L’altre dia, remenant les capses dels papers vells, em vaig trobar un manat de cartes de quan era fora de casa, fa més de cinquanta anys, algunes de les quals eren dintre d’un sobre ribetejat de negre. Algunes eren dels pares, de quan es va morir l’Anton, i d’altres, d’amics i coneguts ben diferents i de variada procedència.

   Ara gairebé no escrivim ni rebem cartes, ens comuniquem per telèfon, correu electrònic o whatsapp, però quan encara empràvem les missives postals, ja feia molts anys que no veia aquesta mena de sobres vorejats de negre. Eren els sobres de dol, que la gent empràvem quan estàvem sotmesos a aquest costum ancestral.

   S’estava o es portava dol després de la mort d’un familiar. La societat, -em refereixo al nostre poble- tenia establerts uns costums i uns determinats escandalls referits al dol, tant en las intensitat com en la durada. En el temps en que s’allarga enrrera el meu record, era habitual que la immensa majoria de les dones grans anessin vestides de negre totalment, fins hi tot amb un mocador de cap.

   Vaig conviure molts anys amb la padrina Rosa, i sempre, i quan dic sempre, vull dir sempre, la vaig veure vestida de negre, i com a màxim per estar per casa duia una bata amb uns quadrets negre i gris. Va enllaçar el dol per la mort del seu pare, amb el de les seva mare, amb les dues filles, el seu home i finalment un dels seus nets. I com la padrina, la majoria de dones del poble.

   Deixant a banda l’estar de dol, en tant que referit al sentiment sofert per la pèrdua de parents i amics, em vull referir al costum de “portar dol” bàsicament referit al vestuari, tot i que hi havien altres tipus de senyals externes com el dels sobres de les cartes.  

   Portar vestuari de dol era molt diferent segons l’edat i especialment segons el sexe i en tot cas, sempre referit a la roba que es porta pel carrer i especialment la de mudar. Per una banda, la canalla així que estava en edat del parvulari, no se n’escapolia pas, tot i que no era habitual portar vestits de negre rigorós, i en tot cas excepcionalment, només els hi tocava a les nenes i això durava entre tres mesos i un any, encara que la roba es seguia portant fins l’envelliment.

   Les dones abans de la cinquantena, passaven del negre rigorós segons el grau de parentiu (més per un pare que per un avi) i per un temps entre mig i un any, a partir del qual, s’alleugeria el dol, passant pel gris o morat, fins al final.

   En canvi els homes, només portaven dol, quan anaven mudats, és a dir, que per anar a treballar al tros, no en portaven. Si es podia, s’anava amb un vestit fosc, no necessàriament negre, i això sí, amb corbata negra i un braçalet a la mànega de l’americana, caçadora o abric, que més endavant es suplia amb una cinta cosida a la solapa, i molt més recentment amb un botó negre posat al trau de la solapa de l’americana. El signes de dols s’anaven alleugerint amb el pas del temps però ningú s’escapolia de portar-los entre un i dos anys.

   Tot aquest simbolisme extern anava aparellat amb el deixar d’anar al cine, al teatre, al ball o al cafè i fins i tot, anar a veure passar el seguici o qualsevol desfilada de caire lúdic, al menys durant el període del dol més intens, o més immediat. També comportava l’ajornament de casaments, o altres celebracions, o en tot cas, es feien sota el signe del dol.  

   Naturalment, em refereixo al que era costum més general, cosa que, a la pràctica, venia a ser més o menys rigorosa segons el tarannà de cada família.

   Aquest comportament diferent de cada família, també la veiem actualment, en que, tot aquest simbolisme del dol, ha desaparegut gairebé del tot. I per això encara veiem, al menys als enterraments, el cap del dol femení amb les dones vestides de negre o amb un color fosc, i els homes amb vestit i corbata fosca, tot i que de tant en tant en veiem, amb dones amb vestits virolats i homes amb camises de quadres vistosos i amb xancletes als peus.