El meu germà Anton, va néixer el 21 de juliol de 1947 i va morir als 12 anys. Anton va patir la poliomielitis, i ara que a TV3 n’han fet un record d’aquesta malaltia, m’ha tornat a la memòria el que va ser el seu patiment. A l’esmentat reportatge es refereixen a aquesta malaltia infecciosa com una epidèmia, ja que en pocs anys hi van haver 14.000 afectats a Catalunya.

   Un mal dia, quan tenia quatre anys, no es va poder aixecar del llit. Tot va ser posar els peus a terra com caure, ja que les cames no l’aguantaven. La primera impressió de la mare, era que feia comèdia per no anar a l’escola, ja que el seu aspecte, era aparentment saludable, no tenia febre ni cap altre dels mals comuns de la canalla, a la panxa, a la gola, al cap...

   El doctor Punset, no ho va veure clar, i va cridar a consulta al doctor Massot de Tarragona, que a la segona visita va dictaminar que tenia la paràlisi infantil, que era com en deien aleshores de la polio. I a partir d’aquell moment va començar un període de la vida familiar, en que tot girava a l’entorn del malalt, absolutament tot, durant els quasi tres anys que va durar. Per fer-ho més evident li van posar al llit a la saleta perquè tingués companyia tot el dia, i a la nit, els pares es posaven sunyer i matalàs a terra al seu costat, que al matí enretiraven. Com que a vegades plou sobre mullat, durant el primer any, la polio va conviure amb una altra temuda malaltia, la meningitis, passant uns quants dies amb altíssima febre i en que la seva vida se li anava.  

   Anton va ser l’únic de tot el poble que va agafar la polio, tot i que es tractava d’una malaltia infecciosa, però en aquella època hi van haver alguns cassos a les ciutats de la vora. Per això ha sentit dir que hi hagué una certa alarma social, que motivà la creació del Sindicat de Iniciatives i Turisme de Salou, per desmentir que la nostra costa era una zona pandèmica d’aquesta malaltia i que els incipients turistes, no havien de patir per a res.

   Un cop superat el tràngol de la doble infecció, Anton estava aparentment be, de manera que el metge no li va prohibir la convivència amb altres nens, que venien a veure’l, i li duien les coses que feien a l’escola per a que no perdés pistonada. Tot anava bé però les cames no tenien força.

   Va ser així que els metges li van aconsellar anar a la platja i fer exercici de moure les cames, i va ser aquí que ens les vam empescar per anar a la platja posant Anton en una bicicleta de les de tres rodes de manera que li lligàvem els peus als pedals. Els fisioterapeutes érem la padrina Rosa i jo que estirava amb una corda lligada al davant del tricicle i la padrina anava al darrere per evitar que caigués i empènyer si venia el cas. Això va ser possible perquè la tia Remei Palau ens va acollir a la seva caseta dels Estanyets des de Sant Joan fins a la Festa Major i des d’allí, pel camí dels Estanyets avall pel Prat d’en Carbó, fins a la platja, cada dia tot el matí. De la Festa Major fins a començament del curs, en acollia l’oncle Siscu i la tia Teresa a la caseta dels Garrabens a Barenys, i allí el mateix pecat i la mateixa penitència, camí de Barenys, dels Morts, del Sangulí avall, fins a la platja, amb un sol que batia les pedres... i de pujada, tornem-hi. I així dia rere dia, tot l’estiu amb l’esperança d’aconseguir que les cames agafessin força. A l’estiu següent vam repetir l’operació amb els mateixos escenaris i idèntics actors. Els diumenges venien els pares, que es passaven la resta de la setmana al tros. Cap el final del segon estiu, Anton va començar a caminar de bracet del pare i la mare i tot seguit la millora era evident i sorprenentment va recuperar les cames quedant totalment curat.

   La mare coneixia alguns altres malalts de Reus, i cap d’ells es va recuperar com son fill. En el millor dels cassos es podien moure amb l’ajut de crosses. Anton va tornar a l’escola i com que havia anar seguint l’aprenentatge a distància amb la col·laboració dels mestres, va mantenir el mateix nivell de coneixements que els seus companys. Conservo algunes de les seves llibretes, que en son testimonis fefaents.

   Però es veu que la curació era aparent, potser per allò que explicaven al reportatge televisiu d’ahir, de la recaiguda post polio, que per l’Anton fou tràgica. Un dia a primers de maig del 1960, li va agafar una mena d’epilèpsia, i al cap d’un parell de dies va morir.

   Aquell curs, jo era a la Universitat Laboral de Còrdova, i els pares haurien volgut que jo els acompanyés en el dol, però va ser impossible i els frares que hi havia en aquell centre, van aconsellar-los-hi que no em diguessin res, de manera que vaig acabar el curs amb total ignorància. Al tornar, arribant a l’estació de Tarragona, m’esperaven el pare i Esteve, tots dos vestits de negre, i va ser aleshores que m’ho van dir. Em va caure el món al damunt. Vam arribar a casa aplegant-se els mars de llàgrimes dels que arribàvem amb les que esperaven. Em van vestir de negre o com a mínim amb roba fosca, però era igual, en molts dies no vaig sortir de casa. Després ... la vida segueix al menys pels germans, que el que és pels pares i especialment la mare, no se’n va aixecar mai més. L’Anton se’n va endur una bona part de la seva vida.