Joan Clave Morell

   La rifa de Nadal, és des de sempre una loteria especial, i per això la gent si gasta més diners comprant números que a la resta de sortejos. A vegades son sencers, és a dir dècims oficials, i altres vegades els comerços, entitats o qui li sembla en fracciona el valor total del número en participacions, de les quals si juga un percentatge, que sol ser del 80% del que es paga per la participació.

   Els números van des del 00000 al 99999, és a dir que n’hi ha cent mil, que suposa que, si només en compres un, tens la oportunitat de que et toqui cada 100.000 anys, ara bé tens la oportunitat de que cada deu anys et tornin els diners que t’hi has gastat. Total negoci rodó.

   El benefici el fa l’Estat, que es queda una part dels diners que si juguen, ja que només destinen a premis un 70% del que recapten i a més a més, ara s’han tret de la màniga que els premis de més de 2.500€ tributin un 20%.

   Però tot això dels números de la rifa, ho deia per una altra cosa, perquè el comprador no li és igual un número que l’altre  tot i que la racionalitat digui que tots tenen idèntiques probabilitats de sortir.

   Abans de triar el número, molts compradors tenen la dèria de que no és el mateix comprar el número en un lloc que altre. Si en alguna ciutat hi ha hagut una desgràcia, com una inundació, un terratrèmol o el descarrilament d’un tren, les agències de loteria d’aquell indret, els hi toca la rifa, perquè la gent té mania de comprar-hi un numero, suposo que perquè la gent creu que hi ha d’haver una llei del pèndol i per compensar una desgràcia hi caurà la grossa de Nadal. Aleshores fan el possible per obtenir-ne algun de les administracions de la ciutat en que hi han ficat l’ull.

   També hi ha la mania de que en algunes administracions hi cau més que en altres, com és el cas de la bruixa de Sort, com ho era abans a ca donya Manolita o a can Valdés. Es clar que els hi toca més, com que venen més números, tenen major probabilitat.

   Pel que fa a la tria del número hi ha una munió de manies que influeixen, com per exemple les de tipus polític. Els franquistes triaran el 18736, mentre que els republicans s’estimaran més comprar el 14431. Enguany, a darrera hora els independentistes buscaven el 81114, després de que s’hagués esgotat el 11914.

   Entre els números triats, molts tenen relació amb dates, que si el dia que va néixer el fill petit, que si el dia que va morir la sogra, o la data d’una operació, etc. i d’aquests enguany, naturalment, la majoria s’acabaven en 13. Sé per part certa que aquest any, gairebé un mes abans de la data de la rifa ja no es trobava enlloc d’Espanya cap número acabat en 13. Doncs, ja ho hem vist: ni a Compostela hi ha caigut res i no n’hi ha cap que s’acabi en 13, ni tant sols en 3. Que no ho saben que...

   Ahir es va rememorar el 75è aniversari del bombardeig a Vila-seca que va ensorrar quatre cases del carrer de Sant Antoni, aleshores de Pi i Margall. Per aquest motiu es va fer un acte senzill i emotiu en record de les víctimes de les bombes al poble.

Entre els assistents, la Maria Pineda Ballvé, era la única que ho va viure directament. També hi havien alguns parents més o menys llunyans dels immolats.

   Aquest episodi de les bombes, era dels pocs que m’havien parlat d’aquells anys de la guerra. La mare m’havia explicat, que quan aquell dia fatídic, van sentir l’udol de les sirenes, totes les noies aprenentes de l’art de las costura que hi havien a la casa, sortiren cuita corrents. Ella i sa germana, van anar a refugiar-se a la casa del davant, a ca l’oncle Cisco Cardona, que com és pot copsar, era com sortir del foc per posar-se a les brases. També amb va explicar que la Maria Clavé, que hauria sigut la seva cunyada, va sortir com esperitada cap al refugi que hi havia carrer amunt, tot i que, al cap d’uns instants, la van veure tornar mentre els hi deia que amb les presses, s’havia descuidat d’acomiadar-se de la seva tia, la Rosa Clavé, i això va ser la seva mort, al costat de ses cosines Dolors i Rosa Garrabè i el fill petit d’aquesta. De fet a la Rosa no l’han inclòs a la llista de les víctimes, potser perquè va morir un mes després.

   No fa pas gaire que l’Antonieta Tost em va explicar la seva trista vivència, quan va quedar colgada de runes, sota la protecció de la porta del carrer de la casa, on va passar llargues hores esperant el rescat sense gairebé poder-se moure. Fa unes setmanes mitjançant el Facebook vaig llegir que l’Antonieta Meix que era filla de la Rosa Garrabè, també si va trobar atrapada sota les runes, però tingué mes sort que sa mare i son germà, i fou rescatada per en Ramon Sendra, que com molts altres vilatants ver fer el possible i l’impossible per treure a tothom de sota les runes, els vius i els morts.

    Uns anys més tard, jugar a les pedres, pel damunt de les runes d’aquella casa d’aprenentatge de costura, va ser una cosa usual durant la infància de la generació dels fills d’aquelles noies d’entre 15 i 20 anys que van viure directe o indirectament aquell trasbals. En realitat no hi anàvem a jugar ja que no hi podies passar massa temps, perquè l’entorn no donava gaire de si, i per tant al cap d’una estona anàvem a parar al pati de ca Còrdova, que nosaltres en dèiem el pati de ca Salvi, perquè allí hi vivia Salvi Granell que era de la nostra edat. El patí era pla i suficient per jugar-hi a tot. On hi havia aquest patí és a la vora d’on avui s’havia convocat aquest acte d’aniversari, tot i que arribada l’hora es va cercar el recer i ens vam plantar just on anys abans, hi havia la torre de la presó.

   Anar a les pedres, que era com la canalla nomenava aquell indret, tenia a més a més, l’esquer morbos de trobar-hi un didal, unes tisores o un rodet de fil de les noies que anaven a aprendre de cosir. Recordo que un dia hi vaig trobar un didal, que va resultar ser que era de la mare. Ella el va guardar mentre va viure, a la capsa dels records entranyables.

   Les dues cases estaven totalment enrunades, però a la de més amunt en quedava un tros identificable que era la cuina amb la seva porta però sense sostre i l’habitacle que quedava a sota. Des d’aquella porta va contemplar la tragèdia la Rosa Clavé i els xiscles que feia veient com la casa esdevenia de sobte, tomba de filles i nets, va quedar gravats per sempre a la memòria d’aquelles primeres persones que van acudir a veure la desgràcia. 

   De les dues cases caigudes a la part de dalt, la que fa cantonada amb el carrer de santa Bàrbara, aviat va ser desenrunada i habilitada per guardar les feixines pel forn d’Esteve de la Brígida primer, i més endavant si va fer la casa que hi ha actualment.

   Les cases de més avall, una de les quals era del carreter Carreté, on hi va morir l’avi de la Fina, entre d’altres, van ser reconstruïdes i del que hi va passar fa 75 anys només en queda el record. A ca la modista però, encara avui és un solar, i així s’afegeix com testimoni passiu de la tragèdia.

   Aquest és un des episodis que hauríem de rememorar, per a que ni aquí ni enlloc, tornin a passar mai més.

   Abans de tancar el cicle voldria fer notar unes quantes coses que a mi no m’han quedat mai clares. Per exemple, a l’escola el mes de maig, fèiem el mes de Maria, una mena de pregaria, que s’acabava amb un cant, que si no recordo malament començava així: “Venid y vamos todos, con flores a porfia, con flores a Maria que madre nuestra es...” tot això davant d’una mena de capelleta amb un quadre de la Immaculada, uns ciris i uns poms de flors, que portaven els nens de casa seva, suposo que voluntàriament, ja que si hagués estat obligatori, jo segur que n’hauria portat perquè a casa érem de la crosta com els primers, i mai recordo haver-ne portat.

   Sent com era aquest, un acte religiós, hauria estat lògic que hagués vingut el capellà,  però no, ni el senyor rector ni el vicari venien a l’escola, a dirigir les pregàries i jaculatòries, més encara, no recordo haver vist mai els capellans a les escoles, o en tot cas hauria estat de forma molt escadussera, el que vol dir, que tant aquesta rogativa, com el escriure l’evangeli cada dissabte a la pissarra, devia ser ordre del ministeri d’Educación, és a dir, que les ordres venien de dalt, de cardenals a ministres, i qui en controlava el compliment devia ser l’inspector.

   Mentrestant el govern franquista tenia vetat el català a l’escola, i això es complia estrictament quan s’explicava una lliçó, es feia un dictat, llegíem l’Europa o qualsevol altra activitat docent. Si el mestre era de parla catalana, com el Sr. Roig o el Sr. Garriga, quan li anàvem a preguntar qualsevol qüestió, com si podíem anar a beure aigua, o a evacuar-la, o de quin color s’esqueia millor el títol ... sempre ho fèiem en català i ells també empraven la nostra llengua per a contestar-nos. En el cas del Sr. Gimeno, està clar que no. A l’Església en canvi, hi havia més màniga ampla. Tot i que els llibres de registre i els documents que es tramitaven a la Parròquia s’escrivien invariablement en castellà, a les cerimònies religioses, s’alternava el llatí amb el català, al menys fins al Concili.

   No ho puc assegurar, però potser de les poques vegades que vaig sentir el castellà a l’Església, era quan cantaven l’himne de l’Acció Catòlica, que començava així: “Juventudes católicas de España, galardón del ibérico solar .... juventut privavera de la vida, espanyol que es un titulo inmortal...” on ja es veu la concomitància política nacionalsindicalista i religiosa. Recordo que alguns homes i potser alguna dona portava una insígnia pròpia del grup que era una creu aixafada amb una mena d’escut al mig i amb unes lletres que no recordo. Em sembla que eren d’aquesta secció, els més catòlics, entre els missaires habituals, i em sembla que aquest estol es va anar extingint paulatinament i potser perquè aquests catòlics de la primera fila, se n’anaven als cursets “De Colores” que feien al Creixell, i d’on tornaven reconvertits. A aquests cursets també hi enviaven  a algun vilatà que no anava a missa, i en tornava convertit, i la gent del carrer li deien que era un beato nou.

   Ja he fet esment abans que amb motiu de les processons hi havia una concomitància entre Centre Catòlic-Ajuntament-Parròquia. En altres oficis religiosos, sense processó, també hi assistien les autoritats que eren, els membres de l’Ajuntament, el cap local de la Falange, el jutge i el caporal de la Guardia Civil, als qui es reservaven els dos primers bancs de l’Església.

   Bé doncs, el que em sobta és que això de forma una mica més esporàdica, encara es manté avui, al menys a les misses que en diuen ofici, de les dues festes majors, per Sant Isidre i a Mas Calvó com a mínim, encara més en la recent cerimònia de la portada de la Mare de Déu de la Pineda, conjunt d’actes semblants als de ara ja fa cinc anys, quan començava aquest bloc, i que vaig titllat de cívic-polític-religiós, i que ara puc ben dir que ho ratifico.

   Entremig, podia pensar-se que, a l’acabar-se el franquisme i amb els Ajuntaments democràtics, aquest costum s’extingiria, i quelcom va passar, però a mitges. A Vila-seca l’Ajuntament deixà d’anar a missa en corporació, ah!, però a Salou, no. El dia 15 d’agost de cada any, alguns membres de la Corporació municipal anaven a missa situats en lloc preferent i tot seguit a la processó darrere la imatge de Santa Maria del Mar acompanyant al senyor rector, fent conyoga amb el jutge, el cap de la Guardia Urbana, el tinent de la Guardia Civil, i fins i tot un representant de la comandància de Marina del Port de Tarragona.

   Malgrat tot, crec que l’Església i el Poder, s’haurien de respectar com qualsevol institució però cadascú pel seu cantó, abans, ara i sempre.

  Tal  dia com avui, fa 35 anys que es va aprovar la Constitució i per aquest motiu, a Madrid han fet el cerimonial habitual, i en canvi, a Barcelona, n’han fet una altre que és novedos, en tant que, anys enrere no es feia, i pel que sembla, més que un acte en honor i glòria de la Constitució, ho és en contra dels que reclamem el dret a decidir.

   Pel TN migdia, he sentit les declaracions d’un dels dirigents de la organització d’aquesta manifestació no tant nombrosa com s’esperava, que pontificava dient que si no fos per aquesta Constitució, no hi hauria Generalitat. Ocu al datu! Qui declarava això no era el suficientment gran com per recordar que abans del 1939, ja existia la Generalitat de Catalunya, per no dir, que molts més anys i alguns segles i tot, ja hi hagué la Generalitat, de la qual el senyor Mas n’és el 129è president, i que el primer, en Berenguer de Cruïlles ho va ser del 1359 al 1362.

   En tot cas, era una mica grandet, al menys per recordar o saber, que tan el decret del govern de Suárez restablint la Generalitat de Catalunya, així com el decret de nomenament de Josep Tarradellas com a president, també foren anteriors a l’aprovació d’aquesta Constitució que avui en celebraven l’aniversari.

   Crec recordar, que en aquell entorn preconstitucional, també es va legalitzar de forma il·legal el Partit Comunista d’Espanya, i només uns quants militars en feren escarafall, per la senzilla raó de que era una voluntat majoritària en un moment excepcional.

   I com que era un període ben peculiar, al final d’una llarga dictadura, instaurada de forma totalment il·legal i anticonstitucional, els diputats constituents, van redactar una carta magna sota la pressió d’aquests quaranta anys de règim nacional sindicalista, de possiblement a dia d’avui, estaria redactada i aprovada amb altres continguts, motiu pel qual no seria cap atzagaiada la seva modificació.

   Per això avui, que quasi que han passat 40 anys més, per alguns, sembla un disbarat que es pugui tocar la Constitució, i més encara que es vulgui emprar-la per impedir el dret d’autodeterminació, a l’empara de la norma més elemental en democràcia, que és votant i acceptant el veredicte de la majoria. Es tan difícil d’entendre això?

   Només hi pot haver una exigència, i és que uns i altres, tots, tinguin dret a exposar les seves raons, defensar-les i demanar el suport dels ciutadans en un referèndum. Això si, que uns i altres ho facin amb claredat i honestament, no com aquest senyor a qui mi he referit al principi, que falseja la veritat, per defensar el seu argument.

   I això, malauradament, en aquests temps, sovinteja massa.

   Al temps de la meva infància a l’escola nacional, està clar, hi havia la presencia obligada de l’Església, amb el símbol del crucifix al mig dels retrats de Franco i José Antonio Primo de Rivera com a presència física. Pel que fa a la dedicació docent, cada dissabte, s’escrivia l’evangeli del dia següent a la pissarra, que havíem de copiar, això era fix, com també fer el mes de Maria a primera hora de la tarda durant el mes de maig, i esporàdicament els mestres ens portaven a algun acte religiós com a Mas Calvó, a matar jueus el Dijous Sant o a algun esdeveniment excepcional com quan van portar una imatge de la Mare de Déu de Fàtima.

   Passats els anys, hi hagut qui, m’ha comentat que els seus pares l’havien enviat a l’escola del Sr. Bastida perquè allí no perdria temps ni amb la política ni amb la religió. Com que malauradament l’escolaritat se solia acabar abans d’hora per començar a treballar, no crec que ningú pugui escatir si sortíem amb més coneixements els uns o els altres.

   Com que jo era d’una casa de missa, i dels que més, val a dir que em vaig veure obligat a l’assistència de tots els actes religiosos que es feien, misses, rosaris, processons i demés manifestacions habituals. També venia obligat, en el mateix pack, anar al Centre Catòlic, que segons havia sentit a dir als socis de més grans, la societat havia de ser una prolongació de la Parròquia, cosa que no compartien els més joves. En tot cas, durant molts anys el Rector, era el soci número ú de la llista i presidia les reunions, que començaven resant un pare nostre.

   Hi ha un episodi que fa avinent aquesta conxorxa Església-Ajuntament-Centre, quan el dia de la Festa Major, a l’hora de la processó, els socis del Centre sortien del seu estatge social amb les atxes a la mà, acompanyant l’estendard i seguit d’una banda de música, que baixaven pel carrer Major i a l’arribar a la Plaça, anaven a passar pel davant de l’Ajuntament, on els seus membres, que s’esperaven a la porta, s’afegien entre l’estendard i els músics, i tots plegats entraven a l’Església per començar la processó.

   En tot cas, malgrat aquest encasellament, obligat per la meva família, he de fer constar que mai, i quan dic mai, vull dir mai, em van prohibir anar amb cap nen, fos fill de qui fos, com tampoc em renyaven si anava a una altra societat, ni tampoc mai havia sentit a casa parlar malament de ningú de no pensés com ells, tant aleshores com abans de la guerra. I dic això, perquè em consta, que aquesta mena de prohibicions, sovintejaven.

   Tornant al nus de la qüestió, recordem que, tot i que no era una cosa d’obligat compliment, gairebé tots els nens fèiem la primera comunió, cosa que comportava haver d’anar al catecisme, que en dèiem anar a doctrina, els diumenges de tot el curs després de dinar, al menys un parell d’anys. El que vol dir que gairebé tota la canalla del poble d’aquesta franja d’edat, anava cada diumenge a fer la digestió als bancs de l’Església. Allí, sota un estol de noies grans a les ordres de l’Antonieta Poblet, feien grups d’una dotzena de nens o nenes, per separat, naturalment i ens ensenyaven a resar memoritzant oracions i lletanies que la majoria oblidava al cap de poc temps d’haver fet l’examen, tot això es feia amb la supervisió general de mossèn Miró que, assegut al capdamunt de la nau de tant en tant engegava un estirabot tant a ensenyants com aprenents si li semblava que es trencaven les normes, que ell mateix havia imposat.

   Per a fer la primera comunió el dia assenyalat, s’establia un ordre en la fila, un pels nens i un altre per a les nenes, en teoria segons el que en sabia més de les ensenyances rebudes de la catequista. Però en realitat, se’n feia de més i de menys, i sempre ocupava el primer lloc un nen o nena la família del qual era, o més de la crosta o tenia relació de família amb l’Ajuntament. Jo vaig ser el primer de la meva promoció, i tota la vida m’he hagut de sentir dir, per part d’un bon amic, de bon rotllo naturalment, que, per ser missaire li havia pispat la “pole”.

   L’anar a doctrina, donava dret a tenir una “assistència” que era un paperet segellat, que servia per anar al cine de l’Acció (Acción Católica), que es feia als baixos de la casa de les monges. Val a dir que el clero no era massa exigent amb l’assistència, segurament perquè si ho haguessin fet obligatori, no hi hauria cabut tota la mainada afectada, ja que a tot estirar hi havia lloc per una cinquantena de criatures, per això molts es podien anar a l’Ateneu o al Casino, al cine normal.

   A l’Acció hi feien unes pel·lícules per a la canalla, sense que es podessin veure ni petons ni pantorrilles, com les de Charlot, o del prim i el gras, etc. tot i que aquí no hi havia discriminació sexual per a la canalla a l’hora de seure en uns incomodíssims banc, ja hi havia algunes catequistes que vetllaven per a que les mans s’estiguessin quietes. La sessió era de duració variable en funció de les vegades que es trencava la cinta, cosa que passava cada dos per tres, avaria que el maquinista, que era Esteve Adserias primer i mossèn Enric després, apanyava enganxant la cinta que era molt primeta, amb una agulla de cap.

   D’aquell edifici se’n deia “les monges”, on unes menges franceses hi havien tingut una escola per a nenes, eren de la Presentació, i la van tancar l’any 1933, tot i que no hi ha constància, que jo sàpiga, de cap pressió per part de l’Ajuntament republicà, període en el que, a més de les escoles nacionals, també n’hi havien al Centre Catòlic i al Fènix, i a l’Ateneu també al vespres per a nois més grans.

   A “les monges” hi vivia el Dr. Nolla i el secretari de l’ajuntament, suposo que de lloguer, i als baixos, a més del simulacre de cine, també hi havia l’oficina de la “Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros de Cataluña y Baleares”.