En aquests dies de la tardor, que s’han multiplicat les
actuacions a l’antic celler convertit en sala d’espectacles i
museu no puc deixar de pensar en el que havia estat el
meu record d’aquestes instal·lacions tant lligades a la
nostra vida pagesa i en les que durant un parell de cam-
panyes de veremar, hi vaig treballar. 
   En relació al cultiu de la vinya, una de les coses que em
van sorprendre més, va ser el llegir al llibre “Topografia
mèdica de Vila.seca de Solcina” del Dr. Agustí M. Gibert, la
relació de varietats de vinya que hi havia plantades als
1350 jornals de terra vinyaters de finals dels segle XIX i
que produïen 50.000 cargues a l’any. Eren les següents:
Pansal o Cartoxà, Xarel·lo, Pansal vermell, Macabeo negre,
Trepat, Cruixent, Palop, Ull de llebre, Ull de llebre tardà
o Moro, Queixal de llop, Planta bona, Garnatxa blanca,
Cendrat o garnatxa roja, Carinyena o Samsó, Matarona,
Pampol girat, Tarragoní o Salsench, Moscatell, Moscatell
negre, Moscatell vermell, Picapoll, Sumoy blanc, Escanya
gos o esquitxa gos, Sumoy negre, Escanya velles, Magda-
lens, De Sant Jaume, Vidiella, Grumet, Gateta, Planeta,
Martorellas o Planta de Sitges, Malvasia, Malvasia del Bosc
de Valls, Alacantí, Mansella,  Garros, Planta valenciana o
d’en Gorch, Botó de gall, Romà i Tintoré. De totes les quals,
només en recordo mitja dotzena com a varietats cul-
tivades al nostre poble.
   El període entre 1899 any de la fundació de la Societat
Agrícola de Vila-seca i el 1920 que va estrenar-se el celler
de la cooperativa, malgrat ser una època molt difícil, tam-
bé fou fructífera en iniciatives per a millorar l’entorn
agrari del poble.  Ho era complicat en part, perquè la ma-
joria dels pagesos no eren propietaris de les terres que
conreaven i, en concret en el cas de les vinyes ho feien
sota el contracte anomenat de la “rabassa morta”, que su-
posava que el tracte es donava per acabat, quan a la vinya
s’havien mort els 2/3 dels ceps i, sovint, per defensar-se,
l’enfiteuta que era el pagès, quan es moria un cep feia un
murgó o capficat colgant una redolta fent-la sortir al lloc
del cep mort. 
   Per més mal, els vinyaters a mitjans del segle XIX van
patir la plaga de la fil·loxera i com que s’havien plantat
moltes vinyes per proveir a bon preu el nostre vi a França
que havien patit la plaga uns anys abans, el mal fou més
gran. I per acabar-ho d’empitjorar a finals d’aquell segle
arriba a les nos-tres vinyes la malaltia de la cendrosa. 
   Enmig d’aquesta situació, llegim al llibre del centenari
de la Cooperativa Agrícola de Vila-seca que una colla de
joves membres de la Societat “la Renaixença” empren-
gueren la fundació de la Societat Agrícola-Cooperativa, el
primer pas de la qual, fou comprar dues cases a la plaça
de Flix on es va posar la seu social, i que precisament
l’any passat de 2022 l’han venut a l’Ajuntament. Per pa-
gar les dues cases van fer una emissió d’accions a 5 ptes.
cada una amb el que van re-collir  3.500 ptes i per les al-
tres 4.000 necessàries, van fer un crèdit bancari. 
   Aleshores hi havia 182 socis, però no tots havien com-
prat accions, això que el Reglament fixava que només
podien ser membres de la Junta directiva el accionistes. A
les reunions generals hi havia una certa tensió entre al-
guns socis i la Junta, i s’havia reglamentat que en deter-
minats cassos, un soci podia ser expulsat de l’entitat
durant un temps. La So-cietat Agrícola també va tenir una
funció social atès que dis-posava d’una sala per a cafè a
càrrec del conserge i que només l’obria els dissabtes i
diumenges, en un temps que a Vila-seca només ja hi havia
el Fènix, els Obrers, el Centre Catòlic i els cafès de ca
 Benach i la Paloma. 
   El conserge també tenia cura de les vendes del ma-
gatzem, bàsicament adobs, sulfat i sofre, i un cop a l’any
venien arròs comprat al Delta de l’Ebre. També aplega-
ven la collita d’avellanes que després es venien totes
juntes mitjançant sub-hasta. Una altra activitat tangencial
era la fleca, que en aquells temps actuava de forma
coordinada amb les altres que hi havien al poble, tenint
en compte que els preus del pa el fixaven a l’ajuntament
per a tot el poble.  El 1918 el preu és de 5,50 ptes els 8
pans, de 10 quilos de pes. 
   El 1916 es crea el Sindicat Agrícola de Vila-seca, amb
socis de la Societat Agrícola, per això l’any següent, amb
molt bon criteri, es fusionen en una sola entitat, fixant
una quota d’en-trada de 50 pessetes amb facilitats per
fer-ne el pagament de fins a tres anys, prova de que les
butxaques estaven molt buides.  Els anys següents s’ana-
ven admetent nous socis fent-los-hi constar el volum de
collites previst que hauran de portar enterament al
Sindicat.
   De seguida es plantegen seriosament la construcció
d’un celler i el primer acord al respecte és cercar uns ter-
renys apropiats. El novembre de 1917 hi ha 171 socis
que son quasi tots els del Sindicat. Hi comprometen 9.254
cargues, han subscrit 510 accions de 25 ptes. i 217 ac-
cions en treball que sumen 18.175 ptes. S’encarrega el
projecte a l’arquitecte Pere Domènech Roure. 
   Aquell mateix any es compra al Sr. Sicart una finca de
170.000 pams a la vora del castell, a 2 cèntims, és a dir
3.400 ptes. Es constitueix una junta especial per cons-
truir el celler i es reclamarà el 25% de les accions dema-
nades pels socis en concepte de treballs personals per
començar a arreplegar pedra i arena per a la construcció.
 També acorda aquesta junta que cada nou soci faci una
aportació en accions a raó de 5 ptes per carga que culli.
   Es nota una major moguda social de manera que es
demana ampliar el local del cafè que s’ha quedat petit.
Tot i que l’arquitecte Sr. Domènech encara no ha acabat
els plànols se’l requereix que vingui a marcar el terreny
per començar les obres. El Sr. Domènech es retarda i fins
i tot se li dona un termini per lliurar plànols i memòria. 
   El 10 de març de 1919 es comencen les obres d’excava-
ció dels fonaments. Un carro cobrarà 12 ptes i un peó, 4.
Es convoquen els quatre paletes del poble per a que
conjuntament facin l’obra. S’aprova fer un crèdit de
250.000 ptes al Banc de Valls. Per acabar l’obra es farà un
crèdit complementari al mateix banc. Els socis l’avalaran
amb les seves propietats. La junta escull entre les
premses Mercedes i Samora i el 10 de febrer de 1920 es
dona per tancada l’admissió de nous socis ja que s’ha
complert la cabuda del celler. 
   La junta adjudica a Victor Greusard la construcció de les
37 tines de 300 cargues (121,6 litres) per 1.100 ptes cada
una. 
   A primers de setembre de 1920 es comença a rebre ve-
rema i un mes desprès es fa la primera venda de 12.000
cargues de vi blanc a 15 rals per grau i carga. Hi ha una
junta de vendes que decideix. La venda al detall del vi
negre a 40 cèntims el litre i el rosat a 35. Mes endavant es
rebaixa a 30 i 20 cèntims respectivament. 
   I així des de 1920 fins a 1985 s’han anat elaborant les
collites de verema vila-secanes amb canvis substancials
però poc rellevants, com quan els tractors han substituir
els carros, els entoldats van eliminar les portadores i el
teatre s’ha acabat bevent el vi, que sí és  transcendent.
Visca el progrés!


 
Durant la darrera campanya electoral per a les generals
d’enguany, l’oposició criticava al president del govern d’Es-
panya d’haver fet un tracte amb els marroquis cedint-los-hi
tots els drets sobre el Sàhara occidental, que passava a ser
part de l’estat marroquí. No sé exactament quina és la rela-
ció de domini que Espanya tenia sobre aquesta ex-colònia,
però crec que hi havia un consens a tots els nivells de que els
saharauis decidirien el seu futur mitjançant un referèndum,
que era el que el Front Polisario reclamava emprant fins i tot
les armes. 
   A Espanya fins ara tothom respectava aquesta voluntat,
fins i tot els del PP, que ara han recordat que durant els go-
verns d’Aznar i Rajoy, no se’ls hi va passar pel cap prendre la
decisió que ara ha pres Pedro Sánchez.
   A casa hi hem tingut una certa vinculació amb el poble
saharaui, a nivell infantil i jovenívol de de 1993 fins a 2003
que vam tenir nens saharauis als estius: Suiliqui, Lemneia,
Barcalina i Horria van venir en tres anys successius els me-
sos d’agost. Després en Salamu vingué cinc anys seguits
també el mes d’agost. Precisament fa poc ens ha enviat unes
fotos de la seva filla. En reciprocitat, en Jacint va anar dos
cops al campament “El Aayun” i l’Ester i l’Antonio també hi
van fer cap una altre vegada.
   Mitjançant l’associació “Amics del poble saharaui” vam
mantenir aquesta correlació i vam participar a les mani-
festacions fetes per a exigir el compliment del compromís de
convocar un referèndum per a decidir el futur del poble
saharaui, que en cap cas era el que ara ha decidit en Pedro
Sánchez, sinó tot el contrari. 
   Per cert que aquests dies ha “circulat” pel Twitter que a
Canaries hi ha una invasió de marroquins ocupes que els hi
fan por als nadius, perquè sembla que es tracta d’un movi-
ment organitzat. Potser aquesta situació és la que va motivar
 al president del govern a amistançar-se amb el Marroc per a
aturar la “invasió”. En tot cas, no ho va dir expressament. 


 
Recentment va morir Mercè Marin, vídua d’en Pere Molas Sala-
dié, i per allò de que el meu cervell avui està disposat a recordar
les coses d’anys enrere més que no pas les més recents, en
aquell dia  una colla d’alumnes de les aules de la Gent Gran de
la URV a Vila-seca, visitàvem el Castell, em vingué a la memò-
ria la relació que vaig tenir amb un dels fills del comte Sicart. 
   Quan jo era estudiant a l’Escola d’Agricultura de Barcelona
entre els anys 1962 i 1966, igual que tots els demés estudiants,
ens coincidien amb els que ens tocava fer el servei militar ales-
hores obligatori, però amb l’avantatge pels estudiants, que
podien acollir-se a fer les anomenades “milícies universitàries”
que es feien als dos estius després dels dos últims cursos de la
carrera i es completaven amb quatre mesos després. Els dos
estius es feien al campament dels Castillejos a l’Arbolí els del
districte universitari de Barcelona, i acabat l’aprenentatge mili-
tar sortien amb el títol d’alferes o de sergent segons el nivell
d’aprenentatge. 
   Amb la meva lleva, els que hauríem de començar a l´estiu del
1965, es va iniciar una modalitat diferent en aquest servei mili-
tar estudiantil, potser perquè ja hi havia masses alferessos i ser-
gents o ves a saber per quina altra raó, el cert és que es va afegir
al que havien estat fins aleshores les “milícies universitàries”
una altra modalitat dita “excedents de la I.P.S.” als que passats
els dos estius els hi donarien el grau de caporal de primera, és a
dir, classe de tropa, segons el llenguatge militar. 
   Un temps abans de l’inici del primer estiu militar, es van fer
les proves de selecció per si anaven a “milícies” o als “exce-
dents” i a mi em va tocar anar als segons, tot i que la majoria
dels companys dels meu curs van anar als Castillejos. Així, em
em va tocar anar al campament de Talarn on aplegaren gent de tots
els districtes universitaris de l’estat, i per això vam treure’n la
conclusió de que la majoria dels “excedents” estaven mes o
menys compromesos amb l’oposició al règim. En aquest sentit
puc dir que un dels meus companys de curs més implicat amb
l’oposició, l’enviaren a fer la mili a l’Africa. 
   Així que vaig passar els dos estius, a Talarn el primer, i a
Hoyo de Manzanares vora Madrid, el segon. A les tardes ens
feien classes de formació militar i a l’acabar l’estiu, van fer la
llista amb les notes de cada secció des de la més alta fins a la
pitjor. L’ordre serviria pel dret a triar la caserna i lloc on es
podrien anar a fer els quatre mesos de mili restant, i això tenia
per a la majoria l’interès de poder triar la destinació, precisa-
ment en un moment crític doncs havent acabat els estudis
havíem de cercar un lloc de treball. 
   Jo que era poc aimant de la milícia, vaig resultar ser el penúl-
tim de la llista de la meva secció pel que vaig veure que tenia
mal parat anar a la caserna de Tarragona que era on volia anar,
segons havia demanat a la paperassa per a triar la destinació. Al
cap d’uns dies va sortir les llistes d’on havíem d’anar i... oh
sorpresa, jo podia anar a Tarragona del 20 de desembre de 1966
al 20 d’abril de 1967. No ho podia entendre perquè, malgrat la
meva posició al final de la llista de mèrits, era dels pocs que
estaven destinats a la caserna que volien en primera instància.
Quelcom havia passat per poder gaudir d’aquest “miracle”. 
   El pare i Pere Moles eren amics i veïns i sovint en Pere, ales-
hores alcalde, li preguntava per mi. El pare li va dir la meva pre-
ocupació i... vet-ho-aquí la solució. 
   I vaig fer els quatre mesos a la caserna de Tarragona i allí vaig
conèixer el Josep Maria Sicart que també hi era i, com que ell
venia cada tarda cap a Vila-seca al castell on tenia un germà que
si havia posat una granja de gallines, així cada tarda venia amb
ell amb el Seat 1500 que tenia a disposició. Ho vaig recordar a
l’esmentada visita al castell feta aleshores i ho vaig explicar a
alguns dels companys de l’Aula. 
 

 
Recentment va morir Mercè Marin, vídua d’en Pere Molas Sala-
dié, i per allò de que el meu cervell avui està disposat a recordar
les coses d’anys enrere més que no pas les més recents, en
aquell dia  una colla d’alumnes de les aules de la Gent Gran de
la URV a Vila-seca, visitàvem el Castell, em vingué a la memò-
ria la relació que vaig tenir amb un dels fills del comte Sicart. 
   Quan jo era estudiant a l’Escola d’Agricultura de Barcelona
entre els anys 1962 i 1966, igual que tots els demés estudiants,
ens coincidien amb els que ens tocava fer el servei militar ales-
hores obligatori, però amb l’avantatge pels estudiants, que
podien acollir-se a fer les anomenades “milícies universitàries”
que es feien als dos estius després dels dos últims cursos de la
carrera i es completaven amb quatre mesos després. Els dos
estius es feien al campament dels Castillejos a l’Arbolí els del
districte universitari de Barcelona, i acabat l’aprenentatge mili-
tar sortien amb el títol d’alferes o de sergent segons el nivell
d’aprenentatge. 
   Amb la meva lleva, els que hauríem de començar a l´estiu del
1965, es va iniciar una modalitat diferent en aquest servei mili-
tar estudiantil, potser perquè ja hi havia masses alferessos i ser-
gents o ves a saber per quina altra raó, el cert és que es va afegir
al que havien estat fins aleshores les “milícies universitàries”
una altra modalitat dita “excedents de la I.P.S.” als que passats
els dos estius els hi donarien el grau de caporal de primera, és a
dir, classe de tropa, segons el llenguatge militar. 
   Un temps abans de l’inici del primer estiu militar, es van fer
les proves de selecció per si anaven a “milícies” o als “exce-
dents” i a mi em va tocar anar als segons, tot i que la majoria
dels companys dels meu curs van anar als Castillejos. Així, em
em va tocar anar al campament de Talarn on aplegaren gent de tots
els districtes universitaris de l’estat, i per això vam treure’n la
conclusió de que la majoria dels “excedents” estaven mes o
menys compromesos amb l’oposició al règim. En aquest sentit
puc dir que un dels meus companys de curs més implicat amb
l’oposició, l’enviaren a fer la mili a l’Africa. 
   Així que vaig passar els dos estius, a Talarn el primer, i a
Hoyo de Manzanares vora Madrid, el segon. A les tardes ens
feien classes de formació militar i a l’acabar l’estiu, van fer la
llista amb les notes de cada secció des de la més alta fins a la
pitjor. L’ordre serviria pel dret a triar la caserna i lloc on es
podrien anar a fer els quatre mesos de mili restant, i això tenia
per a la majoria l’interès de poder triar la destinació, precisa-
ment en un moment crític doncs havent acabat els estudis
havíem de cercar un lloc de treball. 
   Jo que era poc aimant de la milícia, vaig resultar ser el penúl-
tim de la llista de la meva secció pel que vaig veure que tenia
mal parat anar a la caserna de Tarragona que era on volia anar,
segons havia demanat a la paperassa per a triar la destinació. Al
cap d’uns dies va sortir les llistes d’on havíem d’anar i... oh
sorpresa, jo podia anar a Tarragona del 20 de desembre de 1966
al 20 d’abril de 1967. No ho podia entendre perquè, malgrat la
meva posició al final de la llista de mèrits, era dels pocs que
estaven destinats a la caserna que volien en primera instància.
Quelcom havia passat per poder gaudir d’aquest “miracle”. 
   El pare i Pere Moles eren amics i veïns i sovint en Pere, ales-
hores alcalde, li preguntava per mi. El pare li va dir la meva pre-
ocupació i... vet-ho-aquí la solució. 
   I vaig fer els quatre mesos a la caserna de Tarragona i allí vaig
conèixer el Josep Maria Sicart que també hi era i, com que ell
venia cada tarda cap a Vila-seca al castell on tenia un germà que
si havia posat una granja de gallines, així cada tarda venia amb
ell amb el Seat 1500 que tenia a disposició. Ho vaig recordar a
l’esmentada visita al castell feta aleshores i ho vaig explicar a
alguns dels companys de l’Aula. 
 

 

Acabo de llegir al diari que ahir va començar un vaga indefinida de les

infermeres convocada per un sindicat minoritari per protestar pel conveni

recentment aprovat. Curiosament, ahir també vaig escoltar a la radio

diversos mestres i mestresses en un debat per a la mínima qualificació de

Pisa a l’escola catalana, i es lamentaven de que des del govern de la

Generalitat no s’hagués fet una campanya promocional de la seva professió

com ho havien fet amb les infermeres, entre altres.

   M’ha vingut al pensament l’últim tracte que havia tingut amb alguna

infermera, i no he hagut de remenar gaire la meva malmesa memòria.

Havia sigut justament el passat diumenge en que arribant a Barcelona

d’una visita a la ciutat del centre d’Europa, per tal de celebrar el novè

aniversari dels nets bessons, la Fina i jo vam anar al servei d’urgències d’un

dels grans hospitals de la ciutat, degut a que, potser per culpa del fred, tenia

els dits del peu inflats i vermells, i em feien força mal, tant que la nit

anterior no havia pogut dormir.

   Un cop fet el triatge, em van fer anar a una planta de l’hospital on hi

havia el departament de traumatologia, cosa que al meu entendre, no hi

tenia res a veure amb el meu mal. Però no era cosa de discutir i en tot cas el

que volia és que em poguessin atendre aviat.

   Em van posar a un box amb una llitera. Estava situat en una habitació

normal partida en dos box per una cortina. A l’altre banda de la cortinatge

hi havia un altre pacient a qui no podia veure però sí sentir tot el que

parlaven entre malalt i sanitaris i així vaig assabentar-me que entre altres

danys, tenia un tall a la cara, i el metge li deia que la faria una sutura per a

tancar-li l’escissió. Li enviava una infermera per a netejar-li bé la ferida i

tot seguit li posaria una mica d’anestèsia per no fer-li mal i després li cosiria.

   Vingué la infermera i en veure-li la ferida, li digué que no la veia tant

profunda com per fer-li una sutura. Li semblava que amb una “tireta”

reforçada, es podia tancar la ferida i facilitar-ne la cicatrització. Sembla

que devia anar a comentar-li l’assumpte al doctor ja que, al cap d’un

moment venia a dir-li al pacient, que s’ho havien parlat, i amb una “tireta”

se’n sortiria. I així el van curar.

   Em va “xocar” el coneixement i la destresa de la infermera per solucionar

de la millor manera la cura. I vaig aprofitar l’avinentesa per a demanar-li

que, com que feina una hora i mitja que estava estirat a la llitera sense que

vingués el metge, i el meu mal no era pas res massa greu i menys de

traumatologia, li vaig demanar l’alta voluntària. Li va semblar bé i em

va deixar marxar de l’hospital.

   Comento aquest afer com un desig de lloar les infermeres, que ben s’ho

mereixen.