Joan Clave Morell

   És habitual que la gent gran no coneguin la canalla. Ara, en els temps de corren, a ningú li passa pel cap saber qui és aquella criatura que passa sovint per davant de casa. En el temps de la nostra infància era ben normal que la gent gran que et trobaves pel carrer, et preguntés: de qui ets tu? o també, de quina casa ets?, pregunta feta com si la criatura fos propietat d’alguna persona o d’alguna casa.

   Arribat el cas, jo responia: de Tonet Clavé, o de ca la Sumpta, segons fos la pregunta. I aleshores la persona gran que t’havia fet la primera pregunta, no en solia tenir prou i insistia en saber si tenies més germans i si tu eres el gran, o com estava la padrina i si ta mare va al tros.

   Aleshores, la gent gran, normalment coneixia a tothom, a tot el poble, de la mateixa manera que nosaltres també coneixíem a tota la canalla de l’edat escolar. Tothom sabia on vivia cadascú i tot el parentiu que tenia i fins i tot s’estava al corrent de si alguns parents, no es feien, que era la forma habitual de dir que estaven barallats.

   Per a la mainada, això solia ser un inconvenient, perquè sovint a l’arribar a casa, et trobaves que et deien que, algú t’havia vist caminant pel damunt de la paret del costat del rec de les vinasses, o enfilat al lledoner de l’estació o ruixant-vos aigua a l’abeurador de la Riera. Això sí, no descobrien mai qui havia estat l’informant, i nosaltres també teníem la picaresca de dir que segurament ens havien pres per altre.

   El fet de preguntar, de quina casa ets?, es deu al que era normal de conèixer les cases pels renoms, que moltes vegades eren cognoms d’avantpassats o noms poc habituals, que donaven nom a la casa, o be, la provinença d’un altre indret, sigui poble o masia d’on havien vingut els propis. En tenim una bona relació de les cases al llibre de Ramon Amigó sobre la toponímia del nostre municipi. Aquesta mena de renoms tothom els tenia per bons i ningú s’enfadava si era identificat com a tal. Però altres renoms, especialment quan podien identificar-se amb alguna malifeta d’algun avant-passat o era clarament de caire mofeta, no agradaven gaire als seus titulars, però la gent els seguia emprant sempre que no hi hagués el titular al davant. En aquests cassos però la canalla si recreava aprofitant per fer-ne mofa i escarni del mal nom, quan el que n’era titular ens havia fet una mala jugada.

   El cert és que, en aquella vila de vora els tres mil habitants, ens coneixíem tots. Aquesta coneixença de tot el nostre veïnatge, és una de les coses que, els més grans, per no dir vells, trobem més a faltar i ens fa sentir enyor dels temps passats, que no vol dir que siguin millors, els temps, que les persones, sí que ho érem, encara que només sigui perquè teníem pocs anys. 

            L’Escola Nacional Graduada de Vila-seca estava ubicada en un edifici de la Plaça dels Estudis, que tenia tres nivells, als baixos hi havia el parvulari, a la primera planta l’escola de nens, amb tres aules i tres mestres, el senyor Roig, el senyor Jimeno i el senyor Garriga. A la segona planta hi havien les nenes, i crec que orgànicament anaven cada u pel seu compte, potser per això, fins i tot, des del carrer s’hi accedia per portalades diferents. Aquest edifici avui es conserva tal com era en el seu exterior, i allotja diferents estaments de servei públic municipal. L’escola però, era molt més que un casalot on anàvem tots a aprendre coses, era la nostra segona casa, dins la qual hi trobàvem uns companys amb qui compartíem una part molt important de les nostres vides, i per això, al llarg del temps en retenim la memòria d’aquella convivència intensa, en uns temps difícils per a tothom, en que estàvem enfaixats per les mancances de quasi tot. Els companys de l’escola i la seva perllongació amb les juguesques del recreo i al sortir van ser molt importants a les nostres vides.

            Al parvulari, que era mixt, amb prou feines apreníem a conèixer les lletres i els números, tenint en compte el munt de canalla que hi érem. El record més clar que en tinc, és el xivarri que hi havia sempre, interromput de tant en tant per un cop de puntero que donava donya Manuela sobre la seva taula tot cridant “basta”. Aleshores tornàvem a cantar les lletres que ens assenyalava escrites a la pissarra de la paret del cantó del carrer de Sant Pere. El mobiliari de l’aula era vell i de diverses contextures i procedències, repartits al voltant d’una estufa protegida amb una gàbia que hi havia al mig del recinte.

            Al complir els sis anys pujàvem al primer grau de l’Escola Graduada, passant per la portalada del carrer de Sant Pere, al capdamunt del ram d’escales. Era la classe del mestre Cosme Anton Roig, i aleshores tots érem de la mateixa edat amb unes quantes excepcions de nens que repetien curs, no com la barreja del parvulari. Ja teníem un llibre, el primer grau de l’Enciclopedia Dalmau Carles Pla, que era un compendi de totes les diferents matèries objecte d’ensenyament, gramàtica, aritmètica, història, etc. també empràvem quaderns de cal·ligrafia i uns altres de sumes i restes. Llegíem a la taula al costat del mestre, en un llibre seu, i ens anava orientant. També ens posava coses a la pissarra per a copiar i comptes per a que els féssim a les nostres llibretes. Crec que vaig aprendre molt en aquest curs.

            El senyor Roig era de Tarragona i es desplaçava a Vila-seca amb el tren, sempre anava molt ben vestit, i dinava a l’Escola, sovint es feia el dinar en una mena d’estufa amb fogons que hi havia a la classe, i segons quina menja s’havia de fer, la començava a coure cap al final de la classe del matí. A vegades si havia de sortir per anar a parlar amb algun dels altres mestres, aprofitàvem per misserejar-li la panera del menjar, i de sobte, vam descobrir que tenia unes llaunes d’una cosa que es deia foie gras i que segons algú havia sentit dir es tractava de fetge d’oca. Nosaltres només coneixien les llaures de sardines i de tonyina de cal Benedicto del Serrallo de Tarragona.

            Tinc molt bon record del pas per aquesta classe, que esteticament era la pitjor de totes, i bastant fosca ja que només tenia dues finestres que donaven al carrer de la Verge de la Pineda,  tot el contrari de la del Sr. Jimeno que era més gran i tenia dos balcons encarats a la plaça. Al balcó del mig hi havia una bandera d’Espanya que cada dilluns al matí penjaven mentre la canalla cantava el caralsol i el dissabte la plegava sense cantar res. Igualment pel que fa al meu pas per aquella classe, al revés que a l’anterior, no en tinc gaire bon record. Tinc la sospita que el senyor Jimeno no era mestre, sinó un d’aquells que, per ser addicte al règim i tenir uns certs coneixements, els deixaven fer de mestre. No recordo haver aprés res, al contrari del que recordo de les altres dues classes i per més afront, és l’únic mestre que em va pegar. Potser això passava a altres companys i aleshores aprofitaven l’avinentesa per anar a l’escola del senyor Bastida.

            El senyor Jimeno no s’ho feia pregar, quan li demanàvem per anar al “campo” cosa que solíem fer els dijous a la tarda, i el campo era l’antic camp de futbol del Fènix, on jugàvem a tot el que era possible, sota la seva vigilància. El senyor Jimeno es veu que no li arribava el sou a final de mes i s’espavilava per obtenir altres ingressos, com per exemple fent-nos fotografies, que els pares havien de comprar. També es dedicava a la cria d’abelles de mel, que després posava a la venda als pares d’alumnes de l’escola. Recordo que una vegada el van avisar, que en un d’aquells plataners tant alts que hi havia a la plaça de Flix, n’hi havia anat a parar un eixam, de manera que, va deixar la classe, i cap a buscar el vol d’abelles, i tots els seus alumnes darrere, anant cap a ca l’Hostaler a buscar una escala llarga, i tot abillat amb careta, guants i demés proteccions, es va enfilar a l’arbre aconseguint ficar les abelles en un cove, rebent l’aplaudiment enfervorit de tots els seus alumnes.

            La classe del senyor Jimeno tenia una cambra addicional amb dues finestres al carrer de Sant Pere. En aquesta dependència durant el parell d’any que va durar l’esdeveniment, si guardaven pel seu repartiment al moment oportú, la llet en pols i el formatge que els americans ens havien enviat per a contribuir a l’alimentació dels espanyols famolencs de la postguerra, també havien enviat mantega i fesols, però a les escoles no hi van arribar. La llet es repartia a mig matí, posant-la en els gots que portàvem de casa (aquí van aparèixer els primers gots de plàstic), amb una mica de sucre o cacau. El repartiment es feia coincidir amb el recreo i així podíem anar a omplir el got amb aigua de la font de la plaça. El formatge, que venia enllaunat en envasos de cinc quilos, un cop desenllaunat, es tallava primer a rodanxes i després en triangles com els caserius, i es repartia per a berenar. Jo el formatge el trobava bo però la llet, no me la podia empassar.

            Els de la meva edat ja vàrem gaudir d’aquest complement alimentari quan érem a la classe dels grans, que era com dèiem, a la del senyor Garriga. Aquesta classe a més de ser la dels grans era la més promíscua. Jo hi vaig entrar quan només tenia vuit anys, i allí, t’hi podies estar fins als catorze que era l’edat màxima d’escolarització, encara que molts plegaven abans per anar a ajudar als seus pares al camp. Alguns d’aquests, tornaven als vespres al repàs dels grans. Molts pocs plegaven per anar a alguna acadèmia de Reus o Tarragona o als “hermanus” de les ciutats veïnes i excepcionalment a l’Institut.

            Naturalment que la classe del senyor Garriga era la més gran i ocupava la cantonada de la plaça amb el carrer de la Verge de la Pineda. Els alumnes estàvem separats en dues seccions segons l’edat, i ens manejàvem amb l’enciclopèdia del segon i tercer grau del Dalmau Carles Pla i per llegir, el llibre Europa que estava escrit a mà amb diferents tipus d’escriptura i que, de tants anys de llegir-lo, arribàvem a aprendre’l de memòria.

            Durant tots els anys que vaig passar per l’Escola, no vaig veure mai estrenar cap mena de moble, ni taules, ni armaris ni cap altre estri. Segurament que la darrere vegada que es van comprar mobles va ser durant la República, temps en que tinc constància que l’Ajuntament n’havia comprat. Majoritàriament les taules eren de dues places, i constituíen una sola peça, el tauler d’escriure estava lleugerament inclinat, menys la part més allunyada del seient que tenia una llenca plana, amb una ranura per deixar-hi el llapis, la ploma i el tinter, amb un calaix per sota, i dos seients que es plegaven cap enrere, tot això muntat sobre una plataforma enllistonada on hi posàvem els peus, i com que solíem portar les sabates enfangades per sota els llistons si acumulava una gran quantitat de terra. Les taules on escrivíem tenien un color indefinit degut a les dotzenes i potser centenars de tinters que hi havien vessat el seu contingut al llarg de molts anys.

            A la classe del senyor Garriga, també hi havien alguns pupitres unipersonals i en aquest cas, el tauler on s’escrivia es podia aixecar gràcies a unes frontisses, deixant veure el calaix. Com que la taula del mestre estava molt atrotinada, s’aprofitava per posar-hi al seu voltant aquestes taules unipersonals, i així l’apuntalaven. Si solien asseure aquells alumnes que necessitaven una vigilància especial i així quedaven més prop del mestre.

            A més d’aprendre els continguts de les respectives enciclopèdies, i de llegir al llibre únic, i d’uns quaderns de comptes de les quatre regles i excepcionalment un d’arrels quadrades i cúbiques, que només arribaven a emprar una minoria, la resta de la feina que passava per l’escriptura, que es feia de forma duplicada, en brut i en net. La llibreta del brut, solia ser petita, de pocs fulls, ja que si era massa gruixuda, les orelles que si arribaven a fer esdevenien sorprenents, si escrivia amb llapis. Tot el que s’escrivia en brut es passava a net, i aleshores s’emprava una llibreta amb tapes de cartró dur que servia per a planxar les orelles. Hi escrivíem amb tinta, amb una ploma composta de mango i tremp, que sucàvem d’un tinter amb una tinta que fèiem amb aigua i una pastilla de tinta concentrada, i, segons els volums de la barreja, la tinta quedava més intensa o més aigualida. Alguns tenien sort i els Reis els hi portaven tinters de tinta xina petitons i quadradets, que anaven solts o be aplegats amb un estoig amb una renglera tant llarga com colors hi havia. Era molt habitual que els tinters s’aboquessin baixant pel tauler inclinat fins als pantalons o l’enllistonat de posar els peus. Van aparèixer uns tinters de plexiglàs, de forma esfèrica que incorporava un tub que quedava a la part de dalt i s’endinsava camp el fons, de manera que si el tinter queia, la tinta no es vessava per la taula. No sé ben bé que que, però no van tenir gaire èxit. De tremps n’hi havien de diferents formes, models i mides i cadascú emprava els que més li convenien. Les tintes de colors tenien sentit, en tant que, de cada tema sobre el que escrivíem, hi fèiem uns títols tant vistosos i artístics com podíem. Alguns tenien plomes estilogràfiques, de les que hi hagué una temporada, que es podien assolir amb sorteigs d’unes cartolines que facilitava Antonet de ca Magí, en canvi els bolígrafs encara no havien arribat. Jo vaig tenir el primer Bic quan ja no era a l’Escola.

            Aquesta duplicitat del brut i el net era una bona forma d’ocupar el temps, ja que mentre un grup passava a net, l’altre llegia, o el mestre li prenia la lliçó. El que escrivíem provenia dels dictats que ens feia el senyor Garriga i quasi sempre amb texts del Quijote. Hi hagué un temps en que el senyor Garriga ens dictava d’un llibre sobre les peripècies d’en Juan Clemente, un noi orfe, amb les quals el mestre s’emocionava tot dictant, i nosaltres també somicàvem tot escrivint. També hi passavem altres escrits que, be el propi mestre o algun alumne amb bona lletra, escrivia a les pissarres. Els dissabtes era obligatori escriure a la pissarra gran, l’evangeli de l’endemà, i en aquesta pissarra, en un racó de dalt a l’esquerra si escrivia una consigna, que els mestres treien de la revista Mandos del Frente de Juventudes i que venien a dir coses com “vale mas honra sin barcos que barcos sin honra” o “por el imperio hacia Dios”.

            Una de les coses que exercitàvem molt, era la memòria, recitant tot cantant els rius, les muntanyes, les capitals, etc. i això, igual que les taules de multiplicar et quedaven gravades per sempre més. A vegades memoritzàvem coses intranscendents com les ciutats del mon, en ordre de la més gran fins arribar a Barcelona, i que aleshores eren, Nueva York, Londres, Tokyo, Moscú, París, Shangai... que ara mateix podria recitar com si fos llavors.

            Hi havia gent que criticava el funcionament de l’escola i en especial la classe dels grans, però s’ha d’entendre que, amb tota aquella gardunyada de diferents edats, el sol fet d’aguantar-nos ja tenia un valor excepcional. Per cert que vaig trobar molt malament i fora de lloc les critiques del Pere Baster en el llibre que fa poc va publicar. Al contrari, jo n’estic pregonament agraït, no solament perquè el respecte als mestres era quelcom que m’havien imbuït els pares, sinó perquè gràcies al senyor Garriga vaig sortir de l’Escola als tretze anys, per anar a la Laboral de Tarragona, que va ser determinant a la meva vida.

Aquest escrit l'he fet per a la web deles Aules de la Gent Gran de la URV. 

   El dimecres passat a la Biblioteca hi hagué una de les converses literàries, de les que es van fent a les biblioteques públiques, amb el protagonista Joan Barril, en tant que autor del llibre “Les terres promeses” que tots els assistents havíem llegit. Com que venia a tomb d’un dels episodis de la novel·la, basada en fets reals, en Barril comentava que mai hem d’oblidar els nostres ancestres, ans al contrari, els hem de recordar i alhora retre’ls homenatge ja que formen part de nosaltres mateixos.

   Com que la novel·la té com escenari la illa de Cuba, em vingué a la memòria, que havia sentit dir a casa, que teníem on oncle a La Havana, del que n’havia vist unes fotografies a la capsa dels retrats i el poc que en sé, és el que es recull al llibre de la Montse Garriga. En canvi, recordo molt més al seu germà gran.

   Antoni Morell Martí, Tonet Ritu, és un dels meus besavis, que va néixer a Vila-seca al carrer Major número 15, com jo, el 29 de març del 1851, i era el primer fill d’Antoni Morell Vidal i Teresa Martí Figueras.

   El pare del meu besavi, era teixidor de lli, com ja ho havia estat son pare Antoni Morell Mariné, però per aquelles coses del progrés, com ho explicava en aquest mateix bloc, ara fa quasi un any, hagué de tancar el taller, i com que tenia molt poca terra, va optar per anar de masover al mas de Valveny, del terme de Reus. Així que el Tonet Ritu, va passar una part de la seva infància en aquest mas, els propietaris del qual, eren de Madrid, on hi tenien una botiga de roba.

   Com que aquests, van conèixer la criatura i els va semblar força espavilat, considerant que era una llàstima que no anés a l’escola, ja que el mas quedava allunyat de Reus i molt més de Vila-seca, van proposar als seus pares, prendre’l a Madrid on treballaria a la botiga i aniria a l’escola, tenint-lo allotjat a casa seva. Ho van acceptar i vet-ho-aquí que amb nou anys, el van enviar a Madrid, i el primer viatge, el va fer sol, des de Reus on l’acompanyaren els pares, fins a Atocha on l’esperaven els amos, estació que s’havia inaugurat el 1951, el mateix del seu naixement.

   Hi va ser tres anys, i va aprendre tot allò que ensenyaven a l’escola, i tot allò altra que ensenya la vida, sobretot quan la fas lluny de casa i de la teva família, que no és poc. Per això després de tornar al mas i passar un temps ajudant al pare, el seu esperit aventurer el portà a embarcar-se als disset anys en aquells vaixells que portaven mercaderies des de Barcelona a diversos ports de l’Amèrica central i del sud, on carregaven ultramarins per dur-los a Catalunya.

   Casualment, conservo un quadern de paper apergaminat, dels que emprava a l’escola a Madrid, on hi quedaven uns quants fulls per omplir, en els quals, el seu pare hi anava anotant els viatges i els guanys, entre altres coses personals i familiars. Aquestes son les anotacions:

1º.-  Dia 19 de julio de 1868 salió de Barcelona para La Habana con el buque Jaraco y el capitan D. Pablo Cabañas. Llegada del viaje a 21 de diciembre del mismo año con 47 duros.

2º.-  Dia 7 de marzo de 1869 salió de Barcelona para el Brasil con el buque Modesta el capitan D. Agustin Maristany. Llegada del viaje a 10 de octubre del mismo año con 170 duros.

3º.-  Dia 5 de diciembre de 1869 salió de Barcelona para Buenos Aires con el buque Palacra Eduviguis el capitan D. Jacinto Maristany. Ha llegado el dia 25 de abril de 1871 con 180 duros.

4º.-  Dia 10 de julio de 1971 salió de Barcelona para Montevideo con el buque Soledad. Ha llegado el dia 23 de mayo de 1872 con 180 duros.

5º.-  Dia 1 de septiembre de 1872 salió de Barcelona con el bergantin Goleta Rosita en direccion a Montevideo. Llegada del viaje 26 de agosto de 1873 con 200 duros.

       Dia 31 de diciembre de 1875 salió de Barcelona mi hijo Antonio para La Habana con el buque Areluza. Llegada del viaje 10 de setiembre con 198 duros.

   En aquest sisè viatge fa esment al seu fill Tonet, atès que dos anys abans, el 1873, també el segon fill, en Josep, a qui m’he referit al començament, se n’anà cap a Cuba, per a quedar-s’hi.

   Amb els diners que portava dels viatges, anaven comprant terra. En aquells temps, amb 200 duros es podíem comprar entre tres i sis jornals de terra, segons fossin de regadiu o de secà, i així, es varen dedicar a la pagesia amb terra pròpia.

   El besavi Tonet Ritu, ex-mariner i ara pagès, es va casar el 25 de gener de 1883 amb la Sumta Adserias Sanahuja de Constantí, una dona de caràcter, que va fer que, la casa del carrer Major número 15, que fina aleshores era a cal Ritu, passes a ser coneguda al poble com a ca la Sumta i fins i tot, arribat el moment, a la seva jove, la padrina Rosa, molta gent del poble li deia Sumta, com la seva sogra, i d’això, jo ja me’n recordo. El Tonet i la Sumta van tenir tres fills, el meu avi Anton, l’oncle Josep i la tia Teresa.

   Geniüt al menys a rampells, també ho era el besavi, com ho fa palesa una feta que s’explicava d’ell i que era ben certa. Als Emprius tot i que els tenia plantat d’avellaners, va tenir la pensada de plantar-hi una renglera de pereres. El primer any que van tenir collita plena, va carregar el carro de peres, i cap el mercat de Reus, on no hi havia anar mai a vendre. Va arribar al mercat, va plantar la parada amb totes les caixes de peres i, anaven passant les hores i ningú li deia ni tant sols que hi fas aquí, arribà el migdia i no havia venut res. Va tornar a carregar el carro i camí avall, però en arribar a Mas Calvó per comptes de girar cap a Vila-seca, ho feu al contrari. Arriba al barranc de Barenys i hi va abocar totes les peres, gira cua i abans de tornar a casa se n’anà als Emprius. La besàvia Sumta patia que no li tocava la camisa al cos, i sortí a preguntar a tort i a dret si algú havia vist al Tonet, fins que un veí li va dir que l’havia clissat com si s’adrecés cap els Emprius, i ... se n’hi anà. En arribar, es va trobar el seu home que, a cops de destral havia anat tallant una per una totes les pereres. Veus Sumta, li va dir, s’ha acabat el problema de la venda de les peres.

   Va ser un home treballador, de missa i del Centre Catòlic. Hi anava al cafè, però per comptes d’acolivar-se amb els de la seva colla, es passava moltes estones amb el jovent, que el buscaven per fer-li explicar les seves peripècies pels vaixells i els ports americans.

   Va morir el 9 de setembre del 1937 en plena guerra civil i l’any abans, quan va sentir cremar-se l’Església, encara va empènyer al seu fill Anton, a fer el possible per impedir-ho i si no tenia coratge, ja hi aniria ell, com ja ho he explicat en una altra ocasió en aquest mateix bloc.

   Del besavi Tonet Ritu, en conservo fresc en el record, malgrat no haver-lo conegut.     

   S’ha tornat a revifar aquell pla hidrològic que anys enrere el ministre d’Agricultura assegurava que s’aprovaria “por cojones” i ara que ha tornat a ocupar el mateix càrrec, es veu que té intenció de posar l’entrecuix pel davant, i naturalment, han tornat a surar les velles discrepàncies entre els que hi estan a favor i els que en son contraris.

   Em refereixo a aquella part del pla que comporta destinar una part de l’aigua de l’Ebre a regadius, amb el perill de que si d’aigua, n’arriba poca a al final del seu recorregut, el que se’n diu cabal ecològic, el Delta corre el perill de salinitzar-se i per tant anant-se esterilitzant.

   A la primera embranzida, d’ara fa tretze anys, molts ens temíem que, més que pels regadius, l’aigua es destinaria a les massives urbanitzacions que s’estaven fent a tot el litoral mediterrani. Ara d’això no se’n parla, i en tot cas, només es destinaran els suposats excedents, a regadius. Per cert que, abans d’ahir vaig sentir com el diputat Junqueras deia que si el govern havia de complir els compromisos que havia agafat amb els presumptes nous regants, no hi hauria prou aigua ni que l’agafessin tota.

   En relació amb això dels regadius, em té capficat una cosa, sobretot quan em diuen que una gran part del destí de l’aigua transvasada ha d’anar a les costes de Llevant, on hi ha hagut darrerament un elevat percentatge de cultiu de cítrics, especialment de tarongers. Si anem de Vila-seca fins a Almeria podrem veure la gran quantitat de plantacions arrancades i/o abandonades, que mentre es mantenien dempeus es regaven.

   Si arribem a Almeria, a la zona dels hivernacles, que segurament també serien els destinataris de l’aigua de l’Ebre, podrem veure com actualment a la zona, hi ha un elevat percentatge de superfície coberta de plàstic, fins fa poc regada, que ara estan abandonats o en procés de deixadesa progressiva.

   Això em porta a fer la deducció lògica que, si amb l’aigua per a regar actual, les superfícies de conreu minven, per que en volem augmentar l’extensió? Crec que seria qüestió prèvia, proposar una transformació de l’actual situació, cap a una activitat agrària rendible per tots aquells que si dediquen.

  És quelcom semblant al que passa a casa nostra, amb els transvasaments d’aigua per a regar oliveres a comarques on cada dos per tres els hi gela les plantacions, o en altres en el que s`instal·len quilometres i més quilometres de tuberies per a regar arbres vells amb produccions minses que no poden ser rendibles de cap manera.

   Segurament que deuria ser de major interès per a la pagesia, que se li pugui recomanar i assegurar, que amb les modificacions escaients, podran fer allò que volen, que no és altre cosa que viure de la terra.

   Al tractar de la neteja corporal, deia que hi havia una gran diferència entre l’abans i ara. En canvi pel que fa a la higiene, tot i que també hi és, en alguns aspectes resulta curiós com hi han excepcions, com ho és en el cas dels polls. Segurament les colònies de llémenes s’instal·len còmodament encara que els caps de la canalla estiguin ben nets.

   En els temps de nostre infància també n’hi havien, però en canvi, no es trobaven els preventius o curatius que ara hi ha a les farmàcies, s’havia de raure al vinagre i a la repassada manual.

   Polls, puces, xinxes i paparres, eren paràsits que, a mica que et descuidessis, te’ls podies trobar al damunt. Els polls, només molestaven, en canvi les paparres a més de xuclar la sang, feien mal i eren difícil de treure d’on s’enganxaven. Les puces i xinxes que sovint omplien els cossos peluts dels animals domèstics, podien transmetre malalties, però amb l’aparició del gamadin, si va trobar una gran millora.

   A la majoria de les cases, teníem gallines i conills, i en algunes fins i tot un garrí. El conills, naturalment estaven engabiats i menjaven herbes del tros, especialment llacsons, bord de vinya, i qualsevol altre herba, o restes vegetals com la fulla seca d’olivera que se solia tenir en reserva. En aquells temps en que mancava de tot, també s’aprofitava tot, i en el cas esmentat, després de l’esporga de les oliveres, s’enfeixaven les deixalles i cap a les golfes. Passat un temps, les fulles queien al terra i si no, es batien per provocar-ne la caiguda, les fulles s’aprofitaven pel bestiar, i les feixines es duien als forns de pa per escalfar-los.

   Les gallines i a vegades alguns ànecs, vivien al corral, que a mes de ser l’habitatge d’aquelles bestioles, que ens donaven ous i carn, era l’abocador de les escombraries, que aleshores sempre eren de la fracció orgànica, i que de passada servien com el seu aliment basic, que si escassejava, es complementava amb trits passats per aigua fent una pastarrufa dietètica.

   Al corral hi feien cap totes les deixalles orgàniques de les cases ja que fins l’any 1947 no es va establir al poble el servei de recollida d’escombraries, que es feia amb un carro que passava dos cops per setmana i la seva utilització es va allargar bastant. L’aigua bruta de qualsevol mena de rentada també feia cap al corral, com també hi feien cap els fems de l’estable del cavall o de la mula, que precisament s’havien de treure en lluna vella i de no ser així, no solament fermentaven malament, sinó que a més, s’omplien de puces. 

   No cal dir que, a totes les cases hi havia el seu corresponent dipòsit de la comuna, que no anava al corral ja que s’emprava com adob exprés per a les pataques, i per això es retirava un cop a l’any, si hi havia prou estiba, mitjançant els barrals. Per fer aquest trasbals, naturalment en lluna vella, els homes s’ajudaven els uns als altres, atès l’embalum i el pes dels barrals plens.

   La ferum era considerable, però com que hi estàvem acostumats, ni la notàvem, o només quan canviava la lluna.

   Ara els metges diuen que ens rentem massa, emprant gels que protegeixen contra tot i això fa que ens sensibilitzem tant que agafem al·lèrgies a moltes coses que abans ni tant sols ens ho podíem imaginar. I potser tenen raó ja que en aquells temps de la nostra infància, que per mor de la brutícia i de tot el conjunt de residus orgànics que teníem a les cases, agafàvem mussols als ulls, rodadits, eccemes a la pell, etc. que no anaven més enllà d’unes molèsties en un parell o tres dies i d’intoxicacions no en patíem, ni tant sols quan menjàvem bacallà, comprat en una botiga que també venien sulfat, cals, gamadin, petroli... i moltes altres ofertes d’aquesta mena, sense rentar-se les mans.

   El canvi ha estat molt, però ha afectat poc en la qualitat de les nostres vides, al menys així m’ho sembla.

   De totes les neteges casolanes, la més comú era la que es feia a la cuina, tant per netejar la verdura abans de posar-la a l’olla com per rentar plats, gots i cassoles després de les menges. A la pica, naturalment s’emprava aigua de la font més propera, amb l’ajut d’un fregall d’espart i excepcionalment amb cendra. A base d’estovar i fregar i esbandir, vaixella, cassoles i paelles, quedaven llustroses.

    Rentar la roba o fer bugada, era una altra història, sobretot, perquè en general, s’havia de fer a fora de casa, no era lògic omplir un safareig amb aigua de la font. Hi havia cases que tenien safareigs al tros, i les dones de la casa aprofitaven l’avinentesa per anar-hi de tant en tant, amb el desavantatge que, per aprofitar el viatge en carro, si havien de passat tot el dia al defora. En canvi, l’alternativa, eren els rentadors públics, que a Vila-seca n’hi havien dos, el gran darrere la Font Vella i el mes petit al capdavall del carrer de l’escorxador girant a ma esquerre. D’aquest, se’n deia rentador dels malalts, perquè quan es va fer el 1945, al poble hi havia febres tifoides,i al contrari que l’altre, el gran, estava totalment a l’aire lliure, sense protecció pel sol o per la pluja.

   Un bon nombre de dones acudien doncs, als rentadors públics, posant la roba bruta en un barrenyo i proveïdes de pala, sabó, lleixiu i blau. Si alguna peça de roba tenia taques greixoses que constaven de treure, abans de sortir de casa ja les empastifaven de sabó moll. Per a la resta de la neteja, s’emprava el sabó de tall, que un cop a l’any es solia fer a les cases amb els baixos de l’oli i sosa, fent un brou amb una caldera d’aram, que tothom tenia, i abocant-lo per refredar amb unes safates, que es passaven d’una casa a una altra; un cop refredat i solidificat el sabó els partia en trossos.

   Com que els rentadors estaven dividits en dos compartiments, un de gran per a rentar i un de més petit per esbandir. L’aigua entrava de forma continuada pel safareig d’esbandir i passava cap el gran, per això les primeres dones en arribar es posaven prop del safareig d’esbandir ja que l’aigua era una mica més neta. A l’hivern buscaven que els hi toqués el sol, el contrari que a l’estiu. Els passadissos eren més aviat estrets i tenien un regueró per on s’escorria l’aigua que anava caient per mor del maneig de la roba mullada ja que a la paret del darrere i per damunt del regueró hi havia un prestatge de llistons de fusta on es feia un primer escorregut de la roba. Per millorar-ne el rendiment s’emprava lleixiu per a fer la roba blanca més blanca encara i es rematava amb un darrer toc de blau, uns polsets blaus que donaven un toc de blancor.

   Per si de cas s’havien deixat quelcom a casa, la senyora encarregada de l’indret, primer l’Aurora i després la Pepita els hi venien lleixiu, blauet o sabó. El lleixiu arribava al poble amb un carro de la casa Lejia Tella de Reus, semblant al que ens portava el Plim de cal Gili.

   Naturalment, com que la feina era totalment rutinària les dones aprofitaven el temps per posar-se al corrent de tolt el que passava pel poble, tot el que es podia dir i tot el que havien estat secrets fins arribar al rentador, fent allò que s’esqueia al lloc, fer safareig.

    Fer dissabte, perquè s’acostumava a fer aquest dia, era la tasca de fer una neteja general a tota la casa habitada per les persones humanes i comportava essencialment dues operacions, el treure la pols, amb l’ajut de draps o amb un espolsador, que l’únic que feia era canviar-la de puesto, i després passar baieta.

A la majoria de les cases els trespols eren de rajola rústega, els fregalls havien de ser resistents, i per això les baietes eren de roba de sac en general. Com que les ferrades s’havien de traginar des de la font, l’aigua s’estalviava al màxim, amb tot, quan estava prou bruta es baixava cap el carrer on es llençava i tot seguit s’anava a la font a buscar-ne de neta.

   La feina la feien les dones de genolls en terra, atès que les fregalls al capdavall d’un pal, encara no s’havien inventat, i per això era molt feixuga. A les cases, a vegades hi havia algunes habitacions amb sostre de rajola del Vendrell i fins i tot amb mosaic i llavors el fregar era més llevadero, per dir-ho amb una expressió pròpia.

    La neteja casolana es completava un cop a l’any, en alguns cassos i molt de tant en tant en altres, amb l’emblanquinada de les parets, que a la cuina, entrada i passadissos s’havia de fer cada any, amb cals acolorit a les parets i al sostre blanc, havent-se de donar diverses capes per tapar l’ennegriment del fum. A les altres habitacions, es feia molt més de lluny en lluny i als quartos la pintada era més lluïda i fins i tot en Pasqualet hi feia unes sanefes vistoses i acolorides a la part de dalt, a partir de la qual ja es pintava tot de blanc excepte els cairats que es pintaven del mateix color que el sòcol. El quarto bo, que en moltes cases no es feia servir, només que en casos excepcionals, a vegades tenia paper pintat a les parets que era tot un luxe.

   No cal dir que, totes aquestes feines anaven a càrrec de les dones que eren a l’hora les mestresses de tot el que passava de portes endins. 

   El meu germà Anton, va néixer el 21 de juliol de 1947 i va morir als 12 anys. Anton va patir la poliomielitis, i ara que a TV3 n’han fet un record d’aquesta malaltia, m’ha tornat a la memòria el que va ser el seu patiment. A l’esmentat reportatge es refereixen a aquesta malaltia infecciosa com una epidèmia, ja que en pocs anys hi van haver 14.000 afectats a Catalunya.

   Un mal dia, quan tenia quatre anys, no es va poder aixecar del llit. Tot va ser posar els peus a terra com caure, ja que les cames no l’aguantaven. La primera impressió de la mare, era que feia comèdia per no anar a l’escola, ja que el seu aspecte, era aparentment saludable, no tenia febre ni cap altre dels mals comuns de la canalla, a la panxa, a la gola, al cap...

   El doctor Punset, no ho va veure clar, i va cridar a consulta al doctor Massot de Tarragona, que a la segona visita va dictaminar que tenia la paràlisi infantil, que era com en deien aleshores de la polio. I a partir d’aquell moment va començar un període de la vida familiar, en que tot girava a l’entorn del malalt, absolutament tot, durant els quasi tres anys que va durar. Per fer-ho més evident li van posar al llit a la saleta perquè tingués companyia tot el dia, i a la nit, els pares es posaven sunyer i matalàs a terra al seu costat, que al matí enretiraven. Com que a vegades plou sobre mullat, durant el primer any, la polio va conviure amb una altra temuda malaltia, la meningitis, passant uns quants dies amb altíssima febre i en que la seva vida se li anava.  

   Anton va ser l’únic de tot el poble que va agafar la polio, tot i que es tractava d’una malaltia infecciosa, però en aquella època hi van haver alguns cassos a les ciutats de la vora. Per això ha sentit dir que hi hagué una certa alarma social, que motivà la creació del Sindicat de Iniciatives i Turisme de Salou, per desmentir que la nostra costa era una zona pandèmica d’aquesta malaltia i que els incipients turistes, no havien de patir per a res.

   Un cop superat el tràngol de la doble infecció, Anton estava aparentment be, de manera que el metge no li va prohibir la convivència amb altres nens, que venien a veure’l, i li duien les coses que feien a l’escola per a que no perdés pistonada. Tot anava bé però les cames no tenien força.

   Va ser així que els metges li van aconsellar anar a la platja i fer exercici de moure les cames, i va ser aquí que ens les vam empescar per anar a la platja posant Anton en una bicicleta de les de tres rodes de manera que li lligàvem els peus als pedals. Els fisioterapeutes érem la padrina Rosa i jo que estirava amb una corda lligada al davant del tricicle i la padrina anava al darrere per evitar que caigués i empènyer si venia el cas. Això va ser possible perquè la tia Remei Palau ens va acollir a la seva caseta dels Estanyets des de Sant Joan fins a la Festa Major i des d’allí, pel camí dels Estanyets avall pel Prat d’en Carbó, fins a la platja, cada dia tot el matí. De la Festa Major fins a començament del curs, en acollia l’oncle Siscu i la tia Teresa a la caseta dels Garrabens a Barenys, i allí el mateix pecat i la mateixa penitència, camí de Barenys, dels Morts, del Sangulí avall, fins a la platja, amb un sol que batia les pedres... i de pujada, tornem-hi. I així dia rere dia, tot l’estiu amb l’esperança d’aconseguir que les cames agafessin força. A l’estiu següent vam repetir l’operació amb els mateixos escenaris i idèntics actors. Els diumenges venien els pares, que es passaven la resta de la setmana al tros. Cap el final del segon estiu, Anton va començar a caminar de bracet del pare i la mare i tot seguit la millora era evident i sorprenentment va recuperar les cames quedant totalment curat.

   La mare coneixia alguns altres malalts de Reus, i cap d’ells es va recuperar com son fill. En el millor dels cassos es podien moure amb l’ajut de crosses. Anton va tornar a l’escola i com que havia anar seguint l’aprenentatge a distància amb la col·laboració dels mestres, va mantenir el mateix nivell de coneixements que els seus companys. Conservo algunes de les seves llibretes, que en son testimonis fefaents.

   Però es veu que la curació era aparent, potser per allò que explicaven al reportatge televisiu d’ahir, de la recaiguda post polio, que per l’Anton fou tràgica. Un dia a primers de maig del 1960, li va agafar una mena d’epilèpsia, i al cap d’un parell de dies va morir.

   Aquell curs, jo era a la Universitat Laboral de Còrdova, i els pares haurien volgut que jo els acompanyés en el dol, però va ser impossible i els frares que hi havia en aquell centre, van aconsellar-los-hi que no em diguessin res, de manera que vaig acabar el curs amb total ignorància. Al tornar, arribant a l’estació de Tarragona, m’esperaven el pare i Esteve, tots dos vestits de negre, i va ser aleshores que m’ho van dir. Em va caure el món al damunt. Vam arribar a casa aplegant-se els mars de llàgrimes dels que arribàvem amb les que esperaven. Em van vestir de negre o com a mínim amb roba fosca, però era igual, en molts dies no vaig sortir de casa. Després ... la vida segueix al menys pels germans, que el que és pels pares i especialment la mare, no se’n va aixecar mai més. L’Anton se’n va endur una bona part de la seva vida. 

   Entre la molta gent del poble que vam conèixer a la nostra infància, n’hi ha uns quants que podem considerar com especials i que moltes vegades sense saber-ne gaire dels seus orígens i de les seves vivències personals i familiars, en tenim un record des del carrer, dels camins o de les vores del poble. Un tret comú de tots, es que, per un o altre motiu, podríem dir que tenien o bé una mena de deficiència psíquica o una relació amb l’entorn, diguem que, diferent.

   Anton de la piulera, era un home vell, vestit amb una brusa i proveït d’una aixada tant gastada que només li quedaven una màxim de dos dits de fulla. L’Anton anava a treballar, per dir-ho d’alguna manera, a un avellanar de l’Hort del Colomí que hi havia vora la placeta dels gitanos, on la riera deixava de ser-ho per entollar els trossos de terra fins els Aragalls, del que tenia la mania de treure’n les poques pedres que hi havia. Parlava malament i de la cistella, en deia la tella, i s’hi referia a la de les caramelles, que es veu, que quan era més jove li deixaven portar, per això, naltrus, la canallota li dèiem, Ton la tella la portarà el senyor Pla, i s’enfadava tot replicant, cagundeu i aleshores les pedres ens les tirava a nosaltres.

   La farigolera, també era una dona vella que vivia en una de les barraques de la garriga, que hi havia prop del camí del Racó, i es dedicava a arreplegar farigola, romaní, espígol i tota mena d’herbes remeieres, que trobava pels marges i els matolls de les garrigues, la Coma, la Tossa ... fins a la Torre Alta. Anava bruta com una guilla, i l’aroma de les plantes que traginava distreia el seu olor corporal, passava pel poble per anar a agafar el tren, carregada de mercaderia que venia a Reus i està clar que la mainada s’hi abraonava, tot i que, així que ens replicava amb un dels seus estirabots, ens fèiem enrere i la deixaven fer via, perquè en el fons ens feia por.

   La Pepa boja, era una altra dona molt especial que, tot i que semblava una pidolaire per la seva indumentària, tenia una casa ben gran al capdavall del carrer del Pou, on vivia. Vestia unes faldilles fins els peus, i sempre traginava un cistell de ferroviari. Parlava a crits, segurament perquè la canalla l’atiaven fent-li befa, per aquell instint cruel que solem tenir de petits. Quan arribava a casa seva i no trobava la clau per obrir-la, l’emprenia a crits contra el veïnat, cosa que feia, que encara hi anéssim a galutxar-la més. Quan aconseguia obrir i entrar a casa, si la canalla encara era pel davant aprofitava per buidar l’orinal pel seu damunt.

   En Bruno, era un xicot que tenia tota l’aparença de ser retardat mental, i val a dir que quasi sempre anava acompanyat del seu pare que era ferroviari, vivien al carrer del Fossar vell al costat de cals gitanos. Les poques vegades que anava sol per carrer, la canallota aprofitàvem, per atiar-lo, més que res per sentir-li una veu gutural amb la que ens replicava defensant-se de les nostres malesdites. El seu pare, venia pedres d’encenedor que en aquells temps eren difícils de trobar, per allò de que pel seu treball vora el port de Tarragona, en trobava de contraban. El pare d’en Bruno, era molt simpàtic i quan els pares ens hi enviaven a casa seva a comprar pedres, encara que ens conegués, mai no ens retreia que féssim befa del seu fill.

   He deixat pel final al Peret gitano, perquè era un personatge ben diferent i especialment molt popular, tant que quan es va morir, tot el poble va anar al seu enterrament. Peret ajudava al seu pare i germà a xollar els animals, de fet només els hi portava les eines ja que de treballar, no n’era gaire amic. Tot i aquesta virtut d’en Peret, es passava tot el dia amunt i avall tombant pel poble, per les bones o fent encàrrecs per la central de telèfons, o anant a l’estació a buscar paquets per alguns dels botiguers, quan els hi arribava la mercaderia pel ferrocarril. Mentre tombava pels carrers de tant en tant es parava a ca Salvador de la fonda a fer un carajillu als que n’era afeccionat tant a l’hivern pel fred com a l’estiu per la calor. Una vegada vingué a Vila-seca el cantant Peret, i li van presentar els seu homònim, i el rumbero li va deixar pagats a la fonda, un carajillu per tots els dies del mes, però a la primera setmana ja els va amortitzar, per si de cas. La canalla de tant en tant l’amoinàvem, dient-li allò de les sanguetes dels teus morts, i ell replicava... dels teus, o aquella dita: Peret, quatre parets fan un corral, i abans de deixar-nos acabar, ell ja responia... i tu per animal.

   El record d’aquests personatges de la infància, curiosament perdura en el temps molt més que els veïns del carrer o dels homes i dones que trobaven pels camins anant i tornant del tros. És natural.  

   En aquells anys en que passàvem fred a les cases, també teníem altres mancances, que al comparar-les amb els costums actuals, talment sembla com si vivíem en un altre món, més proper a l’edat mitjana, encara que d’això fa ben pocs anys. Em refereixo als hàbits de la higiene personal i a la neteja en general.

   Els infants i les infantes al néixer i durant els primers anys de la seva vida, gaudien del bany en aigua calenta o com a mínim, tèbia, i ses mares els netejaven dins del barrenyo amb una esponja xopa de sabó. Però així que ens anàvem fent grans, aquest costum s’esvaïa i el barrenyo passava a tenir, pel que fa a la neteja, la funció de posar-hi els peus en remull, cada dissabte, per estovar les cancàrries acumulades durant la setmana.

   No cal dir que en aquells temps, a les cases no teníem aixetes per on ragés aigua, i naturalment, anàvem a buscar-la a la font, el que vol dir, que teníem una estiba minsa. En algunes cases teníem pou, normalment a la vora de la porta d’entrada, i que a Vila-seca solien tenir una fondària de 8 a 10 canes, del que poàvem l’aigua amb una corriola i un llibant, a l’extrem del qual hi havia un poal fet expressament per aquest menester, que era com a dues ferrades soldades per les boques, i deixant un cul obert a la part de dalt on hi havia l’ansa.

   Atesa doncs l’escassetat de l’element essencial de la neteja, la cosa anava més aviat justeta. Els homes, sempre que podien, es rentaven al tros, i a casa, solien treure’s la samarreta, i des de la pica de la cuina es rentaven cara, coll i aixelles, tot seguit hi posaven els peus per completar la feina. Per ajudar a fer millor la feina, s’emprava sabó de pastilla. Les dones es queixaven del xipoller d’aigua que deixaven per terra, per això elles ho fèiem més discretament, mullant una punta d’una tovallola, anaven repassant les parts més propenses a acumular brutícia. Quan tenien la cosa, com en deien de la regla, es rentaven d’amagat espatarrant-se per damunt d’un barrenyo. No cal dir que, així que avançava l’edat, els impulsos de neteja anaven minvant i tampoc hem d’obviar que en aquest, com en tots els hàbits i formes de fer, hi havia qui, tot i les mancances, anava polit i llustrós i en canvi d’altres els hi sortia la ronya per darrere les orelles. En aquest cas, sempre quedava el recurs d’amagar els efluvis corporals amb olor, que es com en dèiem de la colònia, que compràvem a granel a ca Magí o a ca l’Angeleta perruquera, i que en arribar a casa, la rebaixaven amb aigua per fer-la més allargadora.

   Rentar-se el cap, era cosa de dissabtes i dejunis de festa, cosa que es feia seguint el procediment de la palangana damunt del pedrís, mullar, ensabonar, fregar i esbandir, procés que era igual pels homes i dones. Els homes s’havien d’afaitar, alguns ho feien a casa i d’altres anaven un cop per setmana a les barberies, que solia ser el dissabte, i per no perdre hores de feina i anaven als vespres que s’allargaven a les nits, i a vegades fins a les matinades. Els barbers, com que a més del pel, havien d’enretirar una mica de cancàrria, s’ho feien en dues passades, primer es remullava, cosa que sola fer l’aprenent, i després s’afaitava, feina a càrrec del professional. El pare s’afaitava a casa amb un rasclet estrafolari que s’havia comprat a Tanger quan feia la mili.

   He fet esment de que a casa teníem un pou, però la veritat és que no el fèiem servir gaire, més aviat gens, ja que era molt més pràctic i ràpid anar a la font de la plaça de Voltes. A més a més, així que et descuidaves de tancar la porta, ja hi havia caigut un gat, i no és cas d’emprar aquella aigua per l’ús domèstic.

   A les cases també hi havia un rentamans, que venia a ser un moble, amb un mirall a l’alçada del bust, amb una pica de test o de porcellana, al costat de la qual hi havia un gerro per posar-hi aigua neta, una nansa per penjar-hi la tovallola i per sota la pica que tenia un forat de desguàs, hi havia un gibrell per recollir l’aigua bruta o emprada, posada damunt d’un prestatge que l’aguantava. Aquest rentamans però, només servia per a que en fes ús el senyor metge quan ens venia a visitar un malalt.

   L’aigua corrent i les clavegueres connectades a les cases es va anar fent poc a poc a partir de l’any 1960 pel comú de les cases del poble, ja que només un mínim tenien raig d’aixeta si disposaven d’un pou i una bomba que els omplis el dipòsit. El mateix va passar amb el claveguera que a partir d’aquell anys les cases hi van anar empalmant els seus desguassos, ja que abans només hi havien algunes cases que empalmaven als recs de vinasses que hi havia per alguns carrers.

   Amb les connexions a les xarxes d’aigua i clavegueram a les cases es van anar substituint les comunes, els barreyos i les piques, pels quartos de bany, començant a apropar-nos poc a poc, cap a la realitat actual, que avui tothom avui ho té entès com un una necessitat mínima i imprescindible, i als menors de cinquanta anys els hi costa entendre que tot això de la neteja corporal, abans, anava d’una altre manera. 

   Plantar una vinya o qualsevol altre llenyosa, era un fet excepcional a la vida d’un pagès, en aquells temps en que el camp encara no estava mecanitzat, en tot cas, quan l’únic tractor que hi havia al poble era el del Sindicat, aquell de les rodes de ferro.

   La vinya era el cultiu de secà que ocupava major superfície, val a dir que entre els anys 1945 i 1975, a Vila-seca (l’antic terme de Vila-seca i Salou) hi havien 1.400 jornals (580 hectàrees) de vinya. Segons el Dr. Gibert, un segle abans, ja hi havia aquesta mateixa superfície de vinya. Després, per culpa de la secada dels anys 40, a l’haver-se perdut moltes plantacions d’avellaner, es van plantar vinyes amb la modalitat de la “camada doble” per quan tornessin a rajar les mines i revindre els pous, es poguessin plantar avellaners o cultivar hortalisses al bancal.

   Em vull referir però, a la plantada de la vinya tradicional, que com deia, era una tasca que es feia molt de tant en tant. La vida d’una vinya venia a ser com la d’una generació d’una família pagesa i per tant en un mateix tros, una vinya venia a assolir quasi la mateixa edat que el pagès que la plantava, cosa que amb seguretat no era el més adient ni el més rendible, però la realitat era la que era.

   La majoria de les parades de vinya tenien una cabuda d’uns dos jornals si fa o no fa, ja que hem de tenir present, que les tres quartes parts dels pagesos del poble, tenien entre mitja i cinc hectàrees i a cada casa hi havien 5 o 6 bocins de terra.

   Normalment es decidia plantar una vinya en un tros, quan feia uns quants anys que s’havia arrancat la plantació anterior, havent-s’hi sembrat cereals o llegums durant uns quants anys esperant que la majoria dels arrels del cultiu anterior haguessin desaparegut, i així no perjudicar la nova plantació. Tot seguit, calia llaurar ben bé la parada, cosa difícil fins que es van començar a emprar els tractors.

   Un cop la parada neta i replanada, es llinyava, operació que consistia en posar sobre el terrenys tantes canyetes ben arrenglerades com ceps s’havien de plantar, cosa que es feia mitjançant la llinya, cordill de cànem, assenyalat amb algun tint cada sis pams que era la mida més habitual entre plantes d’una mateixa fila. La llinya estava cargolada sobre dues estaques metàl·liques o de fusta amb punxa per poder-les clavar al terra, que es desplegava tota la llargària de la parada amb un home a cada extrem.

   Si la parada feia pendent, les files calia fer-les perpendiculars a aquesta, i si era plana, les files es feien de llevant a ponent, de manera que els ceps poguessin rebre una major insolació. Per començar a marcar es traçaven dues ratlles paral·leles amb la llinya ben tibant, que haurien de correspondre amb el primer i l’últim cep de cada fila, i tot seguit, es clavava la llinya ben estirada i tibant on havíem de posar la primera fila, posant canyes tallades, d’un parell de pams, en correspondència a cada punt pintat, que com hem dit, ho estava cada sis pams.

   Cadascú dels dos homes, abans de començar, s’havia preparat una canya de catorze pams, que venia a ser la distancia entre files habitual al les nostres contrades, de manera que, un cop clavades les canyes de senyal a la primera fila, es feia córrer les estaques de la llinya seguint aquelles ratlles paral·leles que s’havien fet, en la mateixa mesura de les canyes de catorze pams, de manera que la fila següent era exactament paral·lela a l’anterior, i així s’anava assenyalant tota la parada, que habitualment s’acabava en captirons és a dir rengleres més curtes. Si s’havia fet la feina ben feta, quan els miraven les canyes clavades en diagonal, es veien perfectament  arrenglerades.

   L’acció immediata era la de clotar, feina que es feina immediatament abans de plantar, i per tant a l’hivern, quan les plantes de mallol estaven dormides. Per fer els clots, calia proveir-se d’un fes i una estaca normalment d’olivera d’una llargària igual que de fondo s’havia de fer el clot. Es clavava l’estaca del tot, al lloc on hi havia la canya de senyal, i tot seguit es començava a fer el clot entre un i dos pams pel davant de l’estaca, anant retirant la terra, de manera que un cop fet el clot, quedava el senyal on hi havia hagut l’estaca, cosa que permetia  posar-hi el mallol arrelat exactament on hi havia l’empremta de l’estaca i així quedava just on hi havia la canya. La feina de clotar sovint s’encomanava a preu fet, i al poble hi va haver un tal Paco de la motoritzada que, amb els seus fills, solien fer-se amb la majoria de les clotades.

   El mallol era fet amb estaques de peu americà, resistent a la fil·loxera, que es solien fer arrelar un any abans al regadiu, per garantir un major creixement. Les estaques se solien fer d’alguna plantada de l’any anterior a punt de ser empeltada o si no se’n necessitaven gaires, dels bords que sempre sortien de les vinyes en producció. Anys després es va instaurar el costum de comprar els arrelats als viveristes, així com escollir amb més cura la varietat més escaient al tipus de sòl a plantar.

   Posat l’arrelat al clot calia atapeir ben bé la terra per evitar que quedessin bosses d’aire al costat dels arrels, cosa que s’aconsegueix regant, però en el cas de les vinyes, no s’esqueia, ja que sempre eren de secà.

   Passat un any, en que es el mallol es cuidava al màxim per afavorir el seu desenvolupament, arribava el moment d’empeltar, feina que tothom sabia fer, però que era habitual confiar-la a uns pocs experts que hi havia al poble, a qui s’encomanava la tasca, als quals se’ls portaven les redoltes de la varietat triada, per a que ell mateix, s’anés preparant les agulles, fetes amb l’ajut d’un ganivet de fulla corbada, i que es posava al cistell d’empeltar, fet de zenc, per posar-hi, en diversos compartiments amb una mica d’aigua, per mantenir les agulles humides i un destinat als ganivets, tisores i badador, tot i que sovint ja duien unes tisores que tenien incorporat un tallant, que també servia com a badador.

   L’empelt era sempre d’agulla, posada sobre un tall fet a mig pam del nivell del terra. Al cap d’un any, si alguns empelts havien fallat, es repetia l’operació i com que el diàmetre del bord era més gruixut, si solien posar dues agulles, i aleshores sí que és necessitava el badador. Fet l’empelt es lligava amb ràfia i els

talls frescos es recobrien de fang, (després es van emprar diferents tipus de màstics), i tot seguit, es cobria tot fent un con per evitar-ne la deshidratació i alhora que alguna bestiola com els conills el roseguessin.

   Per Sant Josep, el brot al cep. Així que, a mitjans de març començava la brotada i la vida de la nova vinya que havien plantat, esperant que tingués una llarga vida i una bona producció, desig no sempre satisfet.