Joan Clave Morell

   Una de les coses típiques dels dies nadalencs de la meva infantesa era allò d’anar a captar “guilandos”.  

  Aquesta paraula no la trobo a cap diccionari i només se m’acut que podria ser una catalanització de la castellana aguinaldo. De fet sembla ser que a la Ribera d’Ebre, li deien a aquells cartronets de felicitació nadalenca que feien els carters, serenos, escombriaires, etc. per demanar una propina aprofitant les festes nadalenques. Altrament en alguns indrets es dona aquest nom a allò que penja de l’entrecuix dels homes. Per això, m’agradaria que si algú sap que també ha emprat aquest mot al nostre poble, ho faci constar i així podríem enriquir la base de dades de paraules pròpies, encetada el bloc del Centru, que aprofito per a proposar que no la deixem estavellar a l’oblit.   

   Bé doncs, anar a captar guilandos per Nadal era una versió ampliada en el nombre de familiars escomesos i amb afany de millora de la quantia, del que era anar a buscar la “paga” dels diumenges de la resta de l’any, per anar a invertir-los a ca la Maria del Sereno. Crec que aquest costum fa anys que s’ha perdut, ja que molta canalla ja surten ben proveïts de casa per anar on millor els hi convingui.         

   A la meva infància aquest costum estava força generalitzat, de manera que no es tractava només d’una relació bilateral entre nen – avi/àvia/tia/oncle, sinó que era habitual anar a fer la capta amb els altres amiguets i així es multiplicaven les visites que, val a dir, eren de molt poca durada així que, quan teníem els 10 cèntims, ja ens en podíem anar corrent cap a la següent casa.         

   Com que era una tradició institucionalitzada, tothom l’acceptava com un delme d’obligat compliment. En tot cas, sempre hi havia algun parent al que notaves que l’emprenyava això de participar en la col·lecta de cèntims per a malgastar, en canvi altres et trobaven a faltar si no hi havies anat, tant era així, que si te’ls trobaves a mitja setmana et preguntaven el perquè de l’absència del diumenge passat i et comminaven a no faltar el següent.         

   Deixar d’anar a captar guilandos o anar a buscar la paga era senyal inequívoca de passar de nen petit a nen gran, és a dir que era una empremta que marcava una fita a les nostres vides.

   Fer cagar el tió és una tradició nadalenca que no hauríem de deixar perdre, i menys ara, que cada cop més, ens ven envaint els costums forans, com el d’aquell bon home vestit de vermell amb barbes llargues i blanques.

   El nostre tió, per comptes de baixar per la fumera de les llars, fa el contrari, s’escalfa el morro a la vora del foc la nit de Nadal, la canalla de la casa el fa cagar, mentre el fum s’enlaira per la xemeneia. Abans però es va haver de caçar pel terme, i un cop instal·lat a casa, cal donar-li menjar i beure uns quants dies abans.

   De fet ja es fan esforços per conservar la tradició, el fan cagar a les escoles encara que sigui uns quants dies abans, i també l’Ajuntament organitza una vetlla caganera, cosa que està molt bé, però no hauríem de deixar perdre la festa pròpiament familiar, que s’escau fer-la la mateixa nit de Nadal.  

  Hem de reconèixer que no és fàcil. Per començar, totes aquelles famílies que no tenen arrels pageses, ni arbres, ni terra, tindran dificultats per poder sortir a la cacera d’un tió. Els llocs on abans se’n podien caçar com a les garrigues, pasquales, comes, tossa, pla de maset, ara s’han privatitzat i son del Port Aventura i per tant, les captures son molt més revesses, i mira que després dels freds del 56 n’hi havia de valent.

    Un entrebanc afegit ho és el tipus d’habitatge que té la majoria de la gent jove, on el tió no deix de ser una nosa, si no és té molt clar que l’hem de tenir i cal fer-lo cagar. A la canalla li costa creure el fenomen del tronc que caga duros de xocolata i pixa mistela, però a la nit de Nadal hi pot passar de tot. A nosaltres ens deien que es tractava d’un miracle del bons Jesús, ara als petitons els hi diem que el tió és màgic, però d’una o altra manera els menuts de cada casa esperen Nadal.

   Arribada la nit, es porta el tió a la cuina o al menjador amb el cap a la seva vora, i el cul, que sol tenir un bon forat, a la part de fora i tapat amb una manta. La xicalla proveïts de bastons, va al passadís o a l’habitació del costat a “resar” tot posant les puntes dels bastons en remull.    

   De resos, no és que ni hagi molts, però ara el més sovintejat és aquell del “vicari que fa torrons”, però jo, l’oració que recordo i que ara resen els nets és el parenostre del tió: 

Pare nostre del tió bon Nadal que Déu nos do. Ara venen festes, festes precioses,dones curiosesrenteu los platsrenteu los tinellsque ara ve Nadal.Torrons d’avellanatorrons de pinyó per fer cagar el tió.

Caga tió a la nit de Nadal!

i quan, ja anàvem una mica cansats, ho abreujavem amb aquesta jaculatòria: 

Rabassó de vinya vellatu que ets tort i mal igual,caga tió a la nit de Nadal!

   Tot seguit, a la busca del tió i taco amb ell, fins rebre l’autorització d’aixecar l’embolcall i trobar les galindaines i llepolies. I així una i altre vegada fins esgotar el proveïment. A vegades, quan hi ha llar de foc a la casa, el tió es crema tot seguit per escalfar-la, d’altres el tió es conserva d’un any per l’altre, uns quants hiverns, de manera a pot arribar a satisfer dues generacions. D’una o altra forma, el que importa que tenir un tió per fer-lo cagar (la gent fina en diu rajar) el tió.

    Per conservar la tradició seria d’interès que a viles i ciutats hi haguessin entitats “d’amics del tió” que proveïssin de tions a les famílies que tenen dificultats per aconseguir la matèria primera. Va, fem-ho!

   Ara som on tenia intenció de començar aquest bloc, com deia un amic meu al jubilar-se: “Hoy es el primer dia de la otra vida”  però gairebé que és el mateix, no ve d’uns dies. El cas és que el divendres passat dia 19 vaig complir la majoria d’edat i havent renunciat al dret que tenia de seguir treballant uns anys més, per imperatius legals s’iniciava la jubilació forçosa. El dia abans vaig escriure aquest comiat als companys de feina. 

   Benvolguts companys i companyes,  Després de molts anys de venir cada dia a Mas Bové (ara Mas de Bover), m’ha arribat l’hora de dir: “aquí a terra deixo el gec”.  Això vol dir moltes coses, però per mi, n’hi ha dues que destaquen: la primera, és que m’he fet gran, per no dir vell, amb tot el que comporta que és molt; la segona és que us perdré de vista i vosaltres a mi. Totes dues em dolen molt, no us ho podeu imaginar.  

   Davant la jubilació, la gent reacciona de dues maneres contraposades, cosa que he pogut copsar quan he comentat a amics i coneguts que m’havia arribat el moment. Uns et diuen: “enhorabona”, altres confessen: “quina merda”.  Una cosa és la feina, la producció, el rendiment, el ser útil a la societat i, deixar de ser-ho, per convertir-te poc menys que en un paràsit, la veritat és que no em preocupa ni poc ni molt, atès que tinc el convenciment que de feina en seguiré tenint i potser no me la podré acabar. Però una altra ben diferent és el deixar companys i amics amb els que he compartit una part de la vida durant molt temps.  Dir-ho ara, la veritat és que té poc valor, però si ara encara hi fos a temps, voldria esmerçar els majors esforços per a millorar la convivència al centre de treball, ho veig molt important i necessari al nostre. Vosaltres, que encara hi sou a temps, aprofiteu-lo.  

  Encara que aquest comiat arribarà a molts, no pas a tots, voldria aprofitar per convidar-vos a esmorzar plegats el dia 19. Jo hauria volgut convidar-vos a dinar, però no ha pogut ser, per allò de que hi ha el dinar “d’empresa” aquell mateix dia. (Que en sabem de quedar bé els garrepes!).  Ah!, per si teniu una estona morta davant de l’ordinador, al bloc  http://blocs.tinet.cat/bloc/joan-clave-morell hi podreu llegir les “parides” que, si tinc temps i ganes hi aniré penjant. 

  Un mot encara per a dir-vos que no tinc intenció d’assistir a cap altre àpat de comiat per a mi, no solament per mor de la crisi que estem patint, que ja és important, sinó perquè els meus principis m’ho impedeixen.  Això vol dir que tot el que ens hàgim de dir, ens ho direm divendres. 

   Una forta abraçada a tots i a les dones, molts petons!    

   D’això del final els companys em van fer cas a mitges, és a dir, que no hi haurà un altra dia, però ho van fer aquell mateix dia, reunint-se tots els de la casa, els de Torre Marimón i alguns dels que per una o altre raó se n’havien anat. Alguna cosa havien de fer, ja que entre altres coses, feia temps que treballaven en l’edició d’un vídeo dedicat, en el que hi participaven tots els que es trobaven al Centre els dies que hi acudia el càmera. No em van dir qui era el guionista però intueixo que era un jubilat. Els hi agraeixo molt, però que molt, a tots i especialment a la parella que ho va suar més, no s’ho poden imaginar.

   Al vespre a casa, en la intimitat familiar, muller, fills, jove, gendre i néts em varen posar pel davant 65 raons per les quals no em podia jubilar, de feines, tasques, afeccions, il·lusions i afanys.       

   Un final trist i emotiu. Un començament ... incert.    

   Enguany al nostre poble hem commemorat un fet històric que va afectar als nostres ancestres. Hem fet memòria de que el 1208 el rei Pere I el Catòlic va signar a Osca la Carta de donació de “...Vila-seca, amb els homes i dones que allí avui habiten i els que endavant hi habitaran...”, a favor dels germans Olzina, que venia a ser la confirmació de la que uns cinquanta anys enrere, havia fet el seu pare Alfons I, al cavaller Ramón d’Olzina.          

  No em dec equivocar gaire si afirmo que la immensa majoria dels vila-secans d’avui son descendents d’aquells homes i dones que el rei donava al cavaller, ja sigui un Olzina o qualsevol altre noble i qualsevol altre rei.       

   Els homes i dones donats, segurament que eren tots pagesos, de la gleva o aloers, que en nombre molt escàs vivien, treballaven, patien i morien en aquesta nostra terra, alguns dels quals potser eren descendents d’aquells que, molts segles abans, ja havien patit el domini dels romans, dels gods o dels musulmans, o potser eren pagesos descendents d’altres homes i dones que havien viscut, treballat patit i mor en altres terres sota el senyoriu d’altres barons o sota el domini d’altres cultures.           

  La pagesia va ser un estament a bastament oprimit durant tota l’edat mitjana sempre subjugat als seus senyors, fossin clergues o nobles en qualsevol dels cinc nivells que establien els Usatges, que definia molt clarament els atributs de la noblesa, com aquells que mengen pa de blat cada dia.        

   Per això entre els molts privilegis de la Carta de donació, els pagesos havien d’anar al castell dels Olzina a coure-hi el pa, així de passada ja se’n quedaven la part que els hi tocava, i del bo.

   Mentrestant els pagesos que havien sembrat, conreat i segat el blat sovint s’havien de quedar sense, però a més els hi tocava patir moltes altres prebendes de l’estament nobiliari, els quals, no solament se’n gaudien sinó que en feren mals usos, és a dir, n’abusaven a tort i a dret, i per això hi van haver moltes revoltes com expressió del descontent en tant que víctimes de la opressió feudal.       

   Passen els segles, i nosaltres ens recordem dels reis dels nobles i cavallers, ja que els seus noms son els únics, a manca d’algun bandoler, que podem vincular a la nostra història. Per això els hi dediquem al nom de carrers, de l’esbart i fins i tot d’un centre comercial.        

   Potser hauria estat bé, en els actes commemoratius, no celebratius, dels 800è aniversari, ens haguéssim recordat d’aquells homes i dones que allí habitaven aleshores i els que endavant hi van habitar, i encara que només fos de forma simbòlica –i això si, de bon rotllo- com a mínim podíem haver acabat l’acte protocol·lari, amb el crit de, mori el baró!

   El diumenge passat, amb motiu de la 4a portada de la Mare de Déu de la Pineda a Vila-seca, al capvespre, tingué lloc un entranyable acte cívic-polític-religiòs que va començar al Raval del Mar on els "diables" esperaven la imatge venerada, provinent del seu estatge habitual, que acompanyaren fins a la plaça dels Països Catalans (abans placeta dels gitanos) on s'havia acumulat el poble fidel amb fanalets encesos per enllumenar el camí.

   Allí es va formar la comitiva que havia d'anar fins la plaça de l'Església, amb els diables al davant, gegants, esbart Ramon d'Olzina infantil i senior, banda de música, Corporació municipal, Mare de Déu, Pinedes i l'Arquebisbe de Tarragona amb el nostre senyor Rector i el de la Plana i, a més a més, rectors i vicaris que haviem tingut a la nostra Parròquia, Mn. Morell, Mn. Pairot, Mn. Jordi, Mn. Evarist i Mn. Pere.

   Aquest acte de carrer va mobilitzar una bona part de la gent del poble, majoritariament dels de tota la vida que, uns participant en la comitiva i d'altres des dels balcons de gairebé totes les cases del carrer del Mar o de la Verge (no sé perquè) de la Pineda. Balcons curulls de gent, engalanats amb domassos, quasi sempre cobrellits de fil blanc, fets amb ganxet i que son autèntiques obres d'art, que possiblement havien fet consumir una mica més encara, els ja molt gastats ulls de les nostres àvies, en les llargues nits d'hivern i sota el llum d'una bombeta de 15 bugíes o potser a la claror d'una espelma o un llum de ganxo. Avui tenen encara un incalculable valor per a la gent gran de cada casa, però que, les noves generacions es treuran aquestes noses dels armaris, llençant-los, potser mig d'amagat, als contenidors soterrats del futur.

   Enguany, la Parròquia havia fet, sota comanda i al preu de 20 €, uns posters de roba amb la imatge de la Mare de Déu de la Pineda, que al carrer del Mas estaven cosits al bell mig de les vànoves, per comptes d'aquells "noms de Maria" blau cel que s'hi havien posat en ocasions anteriors i que ningú de menys de cinquanta anys en sabia el significat.

   Quan el seguici va arribar al davant de l'Església, dansaires de l'Esbart van ballar la sardana de la Verge (perquè?) de la Pineda, ara tocada per la cobla i que, anys enrere, un dilluns de Pasqua, va estrenar la Coral Nova Unió allà a l'ermita, i de la qual, se'n va editar un casette.

   Ja dins l'Església, començà l'acte litúrgic, que vingué a ser com les "misses" dels enterraments en dies festius, però en aquesta ocasió, amb el valuòs acompanyament de cants de la Coral Nova Unió, que cantaven des del cor, que és des d'on ha de cantar les corals, encara que estavem acostumats a escoltar-los cantar des del presbiteri.

   A més de la cerimònia, hi hagueren dos sermons, el del Sr. Alcalde i el del Sr. Arquebisbe. El primer aprofità l'avinantesa per a deixar la vara als peus de la imatge, com si li cedís el comandament. Dels dos parlaments, el del Sr. Alcalde devia agradar més que l'altre a la concurrència, ja que fou aplaudit (aplaudiments que no se sap ben bé qui els comença però que sovint s'endevina), l'altre, no fou ovacionat.

   No comparteixo l'opinió dels aplaudidors, o considero que barrejar les autoritats civils a les cerimònies religioses, no és propi, i no ho vaig veure o no recordo haver-ho vist, ni en els temps "gloriosos" en que l'amo, entrava a les catedrals a l'aixopluc del tàlem. Ho veig tan fora de lloc com ho seria llegir l'evangeli de les noces de Canà, que per cert és el que es va llegir en aquesta cerimònia, en un casament civil.

   Diguem que la participació al carrer, és diferent. Jo no ho faria, però no ho trobo tan fora lloc. Potser per això, entre altres coses, el Sr. Alcalde ho és i jo no.

         Si jo fos una autoritat a l’església catòlica, demanaria que es retiressin els crucifixos a les escoles, cosa que ja hauria d’haver demanat tot seguit a l’aprovació de la Constitució el 1978, és a dir, trenta anys enrere, que encara que no ho sembli, és tota una generació.

         He d'aclarir pels que no em coneixen que, sóc creient per tradició familiar i també per convicció, amb una munió de dubtes i moltes coses a criticar a l'Església, entre les quals, aquesta.

         Al seu dia, quasi setanta anys enrere es va obligar la seva col·locació per tot arreu, i al menys quan jo anava a l'escola nacional graduada de nens, a cada classe hi havia la "santíssima trinitat" és a dir, el crucifix al mig, amb Franco i José Antonio Primo de Rivera un a cada costat, per això nosaltres d'amagadotis comentavem, que Crist era al mig de dos lladres con al Calvari, amb la diferència que aquí, tots dos eren dolents.

          I no pas tot s'acabava amb els símbols, sinó que a més a més, cada dissabte s'escrivia a la pissarra gran l'evangeli del dia següent que tots havíem de copiar a les respectives llibretes en net, i en coherència amb la conjunció església-estat, al costat mateix de la doctrina, si escrivia la "consigna", quecom semblant a "vale más honra sin barcos que barcos sin honra" que solíen ser trocets d'escrits de l'ínclit fundador de la falange.

         Ara però al menys a Vila-seca no tenim problemes amb els símbols religiosos i crec que a la majoria de pobles de la contornada, tampoc, cosa que no deu passar en altres indrets de Catalunya on segurament es poden plantejar conflictes com a Castella i Lleó on una recent sentència als jutjats de Valladolid obligava a retirar les creus de les aules, sentència que el govern autonòmic ja ha anunciat que recorrerà.

         Dic això d'altres llocs del nostre país, perquè el dia següent de conèixer-se la sentència, en un debat radiofònic vaig sentir dir a un metge que deia pertanyer al col·lectiu e-cristians, que actuava a la part dels defensors dels símbols catòlics a les aules, en base a que, més del 80% de la població espanyola es declarava catòlica, circumstància que implicitament comporta que col·locació de imatges religioses a les aules.

         En quin món viu aquest bon home? Potser és que no va a missa i no veu els bancs buits. O, ves a saber si viu al mateix que aquells que diuen que aquí es persegueix el castellà.

 El dissabte passat varem celebrar el bateig de la Clara i l’Emma, les filles de l’Ester i l’Antonio. Aquestes cerimònies a banda del seu significat i sent com son les criatures el centre d’atenció, sempre resulten molt entranyables.

   Al veure la fotografia que vaig penjar l’altre dia, i al contemplar alguna de les expressions que si poden llegir, val a dir que és digna de ser proclamada com a mínim per un president del Congrés dels Diputats. Es veu que hi deu haver una mena de connexió entre els pintors del terme i les més altes instàncies parlamentàries. És clar que hi ha una diferència, i és que el president ho digué en un pla informal, i després se’n va penedir i va aclarir que per ell, els demés diputats del PSOE, tenien unes mares molt honrades. Els de la pintada, encara no han dit ni piu.        

   Bastants anys enrere, jo tenia posats els polítics de l’era democràtica en un pedestal, sense oblidar que eren humans i que per això, es podien equivocar, però sempre de bona fe. Des de fa ja bastant de temps que la meva opinió ha canviat substancialment. Hi han contribuït a aquest canvi de criteri, personatges com aquest, i no solament per la parlaria o per ser fill de falangista i consogre d’en Raphael, sinó per moltes altres coses, com per exemple els motius adduïts per dimitir de ministre, o per dogmatitzar que les nacions son invents i els nacionalistes catalans son quatre camperols, o per les carnavalades muntades en la seva presa de possessió i després al relleu, etc. i moltes etc. més.      

  Està clar que no tots son així, i que hi ha excepcions que confirmen la regla, i que cadascú a casa seva és amo de fer el que millor li plagui, però molt poc respecte demostra tenir per la institució que presideix, qui a la seu parlamentaria es dedica a insultar. I els insultats, s’afanyen a donar per acceptades les disculpes. Ves, que havien de fer, sinó?

        Cada cop que enxampen a algú de l’ETA, els responsables de les forces armades i de l’ordre públic solen fer unes declaracions, que venen a ser  les mateixes que fa anys i panys que sentim, de manera que, les que varem escoltar ahir, podríem molt be dir que son les mateixes que es van fer després de les detencions de l’estiu passat o les de fa deu anys.

         Per un costat s’afirma que es tracta d’un cop definitiu a la banda terrorista, que globalment l’organització ja està molt debilitada i que, com aquell qui diu, té els dies comptats.

         Però tot seguit s’afegeix en una mena de contradicció i es recomana que no es pot “abaixar la guàrdia”, per si de cas.

         Aquesta expressió, quan se la fan seva els locutors de ràdio o de TV, no sé ben bé per què, em fa mal a l’orella, la trobo fora de lloc o fora de context, la veig com si haguéssim de mantenir les escopetes i pistoles encarades a la part alta del personal, no pas apuntant als peus, ja que ho considero com un lèxic militar, com quan diuen que cal “mantenir les espases amunt”, que és una altra forma emprada en aquests casos. Per això em xoca, que els professionals de la premsa puguin alertar als que duen armes que no les embeinin de moment.

         Crec que al nostre poble podem estar tranquils, encara que en algun indret com aquest de la foto, hi hagin aquests missatges, i si per cas les forces de l’ordre han d’anar a buscar els autors del grafiti, els hi demano que ho facin amb la guàrdia ben avall i amb les armes ben desades a les seves fundes.

   Pintada al pou municipal de la Plana feta abans de la detenció d’en Txeroki.