Recentment va morir Mercè Marin, vídua d’en Pere Molas Sala-
dié, i per allò de que el meu cervell avui està disposat a recordar
les coses d’anys enrere més que no pas les més recents, en
aquell dia  una colla d’alumnes de les aules de la Gent Gran de
la URV a Vila-seca, visitàvem el Castell, em vingué a la memò-
ria la relació que vaig tenir amb un dels fills del comte Sicart. 
   Quan jo era estudiant a l’Escola d’Agricultura de Barcelona
entre els anys 1962 i 1966, igual que tots els demés estudiants,
ens coincidien amb els que ens tocava fer el servei militar ales-
hores obligatori, però amb l’avantatge pels estudiants, que
podien acollir-se a fer les anomenades “milícies universitàries”
que es feien als dos estius després dels dos últims cursos de la
carrera i es completaven amb quatre mesos després. Els dos
estius es feien al campament dels Castillejos a l’Arbolí els del
districte universitari de Barcelona, i acabat l’aprenentatge mili-
tar sortien amb el títol d’alferes o de sergent segons el nivell
d’aprenentatge. 
   Amb la meva lleva, els que hauríem de començar a l´estiu del
1965, es va iniciar una modalitat diferent en aquest servei mili-
tar estudiantil, potser perquè ja hi havia masses alferessos i ser-
gents o ves a saber per quina altra raó, el cert és que es va afegir
al que havien estat fins aleshores les “milícies universitàries”
una altra modalitat dita “excedents de la I.P.S.” als que passats
els dos estius els hi donarien el grau de caporal de primera, és a
dir, classe de tropa, segons el llenguatge militar. 
   Un temps abans de l’inici del primer estiu militar, es van fer
les proves de selecció per si anaven a “milícies” o als “exce-
dents” i a mi em va tocar anar als segons, tot i que la majoria
dels companys dels meu curs van anar als Castillejos. Així, em
em va tocar anar al campament de Talarn on aplegaren gent de tots
els districtes universitaris de l’estat, i per això vam treure’n la
conclusió de que la majoria dels “excedents” estaven mes o
menys compromesos amb l’oposició al règim. En aquest sentit
puc dir que un dels meus companys de curs més implicat amb
l’oposició, l’enviaren a fer la mili a l’Africa. 
   Així que vaig passar els dos estius, a Talarn el primer, i a
Hoyo de Manzanares vora Madrid, el segon. A les tardes ens
feien classes de formació militar i a l’acabar l’estiu, van fer la
llista amb les notes de cada secció des de la més alta fins a la
pitjor. L’ordre serviria pel dret a triar la caserna i lloc on es
podrien anar a fer els quatre mesos de mili restant, i això tenia
per a la majoria l’interès de poder triar la destinació, precisa-
ment en un moment crític doncs havent acabat els estudis
havíem de cercar un lloc de treball. 
   Jo que era poc aimant de la milícia, vaig resultar ser el penúl-
tim de la llista de la meva secció pel que vaig veure que tenia
mal parat anar a la caserna de Tarragona que era on volia anar,
segons havia demanat a la paperassa per a triar la destinació. Al
cap d’uns dies va sortir les llistes d’on havíem d’anar i... oh
sorpresa, jo podia anar a Tarragona del 20 de desembre de 1966
al 20 d’abril de 1967. No ho podia entendre perquè, malgrat la
meva posició al final de la llista de mèrits, era dels pocs que
estaven destinats a la caserna que volien en primera instància.
Quelcom havia passat per poder gaudir d’aquest “miracle”. 
   El pare i Pere Moles eren amics i veïns i sovint en Pere, ales-
hores alcalde, li preguntava per mi. El pare li va dir la meva pre-
ocupació i... vet-ho-aquí la solució. 
   I vaig fer els quatre mesos a la caserna de Tarragona i allí vaig
conèixer el Josep Maria Sicart que també hi era i, com que ell
venia cada tarda cap a Vila-seca al castell on tenia un germà que
si havia posat una granja de gallines, així cada tarda venia amb
ell amb el Seat 1500 que tenia a disposició. Ho vaig recordar a
l’esmentada visita al castell feta aleshores i ho vaig explicar a
alguns dels companys de l’Aula.