Fa uns dies que el president del govern d’Espanya va anunciar que havia fet un tracte amb els marroquis cedint-los-hi tots els drets sobre el Sàhara occidental, que passava a ser part de l’estat marroquí. No sé exactament quina és la relació de domini que Espanya tenia sobre aquesta ex-colònia, però crec que hi havia un consens a tots els nivells de que els saharauis decidirien el seu futur mitjançant un referèndum, que era el que el Front Polisario reclamava emprant fins i tot les armes.

   A Espanya fins ara tothom respectava aquesta voluntat, fins i tot els del PP, que ara han recordat que durant els governs d’Aznar i Rajoy, no se’ls hi va passar pel cap prendre la decisió que ara ha pres Pedro Sánchez.

   A casa hi hem tingut una certa vinculació amb el poble saharaui, a nivell infantil i jovenívol de de 1993 fins a 2003 que vam tenir nens saharauis als estius: Suiliqui, Lemneia, Barcalina i Horria van venir en tres anys successius els mesos d’agost. Després en Salamu vingué cinc anys seguits també el mes d’agost. Precisament avui ens ha enviat unes fotos de la seva filla. En reciprocitat, en Jacint va anar dos cops al campament “El Aayun” i l’Ester i l’Antonio també hi van fer cap una altre vegada.

   Mitjançant l’associació “Amics del poble saharaui” vam mantenir aquesta correlació i vam participar a les manifestacions fetes per a exigir el compliment del compromís de convocar un referèndum per a decidir el futur del poble saharaui, que en cap cas era el que ara ha decidit en Pedro Sánchez, sinó tot el contrari.

   Per cert que aquests dies ha “circulat” pel Twitter, que a Canaries hi ha una invasió de marroquins ocupes que els hi fan por als nadius, perquè sembla que es tracta d’un moviment organitzat. Potser aquesta situació és la que ha empès al president del govern a amistançar-se amb el Marroc per a aturar la “invasió”. En tot cas, no ho ha dit expressament.


 

Com ja és costum des de 1974, ahir vam canviat l’hora, els hem o s’han avançat els rellotges una hora més que ahir. Alguns els hem avançat nosaltres a ma fent girar les rodetes que els rellotges porten a l’esquena i d’altres, s’ho han fet sols com els dels mòbils, ordinadors i fins i tot les estacions climàtiques que tenim per les cases i, tot i que son uns estris ben senzills, es veu que tenen línia directe amb els satèl·lits que volten pel cel que els assabenten (i ells a nosaltres) l’hora, la temperatura, la humitat, si plourà o farà sol i algunes coses més.

   Aquest fet, no sé perquè, es veu que té molts detractors, tant és així que es veu que el Parlament Europeu ha aprovat fa ben poc, per 384 eurodiputats a favor i 153 en contra, que s’acabi aquest merder d’haver de canviar les hores dos cops l’any, que tampoc n’hi ha per tant. I enguany, com en anys anteriors algunes ciutats han fet palesa la seva disconformitat apagant l’enllumenat d’alguns dels seus edificis o monuments més emblemàtics, com la Sagrada Família a Barcelona, les muralles a Tarragona, la Torre Eiffel a París, etc.

   Tornant a la meva mania de comparar el que fem ara, amb el que fèiem antes, (que és com ho dèiem per comptes de dir abans), hem de considerar aquest aspecte de la mesura i control del temps, des de dues perspectives, la pròpia de la vida del pagès, per un costat, i la necessitat social d’anar a l’hora per la regulació de la vida social, com començar les classes a l’escola o anar a agafar el tren.

   El pagès, solia matinar, per això s’aixecava del llit abans d’esmorzar, i ho feia, més aviat o no tant, en funció del tros al que havia d’anar, no era el mateix si havia d’anar al Pla de Maset o al Mas d’en Gras, per això si havia d’anar lluny s’aixecava abans per aprofitar més el dia, i la seva dona o mare, també ho feia a la mateixa hora per allò d’amanir-li el cistell.

   Al llarg de dia, si no estava molt núvol, en tot moment sabia l’hora que era amb molta aproximació a la realitat, només mirant-se el sol i les ombres. Això no obstant, si el pagès treballava pels Emprius, Terrer, Burguera, etc. estava a l’aguait que quan passava el “cassoler”, un tren de la via de baix, que transitava a quarts d’una, i per si s’havia descuidat, sabia que havia d’anar cap a la roba a preparar-se el dinar. Si en canvi, treballava a la Formiga, Faredat, Aragalls, al Canal o al Pontet, ja sentia les campanes (o la sirena) que l’avisaven de la recomanació del horari de repòs del migdia. L’hora de plegar també anava en funció de la proximitat o llunyania del tros on es trobava, no era el mateix tornar de la Formigueta o de Barenys, que els Escorrals o de la Garriga de la Vila.

   Fins i tot pels torns de reg de les mines o “motors” dels pous comunitaris, sempre es prenia com a referència la posta del sol, a partir de la qual es feia el canvi de torn. Els pagesos tenien cura de canviar-se el torn de reg cada setmana, i si un cop regaven al matí, a la setmana següent o feien a la tarda. Era normal que tothom respectes aquests horaris i resultava molt excepcional que hi haguessin renyines per passar-se de la ratlla. Per això habitualment les fraccions dels drets de reg solien ser de diades o mitges diades, tot i que en el cas de mines que tenien molt bon cabal com la de Cabré per exemple, hi podien haver fraccions més petites.

   Quan hi havia comparticions més curtes, aleshores calia recórrer al rellotge, i a les cases de pagès en teníem pocs. Era corrent que en tinguessin de paret al menjador, habitualment de corda, amb o sense pèndul i, excepcionalment, de contrapesos. També hi havien els despertadors, sempre amb la campaneta a la part de dalt, que naturalment es posaven a la tauleta de nit, i que un cop havia fet la funció de despertar, es solia posar a la cuina, al menjador o a la saleta per ser-ne referència durant el dia.

   Finalment, teníem els rellotges personals, els homes, de butxaca o de munyeca, de canell o de puny, si ho volem dir ben dit, les dones només de munyeca. El rellotge personal, era per tota la vida. El meu pare només en tingué un, que era de munyeca i rectangular amb una placa nacrada que feia aigües acolorides. El meu avi matern, que el patern no el vaig poder conèixer, en tenia un de butxaca, amb una cadena per lligar-lo a un trau de l’armilla,  i que havia heretat de son pare. Aquest rellotge que devia ser bo, pels anys que va durar, el preníem al tros quan havíem de fer coses a deshora o ens havíem de prendre algun remei. La mare en tenia un de munyeca petitó i rectangular, i quan ja era molt gran se li va espatllar i n’hagué de comprar un altre. Em sembla que només se’l posava quan anava a Reus o Tarragona per controlar l’hora del tren de tornada. Jo mateix vaig tenir el meu primer rellotge als quinze o setze anys. Era normal que els nois, teníem el primer rellotge quan ens posàvem pantalons llargs.

   Tornant al canvi d’horari, val a dir que els de la meva edat, any amunt, any avall, de petits vam viure el trasbals que va suposar el trencament del seguiment de l’horari solar ancestral, amb l’avançament d’una hora, això passava encara després de molts anys que s’havia establert. Efectivament el març de 1940 el govern va decretar que s’avançaria una hora la que des de sempre hi havia hagut. Es a dir que nosaltres vam créixer sempre amb la incògnita de si ens donaven l’hora oficial o l’hora vella.