Joan Clave Morell

L’altre dia, comentant amb una companya de les Aules de la Gent Gran, el llibre que ha editat el Col·legi d’Arquitectes sobre la transformació del casc Antic de Vila-seca, vam constatar que en les fotografies antigues de l’època dels carrers enfangats, no s’hi veia cap de les diferents fonts que aleshores hi havia escampades pel poble i especialment, la de la plaça d’Estudi que era molt bonica.

   Efectivament, quan a Vila-seca no hi havia aigua corrent a les cases, i d’això no en fa tants anys com pot semblar, escampades pel poble hi havien unes quantes fonts. També és cert que hi havien alguns pous a dins les cases els quals, en general, l’aigua era poada amb una corriola i molts pocs tenien un motor elèctric que permetia pujar l’aigua a un dipòsit a la part alta de la casa i així tenir un proveïment semblant a l’actual. L’aigua d’aquests pous però, normalment no s’emprava a la cuina, ja que sovint la seva aigua, tot i no analitzar-la, es sospitava que estava contaminada, ja fos per la proximitat dels dipòsits de comuna, corrals i estables de la mateixa casa, o també perquè es trobaven restes d’animals que hi havien caigut.

   Les fonts doncs, eren la base fonamental del proveïment de l’aigua als domicilis de Vila-seca. Com solia passar en tot el món, segurament que, el poble es va crear a la vora d’una font natural, perquè l’aigua és vida, ja ho sabem.

   Però jo només em vull referir a les fonts que hi havia al poble i he vist rajar durant la meva infància, que eren les següents:

 La Font Vella, que donava nom al carrer, per això, es pot suposar que fou el motiu del primer assentament. L’aigua li venia de la Mina del Poble fins que es va fer la xarxa de proveïment, i aleshores es va reformar. A la seva vora, l’aigua sobrant, alimentava els rentadors i l’abeurador. La font va ser present al seu lloc fins la urbanització de l’espai ocupat pels rentadors i l’abeurador.

 La Font de la plaça de Voltes, dita també de “les Escales” o de “la República”, perquè a la part del darrere hi havia unes escales per baixar a omplir les ferrades, i també perquè durant la segona República si va posar un pedestal al·legòric i que ja vaig explicar temps enrere. L’aigua, també li venia de la mina del Poble. Al llibre ”l’Abans” es veu una fotografia datada el 1934 a la que la font era completament diferent i molt més reduïda que la hem vist en fotografies amb la Republicana i anteriors. Aquesta font va ser traslladada l’any 1950 al final de la façana de l’Ateneu a tocar del carrer de Sant Bernat. El trasllat fou acordat per l’Ajuntament després de tenses reunions i que fou aprovat amb el vot de qualitat de l’Alcalde. La nova font, d’una sola aixeta era baixeta, de ferro colat i fabricada en sèrie. 

La Font de la plaça dels Estudis, dita també de “la Paparreta, situada a tocar de ca la Carme Palacio, i que al costat hi tenia un abeurador, que anava des de la font fins a la cantonada del carrer de Sant Pere. L’aigua també venia de la Mina del Poble. Com que a les escoles, ni a la primera ni segona planta, hi havia aigua corrent, a totes les classes hi havia càntirs per a beure, i per això, ben sovint els nens i nenes anaven a omplir-los a aquesta font. No cal dir que era visita obligada al recreo i alhora objecte de jocs més o menys maliciosos per a mullar a la concurrència i especialment a les nenes. Pels escolars va ser entranyable. La font la composava un pedestal de ferro colat d’on en sortien un parell d’aixetes, i durant un temps, aquest pedestal fou alt, per a posar-hi llum a dalt de tot. Tenia un retxat també de ferro per on s’escolava l’aigua que no entrava pel broc gros del càntir, i feia cap a l’abeurador.

 La Font de la Plaça de les Creus, segons l’Abans, també s’alimentava de la mina del Poble, però crec que es va posar, la font i l’abeurador del costat, quan després de la secada dels anys quaranta, es va fer un pou al camí de Reus, i una conducció d’aigües cap a totes les fonts del poble, obra municipal que es va inaugurar el 18 de juliol del 1950, al mateix dia (com no podia ser d’altre manera) que es va inaugurar la Carretera Nova, que és com en dèiem del primer desviament de la general.

La Font de la Plaça de Sant Esteve estava adossada a una paret d’un pati a la banda de ponent de la placeta, en una mena de capelleta aixecada del terra, com si fos per evitar que la canalla hi pogués arribar. Encara avui es pot veure a la façana d’un edifici nou una rèplica del que era aquella font o potser amb les mateixes pedres, posades ara en un lloc direfent.

La Font de ca Pistoleta al carrer de Monterols cantonada amb el de les Creus, era idèntica a la de la plaça de Voltes canviada de lloc el 1951, any que també es va posar aquesta font.

 Les fonts del carrer varen acabar la seva funció tradicional, després de l’any 1962 en que es va fer la xarxa de distribució domiciliaria a totes les cases. Abans algunes cases es van poder connectar-se a les canonades d’aigua que proveïa les fonts públiques.

 Anar a buscar aigua a les fonts amb càntirs i ferrades va ser durant molts anys una tasca important a les nostres vides i que omplia una bona part de les tasques domèstiques de les dones, però era molt més engrescador el fet de contribuir a una major relació veïnal atès que sempre hi havia molta més gent al carrer i si es trobaven, parlaven. També era segurament la primera tasca domèstica a la que contribuïen els nens, que quan tenien vuit o deu anys ja se’ls enviava a la font. Els homes, en canvi, només hi solien anar per abeurar mules i cavalls quan no sortien de casa. 

El divendres passat a la reunió mitinera de les CUP a Vila-seca, hi hagué una penúltima intervenció del públic assistent, per part d’un senyor que deia que estava en contra de la independència de Catalunya, ja que ell, no era ni català ni espanyol, era ciutadà del món, i que per tant ja li estava bé com estem ara.

   Vaig estar a punt de replicar-li, però com que no el coneixia de res, ni sabia de les seves circumstàncies personals i familiars, em vaig quedar amb el dubte de si realment tenia raó.

   Fins fa ben poc, a la nostra cultura, una persona i el seu entorn familiar, era d’un lloc, d’un poble, d’una comarca, d’una nació o regió o país, diguem-li com vulguem, que li donava identitat, i si tenia llengua pròpia, encara més. Jo podia ben bé dir que sóc català de Vila-seca, i la meva família també. Ja he explicat anteriorment que tant el primer Clavé, com el primer Morell que vingueren a Vila-seca ho van fer després de la Guerra dels Segadors, a mitjans del segle XVII, i des d’aleshores es van anar reproduint, i sóc un des seus descendents. Això no vol dir que algunn﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽s descendentsts. Aixntmitjans del segle XVII, i d' entorn familiar a raicular-se., aixtelactuacioi refer-se de totes l de la seva prosàpia no vagi canviar de poble o de comarca o de país, que potser així vagi ser, no ho sé.

   El cas és que, la realitat és una altra i la gent es mou, hi ha moviments migratoris i el nostre poble n’és un bon exemple ja que hem passat dels tres mil habitants que érem a la nostra infantesa, als més de vint mil que som a la nostra vellesa. Val a dir que la immensa majoria dels immigrants que han vingut a Vila-seca, s’hi han quedat, i ja tenen fills i nets nascuts aquí. Alguns mantenen viu el contacte amb el seu poble d’origen, sobretot si hi tenen família propera, en canvi d’altres, no hi han tornat o solament ho han fet com a turistes.

   De Vila-seca també van emigrar joves de la meva edat i més grans, especialment a Bèlgica i Anglaterra, alguns fins i tot si van casar, però la immensa majoria per no dir tots, han tornat cap aquí.

   Fins ara, la cosa ha anat més o menys així, però amb la globalització diuen uns, i per mor de la crisi, crec més encertat, la cosa ha canviat i molt. Precisament aquests dies i per motiu de les properes eleccions, s’ha parlat i molt del munt de catalans que hi ha escampats per tot el món, i n’hi ha molts milers, dels quals possiblement més de la meitat no tornin, i formin famílies allà on ara es troben, perquè no hi han anat a fer un màster o pràctiques professionals, que solen ser els que tornen, hi han anat a treballar, del seu ofici o del que surti, i aquests ja és més difícil que regressin.

   De tots aquests, alguns segurament que es consideraran catalans visquin on visquin, altres seran finlandesos, grecs, anglesos o americans, si arrelen on ara es troben, i potser d’altres que tenen la família encara més dispersa, només es considerin ciutadans del món i d’enlloc en concret.

   Potser aquest és el cas del senyor a qui m’hi he referit del míting de les CUP.

Pel que es veu i se sent, aquest ex-president del govern espanyol, va publicar una carta-article-editorial al diari El País, del diumenge passat, en el qual, diuen, que en defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya, venia a dir allò que ara sovinteja, que si la situació a la Catalunya d’avui, és calcada de la Alemanya nazi.

   Be, i que? En farien tant de cas si el mateix escrit l’hagués signat en Roldán, o en Millet, o en Marco o Pinotxo...

   Això ho dic, perquè jo anys enrere, n’havia estat un seguidor indirecte –no pas fan- i per això recordo, quelcom que va proclamar el tal González, en un míting al pavelló del Reus Deportiu, durant la campanya electoral prèvia a les generals de 1979, davant d’uns quants milers de ciutadans de Reus i voltants, i que, si els que hi eren fan memòria, ben segur que recordaran: “Hay que acabar con la costumbre corrupta de que los ministros de los gobiernos de España, basen su actuación gubernativa, pensando solamente en lo que haràn cuando sean ex-ministros”.

   Així mateix, us ho podeu creure o recordar els que hi eren. I ara ens ha de venir a donar lliçons? Ja que sembla ser que participarà a la propera campanya electoral.

   Au, va! 

Aquests dies, la noticia principal de diaris, ràdios i televisions és la referida als refugiats sirians, que han arribat al sud d’Europa i tenen al cap un destí: Alemanya, i si no pot ser, Anglaterra i en última instància, França.

   No tinc cap mena de dubte que la seva situació és angoixant, i per això, reclamen el dret d’asil, que amb el temps, acabi amb el reconeixement de la nacionalitat al seu país de destí, que repeteixo, sembla ser que tenen dret a triar. Els que no ho tenen tan clar son aquests estats receptors, i malgrat la pressió, encara no s’han posat d’acord en com es repartiran l’allau humana, que els hi arriba.

   Com que ho tinc al cap, no puc per menys que recordar els nostres refugiats, aquells que fugint de l’enemic van emprendre el camí del nord –també- amb la diferència de que tot just travessada la frontera els esperaven els soldats de l’exèrcit francès que els conduïen, vulguis que no, cap als camps de concentració, com el d’Argelès o hi va fer cap el pare, o d’altres d’aquell entorn del sud de França.

   En aquells camps de concentració si aplegaven tant els soldats de la retirada, com famílies senceres refugiades, on plegats hi passaren totes les penalitats pròpies de la situació, sense anar més lluny, la gana, el fred, els paràsits i les malalties. Anaven passant els dies, setmanes i mesos i ningú els hi deia res. Si algú s’adreçava a un vigilant, el soldat senegalès els responia amb un cop de culata, els concentrats no tenen drets.

   Ara, per sort, les coses han canviat molt, i els refugiats de la guerra també fratricida de Siria, diuen que tenen drets i els exigeixen, naturalment, i volen ser tractats amb les regles dels Drets Humans, cosa que no han fet les màfies a les que s’acullen pel viatge al paradís teutó. Segurament que, quan les coses els hi anaven més o menys bé, ells, al seu moment, ja devien acollir els veïns sunnites, xiïtes, palestins o kurds, i ara, en justa correspondència, tenen el dret de ser rebuts a l’Europa rica.

   En això hi ha una gran diferència amb els nostres refugiats. Ells, en sa immensa majoria, no pretenien anar nord enllà, on diuen que la gent és noble, culta, lliure, desvetllada i feliç, volien tornar a casa, la seva de tota la vida, i refer-se de totes les penalitats passades, tot treballant per reconstruir el malmès país. 

   Em vull referir al tema de les infidelitats, només des de com ho vaig conèixer a la infància, no pas des de l’òptica de la convivència conjugal com l’hem conegut de grans.

   A la nostra infància, en els anys de l’escola nacional, el tema sexual era un tabú de caire obert, és a dir, que generava molt interès malgrat el desconeixement. Tan era així que, sovint comentàvem, confonent el desig amb la realitat, que determinada parella de companys d’escola xivaven tot i no haver arribat a la pubertat. I cadascú assegurava que s’ho havia fet amb qui, la vegada que hi havia estat més prop, era a la fila de la llet en pols americana, i hi havia qui estava molt interessat en saber amb qui xivava cada ú. Era aquell afany de ser més gran, del que realment érem.

   I és que malgrat ser petits, ens assabentàvem de moltes més coses dels que els grans es podien pensar, i així quan, ens ho dèiem a l’orella d’uns als altres, que el pare de tal s’ho feia amb la mare de qual, no solia córrer la veu en debades, sinó que generalment, la informació era certa.

   Aquest coneixement de les infidelitats les solíem interpretar com l’afany de les dones de tirar-se homes de fora, quan el de casa no responia a les expectatives, tot buscant-hi els motius, que si la tenia petita, que si es passava massa temps al tros i sempre anava cansat ... i, el butà, encara no havia arribat. En canvi els homes, com que podien anar a les cases de barrets de Reus o Tarragona, no calia que s’escarrassessin. En la nostra tendra innocència, ho crèiem així.

   Deia que la informació solia ser fidedigna, i en vam tenir la prova, aquell any que els quintos del 55 o del 56, fer aquell escampall de rasts de banyes, als afectats del poble. Es veu que algú d’aquella lleva, amb temps suficient, va encomanar a l’Isidre que s’encarregava del escorxador, altrament dit matadero, que  els guardés totes les banyes dels bens i bous que es sacrificaven al llarg de l’any, i així van arreplegar un munt de banyes, amb les que en van fer rastells, i la nit després de la típica celebració dels quintos, es varen entretenir a penjar els rasts de banyes als balcons de les cases on hi vivien els banyuts.

   El matí següent al poble hi hagué un festival, tot i que els afectats, s’espavilaren en treure-les aviat. Es veu que la majoria ja sabien la seva condició de cornut, però algú va tenir una sorpresa. Segurament que ho devien encertar, ja que no tinc constància de que ningú hagués denunciat als quintos. Deia que molts ja ho sabien, i ho portaven de bon humor, fins i tot algú tenia la catxassa de quan es creuava pel carrer amb un confrare, li deia que passés per l’altra vorera, no fos cas que s’enrantessin.

   Per reblar el clau, i mai millor dit, en aquells anys, els diumenges a la tarda, tant a Ràdio Reus, com a la Ràdio del Maginet Pelacanyes, feien un programa dit “el disco dedicado” a la que habitualment, uns pares dedicaven una cançó als fills per l’aniversari, el sant o la primera comunió, els enamorats en dedicaven a l’enamorada, o la tieta al nebot. Succeí però, que algú va anar a Ràdio Tarragona, amb un llistat de parelles d’infidels que es dedicaven un a l’altre una cançó, no necessàriament amb la temàtica de la cornamenta, però si que resultava evident que, dedicant i receptora, tenien una relació amorosa d’amagadotis, però que en aquell moment es feia pública. Com que a la primera sessió la llista quedava curta, es veu que algú, defensor de les bones costums, o d’amagar les evidències, va fer cap a la Ràdio per a impedir que els diumenges següents continuessin les dedicatòries.

   Ha mort el tercer puntal sobre els tres que, segons dita popular, es sustentava el moviment segregacionista de Salou, l’únic que quedava viu. Es deia, que la segregació tenia tres potes: el cor de Paquito Germà, el cap de Julio Vilaplana i els diners de Joan Llauradó. Quelcom hi ha de cert, no pas tot, naturalment, encara que a casa sempre havíem anomenat a l’Estevet Ferran com “el del cavall” per allò del monument a l’alliberador i que potser seria un altre puntal, sense oblidar-nos de Manolo Albinyana.

   En un temps de la meva vida, vam ser contrincants amb un alt grau de tensió en determinats moments,  precisament per això de la segregació de Salou. Amb tots ells, els puntals, hi vaig tenir, malgrat tot, una amistat personal al marge del que uns i altres representàvem. Amb en Julio, molt especialment, potser per la proximitat en l’edat, però segurament, perquè en Julio tenia una personalitat especial, una empatia, que enganxava, tot el contrari del que és la prepotència que crea rebuig.

   Li agradava presumir dels seus orígens humils primer a Ibi, després a Tortosa fins arribar a Salou amb un carretó primer i després amb la paradeta fixe del moll, ajudant al seu pare per qui sentia una reverència molt més enllà de l’amor filial. Amb ell vaig poder conèixer per dins, la tradició dels “moros i cristians” de l’Alcoià, mitjançant la seva comparsa dels “chumberos”.

   Hi vaig tenir pregones discussions, sobre els motius de la seva militància segregacionista, sent com era un home molt arrelat en els seus orígens iberuts, i acabàvem arribant a la conclusió de que un no és d’on va néixer, sinó d’on vol morir. La diferència rau en el lloc on creixen fills i nets en comptes d’on tenim enterrats pares i avis.

   A les primeres eleccions per conformar l’Ajuntament de Salou, es va presentar mitjançant la plataforma Forum Salou en coalició amb el PSC, ell, encapçalava la candidatura. En aquella campanya electoral es va fer un debat a la sala Galas, a la que hi vaig assistir, i allí vaig poder sentir de viva veu, d’un dels líders contrincants, com acusava a Julio, de que en temps passats, les furgonetes de la Ibense feien un caminet cap a la casa de camp on vivia amb la meva família, sent com era aleshores un dels màxims enemics de la segregació, cosa que l’al·ludit va negar. En acabar l’acte vaig anar a trobar al líder acusador, per dir-li que hi va haver una única vegada de venir a casa una furgoneta de la Ibense i fou amb motiu de la visita que va fer a Salou el Secretari d’Estat de Turisme, i que sent com caldria, convenient convidar-lo a sopar, i, atès que la caixa de l’Ajuntament estava més plena de teranyines que de diners, el vaig convidar a sopar a casa, i aleshores, sí que vaig reclamar l’ajut d’en Julio per únic cop a la vida, el qual ens va gentilment ens va socórrer. El líder em va respondre que... ja se sap, en campanya tot si val.

   A casa, a vegades, per anomenar Julio, li dèiem “el cos sense ànima”, perquè ell solia dir sovint, que Salou era un cos sense ànima. Han passat el anys i Julio ha acabat el seu pas per la vida, i ara ens podem preguntar: Salou, ja té ànima?

Abans, i quan dic abans vull dir en temps del meu record, les dones no tenien la regla, ni la menstruació, ni el període, ni la menorràgia, ni la menorrea... tenien, la mala setmana.

   Aquesta eventualitat, per molt natural que fos, les noies el portaven amb molta discreció, per no dir que es mantenia d’amagat, i la canallota, així que ens anàvem fent més grans només associàvem la mala setmana amb les nenes, i de la seva vinguda ens en solíem assabentar pels germans, que ho feien avinent, com una bona notícia, com quan en el nostre cas, ja ens saltaven els resolis. Des d’aquell primer coneixement ja relacionàvem el fet, amb el sexe: quan una nena ja té la mala setmana ja pot tenir fills per una banda, i per altre, quan es te la mala setmana no es pot xivar, al menys era el que ens pensàvem.

   El secretisme amb que ho portaven les nenes, que algunes fins i tot ho amagaven a les seves mares, resultava absurd en el cas de les noies grans o les dones, ja que al rentador, tothom podia veure com es rentaven les talles, una mena de tovalloletes de rus, que acuradament plegades es posaven a l’entrecuix per absorbir la sang vessada. Com que les calces a les dones al ser de cotó els hi anaven molt balderes, les talles tenien unes bagues per a poder-les mantenir subjectes a prop de la xona. Tot això ara és prehistòria, sobretot des de l’aparició de la cel·lulosa, les compreses i el tampax.

   La mala setmana tenia efectes secundaris en els treballs del camp, ja que hi havia la creença de que, si una dona tenint la regla tocava les plantes, aquestes es malmetien i fins i tot es podien morir. Com que hi havia unes feines agrícoles molt típiques de les dones com esporgar i lligar les tomaqueres, collir bajoques, escavallar els sarments de la vinya, etc., s’havia de tenir en compte al menys pels que s’ho creien.

   Això a vegades conduïa a segones intencions. Per una part, podia servir d’excusa per evitar anar al tros uns quants dies més del compte, si es falsejaven les dates allargant-les més del compte, o en cas contrari, algunes xicotes que anaven a jornal, amagaven el fet per no perdre part de la setmanada.

   No he pogut pas esbrinar que hi pot haver de cert o fals en aquesta influència sobre la fisiologia vegetal, en tot cas, potser també hi té a veure que els cellers on produeixen el vi kosher pels jueus, ni als cellers, ni a les vinyes hi poden treballar dones.

   També hi havien uns altres menestrals relacionats amb l’activitat pagesa, com els basters, que tenien cura d’apariar els guarniments dels animals, cosir els forats de la civadera o les llongues quan es trencaven. De basters n’hi havien dos, l’Esteve Mestres al carrer del Carril, que seguia l’ofici del seu pare, que tenia el mateix nom, i l’altre, el Pere Rovira, que s’havia fet càrrec del taller d’Esteve de ca Cantí, canviant de costat del raval del Mar, des de ca Cantí a ca Gustavo. Aquest baster és el protagonista del relat novel·lat, al meu modest entendre, molt desafortunat, que en va fer el seu fill Pere recentment.

   El boter, Anton Llunas, més conegut com Anton Boteret, era l’únic del poble, i pel seu obrador a la plaça de Flix, a la cantonada del carrer dels Ferrers amb el de Sant Antoni, hi

havien de passar totes les botes, bocois, portadores i barrals que es malmetien, de les que s’havien de canviar les dogues que es feien malbé, els cèrcols que es trencaven i més sovint les cornaleres que, de vegades, s’havien de reparar amb caire d’urgència, quan estàvem veremant. A la canalla ens feia gràcia veure com treballava, ja fos quan torçava les dogues per a les botes, o quan brandava l’aixa, eina de tall que cap altre menestral feia servir. Anton Llunas Garcia durant la 2a República era militant del PSUC i va ser alcalde de Vila-seca uns mesos, durant la guerra.

   En canvi, els fusters treballaven menys per la pagesia pròpiament, només en feines escadusseres com fer o reparar les escales, mànecs d’aixada, empostissats i no massa cosa més. Només l’Esteve Magriñà, que a més de fuster, tenia una serra, amb la que trossejava la llenya, deixant a punt els rolls per a fer-ne ascles els dies de pluja. La “serra” era a la Riera als afores del poble, i tenia un pati molt gran on els pagesos hi descarregaven els troncs, que al cap d’uns dies recollien tallats. Un altre fuster era Josep Maria Carreté que tenia dos tallers, un al carrer de Sant Antoni que era l’habitual i un altre al raval del Mar molt a prop de l’Escola, on hi tenia la maquinaria més gran pròpia de l’ofici i que, quan brandava, en patíem el soroll estrident a l’escola, deixant sense veu als mestres. Sovint ens cridava l’atenció que, davant la botiga del carrer de Sant Antoni hi havia una mena d’olleta sobre uns fogons amb foc d’encenalls, on el senyor Jaume, marit de donya Manuela, hi escalfava una mena de pega que empraven per ajudar els engalzes.

   En Josep Morell que tothom el coneixia com “el gatillo”, tenia el taller al carrer del Carril, i era qui treballava menys, és a dir sense massa clientela, i compaginava la seva feina de menestral amb la pagesia especialment la vinya, i fins i tot tenia a casa seva una premsa com les del Sindicat per axafar la verema. A cal Gatillo hi va aprendre l’ofici en Josep A. Ràfols que després va obrir un taller propi a la plaça de Flix. Recordo que l’oncle fuster, com li dèiem a casa, solia convidar-me a fer d’aprenent del seu ofici, i jo si responia que no, perquè els fusters havien de posar els morts a la caixa.

   En Josep Cañellas i despès el seu fill Albert tenien el taller al carrer de Santa Bàrbara, però no eren els típics fusters, sinó que més aviat feien d’ebenistes, és a dir que construïen i apariaven mobles. Els últims anys es van traslladar al carrer del Bou, a ca Cervelló.

   En Miquel Carreté, més conegut com Miquel llauner, estava instal·lat al capdamunt del carrer del Pou i es dedicava a apariar ferrades, barrenyos, safres, etc. eines, que duraven molts anys i que de tant en tant es foradaven i calia reparar. Crec recordar que, pel seu compte o per encàrrec, en construïa alguns d’aquests estris de llauna, coure o zenc, i potser finalment de ferro galvanitzat. El cert és que va tancar la botiga abans de l’adveniment dels plàstics, que haurien estat els seus majors contrincants. Durant un temps va compartir l’ofici de llauner amb el d’electricista.

   A ca alguns dels menestrals, als vespres, especialment a l’hivern, que eren molt llargs, si aplegaven pagesos i els caçadors, que hi anaven a passar la vetlla abans de sopar, de manera que obligaven al titular de l’establiment a tenir-lo obert més enllà del que seria un horari normal. Potser hi anaven per estalviar-se la consumició que haurien de fer als cafès.

   Els menestrals moltes vegades eren els únics homes que quedaven al poble i de tant en tant els hi tocava haver d’assistir en alguna de les eventualitats accidentals que passaven. Molts pagesos els envejaven perquè sense moure’s de casa guanyaven més diners.