Joan Clave Morell

   Deia que, normalment es feien capítols quan els pares deixaven a l’hereu la major part de les seves propietats, guardant-se’n l’usdefruit. Ara, no serveix pas de res que digui que estic en contra d’aquesta mena de procedir, que afortunadament ja ha passat a la història.

   Ara bé, en la forma de gestionar les transmissions patrimonials d’una manera més justa, en els temps que puc tenir-ne referències, al menys fins arribar a la segona meitat del segle XX, tampoc no anava pas massa encertat.

   Em refereixo només el que afecta al món pagès i en la titularitat de les terres, que eren objecte de conreu i, per tant, el que havia de ser el suport i rebost de les cases. La família que tenia terres, les treballava i de les collites en vivia, però també en cas de necessitat les podia vendre i superar així un mal moment o els efectes d’una malaltia.

   Això comportava que els propietaris de les finques, no les amollaven, i així que s’anaven fent grans, encara menys, no fos cas que les necessitessin per subsistir a la vellesa. Mentrestant així que els fills se’ls havien anat fent grans, i sobretot quan es casaven, ja els hi solien dir, generalment de paraula i molt escadusserament de forma documentada, com en els capítols que  s’havien fet anys enrere, les propietats que els hi deixarien a la seva mort, mentrestant al casar-se els fills, si marxaven de casa, els hi donaven una part de l’herència a compte.

   Solia passar, que el fill que es quedava a casa amb els pares, havia de treballar totes les terres encara propietat dels pares, tant les que un dia seria per a ell, com les que més endavant hauria de traspassar als seus germans segons la voluntat dels pares propietaris.

   Com és lògic, aquest, no tenia gaire interès en fer millores a la finca que havia de ser per altre germà, ni posar-la en regadiu si fos el cas, o renovar les plantacions d’arbres, així que el tros quedava encallat sense treure’n el rendiment que es podria obtenir fent-hi alguna inversió. Moltes vegades, demanava als seus pares que es desprenguessin de la finca ja que el germà o cunyat, en trauria més profit, però l’esquer de mantenir-ne la propietat, per un si de cas, ho feia impossible.

   La situació va canviar quan els pagesos van començar a “cobrar de la vellesa” i per tant van deixar de dependre de la venda de les collites i si fos d’extrema necessitat de desfer-se de la finca, i com que de mena, solien ser estalviadors, encara es feien un raconet, que els donava la tranquil·litat de poder cobrir les necessitats dels darrers anys de la seva vida, i així podien transferir les terres lliurant-les als joves. Sovint passava però que els joves, ja no ho eren tant i alhora intuïen que els seus fills, la següent generació, no tenia cap intenció de dedicar-se al noble ofici de la pagesia.

   Així doncs, a la segona meitat del segle passat l’agricultura al nostre poble va començar una imparable decadència.

   Fa uns dies vaig anar a un casament, i en un d’aquells moments en que els convidats, anem parlant uns amb els altres i naturalment, amb els nuvis, els hi vaig preguntar si havien fet capítols i es van quedar bocabadats com dient, ves ara, amb que ens surt aquest home. El cert és que comentant-ho amb altres convidats, més grans i fins i tot bastant grans, tenien la mateixa reacció.

   Fer capítols poc abans de casar-se era quelcom habitual en les generacions que ens han precedit, i actualment, en tant que és contemplat en el dret civil català, també se’n poden fer, el que no vol dir que sigui quelcom habitual, al contrari, pràcticament no se’n fan.

   No sóc pas cap expert en el tema, al contrari. Només en sé el que he pogut veure amb els capítols fets pels meus rebesavis Anton Morell Vidal i Teresa Martí Figueras l’any 1850, els besavis Anton Morell Martí i Assumpta Adserias Sanahuja l’any 1882, i els meus avis Anton Morell Adserias i Rosa Cardona Garrabè el 1919, tots tres documents fets amb escriptura notarial pocs mesos abans del casori.

    Es tractava d’una expressió de voluntats, en el sentit de que els pares del nuvi, quan era l’hereu, feien constar, com si d’un testament es tractés, els bens i propietats de li donaven, encara que se’n reservaven l’usdefruit mentre visquessin un dels dos, alhora que amb el rendiment d’aquestes propietats, alhora que es comprometien a mantenir totes les necessitats dels nous esposos i la seva descendència.

   En un altre apartat, es feia constar l’aportació de la núvia a la societat que formaven els pares del nuvi i els nous esposos, dot que podia ser en diners i/o també amb mobles, robes, etc. especificant-se a vegades amb un detall minuciós al màxim, fent constar, les mitges, mantellines o mocadors de butxaca que la núvia portaria a la casa dels sogres quan hi anés a viure.

   Aquest contracte es feia doncs amb un dels fills que tenia els atorgants, és a dir que els demés, es quedaven a fora de la societat i pels quals se solia especificar, la quantitat de bens, drets o propietats que es reservaven per donar als fills restants, ja que, apart de l’hereu, no formarien part de la nova societat familiar.

   En aquest cas doncs, ja quedava definit el que donarien als altres fills, als quals, això si, se’ls tractava a tots per un igual. Això vol dir que els capítols servien de testament, ja que havent deixat ben aclarides les voluntats hereditàries, no se’n necessitaria pas.

   Dels tres capítols que he vist, la part del dot de la núvia, és ben diferent en cadascun d’ells. El més normal és el del rebesavi, en el que la seva muller i amb el seu nom els pares, es comprometen a aportar una quantitat de diners i tot un reguitzell de vestuari i roba del parament. En canvi el besavi Tonet Ritu, fa a l’inrevés, com que la núvia era filla d’una viuda amb deu germans i no tenien recursos, era ell qui li donava cent duros, per a que la núvia pogués fer un dot de 80 duros. I finalment en el cas dels avis, com que van fer un casament per duplicat entre dos parells de germans, el dot ja venia a ser una entesa cordial entre els dos futurs matrimonis i els seus respectius pares.

   Als capítols també si posaven condicions en previsió de coses que podrien passar tot i no ser desitjables, com per exemple si es fa un trencament de relacions entre pares i fills, aquests deixarien la casa i tots els drets que tenien, i serien compensats per exemple, donant-lis una finca. Una altra possibilitat es que es podria morir l’hereu i en aquest cas la nora seguia com part activa de la família, però si per cas es tornava a casar perdria tots els drets, que en el cas de tenir fills, aquests, recuperarien a l’arribar a la majoria d’edat.

   Els capítols doncs, anaven relacionats amb la tradició de l’hereuatge, així que amb els anys s’ha anat esvaint aquest costum ha perdut interès el fer capítols. Si en algunes comarques catalanes aquesta pràctica ha persistit, en consonància també s’ha mantingut l’hàbit de fer capítols.

   Pel que fa al nostre entorn, els capítols matrimonials, ja son història.

   Visitant les excavacions del Born Centre Cultural a Barcelona, i fent el recorregut pel que queda de les cases que estaven plantades en aquell entorn i van ser enderrocades per poder fer la Ciutadella, després del 1714, els guies expliquen amb tota mena de detalls quines persones hi vivien o hi tenien els seus negocis.

   El cònsol d’Holanda a Barcelona, Joan Kies que havia arribat a Barcelona a mitjans del segle XVII, amb l’afany de fer negoci amb las producció i comerç de l’aiguardent, es va fer amb un soci, també holandès i van llogar la casa Boixadors per posar-hi una fassina per destil·lar vins de poca qualitat.

   Aviat es van assabentar que el centre de producció de l’aiguardent era el Camp de Tarragona i per això en Joan Kies Hellmont va fer cap a Vila-seca i l’any 1680, va comprar a la Mitra Tarraconense, la finca i restes de l’antic castell dels Olzina.

   En Kies de va casar amb Maria Àngels Sala, per cert, una de les set “Dones del 1714” segons el llibre de la Patrícia Gabancho, i el nou matrimoni compartia la casa de tenia a Pedralbes vora el monestir, amb la de Vila-seca on, de les runes de l’antic castell, i respectant-ne una part de la torre, hi havien construït un gran casalot a l’estil i semblança dels holandesos de l’època.

   Antoni Kies Salas, l’hereu, consta com un dels principals contribuents a Vila-seca, els anys 1747 i 1757 segons consta al llibre “Vila-seca i Salou: Aspectes econòmics i socials en el segle XVIII” de Josep Morell. Al mateix llibre consta amb idèntica condició el seu fill Ignasi Kies Guasch, el 1795.

   Als Kies s’atribueix el que a Vila-seca prengués peu la indústria de l’aiguardent, i al nostre poble, de les fassines en digueren olles, tant és així que referint-me al mateix llibre d’en Josep Morell, de les 10 olles que hi havien el 1757, es va passar a 24 l’any 1801.

   La família Kies va romandre a Vila-seca fins que l’any 1899 Antoni Kies Muñoz va vendre la casa a Josefa Torrents Higuera, viuda d’Isidre Sicart Soler, per a donar-lo al seu fill Isidre que el 1875 el papa Pius IXè l’havia fet comte. Aquest, va desfer la casa transformant-la en el castell, tal com l’hem conegut. 

   L’altre dia, amb motiu d’una fotografia aèria del poble, que va penjar el Pep Aleu al Facebook, vam mantenir un pica-pica sobre una petita part de seu contingut, en concret de l’Hort del Pep, no pas del Pep Aleu, és clar. La finca l’Hort del Pep, amb masia inclosa, del meu record, era propietat del senyor Roig, i era una finca gran, per ser com era a les parets del poble, situada entre la via del tren i l’Hort del Colomí, i des de les parets del Castell al carrer del Carril, fins més enllà del desviament de la general.

   Per cert que, en aquesta part de la finca al costat de baix de la general, si va fer durant uns anys el cos de Sant Antoni, posant-se a la pista, l’arrauxat nom de “hipòdrom Guerrita” que era el nom d’un cavall propietat del ramader Joan Graset que anys enrere guanyava totes les curses del cos de Sant Antoni sempre que el genet fos en Xatruch. Abans de l’hipòdrom aquesta parada va estar platada de vinya, d’aquells ceps híbrids que produïen alcohol metílic per comptes de l’etílic que és el que cal.

   L’any 1955 es va obrir la que en vàrem dir, carretera de l’Hort del Pep, que enllaçava el final del carrer del Carril, amb la general desviada, i aleshores ens vàrem assabentar que la finca estava dividida per aquesta mateixa carretera en dues propietats, la del senyor Roig a la part del poble i la de la seu germà, Ambrós Roig Font, la part al llindar de les vies i que l’Ajuntament va fer per comprar-la sense arribar a un acord.

   El principal atractiu d’aquesta finca a tocar del poble estava en el llac artificial que hi havia, i que nosaltres en dèiem el “lago”. Aquest embassament que ara està rehabilitat sense aigua, al seu temps complia el paper que li esqueia, amb les aigües provinents de la mina dita de l’Hort del Pep, una mina que, tot i ser curta, rajava molt, tant que era impossible regar amb el dolç. Els mes grans expliquen que quan el llac estava ple, els amos i els seus amics de Barcelona fins i tot si passejaven amb una barca. L’aigua va permetre sostenir un arbrat al seu entorn molt variat i frondós amb espècimens que no es trobaven enlloc més del terme. Amb la secada dels anys 40 la mina va deixar de rajar i el llac es va quedar buit, i quan la mina va revenir, ja no es va tornar a omplir. La finca esdevingué un hort, treballada per mitgers o parcers.

   Van ser aquells anys quan la canalla hi anàvem a jugar, i una de les coses que més ens atreien a més a més del propi llac sec i els dos ponts de fustes trencades, eren les lianes que penjaven dels arbres i que ens permetien fer de Tarzan, i patir més de quatre costellades i algun braç trencat. La finca tenia un encant especial ja que era totalment diferent als andurrials on la canalla anàvem a jugar. Quan es va arranjar l’estació i s’enderrocà el magatzem de les mercaderies, es va construir una paret alta, que barrava el pas des dels terrenys ferroviaris a la finca, així hi tot, quan la retxa estava tancada, que volia dir que hi havien els amos, ens espavilàvem per saltar aquesta tanca.

   Després la retxa situada davant de la del castell, sempre estava oberta, atès que el Sr. Roig es va dedicar a la compra al major d’hortalisses, durant els anys que, amb la revinguda de les aigües la pagesia del poble tenia una abundant producció de verdures, especialment tomàquets, bajoques i pebrots. A l’esplanada davant del mas si amuntegaven les caixes i sacs després de que el mateix senyor Roig anava pesant els embalums en una petita bàscula. Com que havia de fer diverses pesades, en un paper anava anotant les lectures dels pesos i tot seguit les sumava, i a tots sorprenia la seva habilitat de sumar les dues o tres columnes de números alhora.

   El mas de l’Hort del Per era gran però no pas majestuós i estava encarat al mar, més endins i de cara a sol ixent hi havia la casa dels masovers que eren Martí i la Rosita i entremig quedava una mena de sot per on es baixaven unes escales per accedir al lloc on entrava l’aigua de la mina, és a dir que era molt planera. Pel caminal, on més tard si va fer la carretera, hi havien unes rengleres d’uns baladres que a nosaltres ens semblaven gegantins i que els nostres pares hi anaven a collir-ne flors per a posar damunt els sacs de gra com insecticida per protegir-la de la papallona que el podia malmetre.

   Cap al final de la finca, a vora la carretera nova, hi havia un altre mas petitet, on hi visqueren durant un temps la família de l’Evarist Amposta, que era de la nostra edat, i al costat mateix si van instal·lar uns assecadors de cebes que feien patxoca. Quan es va deixar la tasca d’assecar cebes, van emprendre la de torrar fruits secs i especialment les llavors del gira-sol, una part de les quals, en Martí Planas repartia pel comerç del poble especialitzat en les llaminadures.

   La família propietària de l’Hort del Pep, eren de Barcelona i no es van emparentar amb ningú del poble, per això, un cop liquidats els seus bens (també tenien la propietat del Mas de l’Espinac, avui al terme de Salou) que segurament han adinerat amb abundor, s’han fet foinedissos, i si no fos pel nom que s’ha posat al carrer que va per sota l’antic arbrat al voltant de l’estany, ja no en quedaria gaire cosa.

   Per molts dels que sent canalla, hi vam jugar, anys més tard, quan encara la carretera de l’Hort del Pep no s’havia convertit en el carrer Galzeran de Pinós, hi havent-hi molt poc trànsit com hi havia, va ser passeig de festeig per a moltes parelles que cercàvem una mica de intimitat. Per això, aquesta part del poble tal com surt a la fotografia del Pep Aleu, esdevé per molts vila-secans un record inoblidable. 

   Per acabar, full fer esment als elements complementaris que també formaven part de la dieta d’aquells anys llunyans de la nostra infància.

   La llet era també un complement important en la nostra alimentació, tot i que el seu ús i consum era molt variable d’unes famílies a les altres, des d’aquelles que no n’empraven mai, fins a les que en feien un consum diari. La llet es consumia, fresca o condensada. La llet fresca majoritàriament era de cabra i es comprava diàriament a les famílies que tenien ramat que solia ser petit com el de la Malena Bisaia o la Maria Teresa Llorens, o una mica més gran quan el ramat era mixt, com el de Joanet de la llet, que era el més productiu. De llet de vaca, en venia la Maria Llurba, en bona part al sanatori del Mas de Plana, i més endavant a ca Rafel van posar una vaqueria al final del raval del Mar i que venien a la plaça dels Estudis.

   Un cop a casa la llet calia bullir-la per tal d’esterilitzar-la i així podia guardar-se d’un dia per l’altre i fins i tot uns quants dies. Després de bullida quedava un tel pel damunt, que venia a ser la nata, que com a tal no coneixíem. Per evitar aquests entrebancs, en moltes cases, entre elles la meva, empraven la llet suïssa que era com en dèiem a la llet condensada. Amb l’ajut vingut dels Estats Units, vàrem saber que existia la llet en pols que ens repartien a les escoles.

   La bevíem com a tal, només estant malalts, i mai amb els afegits de cacau o cafè, i l’ús més generalitzat era per esmorzar sucant-hi pa eixut, o be galetes o coca els dies de festa.

   Dels seus derivats, la mantega i els formatges, l’ús era molt restringit. Recordo veure un tros de formatge de bola, groc amb embolcall vermell posat en aquelles formatgeres de vidre i que dies i dies el veies engarjolat sense que el tall s’anés fent petit. El seu ús estava limitat a les famílies més de morro fi i amb més recursos. Puc dir, com en el cas del pernil, que no vaig menjar formatge fins que ja era ben gran.

   Per beure a la taula, teníem aigua i vi del sindicat posat al porró que a l’estiu posàvem en fresc per immersió en una ferrada amb aigua de la font o del pou. El vi l’havien de tapar ben bé per evitar que es fes agre, ja que segons l’anyada, era cosa ben normal. Per beure a la taula també es van popularitzar les litines, “sales litínicas Gallina Blanca” o “litínicas Dalmau” que eren uns polsets que es barrejaven amb aigua i li aportaven una mena de gas dissolt que tenia una certa semblança amb la gasosa. D’una gasosa que també se’n consumia més de tant en tant, se’n conservava l’envàs per poder tancar hermèticament l’aigua després de barrejar-hi el contingut de cada bosseta de litines que servien per un litre d’aigua.

   Els afeccionats a l’efervescència a l’estiu també solien beure sidral, però que al contrari de les litines, el sidral s’havia de consumir immediatament després de fer la barreja. El sidral es venia a granel a les botigues de comestibles.

   Com a begudes per a ocasions especials o per acompanyar els panellets, mones de Pasqua, i d’altres pastissos que es solien fer a les cases, teníem vi ranci i mistela. Del vi ranci a totes les cases en teníem un carretellet al celler, en el que hi havien les mares, a les que cada any hi anàvem afegint vi bo, en la mateixa mesura que el consum que es preveia. La mistela la fèiem també a casa cada any aprofitant el raig d’un most conegut que sabíem que era ben dolç com de la varietat pansal; en una garrafa de vuit porrons anàvem a la farmàcia per a que ens hi posessin un litre i quart d’alcohol, i s’acabava d’omplir amb el most seleccionat. Pels dies de festa gran, solíem obrir una ampolla de xampany Vimertou, que justament en aquells anys de la nostra infància, es començava a produir a les caves de cal Tous.

   No cal dir que l’oli i el vinagre també eren de producció pròpia, l’oli molturat al trull del Sindicat o dels particulars que hi havien al poble, els pagesos en feien un, dos, o els peus que calguessin pel seu consum, el duien del trull amb zafres que s’abocaven a les gerres de terra cuita que hi havia als cellers. El vinagre es feia sol, tot i que es guardava en un carretell  al qual si anaven afegint els culs d’ampolla que s’avinagraven.  

   En el conjunt d’aquesta sèrie m’he volgut referir al conjunt de les cases pageses del poble prenent com a referència, naturalment a ca els meus pares, que és la que vaig conèixer. Naturalment al poble hi havien algunes famílies que la cosa de la manduca anava d’altre manera.

   El mes passat, una colla de vila-secans vam anar a Salàs del Pallars, on vam veure unes botigues museu, en les quals hi havien molts d’aquells productes que hi havia a les botigues en aquells anys de la postguerra.

   Vull acabar com he començat, comparant una mica l’aleshores amb el que sol passar a les cases actualment, fent esment a uns costums que s’han perdut. Quan una família s’asseia a la taula per dinar o sopar, allí tothom estava assegut des d’abans de començar fins que tothom havia acabat, i quan una criatura deixava de seure a la trona per fer-ho en una cadira com els demés, tenia el mateix tracte que tothom. 

   Amb el tall, passava una cosa: com que solia ser més petit que la resta de les menges, era com a més desitjat. A més a més, no hi havia generalment una rutina establerta atesa la provinença de les viandes.

   En aquest cas, també hi havia una part important d’autoconsum, però en un percentatge menor. Per un costat, la majoria de les cases teníem aviram, quasi sempre gallines i rarament ànecs, i també conills que generalment s’alimentaven de la producció pròpia, ja fossin grans  d’ordi o moresc o moltes de les deixalles que feien cap al corral per l’aviram o senzillament llecsons, bords de vinya o qualsevol altre vegetal adient, que portàvem del tros. Parlant en termes professionals diríem que se’n feia cria i engreix. L’aviram campava pel corral i feia la feina en uns ponedors, i acabava el dia als joquers. Els conills i conilles estaven engabiats en recintes de tela metàl·lica en els quals si habilitaven les llorigueres per a la cria. Per cert que qui tenia un bon mascle, el deixava pel veïnat. Molt poques cases tenien alguna mena de bestiar més gros com bens, cabres o tocinos, com en dèiem als porcs o garrins.

   Les gallines ens donaven ous i carn i normalment arribaven a la taula quan ja eren velles i deixaven de pondre i alhora de posar-se lloques. Els pollastres en canvi se solien menjar més tendres, i en aquells anys era una menja de festa major. Recordo que en els dinars de casament a les fondes, el plat fort solia ser pollastre rostit. Els ous es menjaven sovint a les temporades ponedores, ja que la producció empenyia el consum, sent les truites amb totes les variants, qui visitaven mes cops les taules, tot i que els ous ferrats, durs o de partera també hi feien cap, de tant en tant.

   En el mateix àmbit de provinença hi podem incloure la cacera, en el cas dels membres de les colles de caçadors. No cal dir que durant la temporada, anaven ben servits de conills, perdius, guatlles i fins i tot algun ànec coll verd que passava pels estanys. Però també el comú dels pagesos feien les seves caceres menors, em refereixo als moixons i als cargols i als cargolins. Parar lloses era ben habitual per part de la majoria dels pagesos com ja ho vaig explicar temps enrere, i plegar cargols també, tot i que, a les hortes, no calia fer res mes que anar-los agafant de les parts baixes de les plantes tot aprofitant el conreu, s’anaven plegant les regines, cristians i bovers que es guardaven a les cargoleres de vímet, que tothom tenia a l’abast. No calia anar a buscar-los pels marges després de la pluja. Els cargolins, tampoc, només calia resseguit els fonolls o les carxoferes seques i aviat havies omplert el cistell.

   Naturalment que en el consum de les viandes comprades, hi havien força variants, segons els costums de cada casa, influïts pel seu poder adquisitiu, però en general, estava en boga allò de preguntar si tenia algun malalt a la família qui anava a la carnisseria a comprar talls de carn de la cuixa, llonzes o de la ronyonada dels bens. Si moltes famílies només compràvem sang i fetge, la resta devia quedar pels malalts o benestants.

   Amb el tocino passava quelcom semblant ja que les compres més sovintejades eren, les botifarres blanques o negres, la llangonissa, la cansalada i les costelles, per això, algú es devia menjar els lloms i el pernil. De pernil a casa, no en vaig veure fins que ja feia anys que portava pantalons llargs. Això que el pernil es podia conservar bastant bé, millor que no les carns fresques que es guardaven a l’armari viander. Era un armari senzill que pel davant que era la porta i els costats estava envoltat d’una tela metàl·lica fina per facilitar la ventilació i protegir el contingut de les mosques, que tenien una dèria en pondre els ous sobre les carns. L’armari viander es col·locava a l’exterior de la casa prop de la cuina però a cobert i van ser útils fins l’adveniment de les neveres de gel.

   El que no es posava a l’armari viander era el peix. Una part perquè el compraven salat, com el bacallà o les arengades, o enllaunat com les sardines i la tonyina, i el fresc, perquè s’havia de consumir el mateix dia si no es volia malmetre.

   Recordo una dita d’aquells temps en relació a la qualitat de la mercaderia, que venia dir: “peixatera punyetera que m’has dat el peix pudent / si no em tornes la pesseta, ho diré a tota la gent”. Les peixateres venien de Cambrils amb el cotxe de línia del Mateu, i amb dues ferrades i una romana, es passejaven pel poble anunciant la mercaderia: sardines, molls, verat, musclos, pelaies, peixell ... i quasi mai gambes, rap, llangostins o gadegancs. D’entre elles, destacava la Quima, que era la més gran i alhora més deseixida i amb una veu que es sentia des de l’altre costat del poble. Un cop acabada la ronda, feien cap a les peixateries, que uns anys després quedaren obertes per a la venda fixe. Això era abans d’obrir el mercat als baixos de les escoles, i de ser transformades en el club d’escacs i col·legi electoral, per acabar enderrocades tal com son ara.

   Quan el temps ho permetia, al poble hi havia un bon nombre d’homes, que acudien al roquer a fer cacera de musclos i xepellines o barretets, i els més agosarats es tiraven a l’aigua a la recerca i captura de pops, que donaven més feina per coure’ls que no pas de pescar-los. Havia sentit dir que més anys enrere anaven a pescar amb petards i que algú hi havia perdut la mà, si no s’espabilava en deixar anar a temps el petard. Després de la guerra, la pólvora anava molt controlada i aquesta mena de cacera es va acabar.

   El tall era doncs, tota aquella menja sòlida d’origen animal i que en certa mesura, alegrava la monotonia de la manduca hortolana que ens era pròpia.

   A més dels aliments referits, també hi havia consums d’una certa consideració en les verdures de temporada, especialment les faves al seu moment, que ja he esmentat, i també les amanides sobretot a l’estiu.

   Les amanides més o menys variades, tenien com a base l’enciam, el tomàquet, el pebrot i la ceba o els ceballots segons l’època de l’any, afegint-s’hi a vegades olives, raves i poca cosa més. Les olives eren arbequines confitades a casa, naturalment. Sovint les amanides eren menges complementaries d’altre plat, posant-se una safata al mig de la taula per a que tothom n’anés agafant.

   L’enciam era d’aquell de fulla llarga, sense que tingués un nom especial, en canvi els tomàquets, tenien nom de totxo o de Benach, sent aquests segons els preferits a les amanides. Els pebrots i les cebes tampoc tenien distincions varietals, tot i que els pebrots venien a ser com els de morro de vedella i les cebes blanques o morades, sense diferenciar si eren de calçot o de Figueres, i per descomptat que d’això de la calçotada, ni seméncies. En el cas dels pebrots, tampoc es coneixien els llargaruts italians, ni els de Padrón, les úniques variants, eren les pebrines de romesco i els bitxos.

   Parlant de romesco, a l’hivern es feia l’escarola amb romesco, que tenia molts adeptes especialment entre els qui ens agradava la picantor.

   Les verdures com acompanyants del tall, se solien fer fregides, especialment el tomàquet que era l’acompanyant per excel·lència, però també es fregien els carbassons i les albergínies tallades a dernes, i no cal dir, que tot barrejat, es feia la samfaina. A l’hivern, els espinacs tenien un paper important ja fossin fregits després de bullits, sols, o barrejats amb fesols. Amb els que, separadament o tots junts, també se’n feien truites. Els tomacons substituïen els tomàquets durant bona part de l’hivern, ja que tothom en tenia de penjats els enfilferrats que penjaven dels cairats ja fos a les golfes o al celler.

   Els moniatos, com que son tubercles, podien ser una alternativa a les patates, però son tan diferents que no les podien pas substituir. Com a plantes, tenien avantatge, ja que  abans d’arrencar-les a finals d’estiu, es segaven i servien per alimentar els conills. Els moniatos, quan es portaven cap a casa, es conservaven en recipients que solien ser portadores velles, barrejats amb arena, i d’allí se n’anaven retirant durant tot l’hivern. Com que resultaven ser dolços, tantseval els blancs com els vermellosos, a la taula només es menjaven fregits i ben salats, però el seu ús més característic era, cuits al caliu per a menjar per berenar a l’hivern, anant-los buidant amb una cullereta. De carbasses també se’n menjaven tot i que a molta gent no els hi agradava, es consumien com a farinetes.

   No cal dir que totes les verdures esmentades com les fruites a les que m’hi referiré tot seguit, eren de collita pròpia, i la major o menor presencia de cadascuna d’elles venia condicionada pels gustos i preferències de cada família. Els únics condiments emprats que es compraven, eren la sal i les espècies, ja que l’oli i el vinagre, també eren casolans.

   Pel motiu de ser de producció pròpia, una part de la fruita fresca consumida solia ser de plantes bordes com els cirerers, els presseguers que eren primerencs o tardans, però sense nom fins que van arribar els benvinguts o els de l’Elies, una bona part de les pruneres també eren bordes encara que fossin negres, grogues o verdes, i dels tarongers, tot i que es distingien els de verd-dolç i les sanguines, encara no havien arribat els navels sense pinyols. Els mandariners també, així com els nesprers, codonyers i albercoquers.

   En canvi a les pomeres i pereres sí que hi havien diferents varietats. De les pomeres teníem les vermelletes d’estiu, les del ciri, les glaçades i les de pell de diable que es conservaven durant una bona part de l’hivern. De les pereres, hi havien les de Sant Joan, les de Sant Pere verd, les tendrals i potser alguna altra més tardana. Les figueres en general solien tenir el nom del color de la pell, però se’n distingien las de tres fan carga, que és una figa-flor i les pròpiament figues, amb noms com mamella de monja, cuixa de dona i algun altre nom descriptiu, com de la gota de mel. De la vinya, hi havia el moscatell i el pansal que s’assecava penjat a les golfes, després d’escaldar-lo, per a fer-ne panses, tal com es feia amb les figues per fer-ne secallons.

   Les panses i els secallons ja eren del grup de les fruites seques com les avellanes, nous i ametlles, que es podien menjar tot l’hivern, al contrari que les fruites provinents de plantes herbàcies, com les maduixes, síndries i melons, que s’havien de consumir de seguida, encara que hi havien alguns melons que si es podien conservar en llocs frescals, arribaven fins per Nadal.

   Hi havia un salt, pel que fa a les quantitats emprades, en el grup d’aliments qui hi posaria tot seguit: l’arròs, les llegums i les pastes, i aquí ja entrem en la part dels que havíem de comprar. L’arròs venia del Delta de l’Ebre, i el compràvem mitjançant el Sindicat, que cada tardor obria una llista i feia una compra conjunta a una de les cambres arrossaires de la zona. Venia en sacs d’un quintà, i les famílies dels socis en compràvem un o dos, per allò de que “tres son curtes i quatre son llargues” que durava per tot l’any, si els morruts ens ho permetien, i en aquest cas, passava a ser pinso per les gallines, amb el risc de que els rovells de l’ou quedessin d’un groc esblanqueït.

   Era un plat del migdia, i la forma més sovintejada era el que es feia sofregit amb costella generalment sense res més, encara que a l’hivern i començaments de la primavera si solien afegir carxofes, faves o pèsols, que venia a ser allò que ara en diuen arròs de tros. Per cert, que era el dinar més comú i repetit dels pagesos que se’l feien al defora. En tocava un o dos dies per setmana i a vegades els diumenges es feia arròs amb conill.

   L’arròs de poll també era freqüent tant si s’havia de fer el dinar de pressa, com si algú tenia una descomposició, perquè de mal d’estómac no en solíem patir, després de la fècula que ens traginàvem.

   Dels llegums, com a plat els més emprats eren els fesols, i bastant menys, els cigrons, i sempre de collita pròpia. Els fesols que solien ser d’una varietat desconeguda provinent del Barco de Àvila i per això en dèiem del barco. S’arreplegaven quan estaven a mig assecar i a les golfes s’acabaven d’eixamorar, i a cops de forca s’obrien les tavelles i els fesols quedaven sobre la borrassa estesa a terra, es passaven per la pellenya, i ja només quedava fer la tria de bons i dolents amb alguna brossa escadussera, feina que es solia fer a les llargues vesprades de l’hivern. Si algú en tenia molta collita s’anava a batre a les eres, com es feia en tot cas amb els cigrons, que s’hi havia de raure per necessitat, atès que les tavelles quedaven molt tancades i els grans sent forts, aguantaven el trepig de la mola, i tot seguit es seguia el mateix procediment de neteja. Al contrari que els fesols que eren de regadiu, els cigrons es cultivaven en secà i creixien més o menys, però venia a ser collita segura.

   Els fesols com a plat, eren força emprats tant escaldats com més o menys estofats, i també fregits sols o amb espinacs, amb la qual barreja es solien fet truites. Els cigrons es posaven sempre, com ara, a l’escudella, i també es menjaven com a primer plat de tant en tant, i com que resulten bastant eixarreïts si afegia alguna picada o vinagreta per amorosir-los.

  De llenties no se n’empraven ja que no en cultivaven. La primera vegada que en vaig veure i menjar, va ser a la Laboral.

   Dels llegums de consum fresc, hi destaquen les bajoques, les faves, els pèsols i els xiribecs. Dels quatre, només les faves es menjaven soles, als altres els hi tocava el paper d’acompanyants de les patates, ja fos al bullit o als rostits, i amb els pèsols, també se’n feien truites. En canvi entre abril i maig, i tant com duraven, menjar faves venia a ser un substitut provisional del bullit, i la menja més comú era com en dèiem, ofegades, és a dir bullides sense aigua amb l’aroma de menta, alls i cebes tendres. Es collien granadetes, sense arribar a la cella negra, i si hi arribaven a aquest punt, es repelaven afegit-se a l’arròs o al bullit. Ara ens les mengem tendretes i aigualides.

   Les pastes, que avui esdevenen un aliment primordial, i que ofereixen una ampla varietat, aleshores també en menjàvem, i en aquest cas, òbviament, no eren pas de producció pròpia, i d’entre els diferents tipus, crec recordar, que només n’hi havien cinc: maravilla, fideus, llacets, macarrons i plaques per els canalons.

   La maravilla que s’alternava amb el pa ratllat, era la més emprada per a les sopes de tota mena que es feien segons els gustos. Els llacets, eren emprats majoritàriament pel caldo escorregut de la carn d’olla i verdures. Els fideus venien a ser com una alternativa a l’arròs, i es solia fer a la cassola amb sofregit i costella. Les altres dues pastes, eren més festives, els macarrons es feien els diumenges a l’estiu per comptes de l’escudella fos barrejada o escorreguda i els canelons només per les festes grans, com per Nadal o les festes majors.  

   Les pataques com en diem naltrus, venien a ser l’altre puntal de la nostra alimentació, el bullit, podríem dir que era el plat més típic de Vila-seca, que menjàvem tot l’any per a sopar cinc o sis dies a la setmana i algun dia també per a dinar.    Naturalment, els tubercles eren de producció pròpia, amb llavor reciclada de les pataques velles grillades o les d’Alava que, com a llavor, arribaven al Sindicat amb destí exprés per la sembra. Més endavant, van arribar les Arran Barner blanques i les Furones, vermelles. La collita principal era la de primavera, però sovint se’n feien en menor quantia a l’estiu, posant a grillar els patacons de la primera collita, i aleshores es clavaven als crestalls amb les plantetes crescudes, al contrari de la sembra de l’hivern, que es feia amb els grills justament insinuats.

   Les pataques es conservaven al celler de les cases, que era el lloc més fresc, i permetia, si les coses anaven bé, poder menjar pataques velles fins a collir les noves. Encara no era temps de posar-hi ni insecticides ni antigerminants, senzillament es tapaven amb sacs o borrasses velles, per evitar que la papallona hi fes la seva posta damunt mateix del tubercle. Al final del cicle eren toves i arrugades, però es podien menjar.

   La menja més habitual era el bullit, i per amorosir la fècula, el complement més sovintejat, eren les bejoques durant l’estiu i part de la tardor, les “fines” que teníem amb molt mes bona estima que les “de moda”, que eren mes grans, però tenien uns fils que semblaven cordills. Quan s’acabaven les bajoques eren substituïdes per les bledes, i més endavant per xiribecs, pèsols o faves repelades, i també amb el rebordonit, que es barrejava amb les pataques o també es feia sol.

   Uns quants anys més endavant va aparèixer la “salsa russa” que és com se’n deia de d’aquella barreja trossejada de pataques, pèsols i pastanaga, formant l’ensaladilla, a la que si afegia maionesa, cosa que venia a ser més festiva i permetia menjar petaques fins i tot, els diumenges, és a dir, que no ens en lliuràvem ni els dies festius.

   Les pataques fregides eren imprescindibles com acompanyant del segon plat, tant com el tomàquet o el tomacó fregit, i al seu temps, l’escalivada i la samfaina. Però les pataques, també es feien estofades acompanyant carn o peix, així com les truites, a les que alguns hi afegien ceba i d’altres no. Per reblar el clau, quan de tant en tant, algun dia festiu anàvem a fer el vermut al bar de les societats, demanàvem pataques de vermut, i si per la festa major venia una xurreria, encara hi tornàvem. Era com si tinguéssim dependència pataquera.

   Si en féssim escandall, avaluant les quantitats, possiblement de petaques en menjàvem més quilos que de pa, però no es devien allunyar gaire un de l’altre.

   Al contrari que ara, era de tot, menys variada, i malgrat això ens ho menjàvem tot, perquè era una obligació, i en aquells temps, quan una cosa era obligatòria, es complia, i si es tractava de menjar, vol dir que al plat no hi podia quedar ni un pèsol.

   De fet, si contemplem l’ampli ventall de la infància, ja comencen a veure-hi alguna canvis, però en tot cas, em vull referir al període més llunyà, quan l’alimentació en una casa pagesa de Vila-seca es basava en l’autoconsum en més del noranta cinc per cent de tota la manduca.

   L’alimentació tenia dos puntals bàsics, el pa i les pataques. Podríem dir que el pa, no era pròpiament una producció pròpia, però sí que ho era el blat que conreàvem, i que un cop batut al Sindicat, i després d’un temps guardat a casa, l’havíem de portat al Servicio Nacional del Trigo, atès que la seva producció estava regulada per l’estat, i el pagès, havia de justificar una quantitat que necessitava per consum familiar, de manera que al lliurar-lo als magatzems del SNT a Reus o a Tarragona, et donaven a canvi un val per anar a una farinera a carregar farina i uns “negociables”, amb els que s’anava al Banco Central a cobrar la part de blat de lliurament obligatori.

   Amb la farina, et posaves d’acord amb el teu forner de capçalera per tal de que t’assegurés que li podies portar, per allò de les acumulacions d’estiba i, li portaves. El tracte era, que et donaria 130 quilos de pa, per cada 100 quilos de farina, i et cobraria dos rals per la cuita. La cuita es feia absolutament tota en forns enrajolats, que ja voldríem tenir-los ara, i el pagès encara hi feia un altre tracte amb el flequer, li venia feixines de redoltes o d’altre brancatge provinent de les esporgues per minvar el cost de la cuita.

   Les dones anaven a buscar el pa amb paneres ja que se solia comprar el necessari per a tota una setmana, en peces de quilo o de mig quilo, que la fornera pesava afegint-hi la torna per completar el pes exacte.

   El pa era tant el complement dels segons plats, acompanyant el tall o l’escalivada, per contribuir a omplir l’estomac, com ho podia ser dels primers plats quan del pa sec se’n feien sopes d’all, de farigola o d’altra mena de brous, com el suc de bullir els fesols per exemple, o també s’emprava estovant-lo amb llet per esmorzar, en aquest cas, era més propi de les dones.

   Però el pa era la base dels nostres berenars i molts cops dels esmorzars, emprant moltes variants, tot i que el més bàsic era el pa amb tomàquet, sense oblidar el pa amb vi i sucre, amb oli i sucre, o amb una presa de xocolata. En els esmorzars, es reforçava el pa amanit amb una mica de tall, sovint sobrant del sopar del dia abans.

   Hi havia gent tant panarra, que se’n menjava amb la fruita ja fos fresca o seca, encara que estès torrada, i algú arribava a l’extrem de menjar-se pa, amb el pa amb tomàquet.

   Una variant del pa, eren les coques, la de recapte pel sopar dels dissabtes, amb pebrot i ceba a l’estiu i amb espinacs, o rarament amb bledes, a l’hivern. Els forners les feien els dissabte i el dia abans el peticionari li portava  les verdures per l’amaniment, que podien estat completades amb llangonissa o arengada. Els dissabtes els flequers també solien fer coca adobada, amb sucre i matafaluga que destinàvem a l’esmorzar festiu dels diumenges per sucar a la xocolata.