Joan Clave Morell

   D’un temps ençà va sent habitual en el llenguatge dels mitjans de comunicació identificar persones i càrrecs amb un número, normalment el número 2 i més rarament el número 3.   

   Ahir, sense anar més lluny, deien que el número 2 del Vaticà s’havia entrevistat amb la vicepresidenta i el president del govern, o que el número 2 d’Esperanza Aguirre havia estat motiu d’espiament per part de ves a saber qui, o que el número 2 del PSOE havia contradit les manifestacions del ministre Sebastian en relació a la paciència i a la banca.   Suposo que aquestes persones numerades tenen noms i càrrecs atès que els numerats solen ser de l’àmbit polític, però deu resultar més clarificador situar-los en l’ordre que els pertoca, ves a saber... 

   M’ha cridat l’atenció aquest vocabulari de la mateixa manera que ho feia, quan anys enrere s’atribuïa de forma habitual a uns altres personatges, i els informadors solíen donar notícies com que “dos números de la Guardia Civil han detingut a ...”

      Ahir, el president del Parlament europeu, que és amic d’Alejo Vidal Quadras, es va despenjar dient que no podia acceptar que es pogués parlar en català en aquella institució, per allò de que serien massa idiomes a traduir i que podent-s’hi adreçar per escrit o consultar la web oficial en el nostre idioma, que ja està prou bé.   

   Fa uns dies que el president del Congrés dels Diputats d’Espanya, va ser a Barcelona i sembla ser que el President del Parlament li va demanar que els diputats catalans podessin fer ús de la seva llengua quan pugen a la tribuna d’oradors. Ja veurem com acabarà, si és que pot anar de manera diferent de com ha anat fins ara.   

   En tot cas, a mi no em preocupa ni poc ni molt que els parlamentaris a Brussel·les o a Madrid puguin parlar en català. El que em neguiteja és veure com als carrers del meu poble gairebé no es parla en català. A vegades he anat d’un cap a l’altre del poble fixant-me en la parla de la gent, i puc dir que més d’una vegada no he sentit ni un sol mot en català.    Amb la immersió, tots els nens del nostre poble aprenen el català, i val a dir que l’aprenen molt bé, sovint sense accent, però només al sortir al pati (encara dins de l’escola) ja parlen en castellà. 

   Sovint som nosaltres mateixos qui en ho perdem, quan al topar-nos amb un estranger sigui xinès, marroquí o senegalès o amb una persona que no coneixem, d’entrada els hi parlem en castellà. Si fins i tot el meu net de menys de quatre anys, quan ha de dir quelcom a una persona que no coneix ja li diu en castellà.   

   La defensa del català l’hem de fer tots i cadascú, al nostre entorn, al carrer i a la botiga, no solament parlant-lo sinó exigint que ens en parlin, i sovint quedarem sorpresos veient com hi ha més gent de la que ens pensem que coneixen o com a mínim entenen el nostre idioma.

   Entre les verdures que mengem, n’hi ha algunes que son “especials” per dir-ho d’alguna manera. Mentre l’enciam, les patates, els tomaques i les bejoques, agraden a la immensa majoria de les persones humanes, n’hi ha d’altres com el cogombre, el rebordonit, les faves o les carxofes que provoquen reaccions contradictòries en els gustos alimentaris d’entre els que practiquem la dieta mediterrània, de manera que els que les troben bones, els hi agraden amb bogeria, i als que no les hi troben els hi fan angunia només de sentir-ne l’olor.   

   Amb les coses de menjar, no s’han de fer compliments, si agrada es diu clarament i si no abelleix encara hem que de ser més sincers, o corres el perill de que et passi com amb una parella de ficció protagonistes d’una obra de teatre que vaig veure ja fa anys i que segurament que no es deu haver representat mai més.     

   Una de les primeres vegades que vaig anar al teatre sent estudiant a Barcelona, va ser al Calderón, que ara ja fa anys que s'ha reconvertit en un hotel, tot i que porta el mateix nom. Aleshores, a la Ciutat Comtal hi havia vuit o deu sales de teatre obertes, de les quals, al menys en tres o quatre feien obres d'Alfonso Paso, prolífic autor de l’època, de qui les males llengües diuen que moltes de les obres que estrenava, les havia escrit el seu sogre Enrique Jardiel Poncela.

   Aquella obra de la que no recordo el nom tenia una trama que es basava en un matrimoni que estava per separar-se i analitza-ven els motius pels quals havien arribat a prendre aquella decisió. Un dels primers, era per culpa de menjar carxofes, que els barcelonins en diuen escarxofes, però a l'escenari en qüestió ho deien en castellà, és clar.

   Justet casats, la dona creia, que al seu marit li agradaven molt les carxofes, així que arribada la temporada d'hivern, que aleshores només ni havia quan era el temps, va començar a cuinar carxofes al tort i al dret, tot fent veure que per a ella era el millor plat, quan en realitat li feien angúnia. Ell, que odiava aquesta hortalissa, se les menjava per complau-re la muller ja que deia que li agradaven tant.  

  La muller, aguantant-se les basques, les anava cuinant de totes les maneres possibles i cada vegada amb major abundor perquè així satisfeia el maridet just estrenat.  

  Un cop passat el primer encanterinament, i arribades les primeres topades domèstiques, va sortir, el tema: ja n'estic fins els deixonses de menjar carxofes perquè a tú t'agraden, i l'altre al revés que ja mai més cuinaria aquesta verdura per molt que m'ho demanis. Però si a mí no m'agraden les carxofes, les odio, i només les menjava per complaure't ja que a tú t'agraden tant, i l'altre, que ves per on em surts, si em fan angunia només de pensar-hi, i més de quatre cops que hagut d'anar a arrojar per la seva culpa.

   Moltes vegades a la vida normal i quotidiana de les famílies passa això amb els menjars, que no es fan algunes menges, pensant que a l'altre no li abelleixen, o se'n fan d'altres creient erròniament que a l'altre li agraden molt.

    Així que a vegades anant a un restaurant a un li ve de gust menjar faves per exemple, i l'altre queda sorprès pensant que no li agradaven ja que a casa no en menjava mai, però és que deia que no li agradava perquè a l'altre només de veure'l ja li venien arcades. En realitat doncs, és més pràctic a tots els efectes dir la veritat, caigui com caigui.

   Acabo de llegir en un dels diaris digitals que veig habitualment, un article sobre els catalans famosos, que diuen sentir-se orgullosos de ser espanyols. En realitat gairebé tots son, dels móns de les arts o de l’esport, i es clar que la declaració pot ser que vagi lligada als possibles contractes que puguin tenir, dels quals en viuen, segurament que molt bé.

    Ara bé, aquesta postura està en total contradicció amb el que fan alguns d’ells, que tot i fer aquesta declaració d’espanyolitat, tenen cura que tenir el seu domicili fiscal a fora, per allò de pagar menys a la Hisenda espanyola.

   El mateix diari digital, una mica més avall, fa una enquesta sobre si aquesta declaració dels famosos és: elogiable (0 %), normal (0 %), criticable (46 %) o bé una provocació (54 %). Encara que molts lectors puguin ser d’una determinada tendència, els resultats no poden ser més eloqüents.

   Un dels que surten en aquesta relació, és el famós esportista del món del basquet, en Pau Gasol, que precisament a primers d’any ha estat notícia per haver assolit la xifra de 10.000 punts a la NBA. Però a més a més d’aquesta notícia que pot semblar-me lògica, quasi que, puc dir que, cada dia mitjans informatius tan catalans com Catalunya Ràdio, RAC1 o La Vanguardia, ens posen al corrent dels resultats dels equips dels germans Gasol, i menys del que hi juguen en Rudy Fernández i en Sergio Rodríguez, i no solament ens donen el resultat, sinó que especifiquen el nombre de cistelles, punts, assistències i rebots que han fet cada ú d’ells.

   Sovint penso que l’interès informatiu d’uns o altres esportistes, deu estar motivat per l’afany de oïdors i lectors, en estar al dia d’aquests detalls concernents amb els famosos basquet’s-men, o potser és que estan en funció del muntant de les seves fitxes, traspassos o sous que cobren, i així es podria justificar l’afany dels informadors en que, en aquests moments de crisi, encarrilin cap a casa nostra els seus guanys, que inverteixin els seus diners al país i que paguin els seus impostos a la nostra Hisenda.

   Potser és per això, ves-s’ho a saber.

   Portar merda a l’espardenya és sinònim de tenir mala sort. Si vas amb espardenyes pels carrers de Vila-seca segurament que tindràs mala sort. A no ser que estiguis mirant contínuament el terra de la vorera.

    La merda, sempre és de gos i generalment n’hi ha molta escampada per les voreres dels nostres carrers. En trobes als matins, als migdies i a les tardes, però també als vespres, només te’n salves si fa poca estona que ha passat el camionet que, amb una mànega de pressió ha fet córrer les tifes des de la vorera cap a l’asfalt, des d’on les rodes dels cotxes les van escampant i trinxant i d’aquesta manera queden reduïdes a la mínima expressió i desapareixen de la nostra vista.

   Val a dir que hi ha carrers on pots tenir més mala sort que en d’altres, és ben veritat, com també ho és, al menys des de la meva percepció que al nostre poble n’hi ha molta més que no pas a Reus o a Tarragona.

    És evident que la culpa o la gràcia d’aquesta mala sort, no és pas dels gossos, potser ho és dels que els hi donen menjar, doncs ja se sap que tot, o part, del que es menja s’acaba evacuant pel cul.

   Si els gossos estan domiciliats a les zones perimetrals del nucli urbà, solen anar a fer les feines a l’extraradio, si és que no van una mica lleugers i se’ls hi escapa abans d’arribar-hi, però si aguanten poden fer-ho pel mig dels matolls, i mira, ves... el que no es troba no s’aixafa.

   Diuen que als països més civilitzats, el personal que porta un gos a defecar, va proveït d’una bosseta de plàstic i tant bon punt el gos s’ha cagat, agafen la tifa posant-la a la bossa de plàstic, que poden llençar a la primera paperera que trobin. En tota la meva vida, a Vila-seca només he vist fer aquesta acció a una sola persona, una sola i a ningú més. Això no vol dir que no n’hi hagi altres que ho facin, però jo no els he vist.

   Potser per això, perquè al nostre poble, molts portem merda a l’espardenya no ens ha tocat ni la rifa de Nadal ni la del Niñu. Ens ho hauríem de fer mirar.   

   Aquest matí he anat a una administració de loteria a canviar un dècim de la rifa de Nadal acabat en cinc, és a dir d’aquells que et tornen els diners, per un altra de la loteria del Niño, que valen el mateix. Com que era a Reus he fet cap a una que hi ha al raval de Martí Folguera, una mica més avall d’on hi havia el bar Rosales i la gelateria Picó.

    M’he trobat que hi havia una cua que gairebé arribava a la cantonada del carrer Jesús, i m’hi he posat, tot patint que no em veiés algun conegut, sobretot d’aquells que saben que sóc un anti-rifes/loteries/travesses  militant. No m’ha vist ningú, que me n’hagi donat compte.

   Bé doncs, el cas és que mentre m’esperava, m’ha copsat veure que la immensa majoria del personal de la corrua era més gran que no pas jo i no me n’he pogut estar de fer una enquesta, preguntant-los perquè jugàven i que farien amb els diners si els hi tocava.

   Tret d’un que feia un encàrrec com jo, i d’un parell que m’han dit que no n’havia de fotre res, els altres m’han anat responent, que ... per canviar-se a una residència com cal, ... per fer-se una operació de pròtesi del maluc en una clínica privada per no haver d’esperar tant, ... per perdre de vista al gendre, ... per fer viatges millors que els del Imserso, ... per tornar a casa i tenir una persona de companyia, ... per tornar-se’n a viure al seu poble d’origen, ... per deixar de viure pendent de la maleïda pensió, ...

   En definitiva, que tots tenien il·lusió per millorar la seva qualitat de vida, el que vol dir que no estan satisfets amb la que tenen avui per avui.

   En canvi si comparem aquesta cua, amb la que hi havia a la plaça de l’Església el dia de Sant Esteve, amb infantons tendrets, acompanyats dels seus pares, amb una carta a les mans, veuríem que els protagonistes d’una i altra, tenien una cosa en comú, només volien coses per ells, però amb una diferència substancial, mentre els de Reus tenien il·lusió a partir de la necessitat, els de Vila-seca la tenien en base a l’abundància i al desgavell consumista, tots però ... esperaven els Reis.  

   Una de les coses típiques dels dies nadalencs de la meva infantesa era allò d’anar a captar “guilandos”.  

  Aquesta paraula no la trobo a cap diccionari i només se m’acut que podria ser una catalanització de la castellana aguinaldo. De fet sembla ser que a la Ribera d’Ebre, li deien a aquells cartronets de felicitació nadalenca que feien els carters, serenos, escombriaires, etc. per demanar una propina aprofitant les festes nadalenques. Altrament en alguns indrets es dona aquest nom a allò que penja de l’entrecuix dels homes. Per això, m’agradaria que si algú sap que també ha emprat aquest mot al nostre poble, ho faci constar i així podríem enriquir la base de dades de paraules pròpies, encetada el bloc del Centru, que aprofito per a proposar que no la deixem estavellar a l’oblit.   

   Bé doncs, anar a captar guilandos per Nadal era una versió ampliada en el nombre de familiars escomesos i amb afany de millora de la quantia, del que era anar a buscar la “paga” dels diumenges de la resta de l’any, per anar a invertir-los a ca la Maria del Sereno. Crec que aquest costum fa anys que s’ha perdut, ja que molta canalla ja surten ben proveïts de casa per anar on millor els hi convingui.         

   A la meva infància aquest costum estava força generalitzat, de manera que no es tractava només d’una relació bilateral entre nen – avi/àvia/tia/oncle, sinó que era habitual anar a fer la capta amb els altres amiguets i així es multiplicaven les visites que, val a dir, eren de molt poca durada així que, quan teníem els 10 cèntims, ja ens en podíem anar corrent cap a la següent casa.         

   Com que era una tradició institucionalitzada, tothom l’acceptava com un delme d’obligat compliment. En tot cas, sempre hi havia algun parent al que notaves que l’emprenyava això de participar en la col·lecta de cèntims per a malgastar, en canvi altres et trobaven a faltar si no hi havies anat, tant era així, que si te’ls trobaves a mitja setmana et preguntaven el perquè de l’absència del diumenge passat i et comminaven a no faltar el següent.         

   Deixar d’anar a captar guilandos o anar a buscar la paga era senyal inequívoca de passar de nen petit a nen gran, és a dir que era una empremta que marcava una fita a les nostres vides.

   Fer cagar el tió és una tradició nadalenca que no hauríem de deixar perdre, i menys ara, que cada cop més, ens ven envaint els costums forans, com el d’aquell bon home vestit de vermell amb barbes llargues i blanques.

   El nostre tió, per comptes de baixar per la fumera de les llars, fa el contrari, s’escalfa el morro a la vora del foc la nit de Nadal, la canalla de la casa el fa cagar, mentre el fum s’enlaira per la xemeneia. Abans però es va haver de caçar pel terme, i un cop instal·lat a casa, cal donar-li menjar i beure uns quants dies abans.

   De fet ja es fan esforços per conservar la tradició, el fan cagar a les escoles encara que sigui uns quants dies abans, i també l’Ajuntament organitza una vetlla caganera, cosa que està molt bé, però no hauríem de deixar perdre la festa pròpiament familiar, que s’escau fer-la la mateixa nit de Nadal.  

  Hem de reconèixer que no és fàcil. Per començar, totes aquelles famílies que no tenen arrels pageses, ni arbres, ni terra, tindran dificultats per poder sortir a la cacera d’un tió. Els llocs on abans se’n podien caçar com a les garrigues, pasquales, comes, tossa, pla de maset, ara s’han privatitzat i son del Port Aventura i per tant, les captures son molt més revesses, i mira que després dels freds del 56 n’hi havia de valent.

    Un entrebanc afegit ho és el tipus d’habitatge que té la majoria de la gent jove, on el tió no deix de ser una nosa, si no és té molt clar que l’hem de tenir i cal fer-lo cagar. A la canalla li costa creure el fenomen del tronc que caga duros de xocolata i pixa mistela, però a la nit de Nadal hi pot passar de tot. A nosaltres ens deien que es tractava d’un miracle del bons Jesús, ara als petitons els hi diem que el tió és màgic, però d’una o altra manera els menuts de cada casa esperen Nadal.

   Arribada la nit, es porta el tió a la cuina o al menjador amb el cap a la seva vora, i el cul, que sol tenir un bon forat, a la part de fora i tapat amb una manta. La xicalla proveïts de bastons, va al passadís o a l’habitació del costat a “resar” tot posant les puntes dels bastons en remull.    

   De resos, no és que ni hagi molts, però ara el més sovintejat és aquell del “vicari que fa torrons”, però jo, l’oració que recordo i que ara resen els nets és el parenostre del tió: 

Pare nostre del tió bon Nadal que Déu nos do. Ara venen festes, festes precioses,dones curiosesrenteu los platsrenteu los tinellsque ara ve Nadal.Torrons d’avellanatorrons de pinyó per fer cagar el tió.

Caga tió a la nit de Nadal!

i quan, ja anàvem una mica cansats, ho abreujavem amb aquesta jaculatòria: 

Rabassó de vinya vellatu que ets tort i mal igual,caga tió a la nit de Nadal!

   Tot seguit, a la busca del tió i taco amb ell, fins rebre l’autorització d’aixecar l’embolcall i trobar les galindaines i llepolies. I així una i altre vegada fins esgotar el proveïment. A vegades, quan hi ha llar de foc a la casa, el tió es crema tot seguit per escalfar-la, d’altres el tió es conserva d’un any per l’altre, uns quants hiverns, de manera a pot arribar a satisfer dues generacions. D’una o altra forma, el que importa que tenir un tió per fer-lo cagar (la gent fina en diu rajar) el tió.

    Per conservar la tradició seria d’interès que a viles i ciutats hi haguessin entitats “d’amics del tió” que proveïssin de tions a les famílies que tenen dificultats per aconseguir la matèria primera. Va, fem-ho!

   Ara som on tenia intenció de començar aquest bloc, com deia un amic meu al jubilar-se: “Hoy es el primer dia de la otra vida”  però gairebé que és el mateix, no ve d’uns dies. El cas és que el divendres passat dia 19 vaig complir la majoria d’edat i havent renunciat al dret que tenia de seguir treballant uns anys més, per imperatius legals s’iniciava la jubilació forçosa. El dia abans vaig escriure aquest comiat als companys de feina. 

   Benvolguts companys i companyes,  Després de molts anys de venir cada dia a Mas Bové (ara Mas de Bover), m’ha arribat l’hora de dir: “aquí a terra deixo el gec”.  Això vol dir moltes coses, però per mi, n’hi ha dues que destaquen: la primera, és que m’he fet gran, per no dir vell, amb tot el que comporta que és molt; la segona és que us perdré de vista i vosaltres a mi. Totes dues em dolen molt, no us ho podeu imaginar.  

   Davant la jubilació, la gent reacciona de dues maneres contraposades, cosa que he pogut copsar quan he comentat a amics i coneguts que m’havia arribat el moment. Uns et diuen: “enhorabona”, altres confessen: “quina merda”.  Una cosa és la feina, la producció, el rendiment, el ser útil a la societat i, deixar de ser-ho, per convertir-te poc menys que en un paràsit, la veritat és que no em preocupa ni poc ni molt, atès que tinc el convenciment que de feina en seguiré tenint i potser no me la podré acabar. Però una altra ben diferent és el deixar companys i amics amb els que he compartit una part de la vida durant molt temps.  Dir-ho ara, la veritat és que té poc valor, però si ara encara hi fos a temps, voldria esmerçar els majors esforços per a millorar la convivència al centre de treball, ho veig molt important i necessari al nostre. Vosaltres, que encara hi sou a temps, aprofiteu-lo.  

  Encara que aquest comiat arribarà a molts, no pas a tots, voldria aprofitar per convidar-vos a esmorzar plegats el dia 19. Jo hauria volgut convidar-vos a dinar, però no ha pogut ser, per allò de que hi ha el dinar “d’empresa” aquell mateix dia. (Que en sabem de quedar bé els garrepes!).  Ah!, per si teniu una estona morta davant de l’ordinador, al bloc  http://blocs.tinet.cat/bloc/joan-clave-morell hi podreu llegir les “parides” que, si tinc temps i ganes hi aniré penjant. 

  Un mot encara per a dir-vos que no tinc intenció d’assistir a cap altre àpat de comiat per a mi, no solament per mor de la crisi que estem patint, que ja és important, sinó perquè els meus principis m’ho impedeixen.  Això vol dir que tot el que ens hàgim de dir, ens ho direm divendres. 

   Una forta abraçada a tots i a les dones, molts petons!    

   D’això del final els companys em van fer cas a mitges, és a dir, que no hi haurà un altra dia, però ho van fer aquell mateix dia, reunint-se tots els de la casa, els de Torre Marimón i alguns dels que per una o altre raó se n’havien anat. Alguna cosa havien de fer, ja que entre altres coses, feia temps que treballaven en l’edició d’un vídeo dedicat, en el que hi participaven tots els que es trobaven al Centre els dies que hi acudia el càmera. No em van dir qui era el guionista però intueixo que era un jubilat. Els hi agraeixo molt, però que molt, a tots i especialment a la parella que ho va suar més, no s’ho poden imaginar.

   Al vespre a casa, en la intimitat familiar, muller, fills, jove, gendre i néts em varen posar pel davant 65 raons per les quals no em podia jubilar, de feines, tasques, afeccions, il·lusions i afanys.       

   Un final trist i emotiu. Un començament ... incert.    

   Enguany al nostre poble hem commemorat un fet històric que va afectar als nostres ancestres. Hem fet memòria de que el 1208 el rei Pere I el Catòlic va signar a Osca la Carta de donació de “...Vila-seca, amb els homes i dones que allí avui habiten i els que endavant hi habitaran...”, a favor dels germans Olzina, que venia a ser la confirmació de la que uns cinquanta anys enrere, havia fet el seu pare Alfons I, al cavaller Ramón d’Olzina.          

  No em dec equivocar gaire si afirmo que la immensa majoria dels vila-secans d’avui son descendents d’aquells homes i dones que el rei donava al cavaller, ja sigui un Olzina o qualsevol altre noble i qualsevol altre rei.       

   Els homes i dones donats, segurament que eren tots pagesos, de la gleva o aloers, que en nombre molt escàs vivien, treballaven, patien i morien en aquesta nostra terra, alguns dels quals potser eren descendents d’aquells que, molts segles abans, ja havien patit el domini dels romans, dels gods o dels musulmans, o potser eren pagesos descendents d’altres homes i dones que havien viscut, treballat patit i mor en altres terres sota el senyoriu d’altres barons o sota el domini d’altres cultures.           

  La pagesia va ser un estament a bastament oprimit durant tota l’edat mitjana sempre subjugat als seus senyors, fossin clergues o nobles en qualsevol dels cinc nivells que establien els Usatges, que definia molt clarament els atributs de la noblesa, com aquells que mengen pa de blat cada dia.        

   Per això entre els molts privilegis de la Carta de donació, els pagesos havien d’anar al castell dels Olzina a coure-hi el pa, així de passada ja se’n quedaven la part que els hi tocava, i del bo.

   Mentrestant els pagesos que havien sembrat, conreat i segat el blat sovint s’havien de quedar sense, però a més els hi tocava patir moltes altres prebendes de l’estament nobiliari, els quals, no solament se’n gaudien sinó que en feren mals usos, és a dir, n’abusaven a tort i a dret, i per això hi van haver moltes revoltes com expressió del descontent en tant que víctimes de la opressió feudal.       

   Passen els segles, i nosaltres ens recordem dels reis dels nobles i cavallers, ja que els seus noms son els únics, a manca d’algun bandoler, que podem vincular a la nostra història. Per això els hi dediquem al nom de carrers, de l’esbart i fins i tot d’un centre comercial.        

   Potser hauria estat bé, en els actes commemoratius, no celebratius, dels 800è aniversari, ens haguéssim recordat d’aquells homes i dones que allí habitaven aleshores i els que endavant hi van habitar, i encara que només fos de forma simbòlica –i això si, de bon rotllo- com a mínim podíem haver acabat l’acte protocol·lari, amb el crit de, mori el baró!