Tant que havia anat amb tren a la meva joventut, i tant poc que hi he anat després que si ﷽﷽una mica m avisar que el retr d' arribaria una mica m megafonia de l'a Junta Directiva, i que aquesta els admeti, dona, tot i que estic convençut que, per anar a Barcelona per exemple, és molt millor anar-hi amb tren que no pas amb el cotxe, que ve a ser l’habitual. En tot cas de tant en tant, ho he anat provant, com ahir mateix però, com m’ha passat en altres vegades que he tingut escadusserament la voluntat de provar-ho, n’he sortit escaldat, perquè per una o altra raó, el tren no compleix.

   És el que va passar ahir mateix, quan així que s’anava acostant l’hora de la sortida, una senyora molt amable, mitjançant la nova megafonia de l’estació de Vila-seca, ens avisava de que, el tren arribaria una mica més tard del que estava previst, i al cap d’una estona tornava a avisar que el retard s’allargava una mica més.

  Així que, si passeges gaire per l’andana, la vista se’n va de pet cap el lledoner, el lledoner de l’Estació, que possiblement sigui avui l’arbre més majestuós del terme o al menys, uns dels que més. Abans, l’arbre més gran ho era, el també lledoner de Jaume de la Cona als Emprius, del que recordo com si fos ahir, que una tarda d’estiu després de dinar a la Burguera abans que fos expropiada pel senyor Busch, tot passejant camí amunt, els de la colla, ens hi vam atansar i per abraçar la seva soca van caldre quatre homes.

   Els lledoners, tot i que segons el nom científic, deu venir d’Austràlia, és un arbre ben propi del nostre terme. Només cal veure com, quan una finca queda abandonada, sense conreu, al cap d’uns anys hi trobes que espontàniament hi han crescut, lledoners, pins i oliveres i de tant en tant algun coscoll. I no solament perquè el vent o els ocells n’escampen les llavors, ja que també ho fan amb altres espècies vegetals, deu ser perquè la nostra terra “els hi prova”.

   El lledoner de l’Estació em porta records d’infància, i no precisament per la utilitat habitual, de la cerca de lledons per a fer-ne dels seus pinyols projectils amb l’ajut dels canuts de canya. El lledoner de l’estació era tan gran que feia gairebé impossible pujar-hi per collir lledons, només hi pujaven els més grans i amb l’ajut de la colla, i així encara, ho fèiem molt pocs.

   L’atractiu del lledoner però, era la rampa on s’acabava la paret de contenció del terraplè que marcava el començament del camí del Castellet, pel damunt del qual hi havia una mena de moll de càrrega de mercaderies, que en teoria, eren transportades amb el tren, encara que el més normal, era que, els materials que hi reposaven anys i panys, eren propis del ferrocarril: ralls, travesses aleshores de fusta, rodes aparellades amb el fuell, etc. esporàdicament hi havia bocois, tot i que els bocois solien traginar-se des de l’altre banda de les vies, al costat del poble.

   A l’altre extrem d’aquesta paret, tocant a la general, també n’hi havia una de rampa, però més amorosida ja que vorejava l’accès per on hi pujaven els carros.

   Quan els diumenges a la tarda anàvem a veure el partit al camp de futbol de l’Ateneu, després de travessar les vies, que el Pep de Bufilàndia vigilava, posant les cadenes quan venia un tren, deixàvem la general girant a la dreta pel camí del Castellet, i mentrestant la gent gran passava pel camí, la canalla, sempre pujava per la rampa llarga, seguia caminat per la paret, i acabava baixant relliscant, i sovint caient, per la rampa curta amb molta pendent.

   Ara pel poble –o ciutat com diuen els que manen- hi ha molts parcs infantils i en ells, diferents jocs, entre els que no hi solen faltar els tobogans. A la nostra infància, tot el poble i voltants, eren el nostre parc infantil, i el tobogan, era la rampa del lledoner de l’Estació.

   Ajudava el lliscar que les sabates duien “sola de sabata”, perquè quan vam començar a tenir sabates amb sola de goma, s’havia acabat el lliscar, si no és que canviéssim els peus pel cul, com ho feien sempre les nenes, i per això, més de quatre, arribaven a casa amb les calces foradades.

   El nostre poble no era petit, i no pas tothom anava a tot arreu, però puc ben assegurar que pel tobogan del lledoner de l’Estació, hi havien passat tots, i molts cops.