Joan Clave Morell

Pels menors de 50 anys, a Vila-seca, el pregó, és aquella conferència que un personatge, més o menys popular, més o menys relacionat amb el poble (ells en diuen ciutat), amb un càrrec institucional més o menys rellevant, posat al costat de l’Alcalde, cada any, el divendres abans de Sant Antoni, fa a l’Auditori i abans a la Biblioteca.

   En canvi, pels més grans, els que ja hem passat el llindar de la salut garantida i hem entrat en la del sinó fos, el pregó era un anunci públic que llegia als capvespres un empleat municipal després de cridar l’atenció del veïnat amb el toc d’una trompeta. Essencialment, es tractava d’un ban de l’Alcalde donant instruccions o be ordres relatives a l’administració municipal, al protocol o al funcionament dels serveis públics. De moment l’empleat el llegia, però un cop fetes unes quantes aturades, ja se l’anava aprenent i al final, naturalment, el recitava de memòria.  

   Era normal pregonar quan es modificava l’horari de les oficines municipals, l’avís de que ja es podien retirar la plaques dels carros, l’obligatorietat de que les bicicletes portessin plaques, etc. i aquestes qüestions solien dur la signatura de l’alcalde;  s’avisava també de quan venien els empleats d’Hisenda a cobrar les contribucions, que era una de les pitjors notícies de l’any.

   S’aprofitava l’avinentesa per fer quelcom semblant relatiu als ens locals com la Germandat de Pagesos i Ramaders, de deia quan es podia portar el blat al Servicio Nacional del Trigo de Reus o Tarragona; quan es posaven al cobrament els segells de la Seguretat Social, etc. la Cooperativa Agrícola, avisant de la celebració de les assemblees generals, de l’inici de les campanyes del batre, la verema o del trull, i les més esperades, els dies que es faria el “reparto” a compte de les collites. També les Societats empraven el pregó anunciant les reunions generals i especialment o les funcions de teatre o els programes del cine.

   També es pregonaven afers particulars, previ pagament de quatre pessetes, ja fos per assabentar de pèrdues d’estris o guarniments caiguts dels carros per carrers o camins, o extraviaments de peces de roba o joies pels locals públics, i fins i tot de gossos que s’escapaven de casa. Durant molts anys es va pregonar que l’endemà vindrien al poble “els Xiquets de Valls”, que van ser els primers venedors ambulants de roba que vam conèixer.

   Els pregons, ja he dit que es feien als vespres, per allò de que tots els pagesos ja eren a casa per a poder-se’n assabentar, i el pregoner per tal de ser escoltat es situava a les cruïlles dels carrers per donar més amplitud a la seva veu. Com que havia de llegir el que deia, a vegades s’havia de córrer més amunt o més avall a la cerca d’un fanal, que en aquells temps eren escassos i de de minsa potència lumínica. Al toc de la trompeta, la gent sortia al carrer o treia el cap per finestres i balcons per escoltar el que deia el pregoner.

   El pregoner era un empleat municipal que durant el dia feia altres escomeses. Del meu record, he conegut tres pregoners: En Teófilo Martín, l’Antonio Enfedaque, conegut com Antonio de la Casa de la Vila, perquè hi vivia, i l’Isidre Albadalejo que ho va fer bastants anys, i que en una entrevista que li van fer a “El Pont de Fusta” explicava sucoses anècdotes i dades relatives a la seva tasca pregonera.

   Als anys setanta es van acabar els pregons, que de moment, van ser suplerts per uns taulells d’anuncis protegits per una vidriera, escampats per diferents indrets del poble.

Ara que s’ha mort l’Antonieta Poblet, i precisament per aquest motiu, em ve a la memòria, com era una part de cerimonial funerari d’anys enrere, i en la que l’avui difunta, hi va tenir un paper rellevant. Em refereixo a, quan encara no hi havia tanatori i la vetlla dels difunts es feia a les cases, en un moment determinat, es resava el rosari, i l’encarregada de fer-ho era sempre l’Antonieta Poblet, fos qui fos el difunt.

   El rosari havia estat una part important del cerimonial catòlic, i per tant també s’havia inclòs al ritual mortuori. Com si fos ara que quan a la ràdio de Reus o de Tarragona, anunciaven un obituari, venien a dir quelcom així: “Ha fallecido el senyor ...que serà enterrado en la iglesia parroquial de ... a las ... hores. El Santo Rosario se rezarà una hora antes en el propio domicilio” Ni a Tarragona ni a Reus se’n cuidava l’Antonieta Poblet, però a Vila-seca, sí.

   Però pel que era coneguda, especialment per tots els nens i nenes del poble, aquells que vam créixer al període dit de la postguerra, era per ser catequista. Que dic, catequista! Era la cap de totes les catequistes. Comparant la catequesi amb una escola, si el Rector seria el director, l’Antonieta Poblet seria la cap d’estudis.

   En aquells anys del nacional-catolicisme imperant, tots els nens i nenes quan tenien set o vuit anys fèiem la primera comunió i quan dic tots, vull dir que, al menys el noranta nou per cent si apuntava. De fet s’ha de dir que encara que no fos obligatori, realment, de fet, ho era. Així que, dos anys abans de l’any triat per fer la primera comunió, el dia de l’Ascensió que era la data prefixada, tota la mainada del poble anava a la catequesi, que nosaltres en dèiem “anar a la doctrina” que constava de tres cursos: dos anys abans, l’any de la primera comunió i els següents. Després de la comunió la majoria optaven per donar per acabat l’adoctrinament, i només hi seguíem anant els que érem de família més de la crosta.

   Crec que la meva promoció vam estrenar els bancs, ja que fins aleshores, l’aforament majoritari de l’Església era amb cadires ja fossin enganxades en fileres per un parell de llates, o be soltes.

Hi havien diferents seccions, d’un parell de bancs cadascuna i a càrrec d’una catequista, que exceptuant l’Esteve Adserias, totes eren noies, una mica més grans que el alumnes, i naturalment, les seccions eren de nens o de nenes, però mai mixtes. Les catequistes, el primer any ens explicaven coses dels Evangelis o de la dita Història Sagrada, i abans de plegar ens preguntàvem per si ho havíem entès. El curs abans de la Primera comunió, les ensenyances ja estaven mes “reglades” i ens havíem de comprar un llibre dividit en lliçons que havien d’estudiar abans, al l’Església ens aclarien els dubtes, i ens preguntaven sobre el text estudiat.

   L’horari solia ser de dos quarts de quatre a dos quarts de cinc, cada diumenge, atès que a les cinc començava la “funció”. Era l’hora de la digestió i potser per això estàvem una mica enxonxits i no es feia massa gresca. A la doctrina, se seguien les mateixes pautes que a les escoles nacionals, és a dir, que cada secció establia un ordre del primer a l’últim, en funció de les respostes encertades a les preguntes que ens feien. I això indicava l’ordre en que el dia assenyalat, pujaríem a rebre la primera comunió. Se’n feia de més i de menys, ja que aquells que teníem els pares missaires se’ns mirava amb més bons ulls. Potser per això jo vaig ser primer i Cascavell segon, tot i que ell que tenia un any més i era més viu que un esparver, sempre m’ha dit que li vaig fotre el lloc per l’endoll. Segurament té tota la raó.

   Bé doncs, de tota aquesta moguda, en tenia cura l’Antonieta Poblet mentre el mossén Miró s’ho mirava ben assegut des del capdamunt de les escales. Per això, la majoria de la canalla que vam créixer a la postguerra la recordarem sempre. 

El passat mes de juny del 2015, rebo una carta del Jutjat de Pau de Vila-seca citant-me a passar per les seves dependències. Hi vaig, i em lliuren una citació per un judici que s’havia de celebrar el 9 de febrer següent, en qualitat de testimoni. M’avisen doncs amb més de vuit mesos a l’avançada, amb l’advertiment de que si no hi vaig, puc ser sancionat amb una multa d’entre 200 i 5.000€. Déu n’hi do!

   El dia assenyalat, hi vaig. A les deu del matí en punt, soc al Jutjat Penal: segui aquí i esperi. En companyia de l’altre testimoni, esperem fins que vora les dotze, ens diuen que el judici es suspèn, i ens lliuren una nova citació.

   Al trobar l’altre testimoni, hem pogut deduir, que es tractava del robatori que algú va fer al nostre tros mentre hi treballaven uns paletes i ens van robar eines i cables elèctrics, d’un valor més aviat molt minso. Això va passar entre el 12 i el 13 de febrer del 2013, és a dir que feia tres anys.

   Ni un ni l’altre dels dos testimonis sabíem, ni qui eren els acusats, ni qui havia posat la denúncia al jutjat penal. Rememorant els fets, recordarem que aquell matí, vam trobar la porta oberta de la caseta del pou i, vam trobar a faltar el que ja he dit més amunt. Per un casual, aquell mateix mati van comparèixer al tros els Mossos, que feien un tomb en companyia del guàrdia urbà que aleshores tenia cura del terme. Ara ja no venen mai, ni els uns, ni l’altre s’ha jubilat i no l’han substituit.

   Com que van venir, els hi vam explicar el que havia passat i ens van dir, que millor que anéssim a la caserna del Mossos a posar denúncia. Ho vam fer. I potser per aquí ve el motiu del judici. Tant abans com després d’aquest furt, he patit diferents robatoris i sempre amb major perjudici, i, al menys fins el moment no tinc notícia de que hagin derivat en judici.

   Tornem al jutjat. Nou dies després, és a dir el passat 18 de febrer, hi tornem, i ara sí, ara hi hagué judici i per primer cop a la meva vida vaig ser present un una sala de vistes, que en diuen ells, amb una tribuna, amb un jutge al mig, tot empolistrat amb l’uniforme de jutge i a un costat, una senyora que feia de fiscal i a l’altre dos senyors que devien ser els advocats defensors, tots també disfressats amb la corresponent toga. Feien patxoca, val a dir-ho. Al mig de la sala, i de cara al jutge, hi havien dos homes, que devien ser els acusats.

   Així que em van fer entrar i asseure més o menys al costat dels acusats, una mica més enrere i just davant d’on hi tenia una tauleta el secretari o agutzil, el jutge que presidia, em va fer jurar o prometre que diria la veritat sota amenaça de presó si no ho feia. Em van fer preguntes, primer el jutge si coneixia a aquelles dues persones que tenia a la vora, i li vaig respondre que no. Tot seguit la fiscal, el jutge i un dels advocats defensors en van preguntar sobre les circumstàncies del robatori del 12 de febrer de tres anys enrere, que vaig respondre i... adéu siau.

   D’aquest pas pel jutjat, per un robatori a una caseta del camp nostra, i de la que, forçant la porta d’entrada, es van emportar material dels paletes que hi treballaven per un valor de 78 €, la cosa deu tenir l’origen perquè el dia següent al robatori, van comparèixer al tros com a visita rutinària (visites que ara ja no rebo) els mossos i el guarda urbà-la Plana-terme, i naturalment, els hi vam explicar el furt.

   Tot i que ningú me n’ha dit res directament, dedueixo que els cossos de seguretat sospitaven d’on havia anat a parar el material sostret, i havent-se confirmat les sospites, els van denunciar al jutjat. Per la nostra part, tant el paleta com jo, vam anar a presentar denúncia a la caserna dels mossos de Salou, tal com ens ho van recomanar.

   Passats els tres anys, es fa un judici del que ni conec els acusats, ni sabré la sentència si n’hi ha, tot això per un robatori patit a casa meva. És lògic?

   Al marge de que tot aquest sainet, em pugui semblar ridícul per un robatori de 78€, si ha de contribuir a que minorin els robatoris que patim la gent que tenim coses escampades pel terme, ja sigui a les casetes o als bancals, doncs ben trobat!

L’altre dia, remenant les capses dels papers vells, em vaig trobar un manat de cartes de quan era fora de casa, fa més de cinquanta anys, algunes de les quals eren dintre d’un sobre ribetejat de negre. Algunes eren dels pares, de quan es va morir l’Anton, i d’altres, d’amics i coneguts ben diferents i de variada procedència.

   Ara gairebé no escrivim ni rebem cartes, ens comuniquem per telèfon, correu electrònic o whatsapp, però quan encara empràvem les missives postals, ja feia molts anys que no veia aquesta mena de sobres vorejats de negre. Eren els sobres de dol, que la gent empràvem quan estàvem sotmesos a aquest costum ancestral.

   S’estava o es portava dol després de la mort d’un familiar. La societat, -em refereixo al nostre poble- tenia establerts uns costums i uns determinats escandalls referits al dol, tant en las intensitat com en la durada. En el temps en que s’allarga enrrera el meu record, era habitual que la immensa majoria de les dones grans anessin vestides de negre totalment, fins hi tot amb un mocador de cap.

   Vaig conviure molts anys amb la padrina Rosa, i sempre, i quan dic sempre, vull dir sempre, la vaig veure vestida de negre, i com a màxim per estar per casa duia una bata amb uns quadrets negre i gris. Va enllaçar el dol per la mort del seu pare, amb el de les seva mare, amb les dues filles, el seu home i finalment un dels seus nets. I com la padrina, la majoria de dones del poble.

   Deixant a banda l’estar de dol, en tant que referit al sentiment sofert per la pèrdua de parents i amics, em vull referir al costum de “portar dol” bàsicament referit al vestuari, tot i que hi havien altres tipus de senyals externes com el dels sobres de les cartes.  

   Portar vestuari de dol era molt diferent segons l’edat i especialment segons el sexe i en tot cas, sempre referit a la roba que es porta pel carrer i especialment la de mudar. Per una banda, la canalla així que estava en edat del parvulari, no se n’escapolia pas, tot i que no era habitual portar vestits de negre rigorós, i en tot cas excepcionalment, només els hi tocava a les nenes i això durava entre tres mesos i un any, encara que la roba es seguia portant fins l’envelliment.

   Les dones abans de la cinquantena, passaven del negre rigorós segons el grau de parentiu (més per un pare que per un avi) i per un temps entre mig i un any, a partir del qual, s’alleugeria el dol, passant pel gris o morat, fins al final.

   En canvi els homes, només portaven dol, quan anaven mudats, és a dir, que per anar a treballar al tros, no en portaven. Si es podia, s’anava amb un vestit fosc, no necessàriament negre, i això sí, amb corbata negra i un braçalet a la mànega de l’americana, caçadora o abric, que més endavant es suplia amb una cinta cosida a la solapa, i molt més recentment amb un botó negre posat al trau de la solapa de l’americana. El signes de dols s’anaven alleugerint amb el pas del temps però ningú s’escapolia de portar-los entre un i dos anys.

   Tot aquest simbolisme extern anava aparellat amb el deixar d’anar al cine, al teatre, al ball o al cafè i fins i tot, anar a veure passar el seguici o qualsevol desfilada de caire lúdic, al menys durant el període del dol més intens, o més immediat. També comportava l’ajornament de casaments, o altres celebracions, o en tot cas, es feien sota el signe del dol.  

   Naturalment, em refereixo al que era costum més general, cosa que, a la pràctica, venia a ser més o menys rigorosa segons el tarannà de cada família.

   Aquest comportament diferent de cada família, també la veiem actualment, en que, tot aquest simbolisme del dol, ha desaparegut gairebé del tot. I per això encara veiem, al menys als enterraments, el cap del dol femení amb les dones vestides de negre o amb un color fosc, i els homes amb vestit i corbata fosca, tot i que de tant en tant en veiem, amb dones amb vestits virolats i homes amb camises de quadres vistosos i amb xancletes als peus. 

Als pobles, en general, les forces vives, eren l’alcalde, el capellà, el metge, el jutge, el farmacèutic i el caporal de la guàrdia civil. En realitat els qui manaven però, eren els quatre més rics i l’alcalde que ells mateixos havien triat per la influència que tenien davant el governador civil de la província.

   A Vila-seca, anys enrere, s’emprava aquest terme, pel conjunt de persones que representaven les societats, i en casos excepcionals, l’alcalde els cridava per exposar-lis algun problema més greu dels habituals o els hi explicava els projectes que tenia l’Ajuntament. Quan venia el governador civil, al conjunt dels representants de les societats i dels estaments agraris, si afegia el Consell Local del Movimiento, que tenia un Cap, que a Vila-seca va ser durant molts anys en Josep Martorell, que alhora era el president de la Hermandad Sindical de Labradores i Ganaderos.

   L’any següent de la mort d’en Franco, a l’estiu, l’Alcalde ve fer una crida a les forces vives del poble, reunint-les a la sala d’actes les oficines municipals de Salou, per a exposar-los-hi els plans d’actuació que tenia l’Ajuntament, era com una mena d’obertura al poble ara que, naturalment, com a tot el país, hi havia expectació per la transició cap a la democràcia. Les forces vives, s’ho van escoltar i ho van comentar, acordant fer-ne comentaris, crítiques i suggeriments, que es van escriure, però no es van arribar a lliurar a les autoritats.

   En canvi a l’any següent, per un afer menys important, les forces vives de Vila-seca es van mobilitzar, i va ser quan van llegir al Diario Español del 4 d’octubre, que l’Ajuntament havia acordar canviar el nom d’alguns carrers imposats al final de la guerra civil, com el Generalísimo, José Antonio, Calvo Sotelo, General Mola, 15 de Enero, etc. i per fer-ho bé, segons ells, van acordar crear una comissió, per a que fes la tria dels carrers als que calia canviar el nom i posar-li el nom nou, diríem que, el nom democràtic.

   Les forces vives es van molestar i tot seguit es van auto-convocar per l’endemà a una reunió al Sindicat, que és com n’hem dit sempre de la Cooperativa Agrícola, a la que hi van assistir representants del Fènix, del Centre Catòlic, de l’Ateneu, de Las Vegas, de la Unió de Pagesos, de la Cooperativa Agrícola i de la Cambra Agrària.

   En aquesta reunió, a la que hi vam assistir 26 representants de les esmentades entitats, es va palesar la manca de consideració de l’Ajuntament amb les forces vives representants de les entitats locals, en un moment en que ja estava en procés el retorn a la democràcia, tenint en compte que ni els regidors, ni l’alcalde havien estat escollits mitjançant unes eleccions. (De fet s’havien fet eleccions per triar el terç familiar, tot i que eren unes eleccions amb minsa participació de poca credibilitat).

   Pel que fa al tema objecte de la reunió, s’acordà adreçar-se per escrit a l’Ajuntament, demanant la dissolució o no convocatòria de la pretesa comissió, i que, la tasca que havien de fer, fos assumida per les forces vives. Van signar la petició: pel Fènix, Joan Lluís Roigé; per l’Ateneu, Salvador Anton; pel Centre, Josep Graset; per Las Vegas, Josep Salvadó; per la Cooperativa, Jordi Rofes; per Unió de Pagesos, Josep Torredemé i per la Cambra Agraria, Josep Mª Riera. (Ja n’hi ha més de morts que de vius).

   Com era d’esperar, l’Ajuntament no en va fer ni cas ni cabal, fins i tot, dubto que responguessin a l’escrit de petició. Les forces vives a més a més, tenien un altre greuge en relació amb el tracte rebut per l’Ajuntament, i era que, mentre que els representants dels partits polítics, aleshores establerts al municipi, que eren, Convergència Democràtica de Catalunya, el PSOE i el PSUC, en tant que alguns dels seus membres, acudien a les sessions plenàries, se’ls informava dels acords i projectes municipals, i les forces vives reivindicaven per a les entitats que representaven, el mateix tracte pel cap baix. Tampoc els hi van fer cas.

   Però les forces vives es van seguir reunint per tractar de diferents afers del govern local especialment de la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana, del que hi havia diferents aspectes polèmics, i potser el que més, el Pla Parcial V-9 que afectava a les partides del terme dels Emprius i la Burguera, avui del terme de Salou.

   D’aquestes trobades en va sorgir la voluntat de fer una candidatura independent per quan es convoquessin eleccions municipals i les forces vives es van seguir reunint amb aquesta finalitat fins poc abans de la convocatòria, que el pacte de la pastera, -que és com entre ells s’anomenaven en pla de conya-, se n’anà en orris, i no hi hagué candidatura de les forces vives.

Continuació

                       Carrer Major

                       Plaça de Voltes

                       Carrer del Pou

                       Carrer de Sant Josep

                       Carrer del Carril

                       Carrer de l’Hort

                       Carrer de les Creus

   Ja que he fet esment al llibre, m’ha xocat molt una dada que es dona relativa al increment de la població a l’esmentat casc antic, ja que es diu que l’any 1996 hi havia censats 1.800 habitants i el 2013, és a dir disset anys després la població al mateix espai havia arribat a 4.022, creixement humà que és molt gran si es té en compte que les cases normals que son la majoria, son gairebé les mateixes i a les noves construccions de més volum, com a ca Virgili, a ca Guardiola i a cal Passamaner i adjunts, esdevenen una empenta insuficient. Potser s’han equivocat o jo ho compto malament. 

Abans em referia al contingut del llibre sobre la transformació del centre històric de Vila-seca en el que, entre altres objectius de la transformació del casc antic, s’esmentava l’impuls que calia donar al comerç que hi ha establert.

   Deixant clar d’antuvi que, considero que la transformació del centre històric de Vila-seca, és una actuació urbana molt ben feta, i la col·laboració dels veïns amb el programa “Vila-seca sigues coqueta” un encert.

   A l’esmentada publicació es diu que un dels objectius de les obres, encara que no pas el principal, era la de la revitalització del comerç que hi ha instal·lat i sobretot el que si podrà implantar amb la dinamització del moviment de persones pels carrers.

   Al marge d’aquesta voluntat i només per fer un exercici de la malmesa memòria, se m’acut fer una repassada a les botigues que jo he vist en aquest casc antic, i que al temps de la meva infància eren totes les del poble. No hi poso expressament els ferrers, fusters, etc. sinó el que comunament en diem botigues.

   A la primera columna del llistat hi ha una relació de les botigues que recordo, i a la de la dreta, les que hi ha avui mateix. Moltes de les tancades, ja fa molts anys que ho estan i a vegades al mateix local hi han hagut altres activitats, i en aquest cas, sempre procuro posar-hi la més vella.  

                                   Plaça de l’Església

                                  Carrer de la Font

                       Carrer Verge de la Pineda/Plaça dels Estudis

                       Carrer dels Ferrers

                       Carrer de Sant Pere

                       Carrer de Sant Antoni