Joan Clave Morell

Com cada any, avui tocava anar a Mas Calbó, i com tenim per costum des de sempre, la Fina i jo hi hem anat. Ho hem fet amb la furgoneta per poder complir els horaris d’atenció a les persones dependents a càrrec. Hem fet com altres vegades, deixant-la una mica abans de l’autovia, i hem emprés la travessia a peu.

   Pujaven i baixaven una riuada de cotxes, així que ens hem encarat a una de les passeres que deix la tanca central de formigó, i hem esperat un moment que els cotxes que pujaven quedaven lluny per passar fins a la protecció central, però com que els cotxes corrien bastant, hem fet just, i el primer en passar ens ha fet una botzinada.

   El clàxon l’han sentit un guàrdia urbà de Vila-seca i una parella de mossos que hi havia una mica més avall, davant l’entrada principal del recinte, de manera que el policia local s’ha atansat i ha fet parar el trànsit que baixava per deixar-nos passar. Un cop tots sans i estalvis, a la vora, en ha renyat, i molt:

-        Que no saben que per aquí no es pot passar?

-        És por on hem vingut tota la vida.

-        Perquè no venen amb l’autobús?

-        Es que ens convé caminar. (No li dic que no em sembla bé que s’emprin diners públics per anar a missa)

-        Doncs si vostès es volen matar, facin-ho en un altre lloc, que aquí causaran moltes molèsties i a més generaran despeses a càrrec de l’erari públic.

En aquest moment em volia fondre, i malgrat havia replicat, em sentia avergonyit. El guàrdia tenia tota la raó. No pots anar pel món a la dula, corrent el risc que generar dispendis a l’administració pública i molèsties als conductors.

I menys encara per anar a la única missa on es pot gaudir dels efluvis del rostit de l’arròs. I menys encara per anar a veure com ballaven els néts a l’esbart. Potser més val que ens quedem a casa si no volem anar-hi amb l’autobús. Havia decidit que això d’anar a Mas Calbó, s’havia d’acabar, com es van acabant altres coses així que ens anem fent grans.

   Però em quedava l’angoixa de pensar en què faríem al marxar, en el recorregut entre el mas i la furgoneta, si travessava l’autovia, i el risc de ser atropellat i generar despesa pública. El cap em bullia quan vaig veure l’Ester, la filla, que per cert havia deixat el marit amb el cotxe, sense poder entrar al recinte masoveril, perquè no hi havia accés a la parada d’oliveres que es veu que havia de servir d’aparcament.

   Així que l’Antonio m’ha portat a donar la volta cap a les quatre carreteres, hem pujat cat a Reus, m’ha deixat vora la furgoneta, hem emprés el viatge cap a la rotonda de la Plana i baixar cap a Mas Calbó, aparcant a la parada d’oliveres. A l’acabar-se l’actuació de l’esbart infantil, hem anat a buscar-la per a sortir cap a casa, sense arriscar-me a ser atropellar i generar molèsties als conductors i despesa pública.

   Tot això a banda, a l’acabar-se la missa, Mn. Jordi ha explicat que enguany havia presidit la cerimònia religiosa el rector de la parròquia de Sant Bernat de Reus (la civil, a més dels amos i els alcaldes, un conseller de la Generalitat), i amb aquesta avinentesa, ens ha fet saber que, quan es va crear la parròquia de Sant Bernat a Reus, van demanar que Mas Calbó passés a ser de l’àmbit d’aquesta parròquia. Quan se’n van assabentar els de Vila-seca presentaren recurs al bisbat, que va decidir que, si fins ara havia estat així, que Mas Calbó segueixi sent del terme municipal de Reus i de la parròquia de Sant Esteve de Vila-seca.

   Sent així, potser em repensi això de no tornar més a la peregrinació anual, ja que Sant Bernat potser sempre ajudarà més a un compatrici que a un ganxet si li demanen ajut. Això si, anirem en compte de no ser atropellats, encara que només sigui per no generar dispendis a les administracions públiques.

Aquests dies en que per fi a plogut una mica, em vist com les formigues eixamenen, és a dir que veiem com algunes formigues de les grans, els hi han aparegut ales i surten del formiguer tot volant d’una forma maldestre, fent volades curtes, com si no poguessin oblidar que el seu hàbit per a desplaçar-se és el de caminar.

   Nosaltres d’aquesta sortida de les alades del cau, en dèiem eixamenar, que és una paraula vila-secana mal dita, atès que eixamenar és l’acció de les abelles quan s’apleguen a l’entorn de una reina per a formar un eixam, més o menys una acció sinó contraria, ben diferent al que fan les formigues alades, que son unes mascles i altres femelles que surten del formiguer per a aparellar-se, mentre que les dites obreres, es queden sense ales i al cau treballant per l’aprovisionament d’aliments per quan vinguin temps difícils.

   Diuen que després d’aparellar-se el mascles perden les ales i moren. Si m’he de fixar en la meva experiència amb les alades, si això fos cert, la immensa majoria de les alades serien femelles, atès que quan les arreplegàvem, emmagatzemant-les en canuts de canya, no perdien pas les ales, que si hagués sigut així no servirien pas per allò que les volíem, és a dir, sevir d’esquers per anar a “parar”.

(vaig escriure sobre aquest costum en aquest mateix bloc l’1 de setembre de 2012).

   Quan anàvem a l’escola, sent ja grandets, en aquest temps que començava la tardor, o també a la primavera i, sempre després d’una pluja una mica abundant, algú que passava pel terme, cosa bastant sovint aleshores, arribava tot dient: Eixamenen!. I és que havia vist el mateix que jo, aquests dies, formigues alades, que naltrus en dèiem senzillament alades, pul·lulant a redós dels caus.

   Aleshores, al sortir de l’escola s’organitzaven diferents expedicions cap a la caça i captura d’alades, proveïts d’un fes i canuts de canya, o un bon ganivet per fer-ne un, així que passéssim per la vora d’un canyar. El fes era una aixada reforçada, amb la fulla estreta i més gruixuda que els aixades o xapos normals, el que permetia ser emprat per fer clots; tenia un tallantet a l’altra costat de la fulla.

   Les alades es podien agafar de una a una, ja que el seu vol era feixuc, però resultava més pràctic esberlar el formiguer i en poc temps es podien caçar a dotzenes, i amb sort, omplir diversos canuts. A vegades la fal·lera formiguera ens impedia tenir cura de no fer malbé marges o caminals, i sent com érem tots fills de pagesos a vegades fèiem una malmetació, quelcom semblant al que fan els pagesos caçadors, que quan empaiten un conill, van tan encegats que no tenen cap mirament en no aixafar les plantes dels horts oblidant-se del seu ofici.

   Les alades emmagatzemades en canuts de canya, les guardàvem bastant de temps per emprar-les d’esquer per a “parar” lloses, atès que les ales, reflectien els raigs solars, i els pobres ocellets les veien de lluny i si tiraven de cap per la seva desgràcia.

Amb la nostra generació o potser una mica abans, es va trencar aquest esquema o estructura familiar. Naltrus quan ens casàvem, gairebé ningú es posava a viure amb els pares i/o sogres. En el millor dels cassos es podia viure a la mateixa casa però en habitacles totalment independents, i en general, en els pisos nous de les cases que s’anaven fent en aquell inici del creixement urbà del nostre poble. Això coincidia en el període de finals dels anys seixanta i començament dels setanta, amb que en moltes cases del poble, ja havien entrat diners per la venda de part de les seves terres, i això naturalment hi va influir de forma determinant.

   Altrament, hi havia feina per a tothom, i ja havíem entrat plenament en el trasbals de pagesos cap a la indústria o el turisme, i per tant, no solament es trencava l’esquema familiar imperant, sinó que també ho feia l’estructura de l’empresa agrària. Els joves deixaven la terra, i en el millor dels cassos, si dedicaven a temps parcial, amb els tractors i maquinària que s’havien comprat feia poc temps, també amb els diners de la venda de les terres. Curiosament teníem menys terres de conreu i més maquinària.

   La generació següent, la dels nostres fills, ha fet un pas més. Seguint l’exemple anglo-saxó, els fills s’emancipen abans, sense necessitat de casar-se o formar vida en comú amb una parella, alliberant-se de la família tot vivint (més aviat dormint, o al llit) en un habitatge diferent. Quan es tractava dels nois, no es desempallegaven del tot de la casa mare, al menys per a dinar i rentar la roba. Això ha estat possible durant els anys de bonança econòmica, quan els nostres fills tenien feina i fins i tot, ben remunerada, que els hi ho permetia, i amb els diners dels pares o mitjançant les maleïdes hipoteques obrien nova llar, molts cops, unipersonal.

   Tant en un com altre cas, hem de dir que avançàvem. Però quan han vingut temps de crisi econòmica, la tendència s’ha capgirat, i les independitzacions paterno-filials s’han fet més escadusseres, tot i que la voluntat de la formació de nou habitatge familiar es manté i en alguns cassos, s’aprofita per habilitar cases o pisos en desús, esperant que vinguin temps més favorables.

   Un altre aspecte a considerar en els moments actuals, és el retorn a la casa dels pares d’un dels membres d’una parella que es separa, mentre l’altre es queda a l’habitatge comú. Aquest fet, impensable uns anys enrere, ara està generalitzat.

   Tampoc podem deixar de banda el fet relativament nou, del nombre considerable de nois i noies, diríem que de l’edat dels nostres fills en endavant, que, per raons de feina han marxat a l’estranger. Aquest és un fet ben diferenciat al que sabíem que havia succeït al nostre poble a finals del segle XIX i començaments del XX de les emigracions a Austràlia o al con sud americà especialment, o les que ja vam veure nosaltres de les emigracions al Regne Unit o al centre d’Europa, tant uns com altres a la recerca de feina que generalment solia ser manual.

   Hi ha una sensible diferència entre aquestes darreres migracions, fetes per necessitats merament econòmiques, mentre que el jovent vila-secà que actualment està escampat per tot el món, en sa majoria son titulats universitaris que troben millors sortides segons els estudis que han fet que no pas si es queden a casa. Gràcies al senyor Erasme de Rotterdam, primer i els masters i post-graus després, els estudiants contacten amb entorns propers als seus estudis, i sovint son convidats a quedar-s’hi. Fet que resulta especialment greu, quan el nostre país els hi ha pagat o subvencionat els estudis i se’n van a altres països a desenvolupar els seus coneixements. Però això ja és un altre tema. 

En els anys que hem viscut els de la meva generació, hem vist molts canvis en tots els sentits sobretot tècnics i científics, però també econòmics i socials. Ara bé, les transformacions que, al menys a mi, m’han impactat en major mesura son les familiars. 

   Vaig néixer a finals del 1943, el mateix any que els meus pares es van casar. En aquell  moment la meva família estava composta per: els meus pares, els avis materns, una besàvia i una germana de la meva mare. Aquesta modalitat familiar no era pas a totes les cases, però si que venia a ser l’estructura tipus. No ho podia ser  sempre, per la senzilla raó de que quan un matrimoni tenia mes de dos fills, un podia quedar-se a casa, l’altre podia anar a cals sogres, però els demés havien de formar una casa/família nova.

   Veníem d’una tradició, la de l’hereu/pubilla, en declivi, és a dir que al menys al nostre entorn ja no s’aplicava com unes quantes generacions enrere. En altres llocs sí que ho mantenien. Vaig tenir un amic al Baix Penedès, que tot sent hereu maleïa la seva condició i les conseqüències que se n’esdevingueren, ja que va quedar-se la gran finca familiar però ha haver de pagar els estudis de tots els seus germans i lliurar-los-hi una quantitat de diners; ara els cabalers tenen una bona carrera, viuen a Barcelona com a senyors, i ell feina rai en viure treballant de sol a sol. També vaig tenir un company de curs de l’Urgell, que sent l’hereu de casa seva, considerava que aquesta tradició era injusta, i va renunciar a la seva condició d’hereu per a que els pares repartissin l’herència a parts iguales; però els pares van fer hereu al segon fill que la va acceptar i mantenir la tradició.

   Avui els hereus i les pubilles son aquelles nois i noies jovenets que es trien poc abans de les festes majors i es disfressen amb el vestit de l’esbart, i van a les carretel·les i acompanyant les autoritats, cosa que per cert, a Vila-seca no es fa.

   En certa manera, l’estructura familiar que s’havia de tenir es documentava en els capítols matrimonials que solia ser del hereu o pubilla, en els quals, entre moltes altres especificacions es feia constar que els novells esposos formarien família amb els pares/sogres, tot constituint una mena de societat entre quatre  persones amb igualtat de drets i es mantindria al menys fins a la mort dels dos més vells. Els nou casats viurien a la casa dels pares i rebrien una part de les terres o negoci paternals i naturalment tindrien cura dels pares/sogres així que anessin envellint. Solia passar al menys durant uns anys que coincidissin tres generacions i per tant els pares que havien pactat uns capítols amb els fills, encara tinguessin les obligacions amb la generació anterior, i per això les herències a llegar estaven condicionades a rebre-les dels seus antecessors d’acord amb el que obligaven els seus capítols matrimonials.

   Deia que es feien capítols i testaments. Era lògic que els capítols eren coneguts pels pares i pels fills implicats ja que els feien conjuntament. Ara bé, els testaments tan si es feien davant de notari o davant del rector de la parròquia, només el sabia l’atorgant i per tant, podia respectar el contingut dels capítols o no, en el cas d’haver-hi hagut divergències familiars o haver-se modificat les previsions capitulars.      

   Allò que es deia als capítols d’una “societat de quatre amb igualtat de drets” solien ser paraules allunyades de la realitat, ja que el cert és que solien manar els vells, l’home pel que feia a la terra o el negoci si el tenien, i la dona en tots els afers domèstics i a més a més la dona solia ser la que guardava els diners i les llibretes del banc, i sovint els joves, quan necessitaven diners els havien de demanar als pares. Naturalment que hi havia honroses i minoritàries excepcions.

   Ja he comentat en altres ocasions que, aquesta manera de fer, en el cas de la pagesia resultava contrari al que convindria fer-se per la natural inèrcia de la gent gran, mentre els joves, que podien tenir iniciatives innovadores per millorar l’activitat, tant des del punt de vista dels cultius com per les trameses post-collita, el cooperativisme, o qualsevol altra activitat complementària que pogués contribuir a millorar la rendibilitat de l’activitat agrària, es quedaven supeditats a la direcció dels pares, i quan aquests se n’anaven, ja arribaven a la cinquantena i se’ls havien acabat els afanys innovadors. 

   Altrament aquesta estructura venia a suplir la seguretat social, és a dir que els pares s’asseguraven que els fills amb qui havien format societat, en tindrien cura així que anessin envellint, els mantindrien quan ja no poguessin treballar fins el moment de la seva mort. Al mon de la pagesia la gent gran tenia molta por  de la vellesa, de quedar-se sense recursos per afrontar la seva decadència física i per això es guardaven llurs propietats fins a la seva mort, com a previsió per si de cas...

   La reserva o usdefruit de les propietats, sovint es feia tant de les finques que havien de ser per l’hereu entès com el fill o filla que convivia amb els vells, com passava també per les que havien deixat a altres fills en testament per a que en prenguessin possessió a la seva mort. Mentrestant aquestes terres estaven a cura del nucli familiar dels pares, de manera que sovint es queia en la deixadesa de que el fill que vivia amb els pares deixava de conrear aquelles finques que, temps a venir, haurien de ser pel altres germans, fet que contribuïa a ser una altra forma de fer més difícil la rendibilitat de l’activitat agrària.

   En aquest sentit, les coses van canviar una mica o bastant quan els pagesos van començar a cobrar del retiro o de la vellesa com en digueren aleshores, ja que el fet de tenir una retribució fixe i garantida per minsa que fos, com era abans i ara majoritàriament, ja suposava no haver de patir per les necessitats, que tampoc exigien gaires diners.