins que els hi diguessin prou. Es mobilitzà la tropa per fer una represàlia al càstig totalment injust, i aquell dia tothom va anar a sopar, i com que no estaven preparats per donar menjar per a tothom, a quarts de quatre de la matina-da es va acabar el sopar.

   Un altre exemple a Hoyo de Manzanares on vam fer cap l’any següent. Un bon dia preparant els actes per tal de rebre la visita del capità general o no sé quin alt comandament de l’exèrcit, van fer formar tota la tropa del campament, i entre altres coses, ens volien fer cantar l’himne a la infanteria: “Ardor guerrero vibra en nuestras voces...” i quan va arribar l’hora, la tropa només movia la boca però mantenia callada la veu, i no hi havia forma de sentir-se res. Van agafar una emprenyada tant superba que ja ens pensàvem que ens en-viaven a tots cap a casa. No va ser així, es van limitar a suspendre la visita.

 

   I ja que he explicat de manifestacions, vull recordar la meva participació a una feta a Tarragona el 2 de març de 1974 en protesta per l’execució de Salvador Puig Antich. El punt de concentració era a la Rambla a l’entorn dels “despu-llats”. Al cap de poc temps aparegueren una munió de jeeps i furgonetes policials, que al ser a prop veiérem que portaven males intencions i ens posarem a córrer cap a la Rambla vella i mentre corríem pel carrer a Sant Francesc amunt, ens avançaven les pilotes de goma que disparaven els grisos. A mí me’n va petar una a l’esquena, però amb l’alleujament de que havia tocar primer al terra abans d’arribar a la meva esquena i així a més de no fer-me gaire mal, ho vaig poder mantenir amagat de la família.

 

 


 

En aquests dies que s’ha començat a visitar l’antic celler convertit en sala d’espectacles i museu no puc deixar de pensar en el que havia estat el meu record d’aquestes instal·lacions tant lligades a la nostra vida pagesa i en les que durant un parell de campanyes de veremar, hi vaig treballar.

 

   El període entre 1899 any de la fundació de la Societat Agrícola de Vila-seca i el 1920 que va estrenar-se el celler de la cooperativa, malgrat ser una època molt difícil, també fou fructífera en iniciatives per a millorar l’entorn agrari del poble.  Ho era complicat en part, perquè la majoria dels pagesos no eren propietaris de les terres que conreaven i, en concret en el cas de les vinyes ho feien sota el contracte anomenat de la “rabassa morta”, que suposava que el tracte es donava per acabat, quan a la vinya s’havien mort els 2/3 dels ceps i, sovint, per defensar-se, l’enfiteuta que era el pagès, quan es moria un cep feia un murgó o capficat colgant una redolta fent-la sortir al lloc del cep mort.

 

   Per més mal, els vinyaters a mitjans del segle XIX van patir la plaga de la fil·loxera i com que s’havien plantat moltes vinyes per proveir a bon preu el nostre vi a França que havien patit la plaga uns anys abans, el mal fou més gran. I per acabar-ho d’empitjorar a finals d’aquell segle arriba a les nostres vinyes la malaltia de la cendrosa.

 

   Enmig d’aquesta situació, llegim al llibre del centenari de la Cooperativa Agrícola de Vila-seca que una colla de joves membres de la Societat “la Renaixença” emprengueren la fundació de la Societat Agrícola-Cooperativa, el primer pas de la qual, fou comprar dues cases a la plaça de Flix on es va posar la seu social, i que precisament enguany l’han venut a l’Ajuntament. Per pagar les dues cases van fer una emissió d’accions a 5 ptes. cada una amb el que van recollir  3.500 ptes i per les altres 4.000 necessàries, van fer un crèdit bancari.

  

   Aleshores hi havia 182 socis, però no tots havien comprat accions, això que el Reglament fixava que només podien ser membres de la Junta directiva el accionistes. A les reunions generals hi havia una certa tensió entre alguns socis i la Junta, i s’havia reglamentat que en determinats cassos, un soci podia ser expulsat de l’entitat durant un temps. La Societat Agrícola també va tenir una

funció social atès que disposava d’una sala per a cafè a càrrec del conserge i que només l’obria els dissabtes i diumenges, en un temps que a Vila-seca ja hi havia el Fènix, els Obrers, el Centre Catòlic i els cafès de ca Benach i la Paloma.

 

   El conserge també tenia cura de les vendes del magatzem, bàsicament adobs, sulfat i sofre, i un cop a l’any venien arròs comprat al Delta de l’Ebre. També aplegaven la collita d’avellanes que després es venien totes juntes mitjançant subhasta. Una altra activitat tangencial era la fleca, que en aquells temps actuava de forma coordina-da amb les altres que hi havien al poble, tenint en compte que els preus del pa el fixaven a l’ajuntament per a tot el poble.  El 1918 el preu és de 5,50 ptes els 8 pans, de 10 quilos de pes.

 

   El 1916 es crea el Sindicat Agrícola de Vila-seca, amb socis de la Societat Agrícola, per això l’any següent, amb molt bon criteri, es fusionen en una sola entitat, fixant una quota d’entrada de 50 pessetes amb facilitats per fer-ne el pagament de fins a tres anys, prova de que les butxaques estaven molt buides.  Els anys següents s’anaven admetent nous socis fent-los-hi constar el volum de collites previst que hauran de portar enterament al Sindicat.

 

   De seguida es plantegen seriosament la construcció d’un celler i el primer acord al respecte és cercar uns terrenys apropiats. El novembre de 1917 hi ha 171 socis que son quasi tots els del Sindicat. Hi comprometen 9.254 cargues, han subscrit 510 accions de 25 ptes. i 217 accions en treball que sumen 18.175 ptes. S’encarrega el projecte a l’arquitecte Pere Domènech Roure.

 

   Aquell mateix any es compra al Sr. Sicart una finca de 170.000 pams a la vora del castell, a 2 cèntims, és a dir 3.400 ptes. Es constitueix una junta especial per construir el celler i es reclamarà el 25% de les accions demanades pels socis en concepte de treballs personals per començar a arreplegar pedra i arena per a la construcció. També acorda aquesta junta que cada nou soci faci una aportació en accions a raó de 5 ptes per carga que culli.

 

   Es nota una major moguda social de manera que es demana ampliar el local del cafè que s’ha quedat petit. Tot i que l’arquitecte Sr. Domènech encara no ha acabat els plànols se’l requereix que vingui a marcar el terreny per començar les obres. El Sr. Domènech es retarda i fins i tot se li dona un termini per lliurar plànols i memòria.

 

   El 10 de març de 1919 es comencen les obres d’excavació dels fonaments. Un carro cobrarà 12 ptes i un peó, 4. Es convoquen els quatre paletes del poble per a que conjuntament facin l’obra. S’aprova fer un crèdit de 250.000 ptes al Banc de Valls. Per acabar l’obra es farà un crèdit complementari al mateix banc. Els socis l’avalaran amb les seves propietats. La junta escull entre les premses Mercedes i Samora i el 10 de febrer de 1920 es dona per tancada l’admissió de nous socis ja que s’ha complert la cabuda del celler.

 

   La junta adjudica a Victor Greusard la construcció de les 37 tines de 300 cargues (121,6 litres) per 1.100 ptes cada una.

 

   A primers de setembre de 1920 es comença a rebre verema i un mes desprès es fa la primera venda de 12.000 cargues de vi blanc a 15 rals per grau i carga. Hi ha una junta de vendes que decideix. S’acorda la venda al detall del vi negre a 40 cèntims el litre i el rosat a 35. Mes endavant es rebaixa a 30 i 20 cèntims respectivament.

 

   I així des de 1920 fins a 1985 s’han anat elaborant les collites de verema vila-secanes amb canvis substancials però poc rellevants, com quan els tractors van substituir els carros, els entoldats van eliminar les portadores i el teatre s’ha acabat bevent el vi, i això, sí que és transcendent. Visca el progrés!

 

 


 

Ja fa anys que tenia intenció de fer un aclariment sobre els inicis del moviment segregacionista de Salou en aquesta i definitiva darrera embranzida.

 

   Al llibre Història de Vila-seca de Josep Morell Torredemé, Monografies de Vila-seca 1998, i també al llibre Vila-seca, de Josep Morell Torredemé i Pineda Vaquer Ferrando, La Creu del Terme 2001, a la cronologia que hi ha al final, si llegeix:

 

1979  “... Com a culminació de la transició política a nivell municipal, era escollit el primer Ajuntament democràtic en molts anys. El senyor Joan Clavé i Morell, socialista, en fou alcalde fins 1983. S’organitzà el moviment segregacionista de Salou, amb un component important d’oposició política a la gestió socialista.” 

 

   Com que crec que aquesta afirmació no s’ajusta a la realitat voldria aportar unes quantes referencies que ho demostren de forma fefaent. Podria fer esment a dades ben allunyades en el temps, des de la proposta de construcció del port de Tarragona i els intents del comerç reusenc usuari del port de Salou de defensar-lo provant de fer que Salou per comtes d’estar unit amb Vila-seca, se’n desfés i afegir-se a Reus, i tots els intents que es detallen a la crida que va fer l’Ajunta-ment de √ila-seca el maig de 1906 defensant els drets que tenien sobre Salou que venien des de 1731. També podria referir-me a la proposta feta pel diputat Junoy a las Cortes demanant la segregació de Salou de Vila-seca i agregar-la a Reus que no tingué suport parlamentari.

    A l’any 1936 es va crear el Comitè Antifeixista de Salou, al marge del Comitè Antifeixista de Vila-seca que tenien les competències fins aleshores atribuïdes als Ajuntaments. El Comitè de Salou es declara independent del de Vila-seca el 24 d’agost i el Comitè de Vila-seca acorda adreçar-se a la Generalitat  demanant l’anul·lació d’aquella segregació. No tinc referència de la resposta i si en canvi de la última acta de la sessió del comitè de Salou del 27 de novembre de 1936 que va començar però ja no es va acabar i van tornar els documents al de Vila-seca, que a primers de l’any següent es va fer càrrec de tot l’inventari.

    L’any 1941 un nou intent de segregació instigat des de Reus, havent-se preparat un expedient amb signatures de la majoria d’empadronats i adreçat directament  al ministeri de Governació sense passar per l’Ajuntament de Vila-seca, que en tenir-ne coneixement prengué l’acord de oposar-s’hi, preparant un expedient que fou portat a Madrid per l’alcalde, un regidor i el magistrat de Tarragona Sr. Andreu, que un cop estudiat, decretà la negació de la petició segregacionista.

   Fins aquí les referències històriques documentades. Anant al nostre propi record ens trobem quan a mitjans dels anys 60 del segle passat l’Ajuntament de Vila-seca-Salou veient el projecte de l’autopista del Mediterrani que passava entremig de Vila-seca i de Salou, van impugnar el projecte amb aquell traçat canviant-lo per un que passes pel damunt de Vila-seca com es va fer; la justificació real no reflectida als documents fou que el recorregut projectat podria ser una frontera en el cas de que Salou demanés la segregació. Per tant aleshores ja es temia la partició.

   Tot seguit de la mort de Franco en els mesos següents en que s’intuía un canvi de govern, ja van aparèixer en molts indrets tant a Salou com a Vila-seca de pintades de “Salou lliure”. Tots els veïns ho deuen recordar perfectament.

   A l’any 1977 es va fundar el “Casal de Salou” que va una revista, a la que al num. 5 del gener de 1979 va publicar un article amb el títol de “Il·lustríssims vila-secans” en el qual es censurava la dependència de Vila-seca i la conveniència de acabar-la en consonància amb els temps actuals.

   Al mateix any es va fundar “l’Associació de Veïns Salauris” i tot i que no s’esmentava la segregació com a objectiu de la nova entitat, tothom, va intuir que era l’objectiu real. Només cal veure qui en van ser els dirigents i la seva coincidència amb els segregacionistes. En aquest període preelectoral municipal, a Vila-seca es promogué una candidatura per a les eleccions locals basada en la conveniència de que a l’Ajuntament hi havien d’entrar “la gent del poble”. Com que veien que a la candidatura hi haurien d’anar gent de Salou, van contactar amb els salouencs que havien averiguat que també es movien amb una igual finalitat i que es reunien a la cafeteria Mistral. Van fer un sondeig i dels contactes solapats en tragueren l’evidència de que aquella colla només anaven per la segregació.

   Quan vaig entrar en contacte amb els companys de Vila-seca del PSOE per elaborar una candidatura PSC-PSOE a l’Ajuntament que m’havien proposat de encapçalar i, com que s’havien de intercalar persones dels diferents nuclis de po-blació, de diferent sexe, etc. un company de Salou, en Joan Giné volia optar per ser segon a la llista, i se li va preguntar si era partidari de la segregació, i com que va dir que ho era se’l va descartar.

   El 12 de febrer de 1979 el Sindicat d’Iniciatives i Turisme de Salou que presidia Alejandro Suárez Barral va divulgar un informe que havien elaborat i en el qual amb la façana de vo-ler una empenta vers el turisme de de l’Ajuntament en el fons es propugnava la necessitat de segregar-se i en va ser una prova al cap de poc temps l’adhesió de l’entitat al moviment segregacionista.


 

Des que vaig començar aquest bloc, tenia clar que no volia convertir-lo en una mena de diari personal, i com heu pogut comprovar, fins ara ho he complert en general. Això no vol dir que hi hagi quelcom que hi tingui una relació especial com el cas dels saharauis que vaig penjar l’altre dia. Això hem dona peu a referir-me a un afer totalment personal que vaig patir ja fa uns quants anys, però que no he pogut ni podré oblidar i com que l’espatllament del meu cervell només m’afecta a la memòria recent, puc ben bé assegurar que el relat s’ajusta totalment a la realitat.

   Un cop acabats els estudis, vaig treballar durant 7 anys a Macaya Agrícola S.A., empresa dedicada a la fabricació de pesticides i el 1974 vaig començar al Centre Agropecuari de Mas Bové de la Diputació de Tarragona aleshores, i que des del 1984 fins que em vaig jubilar el 2008, inclòs a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària de la Generalitat de Catalunya, adscrit al Departament d’Arboricultura dedicat a la millora del material vegetal dels arbres de fruits secs, en una primera etapa treballant a l’avellaner i al final dedicant-me a col·laborar amb l’equip de l’ametller.

   Sempre vaig compartir la vida professional amb l’activitat social amb il·lusió de col·laborar a la transformació de la nostra societat de la dictadura que s’acabava, cap a una de-mocracia catalana. Per això, entre altres activitats, vaig  for-mar part del Congrés de Cultura Catalana, a la vessant agrí-cola i des d’aquí vaig entrar en contacte amb els fundadors del sindicat Unió de Pagesos, participant en els primers passos a les comarques del Baix Camp i del Tarragonès i d’aquí a constituir la secció local de Vila-seca, que precisa-ment va ser una de les més nombroses del nostre entorn.

   L’any 1977 s’havia de renovar la junta de la Cooperativa vila-secana i la Unió de Pagesos volgué formar una candida-tura per entrar a la Junta directiva que ho va aconseguir, i tot no tenir majoria absoluta, ja que érem 5 dels 11 membres, si que vam esdevenir el grup dirigent. Un dels nostres en fou president i jo, secretari. En el decurs dels tres anys del man-dat, vam assolir a més del compliment de les nostres obliga-cions com a Junta, una bona relació i fins i tot, una amistat personal.

   Durant aquest mandat, la Unió Agraria Cooperativa va con-vidar a tota la Junta a un acte inaugural de la secció vinícola. Un dels que hi van anar, tingué ocasió de trobar-hi el presi-dent de la Diputació Josep Clúa Queixalòs que en tant que advocat, era assessor jurídic de l’entitat, i el nostre company s’ho va fer venir bé per a parlar-hi i en concret per a dir-li que en Joan Clavé empleat de la Diputació i treballant a Mas Bové, era comunista i que faria bé de treure’l. Casualment, un amic meu, treballador de la Unió Agraria era tant a prop que ho va sentir i aquell vespre mateix em va trucar per dir-m’ho.

   Poc temps després, amb motiu de l’arribada de la Vuelta Ciclista a Salou vaig ser a la tribuna de convidats i casual-ment em va tocar seure al costat del president de la Dipu-tació i vaig aprofitar per preguntar-li sobre aquella petició d’acomiadament, petició que em va confirmar fil per randa, afegint que hi hagué una segona petició en el mateix sentit, feta per part d’un membre de la Corporació municipal que era la última del període franquista, i en dir-me el nom vaig quedar sorprès al veure que era una “amic” del meu pare. Clatellada per partida doble.  I encara em digué que hi hagué un tercer peticionari del mateix acomiadament, però no em volgué dir el nom ja que estava segur que em doldria encara més.

   El Sr. Clúa, va aprofitar per dir-me que des d’aquella prime-ra petició de “l’amic” cooperativista i el dia que érem, n’havia parlat amb persones amb les que hi teníem relació tots dos, del que n’havia tret en clar que tant en Joan Tasias, director del Centre de Mas Bové, com en Benet Francesc, cap del Ser-vei Agropecuari, com el secretari de la Corporació li havien dit que jo era un bon treballador i que complia molt bé la meva feina, cosa que ratificava el convenciment que ell ja tenia al respecte.

   No cal dir que, assabentar-te d’aquestes coses dolen molt, especialment en tractar-se de persones que em coneixien prou bé, per això no en vull dir el nom, però la malícia forma part de la condició humana i en l’entorn polític-social que havíem viscut durant 40 anys, s’havia fet virtut sovintejada i assumida. Vull pensar que és possible que els “amics” tin-guessin una motivació política atès que, en aquell temps ja es rumorejava que possiblement encapçalaria una candida-tura a les eleccions municipals, cosa que no impedeix quali-ficar de maliciós aquell afany, i que jo no hauria fet mai. Però afortunadament això ja forma part de la història.


 

Fa uns dies que el president del govern d’Espanya va anunciar que havia fet un tracte amb els marroquis cedint-los-hi tots els drets sobre el Sàhara occidental, que passava a ser part de l’estat marroquí. No sé exactament quina és la relació de domini que Espanya tenia sobre aquesta ex-colònia, però crec que hi havia un consens a tots els nivells de que els saharauis decidirien el seu futur mitjançant un referèndum, que era el que el Front Polisario reclamava emprant fins i tot les armes.

   A Espanya fins ara tothom respectava aquesta voluntat, fins i tot els del PP, que ara han recordat que durant els governs d’Aznar i Rajoy, no se’ls hi va passar pel cap prendre la decisió que ara ha pres Pedro Sánchez.

   A casa hi hem tingut una certa vinculació amb el poble saharaui, a nivell infantil i jovenívol de de 1993 fins a 2003 que vam tenir nens saharauis als estius: Suiliqui, Lemneia, Barcalina i Horria van venir en tres anys successius els mesos d’agost. Després en Salamu vingué cinc anys seguits també el mes d’agost. Precisament avui ens ha enviat unes fotos de la seva filla. En reciprocitat, en Jacint va anar dos cops al campament “El Aayun” i l’Ester i l’Antonio també hi van fer cap una altre vegada.

   Mitjançant l’associació “Amics del poble saharaui” vam mantenir aquesta correlació i vam participar a les manifestacions fetes per a exigir el compliment del compromís de convocar un referèndum per a decidir el futur del poble saharaui, que en cap cas era el que ara ha decidit en Pedro Sánchez, sinó tot el contrari.

   Per cert que aquests dies ha “circulat” pel Twitter, que a Canaries hi ha una invasió de marroquins ocupes que els hi fan por als nadius, perquè sembla que es tracta d’un moviment organitzat. Potser aquesta situació és la que ha empès al president del govern a amistançar-se amb el Marroc per a aturar la “invasió”. En tot cas, no ho ha dit expressament.


 

Com ja és costum des de 1974, ahir vam canviat l’hora, els hem o s’han avançat els rellotges una hora més que ahir. Alguns els hem avançat nosaltres a ma fent girar les rodetes que els rellotges porten a l’esquena i d’altres, s’ho han fet sols com els dels mòbils, ordinadors i fins i tot les estacions climàtiques que tenim per les cases i, tot i que son uns estris ben senzills, es veu que tenen línia directe amb els satèl·lits que volten pel cel que els assabenten (i ells a nosaltres) l’hora, la temperatura, la humitat, si plourà o farà sol i algunes coses més.

   Aquest fet, no sé perquè, es veu que té molts detractors, tant és així que es veu que el Parlament Europeu ha aprovat fa ben poc, per 384 eurodiputats a favor i 153 en contra, que s’acabi aquest merder d’haver de canviar les hores dos cops l’any, que tampoc n’hi ha per tant. I enguany, com en anys anteriors algunes ciutats han fet palesa la seva disconformitat apagant l’enllumenat d’alguns dels seus edificis o monuments més emblemàtics, com la Sagrada Família a Barcelona, les muralles a Tarragona, la Torre Eiffel a París, etc.

   Tornant a la meva mania de comparar el que fem ara, amb el que fèiem antes, (que és com ho dèiem per comptes de dir abans), hem de considerar aquest aspecte de la mesura i control del temps, des de dues perspectives, la pròpia de la vida del pagès, per un costat, i la necessitat social d’anar a l’hora per la regulació de la vida social, com començar les classes a l’escola o anar a agafar el tren.

   El pagès, solia matinar, per això s’aixecava del llit abans d’esmorzar, i ho feia, més aviat o no tant, en funció del tros al que havia d’anar, no era el mateix si havia d’anar al Pla de Maset o al Mas d’en Gras, per això si havia d’anar lluny s’aixecava abans per aprofitar més el dia, i la seva dona o mare, també ho feia a la mateixa hora per allò d’amanir-li el cistell.

   Al llarg de dia, si no estava molt núvol, en tot moment sabia l’hora que era amb molta aproximació a la realitat, només mirant-se el sol i les ombres. Això no obstant, si el pagès treballava pels Emprius, Terrer, Burguera, etc. estava a l’aguait que quan passava el “cassoler”, un tren de la via de baix, que transitava a quarts d’una, i per si s’havia descuidat, sabia que havia d’anar cap a la roba a preparar-se el dinar. Si en canvi, treballava a la Formiga, Faredat, Aragalls, al Canal o al Pontet, ja sentia les campanes (o la sirena) que l’avisaven de la recomanació del horari de repòs del migdia. L’hora de plegar també anava en funció de la proximitat o llunyania del tros on es trobava, no era el mateix tornar de la Formigueta o de Barenys, que els Escorrals o de la Garriga de la Vila.

   Fins i tot pels torns de reg de les mines o “motors” dels pous comunitaris, sempre es prenia com a referència la posta del sol, a partir de la qual es feia el canvi de torn. Els pagesos tenien cura de canviar-se el torn de reg cada setmana, i si un cop regaven al matí, a la setmana següent o feien a la tarda. Era normal que tothom respectes aquests horaris i resultava molt excepcional que hi haguessin renyines per passar-se de la ratlla. Per això habitualment les fraccions dels drets de reg solien ser de diades o mitges diades, tot i que en el cas de mines que tenien molt bon cabal com la de Cabré per exemple, hi podien haver fraccions més petites.

   Quan hi havia comparticions més curtes, aleshores calia recórrer al rellotge, i a les cases de pagès en teníem pocs. Era corrent que en tinguessin de paret al menjador, habitualment de corda, amb o sense pèndul i, excepcionalment, de contrapesos. També hi havien els despertadors, sempre amb la campaneta a la part de dalt, que naturalment es posaven a la tauleta de nit, i que un cop havia fet la funció de despertar, es solia posar a la cuina, al menjador o a la saleta per ser-ne referència durant el dia.

   Finalment, teníem els rellotges personals, els homes, de butxaca o de munyeca, de canell o de puny, si ho volem dir ben dit, les dones només de munyeca. El rellotge personal, era per tota la vida. El meu pare només en tingué un, que era de munyeca i rectangular amb una placa nacrada que feia aigües acolorides. El meu avi matern, que el patern no el vaig poder conèixer, en tenia un de butxaca, amb una cadena per lligar-lo a un trau de l’armilla,  i que havia heretat de son pare. Aquest rellotge que devia ser bo, pels anys que va durar, el preníem al tros quan havíem de fer coses a deshora o ens havíem de prendre algun remei. La mare en tenia un de munyeca petitó i rectangular, i quan ja era molt gran se li va espatllar i n’hagué de comprar un altre. Em sembla que només se’l posava quan anava a Reus o Tarragona per controlar l’hora del tren de tornada. Jo mateix vaig tenir el meu primer rellotge als quinze o setze anys. Era normal que els nois, teníem el primer rellotge quan ens posàvem pantalons llargs.

   Tornant al canvi d’horari, val a dir que els de la meva edat, any amunt, any avall, de petits vam viure el trasbals que va suposar el trencament del seguiment de l’horari solar ancestral, amb l’avançament d’una hora, això passava encara després de molts anys que s’havia establert. Efectivament el març de 1940 el govern va decretar que s’avançaria una hora la que des de sempre hi havia hagut. Es a dir que nosaltres vam créixer sempre amb la incògnita de si ens donaven l’hora oficial o l’hora vella.


 

El passat  16 de desembre des de l’Ajuntament de Vila-seca es van organitzar uns actes en memòria de les víctimes de la Guerra Civil. Han posat un monument fet pet Beatrice Bizot al parc de la Riera, molt bonic i tot seguit unes plaques al carrer davant de les cases bombardejades. Després conferencies de Ginés Puente i de Pedro Otiña i tot seguit obertura d’una exposició amb el títol de “Ruixats de foc”, col·lecció de posters sobre els bombardejos al Camp de Tarragona durant la guerra civil.

 

    Encara que la jornada estava dedicada a la memòria de les víctimes de la guerra civil, en realitat ha sigut directament dedicada als afectats pels bombardejos del 28 de desembre de 1938, i més concretament als de carrer de Sant Antoni que aleshores era carrer Pi i Margall.

 

    A l’últim dels posters de “Ruixats pel foc” hi trobem el següent quadre:

 
Cronologia dels bombardejos a Vila-seca

Num. Data               Hora  Victimes      Avions 

1           2.08.37      20,15                                   2

2           9.12.37      16,20                                   2

3         14.03.38     19,50                                   1

4         30.03.38     19,30            1                1

5         13.04.38     15,15            2            3

6         16.04.38     9,10              3

7         20.04.38     3,10              3

8           6.06.38      17,15                                   10

9           2.11.38      19,50            2                    1

10        5.11.38      13,00             6                  32

11        5.11.38      19,45                      

12        6.11.38      21,00                                   1

13      20.12.38     10,05                                   18

14      20.12.05     10,05                                   36

15      20.12.38     19,12                                   1

16      20.12.38     19,04                12              1


   Pel que fa a les víctimes, m’he repassat els llibres “Història de Vila-seca” de Josep Morell, també el del mateix autor i la Pineda Vaquer, així com, el que amb el mateix títol en son autors Salvador Anton i Andreu Faro i  “El camp d’aviació de la Pineda” de Pedro Otiña. En tots aquests llibres consten 11 morts el bombardeig del 28 de desembre de 1938 i només al

d’Anton i Faro fan esment a una dotzena morts passats uns dies. Rosa Garrabè Clavé fou qui va morir al mes següent i era la mare del nen Jaume Meix Garrabè de 9 anys que va morir a l’acte, no havent-li servit la cuirassa de protecció que li van fer sa mare i la seva germana Dolors.

 

   El 28 de desembre de 2013 els de “Vila-seca per la Independència” van commemorar el 75è aniversari de la caiguda de les bombes assassines i en aquesta coincidència uns quants vila-secans entre els quals jo també hi vaig participar, vam fer un grup a Facebook per parlar d’aquesta malifeta. De les aportacions dels participants, vam poder posar noms a les

víctimes: A la casa num. 45, van morir a mes de les dues germanes esmentades i el fill d’una d’elles, la Maria Clavé Planas, germana del meu pare. A la placa que si va posar el passat dia 16 de desembre hi consta que foren 3 el nombre de víctimes. La mare, que també hi anava a aprendre a cosir em va explicar que quan van xisclar les sirenes d’alarma, totes les noies aprenentes marxaren corrents i la Maria, quan va arribar a la plaça de Flix se’n va recordar que no s’havia acomiadat de la seva tia i

tornà enrere i allí la casa de la seva tia li caigué al damunt.

 

   A la casa nums. 61 i 63, hi havia un taller del carreter Esteve Carreté, on com era costum hi anaven a passar vetlla els pagesos, i allí foren morts a mes del fill de l’amo de la casa, de nom també Esteve, en Jacint Saltó Tous, Anton Fabregat Ventura, Climent Solé Maseras i Anton Vidal Solé. A la placa posada a la vorera i consta que el nombre de víctimes fou de 8, per tant me’n manquen tres  que podrien ser Emilia Porqueras Casas, Rosa Vidal Genovès i Pere Morell Roigé. 

 

   Al llibre esmentat de Pedro Otiña hi constaque dels afectats per les bombes del dia 29 de desembre, en foren rescatats pels socorristes, tres homes i una dona que era l’Antonieta Tost que va passar un bon tràngol, que em va explicar un vespre a “la Formigueta” ja fa uns quants anys. Al mateix llibre també és l’únic on si troben referencies dels altres bombardeigs que van fer-se sobre Salou, el Cap de Salou i el camp d’aviació de la Pineda, de les quals víctimes no n’he trobat cap referencia.

 



 

   Ahir 10 de juliol, vam cel·lebrar els nostres “noces d’or” amb vuit mesos de retard, atés que al novembre de l’any passat estavem en plena pandemia del Corvid19 i ni tant sols érem a casa. Però com que val més tard que mai, ho celebrarem ahir.

   Com 50 anys enrere, vam anar a missa a l’ermita de la Mare de Déu de la Pineda i després vam convidar  a dinar a familia i amics al restaurant  l’Esportell del Bou. Val a dir que, a més de la Fina i jo i mon germà, els únics que van ser a les dues cerimònies foren la parella de Joaquim Batalla i la seva muller Paqui Palau.

   En agraïment als assistents, un cop menjat el pastís nupcial vaig adreçar-me als assistents de manera que amb quatre paraules podía fer una repassada de la nostra vida durant aquests 50 anys, més o menys amb aquestes paraules:

Pel que fa a la nostra vida laboral, val a dir que tots dos hem sigut afortunats, hem treballat des del primer dia fins els 65 i 60 anys respectivament  sense cap altre interrupció que les baixes per malaltia o part, sense reposar ni un sol dia.

 Al cap d’un i cinc anys del casament, van nèixer els nostres fills, Jacint i Ester, tots quatre vam formar una “bombolla” com es diu ara, molt compacta i compenetrada. Ens en vam adonar quan, passats els anys, i amb motiu del casament de l’Ester, vam asumir que la pinya s’esberlava i, a nosaltres dos ens va portar a llargues hores de ploranera.

 En aquest sentit, he de dir-vos que he tingut molta sort amb la companya o parella com es diu ara. Actitut que he pogut copsar en els períodes de major necessitat com ha passat en els darrers anys que la salut m’ha fet la punyeta havent de pasar successives estances pels hospitals, i ha sigut on mai m’ha mancat el seu suport i la seva activa companyia fent-se càrreg de cobrir les necessitats medicinals i també les de supervivència, que sense el seu ajut haurien estat molt difícil de suportar.

 I en aquest punt no puc estar-me d’explicar-vos un epissodi de la nostra vida en comú que mai oblidaré. Era a principis dels anys vuitanta, en l’efervescència del moviment segregacionista a Salou, i que tots plegats vivíem un entorn de moderada crispació. En aquest periode de tensió, un hoteler amic nostre ens volgué assabentar que corríem un cert grau de perill, basant-se en la seva relació amb una colla de gent exaltada que es vantaven de dir una i altre vegada que allò s’havia d’acabar malament, i que si calia enviar a algú a l’altre barri, no s’havien d’aturar. Poc després hi hagué la cel·lebració del 25è aniversari del camping Salou i la familia Bartolí ens va convidar a un sopar commemoratiu. Després que els cambrers havien servit el segón plat i en un moment que em vaig distreure, em vaig trobar que el plat que tenia al davant no era el mateix que hi tenia abans perquè la Fina s’havia recordat de l’avís de l’amic hoteler i va fer el canvi per a protegir-me d’un eventual cumpliment d’aquelles amenaces. No he pogut oblidar-me mai d’aquella acció amb tot el que suposava com fàcilment podeu comprendre.

No es tracta doncs que ara us expliqui la nostra vida, que tots la coneixeu prou bé, només vull deixar constancia que som una parella de vila-secans normals i corrents que hem viscut amb una certa intensitat la nostra vida amb la complicitat d’una mútua estimació que no ha minvat amb els anys que han anat passant. Per això vull que, els que avui ho hem celebrat ho compartim, agraint-vos que vosaltres en sigueu testimonis. Moltes gràcies! i com sempre diu la Fina, que será, será.

 

 


 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 32 33 34  Següent»