Joan Clave Morell

   Amb el tall, passava una cosa: com que solia ser més petit que la resta de les menges, era com a més desitjat. A més a més, no hi havia generalment una rutina establerta atesa la provinença de les viandes.

   En aquest cas, també hi havia una part important d’autoconsum, però en un percentatge menor. Per un costat, la majoria de les cases teníem aviram, quasi sempre gallines i rarament ànecs, i també conills que generalment s’alimentaven de la producció pròpia, ja fossin grans  d’ordi o moresc o moltes de les deixalles que feien cap al corral per l’aviram o senzillament llecsons, bords de vinya o qualsevol altre vegetal adient, que portàvem del tros. Parlant en termes professionals diríem que se’n feia cria i engreix. L’aviram campava pel corral i feia la feina en uns ponedors, i acabava el dia als joquers. Els conills i conilles estaven engabiats en recintes de tela metàl·lica en els quals si habilitaven les llorigueres per a la cria. Per cert que qui tenia un bon mascle, el deixava pel veïnat. Molt poques cases tenien alguna mena de bestiar més gros com bens, cabres o tocinos, com en dèiem als porcs o garrins.

   Les gallines ens donaven ous i carn i normalment arribaven a la taula quan ja eren velles i deixaven de pondre i alhora de posar-se lloques. Els pollastres en canvi se solien menjar més tendres, i en aquells anys era una menja de festa major. Recordo que en els dinars de casament a les fondes, el plat fort solia ser pollastre rostit. Els ous es menjaven sovint a les temporades ponedores, ja que la producció empenyia el consum, sent les truites amb totes les variants, qui visitaven mes cops les taules, tot i que els ous ferrats, durs o de partera també hi feien cap, de tant en tant.

   En el mateix àmbit de provinença hi podem incloure la cacera, en el cas dels membres de les colles de caçadors. No cal dir que durant la temporada, anaven ben servits de conills, perdius, guatlles i fins i tot algun ànec coll verd que passava pels estanys. Però també el comú dels pagesos feien les seves caceres menors, em refereixo als moixons i als cargols i als cargolins. Parar lloses era ben habitual per part de la majoria dels pagesos com ja ho vaig explicar temps enrere, i plegar cargols també, tot i que, a les hortes, no calia fer res mes que anar-los agafant de les parts baixes de les plantes tot aprofitant el conreu, s’anaven plegant les regines, cristians i bovers que es guardaven a les cargoleres de vímet, que tothom tenia a l’abast. No calia anar a buscar-los pels marges després de la pluja. Els cargolins, tampoc, només calia resseguit els fonolls o les carxoferes seques i aviat havies omplert el cistell.

   Naturalment que en el consum de les viandes comprades, hi havien força variants, segons els costums de cada casa, influïts pel seu poder adquisitiu, però en general, estava en boga allò de preguntar si tenia algun malalt a la família qui anava a la carnisseria a comprar talls de carn de la cuixa, llonzes o de la ronyonada dels bens. Si moltes famílies només compràvem sang i fetge, la resta devia quedar pels malalts o benestants.

   Amb el tocino passava quelcom semblant ja que les compres més sovintejades eren, les botifarres blanques o negres, la llangonissa, la cansalada i les costelles, per això, algú es devia menjar els lloms i el pernil. De pernil a casa, no en vaig veure fins que ja feia anys que portava pantalons llargs. Això que el pernil es podia conservar bastant bé, millor que no les carns fresques que es guardaven a l’armari viander. Era un armari senzill que pel davant que era la porta i els costats estava envoltat d’una tela metàl·lica fina per facilitar la ventilació i protegir el contingut de les mosques, que tenien una dèria en pondre els ous sobre les carns. L’armari viander es col·locava a l’exterior de la casa prop de la cuina però a cobert i van ser útils fins l’adveniment de les neveres de gel.

   El que no es posava a l’armari viander era el peix. Una part perquè el compraven salat, com el bacallà o les arengades, o enllaunat com les sardines i la tonyina, i el fresc, perquè s’havia de consumir el mateix dia si no es volia malmetre.

   Recordo una dita d’aquells temps en relació a la qualitat de la mercaderia, que venia dir: “peixatera punyetera que m’has dat el peix pudent / si no em tornes la pesseta, ho diré a tota la gent”. Les peixateres venien de Cambrils amb el cotxe de línia del Mateu, i amb dues ferrades i una romana, es passejaven pel poble anunciant la mercaderia: sardines, molls, verat, musclos, pelaies, peixell ... i quasi mai gambes, rap, llangostins o gadegancs. D’entre elles, destacava la Quima, que era la més gran i alhora més deseixida i amb una veu que es sentia des de l’altre costat del poble. Un cop acabada la ronda, feien cap a les peixateries, que uns anys després quedaren obertes per a la venda fixe. Això era abans d’obrir el mercat als baixos de les escoles, i de ser transformades en el club d’escacs i col·legi electoral, per acabar enderrocades tal com son ara.

   Quan el temps ho permetia, al poble hi havia un bon nombre d’homes, que acudien al roquer a fer cacera de musclos i xepellines o barretets, i els més agosarats es tiraven a l’aigua a la recerca i captura de pops, que donaven més feina per coure’ls que no pas de pescar-los. Havia sentit dir que més anys enrere anaven a pescar amb petards i que algú hi havia perdut la mà, si no s’espabilava en deixar anar a temps el petard. Després de la guerra, la pólvora anava molt controlada i aquesta mena de cacera es va acabar.

   El tall era doncs, tota aquella menja sòlida d’origen animal i que en certa mesura, alegrava la monotonia de la manduca hortolana que ens era pròpia.

   A més dels aliments referits, també hi havia consums d’una certa consideració en les verdures de temporada, especialment les faves al seu moment, que ja he esmentat, i també les amanides sobretot a l’estiu.

   Les amanides més o menys variades, tenien com a base l’enciam, el tomàquet, el pebrot i la ceba o els ceballots segons l’època de l’any, afegint-s’hi a vegades olives, raves i poca cosa més. Les olives eren arbequines confitades a casa, naturalment. Sovint les amanides eren menges complementaries d’altre plat, posant-se una safata al mig de la taula per a que tothom n’anés agafant.

   L’enciam era d’aquell de fulla llarga, sense que tingués un nom especial, en canvi els tomàquets, tenien nom de totxo o de Benach, sent aquests segons els preferits a les amanides. Els pebrots i les cebes tampoc tenien distincions varietals, tot i que els pebrots venien a ser com els de morro de vedella i les cebes blanques o morades, sense diferenciar si eren de calçot o de Figueres, i per descomptat que d’això de la calçotada, ni seméncies. En el cas dels pebrots, tampoc es coneixien els llargaruts italians, ni els de Padrón, les úniques variants, eren les pebrines de romesco i els bitxos.

   Parlant de romesco, a l’hivern es feia l’escarola amb romesco, que tenia molts adeptes especialment entre els qui ens agradava la picantor.

   Les verdures com acompanyants del tall, se solien fer fregides, especialment el tomàquet que era l’acompanyant per excel·lència, però també es fregien els carbassons i les albergínies tallades a dernes, i no cal dir, que tot barrejat, es feia la samfaina. A l’hivern, els espinacs tenien un paper important ja fossin fregits després de bullits, sols, o barrejats amb fesols. Amb els que, separadament o tots junts, també se’n feien truites. Els tomacons substituïen els tomàquets durant bona part de l’hivern, ja que tothom en tenia de penjats els enfilferrats que penjaven dels cairats ja fos a les golfes o al celler.

   Els moniatos, com que son tubercles, podien ser una alternativa a les patates, però son tan diferents que no les podien pas substituir. Com a plantes, tenien avantatge, ja que  abans d’arrencar-les a finals d’estiu, es segaven i servien per alimentar els conills. Els moniatos, quan es portaven cap a casa, es conservaven en recipients que solien ser portadores velles, barrejats amb arena, i d’allí se n’anaven retirant durant tot l’hivern. Com que resultaven ser dolços, tantseval els blancs com els vermellosos, a la taula només es menjaven fregits i ben salats, però el seu ús més característic era, cuits al caliu per a menjar per berenar a l’hivern, anant-los buidant amb una cullereta. De carbasses també se’n menjaven tot i que a molta gent no els hi agradava, es consumien com a farinetes.

   No cal dir que totes les verdures esmentades com les fruites a les que m’hi referiré tot seguit, eren de collita pròpia, i la major o menor presencia de cadascuna d’elles venia condicionada pels gustos i preferències de cada família. Els únics condiments emprats que es compraven, eren la sal i les espècies, ja que l’oli i el vinagre, també eren casolans.

   Pel motiu de ser de producció pròpia, una part de la fruita fresca consumida solia ser de plantes bordes com els cirerers, els presseguers que eren primerencs o tardans, però sense nom fins que van arribar els benvinguts o els de l’Elies, una bona part de les pruneres també eren bordes encara que fossin negres, grogues o verdes, i dels tarongers, tot i que es distingien els de verd-dolç i les sanguines, encara no havien arribat els navels sense pinyols. Els mandariners també, així com els nesprers, codonyers i albercoquers.

   En canvi a les pomeres i pereres sí que hi havien diferents varietats. De les pomeres teníem les vermelletes d’estiu, les del ciri, les glaçades i les de pell de diable que es conservaven durant una bona part de l’hivern. De les pereres, hi havien les de Sant Joan, les de Sant Pere verd, les tendrals i potser alguna altra més tardana. Les figueres en general solien tenir el nom del color de la pell, però se’n distingien las de tres fan carga, que és una figa-flor i les pròpiament figues, amb noms com mamella de monja, cuixa de dona i algun altre nom descriptiu, com de la gota de mel. De la vinya, hi havia el moscatell i el pansal que s’assecava penjat a les golfes, després d’escaldar-lo, per a fer-ne panses, tal com es feia amb les figues per fer-ne secallons.

   Les panses i els secallons ja eren del grup de les fruites seques com les avellanes, nous i ametlles, que es podien menjar tot l’hivern, al contrari que les fruites provinents de plantes herbàcies, com les maduixes, síndries i melons, que s’havien de consumir de seguida, encara que hi havien alguns melons que si es podien conservar en llocs frescals, arribaven fins per Nadal.

   Hi havia un salt, pel que fa a les quantitats emprades, en el grup d’aliments qui hi posaria tot seguit: l’arròs, les llegums i les pastes, i aquí ja entrem en la part dels que havíem de comprar. L’arròs venia del Delta de l’Ebre, i el compràvem mitjançant el Sindicat, que cada tardor obria una llista i feia una compra conjunta a una de les cambres arrossaires de la zona. Venia en sacs d’un quintà, i les famílies dels socis en compràvem un o dos, per allò de que “tres son curtes i quatre son llargues” que durava per tot l’any, si els morruts ens ho permetien, i en aquest cas, passava a ser pinso per les gallines, amb el risc de que els rovells de l’ou quedessin d’un groc esblanqueït.

   Era un plat del migdia, i la forma més sovintejada era el que es feia sofregit amb costella generalment sense res més, encara que a l’hivern i començaments de la primavera si solien afegir carxofes, faves o pèsols, que venia a ser allò que ara en diuen arròs de tros. Per cert, que era el dinar més comú i repetit dels pagesos que se’l feien al defora. En tocava un o dos dies per setmana i a vegades els diumenges es feia arròs amb conill.

   L’arròs de poll també era freqüent tant si s’havia de fer el dinar de pressa, com si algú tenia una descomposició, perquè de mal d’estómac no en solíem patir, després de la fècula que ens traginàvem.

   Dels llegums, com a plat els més emprats eren els fesols, i bastant menys, els cigrons, i sempre de collita pròpia. Els fesols que solien ser d’una varietat desconeguda provinent del Barco de Àvila i per això en dèiem del barco. S’arreplegaven quan estaven a mig assecar i a les golfes s’acabaven d’eixamorar, i a cops de forca s’obrien les tavelles i els fesols quedaven sobre la borrassa estesa a terra, es passaven per la pellenya, i ja només quedava fer la tria de bons i dolents amb alguna brossa escadussera, feina que es solia fer a les llargues vesprades de l’hivern. Si algú en tenia molta collita s’anava a batre a les eres, com es feia en tot cas amb els cigrons, que s’hi havia de raure per necessitat, atès que les tavelles quedaven molt tancades i els grans sent forts, aguantaven el trepig de la mola, i tot seguit es seguia el mateix procediment de neteja. Al contrari que els fesols que eren de regadiu, els cigrons es cultivaven en secà i creixien més o menys, però venia a ser collita segura.

   Els fesols com a plat, eren força emprats tant escaldats com més o menys estofats, i també fregits sols o amb espinacs, amb la qual barreja es solien fet truites. Els cigrons es posaven sempre, com ara, a l’escudella, i també es menjaven com a primer plat de tant en tant, i com que resulten bastant eixarreïts si afegia alguna picada o vinagreta per amorosir-los.

  De llenties no se n’empraven ja que no en cultivaven. La primera vegada que en vaig veure i menjar, va ser a la Laboral.

   Dels llegums de consum fresc, hi destaquen les bajoques, les faves, els pèsols i els xiribecs. Dels quatre, només les faves es menjaven soles, als altres els hi tocava el paper d’acompanyants de les patates, ja fos al bullit o als rostits, i amb els pèsols, també se’n feien truites. En canvi entre abril i maig, i tant com duraven, menjar faves venia a ser un substitut provisional del bullit, i la menja més comú era com en dèiem, ofegades, és a dir bullides sense aigua amb l’aroma de menta, alls i cebes tendres. Es collien granadetes, sense arribar a la cella negra, i si hi arribaven a aquest punt, es repelaven afegit-se a l’arròs o al bullit. Ara ens les mengem tendretes i aigualides.

   Les pastes, que avui esdevenen un aliment primordial, i que ofereixen una ampla varietat, aleshores també en menjàvem, i en aquest cas, òbviament, no eren pas de producció pròpia, i d’entre els diferents tipus, crec recordar, que només n’hi havien cinc: maravilla, fideus, llacets, macarrons i plaques per els canalons.

   La maravilla que s’alternava amb el pa ratllat, era la més emprada per a les sopes de tota mena que es feien segons els gustos. Els llacets, eren emprats majoritàriament pel caldo escorregut de la carn d’olla i verdures. Els fideus venien a ser com una alternativa a l’arròs, i es solia fer a la cassola amb sofregit i costella. Les altres dues pastes, eren més festives, els macarrons es feien els diumenges a l’estiu per comptes de l’escudella fos barrejada o escorreguda i els canelons només per les festes grans, com per Nadal o les festes majors.  

   Les pataques com en diem naltrus, venien a ser l’altre puntal de la nostra alimentació, el bullit, podríem dir que era el plat més típic de Vila-seca, que menjàvem tot l’any per a sopar cinc o sis dies a la setmana i algun dia també per a dinar.    Naturalment, els tubercles eren de producció pròpia, amb llavor reciclada de les pataques velles grillades o les d’Alava que, com a llavor, arribaven al Sindicat amb destí exprés per la sembra. Més endavant, van arribar les Arran Barner blanques i les Furones, vermelles. La collita principal era la de primavera, però sovint se’n feien en menor quantia a l’estiu, posant a grillar els patacons de la primera collita, i aleshores es clavaven als crestalls amb les plantetes crescudes, al contrari de la sembra de l’hivern, que es feia amb els grills justament insinuats.

   Les pataques es conservaven al celler de les cases, que era el lloc més fresc, i permetia, si les coses anaven bé, poder menjar pataques velles fins a collir les noves. Encara no era temps de posar-hi ni insecticides ni antigerminants, senzillament es tapaven amb sacs o borrasses velles, per evitar que la papallona hi fes la seva posta damunt mateix del tubercle. Al final del cicle eren toves i arrugades, però es podien menjar.

   La menja més habitual era el bullit, i per amorosir la fècula, el complement més sovintejat, eren les bejoques durant l’estiu i part de la tardor, les “fines” que teníem amb molt mes bona estima que les “de moda”, que eren mes grans, però tenien uns fils que semblaven cordills. Quan s’acabaven les bajoques eren substituïdes per les bledes, i més endavant per xiribecs, pèsols o faves repelades, i també amb el rebordonit, que es barrejava amb les pataques o també es feia sol.

   Uns quants anys més endavant va aparèixer la “salsa russa” que és com se’n deia de d’aquella barreja trossejada de pataques, pèsols i pastanaga, formant l’ensaladilla, a la que si afegia maionesa, cosa que venia a ser més festiva i permetia menjar petaques fins i tot, els diumenges, és a dir, que no ens en lliuràvem ni els dies festius.

   Les pataques fregides eren imprescindibles com acompanyant del segon plat, tant com el tomàquet o el tomacó fregit, i al seu temps, l’escalivada i la samfaina. Però les pataques, també es feien estofades acompanyant carn o peix, així com les truites, a les que alguns hi afegien ceba i d’altres no. Per reblar el clau, quan de tant en tant, algun dia festiu anàvem a fer el vermut al bar de les societats, demanàvem pataques de vermut, i si per la festa major venia una xurreria, encara hi tornàvem. Era com si tinguéssim dependència pataquera.

   Si en féssim escandall, avaluant les quantitats, possiblement de petaques en menjàvem més quilos que de pa, però no es devien allunyar gaire un de l’altre.

   Al contrari que ara, era de tot, menys variada, i malgrat això ens ho menjàvem tot, perquè era una obligació, i en aquells temps, quan una cosa era obligatòria, es complia, i si es tractava de menjar, vol dir que al plat no hi podia quedar ni un pèsol.

   De fet, si contemplem l’ampli ventall de la infància, ja comencen a veure-hi alguna canvis, però en tot cas, em vull referir al període més llunyà, quan l’alimentació en una casa pagesa de Vila-seca es basava en l’autoconsum en més del noranta cinc per cent de tota la manduca.

   L’alimentació tenia dos puntals bàsics, el pa i les pataques. Podríem dir que el pa, no era pròpiament una producció pròpia, però sí que ho era el blat que conreàvem, i que un cop batut al Sindicat, i després d’un temps guardat a casa, l’havíem de portat al Servicio Nacional del Trigo, atès que la seva producció estava regulada per l’estat, i el pagès, havia de justificar una quantitat que necessitava per consum familiar, de manera que al lliurar-lo als magatzems del SNT a Reus o a Tarragona, et donaven a canvi un val per anar a una farinera a carregar farina i uns “negociables”, amb els que s’anava al Banco Central a cobrar la part de blat de lliurament obligatori.

   Amb la farina, et posaves d’acord amb el teu forner de capçalera per tal de que t’assegurés que li podies portar, per allò de les acumulacions d’estiba i, li portaves. El tracte era, que et donaria 130 quilos de pa, per cada 100 quilos de farina, i et cobraria dos rals per la cuita. La cuita es feia absolutament tota en forns enrajolats, que ja voldríem tenir-los ara, i el pagès encara hi feia un altre tracte amb el flequer, li venia feixines de redoltes o d’altre brancatge provinent de les esporgues per minvar el cost de la cuita.

   Les dones anaven a buscar el pa amb paneres ja que se solia comprar el necessari per a tota una setmana, en peces de quilo o de mig quilo, que la fornera pesava afegint-hi la torna per completar el pes exacte.

   El pa era tant el complement dels segons plats, acompanyant el tall o l’escalivada, per contribuir a omplir l’estomac, com ho podia ser dels primers plats quan del pa sec se’n feien sopes d’all, de farigola o d’altra mena de brous, com el suc de bullir els fesols per exemple, o també s’emprava estovant-lo amb llet per esmorzar, en aquest cas, era més propi de les dones.

   Però el pa era la base dels nostres berenars i molts cops dels esmorzars, emprant moltes variants, tot i que el més bàsic era el pa amb tomàquet, sense oblidar el pa amb vi i sucre, amb oli i sucre, o amb una presa de xocolata. En els esmorzars, es reforçava el pa amanit amb una mica de tall, sovint sobrant del sopar del dia abans.

   Hi havia gent tant panarra, que se’n menjava amb la fruita ja fos fresca o seca, encara que estès torrada, i algú arribava a l’extrem de menjar-se pa, amb el pa amb tomàquet.

   Una variant del pa, eren les coques, la de recapte pel sopar dels dissabtes, amb pebrot i ceba a l’estiu i amb espinacs, o rarament amb bledes, a l’hivern. Els forners les feien els dissabte i el dia abans el peticionari li portava  les verdures per l’amaniment, que podien estat completades amb llangonissa o arengada. Els dissabtes els flequers també solien fer coca adobada, amb sucre i matafaluga que destinàvem a l’esmorzar festiu dels diumenges per sucar a la xocolata.

   És habitual que la gent gran no coneguin la canalla. Ara, en els temps de corren, a ningú li passa pel cap saber qui és aquella criatura que passa sovint per davant de casa. En el temps de la nostra infància era ben normal que la gent gran que et trobaves pel carrer, et preguntés: de qui ets tu? o també, de quina casa ets?, pregunta feta com si la criatura fos propietat d’alguna persona o d’alguna casa.

   Arribat el cas, jo responia: de Tonet Clavé, o de ca la Sumpta, segons fos la pregunta. I aleshores la persona gran que t’havia fet la primera pregunta, no en solia tenir prou i insistia en saber si tenies més germans i si tu eres el gran, o com estava la padrina i si ta mare va al tros.

   Aleshores, la gent gran, normalment coneixia a tothom, a tot el poble, de la mateixa manera que nosaltres també coneixíem a tota la canalla de l’edat escolar. Tothom sabia on vivia cadascú i tot el parentiu que tenia i fins i tot s’estava al corrent de si alguns parents, no es feien, que era la forma habitual de dir que estaven barallats.

   Per a la mainada, això solia ser un inconvenient, perquè sovint a l’arribar a casa, et trobaves que et deien que, algú t’havia vist caminant pel damunt de la paret del costat del rec de les vinasses, o enfilat al lledoner de l’estació o ruixant-vos aigua a l’abeurador de la Riera. Això sí, no descobrien mai qui havia estat l’informant, i nosaltres també teníem la picaresca de dir que segurament ens havien pres per altre.

   El fet de preguntar, de quina casa ets?, es deu al que era normal de conèixer les cases pels renoms, que moltes vegades eren cognoms d’avantpassats o noms poc habituals, que donaven nom a la casa, o be, la provinença d’un altre indret, sigui poble o masia d’on havien vingut els propis. En tenim una bona relació de les cases al llibre de Ramon Amigó sobre la toponímia del nostre municipi. Aquesta mena de renoms tothom els tenia per bons i ningú s’enfadava si era identificat com a tal. Però altres renoms, especialment quan podien identificar-se amb alguna malifeta d’algun avant-passat o era clarament de caire mofeta, no agradaven gaire als seus titulars, però la gent els seguia emprant sempre que no hi hagués el titular al davant. En aquests cassos però la canalla si recreava aprofitant per fer-ne mofa i escarni del mal nom, quan el que n’era titular ens havia fet una mala jugada.

   El cert és que, en aquella vila de vora els tres mil habitants, ens coneixíem tots. Aquesta coneixença de tot el nostre veïnatge, és una de les coses que, els més grans, per no dir vells, trobem més a faltar i ens fa sentir enyor dels temps passats, que no vol dir que siguin millors, els temps, que les persones, sí que ho érem, encara que només sigui perquè teníem pocs anys. 

            L’Escola Nacional Graduada de Vila-seca estava ubicada en un edifici de la Plaça dels Estudis, que tenia tres nivells, als baixos hi havia el parvulari, a la primera planta l’escola de nens, amb tres aules i tres mestres, el senyor Roig, el senyor Jimeno i el senyor Garriga. A la segona planta hi havien les nenes, i crec que orgànicament anaven cada u pel seu compte, potser per això, fins i tot, des del carrer s’hi accedia per portalades diferents. Aquest edifici avui es conserva tal com era en el seu exterior, i allotja diferents estaments de servei públic municipal. L’escola però, era molt més que un casalot on anàvem tots a aprendre coses, era la nostra segona casa, dins la qual hi trobàvem uns companys amb qui compartíem una part molt important de les nostres vides, i per això, al llarg del temps en retenim la memòria d’aquella convivència intensa, en uns temps difícils per a tothom, en que estàvem enfaixats per les mancances de quasi tot. Els companys de l’escola i la seva perllongació amb les juguesques del recreo i al sortir van ser molt importants a les nostres vides.

            Al parvulari, que era mixt, amb prou feines apreníem a conèixer les lletres i els números, tenint en compte el munt de canalla que hi érem. El record més clar que en tinc, és el xivarri que hi havia sempre, interromput de tant en tant per un cop de puntero que donava donya Manuela sobre la seva taula tot cridant “basta”. Aleshores tornàvem a cantar les lletres que ens assenyalava escrites a la pissarra de la paret del cantó del carrer de Sant Pere. El mobiliari de l’aula era vell i de diverses contextures i procedències, repartits al voltant d’una estufa protegida amb una gàbia que hi havia al mig del recinte.

            Al complir els sis anys pujàvem al primer grau de l’Escola Graduada, passant per la portalada del carrer de Sant Pere, al capdamunt del ram d’escales. Era la classe del mestre Cosme Anton Roig, i aleshores tots érem de la mateixa edat amb unes quantes excepcions de nens que repetien curs, no com la barreja del parvulari. Ja teníem un llibre, el primer grau de l’Enciclopedia Dalmau Carles Pla, que era un compendi de totes les diferents matèries objecte d’ensenyament, gramàtica, aritmètica, història, etc. també empràvem quaderns de cal·ligrafia i uns altres de sumes i restes. Llegíem a la taula al costat del mestre, en un llibre seu, i ens anava orientant. També ens posava coses a la pissarra per a copiar i comptes per a que els féssim a les nostres llibretes. Crec que vaig aprendre molt en aquest curs.

            El senyor Roig era de Tarragona i es desplaçava a Vila-seca amb el tren, sempre anava molt ben vestit, i dinava a l’Escola, sovint es feia el dinar en una mena d’estufa amb fogons que hi havia a la classe, i segons quina menja s’havia de fer, la començava a coure cap al final de la classe del matí. A vegades si havia de sortir per anar a parlar amb algun dels altres mestres, aprofitàvem per misserejar-li la panera del menjar, i de sobte, vam descobrir que tenia unes llaunes d’una cosa que es deia foie gras i que segons algú havia sentit dir es tractava de fetge d’oca. Nosaltres només coneixien les llaures de sardines i de tonyina de cal Benedicto del Serrallo de Tarragona.

            Tinc molt bon record del pas per aquesta classe, que esteticament era la pitjor de totes, i bastant fosca ja que només tenia dues finestres que donaven al carrer de la Verge de la Pineda,  tot el contrari de la del Sr. Jimeno que era més gran i tenia dos balcons encarats a la plaça. Al balcó del mig hi havia una bandera d’Espanya que cada dilluns al matí penjaven mentre la canalla cantava el caralsol i el dissabte la plegava sense cantar res. Igualment pel que fa al meu pas per aquella classe, al revés que a l’anterior, no en tinc gaire bon record. Tinc la sospita que el senyor Jimeno no era mestre, sinó un d’aquells que, per ser addicte al règim i tenir uns certs coneixements, els deixaven fer de mestre. No recordo haver aprés res, al contrari del que recordo de les altres dues classes i per més afront, és l’únic mestre que em va pegar. Potser això passava a altres companys i aleshores aprofitaven l’avinentesa per anar a l’escola del senyor Bastida.

            El senyor Jimeno no s’ho feia pregar, quan li demanàvem per anar al “campo” cosa que solíem fer els dijous a la tarda, i el campo era l’antic camp de futbol del Fènix, on jugàvem a tot el que era possible, sota la seva vigilància. El senyor Jimeno es veu que no li arribava el sou a final de mes i s’espavilava per obtenir altres ingressos, com per exemple fent-nos fotografies, que els pares havien de comprar. També es dedicava a la cria d’abelles de mel, que després posava a la venda als pares d’alumnes de l’escola. Recordo que una vegada el van avisar, que en un d’aquells plataners tant alts que hi havia a la plaça de Flix, n’hi havia anat a parar un eixam, de manera que, va deixar la classe, i cap a buscar el vol d’abelles, i tots els seus alumnes darrere, anant cap a ca l’Hostaler a buscar una escala llarga, i tot abillat amb careta, guants i demés proteccions, es va enfilar a l’arbre aconseguint ficar les abelles en un cove, rebent l’aplaudiment enfervorit de tots els seus alumnes.

            La classe del senyor Jimeno tenia una cambra addicional amb dues finestres al carrer de Sant Pere. En aquesta dependència durant el parell d’any que va durar l’esdeveniment, si guardaven pel seu repartiment al moment oportú, la llet en pols i el formatge que els americans ens havien enviat per a contribuir a l’alimentació dels espanyols famolencs de la postguerra, també havien enviat mantega i fesols, però a les escoles no hi van arribar. La llet es repartia a mig matí, posant-la en els gots que portàvem de casa (aquí van aparèixer els primers gots de plàstic), amb una mica de sucre o cacau. El repartiment es feia coincidir amb el recreo i així podíem anar a omplir el got amb aigua de la font de la plaça. El formatge, que venia enllaunat en envasos de cinc quilos, un cop desenllaunat, es tallava primer a rodanxes i després en triangles com els caserius, i es repartia per a berenar. Jo el formatge el trobava bo però la llet, no me la podia empassar.

            Els de la meva edat ja vàrem gaudir d’aquest complement alimentari quan érem a la classe dels grans, que era com dèiem, a la del senyor Garriga. Aquesta classe a més de ser la dels grans era la més promíscua. Jo hi vaig entrar quan només tenia vuit anys, i allí, t’hi podies estar fins als catorze que era l’edat màxima d’escolarització, encara que molts plegaven abans per anar a ajudar als seus pares al camp. Alguns d’aquests, tornaven als vespres al repàs dels grans. Molts pocs plegaven per anar a alguna acadèmia de Reus o Tarragona o als “hermanus” de les ciutats veïnes i excepcionalment a l’Institut.

            Naturalment que la classe del senyor Garriga era la més gran i ocupava la cantonada de la plaça amb el carrer de la Verge de la Pineda. Els alumnes estàvem separats en dues seccions segons l’edat, i ens manejàvem amb l’enciclopèdia del segon i tercer grau del Dalmau Carles Pla i per llegir, el llibre Europa que estava escrit a mà amb diferents tipus d’escriptura i que, de tants anys de llegir-lo, arribàvem a aprendre’l de memòria.

            Durant tots els anys que vaig passar per l’Escola, no vaig veure mai estrenar cap mena de moble, ni taules, ni armaris ni cap altre estri. Segurament que la darrere vegada que es van comprar mobles va ser durant la República, temps en que tinc constància que l’Ajuntament n’havia comprat. Majoritàriament les taules eren de dues places, i constituíen una sola peça, el tauler d’escriure estava lleugerament inclinat, menys la part més allunyada del seient que tenia una llenca plana, amb una ranura per deixar-hi el llapis, la ploma i el tinter, amb un calaix per sota, i dos seients que es plegaven cap enrere, tot això muntat sobre una plataforma enllistonada on hi posàvem els peus, i com que solíem portar les sabates enfangades per sota els llistons si acumulava una gran quantitat de terra. Les taules on escrivíem tenien un color indefinit degut a les dotzenes i potser centenars de tinters que hi havien vessat el seu contingut al llarg de molts anys.

            A la classe del senyor Garriga, també hi havien alguns pupitres unipersonals i en aquest cas, el tauler on s’escrivia es podia aixecar gràcies a unes frontisses, deixant veure el calaix. Com que la taula del mestre estava molt atrotinada, s’aprofitava per posar-hi al seu voltant aquestes taules unipersonals, i així l’apuntalaven. Si solien asseure aquells alumnes que necessitaven una vigilància especial i així quedaven més prop del mestre.

            A més d’aprendre els continguts de les respectives enciclopèdies, i de llegir al llibre únic, i d’uns quaderns de comptes de les quatre regles i excepcionalment un d’arrels quadrades i cúbiques, que només arribaven a emprar una minoria, la resta de la feina que passava per l’escriptura, que es feia de forma duplicada, en brut i en net. La llibreta del brut, solia ser petita, de pocs fulls, ja que si era massa gruixuda, les orelles que si arribaven a fer esdevenien sorprenents, si escrivia amb llapis. Tot el que s’escrivia en brut es passava a net, i aleshores s’emprava una llibreta amb tapes de cartró dur que servia per a planxar les orelles. Hi escrivíem amb tinta, amb una ploma composta de mango i tremp, que sucàvem d’un tinter amb una tinta que fèiem amb aigua i una pastilla de tinta concentrada, i, segons els volums de la barreja, la tinta quedava més intensa o més aigualida. Alguns tenien sort i els Reis els hi portaven tinters de tinta xina petitons i quadradets, que anaven solts o be aplegats amb un estoig amb una renglera tant llarga com colors hi havia. Era molt habitual que els tinters s’aboquessin baixant pel tauler inclinat fins als pantalons o l’enllistonat de posar els peus. Van aparèixer uns tinters de plexiglàs, de forma esfèrica que incorporava un tub que quedava a la part de dalt i s’endinsava camp el fons, de manera que si el tinter queia, la tinta no es vessava per la taula. No sé ben bé que que, però no van tenir gaire èxit. De tremps n’hi havien de diferents formes, models i mides i cadascú emprava els que més li convenien. Les tintes de colors tenien sentit, en tant que, de cada tema sobre el que escrivíem, hi fèiem uns títols tant vistosos i artístics com podíem. Alguns tenien plomes estilogràfiques, de les que hi hagué una temporada, que es podien assolir amb sorteigs d’unes cartolines que facilitava Antonet de ca Magí, en canvi els bolígrafs encara no havien arribat. Jo vaig tenir el primer Bic quan ja no era a l’Escola.

            Aquesta duplicitat del brut i el net era una bona forma d’ocupar el temps, ja que mentre un grup passava a net, l’altre llegia, o el mestre li prenia la lliçó. El que escrivíem provenia dels dictats que ens feia el senyor Garriga i quasi sempre amb texts del Quijote. Hi hagué un temps en que el senyor Garriga ens dictava d’un llibre sobre les peripècies d’en Juan Clemente, un noi orfe, amb les quals el mestre s’emocionava tot dictant, i nosaltres també somicàvem tot escrivint. També hi passavem altres escrits que, be el propi mestre o algun alumne amb bona lletra, escrivia a les pissarres. Els dissabtes era obligatori escriure a la pissarra gran, l’evangeli de l’endemà, i en aquesta pissarra, en un racó de dalt a l’esquerra si escrivia una consigna, que els mestres treien de la revista Mandos del Frente de Juventudes i que venien a dir coses com “vale mas honra sin barcos que barcos sin honra” o “por el imperio hacia Dios”.

            Una de les coses que exercitàvem molt, era la memòria, recitant tot cantant els rius, les muntanyes, les capitals, etc. i això, igual que les taules de multiplicar et quedaven gravades per sempre més. A vegades memoritzàvem coses intranscendents com les ciutats del mon, en ordre de la més gran fins arribar a Barcelona, i que aleshores eren, Nueva York, Londres, Tokyo, Moscú, París, Shangai... que ara mateix podria recitar com si fos llavors.

            Hi havia gent que criticava el funcionament de l’escola i en especial la classe dels grans, però s’ha d’entendre que, amb tota aquella gardunyada de diferents edats, el sol fet d’aguantar-nos ja tenia un valor excepcional. Per cert que vaig trobar molt malament i fora de lloc les critiques del Pere Baster en el llibre que fa poc va publicar. Al contrari, jo n’estic pregonament agraït, no solament perquè el respecte als mestres era quelcom que m’havien imbuït els pares, sinó perquè gràcies al senyor Garriga vaig sortir de l’Escola als tretze anys, per anar a la Laboral de Tarragona, que va ser determinant a la meva vida.

Aquest escrit l'he fet per a la web deles Aules de la Gent Gran de la URV. 

   El dimecres passat a la Biblioteca hi hagué una de les converses literàries, de les que es van fent a les biblioteques públiques, amb el protagonista Joan Barril, en tant que autor del llibre “Les terres promeses” que tots els assistents havíem llegit. Com que venia a tomb d’un dels episodis de la novel·la, basada en fets reals, en Barril comentava que mai hem d’oblidar els nostres ancestres, ans al contrari, els hem de recordar i alhora retre’ls homenatge ja que formen part de nosaltres mateixos.

   Com que la novel·la té com escenari la illa de Cuba, em vingué a la memòria, que havia sentit dir a casa, que teníem on oncle a La Havana, del que n’havia vist unes fotografies a la capsa dels retrats i el poc que en sé, és el que es recull al llibre de la Montse Garriga. En canvi, recordo molt més al seu germà gran.

   Antoni Morell Martí, Tonet Ritu, és un dels meus besavis, que va néixer a Vila-seca al carrer Major número 15, com jo, el 29 de març del 1851, i era el primer fill d’Antoni Morell Vidal i Teresa Martí Figueras.

   El pare del meu besavi, era teixidor de lli, com ja ho havia estat son pare Antoni Morell Mariné, però per aquelles coses del progrés, com ho explicava en aquest mateix bloc, ara fa quasi un any, hagué de tancar el taller, i com que tenia molt poca terra, va optar per anar de masover al mas de Valveny, del terme de Reus. Així que el Tonet Ritu, va passar una part de la seva infància en aquest mas, els propietaris del qual, eren de Madrid, on hi tenien una botiga de roba.

   Com que aquests, van conèixer la criatura i els va semblar força espavilat, considerant que era una llàstima que no anés a l’escola, ja que el mas quedava allunyat de Reus i molt més de Vila-seca, van proposar als seus pares, prendre’l a Madrid on treballaria a la botiga i aniria a l’escola, tenint-lo allotjat a casa seva. Ho van acceptar i vet-ho-aquí que amb nou anys, el van enviar a Madrid, i el primer viatge, el va fer sol, des de Reus on l’acompanyaren els pares, fins a Atocha on l’esperaven els amos, estació que s’havia inaugurat el 1951, el mateix del seu naixement.

   Hi va ser tres anys, i va aprendre tot allò que ensenyaven a l’escola, i tot allò altra que ensenya la vida, sobretot quan la fas lluny de casa i de la teva família, que no és poc. Per això després de tornar al mas i passar un temps ajudant al pare, el seu esperit aventurer el portà a embarcar-se als disset anys en aquells vaixells que portaven mercaderies des de Barcelona a diversos ports de l’Amèrica central i del sud, on carregaven ultramarins per dur-los a Catalunya.

   Casualment, conservo un quadern de paper apergaminat, dels que emprava a l’escola a Madrid, on hi quedaven uns quants fulls per omplir, en els quals, el seu pare hi anava anotant els viatges i els guanys, entre altres coses personals i familiars. Aquestes son les anotacions:

1º.-  Dia 19 de julio de 1868 salió de Barcelona para La Habana con el buque Jaraco y el capitan D. Pablo Cabañas. Llegada del viaje a 21 de diciembre del mismo año con 47 duros.

2º.-  Dia 7 de marzo de 1869 salió de Barcelona para el Brasil con el buque Modesta el capitan D. Agustin Maristany. Llegada del viaje a 10 de octubre del mismo año con 170 duros.

3º.-  Dia 5 de diciembre de 1869 salió de Barcelona para Buenos Aires con el buque Palacra Eduviguis el capitan D. Jacinto Maristany. Ha llegado el dia 25 de abril de 1871 con 180 duros.

4º.-  Dia 10 de julio de 1971 salió de Barcelona para Montevideo con el buque Soledad. Ha llegado el dia 23 de mayo de 1872 con 180 duros.

5º.-  Dia 1 de septiembre de 1872 salió de Barcelona con el bergantin Goleta Rosita en direccion a Montevideo. Llegada del viaje 26 de agosto de 1873 con 200 duros.

       Dia 31 de diciembre de 1875 salió de Barcelona mi hijo Antonio para La Habana con el buque Areluza. Llegada del viaje 10 de setiembre con 198 duros.

   En aquest sisè viatge fa esment al seu fill Tonet, atès que dos anys abans, el 1873, també el segon fill, en Josep, a qui m’he referit al començament, se n’anà cap a Cuba, per a quedar-s’hi.

   Amb els diners que portava dels viatges, anaven comprant terra. En aquells temps, amb 200 duros es podíem comprar entre tres i sis jornals de terra, segons fossin de regadiu o de secà, i així, es varen dedicar a la pagesia amb terra pròpia.

   El besavi Tonet Ritu, ex-mariner i ara pagès, es va casar el 25 de gener de 1883 amb la Sumta Adserias Sanahuja de Constantí, una dona de caràcter, que va fer que, la casa del carrer Major número 15, que fina aleshores era a cal Ritu, passes a ser coneguda al poble com a ca la Sumta i fins i tot, arribat el moment, a la seva jove, la padrina Rosa, molta gent del poble li deia Sumta, com la seva sogra, i d’això, jo ja me’n recordo. El Tonet i la Sumta van tenir tres fills, el meu avi Anton, l’oncle Josep i la tia Teresa.

   Geniüt al menys a rampells, també ho era el besavi, com ho fa palesa una feta que s’explicava d’ell i que era ben certa. Als Emprius tot i que els tenia plantat d’avellaners, va tenir la pensada de plantar-hi una renglera de pereres. El primer any que van tenir collita plena, va carregar el carro de peres, i cap el mercat de Reus, on no hi havia anar mai a vendre. Va arribar al mercat, va plantar la parada amb totes les caixes de peres i, anaven passant les hores i ningú li deia ni tant sols que hi fas aquí, arribà el migdia i no havia venut res. Va tornar a carregar el carro i camí avall, però en arribar a Mas Calvó per comptes de girar cap a Vila-seca, ho feu al contrari. Arriba al barranc de Barenys i hi va abocar totes les peres, gira cua i abans de tornar a casa se n’anà als Emprius. La besàvia Sumta patia que no li tocava la camisa al cos, i sortí a preguntar a tort i a dret si algú havia vist al Tonet, fins que un veí li va dir que l’havia clissat com si s’adrecés cap els Emprius, i ... se n’hi anà. En arribar, es va trobar el seu home que, a cops de destral havia anat tallant una per una totes les pereres. Veus Sumta, li va dir, s’ha acabat el problema de la venda de les peres.

   Va ser un home treballador, de missa i del Centre Catòlic. Hi anava al cafè, però per comptes d’acolivar-se amb els de la seva colla, es passava moltes estones amb el jovent, que el buscaven per fer-li explicar les seves peripècies pels vaixells i els ports americans.

   Va morir el 9 de setembre del 1937 en plena guerra civil i l’any abans, quan va sentir cremar-se l’Església, encara va empènyer al seu fill Anton, a fer el possible per impedir-ho i si no tenia coratge, ja hi aniria ell, com ja ho he explicat en una altra ocasió en aquest mateix bloc.

   Del besavi Tonet Ritu, en conservo fresc en el record, malgrat no haver-lo conegut.     

   S’ha tornat a revifar aquell pla hidrològic que anys enrere el ministre d’Agricultura assegurava que s’aprovaria “por cojones” i ara que ha tornat a ocupar el mateix càrrec, es veu que té intenció de posar l’entrecuix pel davant, i naturalment, han tornat a surar les velles discrepàncies entre els que hi estan a favor i els que en son contraris.

   Em refereixo a aquella part del pla que comporta destinar una part de l’aigua de l’Ebre a regadius, amb el perill de que si d’aigua, n’arriba poca a al final del seu recorregut, el que se’n diu cabal ecològic, el Delta corre el perill de salinitzar-se i per tant anant-se esterilitzant.

   A la primera embranzida, d’ara fa tretze anys, molts ens temíem que, més que pels regadius, l’aigua es destinaria a les massives urbanitzacions que s’estaven fent a tot el litoral mediterrani. Ara d’això no se’n parla, i en tot cas, només es destinaran els suposats excedents, a regadius. Per cert que, abans d’ahir vaig sentir com el diputat Junqueras deia que si el govern havia de complir els compromisos que havia agafat amb els presumptes nous regants, no hi hauria prou aigua ni que l’agafessin tota.

   En relació amb això dels regadius, em té capficat una cosa, sobretot quan em diuen que una gran part del destí de l’aigua transvasada ha d’anar a les costes de Llevant, on hi ha hagut darrerament un elevat percentatge de cultiu de cítrics, especialment de tarongers. Si anem de Vila-seca fins a Almeria podrem veure la gran quantitat de plantacions arrancades i/o abandonades, que mentre es mantenien dempeus es regaven.

   Si arribem a Almeria, a la zona dels hivernacles, que segurament també serien els destinataris de l’aigua de l’Ebre, podrem veure com actualment a la zona, hi ha un elevat percentatge de superfície coberta de plàstic, fins fa poc regada, que ara estan abandonats o en procés de deixadesa progressiva.

   Això em porta a fer la deducció lògica que, si amb l’aigua per a regar actual, les superfícies de conreu minven, per que en volem augmentar l’extensió? Crec que seria qüestió prèvia, proposar una transformació de l’actual situació, cap a una activitat agrària rendible per tots aquells que si dediquen.

  És quelcom semblant al que passa a casa nostra, amb els transvasaments d’aigua per a regar oliveres a comarques on cada dos per tres els hi gela les plantacions, o en altres en el que s`instal·len quilometres i més quilometres de tuberies per a regar arbres vells amb produccions minses que no poden ser rendibles de cap manera.

   Segurament que deuria ser de major interès per a la pagesia, que se li pugui recomanar i assegurar, que amb les modificacions escaients, podran fer allò que volen, que no és altre cosa que viure de la terra.

   Al tractar de la neteja corporal, deia que hi havia una gran diferència entre l’abans i ara. En canvi pel que fa a la higiene, tot i que també hi és, en alguns aspectes resulta curiós com hi han excepcions, com ho és en el cas dels polls. Segurament les colònies de llémenes s’instal·len còmodament encara que els caps de la canalla estiguin ben nets.

   En els temps de nostre infància també n’hi havien, però en canvi, no es trobaven els preventius o curatius que ara hi ha a les farmàcies, s’havia de raure al vinagre i a la repassada manual.

   Polls, puces, xinxes i paparres, eren paràsits que, a mica que et descuidessis, te’ls podies trobar al damunt. Els polls, només molestaven, en canvi les paparres a més de xuclar la sang, feien mal i eren difícil de treure d’on s’enganxaven. Les puces i xinxes que sovint omplien els cossos peluts dels animals domèstics, podien transmetre malalties, però amb l’aparició del gamadin, si va trobar una gran millora.

   A la majoria de les cases, teníem gallines i conills, i en algunes fins i tot un garrí. El conills, naturalment estaven engabiats i menjaven herbes del tros, especialment llacsons, bord de vinya, i qualsevol altre herba, o restes vegetals com la fulla seca d’olivera que se solia tenir en reserva. En aquells temps en que mancava de tot, també s’aprofitava tot, i en el cas esmentat, després de l’esporga de les oliveres, s’enfeixaven les deixalles i cap a les golfes. Passat un temps, les fulles queien al terra i si no, es batien per provocar-ne la caiguda, les fulles s’aprofitaven pel bestiar, i les feixines es duien als forns de pa per escalfar-los.

   Les gallines i a vegades alguns ànecs, vivien al corral, que a mes de ser l’habitatge d’aquelles bestioles, que ens donaven ous i carn, era l’abocador de les escombraries, que aleshores sempre eren de la fracció orgànica, i que de passada servien com el seu aliment basic, que si escassejava, es complementava amb trits passats per aigua fent una pastarrufa dietètica.

   Al corral hi feien cap totes les deixalles orgàniques de les cases ja que fins l’any 1947 no es va establir al poble el servei de recollida d’escombraries, que es feia amb un carro que passava dos cops per setmana i la seva utilització es va allargar bastant. L’aigua bruta de qualsevol mena de rentada també feia cap al corral, com també hi feien cap els fems de l’estable del cavall o de la mula, que precisament s’havien de treure en lluna vella i de no ser així, no solament fermentaven malament, sinó que a més, s’omplien de puces. 

   No cal dir que, a totes les cases hi havia el seu corresponent dipòsit de la comuna, que no anava al corral ja que s’emprava com adob exprés per a les pataques, i per això es retirava un cop a l’any, si hi havia prou estiba, mitjançant els barrals. Per fer aquest trasbals, naturalment en lluna vella, els homes s’ajudaven els uns als altres, atès l’embalum i el pes dels barrals plens.

   La ferum era considerable, però com que hi estàvem acostumats, ni la notàvem, o només quan canviava la lluna.

   Ara els metges diuen que ens rentem massa, emprant gels que protegeixen contra tot i això fa que ens sensibilitzem tant que agafem al·lèrgies a moltes coses que abans ni tant sols ens ho podíem imaginar. I potser tenen raó ja que en aquells temps de la nostra infància, que per mor de la brutícia i de tot el conjunt de residus orgànics que teníem a les cases, agafàvem mussols als ulls, rodadits, eccemes a la pell, etc. que no anaven més enllà d’unes molèsties en un parell o tres dies i d’intoxicacions no en patíem, ni tant sols quan menjàvem bacallà, comprat en una botiga que també venien sulfat, cals, gamadin, petroli... i moltes altres ofertes d’aquesta mena, sense rentar-se les mans.

   El canvi ha estat molt, però ha afectat poc en la qualitat de les nostres vides, al menys així m’ho sembla.