Joan Clave Morell

   Ahir es va rememorar el 75è aniversari del bombardeig a Vila-seca que va ensorrar quatre cases del carrer de Sant Antoni, aleshores de Pi i Margall. Per aquest motiu es va fer un acte senzill i emotiu en record de les víctimes de les bombes al poble.

Entre els assistents, la Maria Pineda Ballvé, era la única que ho va viure directament. També hi havien alguns parents més o menys llunyans dels immolats.

   Aquest episodi de les bombes, era dels pocs que m’havien parlat d’aquells anys de la guerra. La mare m’havia explicat, que quan aquell dia fatídic, van sentir l’udol de les sirenes, totes les noies aprenentes de l’art de las costura que hi havien a la casa, sortiren cuita corrents. Ella i sa germana, van anar a refugiar-se a la casa del davant, a ca l’oncle Cisco Cardona, que com és pot copsar, era com sortir del foc per posar-se a les brases. També amb va explicar que la Maria Clavé, que hauria sigut la seva cunyada, va sortir com esperitada cap al refugi que hi havia carrer amunt, tot i que, al cap d’uns instants, la van veure tornar mentre els hi deia que amb les presses, s’havia descuidat d’acomiadar-se de la seva tia, la Rosa Clavé, i això va ser la seva mort, al costat de ses cosines Dolors i Rosa Garrabè i el fill petit d’aquesta. De fet a la Rosa no l’han inclòs a la llista de les víctimes, potser perquè va morir un mes després.

   No fa pas gaire que l’Antonieta Tost em va explicar la seva trista vivència, quan va quedar colgada de runes, sota la protecció de la porta del carrer de la casa, on va passar llargues hores esperant el rescat sense gairebé poder-se moure. Fa unes setmanes mitjançant el Facebook vaig llegir que l’Antonieta Meix que era filla de la Rosa Garrabè, també si va trobar atrapada sota les runes, però tingué mes sort que sa mare i son germà, i fou rescatada per en Ramon Sendra, que com molts altres vilatants ver fer el possible i l’impossible per treure a tothom de sota les runes, els vius i els morts.

    Uns anys més tard, jugar a les pedres, pel damunt de les runes d’aquella casa d’aprenentatge de costura, va ser una cosa usual durant la infància de la generació dels fills d’aquelles noies d’entre 15 i 20 anys que van viure directe o indirectament aquell trasbals. En realitat no hi anàvem a jugar ja que no hi podies passar massa temps, perquè l’entorn no donava gaire de si, i per tant al cap d’una estona anàvem a parar al pati de ca Còrdova, que nosaltres en dèiem el pati de ca Salvi, perquè allí hi vivia Salvi Granell que era de la nostra edat. El patí era pla i suficient per jugar-hi a tot. On hi havia aquest patí és a la vora d’on avui s’havia convocat aquest acte d’aniversari, tot i que arribada l’hora es va cercar el recer i ens vam plantar just on anys abans, hi havia la torre de la presó.

   Anar a les pedres, que era com la canalla nomenava aquell indret, tenia a més a més, l’esquer morbos de trobar-hi un didal, unes tisores o un rodet de fil de les noies que anaven a aprendre de cosir. Recordo que un dia hi vaig trobar un didal, que va resultar ser que era de la mare. Ella el va guardar mentre va viure, a la capsa dels records entranyables.

   Les dues cases estaven totalment enrunades, però a la de més amunt en quedava un tros identificable que era la cuina amb la seva porta però sense sostre i l’habitacle que quedava a sota. Des d’aquella porta va contemplar la tragèdia la Rosa Clavé i els xiscles que feia veient com la casa esdevenia de sobte, tomba de filles i nets, va quedar gravats per sempre a la memòria d’aquelles primeres persones que van acudir a veure la desgràcia. 

   De les dues cases caigudes a la part de dalt, la que fa cantonada amb el carrer de santa Bàrbara, aviat va ser desenrunada i habilitada per guardar les feixines pel forn d’Esteve de la Brígida primer, i més endavant si va fer la casa que hi ha actualment.

   Les cases de més avall, una de les quals era del carreter Carreté, on hi va morir l’avi de la Fina, entre d’altres, van ser reconstruïdes i del que hi va passar fa 75 anys només en queda el record. A ca la modista però, encara avui és un solar, i així s’afegeix com testimoni passiu de la tragèdia.

   Aquest és un des episodis que hauríem de rememorar, per a que ni aquí ni enlloc, tornin a passar mai més.

   Abans de tancar el cicle voldria fer notar unes quantes coses que a mi no m’han quedat mai clares. Per exemple, a l’escola el mes de maig, fèiem el mes de Maria, una mena de pregaria, que s’acabava amb un cant, que si no recordo malament començava així: “Venid y vamos todos, con flores a porfia, con flores a Maria que madre nuestra es...” tot això davant d’una mena de capelleta amb un quadre de la Immaculada, uns ciris i uns poms de flors, que portaven els nens de casa seva, suposo que voluntàriament, ja que si hagués estat obligatori, jo segur que n’hauria portat perquè a casa érem de la crosta com els primers, i mai recordo haver-ne portat.

   Sent com era aquest, un acte religiós, hauria estat lògic que hagués vingut el capellà,  però no, ni el senyor rector ni el vicari venien a l’escola, a dirigir les pregàries i jaculatòries, més encara, no recordo haver vist mai els capellans a les escoles, o en tot cas hauria estat de forma molt escadussera, el que vol dir, que tant aquesta rogativa, com el escriure l’evangeli cada dissabte a la pissarra, devia ser ordre del ministeri d’Educación, és a dir, que les ordres venien de dalt, de cardenals a ministres, i qui en controlava el compliment devia ser l’inspector.

   Mentrestant el govern franquista tenia vetat el català a l’escola, i això es complia estrictament quan s’explicava una lliçó, es feia un dictat, llegíem l’Europa o qualsevol altra activitat docent. Si el mestre era de parla catalana, com el Sr. Roig o el Sr. Garriga, quan li anàvem a preguntar qualsevol qüestió, com si podíem anar a beure aigua, o a evacuar-la, o de quin color s’esqueia millor el títol ... sempre ho fèiem en català i ells també empraven la nostra llengua per a contestar-nos. En el cas del Sr. Gimeno, està clar que no. A l’Església en canvi, hi havia més màniga ampla. Tot i que els llibres de registre i els documents que es tramitaven a la Parròquia s’escrivien invariablement en castellà, a les cerimònies religioses, s’alternava el llatí amb el català, al menys fins al Concili.

   No ho puc assegurar, però potser de les poques vegades que vaig sentir el castellà a l’Església, era quan cantaven l’himne de l’Acció Catòlica, que començava així: “Juventudes católicas de España, galardón del ibérico solar .... juventut privavera de la vida, espanyol que es un titulo inmortal...” on ja es veu la concomitància política nacionalsindicalista i religiosa. Recordo que alguns homes i potser alguna dona portava una insígnia pròpia del grup que era una creu aixafada amb una mena d’escut al mig i amb unes lletres que no recordo. Em sembla que eren d’aquesta secció, els més catòlics, entre els missaires habituals, i em sembla que aquest estol es va anar extingint paulatinament i potser perquè aquests catòlics de la primera fila, se n’anaven als cursets “De Colores” que feien al Creixell, i d’on tornaven reconvertits. A aquests cursets també hi enviaven  a algun vilatà que no anava a missa, i en tornava convertit, i la gent del carrer li deien que era un beato nou.

   Ja he fet esment abans que amb motiu de les processons hi havia una concomitància entre Centre Catòlic-Ajuntament-Parròquia. En altres oficis religiosos, sense processó, també hi assistien les autoritats que eren, els membres de l’Ajuntament, el cap local de la Falange, el jutge i el caporal de la Guardia Civil, als qui es reservaven els dos primers bancs de l’Església.

   Bé doncs, el que em sobta és que això de forma una mica més esporàdica, encara es manté avui, al menys a les misses que en diuen ofici, de les dues festes majors, per Sant Isidre i a Mas Calvó com a mínim, encara més en la recent cerimònia de la portada de la Mare de Déu de la Pineda, conjunt d’actes semblants als de ara ja fa cinc anys, quan començava aquest bloc, i que vaig titllat de cívic-polític-religiós, i que ara puc ben dir que ho ratifico.

   Entremig, podia pensar-se que, a l’acabar-se el franquisme i amb els Ajuntaments democràtics, aquest costum s’extingiria, i quelcom va passar, però a mitges. A Vila-seca l’Ajuntament deixà d’anar a missa en corporació, ah!, però a Salou, no. El dia 15 d’agost de cada any, alguns membres de la Corporació municipal anaven a missa situats en lloc preferent i tot seguit a la processó darrere la imatge de Santa Maria del Mar acompanyant al senyor rector, fent conyoga amb el jutge, el cap de la Guardia Urbana, el tinent de la Guardia Civil, i fins i tot un representant de la comandància de Marina del Port de Tarragona.

   Malgrat tot, crec que l’Església i el Poder, s’haurien de respectar com qualsevol institució però cadascú pel seu cantó, abans, ara i sempre.

  Tal  dia com avui, fa 35 anys que es va aprovar la Constitució i per aquest motiu, a Madrid han fet el cerimonial habitual, i en canvi, a Barcelona, n’han fet una altre que és novedos, en tant que, anys enrere no es feia, i pel que sembla, més que un acte en honor i glòria de la Constitució, ho és en contra dels que reclamem el dret a decidir.

   Pel TN migdia, he sentit les declaracions d’un dels dirigents de la organització d’aquesta manifestació no tant nombrosa com s’esperava, que pontificava dient que si no fos per aquesta Constitució, no hi hauria Generalitat. Ocu al datu! Qui declarava això no era el suficientment gran com per recordar que abans del 1939, ja existia la Generalitat de Catalunya, per no dir, que molts més anys i alguns segles i tot, ja hi hagué la Generalitat, de la qual el senyor Mas n’és el 129è president, i que el primer, en Berenguer de Cruïlles ho va ser del 1359 al 1362.

   En tot cas, era una mica grandet, al menys per recordar o saber, que tan el decret del govern de Suárez restablint la Generalitat de Catalunya, així com el decret de nomenament de Josep Tarradellas com a president, també foren anteriors a l’aprovació d’aquesta Constitució que avui en celebraven l’aniversari.

   Crec recordar, que en aquell entorn preconstitucional, també es va legalitzar de forma il·legal el Partit Comunista d’Espanya, i només uns quants militars en feren escarafall, per la senzilla raó de que era una voluntat majoritària en un moment excepcional.

   I com que era un període ben peculiar, al final d’una llarga dictadura, instaurada de forma totalment il·legal i anticonstitucional, els diputats constituents, van redactar una carta magna sota la pressió d’aquests quaranta anys de règim nacional sindicalista, de possiblement a dia d’avui, estaria redactada i aprovada amb altres continguts, motiu pel qual no seria cap atzagaiada la seva modificació.

   Per això avui, que quasi que han passat 40 anys més, per alguns, sembla un disbarat que es pugui tocar la Constitució, i més encara que es vulgui emprar-la per impedir el dret d’autodeterminació, a l’empara de la norma més elemental en democràcia, que és votant i acceptant el veredicte de la majoria. Es tan difícil d’entendre això?

   Només hi pot haver una exigència, i és que uns i altres, tots, tinguin dret a exposar les seves raons, defensar-les i demanar el suport dels ciutadans en un referèndum. Això si, que uns i altres ho facin amb claredat i honestament, no com aquest senyor a qui mi he referit al principi, que falseja la veritat, per defensar el seu argument.

   I això, malauradament, en aquests temps, sovinteja massa.

   Al temps de la meva infància a l’escola nacional, està clar, hi havia la presencia obligada de l’Església, amb el símbol del crucifix al mig dels retrats de Franco i José Antonio Primo de Rivera com a presència física. Pel que fa a la dedicació docent, cada dissabte, s’escrivia l’evangeli del dia següent a la pissarra, que havíem de copiar, això era fix, com també fer el mes de Maria a primera hora de la tarda durant el mes de maig, i esporàdicament els mestres ens portaven a algun acte religiós com a Mas Calvó, a matar jueus el Dijous Sant o a algun esdeveniment excepcional com quan van portar una imatge de la Mare de Déu de Fàtima.

   Passats els anys, hi hagut qui, m’ha comentat que els seus pares l’havien enviat a l’escola del Sr. Bastida perquè allí no perdria temps ni amb la política ni amb la religió. Com que malauradament l’escolaritat se solia acabar abans d’hora per començar a treballar, no crec que ningú pugui escatir si sortíem amb més coneixements els uns o els altres.

   Com que jo era d’una casa de missa, i dels que més, val a dir que em vaig veure obligat a l’assistència de tots els actes religiosos que es feien, misses, rosaris, processons i demés manifestacions habituals. També venia obligat, en el mateix pack, anar al Centre Catòlic, que segons havia sentit a dir als socis de més grans, la societat havia de ser una prolongació de la Parròquia, cosa que no compartien els més joves. En tot cas, durant molts anys el Rector, era el soci número ú de la llista i presidia les reunions, que començaven resant un pare nostre.

   Hi ha un episodi que fa avinent aquesta conxorxa Església-Ajuntament-Centre, quan el dia de la Festa Major, a l’hora de la processó, els socis del Centre sortien del seu estatge social amb les atxes a la mà, acompanyant l’estendard i seguit d’una banda de música, que baixaven pel carrer Major i a l’arribar a la Plaça, anaven a passar pel davant de l’Ajuntament, on els seus membres, que s’esperaven a la porta, s’afegien entre l’estendard i els músics, i tots plegats entraven a l’Església per començar la processó.

   En tot cas, malgrat aquest encasellament, obligat per la meva família, he de fer constar que mai, i quan dic mai, vull dir mai, em van prohibir anar amb cap nen, fos fill de qui fos, com tampoc em renyaven si anava a una altra societat, ni tampoc mai havia sentit a casa parlar malament de ningú de no pensés com ells, tant aleshores com abans de la guerra. I dic això, perquè em consta, que aquesta mena de prohibicions, sovintejaven.

   Tornant al nus de la qüestió, recordem que, tot i que no era una cosa d’obligat compliment, gairebé tots els nens fèiem la primera comunió, cosa que comportava haver d’anar al catecisme, que en dèiem anar a doctrina, els diumenges de tot el curs després de dinar, al menys un parell d’anys. El que vol dir que gairebé tota la canalla del poble d’aquesta franja d’edat, anava cada diumenge a fer la digestió als bancs de l’Església. Allí, sota un estol de noies grans a les ordres de l’Antonieta Poblet, feien grups d’una dotzena de nens o nenes, per separat, naturalment i ens ensenyaven a resar memoritzant oracions i lletanies que la majoria oblidava al cap de poc temps d’haver fet l’examen, tot això es feia amb la supervisió general de mossèn Miró que, assegut al capdamunt de la nau de tant en tant engegava un estirabot tant a ensenyants com aprenents si li semblava que es trencaven les normes, que ell mateix havia imposat.

   Per a fer la primera comunió el dia assenyalat, s’establia un ordre en la fila, un pels nens i un altre per a les nenes, en teoria segons el que en sabia més de les ensenyances rebudes de la catequista. Però en realitat, se’n feia de més i de menys, i sempre ocupava el primer lloc un nen o nena la família del qual era, o més de la crosta o tenia relació de família amb l’Ajuntament. Jo vaig ser el primer de la meva promoció, i tota la vida m’he hagut de sentir dir, per part d’un bon amic, de bon rotllo naturalment, que, per ser missaire li havia pispat la “pole”.

   L’anar a doctrina, donava dret a tenir una “assistència” que era un paperet segellat, que servia per anar al cine de l’Acció (Acción Católica), que es feia als baixos de la casa de les monges. Val a dir que el clero no era massa exigent amb l’assistència, segurament perquè si ho haguessin fet obligatori, no hi hauria cabut tota la mainada afectada, ja que a tot estirar hi havia lloc per una cinquantena de criatures, per això molts es podien anar a l’Ateneu o al Casino, al cine normal.

   A l’Acció hi feien unes pel·lícules per a la canalla, sense que es podessin veure ni petons ni pantorrilles, com les de Charlot, o del prim i el gras, etc. tot i que aquí no hi havia discriminació sexual per a la canalla a l’hora de seure en uns incomodíssims banc, ja hi havia algunes catequistes que vetllaven per a que les mans s’estiguessin quietes. La sessió era de duració variable en funció de les vegades que es trencava la cinta, cosa que passava cada dos per tres, avaria que el maquinista, que era Esteve Adserias primer i mossèn Enric després, apanyava enganxant la cinta que era molt primeta, amb una agulla de cap.

   D’aquell edifici se’n deia “les monges”, on unes menges franceses hi havien tingut una escola per a nenes, eren de la Presentació, i la van tancar l’any 1933, tot i que no hi ha constància, que jo sàpiga, de cap pressió per part de l’Ajuntament republicà, període en el que, a més de les escoles nacionals, també n’hi havien al Centre Catòlic i al Fènix, i a l’Ateneu també al vespres per a nois més grans.

   A “les monges” hi vivia el Dr. Nolla i el secretari de l’ajuntament, suposo que de lloguer, i als baixos, a més del simulacre de cine, també hi havia l’oficina de la “Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros de Cataluña y Baleares”.

   Amb el començament de l’any 1939 i concretament el 15 de gener, van entrar els nacionals a Vila-seca, i per tant, es va girar la truita. Val a dir, que a Vila-seca, hi van haver molt poques famílies que es varen exiliar per por de possibles represàlies, i pel que he pogut saber, alguns dels que ho van fer, no els hi hauria passat res si s’haguessin quedat.

   Com tampoc van tenir gaires problemes els que necessitaven avals per tornar dels camps de concentració a França, quan arribats a Catalunya romanien a Figueres esperant els avals. Amb potser una única excepció, tothom que va necessitar aquest suport el tingué. Un dels que ho van tenir més fàcil va ser el meu pare, al tornar d’Argelès, ja que el va avalar el que més endavant seria el seu sogre, i que aleshores era el jutge de pau.

   Mestrestant no es va poder emprar l’església, les misses les feien al Centre Catòlic. I quan per fi, es va poder obrir, com que no hi havia cadires, van ser requisades les de les societats, del Fènix i de l’Ateneu, que havien estat clausurades i van haver de reobrir sota la tutela del règim a l’empara de l’entelèquia “Educación y Descanso”. Reobertura que, en el cas de l’Ateneu, va ser difícil tot i que va motivar una petició al govern civil que deu ser un exemple de les peticions més servil i rastreres de totes les instàncies que es fan i s’han fet.

   Encara que no hi ha constància de que l’Ajuntament hagués de fer-se càrrec de la reparació de l’església, sí que va haver de pagar les campanes i la sirena que en feia les funcions fins el 19 de desembre del 1948 que es posaren de nou al campanar.

   En aquells temps en que l’Església Catòlica, va recuperar tots els privilegis perduts, tots els que naixien s’havien de batejar, perquè quan la criatura s’anés fent gran i necessités quelcom relacionat amb l’administració se li exigiria la “fe de baptisme” o en cas contrari no es concedia el que es demanava. Tothom s’havia de casar pel ritus catòlic, i fins i tot, el secretari del jutjat anava a la cerimònia religiosa per donar fe del casament i així, al cap d’uns dies es podia tenir el llibre de família, i només així es podia tenir dret als subsidis per naixement. Això va durar com a mínim fins l’any 1970 que és el que ens vàrem casar nosaltres. El mateix passava amb els enterraments, i va haver un temps en que crec recordar haver vist que a l’entrada del fossar, un rètol feia avinent que era un cementiri catòlic, per això, si s’havia d’enterrar a un suïcidat, no hi havia cerimònia i havia d’entrar per una porta lateral. Sense arribar a aquest extrem el senyor rector posava entrebancs, ja que no podia negar-se, a la cerimònia a aquells a qui no havia administrat els darrers auxilis espirituals.

   A més a més, l’Església establia, per als seus fidels una sèrie de normes, que s’apropaven al ridícul, ja aleshores, i no cal dir, a la vista dels costums actuals. Les dones havien d’entrar a l’Església amb el cap cobert amb una mantellina, amb mànigues fins els canells, de manera que a l’estiu, que les noies tenien vestits amb mànega curta, es feien fer uns maneguins per posar-se’ls els diumenges per anar a missa. I per cert, quan arribaven al temple s’havien d’asseure al costat dret de la nau, o en tot cas, als darrers bancs de la part esquerra, la banda dels homes, que, com que anaven menys a les cerimònies religioses, deixaven una part de l’espai, que podien ocupar les dones, això si, sense barrejar-se amb els homes.

   No cal dir que la jerarquia catòlica incidia i molt, sobre el govern, forçant-lo a dictar normes obligatòries per a tota la societat, com per exemple prohibir els carnavals, però a més, volia incidir en coses tant peregrines com estigmatitzar els balls, anar a la platja, o que ningú anés a treballar els dies de precepte, i si venia a tomb, el rector ja es cuidava, de condemnar des de la trona als que ho feien. I per descomptat, tots els components de l’Ajuntament, eren missaires de reconegut solatge i socis del Centre en sa immensa majoria. Això va durar fins el 1958. 

   Les tornes es van capgirar altre cop després de les eleccions guanyades pel Front Popular el febrer de 1936, que a nivell municipal, els resultats donaren 1.107 vots a les esquerres i 422 vots als partits de dretes. De immediat es restaurà el Consistori sorgit de les eleccions del gener de 1934, i les coses seguiren més o menys, de forma semblant al seu mandat anterior, però al carrer, s’anava coent un cert grau de malestar, amb una progressiva radicalització de les postures polítiques, talment com passava al conjunt del país. Hi va contribuir en bona part l’ascendent protagonisme a la vida pública dels anarquistes.

   Al contrari del que passava a l’entorn immediat, els cenetistes de Vila-seca eren gent moderada, que sovint havien de fer front als seus confrares dels pobles i comarques dels voltants, alguns dels quals vingueren a Vila-seca, aposentant-se a algunes de les cases dels més grans propietaris i que habitualment no tenien la seva residència al poble, com a ca Sampons, a ca Baldrich, etc.

   En tot cas però es va intensificar l’anticlericalisme, que es manifestava ben clarament, amb un fixament especial cap de les famílies més missaires, i amb l’Ajuntament com a subjecte passiu, els anarquistes de fora, amb el suport d’una mínima part dels vilatans, els hi entraven a les cases ver veure si tenien imatges religioses, que naturalment, havien amagat o destruït així que va córrer la veu. Tinc constància fefaent de que els líders locals republicans van demanar diners a algunes persones de confiança, per tal que, bonament o mitjançant suborns, els hi capgiraven les sinistres intencions. Dic això de la corruptela perquè sé que hi hagué famílies de donaren bastants diners als líders locals per comprar els afanys maldestres dels més exaltats. Un episodi demostratiu d’aquest enfrontament fou quan un escamot anarquista volgué matar a Pere Molas.

   Enmig d’aquet ambient, per acabar-ho d’espatllar, arribà el 18 de juliol, i part de l’estament militar es va rebel·lar i va començar la guerra, una guerra que ha estat present en el més pregon de les vides de tots aquells que la van viure i també pels que vam venir al darrera que així mateix, n’hem patit les conseqüències.

   De moment l’escenari bèl·lic era llunyà, però a Vila-seca, al cap de quatre dies ja es va cremar l’Església i de rebot fou destruït el piló del Rescat. Precisament feia només tres anys, i per tant durant el període republicà, que s’havia restaurat part del cambril del retaule. En canvi no es va cremar l’ermita de la Pineda, i la imatge de la Mare de Déu, fou amagada, com ha sigut a bastament explicat.

   Passats molts anys, a casa em van explicar un fragment d’aquesta crema, i com ho van viure la família, i és que, com que hi estaven ubicats relativament prop, sentien la cridòria i els espetecs del foc. Per això el besavi Tonet Ritu, que era molt de la crosta, bescantava al seu fill, per la seva passivitat, i la dels altres missaires naturalment. Tant li va escalfar el cap que se’n va anar cap a l’Església decidit a fer, ves a saber que. Així que si va atansar, li sortí al pas, el Dr. Perera, que el va comminar a que no digués res i tornès cap a casa, tot dient-li que els el poble, no havien pogut evitar l’incendi, però feien tot el possible per minimitzar els danys, i que tractaven de rescatar total material possible.

   Això fou així, i acabada la guerra, els que havien tingut amagat tot aquest vestuari, imatges i estris del culte, el van lliurar al bisbat.

   Al mateix mes, la Generalitat va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes, i que a Vila-seca també es van constituir com a tot arreu, substituint l’Ajuntament i les seves funcions, Es a dir que altre cop, sense eleccions, es canviava la composició del Consistori, en aquest cas, amb persones proposades pels partits que tenien presència al govern de la Generalitat i amb la mateixa proporció. Així que, al nostre poble, al comitè hi havien, tres representants d’Esquerra i tres més de la CNT, dos del PSUC i un d’Acció Catalana, un altre de la Unió de Rabassaires i un tercer del POUM, que precisament entre tots els demés el van elegir com Alcalde. A destacar que per primer cop hi havia una dona entre els membres del Consistori.

   Aquell afany de protagonisme dels anarquistes, entre altres coses, van tenir interès en detenir alguns dels caps visibles, com ho van fer, tancant una desena d’homes entre els qui si trobava el meu avi Anton. Al cap d’uns dies, els empresonats foren alliberats, però l’afer portà cua. I es que, el delegat d’Ordre Públic de Tarragona, va decretar la detenció de l’Alcalde que aleshores era Anton Llunas, posant-li a més una multa de 500 pessetes, per no haver estat més contundent després de la detenció d’uns emboscats desafectes al règim. L’Ajuntament discuteix la situació mostrant-se d’acord amb l’alliberament dels detinguts, ja que els únics càrrecs imputables eren l’haver estat regidors durant la Dictadura uns, i els altres, formar part de la Junta del Centre Catòlic. Així que un cop debatut, l’Ajuntament, acorda:

1)    Que els detinguts no poden considerar-se desafectes al Règim i no es poden considerar de “dretes” pel sol fet de que fins el 19 de juliol del 1936 eren catòlics.

2)    Per tal es demana al Comissari delegat de la Generalitat, al Fiscal de l’Audiència i a la Delegació d’Ordre Públic de Tarragona que es deixi sense efecte l’ordre de detenció, ja que ser catòlic no suposa ser desafecte al Règim si no es demostra que estan afiliats a un partit polític.

3)    Es traslladarà aquest acord a les autoritats competents.

   La maleïda guerra va seguir, amb les morts al front i a les cases, el patiment i l’angoixa de tots, en que la gana, era el mal menor. Un sofriment que va entelar el més pregon dels sentiments de tothom per molts anys.

   En l’aspecte que ens ocupa, apart d’alguns fetes merament anecdòtics com per exemple l’ús dels locals parroquials per fins de suport a l’activitat bèl·lica i requisar les campanes per fer-ne munició, no hi hagué mes confrontacions, que jo ho sàpiga, entre l’Església i les Autoritats locals. 

   Amb el règim republicà les relacions entre l’Ajuntament i l’Església van suposar un canvi substancial, a partir de que la Constitució, proclamava l’estat laic. Això trencava una relació de l’Església amb el poder civil de molts anys, sobretot pel que fa al paper que tenia no solament en l’aspecte estrictament religiós, com era el cas dels naixements-batejos, casaments i defuncions, en que el registre parroquial esdevenia gairebé idèntic al registre civil, sinó també en altres aspectes de la vida civil, en que el rector de la parròquia, esdevenia sovint talment com un notari i fins i tot, tenia poder per dirimir plets com si fos un jutge. He pogut veure com el meu avi Joan Clavé Solé va fer testament davant del rector de la Parròquia.

   Els republicans van celebrar especialment que no fos necessàriament obligatori passar per l’església catòlica per a les cerimònies transcendentals de la vida com el naixement, el casament o l’enterrament, fins i tot es va posar el nom de la primera nena inscrita al registre civil sense bateig al carrer on vivia. Naturalment que hi havien persones de convicció republicana que van seguir fent ús de la tradició religiosa.

   En un altre nivell, es donava per fet que, els capellans, tenien cura de l’assistència a pobres i passavolants, amb diners o recursos provinents de l’Ajuntament. Aquesta delegació la va ser retirada a la primera sessió que tingué el nou Ajuntament Republicà, i la va assumir.

   Al cap d’uns dies d’aquest acord municipal, el nou Ajuntament, de Vila-seca, després d’un dubte raonable, també va prendre l’acord d’adherir-se a la petició instigada per l’Ajuntament de Gijón, de que els Jesuïtes tornessin a ser expulsats d’Espanya. I com que es veu que la petició, fou escoltada per l’autoritat competent, a primers del 1932 es va dissoldre la Companyia de Jesús i es van confiscar els seus béns.

   Com que hi havia la tradició de que, una part dels actes religiosos al llarg de l’any, es feien al carrer, com era el cas de les processons, “creus”, rosaris de l’aurora, combregars, etc. ambla nova situació, calia demanar permís per a fer-les, i l’Ajuntament les autoritzava o no, i a vegades, negociava canvis de itinerari, com va passar a la processó de la primera festa major que es van trobar, quan l’Alcalde va vetar el pas per uns determinats carrers, per bé que la processó es podia fer per un altre itinerari. Es veu que els que hi havien d’anar, s’ho van prendre malament i la processó fou suspesa. Potser per això a l’any següent el Rector va demanar permís per fer un combregar general, directament al Governador, que el va autoritzar.

   Això trencava totalment, i fins i tot capgirava una dinàmica ancestral en que el rector de la Parròquia no solament convocava quan volia les manifestacions pels carrers i places, i no solament això, sinó que quan s’esqueia, feia que les vies urbanes, romanguessin netes, polides i lliures d’entrebancs.

   Com que les cases son de cadascú, però les façanes son publiques, durant aquest període de la primera part de la Segona República, a l’Ajuntament se li va presentar un problema, que fou al voltant del fet que a la nit del 18 de juliol de 1933 fot mutilada l’estatueta de “la Republicana” que hi havia a la font de la plaça de Castelar, que vaig explicar mesos enrere, i com que es va sospitar que ho hauria pogut fer algú de dretes i possiblement missaire, l’Ajuntament a més de demanar al Govern Civil que s’investigués fins a trobar l’autor de la malmesa, i d’encarregar a Joan Salvadó la reparació, també va acordar que es retiressin de les façanes de les cases qualsevol rètol de caire religiós que hi hagués a les façanes, i a més a més que es retiressin les imatges religioses que hi havia pels carrers.

   Algú va interpretar que el “sabotatge” a la Republicana era una mena de revenja per haver-se fet fonedissa una capelleta amb un Sant Antoni, que segons tinc entès es trobava situada a una de les parets de l’antiga presó del poble, que era una torre que hi havia a la cantonada de la plaça de Pi i Margall amb el carrer de Joaquin Costa, emprant els noms vigents aleshores i que s’havia d’enderrocar, com va ser. Al menys així es va publicar a La Veu de Tarragona del 27 de juliol.    

   En relació a aquestes capelletes, possiblement n’hi havia una a cada carrer amb nom de Sant, on si plantificava una petita imatge al·legòrica. Avui, encara n’hi ha tres, una a ca Alimbau al carrer de Sant Josep, una altre en una mena de magatzem a la placeta de Sant Esteve i una tercera a la plaça de Sant Antoni, cantonada amb el carrers dels Ferrers, a ca Badia, i que segons em van explicar era la mateixa que hi havia a l’antiga torre de la presó, d’allí al costat.

   Aquell acord municipal del 18 de juliol va ser recorregut pels senyors Sampons i Fernàndez de Còrdoba, de dues de les cases bones del poble, però l’Ajuntament no el va estimar i mantingué l’ordre de retirada.

   La qüestió de les imatges, duia de corcoll l’Ajuntament, ja en aquest primer període, encara que més endavant fou molt pitjor, fins i tot calia tenir cura del carro dels morts, i, quan hi havia un enterrament pel civil, es substituïa la creu per una pinya.

   Un altre conflicte polític-religiós, de l’època ho era amb les campanes, que estan situades al campanar i per tant, a l’església, motiu pel qual venia a ser un domini del clero. Però les campanes, a més de tocar a l’angelus, a missa o al rosari, també tenien funcions civils, com el cantar els quarts i les hores, l’avís d’aixecar-se del llit al temps de les collites i els límits del descans del migdia, i de tant en tant, si sorgia una emergència, també tocaven a somatèn o a foc.

   Després del 6 d’octubre de 1934 amb la proclamació de l’estat de guerra, la dissolució de la Generalitat i l’empresonament dels màxims responsables, hi hagué un relleu del Consistori, nomenat a dit pel Comissari de la Generalitat, van canviar les tornes i l’Església va tornar a reviscolar. Ja vam veure com l’alcalde de Vila-seca havia recorregut al bisbe de Tarragona per intercedir per uns presoners. Va ser aleshores quan, en relació a les campanes, el Rector de la parròquia, va demanar a l’Ajuntament que els dies de festa de precepte no toquessin les campanes en els tocs relatius a l’horari laboral, atès que treballar en aquells dies era pecat. A l’Ajuntament, hi hagué discrepàncies contradictòries en relació a la petició, atès que el fet de tenir un estat laic no havia canviat, però van demanar dictamen a la Comissaria de la Generalitat, que va emetre en el sentit de donar raó al capellà. 

   Fa uns dies que a la Laboral de Tarragona hi hagué l’acte solemne de la beatificació múltiple  dels 522 “màrtirs” de la guerra civil i per extensió durant el període republicà que el va precedir.

   Aquest acte ha servit perquè un sector de la societat, recrimini a l’Església Catòlica el no haver demanat perdó per la seva vinculació amb el franquisme i els assassinats que també va fer i que, amb l’afany del que se’n digué la recuperació de la memòria història, pretenia posar a la llum totes les morts provocades pels nacionals tant en temps de guerra, al marge de la lluita armada, com en el període següent, amb o sense judicis dels que foren qualificats de sumaríssims.

   A Vila-seca val a dir que hi van haver víctimes de la guerra civil, un llistat de les quals, trobem en la llista que hi ha al llibre “Història de Vila-seca” de Josep Morell, entre la qual si ubiquen algunes persones que no van ser pas al front, ni tampoc van ser afectades per les bombes. Pel que he pogut saber, i a risc de que no n’hagi sabut trobat més, n’he vist dues de cada banda.

   El vicari Mn. Jaume Constantí, fou empresonat en un vaixell, on va morir de malaltia, i Esteve Calvó fou segrestat i possiblement afusellat per milicians. Els senyors Tatay i Cherta tots dos de Salou, foren afusellats un cop acabada la guerra havent estat condemnats per rebel·lió militar. Tinc per segur que en cap dels quatre casos hi hagué intervenció directe de cap vila-secà.

   L’Església catòlica doncs, arreu i també al nostre poble, al llarg dels temps ha anat alternant llargs períodes de concomitància amb el poder amb altres més curts, de diguem-ne dificultats per influència precisament dels governs de torn.

   No pretenc pas fer una anàlisi històrica d’aquest conflicte, ja que no tinc els coneixements que cal tenir per fer-ho, senzillament em limitaré a comentar tot allò que m’han explicat els que ho han viscut, així com, el que jo mateix, he pogut anar veient al llarg dels meus setanta anys.     

   Per començar, pot servir com exemple de la influència de l’Església, el posar noms de sants a alguns dels carrers de la Vila com els de Sant Antoni (abans d’Enterranes i la plaça de Flix), Sant Pere (abans del Mig) i Sant Josep (abans Raval de Geltruch, que potser és un antecedent de Xatruch), Sant Bernat (abans del Joc de la Pilota), també hi havia el carrer de Santa Bàrbara i la Placeta de Sant Esteve dels que no sé si abans tenien un altre nom.

   Així doncs, després de la proclamació de la Segona República, l’Ajuntament format el 1931, d’acord amb les eleccions del 12 d’abril, a molts carrers  se’ls hi va canviar el nom, i en tot cas, a tots els que duien noms de sants: El de Sant Antoni, carrer i plaça, va passar a ser de Pi i Margall, el de Sant Pere prengué el nom de Blasco Ibáñez, el de Sant Josep fou d’Angel Guimerà i el de Sant Bernat prengué el de Josep Gaya.

   El signe popular de rebuig a l’Església fou l’enderrocament de la Creu de la Beguda. No sé pas si la Creu abatuda era aquella a la vora de la qual al segle XII si elegien els jurats del terme de Salou el dia 6 de gener de cada any. A l’any 1951 es va tornar a posar la Creu, feta de ferro forjat per Antonio Mas. La Creu de la Beguda era a la cruïlla dels camins de Tarragona i de la Pineda, i recentment s’ha canviat l’emplaçament per raons urbanístiques. 

   Tornant a l’abril de 1931, els regidors elegits i dues persones més, es van constituir en Junta Revolucionaria, ja que abans de la constitució i  presa de possessió, i de forma immediata, ja van ocupar l’Ajuntament, i el mateix dia 14 van acordar entre altres coses, requerir al capellà que es manifestés i era addicte o no al nou règim republicà. Calia saber la seva posició,  per deixar clar amb quines cartes jugava cadascú. No tinc constància de la resposta, que segurament que devia ser diplomàtica. Ves a saber.

   Aquests darrers dies, s’ha parlat molt d’aquest mot i tot el que hi va al darrere. Que si el President deixa plantada a la Soraya, que si en Rajoy no deix que en Mas saludi als ministres de la Mediterrània, etc. Es veu que hi ha unes normes o costums de com s’ha d’actuar en aquests cerimonials.

   Si no vaig errat, que potser sí, el protocol, també contempla les normes, formes i ritual propi de les cerimònies. Per això aquesta mateixa tarda que m’he trobat a la bústia el ”Vila-seca informatiu”, al primer cop de vista a la primera plana, m’ha sobtat veure, com tot el personal que hi surt, abans o després de la inauguració del “Raval de la Mar”, tot i que va entrajat, ningú porta corbata, donant la impressió, que la majoria se l’havia tret (la corbata) una mica abans, en major motiu, si tenim en compte que, molts dels que surten a la foto, els sols veure (en imatges, que al natural, ben poc) quasi sempre encorbatats.

   No hi tinc pas res a dir, que tothom vagi com vulgui. No més faltaria! Però en tot cas, m’ha vingut a la memòria aquella anècdota que Adserias va explicar a “El Pont de Fusta” quan amb motiu de la inauguració d’una part del bar de Les Vegas, en Ramon Graset va adreçar-se a la concurrència i va dir: Quan jo bec, tothom ha de beure.

   Així doncs, si el President es treu la corbata, tothom ... sense.

   Els fets del 6 d’octubre del 1934, es van recordant any rere any quan ens trobem a la vora d’aquetes dates del calendari. La vaga general, de caire polític, amb una forta divisió sindical i ciutadana, que va derivar amb la proclamació per part del president Companys de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, amb una resposta del govern espanyol declarant l’estat de guerra i empresonant el govern de la Generalitat, posant un militar a la presidència provisional de la nostra primera institució nacional. Aquests, son uns fets prou coneguts per a tothom.

   A Vila-seca, la mobilització es va viure amb una certa intensitat. Un bon nombre de sindicalistes dels “Obrers” sortiren al carrer en defensa de la vaga convocada, provant de interrompre el tràfec ferroviari i uns quants, més abrandats, diuen que, instigats per aquells que tiren la pedra i amaguen la mà, van tallar uns quants plataners de la carretera general a l’entrada de Vila-seca des de Cambrils, interrompent el minso tràfec que hi havia aleshores.

   D’aquella situació de conflictivitat se’n derivaren dues actuacions immediates. Per una part, l’Ajuntament va ser dissolt, i al cap d’uns dies, la Comandància Militar de Tarragona, va nomenar al Dr. Perera, gestor municipal, substituint l’alcalde i tots els regidors que foren destituïts. Així que l’aleshores alcalde, Modest Barenys, en sessió del 17 d’octubre següent, li va traspassar la vara i l’autoritat, en un acte al que els regidors destituïts no hi van assistir.

    Per altra banda, la guàrdia civil va fer nombroses detencions dels vilatans que més s’havien significat, els quals foren traslladats al vaixell “Manuel Arnús” ancorat al port de Tarragona i que feia les funcions de presó. D’allí foren alliberats al cap d’un parell de mesos, i quan se sabia que havien d’arribar, el dia 11 de desembre una gentada els va anar a esperar a l’estació.

   Hi hagueren uns altres deu detinguts acusats de bloquejar la carretera general, que foren portats a la presó de Pamplona. Passaven les setmanes i els mesos, i ni els jutjaven ni els alliberaven. Als “Obrers” a primers d’abril del 1935, es nomenà una comissió per tal de fer una crida a tots els vila-secans, per solidaritzar-se amb les famílies d’aquests empresonats que no disposaven de gaires recursos i més aviat tenien necessitats per la manca dels empresonats.

   Per reforçar la petició van editar unes octavetes, redactades en un castellà retòric i rebuscat, magnificant la tragèdia familiar dels absents, amb la finalitat de commoure als lectors, amb la  finalitat de que acudissin al conserge del “Centro Obrero” a fer donatius. Una d’aquestes octavetes, la Francesca Ribera la va penjar al Facebook ara ja un parell d’any.

   De fet l'Ajuntament, tot i ser nomenat provisionalment amb caire de gestors, per qui va ordenar l'empresonament d'aquest deu vila-secans, a la sessió del 30 de juliol de 1935, va acordat lliurar-los-hi un ajut de 30 pessetes a cadascún d'ells. 

   Per un altre costat, l’alcalde, que aleshores era en Jaume Aragonès, va anar a veure el bisbe de Tarragona (que malgrat la República devia tenir influències) així com havia escrit cartes als diputats d’aquesta circumscripció, demanant-los que fessin el possible per aconseguir que els traslladessin a Catalunya. A la sessió del 15 de juliol del 1935 tots els regidors donaren suport a les dites gestions. Per comtes d’això, el novembre següent, els van desplaçar a Burgos, és a dir, encara més lluny, i per això l’alcalde es va desplaçar a Madrid, al ministeri de Justícia a demanar el trasllat.

   Potser per allò de que “qui cara veu, cara honra”, aconseguí que els deu presoners fossin transferits a la presó de Tarragona el 19 de desembre. Però aleshores ja estàvem a tocar de les eleccions del febrer de 1936, a les que va guanyar el “front popular” i els presos polítics foren excarcerats.