De totes les neteges casolanes, la més comú era la que es feia a la cuina, tant per netejar la verdura abans de posar-la a l’olla com per rentar plats, gots i cassoles després de les menges. A la pica, naturalment s’emprava aigua de la font més propera, amb l’ajut d’un fregall d’espart i excepcionalment amb cendra. A base d’estovar i fregar i esbandir, vaixella, cassoles i paelles, quedaven llustroses.

    Rentar la roba o fer bugada, era una altra història, sobretot, perquè en general, s’havia de fer a fora de casa, no era lògic omplir un safareig amb aigua de la font. Hi havia cases que tenien safareigs al tros, i les dones de la casa aprofitaven l’avinentesa per anar-hi de tant en tant, amb el desavantatge que, per aprofitar el viatge en carro, si havien de passat tot el dia al defora. En canvi, l’alternativa, eren els rentadors públics, que a Vila-seca n’hi havien dos, el gran darrere la Font Vella i el mes petit al capdavall del carrer de l’escorxador girant a ma esquerre. D’aquest, se’n deia rentador dels malalts, perquè quan es va fer el 1945, al poble hi havia febres tifoides,i al contrari que l’altre, el gran, estava totalment a l’aire lliure, sense protecció pel sol o per la pluja.

   Un bon nombre de dones acudien doncs, als rentadors públics, posant la roba bruta en un barrenyo i proveïdes de pala, sabó, lleixiu i blau. Si alguna peça de roba tenia taques greixoses que constaven de treure, abans de sortir de casa ja les empastifaven de sabó moll. Per a la resta de la neteja, s’emprava el sabó de tall, que un cop a l’any es solia fer a les cases amb els baixos de l’oli i sosa, fent un brou amb una caldera d’aram, que tothom tenia, i abocant-lo per refredar amb unes safates, que es passaven d’una casa a una altra; un cop refredat i solidificat el sabó els partia en trossos.

   Com que els rentadors estaven dividits en dos compartiments, un de gran per a rentar i un de més petit per esbandir. L’aigua entrava de forma continuada pel safareig d’esbandir i passava cap el gran, per això les primeres dones en arribar es posaven prop del safareig d’esbandir ja que l’aigua era una mica més neta. A l’hivern buscaven que els hi toqués el sol, el contrari que a l’estiu. Els passadissos eren més aviat estrets i tenien un regueró per on s’escorria l’aigua que anava caient per mor del maneig de la roba mullada ja que a la paret del darrere i per damunt del regueró hi havia un prestatge de llistons de fusta on es feia un primer escorregut de la roba. Per millorar-ne el rendiment s’emprava lleixiu per a fer la roba blanca més blanca encara i es rematava amb un darrer toc de blau, uns polsets blaus que donaven un toc de blancor.

   Per si de cas s’havien deixat quelcom a casa, la senyora encarregada de l’indret, primer l’Aurora i després la Pepita els hi venien lleixiu, blauet o sabó. El lleixiu arribava al poble amb un carro de la casa Lejia Tella de Reus, semblant al que ens portava el Plim de cal Gili.

   Naturalment, com que la feina era totalment rutinària les dones aprofitaven el temps per posar-se al corrent de tolt el que passava pel poble, tot el que es podia dir i tot el que havien estat secrets fins arribar al rentador, fent allò que s’esqueia al lloc, fer safareig.

    Fer dissabte, perquè s’acostumava a fer aquest dia, era la tasca de fer una neteja general a tota la casa habitada per les persones humanes i comportava essencialment dues operacions, el treure la pols, amb l’ajut de draps o amb un espolsador, que l’únic que feia era canviar-la de puesto, i després passar baieta.

A la majoria de les cases els trespols eren de rajola rústega, els fregalls havien de ser resistents, i per això les baietes eren de roba de sac en general. Com que les ferrades s’havien de traginar des de la font, l’aigua s’estalviava al màxim, amb tot, quan estava prou bruta es baixava cap el carrer on es llençava i tot seguit s’anava a la font a buscar-ne de neta.

   La feina la feien les dones de genolls en terra, atès que les fregalls al capdavall d’un pal, encara no s’havien inventat, i per això era molt feixuga. A les cases, a vegades hi havia algunes habitacions amb sostre de rajola del Vendrell i fins i tot amb mosaic i llavors el fregar era més llevadero, per dir-ho amb una expressió pròpia.

    La neteja casolana es completava un cop a l’any, en alguns cassos i molt de tant en tant en altres, amb l’emblanquinada de les parets, que a la cuina, entrada i passadissos s’havia de fer cada any, amb cals acolorit a les parets i al sostre blanc, havent-se de donar diverses capes per tapar l’ennegriment del fum. A les altres habitacions, es feia molt més de lluny en lluny i als quartos la pintada era més lluïda i fins i tot en Pasqualet hi feia unes sanefes vistoses i acolorides a la part de dalt, a partir de la qual ja es pintava tot de blanc excepte els cairats que es pintaven del mateix color que el sòcol. El quarto bo, que en moltes cases no es feia servir, només que en casos excepcionals, a vegades tenia paper pintat a les parets que era tot un luxe.

   No cal dir que, totes aquestes feines anaven a càrrec de les dones que eren a l’hora les mestresses de tot el que passava de portes endins.