14
Octubre, 2014
07:31
Poble que no és poble... ja veus.
S’asseu al recer amb el sol a la cara i el plat als genolls, es llesca el pa i s’acosta el vi. Comença a menjar amb molta gana.
- Nosaltres de jovenets, també érem capsorolles i voltàvem amb els amics pels carrers, només els dies de festa, és clar, i amb la colla anàvem a Reus a peu a veure sarsuela o revista al Fortuny, o bé anàvem a la festa major de la Canonja, i per cert t’explicaré una anècdota d’un fet que vaig protagonitzar: Érem el setze d’agost, segon dia de la festa major de la Canonja, havia plogut i per tant, no podíem anar a plegar avellanes, i com que sabíem que a l’Orfeó hi havia un gran ball, hi vam anar, però a l’arribar-hi, resulta que no teníem prou diners per les entrades, així que vaig comprar una sola entrada i amb ella a la mà i el braç aixecat, em vaig plantar davant el porter de manera que ell veiés el taló, i vaig fer senyal als companys que anessin passant. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Que comptes noi em diu el porter? Compto els que han passat sense pagar, perquè jo només tinc la meva entrada, li dono i cap dins. Abans de mitja hora ha havíem creuat el barranc del Castellet empaitats pels joves canongins de l’Orfeó. Ja ho veus, coses de joves. Esperàvem amb delit el carnaval, i sobretot les dues festes majors, que tot el poble les gaudia i xalàvem com no et pots imaginar, i molt menys s’ho poden imaginar el jovent d’avui, que pot dir-se que no saben el que és una festa major, com que la majoria treballen a fora, no tenen festa.
- Els dissabtes i diumenges i els vespres de l’hivern anàvem al cafè, quan ja érem grandets, a jugar al butifarra o al set i mig, i si s’esqueia escoltant els més grans quan parlaven de política, sobretot quan s’apropaven les eleccions, i encara que no en sabíem gaire, potser amb el temps n’hauríem aprés, ja que ens preocupaven els problemes del poble i del país. Quan ja treballàvem solíem comentar amb els amics les menudències de la feina, que si ja teníem quatre retlles a la vinya, o si carregàvem nou portadores al carro... Teníem l’afany de ...
Amb l’estomac ple de truita, pa i vi i els pulmons, de fum, s’ajeu una estona al sac de la palla, sense adormir-se, que el dia és curt encara. Només per pair el dinar.
- No segueixo, que ja veus com m’ho miro massa del meu cantó, i si continuo així, et pots pensar que nosaltres som millors que la gent d’avui, i no és cert i per això no et vull omplir més el cap, no fos cas que t’arribés a capficar tant com ho estic jo mateix. No vull que em passi amb tu com amb els meus companys de tertúlia del cafè, quan encara hi anava, que van acabar per no escoltar-me. Però és que encara no me’n puc fer raó de les transformacions del nostre poble, duta a terme a l’època dels tecnócrates i burocrates, que ja els devíem posar aquests noms en veure el que estaven fent, des dels seus despatxos a centenars de quilòmetres se’ls va posar a la clepsa que el nostre terme s’havia de industrialitzar, perquè les autoritats provincials, sempre cerquen el millor pels seus súbdits els hi ho demanaven. Val més creure-ho que anar-ho a veure! Amb aquest afany els tecnócrates ompliren el cap d’altres persones sovint de més enllà dels Pirineus, perquè fixessin els seus ulls i els seus milions, -que a naltros ens van enlluernar val a dir-ho- per fer fàbriques, al mateix temps que omplien el cap o buidaren l’estomac, d’altres persones també a molts quilòmetres d’aquí, perquè hi vinguessin a viure, sense tenir en compte que el millor favor que els hi podien haver fet, era evitar haver de marxar de casa seva per a venir al nostre poble i voltants, a apilar totxanes primer i omplir-les de família després, tot anant posant llenya al foc per fer fums de tots colors i pudors que surten per les fumeres.
La mula esgarrapa el terra amb les peülles, no sap ben be si per donar-li la raó o per reclamar-li torni a omplir la civadera.
- Així, de la mateixa manera que els seus veïns, els vila-secans, nats i arrelats en aquesta terra, tant seva dels segles dels segles, enlluernats primer per la verdor dels bitllets, esglaiats després al veure que han col·laborat al soterrament dels seus afanys ancestrals i desenganyats del poble, emprèn cadascú pel seu compte, campi qui pugui!, el camí que pot, no el que vol, perquè ja no els hi queda l’arrelament des dels sigles passats, i de malgrat, es veuen transformats en petites peces d’una maquinota que gira i gira sense saber qui la fa brandar.
- Fàbriques
i fums, blocs i pisos, més fàbriques i més carrers plens de gent que no es
coneixen entre ells. Molta claror per fora i molta foscor per dins. Molt soroll
de gent que crida i poques converses, no se sent cap cançó... On vas Vila-seca?
Per que te’n vas i em deixes sol?
Se li fa un nus a la gola, li venen ganes de plorar, sembla que les cames no el portin, s’agafa a la soca d’un cirerer i cau de genolls a terra, sentint com si veus llunyanes el cridessin. Anton! ... Anton!. El treu del seu fixament el brunzit d’una abella, aixeca els ulls i veu com l’insecte es posa damunt d’una flor. La primera flor del cirerer ... aviat estarà tot florit i al cap de dos mesos... cireres madures, i quan ho siguin en portarà el primer grapat a la seva Cisqueta i després farà venir al tros a tots els seus nets perquè les cullin, i aquesta serà la millor recompensa, poder-los-hi donar el fruit de la seva terra que és el seu propi fruit.
Vila-seca, març de 1974
14
Octubre, 2014
07:28
un exemple, l’hauríem seguit. Qui ho sap?
Buit el segon paner de pataques tallades, torna a “la roba” a cercar-ne el darrer, fa un traguet d’aigua fresca, que en aquest temps sempre ho és, del vell càntir de fang negre que va comprar a Verdú, el mateix dia que la mula.
- Seguint els consells de la dona, com sempre, vam repartir els diners fent quatre parts iguales, una per a cada fill i la que quedava per nosaltres, per un si de cas i per la vellesa. El gran, que per aquells temps es va casar, (com que ja no era pagès), va canviar aquella botiga de Salou, que mai vaig saber què ni venia, per uns baixos més grans on hi va posar un supermercat, comprant-se un piset al damunt, d’aquells que fan a Salou, que per obrir una porta s’han d’arrambar dues cadires, perquè així, tant a prop, serien més a sobre el negoci. Ja vas ser-hi, fill meu, damunt del negoci, que fins i tot crec que tenies un forat al trespol de la cambra que donava damunt el prestatge de les cocascoles, perquè no tenies temps ni per baixar per les escales com ho fa la gent. Es clar que, com que el que vas comprar devia valer el doble dels diners que et vaig donar... L’havies de veure, Castanya, venent llaunes i embotits a les turistes amb aquelles panxes i esquenes negres de torrades pel sol, i ell, blanc com un paper d’escriure, que semblava malalt.. Això si, a l’hivern, malgrat que també té oberta la botiga, no va tan atabalat i fins té temps –algún dia- de portar els nens a l’escola. Nens, que quan seran grans, si ha de ser pel voler del seu pare, tampoc estudiaran més del imprescindible, per a poder obrir un altre supermecat dos carrers més amunt.
Abans, quan sembràvem les pataques, aquesta feina, era com una cerimònia a la que hi participava tota la família, menys la mula, que ho fèiem tot a mà. Ell obria el solc amb l’aixada marcant els crestalls, la Cisqueta li anava al darrere posant els talls al solc que el petit cobria amb un bon grapat de fems i entremig dels muntets la noia hi posava una mica de guano i el gran, al darrere ho anava tapant tot, deixant fets els crestalls a punt de regar quan convingués. L’Anton que ara ho recorda, i ho compara amb la feina que han fet avui i té per segur que aquest és el motiu que les “furones” no treballen tant com abans.
- La xiqueta, que aviat ens va fer avis, amb la seva part dels diners, i d’acord amb el seu marit, van decidir enderrocar la casa on vivien i fer-ne una de nova amb totes les comoditats. Els hi va sobrar tot just per a comprar-se un cotxe, dels més grans que hi havia aleshores. Avui, el seu fill –només en tenen un- ja esta acabant l’ensenyament a l’Escola Nacional i l’indueixin a que aprengui a arreglar televisions, ofici en el que hi veuen -els seus pares- un profitós esdevenidor.
Que llarg que se’ls fa el dematí, sense poder enraonar amb cap veí com ho feien abans. Ara els camps resten orfes de vida. Cada ú, ve al tros, fa una feina i se’n va cap un altre tros per no desenganxar l’eina del tractor.
- El petit, que aleshores encara era a casa, va comprar-se un pis –ell en diu un apartament- a la Pineda per a llogar-lo a l’estiu guardant-se diners per a casar-se amb la noia que festejava, que també treballava al mateix banc. Quan arribà l’hora, es va comprar un pis a Tarragona on si han quedat a viure. Ara tenen un noi i una noia, per cert molt espavilats tots dos. Quan arribi el dia, segur que els hi donaran estudis, però ... aquests ja son pelacanyes, i ben arrelats.
Amb l’esquer d’acabar la sembra, aniran a dinar una mica tard, doncs encara els hi manca fer mitja dotzena de solcs, però serà millor deixar-ho llest al matí, i així, havent dinat, no caldrà enganxar de nou.
- De la nostra part, com que no havíem de comprar més terra –qui la treballarà?- ni havíem de comprar cap cotxe i ja ens estava bé la casa on encara hi vivim, varem demanar consell al nostre fill petit per a invertir. Sí, havíem d’invertir perquè llavors era temps d’això, com hi ha el temps d’esporgar o de veremar. I ho vam fer, sense fer cas dels consells, a un banc de Tarragona que oferia moltes garanties i que cada tres mesos, puntualment, ens pagaven els interessos, que aleshores semblaven tota una mesada i ara en tinc, en prou feines, per comprar-me unes espardenyes. Ah! També ens varem apuntar a una excursió, que llavors era obligat, doncs tothom ho feia, de quinze dies pel sud d’Espanya, passant per València a l’anada i per Madrid a la tornada. Semblarà que tornem a fer el viatge de noces, em digué la Cisqueta. Per cert que malaguanyat per a mi aquest viatge, que m’hauria agradat més anar pels camps i parlar amb els pagesos d’aquelles contrades que no pas veient museus, coves, catedrals i carrers plens de gent. Vaja! Que ja no podia aguantar tants dies seguits de portar sabates i corbata. Res, que m’ho vaig passar ben malament, i molt em temo que tu Castanya, sense moure’t de casa tampoc et va anar gaire be. Estic segur que el petit, més de la meitat dels dies devia descuidar-se d’omplir la menjadora de pinso.
Quelcom hi devia haver de cert amb el que l’Anton li deia, perquè la mula, talment com si ho entengués, tot just a l’arribar al cap del solc, s’encara cap el marge buscant amb el morro estirat algun brot de fenàs verd.
- Des d’aleshores ençà, tu i jo hem anat fent els nostres quefers amb calma i tranquil·litat, xino xano, però sense deixar endarrerir la feina, en aquests trosset de terra que avui és tota la nostra vida. Que més volem? Plegats hem assolit una posició social única, som tota una institució, o millor, som ... el record d’un passat encara no massa llunyà. Recordes aquell any que ens volien fer anar tots dos amb el carro a les carretel·les de Sant Antoni? M’hi vaig oposar, perquè tot i sent la única tradició dels poble que els joves encara conserven, i a tots ens agrada força, la nostra presència al mig del batibull del jovent –em volien fer vestir amb brusa i panyos- hauríem estat més motiu de befa que de record.
Per fi han acabat la sembrada, una mica tard, però llestos. Se’n van tots dos cap a “la roba”, desenganxen arada i forcat i un cop arreglada la mula amb la civadera plena, l’Anton despenja el cistell i obre la fiambrera, hi ha fesols i espinacs ja bullits i barrejats. Se’ls fregeix i se’n fa una truita al fogó de les tres pedres amb una flamarada de llenya prima d’avellaner.
- On ens ha portat l’evolució? Estem millor ara que no pas abans? Ni tu ni jo ho sabem, ni crec que ningú ens en pugui donar raó. Sovint penso en els joves d’avui, els meus nets. Quines il·lusions deuen tenir? No ho sé. Els dies feiners, que a mitja tarda ja han enllestit els deures, se’n van al bar a menjar pipes i a jugar amb aquelles màquines de llums i campanetes. Van pels carrers en colles nombroses cridant amb tota la poca solta de que son capaços, esperant el cap de setmana i els més grandets se’n van a lligar –diuen- a les boites de Salou. Criden, beuen, lliguen i tot i que van sempre en colles, en el fons, se senten sols. Quan es fan més grans i troben una noieta que els agrada, s’asserenen i es casen, cercant les comoditats casolanes, en especial la del tresillu. Tenen grans prestatges amb llibres que no llegeixen i de discs que tampoc s’escolten, passen les hores davant la televisió que diuen que no els hi agrada, fumant i bevent, esperant el cap de setmana per agafar el cotxe i la família i anar a desintoxicar-se –diuen- de la vida quotidiana. I aquesta família, aparentment unida, resta aïllada de les altres que l’envolten, moltes vegades sense conèixer els veïns de la mateixa escala i no cal dir que, margenats de la societat. Poble que no és poble... ja veus.
14
Octubre, 2014
07:23
...Mas de Barberans com si fos a l’estiu al temps de
l’avellana.
Ben arrenglerada la llavor al fons del solc, amb els grillets apuntant al cel, la tapen fent el segon solc per un costat i un tercer per l’altre i així queda format el primer crestall. Se’l miren satisfets.
- On és ara tota aquella gentada? Et pots ben creure que, de la mateixa manera que em sento estrany al terme, també m’hi trobo al poble. Quasi no conec ningú. Amb aquest munt de forasters que han vingut, els joves que no els reconec i... els que ja no hi son... com si fos al mig de la plaça de Catalunya a Barcelona. Si no fos pels enterraments on encara hi trobo coneguts, acabaria per no reconèixer ni als de la meva quinta. L’altre dia mateix, a l’enterro del Peret Gitano, vaig trobar-me l’Esteve, que si no fos pels andajos no l’hauria conegut de tant com s’ha engreixat. I el Pepitu, que vell que s’ha fet en quatre dies! Vaig preguntar pel seu pare al noi d’en Ramon i resulta que fa dos mesos que es va ferir i ben malament per cert, segons en digué. I que blanc que s’ha quedat el Pau ... es clar que si em miren a mi, de segur que també em troben ben canviat, però ves, que hi farem?
S’aturen dues o tres vegades al llarg del solc, amb l’excusa d’arrambar una pedra o un terròs, no volen reconèixer que tots dos estan cansats. Diuen que ... per no fer lleubades.
- Però jo estic segur que no he canviat tant com altres del meu gremi. I saps per que, Castanya? No ho saps? Doncs t’ho diré. És perquè tu i jo encara tenim coratge per venir cada dia al tros, i això ens dona un al·licient i una força de voluntat que molts d’ells ja no tenen. L’un perquè ja no li queda terra, l’altre perquè no es veu en coratge d’enfilar-se damunt les eines del tractor de son fill i, alguns també, perquè els quartus els han ensenyorit i tenen la catxassa de passar-se el dia fent nosa per casa seva, o pel cafè.
Han acabat els quatre crestalls que hi caben al bancal, entremig dels avellaners. L’Anton torna a “la roba” a buscar una aixada per arreglar els caps on la llavor no ha quedat ben colgada i, de passada, deixar-ho ben acabat, perquè al regar, l’aigua hi pugui córrer sense destorb.
- Ai els quartus! Tants que n’han entrat al nostre poble i no els hem sabut aprofitar, i a la llarga, ens han servit per ben poca cosa. Hem anat venent el terme a la gent de fora –molts d’ells estrangers- i juntament amb el terme anàvem hipotecant la nostra personalitat i llibertat de poble. Ara, ens hem quedat arraconats i... acabarem arraconats, el temps ens ho dirà. Durant uns anys, a Vila-seca només es parlava de pams i milions. Milions i pams, eren el plat del dia. Els diners, és clar, sempre ens havien volat molt amunt als pagesos, i no els podíem haver, i així que se’ns van posar a tir, ho varem aprofitar, al menys així ho pensàvem aleshores, sense donar-nos compte que amb els pams de terra, també anàvem venent trossets de nosaltres mateixos.
És l’hora de la beguda, per això l’Anton fa un tomet pel tros arrencant uns quants margalls, que surten per tot arreu en aquest temps, per donar-li verd a la mula. Un cop les hi ha tret les arrels, els hi posa a la civadera i li penja al morro.
- A casa mateix, quan varem vendre l’Arena, (ens en van donar seixanta mil duros) semblava que ens havien de tornar bojos, perquè no ens entrava a l’enteniment que d’aquell bocinot de terra, en el que hi collíem vuit o deu quarteres d’olives cada dos anys, ens en donessin tants bitllets. Si, ens el varem pagar molt bé, quin dubte hi ha? I aleshores, ens va agafar la fal·lera, com tots els que feien quartos, de fer obres. En tornar de cal notari i sense arribar a casa ja varem anar a trobar el paleta. Havíem de posar water i dutxa, i l’entrada del carrer, fer-la per una escaleta per no tornar a ensopegar més amb les vares del carro, i fer una sala d’estar per posar-hi un tresillu, i sobretot, obrir portes i finestres. Urgia ara que, a casa, de cop i volta, hi entrés sol i aire. Devíem tenir por que amb l’obagor se’ns florissin els bitllets, perquè d’aire i sol be prou que l’entomàvem cada dia.
Mentre la Castanya va sacsejant la civadera, ell es mira els avellaners, secs encara, amb el cordó estirat, del que el mestraló li va prenent la pols fecunda cap el safrà vermell que l’espera.
- I encara bo que els meus xicots no s’empenyoraren com d’altres, per a comprar-se tractor i tot el que li va al darrere, remolc, cultivador, fresa i màquina d’ensulfatar, ni fer pous artesians i plantar arreu pomeres i presseguers, que sent així, ja estàvem perduts, al menys, jo. Però no, no, va passar tot al contrari. El gran després de convèncer a sa mare i a mi, es va comprar uns baixos a Salou per posar-hi una botiga de no sé que, i com que només treballaré a l’estiu pare, em va dir, a l’hivern us ajudaré a la terra. El petit de moment es va quedar amb mi al terròs, però només amb els peus, que el cap el tenia posat en un banc de Tarragona, on ja hi treballava un amic seu, que l’havia d’avisar quan hi hagués una plaça. Mireu, pare, si no deixo la terra, no em casaré. Fixeu-vos com cap xicota no vol ni tant sols mirar-se un pagès, a més, per la feina, no patiu, que com es fa jornada intensiva, a les tardes vindré a ajudar-vos. Em sembla que ni l’un ni l’altre es deuen recordar del camí per on si ve.
Es mira uns fruiters que té escampats pel mig dels avellaners. Cal que esporgui aviat els presseguers que ja comencen a borronar, i les pereres que no trigaran gaire. Hi fan més nosa que favor, però fa goig a l’estiu portar un cistellet de fruita fresca a la dona.
- Amb el casament de la xiqueta, que tampoc havia triat un pagès, se’ns van acabar els quartos, però no ens va fer patir gens, que feia setmanes que ens festejaven la Carreró i la Garriga que vam acabar venent. Érem al ball i calia ballar la música que tocaven. Si, si, varem arreplegar una senallada de bitllets: Jo li deia a la Cisqueta: noia, que en farem de tanta verdor? Si els nois no m’haguessin deixat, hauríem pogut comprar un bon tros de terra, gran i tot d’una peça, però ni al nostre poble la podríem haver trobat (fins a les Comes es parlava de pams), ni jo tot sol m’ho podia agavellar. Si els nois haguessin tingut l’edat, els hauria fet estudiar, l’un metge i l’altre advocat. Com m’hauria agradat! Encara més que tenir una finca gran, i millor si un cop titulats, s’haguessin quedat a treballar al poble, perquè amb altres com ells, Vila-seca hauria pogut ser el millor poble de la província de Tarragona. Tindríem institut i hospital, tallers i fàbriques nostres (de conserves dels productes del nostre camp i de xocolata d’avellanes) hotels i botigues grans i, moltes coses més, que sé jo? Dels nostres fills en sortirien intel·ligències i artistes, tindríem biblioteca i museu i escriptors que podrien fer un diari nostre, i fins i tot diputats a les Cortes de Madrid si és que se’n diu així, o un altre nom com abans de la guerra i, perquè no? potser també un ministre.
Tornen de nou a la feina, solc amunt i solc avall, colgant la llavor a la terra fèrtil.
- Quin poble, Déu meu! Els amos, sí, els amos ens hauríem fet. Però res, res de res, els meus nois ja eren massa grans, i els que podien, tampoc ho van fer. Es clar que, d’on ens havien de vindre aquests afanys? D’on havíem de prendre exemple? Perquè les famílies adinerades que de tota la vida hem conegut, per tenir arrels, casa i terres al nostre terme, n’han restats molts anys absents i al marge dels nostres quefers i afanys, de la mateixa manera que d’altres fills de la vila que, també absents, han assolit una posició respectable professional o socialment, tampoc han estat a la vora per fer-nos costat ens els moments crítics. Potser si haguéssim vist en ells un exemple, l’hauríem seguit. Qui ho sap?
13
Octubre, 2014
21:46
Com que ara estic una mica endropit amb
l’escriptura, i buidant l’ordinador vell, m’he trobat amb un escrit que vaig
presentar al 2ón. Concurs Literari de l’Agrupació Cultural ara fa 40 anys, i
m’he decidit a penjar-lo al blog. Ara que l’he rellegit, el trobo una mica
carrincló, i possiblement si el tornés a escriure no ho faria amb als mateixos
termes, però tinc per segur, que en aquells temps, l’escrit s’adiu al que
pensava aleshores de com veia el present i futur de Vila-seca.
Tot i presentar-se a un concurs, estava més
que ple de faltes d’ortografia, i el corregir-les amb els meus coneixements
actuals que no son gaire més que les que automàticament fa l’ordinador, de les
que mantinc aquelles que es corresponen a paraules pròpies del nostre poble,
que naturalment, els lectors reconeixeran.
Amb el títol ADÉU, BON AMIC ... ADÉU! el dedicava amb tot l’afecte als vells pagesos de la vila i deia així:
Davant la casa, la mula enganxada
al carro, quieta, l’espera uns instants, com cada dia.
- Be
noia, adéu!
- No t’oblidis de portar-me espinacs i una col, que no en tinc ni una
fulla. I no vinguis massa tard, que encara fa fred.
- No pateixis, dona...
Amb molta catxassa l’Anton tanca la porta del carrer, tot mirant que no
vingui cap cotxe, no tenen paciència, abans d’apropar-se ja piten, puja al
carro, tot donant-se compte que ahir al vespre no va recordar-se de cosir les
llongues, que d’un dia a l’altre se li trencaran (com que ja no tenim baster)
i, donant un copet a la Castanya, –la
Castanya és la mula- emprèn com cada dia el camí de la feina.
Poc a poc, doncs la mula ja és molt vella, va travessant els carrers i
places de la vila, amb cuita de no donar cap rascada als cotxes aparcats,
vigilant que cap criatura si apropi massa, vetllant, encara que no hi veu gaire,
de no ficar-se en un carrer de “direcció prohibida”, i escoltant, doncs encara
té bona orella, que no s’acosti cap vehicle que els pugui atropellar.
Mentre va passant pels carrers, la gent que el coneix li dona el crit.
Si son de l’ofici, li diuen si plourà o que tindrà bon dia, segons s’escau. Les
dones que van a comprar, amb el fillet al coll l’assenyalen. –Mira Jordi,
mira... la muleta. Si es clar, “la” muleta, doncs l’Anton és l’últim pagès de
Vila-seca que va amb carro i animal.
S’atura al Sindicat a carregar un parell de sacs de muníac i, tot just
baixa del carro se’n dona compte: - Mecascun! Ara m’he deixat el paper a casa...
- Mira Demetri, ahir al vespre vaig venir a l’oficina i ...
- No pateixis home, ja me’l portaràs demà. Veges, veges la mula.
- Xo! Xoooo! Aturat.
La Castanya, sense mirar, ha travessat el carrer de cara l’abeurador,
del que n’és única clienta i, quasi se l’emporta el cotxe de línia. Qualsevol
dia l’atropellarà.
Per fi ha carregat els sacs i de nou empren el camí, ben arrambat a la
vorera tot fent senyals amb el braç sense saber ben bé perquè les fa, però així
li sembla que els cotxes aniran més poc a poc i no li faran cap mal, i alhora
ell tampoc en farà a ningú.
Arriba a la carretera al costat de la Tabacalera i veu que avui té sort.
No hi ha cua. El dilluns passat va esperar-se quasi mitja hora. Ja és al camí i
es queda més tranquil, però compte amb les criatures. No sé pas d’un surt tanta
canalla.
S’asseu, es treu un paquet de tabac de la butxaca de l’armilla, parteix
un caldo pel mig i se’n cargola un de prim, perquè així li sembla que no fuma
tant. Fumant i estossegant, camí avall... Cada dia ha d’arrambar-se quatre o
cinc vegades pels entraderos per deixar passar tractors i cauvas. Camí avall...
- Buenu Castanya, ja hem arribat a nostra zona verda oest. (Com que l’Anton es passa el dia sol, des de fa temps, s’ha acostumat a parlar amb la mula, que l’entén prou bé i acostuma a donar-li sempre la raó) Te’n recordes quan d’aquest tros en dèiem encara “Camí de Salou”? Es clar que això era abans del Plan General de Ordenación Urbana, que tant d’enrenou va portar, si dóna, ja fa temps d’això, quan encara era viu el generalíssim.
Desenganxa la mula del carro, li treu el selló i les retrangues, que penja a la mateixa barana i, mentre ho fa, l’animal, seguint el seu costum, comença a caminar cap el rafal que li fa d’estable. Xooo! Aturat dona, i li va a buscar la civadera, l’alfals és de l’Aragó, la palla de Solivella. Amb parsimònia li posa primer el forcat, després, la pollegana...
- No, no et queixis que no fots cop d’ençà que només ens queda aquest “Camí de...”, aquesta zona verda oest. Antes sí que podies tenir raó de queixar-te, és clar que eres més jove, però llavors, havies de llaurar la vinya de la Carreró que varem vendre a aquella fàbrica del fum vermell, o l’olivar de l’Arena que ara hi ha aquells blocs de pisos, o bé els garrofers de la Garriga que està urbanitzat, o els avellaners de secà de les Comes que ens les van prendre els de l’autopista ... llavors sí que pencaves, però ara, res dona, res.
Ja tots aparellats, el cistell penjat a la figuera, se’n van cap el bancal on han de sembrar les pataques. Els fems i el guano ja els van escampar ahir. S’aturen al capdamunt, mirant-se tots dos la tasca que els espera.
- Com ha canviat el
terme, oi? Fixa-t’hi, si mires cap a llevant, només veus dipòsits, tubs i
fumeres, si et gires a llebeig veus com es van acostant les urbanitzacions de
Salou, de cara a mestral només veiem l’autopista amb els seus terraplens i
ponts, que no sé pas perquè l’han aixecat tant i, a tramuntana seguim veient
l’autopista i el poble que es va fent gran. Gairebé no sé si sóc a Vila-seca o
a l’altre part de món.
Obren el primer solc a la vora mateix dels avellaners i, al capdavall, s’aturen. L’Anton se’n torna a “la roba” a buscar el paner on hi té la llavor grillada i tallada. Hauran de prendre paciència tots dos. La mula allà baix tota sola i ell anant posant els talls al solc.
- Encara hi ha matins que, quan m’aixeco del llit, me’n vaig al dormitori dels xiquets, com si encara hi fossin, per cridar-los per armar el carro. Si fa quatre dies de tot això, quan al poble quasi tots érem pagesos. En aquells anys, després de la secada, ens va venir a tots plegats la fal·lera de fer tomaqueres. Te’n recordes Castanya de quantes carretades de tomaques arribaven al poble al capvespre de cada dia? Centenars i milers d’arrobes que portàvem a vendre per quatre xavos... ja se sap, “de Sant Joan a Sant Pere els tomaques fan caguera”. I les cues de carros al veremar, quan s’espatllaven les premses, que omplien la meitat dels carrers del poble. Quanta verema! Al Sindicat van haver de fer aquells cups a fora del celler darrere la màquina de batre i ... al cap d’un parell d’anys ja no s’omplien la meitat dels cups i tines. Llavors sí que érem una bona colla. Carretades de gent a l’avellana, a la garrofa, a veremar i fins i tot a l’oliva. Te’n recordes de la collita després de l’any del fred, que tu vas haver de passar-lo sense garrofes, la collitassa d’olives que hi hagué? Fins i tot van haver de venir els veremadors del Mas de Barberans com si fos a l’estiu al temps de l’avellana.
05
Octubre, 2014
08:36
Des que vaig començar aquest blog m’havia
proposat no posar-me en política, que per mi eren coses passades. Però ahir
escoltant les ràdios i llegint els diaris, se m’anava omplint tant el pap que
em veig amb l’obligació de posar-hi cullerada.
No vull repetir allò que ja s’ha dit tant a
bastament del sectarisme del Tribunal Constitucional que sembla actuar al
dictat del govern Rajoy, i sent així com sembla als ulls de tothom, aquest
procedir és contrari a la democràcia més elemental, i fins i tot, potser esdevé
inconstitucional.
Ens diuen a tort i a dret que la democràcia
rau en el compliment de les lleis, i ens ho diuen a gent de la meva generació,
d’abans i després, que visquérem la “democràcia” en que per llei es prohibia parlar
en català primer i ensenyar-ne després, en que per llei es pogué afusellar als
que havien fet la guerra a l’altre bàndol, per llei es mantingué la pena de
mort, el servei militar obligatori i tantes i tantes lleis de la “democràcia
franquista”. O no ens regien per les lleis que aprovaven “las Cortes”, com el
Fur dels Espanyols, el restabliment de la monarquia, o la llei orgànica de l’Estat
del 1966?.
Ens refreguen dia si i altre també, que la
Constitució obliga, que la Constitució prohibeix... Una Constitució votada per
la majoria dels espanyols. Però s’ha de dir, que la tal constitució fou
elaborada en un entorn en que el soroll de sabres i escopetes arribava a ca las
Cortes, no fos pas que, la fessin massa democràtica. Efectivament la vam votar,
perquè no tenim més remei, o això o res. Es com a la nostra joventut que ens
compràvem un siscents o un doscavalls, i sovint de segona mà, perquè no teníem
altra opció, i aquests vehicles van durar fins que tinguérem opció de millorar.
La democràcia es basa en el vot lliure i és
votant com s’exerceix i com es fa patent.
En canvi sovint, la llei sembla ser que
està... per ignorar-la, i això ho em vist en un ample espectre de situacions,
des que Suárez va legalitzar el PC, cosa que quasi tothom ho va trobar bé, fins
els aprofitats del Consell de Caja Madrid de tiraven de veta de les targes
d’una entitat en situació de fallida i que es va haver de rescatar amb el diner
de tots, cosa que quasi tothom ho troba malament. Perquè les lleis, avui son
d’una manera i de sobte son d’una altra, o ho poden ser, com el cas de la de
l’avortament que es pot modificar en funció de les postures polítiques dels
legisladors.
On no hi ha ni llei ni vergonya, és en la
potineria de la indemnització de 1.350 milions al Florentino, que han de pagar
durant 30 anys els usuaris del gas, per la ineptitud dels governants d’aquests
dos grans partits espanyols que tant defensen la Constitució. Que no hi ha una
llei que impedeixi aquesta barroeria? Tinc entès que si la comissió de govern
d’un Ajuntament dona una llicencia d’obres, amb un informe contrari dels seus
serveis tècnics, i es construeix un edifici de dubtosa legalitat, i algú ho
denuncia als jutjats, si li donen la raó, la construcció s’ha d’enderrocar, i
els costos els han de pagar de la seva butxaca aquells que varen votar
favorablement la llicencia. On son els responsables de la llicencia Castor? Que
hi diu la Constitució i el Tribunal que la vetlla?
07
Setembre, 2014
18:45
LA PROPIETAT DE LES TERRES
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Deia que, normalment es feien capítols quan
els pares deixaven a l’hereu la major part de les seves propietats,
guardant-se’n l’usdefruit. Ara, no serveix pas de res que digui que estic en
contra d’aquesta mena de procedir, que afortunadament ja ha passat a la
història.
Ara bé, en la forma de gestionar les
transmissions patrimonials d’una manera més justa, en els temps que puc
tenir-ne referències, al menys fins arribar a la segona meitat del segle XX,
tampoc no anava pas massa encertat.
Em refereixo només el que afecta al món
pagès i en la titularitat de les terres, que eren objecte de conreu i, per tant,
el que havia de ser el suport i rebost de les cases. La família que tenia
terres, les treballava i de les collites en vivia, però també en cas de
necessitat les podia vendre i superar així un mal moment o els efectes d’una
malaltia.
Això comportava que els propietaris de les
finques, no les amollaven, i així que s’anaven fent grans, encara menys, no fos
cas que les necessitessin per subsistir a la vellesa. Mentrestant així que els
fills se’ls havien anat fent grans, i sobretot quan es casaven, ja els hi
solien dir, generalment de paraula i molt escadusserament de forma documentada,
com en els capítols que s’havien fet
anys enrere, les propietats que els hi deixarien a la seva mort, mentrestant al
casar-se els fills, si marxaven de casa, els hi donaven una part de l’herència
a compte.
Solia passar, que el fill que es quedava a
casa amb els pares, havia de treballar totes les terres encara propietat dels
pares, tant les que un dia seria per a ell, com les que més endavant hauria de
traspassar als seus germans segons la voluntat dels pares propietaris.
Com és lògic, aquest, no tenia gaire interès
en fer millores a la finca que havia de ser per altre germà, ni posar-la en
regadiu si fos el cas, o renovar les plantacions d’arbres, així que el tros
quedava encallat sense treure’n el rendiment que es podria obtenir fent-hi
alguna inversió. Moltes vegades, demanava als seus pares que es desprenguessin
de la finca ja que el germà o cunyat, en trauria més profit, però l’esquer de
mantenir-ne la propietat, per un si de cas, ho feia impossible.
La situació va canviar quan els pagesos van
començar a “cobrar de la vellesa” i per tant van deixar de dependre de la venda
de les collites i si fos d’extrema necessitat de desfer-se de la finca, i com
que de mena, solien ser estalviadors, encara es feien un raconet, que els
donava la tranquil·litat de poder cobrir les necessitats dels darrers anys de
la seva vida, i així podien transferir les terres lliurant-les als joves.
Sovint passava però que els joves, ja no ho eren tant i alhora intuïen que els
seus fills, la següent generació, no tenia cap intenció de dedicar-se al noble
ofici de la pagesia.
Així doncs, a la segona meitat del segle
passat l’agricultura al nostre poble va començar una imparable decadència.
22
Agost, 2014
19:22
Fa uns
dies vaig anar a un casament, i en un d’aquells moments en que els convidats,
anem parlant uns amb els altres i naturalment, amb els nuvis, els hi vaig
preguntar si havien fet capítols i es van quedar bocabadats com dient, ves ara,
amb que ens surt aquest home. El cert és que comentant-ho amb altres convidats,
més grans i fins i tot bastant grans, tenien la mateixa reacció.
Fer
capítols poc abans de casar-se era quelcom habitual en les generacions que ens
han precedit, i actualment, en tant que és contemplat en el dret civil català,
també se’n poden fer, el que no vol dir que sigui quelcom habitual, al
contrari, pràcticament no se’n fan.
No sóc pas
cap expert en el tema, al contrari. Només en sé el que he pogut veure amb els
capítols fets pels meus rebesavis Anton Morell Vidal i Teresa Martí Figueras
l’any 1850, els besavis Anton Morell Martí i Assumpta Adserias Sanahuja l’any
1882, i els meus avis Anton Morell Adserias i Rosa Cardona Garrabè el 1919,
tots tres documents fets amb escriptura notarial pocs mesos abans del casori.
Es tractava
d’una expressió de voluntats, en el sentit de que els pares del nuvi, quan era
l’hereu, feien constar, com si d’un testament es tractés, els bens i propietats
de li donaven, encara que se’n reservaven l’usdefruit mentre visquessin un dels
dos, alhora que amb el rendiment d’aquestes propietats, alhora que es
comprometien a mantenir totes les necessitats dels nous esposos i la seva
descendència.
En un
altre apartat, es feia constar l’aportació de la núvia a la societat que
formaven els pares del nuvi i els nous esposos, dot que podia ser en diners i/o
també amb mobles, robes, etc. especificant-se a vegades amb un detall minuciós
al màxim, fent constar, les mitges, mantellines o mocadors de butxaca que la núvia
portaria a la casa dels sogres quan hi anés a viure.
Aquest
contracte es feia doncs amb un dels fills que tenia els atorgants, és a dir que
els demés, es quedaven a fora de la societat i pels quals se solia especificar,
la quantitat de bens, drets o propietats que es reservaven per donar als fills
restants, ja que, apart de l’hereu, no formarien part de la nova societat
familiar.
En aquest
cas doncs, ja quedava definit el que donarien als altres fills, als quals, això
si, se’ls tractava a tots per un igual. Això vol dir que els capítols servien
de testament, ja que havent deixat ben aclarides les voluntats hereditàries, no
se’n necessitaria pas.
Dels tres
capítols que he vist, la part del dot de la núvia, és ben diferent en cadascun
d’ells. El més normal és el del rebesavi, en el que la seva muller i amb el seu
nom els pares, es comprometen a aportar una quantitat de diners i tot un
reguitzell de vestuari i roba del parament. En canvi el besavi Tonet Ritu, fa a
l’inrevés, com que la núvia era filla d’una viuda amb deu germans i no tenien
recursos, era ell qui li donava cent duros, per a que la núvia pogués fer un
dot de 80 duros. I finalment en el cas dels avis, com que van fer un casament
per duplicat entre dos parells de germans, el dot ja venia a ser una entesa cordial
entre els dos futurs matrimonis i els seus respectius pares.
Als
capítols també si posaven condicions en previsió de coses que podrien passar
tot i no ser desitjables, com per exemple si es fa un trencament de relacions
entre pares i fills, aquests deixarien la casa i tots els drets que tenien, i
serien compensats per exemple, donant-lis una finca. Una altra possibilitat es
que es podria morir l’hereu i en aquest cas la nora seguia com part activa de
la família, però si per cas es tornava a casar perdria tots els drets, que en
el cas de tenir fills, aquests, recuperarien a l’arribar a la majoria d’edat.
Els
capítols doncs, anaven relacionats amb la tradició de l’hereuatge, així que amb
els anys s’ha anat esvaint aquest costum ha perdut interès el fer capítols. Si
en algunes comarques catalanes aquesta pràctica ha persistit, en consonància
també s’ha mantingut l’hàbit de fer capítols.
Pel que fa al nostre entorn, els capítols
matrimonials, ja son història.
12
Agost, 2014
23:53
Visitant les excavacions del Born Centre
Cultural a Barcelona, i fent el recorregut pel que queda de les cases que
estaven plantades en aquell entorn i van ser enderrocades per poder fer la
Ciutadella, després del 1714, els guies expliquen amb tota mena de detalls
quines persones hi vivien o hi tenien els seus negocis.
El cònsol d’Holanda a Barcelona, Joan Kies que
havia arribat a Barcelona a mitjans del segle XVII, amb l’afany de fer negoci
amb las producció i comerç de l’aiguardent, es va fer amb un soci, també
holandès i van llogar la casa Boixadors per posar-hi una fassina per destil·lar
vins de poca qualitat.
Aviat es van assabentar que el centre de
producció de l’aiguardent era el Camp de Tarragona i per això en Joan Kies Hellmont
va fer cap a Vila-seca i l’any 1680, va comprar a la Mitra Tarraconense, la finca
i restes de l’antic castell dels Olzina.
En Kies de va casar amb Maria Àngels Sala,
per cert, una de les set “Dones del 1714” segons el llibre de la Patrícia Gabancho,
i el nou matrimoni compartia la casa de tenia a Pedralbes vora el monestir, amb
la de Vila-seca on, de les runes de l’antic castell, i respectant-ne una part
de la torre, hi havien construït un gran casalot a l’estil i semblança dels
holandesos de l’època.
Antoni Kies Salas, l’hereu, consta com un
dels principals contribuents a Vila-seca, els anys 1747 i 1757 segons consta al
llibre “Vila-seca i Salou: Aspectes econòmics i socials en el segle XVIII” de
Josep Morell. Al mateix llibre consta amb idèntica condició el seu fill Ignasi
Kies Guasch, el 1795.
Als Kies s’atribueix el que a Vila-seca
prengués peu la indústria de l’aiguardent, i al nostre poble, de les fassines
en digueren olles, tant és així que referint-me al mateix llibre d’en Josep Morell,
de les 10 olles que hi havien el 1757, es va passar a 24 l’any 1801.
La família Kies va romandre a Vila-seca fins
que l’any 1899 Antoni Kies Muñoz va vendre la casa a Josefa Torrents Higuera,
viuda d’Isidre Sicart Soler, per a donar-lo al seu fill Isidre que el 1875 el
papa Pius IXè l’havia fet comte. Aquest, va desfer la casa transformant-la en
el castell, tal com l’hem conegut.
11
Agost, 2014
18:13
L’altre dia, amb motiu d’una fotografia
aèria del poble, que va penjar el Pep Aleu al Facebook, vam mantenir un
pica-pica sobre una petita part de seu contingut, en concret de l’Hort del Pep,
no pas del Pep Aleu, és clar. La finca l’Hort del Pep, amb masia inclosa, del
meu record, era propietat del senyor Roig, i era una finca gran, per ser com
era a les parets del poble, situada entre la via del tren i l’Hort del Colomí,
i des de les parets del Castell al carrer del Carril, fins més enllà del desviament
de la general.
Per cert que, en aquesta part de la finca al
costat de baix de la general, si va fer durant uns anys el cos de Sant Antoni,
posant-se a la pista, l’arrauxat nom de “hipòdrom Guerrita” que era el nom d’un
cavall propietat del ramader Joan Graset que anys enrere guanyava totes les
curses del cos de Sant Antoni sempre que el genet fos en Xatruch. Abans de
l’hipòdrom aquesta parada va estar platada de vinya, d’aquells ceps híbrids que
produïen alcohol metílic per comptes de l’etílic que és el que cal.
L’any 1955 es va obrir la que en vàrem dir,
carretera de l’Hort del Pep, que enllaçava el final del carrer del Carril, amb
la general desviada, i aleshores ens vàrem assabentar que la finca estava
dividida per aquesta mateixa carretera en dues propietats, la del senyor Roig a
la part del poble i la de la seu germà, Ambrós Roig Font, la part al llindar de
les vies i que l’Ajuntament va fer per comprar-la sense arribar a un acord.
El principal atractiu d’aquesta finca a tocar
del poble estava en el llac artificial que hi havia, i que nosaltres en dèiem
el “lago”. Aquest embassament que ara està rehabilitat sense aigua, al seu
temps complia el paper que li esqueia, amb les aigües provinents de la mina dita
de l’Hort del Pep, una mina que, tot i ser curta, rajava molt, tant que era
impossible regar amb el dolç. Els mes grans expliquen que quan el llac estava
ple, els amos i els seus amics de Barcelona fins i tot si passejaven amb una
barca. L’aigua va permetre sostenir un arbrat al seu entorn molt variat i
frondós amb espècimens que no es trobaven enlloc més del terme. Amb la secada
dels anys 40 la mina va deixar de rajar i el llac es va quedar buit, i quan la
mina va revenir, ja no es va tornar a omplir. La finca esdevingué un hort,
treballada per mitgers o parcers.
Van ser aquells anys quan la canalla hi
anàvem a jugar, i una de les coses que més ens atreien a més a més del propi
llac sec i els dos ponts de fustes trencades, eren les lianes que penjaven dels
arbres i que ens permetien fer de Tarzan, i patir més de quatre costellades i
algun braç trencat. La finca tenia un encant especial ja que era totalment
diferent als andurrials on la canalla anàvem a jugar. Quan es va arranjar
l’estació i s’enderrocà el magatzem de les mercaderies, es va construir una
paret alta, que barrava el pas des dels terrenys ferroviaris a la finca, així
hi tot, quan la retxa estava tancada, que volia dir que hi havien els amos, ens
espavilàvem per saltar aquesta tanca.
Després la retxa situada davant de la del
castell, sempre estava oberta, atès que el Sr. Roig es va dedicar a la compra
al major d’hortalisses, durant els anys que, amb la revinguda de les aigües la
pagesia del poble tenia una abundant producció de verdures, especialment
tomàquets, bajoques i pebrots. A l’esplanada davant del mas si amuntegaven les
caixes i sacs després de que el mateix senyor Roig anava pesant els embalums en
una petita bàscula. Com que havia de fer diverses pesades, en un paper anava
anotant les lectures dels pesos i tot seguit les sumava, i a tots sorprenia la
seva habilitat de sumar les dues o tres columnes de números alhora.
El mas de l’Hort del Per era gran però no
pas majestuós i estava encarat al mar, més endins i de cara a sol ixent hi
havia la casa dels masovers que eren Martí i la Rosita i entremig quedava una
mena de sot per on es baixaven unes escales per accedir al lloc on entrava
l’aigua de la mina, és a dir que era molt planera. Pel caminal, on més tard si
va fer la carretera, hi havien unes rengleres d’uns baladres que a nosaltres
ens semblaven gegantins i que els nostres pares hi anaven a collir-ne flors per
a posar damunt els sacs de gra com insecticida per protegir-la de la papallona
que el podia malmetre.
Cap al final de la finca, a vora la
carretera nova, hi havia un altre mas petitet, on hi visqueren durant un temps la
família de l’Evarist Amposta, que era de la nostra edat, i al costat mateix si
van instal·lar uns assecadors de cebes que feien patxoca. Quan es va deixar la
tasca d’assecar cebes, van emprendre la de torrar fruits secs i especialment
les llavors del gira-sol, una part de les quals, en Martí Planas repartia pel comerç
del poble especialitzat en les llaminadures.
La família propietària de l’Hort del Pep,
eren de Barcelona i no es van emparentar amb ningú del poble, per això, un cop liquidats
els seus bens (també tenien la propietat del Mas de l’Espinac, avui al terme de
Salou) que segurament han adinerat amb abundor, s’han fet foinedissos, i si no
fos pel nom que s’ha posat al carrer que va per sota l’antic arbrat al voltant
de l’estany, ja no en quedaria gaire cosa.
Per molts dels que sent canalla, hi vam
jugar, anys més tard, quan encara la carretera de l’Hort del Pep no s’havia
convertit en el carrer Galzeran de Pinós, hi havent-hi molt poc trànsit com hi
havia, va ser passeig de festeig per a moltes parelles que cercàvem una mica de
intimitat. Per això, aquesta part del poble tal com surt a la fotografia del
Pep Aleu, esdevé per molts vila-secans un record inoblidable.
03
Juliol, 2014
08:42
L'ALIMENTACIÓ DE LA NOSTRA INFÀNCIA (iVI)
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Per acabar, full fer esment als elements
complementaris que també formaven part de la dieta d’aquells anys llunyans de
la nostra infància.
La llet era també un complement important en
la nostra alimentació, tot i que el seu ús i consum era molt variable d’unes
famílies a les altres, des d’aquelles que no n’empraven mai, fins a les que en
feien un consum diari. La llet es consumia, fresca o condensada. La llet fresca
majoritàriament era de cabra i es comprava diàriament a les famílies que tenien
ramat que solia ser petit com el de la Malena Bisaia o la Maria Teresa Llorens,
o una mica més gran quan el ramat era mixt, com el de Joanet de la llet, que
era el més productiu. De llet de vaca, en venia la Maria Llurba, en bona part
al sanatori del Mas de Plana, i més endavant a ca Rafel van posar una vaqueria
al final del raval del Mar i que venien a la plaça dels Estudis.
Un cop a casa la llet calia bullir-la per
tal d’esterilitzar-la i així podia guardar-se d’un dia per l’altre i fins i tot
uns quants dies. Després de bullida quedava un tel pel damunt, que venia a ser
la nata, que com a tal no coneixíem. Per evitar aquests entrebancs, en moltes
cases, entre elles la meva, empraven la llet suïssa que era com en dèiem a la
llet condensada. Amb l’ajut vingut dels Estats Units, vàrem saber que existia
la llet en pols que ens repartien a les escoles.
La bevíem com a tal, només estant malalts, i
mai amb els afegits de cacau o cafè, i l’ús més generalitzat era per esmorzar
sucant-hi pa eixut, o be galetes o coca els dies de festa.
Dels seus derivats, la mantega i els
formatges, l’ús era molt restringit. Recordo veure un tros de formatge de bola,
groc amb embolcall vermell posat en aquelles formatgeres de vidre i que dies i
dies el veies engarjolat sense que el tall s’anés fent petit. El seu ús estava
limitat a les famílies més de morro fi i amb més recursos. Puc dir, com en el
cas del pernil, que no vaig menjar formatge fins que ja era ben gran.
Per beure a la taula, teníem aigua i vi del
sindicat posat al porró que a l’estiu posàvem en fresc per immersió en una
ferrada amb aigua de la font o del pou. El vi l’havien de tapar ben bé per
evitar que es fes agre, ja que segons l’anyada, era cosa ben normal. Per beure a
la taula també es van popularitzar les litines, “sales litínicas Gallina
Blanca” o “litínicas Dalmau” que eren uns polsets que es barrejaven amb aigua i
li aportaven una mena de gas dissolt que tenia una certa semblança amb la
gasosa. D’una gasosa que també se’n consumia més de tant en tant, se’n
conservava l’envàs per poder tancar hermèticament l’aigua després de
barrejar-hi el contingut de cada bosseta de litines que servien per un litre
d’aigua.
Els afeccionats a l’efervescència a l’estiu
també solien beure sidral, però que al contrari de les litines, el sidral
s’havia de consumir immediatament després de fer la barreja. El sidral es venia
a granel a les botigues de comestibles.
Com a begudes per a ocasions especials o per
acompanyar els panellets, mones de Pasqua, i d’altres pastissos que es solien
fer a les cases, teníem vi ranci i mistela. Del vi ranci a totes les cases en
teníem un carretellet al celler, en el que hi havien les mares, a les que cada
any hi anàvem afegint vi bo, en la mateixa mesura que el consum que es preveia.
La mistela la fèiem també a casa cada any aprofitant el raig d’un most conegut
que sabíem que era ben dolç com de la varietat pansal; en una garrafa de vuit
porrons anàvem a la farmàcia per a que ens hi posessin un litre i quart
d’alcohol, i s’acabava d’omplir amb el most seleccionat. Pels dies de festa
gran, solíem obrir una ampolla de xampany Vimertou, que justament en aquells
anys de la nostra infància, es començava a produir a les caves de cal Tous.
No cal dir que l’oli i el vinagre també eren
de producció pròpia, l’oli molturat al trull del Sindicat o dels particulars
que hi havien al poble, els pagesos en feien un, dos, o els peus que calguessin
pel seu consum, el duien del trull amb zafres que s’abocaven a les gerres de
terra cuita que hi havia als cellers. El vinagre es feia sol, tot i que es
guardava en un carretell al qual si
anaven afegint els culs d’ampolla que s’avinagraven.
En el conjunt d’aquesta sèrie m’he volgut
referir al conjunt de les cases pageses del poble prenent com a referència,
naturalment a ca els meus pares, que és la que vaig conèixer. Naturalment al
poble hi havien algunes famílies que la cosa de la manduca anava d’altre
manera.
El mes passat, una colla de vila-secans vam
anar a Salàs del Pallars, on vam veure unes botigues museu, en les quals hi
havien molts d’aquells productes que hi havia a les botigues en aquells anys de
la postguerra.
Vull acabar com he començat, comparant una
mica l’aleshores amb el que sol passar a les cases actualment, fent esment a
uns costums que s’han perdut. Quan una família s’asseia a la taula per dinar o
sopar, allí tothom estava assegut des d’abans de començar fins que tothom havia
acabat, i quan una criatura deixava de seure a la trona per fer-ho en una
cadira com els demés, tenia el mateix tracte que tothom.
