04
Octubre, 2015
09:44
LES BOTIGUES TANCADES DEL CASC ANTIC DE VILA-SECA (II)
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Continuació
Carrer
Major
Ca
la Marieta Abella |
|
Ca
la Maria Llurba |
|
Ca
Gaspar Gurí, barberia |
|
Ca
la Carmencita |
|
Banca
Catalana |
|
Ca
la Nuri Palom (roba infantil) |
Perruqueria
L’Estil |
Ca
Gumersindo |
|
Carniceria
Rofin / Coma |
|
|
Peixateria
i Fruiteria Juani |
Ca
l’Angeleta perruquera |
|
Fleca
de ca Molas |
Entre
costures
Farigola
i romaní |
Calçats
Vidal |
Calçats
Vidal |
Ca
la Maria Barberà (pollastreria) |
|
Cal
Pamies (de tot) |
Floristeria |
Plaça
de Voltes
L’Ateneu |
L’Ateneu
/ Iber Caja |
Ca
la Roseta Gesalí |
Cristina
Espai Holístic |
Cal
Xato |
|
Farmàcia
Jansà |
Farmàcia
Jansà |
Fleca
de ca Cotxero |
Bar
Històric’s |
Cristalleria
Tonino |
|
Ca
la Concepció / Ca Magí |
|
Ca
Sarrà (bicicletes) |
|
Ca
Sarrà (barberia) |
|
|
Banc
BBVA |
Ca
la Felicitat |
|
Carrer
del Pou
Ca
Ciurana / Confeccions Lara |
Perruqueria
Angels |
Carrer
de Sant Josep
Ca
la Carmeta Molas |
Llibreria
Ponce |
Sastreria
Tarragó |
Bar
Buen Gusto |
Carrer
del Carril
Carniceria
Ràfols / Garriga |
Llanes |
Pastisseria
Sant Bernat |
Pastisseria
Sant Bernat |
|
Rellotgeria
Sonia |
Ca
la Guadalupe |
|
Albert
fotograf |
|
Perfumeria
Mestres |
Llibreria
el Castell |
Carniceria
Josep dels Obrers |
Draps |
Sabateria
Araceli |
Calzados
Benedetti |
Banca
Vilella |
|
La
Caixa |
La
Caixa |
Ca
la Malena Fonts |
|
Ca
Perruquet |
Ca
Perruquet |
Confeccions
Crisal |
|
Carrer
de l’Hort
|
De
l’Hort a l’olla |
|
Centre
medicina xina |
|
Tricycles |
Carrer
de les Creus
Ca
la Lola Maca |
|
|
La
Pelu del poble |
Ja que he
fet esment al llibre, m’ha xocat molt una dada que es dona relativa al increment
de la població a l’esmentat casc antic, ja que es diu que l’any 1996 hi havia
censats 1.800 habitants i el 2013, és a dir disset anys després la població al
mateix espai havia arribat a 4.022, creixement humà que és molt gran si es té
en compte que les cases normals que son la majoria, son gairebé les mateixes i
a les noves construccions de més volum, com a ca Virgili, a ca Guardiola i a
cal Passamaner i adjunts, esdevenen una empenta insuficient. Potser s’han
equivocat o jo ho compto malament.
04
Octubre, 2015
09:39
LES BOTIGUES TANCADES DEL CASC ANTIC DE VILA-SECA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Abans em referia al contingut del llibre sobre la
transformació del centre històric de Vila-seca en el que, entre altres
objectius de la transformació del casc
antic, s’esmentava l’impuls que calia donar al comerç que hi ha establert.
Deixant
clar d’antuvi que, considero que la transformació del centre històric de
Vila-seca, és una actuació urbana molt ben feta, i la col·laboració dels veïns
amb el programa “Vila-seca sigues coqueta” un encert.
A l’esmentada publicació es diu que un dels objectius de les obres, encara que no pas el principal, era la de la revitalització del comerç que hi ha instal·lat i sobretot el que si podrà implantar amb la dinamització del moviment de persones pels carrers.
Al marge
d’aquesta voluntat i només per fer un exercici de la malmesa memòria, se m’acut
fer una repassada a les botigues que jo he vist en aquest casc antic, i que al
temps de la meva infància eren totes les del poble. No hi poso expressament els
ferrers, fusters, etc. sinó el que comunament en diem botigues.
A la primera columna del llistat hi ha una relació de les botigues que recordo, i a la de la dreta, les que hi ha avui mateix. Moltes de les tancades, ja fa molts anys que ho estan i a vegades al mateix local hi han hagut altres activitats, i en aquest cas, sempre procuro posar-hi la més vella.
Plaça de
l’Església
Ca
Magí Tous (una mica de tot) |
Joieria
Lara |
Ca
la Maria Gaya |
|
L’Estanc |
|
Ca
Miquelet Baló (fleca) |
Ca
Sans |
Ca
la Maria Basset (pollastreria) |
|
Barberia
del Paco |
|
La
Fonda |
La
Fonda |
Verduleria
de la Valencianeta |
Caixa
Tarragona |
Calçats
Montserrat |
|
Ca
la Montserrat Pena (cansaladeria) |
|
L’Arc |
L’Arc |
Las
Vegas |
Las
Vegas |
Ca
la Tadea / l’Arbitre |
|
Carrer de la
Font
Ca
Cantarer (Barberia) |
Ca
Cantarer (Barberia) |
Ca
Canaldas (fleca) |
Cocostegui
|
|
Cal
Rovira |
Ca
Poblet (carnisseria) |
|
Reparació
de sabates Trillo |
|
Ca
la Lola Palana (carnisseria) |
|
La
Pilarica (coses per regalar) |
|
Pastisseria
Barenys Canaldas |
Vivaldi |
Ca
la Pepa Sans (comestibles) |
|
Bar
la Fuente |
|
Carrer
Verge de la Pineda/Plaça dels Estudis
Ca
la Llucieta (comestibles) |
|
Ca
l’Ursula (cansaladeria) |
|
Ca
Joan Ivern (carnisseria) |
|
Ca
la Teurana |
|
Ca
Antolin |
|
Ca
Pere Baster / Lleteria Guart |
|
Merceria
Nupi |
|
Ca
la Cisqueta Alcové / Ca la Flori |
Optica
Vila-seca |
La
Primavera |
|
Carniceria
Boquera |
|
|
Perruqueria
Josepa |
Ca
la Rosa Sans (comestibles) |
|
Ca
l’Esperançeta Palom |
|
Ca
l’Antonieta Cuirols |
|
Banc
Mercantil |
|
Peixateria
Llombart |
|
Supermercat
Esteve |
Farmacia
Domingo |
Ca
la Pineda de les Flors |
Ca
la Pineda (en procés de tancament) |
Supermercat
Farriol |
|
|
Lite
(informàtica) |
|
Expresate |
Ca
la Dolores Pilotes |
|
Carrer
dels Ferrers
Ca
Ferreret |
Sabateria |
Supermercat
Spar |
Gestoria
Torres |
|
Fusteria
Studi |
|
Dr.
Hogar |
Ca
La Rosita estraperlista |
|
Ca
la Pepita Tusach (lleixiu) |
|
Mari
i Montse (roba nens) |
|
Carrer
de Sant Pere
Merceria Ferca |
Merceria
Ferca |
Ca
la Faina (confecció infantil) |
|
Ca
Pallot |
|
Carrer
de Sant Antoni
Fleca
d’Arnau Sans |
Agrobotiga |
|
Loteria |
Ca
Simeó Rull |
Gestoria
Ràfols |
Ca
la Maria Gaspana |
|
Ca
la Lola Palana |
Estudi
de llum (fotografia) |
Perruqueria Anna |
|
Fleca
de la Maria Tous |
|
Ca
la Virginia |
|
Ca
l’Elisenda Tost |
|
30
L’altre
dia, comentant amb una companya de les Aules de la Gent Gran, el llibre que ha
editat el Col·legi d’Arquitectes sobre la transformació del casc Antic de
Vila-seca, vam constatar que en les fotografies antigues de l’època dels
carrers enfangats, no s’hi veia cap de les diferents fonts que aleshores hi
havia escampades pel poble i especialment, la de la plaça d’Estudi que era molt
bonica.
Efectivament, quan a Vila-seca no hi havia
aigua corrent a les cases, i d’això no en fa tants anys com pot semblar,
escampades pel poble hi havien unes quantes fonts. També és cert que hi havien alguns
pous a dins les cases els quals, en general, l’aigua era poada amb una corriola
i molts pocs tenien un motor elèctric que permetia pujar l’aigua a un dipòsit a
la part alta de la casa i així tenir un proveïment semblant a l’actual. L’aigua
d’aquests pous però, normalment no s’emprava a la cuina, ja que sovint la seva
aigua, tot i no analitzar-la, es sospitava que estava contaminada, ja fos per
la proximitat dels dipòsits de comuna, corrals i estables de la mateixa casa, o
també perquè es trobaven restes d’animals que hi havien caigut.
Les fonts doncs, eren la base fonamental del
proveïment de l’aigua als domicilis de Vila-seca. Com solia passar en tot el
món, segurament que, el poble es va crear a la vora d’una font natural, perquè
l’aigua és vida, ja ho sabem.
Però jo només em vull referir a les fonts
que hi havia al poble i he vist rajar durant la meva infància, que eren les
següents:
La Font
Vella, que donava nom al carrer, per això, es pot suposar que fou el motiu
del primer assentament. L’aigua li venia de la Mina del Poble fins que es va
fer la xarxa de proveïment, i aleshores es va reformar. A la seva vora, l’aigua
sobrant, alimentava els rentadors i l’abeurador. La font va ser present al seu
lloc fins la urbanització de l’espai ocupat pels rentadors i l’abeurador.
La Font de
la plaça de Voltes, dita també de “les Escales” o de “la República”, perquè
a la part del darrere hi havia unes escales per baixar a omplir les ferrades, i
també perquè durant la segona República si va posar un pedestal al·legòric i
que ja vaig explicar temps enrere. L’aigua, també li venia de la mina del
Poble. Al llibre ”l’Abans” es veu una fotografia datada el 1934 a la que la
font era completament diferent i molt més reduïda que la hem vist en
fotografies amb la Republicana i anteriors. Aquesta font va ser traslladada
l’any 1950 al final de la façana de l’Ateneu a tocar del carrer de Sant Bernat.
El trasllat fou acordat per l’Ajuntament després de tenses reunions i que fou
aprovat amb el vot de qualitat de l’Alcalde. La nova font, d’una sola aixeta
era baixeta, de ferro colat i fabricada en sèrie.
La Font de
la plaça dels Estudis, dita també de “la Paparreta, situada a tocar de ca
la Carme Palacio, i que al costat hi tenia un abeurador, que anava des de la
font fins a la cantonada del carrer de Sant Pere. L’aigua també venia de la
Mina del Poble. Com que a les escoles, ni a la primera ni segona planta, hi
havia aigua corrent, a totes les classes hi havia càntirs per a beure, i per
això, ben sovint els nens i nenes anaven a omplir-los a aquesta font. No cal
dir que era visita obligada al recreo i alhora objecte de jocs més o menys
maliciosos per a mullar a la concurrència i especialment a les nenes. Pels
escolars va ser entranyable. La font la composava un pedestal de ferro colat
d’on en sortien un parell d’aixetes, i durant un temps, aquest pedestal fou
alt, per a posar-hi llum a dalt de tot. Tenia un retxat també de ferro per on
s’escolava l’aigua que no entrava pel broc gros del càntir, i feia cap a
l’abeurador.
La Font de
la Plaça de les Creus, segons l’Abans, també s’alimentava de la mina del
Poble, però crec que es va posar, la font i l’abeurador del costat, quan
després de la secada dels anys quaranta, es va fer un pou al camí de Reus, i
una conducció d’aigües cap a totes les fonts del poble, obra municipal que es
va inaugurar el 18 de juliol del 1950, al mateix dia (com no podia ser d’altre
manera) que es va inaugurar la Carretera Nova, que és com en dèiem del primer
desviament de la general.
La Font de
la Plaça de Sant Esteve estava adossada a una paret d’un pati a la banda de
ponent de la placeta, en una mena de capelleta aixecada del terra, com si fos
per evitar que la canalla hi pogués arribar. Encara avui es pot veure a la
façana d’un edifici nou una rèplica del que era aquella font o potser amb les
mateixes pedres, posades ara en un lloc direfent.
La Font de
ca Pistoleta al carrer de Monterols cantonada amb el de les Creus, era
idèntica a la de la plaça de Voltes canviada de lloc el 1951, any que també es
va posar aquesta font.
Les
fonts del carrer varen acabar la seva funció tradicional, després de l’any 1962
en que es va fer la xarxa de distribució domiciliaria a totes les cases. Abans
algunes cases es van poder connectar-se a les canonades d’aigua que proveïa les
fonts públiques.
Anar
a buscar aigua a les fonts amb càntirs i ferrades va ser durant molts anys una
tasca important a les nostres vides i que omplia una bona part de les tasques
domèstiques de les dones, però era molt més engrescador el fet de contribuir a
una major relació veïnal atès que sempre hi havia molta més gent al carrer i si
es trobaven, parlaven. També era segurament la primera tasca domèstica a la que
contribuïen els nens, que quan tenien vuit o deu anys ja se’ls enviava a la
font. Els homes, en canvi, només hi solien anar per abeurar mules i cavalls
quan no sortien de casa.
08
El
divendres passat a la reunió mitinera de les CUP a Vila-seca, hi hagué una
penúltima intervenció del públic assistent, per part d’un senyor que deia que
estava en contra de la independència de Catalunya, ja que ell, no era ni català
ni espanyol, era ciutadà del món, i que per tant ja li estava bé com estem ara.
Vaig estar a punt de replicar-li, però com
que no el coneixia de res, ni sabia de les seves circumstàncies personals i
familiars, em vaig quedar amb el dubte de si realment tenia raó.
Fins fa ben poc, a la nostra cultura, una
persona i el seu entorn familiar, era d’un lloc, d’un poble, d’una comarca,
d’una nació o regió o país, diguem-li com vulguem, que li donava identitat, i
si tenia llengua pròpia, encara més. Jo podia ben bé dir que sóc català de
Vila-seca, i la meva família també. Ja he explicat anteriorment que tant el
primer Clavé, com el primer Morell que vingueren a Vila-seca ho van fer després
de la Guerra dels Segadors, a mitjans del segle XVII, i des d’aleshores es van
anar reproduint, i sóc un des seus descendents. Això no vol dir que algun
El cas és que, la realitat és una altra i la
gent es mou, hi ha moviments migratoris i el nostre poble n’és un bon exemple ja
que hem passat dels tres mil habitants que érem a la nostra infantesa, als més
de vint mil que som a la nostra vellesa. Val a dir que la immensa majoria dels
immigrants que han vingut a Vila-seca, s’hi han quedat, i ja tenen fills i nets
nascuts aquí. Alguns mantenen viu el contacte amb el seu poble d’origen,
sobretot si hi tenen família propera, en canvi d’altres, no hi han tornat o
solament ho han fet com a turistes.
De Vila-seca també van emigrar joves de la
meva edat i més grans, especialment a Bèlgica i Anglaterra, alguns fins i tot
si van casar, però la immensa majoria per no dir tots, han tornat cap aquí.
Fins ara, la cosa ha anat més o menys així,
però amb la globalització diuen uns, i per mor de la crisi, crec més encertat,
la cosa ha canviat i molt. Precisament aquests dies i per motiu de les properes
eleccions, s’ha parlat i molt del munt de catalans que hi ha escampats per tot
el món, i n’hi ha molts milers, dels quals possiblement més de la meitat no
tornin, i formin famílies allà on ara es troben, perquè no hi han anat a fer un
màster o pràctiques professionals, que solen ser els que tornen, hi han anat a
treballar, del seu ofici o del que surti, i aquests ja és més difícil que
regressin.
De tots aquests, alguns segurament que es
consideraran catalans visquin on visquin, altres seran finlandesos, grecs, anglesos
o americans, si arrelen on ara es troben, i potser d’altres que tenen la
família encara més dispersa, només es considerin ciutadans del món i d’enlloc
en concret.
Potser aquest és el cas del senyor a qui
m’hi he referit del míting de les CUP. 04
Pel
que es veu i se sent, aquest ex-president del govern espanyol, va publicar una
carta-article-editorial al diari El País, del diumenge passat, en el qual,
diuen, que en defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya, venia a dir allò que
ara sovinteja, que si la situació a la Catalunya d’avui, és calcada de la
Alemanya nazi.
Be, i que? En farien tant de cas si el
mateix escrit l’hagués signat en Roldán, o en Millet, o en Marco o Pinotxo...
Això ho dic, perquè jo anys enrere, n’havia
estat un seguidor indirecte –no pas fan- i per això recordo, quelcom que va
proclamar el tal González, en un míting al pavelló del Reus Deportiu, durant la
campanya electoral prèvia a les generals de 1979, davant d’uns quants milers de
ciutadans de Reus i voltants, i que, si els que hi eren fan memòria, ben segur
que recordaran: “Hay que acabar con la
costumbre corrupta de que los ministros de los gobiernos de España, basen su
actuación gubernativa, pensando solamente en lo que haràn cuando sean ex-ministros”.
Així mateix, us ho podeu creure o recordar
els que hi eren. I ara ens ha de venir a donar lliçons? Ja que sembla ser que
participarà a la propera campanya electoral.
Au, va! 02
Aquests
dies, la noticia principal de diaris, ràdios i televisions és la referida als
refugiats sirians, que han arribat al sud d’Europa i tenen al cap un destí:
Alemanya, i si no pot ser, Anglaterra i en última instància, França.
No tinc cap mena de dubte que la seva
situació és angoixant, i per això, reclamen el dret d’asil, que amb el temps,
acabi amb el reconeixement de la nacionalitat al seu país de destí, que
repeteixo, sembla ser que tenen dret a triar. Els que no ho tenen tan clar son
aquests estats receptors, i malgrat la pressió, encara no s’han posat d’acord
en com es repartiran l’allau humana, que els hi arriba.
Com que ho tinc al cap, no puc per menys que
recordar els nostres refugiats, aquells que fugint de l’enemic van emprendre el
camí del nord –també- amb la diferència de que tot just travessada la frontera
els esperaven els soldats de l’exèrcit francès que els conduïen, vulguis que
no, cap als camps de concentració, com el d’Argelès o hi va fer cap el pare, o
d’altres d’aquell entorn del sud de França.
En aquells camps de concentració si
aplegaven tant els soldats de la retirada, com famílies senceres refugiades, on
plegats hi passaren totes les penalitats pròpies de la situació, sense anar més
lluny, la gana, el fred, els paràsits i les malalties. Anaven passant els dies,
setmanes i mesos i ningú els hi deia res. Si algú s’adreçava a un vigilant, el
soldat senegalès els responia amb un cop de culata, els concentrats no tenen
drets.
Ara, per sort, les coses han canviat molt, i
els refugiats de la guerra també fratricida de Siria, diuen que tenen drets i
els exigeixen, naturalment, i volen ser tractats amb les regles dels Drets
Humans, cosa que no han fet les màfies a les que s’acullen pel viatge al
paradís teutó. Segurament que, quan les coses els hi anaven més o menys bé,
ells, al seu moment, ja devien acollir els veïns sunnites, xiïtes, palestins o
kurds, i ara, en justa correspondència, tenen el dret de ser rebuts a l’Europa
rica.
En això hi ha una gran diferència amb els
nostres refugiats. Ells, en sa immensa majoria, no pretenien anar nord enllà,
on diuen que la gent és noble, culta, lliure, desvetllada i feliç, volien
tornar a casa, la seva de tota la vida, i refer-se de totes les penalitats
passades, tot treballant per reconstruir el malmès país. 05
Em vull referir al tema de les infidelitats,
només des de com ho vaig conèixer a la infància, no pas des de l’òptica de la
convivència conjugal com l’hem conegut de grans.
A la nostra infància, en els anys de
l’escola nacional, el tema sexual era un tabú de caire obert, és a dir, que
generava molt interès malgrat el desconeixement. Tan era així que, sovint
comentàvem, confonent el desig amb la realitat, que determinada parella de
companys d’escola xivaven tot i no haver arribat a la pubertat. I cadascú
assegurava que s’ho havia fet amb qui, la vegada que hi havia estat més prop,
era a la fila de la llet en pols americana, i hi havia qui estava molt
interessat en saber amb qui xivava cada ú. Era aquell afany de ser més gran,
del que realment érem.
I és que malgrat ser petits, ens
assabentàvem de moltes més coses dels que els grans es podien pensar, i així
quan, ens ho dèiem a l’orella d’uns als altres, que el pare de tal s’ho feia
amb la mare de qual, no solia córrer la veu en debades, sinó que generalment,
la informació era certa.
Aquest coneixement de les infidelitats les
solíem interpretar com l’afany de les dones de tirar-se homes de fora, quan el
de casa no responia a les expectatives, tot buscant-hi els motius, que si la
tenia petita, que si es passava massa temps al tros i sempre anava cansat ... i,
el butà, encara no havia arribat. En canvi els homes, com que podien anar a les
cases de barrets de Reus o Tarragona, no calia que s’escarrassessin. En la
nostra tendra innocència, ho crèiem així.
Deia que la informació solia ser fidedigna,
i en vam tenir la prova, aquell any que els quintos del 55 o del 56, fer aquell
escampall de rasts de banyes, als afectats del poble. Es veu que algú d’aquella
lleva, amb temps suficient, va encomanar a l’Isidre que s’encarregava del
escorxador, altrament dit matadero, que
els guardés totes les banyes dels bens i bous que es sacrificaven al
llarg de l’any, i així van arreplegar un munt de banyes, amb les que en van fer
rastells, i la nit després de la típica celebració dels quintos, es varen
entretenir a penjar els rasts de banyes als balcons de les cases on hi vivien
els banyuts.
El matí següent al poble hi hagué un festival,
tot i que els afectats, s’espavilaren en treure-les aviat. Es veu que la
majoria ja sabien la seva condició de cornut, però algú va tenir una sorpresa.
Segurament que ho devien encertar, ja que no tinc constància de que ningú
hagués denunciat als quintos. Deia que molts ja ho sabien, i ho portaven de bon
humor, fins i tot algú tenia la catxassa de quan es creuava pel carrer amb un
confrare, li deia que passés per l’altra vorera, no fos cas que s’enrantessin.
Per reblar el clau, i mai millor dit, en
aquells anys, els diumenges a la tarda, tant a Ràdio Reus, com a la Ràdio del
Maginet Pelacanyes, feien un programa dit “el disco dedicado” a la que
habitualment, uns pares dedicaven una cançó als fills per l’aniversari, el sant
o la primera comunió, els enamorats en dedicaven a l’enamorada, o la tieta al
nebot. Succeí però, que algú va anar a Ràdio Tarragona, amb un llistat de
parelles d’infidels que es dedicaven un a l’altre una cançó, no necessàriament
amb la temàtica de la cornamenta, però si que resultava evident que, dedicant i
receptora, tenien una relació amorosa d’amagadotis, però que en aquell moment
es feia pública. Com que a la primera sessió la llista quedava curta, es veu
que algú, defensor de les bones costums, o d’amagar les evidències, va fer cap
a la Ràdio per a impedir que els diumenges següents continuessin les
dedicatòries. 02
Ha mort el tercer puntal sobre els tres que,
segons dita popular, es sustentava el moviment segregacionista de Salou, l’únic
que quedava viu. Es deia, que la segregació tenia tres potes: el cor de Paquito
Germà, el cap de Julio Vilaplana i els diners de Joan Llauradó. Quelcom hi ha
de cert, no pas tot, naturalment, encara que a casa sempre havíem anomenat a
l’Estevet Ferran com “el del cavall” per allò del monument a l’alliberador i
que potser seria un altre puntal, sense oblidar-nos de Manolo Albinyana.
En un temps de la meva vida, vam ser
contrincants amb un alt grau de tensió en determinats moments, precisament per això de la segregació de
Salou. Amb tots ells, els puntals, hi vaig tenir, malgrat tot, una amistat
personal al marge del que uns i altres representàvem. Amb en Julio, molt
especialment, potser per la proximitat en l’edat, però segurament, perquè en
Julio tenia una personalitat especial, una empatia, que enganxava, tot el
contrari del que és la prepotència que crea rebuig.
Li agradava presumir dels seus orígens
humils primer a Ibi, després a Tortosa fins arribar a Salou amb un carretó
primer i després amb la paradeta fixe del moll, ajudant al seu pare per qui
sentia una reverència molt més enllà de l’amor filial. Amb ell vaig poder
conèixer per dins, la tradició dels “moros i cristians” de l’Alcoià, mitjançant
la seva comparsa dels “chumberos”.
Hi vaig tenir pregones discussions, sobre
els motius de la seva militància segregacionista, sent com era un home molt
arrelat en els seus orígens iberuts, i acabàvem arribant a la conclusió de que
un no és d’on va néixer, sinó d’on vol morir. La diferència rau en el lloc on
creixen fills i nets en comptes d’on tenim enterrats pares i avis.
A les primeres eleccions per conformar l’Ajuntament
de Salou, es va presentar mitjançant la plataforma Forum Salou en coalició amb
el PSC, ell, encapçalava la candidatura. En aquella campanya electoral es va
fer un debat a la sala Galas, a la que hi vaig assistir, i allí vaig poder
sentir de viva veu, d’un dels líders contrincants, com acusava a Julio, de que
en temps passats, les furgonetes de la Ibense feien un caminet cap a la casa de
camp on vivia amb la meva família, sent com era aleshores un dels màxims enemics
de la segregació, cosa que l’al·ludit va negar. En acabar l’acte vaig anar a
trobar al líder acusador, per dir-li que hi va haver una única vegada de venir
a casa una furgoneta de la Ibense i fou amb motiu de la visita que va fer a
Salou el Secretari d’Estat de Turisme, i que sent com caldria, convenient
convidar-lo a sopar, i, atès que la caixa de l’Ajuntament estava més plena de
teranyines que de diners, el vaig convidar a sopar a casa, i aleshores, sí que
vaig reclamar l’ajut d’en Julio per únic cop a la vida, el qual ens va
gentilment ens va socórrer. El líder em va respondre que... ja se sap, en
campanya tot si val.
A casa, a vegades, per anomenar Julio, li
dèiem “el cos sense ànima”, perquè ell solia dir sovint, que Salou era un cos
sense ànima. Han passat el anys i Julio ha acabat el seu pas per la vida, i ara
ens podem preguntar: Salou, ja té ànima? 17
Abans,
i quan dic abans vull dir en temps del meu record, les dones no tenien la
regla, ni la menstruació, ni el període, ni la menorràgia, ni la menorrea...
tenien, la mala setmana.
Aquesta eventualitat, per molt natural que
fos, les noies el portaven amb molta discreció, per no dir que es mantenia
d’amagat, i la canallota, així que ens anàvem fent més grans només associàvem
la mala setmana amb les nenes, i de la seva vinguda ens en solíem assabentar
pels germans, que ho feien avinent, com una bona notícia, com quan en el nostre
cas, ja ens saltaven els resolis. Des d’aquell primer coneixement ja
relacionàvem el fet, amb el sexe: quan una nena ja té la mala setmana ja pot
tenir fills per una banda, i per altre, quan es te la mala setmana no es pot
xivar, al menys era el que ens pensàvem.
El secretisme amb que ho portaven les nenes,
que algunes fins i tot ho amagaven a les seves mares, resultava absurd en el
cas de les noies grans o les dones, ja que al rentador, tothom podia veure com
es rentaven les talles, una mena de tovalloletes de rus, que acuradament
plegades es posaven a l’entrecuix per absorbir la sang vessada. Com que les
calces a les dones al ser de cotó els hi anaven molt balderes, les talles
tenien unes bagues per a poder-les mantenir subjectes a prop de la xona. Tot
això ara és prehistòria, sobretot des de l’aparició de la cel·lulosa, les
compreses i el tampax.
La mala setmana tenia efectes secundaris en
els treballs del camp, ja que hi havia la creença de que, si una dona tenint la
regla tocava les plantes, aquestes es malmetien i fins i tot es podien morir.
Com que hi havia unes feines agrícoles molt típiques de les dones com esporgar
i lligar les tomaqueres, collir bajoques, escavallar els sarments de la vinya,
etc., s’havia de tenir en compte al menys pels que s’ho creien.
Això a vegades conduïa a segones intencions.
Per una part, podia servir d’excusa per evitar anar al tros uns quants dies més
del compte, si es falsejaven les dates allargant-les més del compte, o en cas
contrari, algunes xicotes que anaven a jornal, amagaven el fet per no perdre
part de la setmanada.
No he pogut pas esbrinar que hi pot haver de
cert o fals en aquesta influència sobre la fisiologia vegetal, en tot cas, potser
també hi té a veure que els cellers on produeixen el vi kosher pels jueus, ni
als cellers, ni a les vinyes hi poden treballar dones.
16
També hi havien uns altres menestrals
relacionats amb l’activitat pagesa, com els basters, que tenien cura d’apariar
els guarniments dels animals, cosir els forats de la civadera o les llongues
quan es trencaven. De basters n’hi havien dos, l’Esteve Mestres al carrer del
Carril, que seguia l’ofici del seu pare, que tenia el mateix nom, i l’altre, el
Pere Rovira, que s’havia fet càrrec del taller d’Esteve de ca Cantí, canviant
de costat del raval del Mar, des de ca Cantí a ca Gustavo. Aquest baster és el
protagonista del relat novel·lat, al meu modest entendre, molt desafortunat, que
en va fer el seu fill Pere recentment.
El boter, Anton Llunas, més conegut com
Anton Boteret, era l’únic del poble, i pel seu obrador a la plaça de Flix, a la
cantonada del carrer dels Ferrers amb el de Sant Antoni, hi
havien
de passar totes les botes, bocois, portadores i barrals que es malmetien, de
les que s’havien de canviar les dogues que es feien malbé, els cèrcols que es
trencaven i més sovint les cornaleres que, de vegades, s’havien de reparar amb
caire d’urgència, quan estàvem veremant. A la canalla ens feia gràcia veure com
treballava, ja fos quan torçava les dogues per a les botes, o quan brandava
l’aixa, eina de tall que cap altre menestral feia servir. Anton Llunas Garcia
durant la 2a República era militant del PSUC i va ser alcalde de Vila-seca uns
mesos, durant la guerra.
En canvi, els fusters treballaven menys per
la pagesia pròpiament, només en feines escadusseres com fer o reparar les
escales, mànecs d’aixada, empostissats i no massa cosa més. Només l’Esteve
Magriñà, que a més de fuster, tenia una serra, amb la que trossejava la llenya,
deixant a punt els rolls per a fer-ne ascles els dies de pluja. La “serra” era
a la Riera als afores del poble, i tenia un pati molt gran on els pagesos hi
descarregaven els troncs, que al cap d’uns dies recollien tallats. Un altre
fuster era Josep Maria Carreté que tenia dos tallers, un al carrer de Sant
Antoni que era l’habitual i un altre al raval del Mar molt a prop de l’Escola,
on hi tenia la maquinaria més gran pròpia de l’ofici i que, quan brandava, en patíem
el soroll estrident a l’escola, deixant sense veu als mestres. Sovint ens
cridava l’atenció que, davant la botiga del carrer de Sant Antoni hi havia una
mena d’olleta sobre uns fogons amb foc d’encenalls, on el senyor Jaume, marit
de donya Manuela, hi escalfava una mena de pega que empraven per ajudar els engalzes.
En Josep Morell que tothom el coneixia com
“el gatillo”, tenia el taller al carrer del Carril, i era qui treballava menys,
és a dir sense massa clientela, i compaginava la seva feina de menestral amb la
pagesia especialment la vinya, i fins i tot tenia a casa seva una premsa com
les del Sindicat per axafar la verema. A cal Gatillo hi va aprendre l’ofici en
Josep A. Ràfols que després va obrir un taller propi a la plaça de Flix. Recordo
que l’oncle fuster, com li dèiem a casa, solia convidar-me a fer d’aprenent del
seu ofici, i jo si responia que no, perquè els fusters havien de posar els
morts a la caixa.
En Josep Cañellas i despès el seu fill
Albert tenien el taller al carrer de Santa Bàrbara, però no eren els típics
fusters, sinó que més aviat feien d’ebenistes, és a dir que construïen i
apariaven mobles. Els últims anys es van traslladar al carrer del Bou, a ca
Cervelló.
En Miquel Carreté, més conegut com Miquel
llauner, estava instal·lat al capdamunt del carrer del Pou i es dedicava a
apariar ferrades, barrenyos, safres, etc. eines, que duraven molts anys i que
de tant en tant es foradaven i calia reparar. Crec recordar que, pel seu compte
o per encàrrec, en construïa alguns d’aquests estris de llauna, coure o zenc, i
potser finalment de ferro galvanitzat. El cert és que va tancar la botiga abans
de l’adveniment dels plàstics, que haurien estat els seus majors contrincants.
Durant un temps va compartir l’ofici de llauner amb el d’electricista.
A ca alguns dels menestrals, als vespres,
especialment a l’hivern, que eren molt llargs, si aplegaven pagesos i els
caçadors, que hi anaven a passar la vetlla abans de sopar, de manera que
obligaven al titular de l’establiment a tenir-lo obert més enllà del que seria
un horari normal. Potser hi anaven per estalviar-se la consumició que haurien
de fer als cafès.
Els menestrals moltes vegades eren els únics
homes que quedaven al poble i de tant en tant els hi tocava haver d’assistir en
alguna de les eventualitats accidentals que passaven. Molts pagesos els
envejaven perquè sense moure’s de casa guanyaven més diners. |