Joan Clave Morell

Recentment, hi ha unes paraules o expressions que sovintegen en el llenguatge dels mitjans de comunicació, repetint els que fan servir els personatges, que diuen, diuen, diuen... coses relatives al món de la gestió dels afers públics, és a dir els polítics. Entre aquestes, sovint sentim parlar dels “protocols”, del “full de ruta”, de les situacions “transversals”, etc. termes que o bé no s’empraven al segle anterior, o bé els hi donàvem un altre significat.

   Per exemple el “protocol”. Com la immensa majoria de la gent, sempre havia cregut que, el protocol era la norma que regulava qui s’havia de seure al costat del rei, quan anava a Barcelona, si el president del govern o el de la Generalitat, el conseller o el delegat del govern. O en el cas més proper i recent, el que regulava on s’havien de seure els “encorbatats” a l’enterrament de l’Estevet Blasi a l’Església de Santa Maria del Mar de Salou, on, tot i que ja hi havia uns bancs reservats, un xicot, també encorbatat, indicava on s’havia de col·locar cada ú, si al primer, segon o tercer banc, a la dreta o a l’esquerra, segurament segons el grau d’autoritat, no pas segons el nivell auditiu o visual.

   Recentment però, sovint sents dir, quan passa algun aldarull com el del frare afectat de l’ebola, i de l’infermera que en va tenir cura, com els responsables de la sanitat madrilenya, assegura, que s’han complert tots els protocols, el que vol dir que s’han fet les coses bé, al menys segons la seva versió.

   Com sents a dir al conseller de Governació, que en el procés del rescat dels dos nois que es van quedar enfangats a la muntanya, s’havien complert tots els protocols, encara que als dos xicots els van rescatar morts. Queda clar doncs, que seguir al peu de la lletra els protocols no vol dir necessàriament que les coses surtin be, però serveix d’excusa.

   Es veu doncs que, els serveis públics, deuen tenir un reguitzell de protocols, donant les instruccions a seguir davant que qualsevol eventualitat que se’ls hi pugui presentar, ja sigui establint el procediment de revisió que s’ha de fer als voluntaris de la Creu Roja, o quan un dron, detecta que surt fum vora el Tossal de la Baltasana.

   Els protocols doncs, en la seva nova manera d’entendre’ls poden tenir àmbits molt amplis, dels del Protocol de Kyoto, que ve a ser in conveni internacional per a prevenir els desgavells del canvi climàtic, fins al protocol de l’escola Tramuntana, indicant les normes que s’han de seguir quan una criatura porta polls al cap. En el primer cas, sovint els estats es passen les normes establertes per l’engonal, i no passa res, i en canvi, si una criatura arriba a casa amb llémenes als cabells, els pares foten un sacramental de ca l’ample, tot i que, en un cas s’havia incomplert manifestament el protocol, i en canvi en l’altre s’havia seguit estrictament, ja que deia que calia avisar als pares quan al pelatge del seu fill hi corren bestioles.

   Estic per fer un protocol sobre com i quan les mosques de la fruita puguin pondre ous a la polpa dels préssecs, així se em cauen corcats, podré quedar-me tranquil sabent que no és pas culpa meva, sinó de les mosques no han seguit el protocol.

   A Vila-seca en dèiem menestrals a tots aquells que treballant per compte pròpia, tenien un ofici artesanal, que exercien en un taller normalment situat als baixos de casa seva. Parlant dels carros hem nomenat els tres carreters que hi havia al poble, i també hem fet esment als ferrers, tot i que no els he anomenat, i dies enrere també feia referència als fusters en tant que constructors de taüts.

   De carreters, ja he dit que al poble n’hi havien tres, però en realitat n’hi havien quatre, ja que m’havia deixat l’Eleuteri Saladié, que estava situat al Passeig o carrer de Monterols, a l’infront de les Peixateries públiques, en aquella casa molt antiga, que diuen era ca Graset, on hi vivia aquella noia que, segons la llegenda va ser segrestada pels sarraïns el dia mateix del seu casament justament quan entrava a l’església.

   Els que ja havia esmentat, eren el carreter del Sindicat, Joan Cabré, que tenia el taller davant de la Font Vella, fent cantonada amb la Riera, era un espai relativament petit i malgrat la situació, a la mateixa carretera general, quan acabava els carros els havia de muntar a fora. Al davant mateix hi havia l’Emili Nadal, que tanmateix com l’anterior, també treballava sol, en el taller que més endavant ha ocupat el bar La Fuente, i finalment, el tercer carreter de Josep Carreté Pasqual, que del meu record, treballava amb el seu pare, i de tots quatre, cap va tenir continuïtat, que potser tampoc l’haurien tingut de no haver-se extingit l’ús dels carros, ja que tres, només tenien filles, i llavors era impensable que una dona pogués tenir una carreteria o qualsevol altra activitat semblant, i l’Eleuteri no tenia fills ni filles.

   Els carreters per a la seva feina sovint necessitaven els ferrers, que a Vilaseca n’eren cinc, dos a la plaça de Flix, en Ramon Estradé i en Joan Marcelo, un davant de l’altre pràcticament, al carrer de Sant Pere hi havia Josep Benach, al carrer del Carril, Antonio Mas i a la Riera el ferrer del Sindicat, en Pere Martorell. Els ferrers, a més d’altres, feien feines relacionades directament amb la pagesia i la més peculiar era la de ferrar els animals, feina que es feia sempre a primera hora del matí, abans de marxar cap el tros. Els ferrers tenien unes anelles enganxades a les façanes on es lligaven els animals que s’havien de ferrar, d’entre els quals, n’hi havia de tota mena, des dels que eren mansos i s’ho deixaven fer sense posar-hi impediment, fins els que, tot lligant-los-hi tres de les quatre potes, feien tot el possible per a deixar-se retallar les peülles i clavar-hi tot seguir les ferradures noves.

   Altres feines relacionades amb la pagesia eren les de llussar les retlles de les arades que naturalment es gastaven molt, i que un cop llussades, diverses vegades, s’acabava per ajuntar-ne dues per fer-ne una de llarga o de mida normal, vaja. Una feina semblant es feia amb les aixades de qualsevol mena quan se’ls hi gastaven els cantons per l’ús, per tal de no perdre l’amplada de cada cavegada, i com que les puntes de les aixades estaven acerades, quan havien passat diversos caps per cal ferrer i l’àrea acerada havia desaparegut, es gastava el xapo en un tres i no res. Un altra apanyo sovintejat era soldar les baules de les cadenes, fossin de la sínia de catúfols o la de lligar el gos. No cal dir que els ferrers a més de les feines per la pagesia, també feien  baranes pels balcons, o retxes per tancar el que convingués.

   Hi havia un altre ferrer, el Mingo Boquera, que tenia la ferreria al final del carrer de la Font, exactament a la darrera casa abans de l’Hort de Torrell, però es dedicava més a la serralleria, i no recordo haver-hi vist bestiar esperant per a ferrar el Mingo treballava amb el seu fill, al que li dèiem Maymone, que era el seu segon cognom i que els dies festius tocava la trompeta al “Conjunto Rio”. Al carrer del Pou, també hi havia un serraller que es deia Joan Ciurana, tot i que a casa seva si veia poc moviment, el Joan era fadrí i viva amb sa germana també fadrina a la mateixa casa que tenien el taller i que a més del carrer del Pou, també donava al carrer del Racó.

   De fet, el cos d’enguany, potser ha estat el més concorregut de tots els temps i al Diari de Tarragona, he llegit que, segons l’organització hi havien deu mil assistents. No es diu el nombre  segons la guàrdia urbana com a les manifestacions, i em consta que els municipals van comptar els cotxes aparcats, que vaig veure com ho feien.

   Si tenim en compte que el circuit és de 893 metres, la gent que pot estar veient les curses, aquestes deu mil persones, s’arrenglerarien en sis o set fileres, i això ja no ho veig tant clar, ja que, on estava jo, diria que al punt més concorregut del tomb, davant de les paradetes, i en el moment de major interès, que crec que era la segona cursa, només hi havien tres fileres.

   Es clar que no tota la gent que ni havia al parc hi era pel cos, ja que es podia veure clarament, que precisament, en el moment de que cavalls i genets estaven a punt d’arribar a la meta, les taules dels bars ambulants o les paradetes estaven plenes de gent, que en tot cas, tampoc ho eren en nombre tant elevat com per ajudar a fer el còmput fins els deu mil assistents.

   Molts dels assistents, no puc escatir en quin percentatge, son de fóra, alguns de repeteixen any rere any perquè son molt afeccionats, i d’altres que venen convidats pels anuncis que es fan a les ràdios.

   Sense ànims de ser impertinent, ho dic perquè a més de la meva opinió al respecte, l’he copsat compartida per altres vila-secans, en el sentit de preguntar-me/nos, perquè es convida a la gent de fora? Què en traiem, a part d’haver de veure el cos en segona o tercera fila i d’anar a aparcar el cotxe a la quinta punyeta?

   Com que sóc un consumidor de programes radiofònics, segueixo, vulguis que no, els successius convits, que fan els pobles de la rodalia a llurs festes majors, o altra mena d’activitats lúdiques o culturals, i en aquests cassos, observo que sempre conviden a tothom a actes pels quals s’ha de comprar una localitat per entrar-hi, que no és el cas del nostre cos de Sant Antoni.

   Potser perquè som un municipi turístic i per tant poble d’acollida, però naturalment com a activitat productiva, de la que hi ha gent que en viu, que no és el cas. Fins i tot la majoria de les paradetes de venda d’etzimboris de tota mena, son de gent de fóra, i pel que fa a l’aspecte promocional de l’activitat turística val a dir que he buscat les ressenyes de l’event i només he trobat les que surten als diaris gratuïts i digitals locals, al Diari de Tarragona i la TV TAC12.

   De totes maneres, visca el cos de Sant Antoni!

Els que estiraven els carros, ja fossin mules o matxos, cavalls o eugues, rucs o someres eren un habitant més de les nostres cases, que ocupaven una part dels baixos i que solíem dir-ne l’estable.

   En general no sortien cars de mantenir, ja que la base de la seva alimentació era la palla, de tant en tant amorosida amb alfals, garrofes i fins i tot, ordi o civada. Menys l’alfals que compràvem a ca Maties, els demés components, eren de producció pròpia. A aquest bestiar, els hi agradava molt menjar garrofes, i hi havia animals que tot menjant-se-les deixaven els garrofins a la menjadora, precisament el que tenia més valor, però que no s’aprofitava. No era qüestió de portar a la Ceratonia un parell de quilos de garrofins, ja que en aquella fàbrica italiana de Tarragona dels garrofins en feien espessants i gomes destinades a la fabricació d’aliments. Alguns pagesos sembraven una mica d’alfals i de civada, expressament per l’animal, i naturalment quan eren al tros podien afartar-se de fanas, civada borda, panissola o qualsevol de les herbes que s’empescava tot pasturant.

   Hi havia animals que se’ls podia deixar anar sols pel tros anant pasturant, mentre que d’altres o es lligaven o marxaven, tenint tendència a anar cap a casa. En general, tots ells tenien memòria orientativa, per anar o tornar a l’indret que més els hi agradava o interessava. A la majoria dels animals enganxats al carro, si al sortir del poble, per la retxa de Torrell posem per cas, els hi deixaves lliures dels regnes que nosaltres sempre n’hem dit llongues, segur que s’adreçarien cap a l’esquerra, cap als regadius on treballaven poc i menjaven fresc, mentre que si se’ls forçava a girar cap a la dreta, era molt probable que es passessin el dia llaurant i menjant palla amb algun manadet escadusser d’alfals. D’aquí   ve aquella dita pròpia del nostre poble en elogi de l’experièn-cia, que diu “ruc vell, si no llaura, ho entén”.

   A la immensa majoria de les cases de pagès tenien o bé un cavall o be una mula, i crec que hi havia una certa tradició generacional en optar per un dels dos equins. Excepcionalment en alguna casa n’hi havien dos i sent així, n’eren un de gran i un de petit, cavallet o somereta, que tenien un carro petit fet a mida i que només servia pel desplaçament, i alguna vegada l’animal petit es posava a tirants, per ajudar el gran en una pujada forta o per treure el carro d’un enfangament.

   Les mules que suposaven el grup majoritari del gremi, els pagesos les solien anar a comprar a Salàs del Pallars, un poble aimant de recordar les tradicions i que tenen unes quantes botigues museu que son objecte de visites constants, i que també rememoren any rere any, aquells mercats de bestiar dels diumenges, on hi acudien pagesos de tota Catalunya.     

   Segurament que la tria devia ser difícil, i que no hi havia cap garantia de que l’haguessis fet be, cosa que no podies comprovar fins quan ja la tenies a casa i passat un cert temps. Quan jo era molt petit, tant que quasi ni me’n recordo, el pare va anar a Salàs a comprar-ne una, i li va sortir bona, tant, que va ser la única que jo vaig veure a casa, fins que va ser substituïda per un “petador” i un 2CV.

   Els cavalls solien comprar-se per la pròpia comarca mitjançant el sector gitano que solien ser intermediaris entre els criadors i els pagesos. Molt de lluny en lluny alguna euga paria en una casa.

   Els gitanos tenien una estreta relació amb aquesta mena de bestiar, i a Vila-seca, la família que hi havia, es dedicaven a la xolla, aquest era el seu “modus vivendi”, tot i que sovint anaven curts de calé, i per això solien visitar als clients per demanar-los un avenç a compte de la propera xolla. Era una feina que feien el Josep Maria, el pare i Tonet un fill, i en Peret l’altre fill, en feia com d’escolà. La feina la feien a gust del consumidor, a casa o al tros. El pagès s’estimava més al tros perquè la pelussa esquilada es quedava per terra sense cap recança, però els gitanos preferien fer la feina a les cases, ja fos per estalviar-se el passeig o perquè de les cases sempre en treien alguna propina en espècie, a més de retallar la cua, que sempre demanaven i s’emportaven el pel més endurit de les cues, per vendre’l ves a saber a qui. Els gitanos del poble, formaven una única família, i eren molt apreciats per la gent, fins i tot al carrer de Monterols o del Cementiri Vell, se’n deia Carrer dels Gitanos.

   Finalment, no hem d’oblidar que per Sant Antoni, tot aquest bestiar feia la festa major i molts dels cavalls i algunes mules, carregaven genets improvisats, abillats amb barretina i faixa vermelles i camisa blanca, i es congregaven a la plaça esperant que el capellà els beneís i tot seguit els hi llençava una bandera, naturalment espanyola, que duia enganxat un paper amb els goigs del Sant, que regalaven els de ca la Canyes, segons va explicar Joan Vilaltella al pregó del 2010. Qui l’agafava apretava a córrer pels carrers del poble mentre els més agosarats el seguien. Alguns d’aquests eren els que un parell d’hores mes tard, corrien el cos de Sant Antoni.

   Cavalls per estirar el carro o l’arada que el dia de Sant Antoni competien amunt i avall pel camí dels Emprius entre la Tabacalera i la Creueta de Genovès primer i des de la Creu de la Beguda fins a la casilla de la via de baix, en tots dos camins, anant i tornant. Tant diferent al cos que hem vist enguany per Sant Antoni.

   Voldria acabar aquest assumpte dels carros, fent esment a les relacions més personals de la nostra convivència amb aquesta andròmina entranyable, sobre el qual hi havia qui, talment com en un Simca 1000, també hi havien fet l’amor, amb més o menys dificultats a l’empar de la foscor d’un racó de l’entrada de la casa, o al menys així ho explicaven.

   El Dilluns de Pasqua era tradició anar a la Pineda de manera que al si d’una colla d’amics, cercaven qui dels seus pares els hi podria deixar el carro, ja que en cada colla sempre hi havien pares propensos a deixar-lo així com d’altres se s’esmunyien sempre. Quan tenien vehicle convidaven a una colla de noies i anaven a passar el dia a la Pineda i a dinar en alguna caseta propera. L’experiència en tant que colla, no solia sortir be, ja que  l’interès d’algú per una noia determinada, comportava la mobilització de tot un grup, del qual n’hi havien d’altres amb els interessos enamoradissos en una altra colla, que anava en un altra carro, per això no resultava.

   Era com quan una colla anava a vegades amb el carro a la recerca d’una caseta propera a la platja de Llevant, perquè algú  que estava penjat d’una noia que acudia a aquella platja, però de sobte, la mateixa colla anava a acampar al Racó, perquè una altra noia centre de l’interès d’algun altre amic, es banyava a la platja de la Pineda. En això val a dir que hi havia solidaritat i companyonia per afavorir l’apropament d’un membre de la colla a la noia que li agradava.

   Abans d’aquest cicle, i durant la infància, els pares ens solien dur al bany com en dèiem aleshores, cosa que es feia els diumenges a la tarda, endreçant el carro com hem dit, imitant una tartana, i convidant a parents i amics, per tal de fer carretada i aprofitar el viatge. Arribaven a la platja després d’una hora llarga de camí, i el carro es transformava en caseta de bany, per fer la mateixa funció que feien la renglera de casetes de gent de Reus que hi havia a la platja, és a dir, ens canviàvem la roba pel traje de bany, i un cop acabat aquest, tornàvem a pujar al carro a eixugar-nos i vestir-nos amb la roba normal. Per garantir el decòrum i la intimitat, a més del tancament que s’aconseguia amb les estores i la vela, encara es posava una manta al davant. Banyats i berenats, tornàvem cap a casa, on malgrat les llargues tardes de l’estiu, ja hi arribàvem a boca de fosc.

   El dia a dia del carro a cada casa, també venia a ser una relació diferent segons les possibilitats de cadascú o la ubicació de l’habitacle. Hi havia cases, en les que era possible entrar-hi directament el conjunt de carro i animal, tot i que el més normal era poder armar i desarmar justament davant la casa i entrar per separat, primer l’animal, per les seves pròpies peülles, i després el carro, amb el pagès a les vares, amb o sense ajut segons els cassos. A casa meva la cosa era més complicada, ja que la porta d’entrada era justament a un punt estret del carrer, que al mateix temps era la carretera general i no era cas d’armar o desarmar davant la casa com feia tothom parant el transit, i per això cada matí i cada vespre aquesta operació l’havien de fer a la cantonada de la plaça de Voltes per no entorpir el pas, i això comportava la necessitat de dues persones per fer la mateixa operació que a la resta del poble s’ho fèiem amb una.  Altres veïns del mateix carrer ho podien resoldre deixant el carro en altres cases o patis en carrers sense entrebancs.

   En fi, que els carros, a les famílies pageses, eren quelcom molt propi, una peça que formava part de les nostres vides, i que per això, malgrat el temps que ha passat, els recordem amb una especial consideració. 

   Abans d’arribar a la motorització, ja hem fet esment a les rècules de carros al veremar, que omplien tots els carrers que donaven accés al celler del Sindicat, o en menor mesura per la dispersió, quan a l’estiu, els hortolans portaven les hortalisses, especialment tomaques, bejoques, pebrots i pataques als comerciants locals, a cal Perera, a cal Roig, a cal Pau Pons o a ca l’Isern, abans de que es fes el mercat, a la placeta dels Gitanos primer, o la vora de l’estació més tard. En el sentit contrari, és a dir, anant cap el tros al matí, feia goig veure les corrues de carros al sortir de Vila-seca, des de la Tabacalera fins a la Creueta de Genovès, o des de la Creu de la Beguda fins als Cinc Camins, abans de repartir-se pels caminals que d’una i altra cruïlla se’n derivaven.

   No era costum fer caravanes, però en certa mesura, se’n feien per anar als mercats de Tarragona i de Reus, als que hi acudien de matinada, els hortolans de major dedicació, tant en quantitat, com en varietat de la producció, i ho dic per a diferenciar-los dels productors, que ho van ser esporàdics, després de la revinguda de pous i mines passada la secada dels anys quaranta, a rel de la qual es van perdre la majoria d’arbres de regadiu, especialment els avellaners. Els hortolans que acudien als mercats de les ciutats veïnes, per tal de protegir-se mútuament, solien aplegar-se per anar en grups, a Tarragona per la general i a Reus pel Camí Fondo fins a la “Casilla” i després pel camí primer i carretera després, que anava de Salou a Reus. Al tornar, en arribar al camí, el carreter del primer carro vigilava i els que el seguien aprofitaven per dormir, i d’aquestes becaines se n’expliquen sucoses contalles.

   Fins aquí he fet una descripció dels carros i llurs adaptacions per anar a treballar, però ja he dit que també s’emprava pel transport familiar, més o menys lúdic. Les cases bones i algunes entitats tenien tartanes que a Vila-seca n’eren poques, tant que del meu record potser només n’hi havia una circulant, la del Mas de Plana, que els diumenges, portava les monges a missa. Per cert que al llibre d’Eduard Punset “La España impertinente” explica alguns fets anecdòtics que li havien passat al Vicente, que n’era el conductor.

   En alguna altra casa, amb entrades grans, se’n veia alguna tartana en desús, però que es guardava per un si de cas.

   Als carros normals, se’n feia una mena de rèplica de les tartanes, posant estores noves o folrant les velles, amb unes fundes de pana més o menys decorades, i es col·locaven dos bancs de fusta amb un coixí al damunt, sota les baranes que per la seva part, servien de suport a les esquenes. A més es solia posar la vela o entoldat sobre uns “arquillos” que s’acoblaven a unes ranures de la part de dalt de les baranes, al davant de la qual, hi havia un vano que es podia portar plegat o abaixat gairebé fins a tocar l’esquena de l’animal. Al darrere també hi havia un parell de peces de toldo que tancaven, de manera que si hi posaven l’estora de butxaca penjada del travesser, l’habitacle dels passatgers quedava totalment clos.

   Quan s’anava a les ciutats, els carros es deixaven als antics hostals, com a cal Simonet de Reus, o be en casalots d’amples entrades, on es podia deixar el carro i donaven menjar a l’animal, com a ca la Munda Soques, vora l’estació del Carrilet.

   No vull acabar sense fer esment a uns altres tipus de carros especials, com ho eren el “carro de trabuc” que tenia la caixa de càrrega totalment enfustada amb taulers fixes i més resistents que els empostissats que teníem a les cases. Aquest carro tenia la particularitat d’estat articulat, de manera que sense desenganxar l’animal la caixa s’abocava pel darrere afluixant la peça que mantenia fixada la caixa a les vares. Es solia emprar per portar pedres des de les pedreres, o arena des dels barrancs i rieres. Als Sindicat n’hi havia un parell que els llogaven als socis.

   També corrien pel poble dos o tres carros dits de torn, destinats al transport de bocois de vi, n’hi havia d’un o de dos bocois, i tenien una estructura mínima, amb uns torns a cada costat que un cop reculat el carro de manera que el bocoi o bocois quedaven alineats entre les rodes, es passaven per sota unes cadenes que aixecaven amb sengles torns deixant la càrrega penjada a un pam de terra, i així, anaven d’un lloc a l’altre, habitualment des d’un celler a l’estació del tren. Normalment qui en tenia no era pagès, sinó que es dedicava més o menys a aquesta activitat de maneig de productes vinícoles.

   Els carros doncs, que ara només veiem a l’artificial desfilada dels tres tombs, van ser, no fa pas tant de temps, un element molt important a la vida de molts vila-secans.

   Tornem al relat. Quan s’havien de fer unes determinades feines, sobretot de càrrega, el carro s’havia de modificar més o menys. Amb la configuració descrita, si podia anar a l’avellana, a la garrofa, a l’oliva i sempre que la càrrega es fes amb sacs.

En el cas d’haver d’engrandir la càrrega, com solia passar amb les garrofes, i per eixamplar la base, es posava un cèrcol al davant per protegir les anques de l’animal mentre els sacs del davant sortien de les baranes. També es posava el cèrcol amb la mateixa finalitat quan es carregaven les garbes de blat o ordi, que per cert, d’aquest transport, no sé perquè se’n deia “tirar garbes”, i en aquest trasbals es retiraven les estores dels costats.

   En aquesta feina de tirar garbes, recordod quelcom que em va passar, i que en la seva mesura, em va afectar molt i que mai se m’ha oblidat. Era a la campanya del batre de l’any 1956, de l’any del fred, i jo tenia mala consciencia de que deixaria d’ajudar al pare, perquè a l’octubre havia de començar a la Laboral de Tarragona, així que li vaig dir que, hi aniria jo amb el carro, que ja era gran, i inexplicablement, m’hi va deixar anar, potser perquè ell en aquella edat, ja ho havia fet i, sobretot, perquè no hi anava sol, sinó que també venia amb el seu carro del tiet Cisco Cardona. Sortint de casa a les tres de la matinada, vam fer cap al Racó, en una finca just al costat del Corral de Baló. Aquesta feina es feia sempre de matinada quan les garbes estaven humides i relliscaven molt menys que al bo del sol. Vam carregar els dos carros, amb la carretada ben lligada i atapeïda gràcies als corriolers, i camí amunt. Jo ja em pensava que era un home, però poc després em vaig “cagar les calces” i fou quan arribaven davant del piló del Rescat, en aquells rocallisos  del camí, no vaig saber conduir com cal, i se’m va abocar el carro amb tota la càrrega i la mula engabiada entre les vares i els guarniments. No cal dir el que em vaig espantar, però per sort, no va passar res a cap dels éssers vius, ja fossin persones o animals.

   Els accidents amb els carros no eren pas freqüents, tot i que de tant en tant es sentia dir que algú havia abocat el carro, com em va passar a mi. Altrament recordo l’impacte que va tenir a tot el poble, l’accident a la carretera de Salou a Reus, en el que el matrimoni Gesualdo, van morir a l’acte, així com quan en Pere Granell, més conegut com Pere del Sindicat, transitant per la pujada de Mas Calvó un llamp li va matar el cavall.

   El carro d’en Pere anava carregat de portadores, i com tothom que veremava, es preparava el carro per l’ocasió, traient les estores i posant els empostissats, quedant una plataforma de fusta plana i adient per carregar-hi les portadores, com també es feia quan es carregaven els barrals, ja fos per traginar aigua per ensulfatar les vinyes o la comuna per adobar.

   Hi hagué un temps en que a Vila-seca hi havia moltes vinyes sobretot els anys següents a la secada, i tota la verema es duia amb els carros i, com que la temporada era curta, una gran part dels vora tres-cents carros que hi havia al poble, coincidien pels camins primer, pels carrers després i fent cua per descarregar al celler del Sindicat al final i era aleshores quan es podia copsar el potencial carreter del poble, que era important.

   Per carregar les portadores es posava una cadena a la part del davant del carro per evitar que poguessin avançar-se i al darrere es tancaven amb un llibant amb varies tirades que amb l’ajut del garrot tot cargolant la soga, quedava ben assegurada la immobilitat de les portadores. També calia ser una mica manyós en fer-la, de manera que era precís equilibrar la càrrega per tal de que ni anés massa envant per no perjudicar l’esquena de l’animal ni massa enrere per no impedir-li caminar còmodament. S’havia d’assegurar be la càrrega perquè si pel camí hi havien pujades i se n’anava enrere, l’animal patia més del compte i calia que el carreter pugés al davant de la càrrega posant els peus a les vares, per a compensar i equilibrar la carretada. La càrrega més habitual era de sis portadores, que venien a ser una mica més de cinc-cents quilos de verema, segons la feina que havia fet el pitjador atapeint més o menys els raïms, ja que les portadores eren totes de la mateixa mida. Alguns carros que podien tenir un animal més eixerit, ni carregaven nou, i excepcionalment altres en portaven fins a dotze, però es tractava de carros més grans dels habituals.

   Quan els carros havien de portar càrrega a doll, de fet al poble en dèiem a granel, a més dels empostissats, es feia un tancament amb taulers de fusta pels quatre costats, els laterals enganxats a les baranes, i els del davant i darrere encastats en unes guies fetes als laterals. Les càrregues a doll eren poc habituals i es limitaven als fems, però uns anys més endavant es va establir el trasllat de la verema amb l’envelat o entoldat, però aleshores la majoria del transport ja es feia amb els tractors.

Precisament la introducció dels tractors i furgonetes pels trasllats dels pagesos, motivaren una modificació dels carros, poc abans de desaparèixer definitivament, i va ser el posar rodes de pneumàtic als carros, per eliminar les carrillades que entorpien la trajectòria dels vehicles mecànics.