Joan Clave Morell

   De fet, però, el més important dels passeigs son els vianants, els passejants, que hi van passant un i altre cop, sense pressa i en companyia, ja que no es normal passejar tot sol, cosa que només ho solen fer les persones grans i encara de forma molt escadussera.

   Quan a Vila-seca es passejava pels carrers, en el temps que recordo, val a dir que el col·lectiu humà més abundant, era el de les noies. Les nenes, ja començaven a passejar els darrers anys d’anar a l’escola, i quan en sortien, solien fer un tomb amb la colla. Més tard, quan ja era fosc, sovint es trobaven amb les amigues per escampar la boira aprofitant alguna comanda que els hi havien fet les mares.

   Així que s’anaven fent més grans, aquest hàbit vespertí es mantenia, ja que per moltes, era l’única hora de trobar-se amb les amigues els dies feiners, i era quan els ganàpies que havíem tornat del tros, ens havien arreglat una mica i fèiem tot el possible per veure-les, especialment si en teníem alguna de filada que ens interessava especialment. Normalment, els nois no passejàvem entre-setmana, solíem plantar-nos en alguna cantonada, o qualsevol portalada per on podíem trobar-les i dir-los-hi alguna cosa. Naturalment, els dies de cada-dia, la gent gran que treballava i la no tant gran que tenia alguna feina a fer, no podia perdre el temps pels carrers fent el banderot.

   Els diumenges i festius, era ben diferent. Moltes xicotes anaven a missa, que venia a ser quelcom mig obligat, d’altres, si afegien al sortir i aleshores, anàven a passejar, carrer amunt, carrer avall. Els fadrins, no eren tant de passejar, només quan tenien interès manifest en apropar-se a alguna noia, i quan era així, la resta de la colla en senyal de suport i solidaritat, passejava tan com convenia, perquè l’amic pogués dir alguna cosa a noia que li agradava.

   També passejaven persones més grans i per descomptat les parelles de nuvis en els seus inicis o ja consolidats. Aquests, quan ja anaven sols, sense que ningú hagués d’aguantar l’espelma, moltes vegades tendien a travessar la via, a la recerca d’un aïllament, o com a mínim per la carretera de l’Hort del Pep. Alguns abans de dinar anaven a fer el vermut a la seva societat o a la Fonda.

   Havent dinat, els diumenges que jugaven a casa, els nens, joves i homes anaven al camp de futbol de l’Ateneu, a l’hora de començar el partit i si estaven fins al final. En canvi les noies hi anaven tot passejant més tard, segurament perquè no els interessava massa el joc, i en canvi, els hi venia bé el passeig d’anada i tornada cap el cine. I encara, al sortir del cine, abans de retirar, es feia una passejada, tant ells com elles, per donar una darrera ullada.

   A l’estiu, passejar per la platja també era un costum ben arrelat, tot i que, ben diferent. Per començar, arribar-hi no era tan fàcil com al carrer. Per una banda, els xicots agafaven les bicicletes primer i anys més avant, les motos i cap a Salou o la Pineda falta gent. Per les noies era més difícil i havien de comptar amb la família, la pròpia o la d’alguna amiga i això era més complicat, però en tot cas, també hi arribaven.

   Elles, com sempre, solien passejar més, per la voreta de l’aigua amunt i avall. Els xicots en canvi estaven aparcats on podien veure-les passar i en tot cas només passejaven per anar a ferumejar a la vora d’on s’intuïa o es sabia que prenia el sol o es banyava la mossa objecte de l’interès, d’algú dels de la colla. L’amistat de grup feia que es triés anar tots , a Salou, a la Pineda, a la Platja Llarga o a qualsevol indret en funció de l’interès d’un dels de la colla. Avui per tu, demà per mi.

   Les hores esmerçades en passejar, eren abans, una part molt important de les nostres vides.

   Diumenge passat a les vuit del vespre, vaig travessar més de mig poble pels carrers del cas antic, i en els deu o dotze minuts que hi vaig emprar, només em vaig creuar amb tres o quatre persones i per descomptat, cap de coneguda. Això sol ser propi de cada diumenge al llarg de moltes hores del dia, i també dels dissabtes, bàsicament a les tardes.

    Al inaugurar-se la darrera fase de l’arranjament del casc antic, la passada Festa Major, el nostre Alcalde, ens parlava de la revitalització d’aquest nucli històric del poble, que dit ho sigui de passada, ha estat una feina molt ben feta, i també feia esment a la nova embranzida del comerç que si troba ubicat.

Segurament que devem transitar pels carrers en horaris diferents, ja que tret de les hores en que entren i surten la canalla de les escoles i el temps que son a dins, els carrer son quasi buits de gent i el comerç, més aviat va de cara avall.

   En tot cas, segons la meva personal visió, la gent que va pels carrers, només transita, no passeja. Passejar pels carrers, abans era, quelcom habitual en els nostres pobles i ciutats, potser més als pobles, on hi havia menys distraccions. En aquest sentit, no puc deixar de pensar en com es passejava a Valls fa cinquanta anys, on, entre el Pati i el carrer de la Cort, hi havia tanta gent passejant els diumenges a la tarda que no hi cabia ningú més. Fa uns anys a la veïna ciutat de Reus, que son comerciants de mena, ja volgueren conjugar aquest afany, amb aquella crida promocional: Reus, l’art de comprar tot passejant.

   Anys enrere a Vila-seca es passejava bastant pels carrers, especialment els diumenges, però també una mica els dies entre-setmana als vespres. He sentit explicar que es passejava per tot el que era la general, carrer de la Font, plaça de l’Església, carrer Major i carrer del Carril, segurament perquè era l’únic espai del poble enquitranat, és a dir, sense pols uns dies i sense fang els demés. També hi ha qui diu que a manca de millors distraccions, anar a veure passar el tren, n’era una de suficient per a que grans i menuts anessin fent el trajecte, amb calma i tranquil·litat ja que no hi havien de pujar, és a dir, tot passejant. A més a més en aquest recorregut si trobaven les tres societats i els cafès que eren també llocs de trobada tant els dies festius com els vespres.

   Fins l’any 1950, aquest passeig s’havia de compartir amb el trànsit de la general, el que volia dir que, de tant en tant. Els passejants s’havien d’arrambar a les vores per deixar passar cotxes i camions cada dos per tres. Però des que es va fer la Carretera Nova, la cosa va canviar i es va poder passejar amb molta més tranquil·litat.

   I encara més, es varen obrir nous espais per a passejar, primer els dos extrems del poble, que tot i quedar allunyats del centre, estaven enquitranats i tenien l’ombra de plataners centenaris, i després, la carretera de l’Hort del Pep, avui carrer Galzeran de Pinós i quan s’anava fent es coneixia amb el llenguatge administratiu de “rampa unión”, suposo que perquè enllaçava la carretera nova amb la part de dalt del poble, com si diguéssim a l’antiga Vila-seca de Solcina.

   Curiosament, l’únic tros de carrer que al poble en diem “el Passeig”, al costat de l’església, per allí no hi passejava mai ningú, o al menys del meu record. Potser per no escampar la boira pel damunt del que havia estat el cementiri del poble, ves a saber. 

   Jugar a un o altre joc, era cosa de temporades, de moda podríem dir, i normalment, encetar-ne una de nova, comportava que uns quants es posessin d’acord. Si no n’hi havia un grup  que portés boles, o retrats, o baldufa posem per cas, no es podia encetar temporada.

   No hi havia un temps per a cada joc, fos la primavera, l’hivern o la tardor, i molts anys els costums de les juguesques es repetien dos o tres cops. Això no vol dir que en un moment determinat tots els nens de la plaça d’Estudi juguessin al mateix, està clar, però quan algú començava una nova etapa, al cap d’uns dies la majoria jugàvem al mateix.

   Tots teníem a casa boles, retrats i baldufa i, quan era el temps, ens podíem fer güitus. Els güitus eren pinyols d’albercoc, i el joc consistia en fer un clotet a terra, cada jugador en posava un a dintre, es sortejava l’ordre de tirar i cadascú tirava un güito amb la mà quasi tancada i empenyent amb el dit gros de dins a fora el pinyol cap al clotet per veure si en treia cap dels de dins; si ho aconseguia, es quedava els que feia fora i podia tornar a tirar, en cas contrari, havia de deixar el seu al clotet.

   Amb els pinyols d’albercoc també fèiem xiulets. Calia triar un güito que al sacsejar-lo es notés que l’ametlleta que te a dins anés solta, que se la sentís ballar, aleshores fregant un dels costats en una paret rasposa al cap de poc temps s’aconseguia fer-hi un foradet, i ja es tenia el xiulet, que posat vora la boca a tocar del llavi inferior, bufant, xiulava.

   El joc de boles, consistia en fer grups d’entre quatre i deu jugadors, es feia un rolu més o menys gran segons el nombre de jugadors i a dins s’hi anaven posant les boles arrenglerades. A uns dos metres, es feia una ratlla a terra, perpendicular a la renglera de boles, darrera de la qual es situaven els jugadors per anar tirant el bolot o el palet cap a les boles, feta la tirada, totes les que sortien del rolu se les emportava el que havia jugat. A vegades, el segon o tercer tirador ja se les havia emportat totes, i per tant calia tornar a reomplir el rolu. El més correcte, era tirar amb un bolot de ferro de la mida d’un ou petit de gallina, però totalment esfèric, està clar, el palet era un substitut, ja que els bolots no eren fàcils de tenir. Amb el bolot no s’aconseguien tan bons resultats ja que el bolot rodolava i el palet s’arrossegava donant millor rendiment, per això abans de començar s’havia de triar una o altra andròmina, i jugar tothom en igualtat de condicions. Les boles més normals eren les de fang d’argila, que en dèiem de farinot i les venia la Maria del Sereno, excepcionalment n’hi havia alguna de pedra, però mai de vidre com les que tenen avui els nens i que compren als xinos. Tant abans de començar com en acabat tot el material es transportava a les butxaques dels pantalons, Déu n’hi do el que havien d’aguantar els tirants!

   Jugar a retrats, era exactament el mateix procediment però emprant les cares més amples de les capses de llumins, que nosaltres en dèiem mistos. De capses de mistos, ni havien de dues formes una més senzilla de cartró tou i una altra més bona i més cara, feta amb làmines fines de fusta. Totes dues eren de la Fosforera Española que devien emprar els fosfats de Fos Bucraa al Sàhara. Els cartronets es doblegaven per la meitat i es posaven arrenglerats al rolu, del qual es tractava de fer sortir,  en aquest cas amb una xapa de ferro o un palet dels que eren molt plans. Al contrari de les boles, que rodolavan, sovint els retrats quedaven encavalcats a la ratlla del rolu, i si semblava que hi havia un tros mes gran a fora que a dins es considerava per sortit, però això sovint donava peu a fortíssimes discussions entre els jugadors que, finalment, optaven per demanar a un noi més gran que fes de jutge. A vegades les xapes eren estris aprofitats, però majoritàriament les havia fet un ferrer, i moltes vegades hi havia el nom escrit i algun adornament. Tampoc resultava estrany que amb la mateixa xapa hi haguessin jugat diferents generacions. Hi havia un nen, que en portava una amb un nom escrit que, quan l’ensenyava li venien ganes de plorar, perquè era d’un tiet que havia mort a la guerra.

   A retrats, evidentment ja no si juga i a boles sí, però de ben diferent manera. En canvi les baldufes són pràcticament idèntiques, però no veig que hi juguin com nosaltres en comunitat i de forma competitiva, com era el joc del pigot, al que hi podien jugar tants nens com cabien al voltant d’una rodona, feta a terra d’uns dos metres de diàmetre, i que era una circumferència perfecte ja que es ratllava a terra amb el punxó de la baldufa lligada al cordill, i a l’altra cap del qual, un altre jugador el mantenia immòbil al punt central, mentre es feia la rodona. Al mig, i de forma concèntrica es feia un altre cercle més petit, dins del qual s’havien de fer ballar les baldufes, i procurant que al tirar la baldufa cadascú fes sortir del cercle la d’un altre jugador això sí, sense deixar de ballar. Hi havia dues maneres de llençar la baldufa amb el cordill entortolligat, tirant-la pel damunt de l’espatlla o prop de terra a l’alçada del genoll. Encara hi havia una variant, i és que si algú després de tirar la baldufa havia fallat, podia agafar-la amb la mà plana i sense deixar de ballar, la tirava el cercle central buscant el mateix resultat. Era mes aviat un joc de destresa que no pas competitiu, ja que en acabar cadascú es quedava amb el mateix que tenia al començar, només que, el que havia tret més baldufes del cercle central, marxava més ample que llarg.

   Diuen que a la manifestació érem un milió i mig de persones, és a dir que jo, que era un número, formava part d’aquesta gentada que es va concentrar a Barcelona demanant la independència. Un vint per cent de catalans manifestant-se tots al mateix dia i a la mateixa hora, no és una broma, ni una casualitat. Ha de tenir conseqüències.

   Va ser impressionant veure la gran quantitat d’autocars provinents de ciutats i viles de tot el país, que anaven aparcant pels carrers del’Enxample, i com al baixar, formaven colles de gent entusiasmada cantant i cridant el que volem, tot avançant cap al Passeig de Gràcia.

   De Vila-seca a quarts de tres havíem sortit cinc autocars, que bastant abans de les cinc ja érem al tall, i ben aviat ens vàrem quedar embussats a la cruïlla del carrer València amb el Passeig de Gràcia, i encallats sense poder tirar ni avant ni enrere durant dues hores, que ens van passar volant. Quan ja la capçalera havia llegit els manifests, vàrem poder avançar una mica, tres carrers més avall en poc més d’una hora.

   Al llarg de la meva vida he anar a moltes manifestacions, però com aquesta, cap. Per començar bona part dels assistents, ens havíem de desplaçar de lluny, cosa que no és fàcil, i molts de nosaltres, havíem començat  per apuntar-nos a una llista de reserva per un autocar. Dic això perquè acudir a una crida habitualment es fa de forma anònima, i si no et trobes a cap conegut, sempre pots dir que, que tu no eres d’aquells que cridaven no a la guerra, posem per cas, que casualment passaves per allí, o si tornes a casa estomacat per les porres de la policia, com em va passar a mi, fa molts anys a la plaça de la Catedral, podia dir a l’arribar a casa, que havia caigut per les escales del metro.

   En aquesta manifestació hi havia molt poca gent anònima, no solament per les llistes dels que hi anàvem de lluny, sinó perquè tothom anava inequívocament identificat, majoritàriament amb estelades, o samarretes, o gorres, o qualsevol altre signe extern, fins i tot sabates, que ens lligaven amb la crida i amb el missatge de la pancarta del davant. I això, no ens enganyem, ni ens deixem engatussar, és molt significatiu, i fonamentalment, no pot acabar-se aquí, cal seguir fins arribar a l’objectiu final. 

   A la plaça, hi jugàvem molt al llarg del dia, durant el cicle escolar, a vegades, hi érem tots i d’altres una part. A l’hora del recreo, està clar que hi havia tothom, cosa que no passava a les estones abans d’entrar a classe, o al sortir-ne, i sempre depenia del temps que paràvem a casa per a dinar o berenar.

   Hi havia un cas excepcional, d’un nen que vivia al carrer del Pou, el qual, al sortir al migdia, dinava tant de pressa, que quan els que per anar cap a casa, passàvem pel carrer del Bou, ja el trobàvem que tornava cap a la plaça a jugar, tot i que sovint s’havia d’esperar una bona estona perquè hi comparegués algú.

   Tornàvem a jugar abans de les tres, hora d’entrar a la tarda i després entre cinc i sis, els que anaven al repàs tot berenant. Els que no feien hores extra, no solien quedar-se a la plaça i anaven a jugar pels carrer vora casa seva, o sovint al camp del Casino, que va ser durant molt temps un indret de jocs obligat. De repàs, només en feia el senyor Garriga, és a dir els més grans. El senyor Roig, i el senyor Gimeno marxaven cap a Tarragona, el primer amb el tren i l’altre amb bicicleta.

   Dels jocs que es feien amb pilota, no cal dir que el futbol era el més destacat i es òbviament, dels que ha perdurat en el temps, als patis de les escoles, està clar. No hi podíem jugat massa atès que el camp havia de ser tota la plaça, i com que només n’hi podien jugar poc més d’una vintena, els demés es quedaven sense espai. Les porteries eren les portes de ca Timoteu i ca la Marineta, i mentre els de la primera casa eren molt tolerants, la segona sovint es queixava dels cops de pilota que li embrutaven la porta, i a vegades deixava la porta una mica oberta de manera que si un dels equips feia gol, la pilota entrava dins la casa i llavors, com que estava a l’aguait, tancava la porta i es quedava la bimba, al menys durant uns quants dies. La canalla emprenyada li cantava “Marineta m..., lladre pilotes!, però ella ni cas, tot i que al cap d’uns dies, les tornava.

   El partit s’organitzava al voltant de qui havia portat una pilota de cuiro i de reglament, convenient inflada a la manxa de ca Sarrà o de ca Antolin, que en tenien per inflar les rodes de les bicicletes. Com que de pilota no en tenia tothom que volia, s’havien arriba a fer colles que, posant uns cèntims cadascú en podien comprar una. El equips es formaven a l’entorn de dos capitans, els quals anaven triant alternativament els membres de cada equip, especificant el lloc on havien de jugar només en el cas dels porters. La tria es feia per raons de saber jugar i per amistat i quan ja en tenien prou, es donava per tancada la tria, amb l’emprenyament dels que quedaven exclosos. Com que el joc era de pur entreteniment, no hi havia massa competitivitat i per això no calia que hi hagués àrbitre.

   Un altre joc de pilota, que no calia que fos ni de cuiro ni de reglament era el que en dèiem de la ratlla, que un cop configurats dos equips seguint la pauta del joc de futbol, es feia una ratlla a terra i cada equip es posava a un costat i l’altre. Els capitans es feien a parells o escarsers qui començava a tirar.

   La cosa consistia en que, un d’un equip, sense passar-se de la ratlla que hi havia a terra havia de tirar la pilota a l’altre costat amb l’objectiu de tocar un jugador de l’equip contrari, però de tal manera que tingués dificultat en agafar-la amb les mans. Si el tirador fallava i no tocava cap jugador contrari o aquest, li agafava la pilota sense caure a terra, el que havia tirat, perdia i havia de passar-se a l’equip contrari. Si per contra havia aconseguit tocar un adversari i aquest no havia pogut agafar la pilota, era aquest qui canviava de colla. No vam arribar mai a escatir si el que aturava la pilota ho feia com un porter llançant-se a terra, la jugada es donava per bona o no. Depenia de la tolerància dels capitans. Quan era hora d’acabar, l’equip que tenia més gent havia guanyat.

   Un tercer joc amb pilota, però petita, era jugar als geps. La pilota solia ser de goma massissa d’aquelles que botien molt, encara que darrerament es van introduir les pilotes de tennis. El joc era el més simple del món, es tractava de tirar la pilota tant forta com era possible a l’esquena, sempre a l’esquena, del que tenia mes a l’abast. Sembla ser que el nom li venia de que els que hi jugaven es posaven un tou de roba a l’esquena per apaivagar els cops, de manera que semblaven geperuts. 

   Hi ha moltes vessants de les caceres: la que fa el rei a Botswana, en diuen major, la menor és la que fan els caçadors de conills, perdius, alguna guatlla o tórtora i molt de tant en tant una llebre. Entremig, hi ha les caceres esporàdiques com la del porc senglar, que tot i estar protegit, com els elefants, quan augmenta molt la seva població i surt dels seu hàbitat, s’escampant-se pels conreus i malmetent les collites, se n’autoritza la batuda.

   Al nostre poble (i naturalment en molts altres) hi havia encara la cacera mínima, la d’anar a parar, és a dir la cacera de moixons, generalment amb lloses. Segurament que se’ls deia aquest nom perquè una llosa de pedra amb un bastonet que la mantenia aixecada al que si havia lligat un esquer, era una forma més antiga de caçar moixonets. En altres llocs se’n diuen rateres, encara que no siguin per caçar rates.

   Abans, les lloses es compraven a ca Magí o a cal Pàmies, de fet avui, encara se’n venen pels puestos, fins i tot al Sindicat. N’hi havien de dues mides, segons que els tipus d’ocells a que anaven destinats fossin més grans o més petits.

   Havent comprovat que la molla estigués de bon regent, per enxampar amb força la víctima, el més important era l’esquer.

Se’n solien emprar de dos tipus: els cucs i les alades. Els primers eren els cuquets que normalment es troben sotaterra, i resultaven especialment interessants, i també les llagrimetes, altrament conegudes com cuc filferro, que sent com son lluents, com si anessin untats d’oli, el reflex del sol els feia visibles des de lluny.

   Les alades eren molt millor, especialment perquè es podien emmagatzemar al menys durant unes quantes setmanes dins d’un canut de canya, mentre que els cucs no es podien guardar gens.

   Anar a fer alades, ja era per si mateix tot un cerimonial. Quan després d’un pluja copiosa, d’almenys un pam i mig de saó, sortia el sol, les alades eixamenaven, que no volia dir que fessin cap eixam, però si que sortien del formiguer i abans d’emprendre el vol donaven tombs per terra i es podien agafar, encara que el millor era portar un bon fes i esbotzar el formiguer caçant-les abans de sortir, i així s’omplia el canut abans.

   Amb lloses i esquers, ja es podia anar a parar. Hi havien dues formes de fer-ho: la més habitual era que, qualsevol pagès afeccionat, sempre duia al carro el material a punt, si s’esqueia parava o si tenia altres dèries se n’oblidava. Els pagesos molt treballadors solien dir que els que paraven lloses estaven una mica endropits. L’altra forma era la d’anar a parar, d’un modus quasi professional, amb moltes lloses i anant-les a plantar de bon matí, i al cap d’un parell d’hores anaven a reconèixer, a veure quants n’havien atrapat i ... cap el sarró. Mentre els pagesos posaven els paranys a vora les hortalisses, els paradors a l’engròs, sabien bé els racons vora els arbres on poden fer més bona cacera, ja que solien ser nois grans, que si podien, procuraven vendre la mercaderia.

   Es preparava el parany amb l’ajut d’un aixadó, fent una pendent de terra encarada al sol, així a més de l’esquer, la víctima veia terra fresca i remenada, que millorava l’atractiu.

La terreta solta facilitava l’enfonsar-hi la llosa de manera que només quedava fora el cuc o l’alada, enganxats per una pinça de filferro. A vegades es lligava un cordill entre la llosa i una estaqueta, per impedir que el moixó se la pogués endur amb les darreres forces, que encara li permetien volar.

   Amb el parany a punt, hi anaven caient els barba-roig, les cua-roja, les merles, les piules, els còvits, que eren els més corrents, però també s’agafaven bitxacs, sits, pinsans, gafarrons, alguns passerells i caderneres i fins i tot algún capsigrany. A l’hivern es parava pels tords i els estornells. En canvi les ocells més nombrosos com els pardals i les orenetes, com que eren urbanites que diríem ara, se n’agafaven ben poques, tot i que de tant en tant, algun pardal hi anava caient. Quant a algú li preguntaven com li havia anat, solia respondre: sis de petits i quatre de grossos. Si no n’agafava cap, deia que havia fet porra.

   Encara hi havien altres jocs d’aquesta mena, de saltar sobre un altre acotxat, en concret, almenys dos: un era el mismu i l’altre acotxar i saltar.

   Del primer, el més sorprenent és el nom. Per què en devíem dir així? No he trobat enlloc paraula igual, ni tampoc semblant referida al joc. En canvi, la majoria dels que eren canalla als anys cinquanta a Vila-seca, a qui els hi he preguntat, l’identifiquen amb un entreteniment de l’època escolar, a vegades sense precisar quin. Potser algú ens en podrà dir quelcom.

   El joc del mismu, també consistia en saltar sobre un company acotxat, talment com pel de “a la una posar la manta a la mula...” però sense maltractar-lo. Un cop s’havia sortejat i sabut qui era el que havia de parar, es feia un crestallet de terra al terra, naturalment, i el que s’acotxava ho feia de manera que el seu peu esquerre quedés just al llindar del crestallet.

   La resta de jugadors començaven a saltar-li per sobre amb les cames obertes i sense tocar-lo només que amb les mans, i al botre a terra per donar-se impuls, no podien xafar el crestallet, i si ho feia, en quedava l’empremta deixant-ne testimoni.

   Un cop havien saltat tots, que tant poden ser dos com dues dotzenes, ja que el nombre no feia el cas, el que parava es separava una mica del crestall, fent-ho d’una forma força curiosa: sense moure el peu esquerre, hi posava el dret perpendicular, i movia el peu esquerre fins a la punta del peu dret, i seguidament, tornava a la posició de parar, és a dir, que se’n separava un peu. Així s’anaven fent successives passades, anant-se allunyant el que parava cada cop més del crestallet, fins que algú el xafava o bé no feia el salt correctament. El que fallava, parava i... tornar a començar.

   Hi havia un altre joc, el d’acotxar i saltar, molt més senzill ja que, sense límit de participants, tothom parava i tots saltaven. Es feia una fila sense prioritats, i el primer s’acotxava de la forma tradicional, el segon el saltava i tot seguit s’acotxava dues o tres passes més avant, i el tercer saltava primer un després l’altre i s’acotxava més enllà, i així successivament. A vegades es feien tombs per la plaça o d’altres es tirava carrer amunt o avall.

   D’aquest joc n’hi havia una variant per els més grans o més experts, en el que per comptes d’acotxar-se de forma perpendicular al sentit de la marxa, només s’acotava el cap, de manera que es feia un sal molt més alt posant les mans sobre les espatlles. 

   El joc que quasi a tot arreu era conegut com cavall fort, a Vila-seca, és dèiem jugar a “manga, media manga, mangotero”, i que en algun poble veí, en deien churro, media manga, mangotero. Aquest mot segurament era una deformació de la lògica expressió de “manga entero” ja que abans hi havia la mitja màniga. En tot cas, ja es veu com anàvem de normalització lingüística i de gramàtica.

   Per jugar-hi es feien dos grups d’entre quatre a set o vuit nois, uns per acotxar-se i als altres per saltar, i naturalment els dos capdavanters es jugaven a parells i escarsers a qui li tocava saltar o parar. Un cop feta la tria, els que havien d’acotxar-se organitzaven l’ordre en que es podien situar per tal de posar més entrebancs als que havien de saltar, ja que segons l’alçada dels acotxats les dificultats per encabir tota la colla sobre la filera era major o menor.

   Abans que res, calia buscar-se un coixí, un xiquet neutral, que generalment era de la mateixa escola, qui arrambant l’esquena a una paret, deixava recolzar el cap del primer de la fila sobre el seu ventre, posant les mans amb els dits encreuats per apuntalar-li el front. Tot seguit s’anaven situant els demés, tot encaixant el clatell a l’entrecuix de l’anterior, fins al final.

   Quan tots estaven a punt, començaven a saltar sempre amb cura de no tocar de peus a terra ni després del salt, ni mentre durava l’encavalcament. El que saltava més lluny ho feia el primer i així successivament fins el darrer. Els que saltaven, també seguien alguna estratègia per a perjudicar l’equip contrari, com per exemple, si es veia que, alguns dels darrers podia ser més dèbil, es procurava pujar-n’hi dos o tres sobre la seva esquena per veure si s’esbotzava i per tant, tornaven a parar i reiniciar el joc.

   Després de saltar l’últim, que era el líder, aquest estenia un braç i amb la ma de l’altre, l’anava posant, al canell, al colze i a l’espatlla mentre deia: manga, media manga, mangotero, i tot seguit la deixava en una d’aquestes tres posicions, i aleshores, el líder de la colla que parava, havia d’encertar la posició on havia deixat la ma, si l’encertava es canviaven les posicions, i si l’errava, tornaven a acotxar-se els mateixos. Era normal que si el líder dels que paraven veia que els de dalt estaven a punt de caure retardava la resposta tant com podia, per veure si queien.

   A vegades es feien trampes, i el que havia d’endevinar la posició de la ma del que havia saltat, es conxavava amb algú dels que miraven que li feia senyal i així sempre ho encertava.

   En tot cas, aquest era un joc una mica barroer i per tant només hi jugaven els més grans, i sovint els més petits s’ho miraven als costats amb una certa enveja.

   Al vespre de la passada Festa Major, mentre escoltava l’Alcalde a la Plaça d’Estudi, em vingué a la memòria, com si darrere d’on hi havien plantat les timbales els de la Filharmònica ampostina, hi havia una colla de canalla jugant a posar la manta a la mula. Així, durant una bona estona vaig compartir el discurs de l’Alcalde amb esbrinar quin devia ser el nom del joc. Han anat passant els dies i m’he fet pesat preguntant a uns i altres si sabien el nom d’aquest joc i, tothom recorda com s’hi jugava, però ningú em dona raó del nom. Potser si algú llegeix això, el podrà recordar i dir-me’l. Vagin les gràcies pel davant.

   Es tracta d’un joc menat a l’entorn d’un líder o capdavanter que l’organitzava tot donant les ordres de cada salt, cosa que feia justament quan ell saltava, sempre el primer. Abans de començar es sortejava a qui li tocava parar, i l’ordre de saltar un darrere l’altre després del manaies.

   El que parava, es posava amb l’esquena doblegada per la cintura, els genolls lleugerament flexionats i recolzant els colzes sobre les cuixes per aguantar fort, mentre els altres anaven saltant per damunt de l’esquena, amb l’ajut de les mans, tot obrint les cames deixant-hi entremig el cos de l’ajupit que el saltar, quedava el cap a l’esquerra i el cul a la dreta. I començava el joc:

A la una, posar la manta a la mula. Deia el líder mentre saltava deixant el mocador de butxaca damunt de l’acotxat, i darrere seu els demès havien d’anar fent el mateix, amb cura de no tapar cap dels que ja hi havien posats, i especialment que no caigués a terra, ja que sent així, a qui li queia, li tocava parar. El cos de l’ajupit quedava ple de mocadors nets i bruts, amb mocs frescos o secs. Si algú no portava mocador de roba (els de paper ni es coneixien), està clar que no podia jugar.

A les dos, treure la manta del gos. I tot saltant cadascú havia d’anar recuperant el seu mocador sense fer-ne caure cap dels altres que estaven estesos a l’esquena.

A les tres, callar i no dir res, fins que el rei ho mani: el rei pot enraonar. Mentre anaven saltant un rere l’altre, el capitost burxava als demés per a que caiguessin al parany i diguessin alguna cosa que els faria parar. Quan ja havien saltat tots, aixecava la prohibició i tothom deia alguna cosa, encara que no tingués res a dir.

A les quatre, saltar al catre. Aquesta era una de les tres passades en les que no calia fer altre cosa que saltar.

A les cinc, ning-ning. Al saltar s’aprofitava per donar un cop de cul sobre l’esquena del que parava, cop que s’havia de fer, en el salt, és a dir sense tocar els peus a terra.

A les sis ... Lluís. La segona passada que sortia gratis al que parava.

A les set, cap verd. Al saltar, amb el puny esquerre tancat, es feia un repicó amb l’artell (un bunyolitu), sobre la closca del que parava. El cop era més fort o més suau segons el grau d’amistat.

A las vuit, bescuit. I es feia una sacsada amb les puntes dels dits a refiló sobre el cul de l’acotxat, que solia fer-li una bona sentida segons l’habilitat del que saltava.

A les nou, encara li cou. Per això aquesta era la tercera passada sense càstig.

A les deu, punta de peu. Es feia una passada aprofitant el salt, per donar una patada al cul, amb el peu dret de costat, no pas amb la punta del peu com ho canta el líder, que naturalment, seria més dolorosa.

A les onze, ferro i bronze. En aquest pas, és l’única vegada que es fan les tortures a l’acotxat, abans de saltar, que consistien en fregar el puny tancat sobre l’esquena del parador i tot seguit prémer els dos colzes alhora al seu llom,

A les dotze, la catedral de Burgos s’esbotza. Per acabar, si és que no hi havien hagut faltes o mancances que fessin recomençar el joc amb un altre parador, al saltar, per comptes de passar-se l’acotxat, just, al passar pel damunt si deixa caure al damunt. 

   Sembla que la cosa encara continuava, a les tretze sang i fetge, a les catorze agafa el cagalló i esmorza... però era molt excepcionalment.

   Per això, en general, havent donat el tomb del rellotge, quedava enllestit aquest joc, que era propi del recreo, és a dir que no s’allargava mai més de dues o tres passades senceres, que podien deu o dotze de parcials. Cada vegada que es reiniciava el joc, el que havia parat passava al final de la corrua, la capçalera de la qual era inamovible i l’ordre dels components es modificava segons les penalitzacions, ja que quan algú feia  malament el que li tocava, havia de parar.

   De fet, en realitat, vacances i pagesia son dos termes que no lliguen, al menys al temps en que els pagesos anaven amb carro i animal, als voltants de la meitat del segle passat. Si en general, no es pot dir que fessin vacances, molt menys podien tenir dies lliures els hortolans per l’obligació de regar, collir i vendre la producció, que pràcticament ocupava la totalitat del temps, dies festius inclosos, aquests, al menys en una part.

   Però val a dir, que els pagesos que no eren pròpiament hortolans, i que la seva producció era de l’avellaner al regadiu i la vinya, garrofers, oliveres i sembrat, al secà, si les pluges havien permès el conreu en el temps previst i raonable i naturalment s’havia acabat tot el procés del segar i batre, els cereals, fos blat, ordi o civada, amb els sacs arrenglerats al celler amb unes flors de baladre a la boca fer foragitar les papallones.

   Si durant el mes de juliol s’havia pogut llaurar la vinya, i sobretot, cap al final del mes, els avellaners quedaven replanats abans de la Festa Major, en el període entre aquesta festivitat i la Mare de Déu d’Agost, era temps per a fer unes pseudovacances, o millor, un període de treball més relaxat, que permetia si hi havia bona lluna, anar algunes matinades a les roques, i després portar la família a la platja, amb el carro, que aparcava gairebé a la vora del mar.

   Aleshores, com ningú sortia de casa amb el vestit de bany posat, el carro servia de vestidor per a que els banyistes se’l posessin i un cop acabat el bany, es tornessin a vestir.

   Les famílies  més aimants de la platja, solien aplegar-se amb altres que tenien mas, rafal o caseta per les partides de terra més properes al litoral i com que a l’estiu, tota cuca viu, no era necessari disposar de cambres ni llits, els homes es conformaven amb un bon munt de palla de fesols a sota de qualsevol arbre per protegir-se de la humitat nocturna, les dones i menudalla compartien màrfega a cobert.

   Com que no hi havien botigues a l’abast, es ranxaven amb les fruites i verdures que tenien a l’abast i amb dues dotzenes d’ous, quatre arengades i una botifarra negra baixades del poble, ja ni havia més que suficient, i si s’emportaven una garrafa de setze porrons, encara millor.

   Alguns d’aquests aplecs amistosos o familiars, es feien arribar fins el dia de la Mare de Déu d’Agost, l’endemà, es començava a plegar les avellanes, i a fi de mes es posaven les portadores en remull, per a començar la verema. La feina, no s’acabava mai, les mini vacances, sí.