18
Desembre, 2023
16:49
EL CELLER DE VILA-SECA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
En aquests dies de la tardor, que s’han multiplicat les
actuacions a l’antic celler convertit en sala d’espectacles i
museu no puc deixar de pensar en el que havia estat el
meu record d’aquestes instal·lacions tant lligades a la
nostra vida pagesa i en les que durant un parell de cam-
panyes de veremar, hi vaig treballar.
En relació al cultiu de la vinya, una de les coses que em
van sorprendre més, va ser el llegir al llibre “Topografia
mèdica de Vila.seca de Solcina” del Dr. Agustí M. Gibert, la
relació de varietats de vinya que hi havia plantades als
1350 jornals de terra vinyaters de finals dels segle XIX i
que produïen 50.000 cargues a l’any. Eren les següents:
Pansal o Cartoxà, Xarel·lo, Pansal vermell, Macabeo negre,
Trepat, Cruixent, Palop, Ull de llebre, Ull de llebre tardà
o Moro, Queixal de llop, Planta bona, Garnatxa blanca,
Cendrat o garnatxa roja, Carinyena o Samsó, Matarona,
Pampol girat, Tarragoní o Salsench, Moscatell, Moscatell
negre, Moscatell vermell, Picapoll, Sumoy blanc, Escanya
gos o esquitxa gos, Sumoy negre, Escanya velles, Magda-
lens, De Sant Jaume, Vidiella, Grumet, Gateta, Planeta,
Martorellas o Planta de Sitges, Malvasia, Malvasia del Bosc
de Valls, Alacantí, Mansella, Garros, Planta valenciana o
d’en Gorch, Botó de gall, Romà i Tintoré. De totes les quals,
només en recordo mitja dotzena com a varietats cul-
tivades al nostre poble.
El període entre 1899 any de la fundació de la Societat
Agrícola de Vila-seca i el 1920 que va estrenar-se el celler
de la cooperativa, malgrat ser una època molt difícil, tam-
bé fou fructífera en iniciatives per a millorar l’entorn
agrari del poble. Ho era complicat en part, perquè la ma-
joria dels pagesos no eren propietaris de les terres que
conreaven i, en concret en el cas de les vinyes ho feien
sota el contracte anomenat de la “rabassa morta”, que su-
posava que el tracte es donava per acabat, quan a la vinya
s’havien mort els 2/3 dels ceps i, sovint, per defensar-se,
l’enfiteuta que era el pagès, quan es moria un cep feia un
murgó o capficat colgant una redolta fent-la sortir al lloc
del cep mort.
Per més mal, els vinyaters a mitjans del segle XIX van
patir la plaga de la fil·loxera i com que s’havien plantat
moltes vinyes per proveir a bon preu el nostre vi a França
que havien patit la plaga uns anys abans, el mal fou més
gran. I per acabar-ho d’empitjorar a finals d’aquell segle
arriba a les nos-tres vinyes la malaltia de la cendrosa.
Enmig d’aquesta situació, llegim al llibre del centenari
de la Cooperativa Agrícola de Vila-seca que una colla de
joves membres de la Societat “la Renaixença” empren-
gueren la fundació de la Societat Agrícola-Cooperativa, el
primer pas de la qual, fou comprar dues cases a la plaça
de Flix on es va posar la seu social, i que precisament
l’any passat de 2022 l’han venut a l’Ajuntament. Per pa-
gar les dues cases van fer una emissió d’accions a 5 ptes.
cada una amb el que van re-collir 3.500 ptes i per les al-
tres 4.000 necessàries, van fer un crèdit bancari.
Aleshores hi havia 182 socis, però no tots havien com-
prat accions, això que el Reglament fixava que només
podien ser membres de la Junta directiva el accionistes. A
les reunions generals hi havia una certa tensió entre al-
guns socis i la Junta, i s’havia reglamentat que en deter-
minats cassos, un soci podia ser expulsat de l’entitat
durant un temps. La So-cietat Agrícola també va tenir una
funció social atès que dis-posava d’una sala per a cafè a
càrrec del conserge i que només l’obria els dissabtes i
diumenges, en un temps que a Vila-seca només ja hi havia
el Fènix, els Obrers, el Centre Catòlic i els cafès de ca
Benach i la Paloma.
El conserge també tenia cura de les vendes del ma-
gatzem, bàsicament adobs, sulfat i sofre, i un cop a l’any
venien arròs comprat al Delta de l’Ebre. També aplega-
ven la collita d’avellanes que després es venien totes
juntes mitjançant sub-hasta. Una altra activitat tangencial
era la fleca, que en aquells temps actuava de forma
coordinada amb les altres que hi havien al poble, tenint
en compte que els preus del pa el fixaven a l’ajuntament
per a tot el poble. El 1918 el preu és de 5,50 ptes els 8
pans, de 10 quilos de pes.
El 1916 es crea el Sindicat Agrícola de Vila-seca, amb
socis de la Societat Agrícola, per això l’any següent, amb
molt bon criteri, es fusionen en una sola entitat, fixant
una quota d’en-trada de 50 pessetes amb facilitats per
fer-ne el pagament de fins a tres anys, prova de que les
butxaques estaven molt buides. Els anys següents s’ana-
ven admetent nous socis fent-los-hi constar el volum de
collites previst que hauran de portar enterament al
Sindicat.
De seguida es plantegen seriosament la construcció
d’un celler i el primer acord al respecte és cercar uns ter-
renys apropiats. El novembre de 1917 hi ha 171 socis
que son quasi tots els del Sindicat. Hi comprometen 9.254
cargues, han subscrit 510 accions de 25 ptes. i 217 ac-
cions en treball que sumen 18.175 ptes. S’encarrega el
projecte a l’arquitecte Pere Domènech Roure.
Aquell mateix any es compra al Sr. Sicart una finca de
170.000 pams a la vora del castell, a 2 cèntims, és a dir
3.400 ptes. Es constitueix una junta especial per cons-
truir el celler i es reclamarà el 25% de les accions dema-
nades pels socis en concepte de treballs personals per
començar a arreplegar pedra i arena per a la construcció.
També acorda aquesta junta que cada nou soci faci una
aportació en accions a raó de 5 ptes per carga que culli.
Es nota una major moguda social de manera que es
demana ampliar el local del cafè que s’ha quedat petit.
Tot i que l’arquitecte Sr. Domènech encara no ha acabat
els plànols se’l requereix que vingui a marcar el terreny
per començar les obres. El Sr. Domènech es retarda i fins
i tot se li dona un termini per lliurar plànols i memòria.
El 10 de març de 1919 es comencen les obres d’excava-
ció dels fonaments. Un carro cobrarà 12 ptes i un peó, 4.
Es convoquen els quatre paletes del poble per a que
conjuntament facin l’obra. S’aprova fer un crèdit de
250.000 ptes al Banc de Valls. Per acabar l’obra es farà un
crèdit complementari al mateix banc. Els socis l’avalaran
amb les seves propietats. La junta escull entre les
premses Mercedes i Samora i el 10 de febrer de 1920 es
dona per tancada l’admissió de nous socis ja que s’ha
complert la cabuda del celler.
La junta adjudica a Victor Greusard la construcció de les
37 tines de 300 cargues (121,6 litres) per 1.100 ptes cada
una.
A primers de setembre de 1920 es comença a rebre ve-
rema i un mes desprès es fa la primera venda de 12.000
cargues de vi blanc a 15 rals per grau i carga. Hi ha una
junta de vendes que decideix. La venda al detall del vi
negre a 40 cèntims el litre i el rosat a 35. Mes endavant es
rebaixa a 30 i 20 cèntims respectivament.
I així des de 1920 fins a 1985 s’han anat elaborant les
collites de verema vila-secanes amb canvis substancials
però poc rellevants, com quan els tractors han substituir
els carros, els entoldats van eliminar les portadores i el
teatre s’ha acabat bevent el vi, que sí és transcendent.
Visca el progrés!
18
Desembre, 2023
16:37
Durant la darrera campanya electoral per a les generals
d’enguany, l’oposició criticava al president del govern d’Es-
panya d’haver fet un tracte amb els marroquis cedint-los-hi
tots els drets sobre el Sàhara occidental, que passava a ser
part de l’estat marroquí. No sé exactament quina és la rela-
ció de domini que Espanya tenia sobre aquesta ex-colònia,
però crec que hi havia un consens a tots els nivells de que els
saharauis decidirien el seu futur mitjançant un referèndum,
que era el que el Front Polisario reclamava emprant fins i tot
les armes.
A Espanya fins ara tothom respectava aquesta voluntat,
fins i tot els del PP, que ara han recordat que durant els go-
verns d’Aznar i Rajoy, no se’ls hi va passar pel cap prendre la
decisió que ara ha pres Pedro Sánchez.
A casa hi hem tingut una certa vinculació amb el poble
saharaui, a nivell infantil i jovenívol de de 1993 fins a 2003
que vam tenir nens saharauis als estius: Suiliqui, Lemneia,
Barcalina i Horria van venir en tres anys successius els me-
sos d’agost. Després en Salamu vingué cinc anys seguits
també el mes d’agost. Precisament fa poc ens ha enviat unes
fotos de la seva filla. En reciprocitat, en Jacint va anar dos
cops al campament “El Aayun” i l’Ester i l’Antonio també hi
van fer cap una altre vegada.
Mitjançant l’associació “Amics del poble saharaui” vam
mantenir aquesta correlació i vam participar a les mani-
festacions fetes per a exigir el compliment del compromís de
convocar un referèndum per a decidir el futur del poble
saharaui, que en cap cas era el que ara ha decidit en Pedro
Sánchez, sinó tot el contrari.
Per cert que aquests dies ha “circulat” pel Twitter que a
Canaries hi ha una invasió de marroquins ocupes que els hi
fan por als nadius, perquè sembla que es tracta d’un movi-
ment organitzat. Potser aquesta situació és la que va motivar
al president del govern a amistançar-se amb el Marroc per a
aturar la “invasió”. En tot cas, no ho va dir expressament.
17
Desembre, 2023
11:30
Recentment va morir Mercè Marin, vídua d’en Pere Molas Sala-
dié, i per allò de que el meu cervell avui està disposat a recordar
les coses d’anys enrere més que no pas les més recents, en
aquell dia una colla d’alumnes de les aules de la Gent Gran de
la URV a Vila-seca, visitàvem el Castell, em vingué a la memò-
ria la relació que vaig tenir amb un dels fills del comte Sicart.
Quan jo era estudiant a l’Escola d’Agricultura de Barcelona
entre els anys 1962 i 1966, igual que tots els demés estudiants,
ens coincidien amb els que ens tocava fer el servei militar ales-
hores obligatori, però amb l’avantatge pels estudiants, que
podien acollir-se a fer les anomenades “milícies universitàries”
que es feien als dos estius després dels dos últims cursos de la
carrera i es completaven amb quatre mesos després. Els dos
estius es feien al campament dels Castillejos a l’Arbolí els del
districte universitari de Barcelona, i acabat l’aprenentatge mili-
tar sortien amb el títol d’alferes o de sergent segons el nivell
d’aprenentatge.
Amb la meva lleva, els que hauríem de començar a l´estiu del
1965, es va iniciar una modalitat diferent en aquest servei mili-
tar estudiantil, potser perquè ja hi havia masses alferessos i ser-
gents o ves a saber per quina altra raó, el cert és que es va afegir
al que havien estat fins aleshores les “milícies universitàries”
una altra modalitat dita “excedents de la I.P.S.” als que passats
els dos estius els hi donarien el grau de caporal de primera, és a
dir, classe de tropa, segons el llenguatge militar.
Un temps abans de l’inici del primer estiu militar, es van fer
les proves de selecció per si anaven a “milícies” o als “exce-
dents” i a mi em va tocar anar als segons, tot i que la majoria
dels companys dels meu curs van anar als Castillejos. Així, em
em va tocar anar al campament de Talarn on aplegaren gent de tots
els districtes universitaris de l’estat, i per això vam treure’n la
conclusió de que la majoria dels “excedents” estaven mes o
menys compromesos amb l’oposició al règim. En aquest sentit
puc dir que un dels meus companys de curs més implicat amb
l’oposició, l’enviaren a fer la mili a l’Africa.
Així que vaig passar els dos estius, a Talarn el primer, i a
Hoyo de Manzanares vora Madrid, el segon. A les tardes ens
feien classes de formació militar i a l’acabar l’estiu, van fer la
llista amb les notes de cada secció des de la més alta fins a la
pitjor. L’ordre serviria pel dret a triar la caserna i lloc on es
podrien anar a fer els quatre mesos de mili restant, i això tenia
per a la majoria l’interès de poder triar la destinació, precisa-
ment en un moment crític doncs havent acabat els estudis
havíem de cercar un lloc de treball.
Jo que era poc aimant de la milícia, vaig resultar ser el penúl-
tim de la llista de la meva secció pel que vaig veure que tenia
mal parat anar a la caserna de Tarragona que era on volia anar,
segons havia demanat a la paperassa per a triar la destinació. Al
cap d’uns dies va sortir les llistes d’on havíem d’anar i... oh
sorpresa, jo podia anar a Tarragona del 20 de desembre de 1966
al 20 d’abril de 1967. No ho podia entendre perquè, malgrat la
meva posició al final de la llista de mèrits, era dels pocs que
estaven destinats a la caserna que volien en primera instància.
Quelcom havia passat per poder gaudir d’aquest “miracle”.
El pare i Pere Moles eren amics i veïns i sovint en Pere, ales-
hores alcalde, li preguntava per mi. El pare li va dir la meva pre-
ocupació i... vet-ho-aquí la solució.
I vaig fer els quatre mesos a la caserna de Tarragona i allí vaig
conèixer el Josep Maria Sicart que també hi era i, com que ell
venia cada tarda cap a Vila-seca al castell on tenia un germà que
si havia posat una granja de gallines, així cada tarda venia amb
ell amb el Seat 1500 que tenia a disposició. Ho vaig recordar a
l’esmentada visita al castell feta aleshores i ho vaig explicar a
alguns dels companys de l’Aula.
17
Desembre, 2023
11:30
Recentment va morir Mercè Marin, vídua d’en Pere Molas Sala-
dié, i per allò de que el meu cervell avui està disposat a recordar
les coses d’anys enrere més que no pas les més recents, en
aquell dia una colla d’alumnes de les aules de la Gent Gran de
la URV a Vila-seca, visitàvem el Castell, em vingué a la memò-
ria la relació que vaig tenir amb un dels fills del comte Sicart.
Quan jo era estudiant a l’Escola d’Agricultura de Barcelona
entre els anys 1962 i 1966, igual que tots els demés estudiants,
ens coincidien amb els que ens tocava fer el servei militar ales-
hores obligatori, però amb l’avantatge pels estudiants, que
podien acollir-se a fer les anomenades “milícies universitàries”
que es feien als dos estius després dels dos últims cursos de la
carrera i es completaven amb quatre mesos després. Els dos
estius es feien al campament dels Castillejos a l’Arbolí els del
districte universitari de Barcelona, i acabat l’aprenentatge mili-
tar sortien amb el títol d’alferes o de sergent segons el nivell
d’aprenentatge.
Amb la meva lleva, els que hauríem de començar a l´estiu del
1965, es va iniciar una modalitat diferent en aquest servei mili-
tar estudiantil, potser perquè ja hi havia masses alferessos i ser-
gents o ves a saber per quina altra raó, el cert és que es va afegir
al que havien estat fins aleshores les “milícies universitàries”
una altra modalitat dita “excedents de la I.P.S.” als que passats
els dos estius els hi donarien el grau de caporal de primera, és a
dir, classe de tropa, segons el llenguatge militar.
Un temps abans de l’inici del primer estiu militar, es van fer
les proves de selecció per si anaven a “milícies” o als “exce-
dents” i a mi em va tocar anar als segons, tot i que la majoria
dels companys dels meu curs van anar als Castillejos. Així, em
em va tocar anar al campament de Talarn on aplegaren gent de tots
els districtes universitaris de l’estat, i per això vam treure’n la
conclusió de que la majoria dels “excedents” estaven mes o
menys compromesos amb l’oposició al règim. En aquest sentit
puc dir que un dels meus companys de curs més implicat amb
l’oposició, l’enviaren a fer la mili a l’Africa.
Així que vaig passar els dos estius, a Talarn el primer, i a
Hoyo de Manzanares vora Madrid, el segon. A les tardes ens
feien classes de formació militar i a l’acabar l’estiu, van fer la
llista amb les notes de cada secció des de la més alta fins a la
pitjor. L’ordre serviria pel dret a triar la caserna i lloc on es
podrien anar a fer els quatre mesos de mili restant, i això tenia
per a la majoria l’interès de poder triar la destinació, precisa-
ment en un moment crític doncs havent acabat els estudis
havíem de cercar un lloc de treball.
Jo que era poc aimant de la milícia, vaig resultar ser el penúl-
tim de la llista de la meva secció pel que vaig veure que tenia
mal parat anar a la caserna de Tarragona que era on volia anar,
segons havia demanat a la paperassa per a triar la destinació. Al
cap d’uns dies va sortir les llistes d’on havíem d’anar i... oh
sorpresa, jo podia anar a Tarragona del 20 de desembre de 1966
al 20 d’abril de 1967. No ho podia entendre perquè, malgrat la
meva posició al final de la llista de mèrits, era dels pocs que
estaven destinats a la caserna que volien en primera instància.
Quelcom havia passat per poder gaudir d’aquest “miracle”.
El pare i Pere Moles eren amics i veïns i sovint en Pere, ales-
hores alcalde, li preguntava per mi. El pare li va dir la meva pre-
ocupació i... vet-ho-aquí la solució.
I vaig fer els quatre mesos a la caserna de Tarragona i allí vaig
conèixer el Josep Maria Sicart que també hi era i, com que ell
venia cada tarda cap a Vila-seca al castell on tenia un germà que
si havia posat una granja de gallines, així cada tarda venia amb
ell amb el Seat 1500 que tenia a disposició. Ho vaig recordar a
l’esmentada visita al castell feta aleshores i ho vaig explicar a
alguns dels companys de l’Aula.
13
Desembre, 2023
18:16
Acabo de llegir al diari que ahir va començar un vaga indefinida de les
infermeres convocada per un sindicat minoritari per protestar pel conveni
recentment aprovat. Curiosament, ahir també vaig escoltar a la radio
diversos mestres i mestresses en un debat per a la mínima qualificació de
Pisa a l’escola catalana, i es lamentaven de que des del govern de la
Generalitat no s’hagués fet una campanya promocional de la seva professió
com ho havien fet amb les
infermeres, entre altres.
M’ha vingut al pensament l’últim tracte que havia tingut amb alguna
infermera, i no he hagut de remenar gaire la meva malmesa memòria.
Havia sigut justament el passat diumenge en que arribant a Barcelona
d’una visita a la ciutat del centre d’Europa, per tal de celebrar el novè
aniversari dels nets bessons, la Fina i jo vam anar al servei d’urgències d’un
dels grans hospitals de la ciutat, degut a que, potser per culpa del fred, tenia
els dits del peu inflats i vermells, i em feien força mal, tant que la nit
anterior no havia pogut dormir.
Un cop fet el triatge, em van fer anar a una planta de l’hospital on hi
havia el departament de traumatologia, cosa que al meu entendre, no hi
tenia res a veure amb el meu mal. Però no era cosa de discutir i en tot cas el
que volia és que em poguessin
atendre aviat.
Em van posar a un box amb una llitera. Estava situat en una habitació
normal partida en dos box per una cortina. A l’altre banda de la cortinatge
hi havia un altre pacient a qui no podia veure però sí sentir tot el que
parlaven entre malalt i sanitaris i així vaig assabentar-me que entre altres
danys, tenia un tall a la cara, i el metge li deia que la faria una sutura per a
tancar-li l’escissió. Li enviava una infermera per a netejar-li bé la ferida i
tot seguit li posaria una mica d’anestèsia
per no fer-li mal i després li cosiria.
Vingué la infermera i en veure-li la ferida, li digué que no la veia tant
profunda com per fer-li una sutura. Li semblava que amb una “tireta”
reforçada, es podia tancar la ferida i facilitar-ne la cicatrització. Sembla
que devia anar a comentar-li l’assumpte al doctor ja que, al cap d’un
moment venia a dir-li al pacient, que s’ho havien parlat, i amb una “tireta”
se’n sortiria. I així el van curar.
Em va “xocar” el coneixement i la destresa de la infermera per solucionar
de la millor manera la cura. I vaig aprofitar l’avinentesa per a demanar-li
que, com que feina una hora i mitja que estava estirat a la llitera sense que
vingués el metge, i el meu mal no era pas res massa greu i menys de
traumatologia, li vaig demanar l’alta voluntària. Li va semblar bé i em
va deixar marxar de l’hospital.
Comento aquest afer com un desig de lloar les infermeres, que ben s’ho
mereixen.
30
Octubre, 2023
16:04
LA PEREGRINACIÓ A VIC DEL 1r DE JUNY DE 1980
Enviat per jclave sota [ General ][ (1) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Remenant els records que tinc de Mas Calvó i els seu
principal estadant històric, en Sant Bernat Calvó, no puc
oblidar de cap manera un esdeveniment en el que hi vaig
participar de prop, el VIIIè Centenari del naixement de
Sant Bernat Calvó, sent aleshores alcalde del nostre mu-
nicipi.
El programa d’actes el va fer la comissió organitzadora
en la qual no hi va ser convidat l’Ajuntament i en tot cas,
potser algun regidor de l’oposició a títol personal. Hi ha-
vien assenyalats tres actes, dos de caire eminentment
religiós a l’Esglèsia i a Mas Calvó i un tercera d’àmbit cul-
tural com ho era la presentació dels dos llibres d’Agustí
M. Gibert i Joan Ma Pujals biogràfics de Sant Bernat,
acte que seria presidit per l’Arquebisbe de Tarragona Pont
i Gol .
L’Ajuntament no va ser convidat a participar en la Co-
missió Organitzadora, ni en cap dels actes, en principi
programats. Però a banda o de forma paral·lela se’n van
fer altres, i entre ells, el 20 d’abril al Monestir de Santes
Creus, per la presentació del llibre de Joan Ma Pujals Sant
Bernat Calvó i el seu temps acte promocionat per l’Agru-
pació Cultural de Vila-seca i altres ens de Santes Creus,
Montserrat, Reus i Vic. Hi vaig assistir com alguns regi-
dors a títol personal sense cap intervenció més enllà de
seure en una cadira com el públic.
Al cap de pocs dies, vaig rebre una carta de l’alcalde de
Vic, en Ramon Montanyà Salvans, de Convergència per
cert, convidant a l’Ajuntament de Vila-seca i Salou a l’acte
que es celebrava a Vic amb motiu del Centenari del
naixement de Sant Bernat a la seu de l’Ajuntament vigatà,
per anar tot seguit a col·locar conjuntament una placa
donant el nom del Sant a una nova avinguda de la ciutat.
D’aquest acte pel dia 1er de juny, la Comissió Organitza-
dora vilasecana tampoc ens n’havia dit ni mu.
Apropant-se la jornada i després d’haver consultat als
regidors, vaig proposar un acord de la CMP del 15 de
maig al que es reflectís per un costat l’acceptació de la
invitació de l’alcalde de Vic, i d’altre mostrant l’agraïment
per haver posat el nom de Sant Bernat a un carrer, tot
oferint amb motiu de l’acte commemoratiu, uns obsequis
que podrien ser el monument de Jaume I d’alabastre i els
llibres biogràfics d’Eufemià Fort i Joan M. Pujals, ambdós
recentment editats, així com la imposició de l’escut d’or
del nostre poble a l’alcalde de Vic. Totes aquestes propos-
tes les hi va fer arribar Mn. Ricard Cabré que va anar a Vic
l’endemà de la Permanent.
A la mateixa sessió vam acordar trametre a tots els Re-
gidors una invitació per anar a Vic en representació de
l’Ajuntament, invitació refusada per part de quasi tots.
Finalment la representació municipal que acudí a Vic
acompanyant-me va ser de Joan M. Roigé, Josep A. Ràfols,
Pere Granell i Salvador Anton.
El que sí fou cert és qui hi anàrem conjuntament amb
tres cents vila-secans més, per seguir els actes progra-
mats que començaven amb una missa a la catedral, a la
que seguia una recepció a l’Ajuntament en privat i en
conjunt, per anar tot seguit a destapar la placa del carrer
de Sant Bernat.
Pel que fa referència als actes oficials a l’Ajuntament de
Vic, precisament d’una gran bellesa i altíssim valor arqui-
tectònic, es concretaren en una salutació d’Ajuntament a
Ajuntament al despatx del batlle, al que seguiren un acte
protocol·lari amb parlaments dels dos alcaldes i de Mn.
Ricard, cloent-lo les actuacions de la coral Nova Unió i cor
Sant Esteve.
Quant al meu parlament val a dir que m’hauria agradat
haver-lo guardat així com tots els que em va tocar fer,
però molt especialment el de Vic, per això avui que enca-
ra me’n recordo vull aprofitar per resumir-lo encara que
sigui en poquíssimes paraules:
“A partir d’una festa religiosa se n’esdevé una festa
popular, no precisament per aquest acte sinó per tot el que
envolta les commemoracions de Sant Bernat. Monjo i bisbe
que a més de la seva condició religiosa, va ser missatger
entre les que avui en diem Catalunya vella i Catalunya
nova en referència als trasbalsos humans al llarg de la
història que han configurat la nostra terra, fent esment a
la meva pròpia família materna provinents d’aquest bisbat
de Vic i que arribaren a Vila-seca l’any 1670.
“En aquests moments en que estem bastint una
nova Catalunya, cal no allunyar-se gaire de les arrels histò-
riques del nostre poble sense menystenir les aportacions
d’altres homes i altres cultures.
“Les festes populars d’agermanament entre pobles
esdevenen sempre íntimament molt agradables, però per
assolir una verdadera fraternitat entre pobles cal que h
i hagi una veritable germanor a dintre de cadascú d’ells”.
Hi hagué un intercanvi de regals que per part de Vic es
materialitzà en la reproducció d’un tríptic romànic i un
llibre de la seva història, L’actuació de les corals va ser
molt ben acollida pels assistents majoritàriament vila-
secans, car als vigatans no se’ls va veure gaire en cap dels
actes programats. L’acte en el seu conjunt va agradar als
vila-secans. A la Fina li va agradar més que res el meu
parlament, del que recordo haver-ne sigut felicitat fins i
tot pels adversaris polítics més aferrissats.
Tot seguit ens traslladarem a una avinguda cap a les
afores de la ciutat però molt ampla, per a destapar el
rètol d’Avinguda de Sant Bernat, feta conjuntament pels
dos batlles. Prèviament vaig fer esment a que a Vila-seca
si trobava des del 1974 un carrer dedicat a la ciutat de
Vic, lliurant al Batlle vigatà un certificat de l’acord muni-
cipal d’aleshores. (1)
Acabat aquest acte, els vigatans ens deixaren ja definí-
tivament, no massa correctament al nostre entendre, tot i
que és comprensible per l’hora i ser diumenge. L’expe-
dició vila-secana vam dinar plegats i abans de tornar
encara vam visitar el Museu diocesà i la Catedral.
Va ser després de Vic, que vaig rebre una carta de Mn.
Ricard Cabré, rector i president de la Comissió Organitza-
dora demanant a l’Ajuntament col·laboració per la realit-
zació i col·locació d’un monument dedicat a Sant Bernat.
L’Ajuntament va acordar aprovar el pagament que no co-
brís la subscripció popular i suggerir l’emplaçament a la
plaça de Voltas que és just a la vora del carrer que porta
el seu nom.
Finalment, un cop acabades les commemoracions, en
una última reunió de la Comissió Organitzadora, ens va
trametre l’acord de manifestar el seu agraïment per la
col·laboració de l’Ajuntament. Així acabo com el refrany
“Està bé allò que s’acaba bé” encara que hagi començat a
estropades.
(1) Vaig tornar a Vic al maig del 2011 amb la Fina i vam
anar a veure la placa de l’Avinguda de Sant Bernat Calvo
que... havia desaparegut.
29
Octubre, 2023
19:20
LA BARONIA DE MAS CALVÓ
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Avui, com és costum i tradició sent l’últim diumenge d’oc-
tubre hem anat de romiatge a Mas Calvó i, només arribar
hem pogut comprovar com hi havia molta més gent que
els anys anteriors, i com ja ho vaig escriure en aquest
mateix bloc anys enrere, els assistents de Reus van aug-
mentant mentre que els vila-secans som uns quants
menys cada any, i enguany ja hem arribat al súmmum.
Tot això tenint en compte que de Vila-seca cada any,
hi va algun grup o colla per a actuar després de la missa i
abans del repartiment de les típiques coques que els pro-
pietaris de Mas Calvó obsequien als pelegrins per mitigar
la gana que els hi ve del ferum de la paella d’arròs amb que
obsequien als seus convidats.
Enguany al grup cultural que li tocava actuar era l’Es-
bart Ramon d’Olzina, que es van alternant amb els Xi-
quets de Vila-seca, i potser per aquest motiu fan una
actuació ballada en la que hi participen els més grans i
rabassuts i també els enxanetes i acotxadors.
Com deia abans fa alguns anys que ja havia escrit sobre
el romiatge a Mas Calvó, i al rellegir-los he vist com no-
més m’havia referit als pelegrins sense haver fet esment
als protagonistes de la baronia, per això ho provo de fer
tot seguit:
En data 11 d’abril de 1169, l’arquebisbe de Tarragona
Hug de Cervelló va fer donació de la baronia de Mas Calvó
a Bernat Calvó que en aquell moment no es devia dir així,
sinó que el nom si posaria des del moment en que el seu amo
tenia el cognom de Calvó. Tampoc no queda clar com
és que l’edifici i les terres que l’envoltaven eren una “ba-
ronia” i en canvi no ho eren cap dels terrenys del seu en-
torn. Sant Bernat, fill de Bernat i Beatriu va néixer l’any
1180.
Consta que el 17 de novembre de 1520, era amo de la
baronia un tal Philippo Çacirera. Es veu que la dinastia
amb aquest mateix cognom italià eren propietaris des de
principis del segle XV, i durant el segle XIV ho havien
sigut les famílies Prats i Canyelles. El 15 de febrer de
1591 el comú (ajuntament) de Reus va comprar la baro-
nia a Da Elisabeth Çacirera, propietat que va mantenir
fins l’any 1851 que la va vendre per poder fer les pescate-
ries noves. Durant aquests anys de propietat municipal a
Reus sorgí la proposta de construir un canal navegable de
Salou a Reus per evitar les confrontacions amb Vila-seca
per l’ús del port de Salou i poder fer arribar els vaixells
fins a Reus. La realització era molt problemàtica i el go-
vern del comte de Floridablanca els hi va denegar, i per
assegurar-se’n la llicència, l’Ajuntament de Reus nomenà
al seu successor en Godoy a qui se’l coneix com a Príncep
de la Pau, regidor-degà a perpetuïtat de l’Ajuntament de
Reus i li ofereix la baronia de Mas Calvó. Els regals van fer
efecte i va fer que es concedís la llicencia per a la cons-
trucció i, al novembre de 1805 es comencen les obres del
canal, però aviat sorgiren problemes entre els quals l’epi-
dèmia de paludisme que retardaren les obres, i van aca-
bar per a suspendre-les definitivament
El nou propietari Antoni Molner i els seus hereus el van
tenir un segle atès que el 1955 el va vendre a la família
Ferrero que en son els actuals propietaris. (1)
Al marge de la propietat i abans de la santificació de
Sant Bernat, a principis del segle XV ja es va fer una cape-
lla en el seu honor i lloança que, posteriorment va ser
integrada a la masia, obres que foren inaugurades al
primer de juny de 1738, i uns anys més tard, el 1775 amb
motiu de l’arribada a Vila-seca d’una relíquia del Sant,
que era un os de la cama, posada en un reliquiari de plata
de sis pams d’alçada i pagada per subscripció veïnal, es
feu una gran festa a Vila-seca i que per més seguretat de
la relíquia fou enviada al palau arquebisbal de Tarragona
i, ves por on, durant la guerra del francès, es va perdre.
A més de la gran masia, la baronia era propietària de les
terres del seu voltant i que les arrendaven als pagesos de
Vila-seca interessats en augmentar les seves terres de
cultiu. En tot cas, sabem que era normal que les cases pa-
geses tenien terres suficients en propietat i només acce-
dien a l’arrendament en casos que sortien de la norma-
litat, com podia ser quan s’havia incrementat la família i
disposaven de més persones, o bé si necessitaven terres
de regadiu si no en tenien, etc. D’aquests contractes en
tenia constància la parròquia, segons podem llegir al
“Repertorio de Mn. Babot” i és que, durant una part
important de la nostra història les parròquies tenien un
cert paper d’autoritat, especialment als pobles.
(1) J. Morell Història de Vila-seca. A. Gibert Callípolis.
Salauris. Aplec documentat de notícies històriques. R.
Farriol, M. Garriga, E. Genovès, C. Jansà i J. Morell
Epidemies i demografia a Vila-seca i J. Sardà La obra
dels patricis.
18
Octubre, 2023
15:24
LES PARAULES I EXPRESSIONS NOVES
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
En aquests darreres dies hem sentit com el president de
la Generalitat deia en relació a la petició d’un referèndum
en la negociació per donar o no suport al senyor Sanchez
per a presidir el govern de l’estat que el que demanaven
era “possible, necessari, legal i peça clau per les negocia-
cions entre Catalunya i l’estat espanyol i un cop celebrat
com es va fer a Escòcia, s’haurien de implementar les ac-
tuacions per acabar amb les problemàtiques desavinences
entre Catalunya i l’estat espanyol”.
Aquesta paraula, implementar, que fa cinc anys no sa-
bíem ni que exis-tia, darrerament es emprada a bastament
o molt sovint, referint-me al vocabulari tant dels locutors
i locutores com els personatges convidats o entrevistats
tant a 3CAT com de RAC1, que son els que habitualment
escolto. Diu el Diccionari de la Llengua Catalana:
“Implementar, realitzar una idea, mètode, esquema, algo-
ritme, etc. fins a convertir-lo en un objecte concret o en un
procés en estat operatiu”. Per tant crec que la paraula no
és adient, com ho seria “realitzar, dur a terme, portar a
bon fi” etc, o altres paraules i expressions de tota la vida.
I això succeeix amb altres paraules noves o retrobades
com, per exemple, dir amatent per comptes de dir dis-
posat, a punt de fer; protocol, per comptes de noves nor-
mes afegides a les vigents; logística, per comptes de dir
transport; demanar, per comptes de dir preguntar;
degustar per comptes de dir tastar; calcinat, per comptes
de cremat; de repent per comptes de de sobte o per dir
l’hora, ja han donat les 9 per comptes de han tocat les...;
tots els dies per comptes de cada dia; empuja per comptes
d’empeny; tots els dies, en lloc de cada dia; hi ha que veure
en lloc de Déu n’hi do per exemple; la pilota va anar al
post per comptes de va anar al pal; van passar tots pel
mateix rasé en lloc de tothom per igual; de ben segur per
comptes de, segurament, i així, moltes altres que ara
mateix no recordo i en definitiva es tracta de fer una mala
traducció del castellà.
Podem dir el mateix d’altres paraules que es diuen cen-
tes vegades, i que malgrat tot, encara no son al diccionari,
com per exemple “empoderar”, o d’altres com “viral,” re-
ferint-se a les anotacions a les xarxes d’internet que es
repeteixen i/o es veuen per multituds d’usuaris tenint en
compte que al diccionari diu que es tracta de quelcom re-
latiu als virus.
Ara que estem lluitant per defensar i promocionar l’ús
del català, sembla que per altre banda l’estem destros-
sant, per això, encara que jo ja sigui un blumer, em sap
greu que els que emprem el català habitualment el po-
dem anar fent malbé.
02
Octubre, 2023
16:43
En el decurs dels darrers anys en que al programa de les festes si afegeix de forma normal la cercavila, i crec que ha sigut un incert sobretot si ens fixem en el nombre de seguidors ja que cada seguici omple els carrers de ciutadans.
Si no m’erro, a la darrera cercavila, la composaven: els dos grups de Diables, petits i grans, els Gegants, dos dels quatre que tenim, Els Trabucaires del Comú, el Cavall Alat, quatre grups de l’Esbart Ramon d’Olzina i finalment els Xiquets de Vila-seca amb els acompanyaments de bandes i grallers corresponents.
Hem vist les cercaviles de Reus i de Tarragona que son molt més nom-broses i per tant, més distretes de veure, però mentre aquí coneixem a tots els participants, a les ciutats de la vora, no coneixem ningú. Potser, ja que també som una ciutat podríem tenir més colles desfilants.
Això m’ha fet recordar, que al nostre poble, l’any 1775, amb motiu de l’arribada de la relíquia de Sant Bernat Calvó es feu una gran festassa i també una cercavila, a la que, segons llegim al llibre “Callípolis. Salauris aplec documental de noticies històriques” d’Agustí M. Gibert i Oliver, que dos il·lustres vilasecans (il·lustres, perquè éren rics i de casa bona), Srs. March i Guardiola, havien anar a Vic on estava enterrar Sant Bernat per a gestionar el lliurament d’una relíquia que era un os de la cama.
Va aprofitar-se l’ocasió per fer una festa amb processó o cercavila inclosa, des de l’entrada del poble fins a l’Esglèsia i per a fer-la més ex-traordinària van fer una Mulassa i dos Gegants per afegir-se al Ball de Sant Esteve, el de Cavallets, el de Prims, el de Cerculets, quatre de Basto-nets, de Pastorets, la Muxiganga, Dames i Vells, i demés balls, a més de vuitanta cantors que hi van participar.
Si tenim en compte que aleshores a Vila-seca hi havia uns 2.200 habi-tants, podem molt bé dir que ens guanyaven als actuals en quant a la participació popular.
Encara som a temps de superar-los.
08
Setembre, 2023
09:30
En aquest període entre eleccions generals i tria del que haurà de ser president de govern,
ahir va ser noticia la rèplica que va fer l’ex-president Montilla a Felipe González que el
dia abans havia criticat que Sanchez cerques el suport del independentistes catalans,
dient-li que durant la campanya electoral no se li va sentir la veu i ara surt amb
aquest estirabot. Molt bé senyor Montilla.
En un altre nivell, més insignificant naturalment, de tant en tant, algú em pregunta
perquè em vaig donar de baixa del PSC, i els hi he explicat els motius, és clar. En
tot cas no m’importa dir-ho ara i aquí. De fet ho vaig decidir quan al gener del 2013
el PSC va recriminar i sancionar (simbòlicament) als diputats al Parlament de Cata-
lunya que s’havien negat a votar en contra la “declaració de sobirania i dret a decidir
del poble català” que fou aprovada per 85 vots a favor. Al cap d’uns mesos vaig
donar-me de baixa.
Em vaig adherir al PSC i tot seguit militant després del Congrés Constituent el 1976,
i quan es preveia la unió del sector congrés de Joan Reventòs amb el reagrupament
de Josep Pallach.
Aleshores, en el document aprovat pel Congrés Constituent i en concret a la pà-
gina 18 hi podem llegir com el PSC estava pel dret a l’autodeterminació de tots
els pobles i nacionalitats. Podeu veure que no m’ho invento. Per això, passats
els anys i tot i haver sigut alcalde amb una candidatura del PSC vaig optar per
sortir-ne.
