En aquests dies que s’ha començat a visitar l’antic celler convertit en sala d’espectacles i museu no puc deixar de pensar en el que havia estat el meu record d’aquestes instal·lacions tant lligades a la nostra vida pagesa i en les que durant un parell de campanyes de veremar, hi vaig treballar.

 

   El període entre 1899 any de la fundació de la Societat Agrícola de Vila-seca i el 1920 que va estrenar-se el celler de la cooperativa, malgrat ser una època molt difícil, també fou fructífera en iniciatives per a millorar l’entorn agrari del poble.  Ho era complicat en part, perquè la majoria dels pagesos no eren propietaris de les terres que conreaven i, en concret en el cas de les vinyes ho feien sota el contracte anomenat de la “rabassa morta”, que suposava que el tracte es donava per acabat, quan a la vinya s’havien mort els 2/3 dels ceps i, sovint, per defensar-se, l’enfiteuta que era el pagès, quan es moria un cep feia un murgó o capficat colgant una redolta fent-la sortir al lloc del cep mort.

 

   Per més mal, els vinyaters a mitjans del segle XIX van patir la plaga de la fil·loxera i com que s’havien plantat moltes vinyes per proveir a bon preu el nostre vi a França que havien patit la plaga uns anys abans, el mal fou més gran. I per acabar-ho d’empitjorar a finals d’aquell segle arriba a les nostres vinyes la malaltia de la cendrosa.

 

   Enmig d’aquesta situació, llegim al llibre del centenari de la Cooperativa Agrícola de Vila-seca que una colla de joves membres de la Societat “la Renaixença” emprengueren la fundació de la Societat Agrícola-Cooperativa, el primer pas de la qual, fou comprar dues cases a la plaça de Flix on es va posar la seu social, i que precisament enguany l’han venut a l’Ajuntament. Per pagar les dues cases van fer una emissió d’accions a 5 ptes. cada una amb el que van recollir  3.500 ptes i per les altres 4.000 necessàries, van fer un crèdit bancari.

  

   Aleshores hi havia 182 socis, però no tots havien comprat accions, això que el Reglament fixava que només podien ser membres de la Junta directiva el accionistes. A les reunions generals hi havia una certa tensió entre alguns socis i la Junta, i s’havia reglamentat que en determinats cassos, un soci podia ser expulsat de l’entitat durant un temps. La Societat Agrícola també va tenir una

funció social atès que disposava d’una sala per a cafè a càrrec del conserge i que només l’obria els dissabtes i diumenges, en un temps que a Vila-seca ja hi havia el Fènix, els Obrers, el Centre Catòlic i els cafès de ca Benach i la Paloma.

 

   El conserge també tenia cura de les vendes del magatzem, bàsicament adobs, sulfat i sofre, i un cop a l’any venien arròs comprat al Delta de l’Ebre. També aplegaven la collita d’avellanes que després es venien totes juntes mitjançant subhasta. Una altra activitat tangencial era la fleca, que en aquells temps actuava de forma coordina-da amb les altres que hi havien al poble, tenint en compte que els preus del pa el fixaven a l’ajuntament per a tot el poble.  El 1918 el preu és de 5,50 ptes els 8 pans, de 10 quilos de pes.

 

   El 1916 es crea el Sindicat Agrícola de Vila-seca, amb socis de la Societat Agrícola, per això l’any següent, amb molt bon criteri, es fusionen en una sola entitat, fixant una quota d’entrada de 50 pessetes amb facilitats per fer-ne el pagament de fins a tres anys, prova de que les butxaques estaven molt buides.  Els anys següents s’anaven admetent nous socis fent-los-hi constar el volum de collites previst que hauran de portar enterament al Sindicat.

 

   De seguida es plantegen seriosament la construcció d’un celler i el primer acord al respecte és cercar uns terrenys apropiats. El novembre de 1917 hi ha 171 socis que son quasi tots els del Sindicat. Hi comprometen 9.254 cargues, han subscrit 510 accions de 25 ptes. i 217 accions en treball que sumen 18.175 ptes. S’encarrega el projecte a l’arquitecte Pere Domènech Roure.

 

   Aquell mateix any es compra al Sr. Sicart una finca de 170.000 pams a la vora del castell, a 2 cèntims, és a dir 3.400 ptes. Es constitueix una junta especial per construir el celler i es reclamarà el 25% de les accions demanades pels socis en concepte de treballs personals per començar a arreplegar pedra i arena per a la construcció. També acorda aquesta junta que cada nou soci faci una aportació en accions a raó de 5 ptes per carga que culli.

 

   Es nota una major moguda social de manera que es demana ampliar el local del cafè que s’ha quedat petit. Tot i que l’arquitecte Sr. Domènech encara no ha acabat els plànols se’l requereix que vingui a marcar el terreny per començar les obres. El Sr. Domènech es retarda i fins i tot se li dona un termini per lliurar plànols i memòria.

 

   El 10 de març de 1919 es comencen les obres d’excavació dels fonaments. Un carro cobrarà 12 ptes i un peó, 4. Es convoquen els quatre paletes del poble per a que conjuntament facin l’obra. S’aprova fer un crèdit de 250.000 ptes al Banc de Valls. Per acabar l’obra es farà un crèdit complementari al mateix banc. Els socis l’avalaran amb les seves propietats. La junta escull entre les premses Mercedes i Samora i el 10 de febrer de 1920 es dona per tancada l’admissió de nous socis ja que s’ha complert la cabuda del celler.

 

   La junta adjudica a Victor Greusard la construcció de les 37 tines de 300 cargues (121,6 litres) per 1.100 ptes cada una.

 

   A primers de setembre de 1920 es comença a rebre verema i un mes desprès es fa la primera venda de 12.000 cargues de vi blanc a 15 rals per grau i carga. Hi ha una junta de vendes que decideix. S’acorda la venda al detall del vi negre a 40 cèntims el litre i el rosat a 35. Mes endavant es rebaixa a 30 i 20 cèntims respectivament.

 

   I així des de 1920 fins a 1985 s’han anat elaborant les collites de verema vila-secanes amb canvis substancials però poc rellevants, com quan els tractors van substituir els carros, els entoldats van eliminar les portadores i el teatre s’ha acabat bevent el vi, i això, sí que és transcendent. Visca el progrés!

 

 


 

Ja fa anys que tenia intenció de fer un aclariment sobre els inicis del moviment segregacionista de Salou en aquesta i definitiva darrera embranzida.

 

   Al llibre Història de Vila-seca de Josep Morell Torredemé, Monografies de Vila-seca 1998, i també al llibre Vila-seca, de Josep Morell Torredemé i Pineda Vaquer Ferrando, La Creu del Terme 2001, a la cronologia que hi ha al final, si llegeix:

 

1979  “... Com a culminació de la transició política a nivell municipal, era escollit el primer Ajuntament democràtic en molts anys. El senyor Joan Clavé i Morell, socialista, en fou alcalde fins 1983. S’organitzà el moviment segregacionista de Salou, amb un component important d’oposició política a la gestió socialista.” 

 

   Com que crec que aquesta afirmació no s’ajusta a la realitat voldria aportar unes quantes referencies que ho demostren de forma fefaent. Podria fer esment a dades ben allunyades en el temps, des de la proposta de construcció del port de Tarragona i els intents del comerç reusenc usuari del port de Salou de defensar-lo provant de fer que Salou per comtes d’estar unit amb Vila-seca, se’n desfés i afegir-se a Reus, i tots els intents que es detallen a la crida que va fer l’Ajunta-ment de √ila-seca el maig de 1906 defensant els drets que tenien sobre Salou que venien des de 1731. També podria referir-me a la proposta feta pel diputat Junoy a las Cortes demanant la segregació de Salou de Vila-seca i agregar-la a Reus que no tingué suport parlamentari.

    A l’any 1936 es va crear el Comitè Antifeixista de Salou, al marge del Comitè Antifeixista de Vila-seca que tenien les competències fins aleshores atribuïdes als Ajuntaments. El Comitè de Salou es declara independent del de Vila-seca el 24 d’agost i el Comitè de Vila-seca acorda adreçar-se a la Generalitat  demanant l’anul·lació d’aquella segregació. No tinc referència de la resposta i si en canvi de la última acta de la sessió del comitè de Salou del 27 de novembre de 1936 que va començar però ja no es va acabar i van tornar els documents al de Vila-seca, que a primers de l’any següent es va fer càrrec de tot l’inventari.

    L’any 1941 un nou intent de segregació instigat des de Reus, havent-se preparat un expedient amb signatures de la majoria d’empadronats i adreçat directament  al ministeri de Governació sense passar per l’Ajuntament de Vila-seca, que en tenir-ne coneixement prengué l’acord de oposar-s’hi, preparant un expedient que fou portat a Madrid per l’alcalde, un regidor i el magistrat de Tarragona Sr. Andreu, que un cop estudiat, decretà la negació de la petició segregacionista.

   Fins aquí les referències històriques documentades. Anant al nostre propi record ens trobem quan a mitjans dels anys 60 del segle passat l’Ajuntament de Vila-seca-Salou veient el projecte de l’autopista del Mediterrani que passava entremig de Vila-seca i de Salou, van impugnar el projecte amb aquell traçat canviant-lo per un que passes pel damunt de Vila-seca com es va fer; la justificació real no reflectida als documents fou que el recorregut projectat podria ser una frontera en el cas de que Salou demanés la segregació. Per tant aleshores ja es temia la partició.

   Tot seguit de la mort de Franco en els mesos següents en que s’intuía un canvi de govern, ja van aparèixer en molts indrets tant a Salou com a Vila-seca de pintades de “Salou lliure”. Tots els veïns ho deuen recordar perfectament.

   A l’any 1977 es va fundar el “Casal de Salou” que va una revista, a la que al num. 5 del gener de 1979 va publicar un article amb el títol de “Il·lustríssims vila-secans” en el qual es censurava la dependència de Vila-seca i la conveniència de acabar-la en consonància amb els temps actuals.

   Al mateix any es va fundar “l’Associació de Veïns Salauris” i tot i que no s’esmentava la segregació com a objectiu de la nova entitat, tothom, va intuir que era l’objectiu real. Només cal veure qui en van ser els dirigents i la seva coincidència amb els segregacionistes. En aquest període preelectoral municipal, a Vila-seca es promogué una candidatura per a les eleccions locals basada en la conveniència de que a l’Ajuntament hi havien d’entrar “la gent del poble”. Com que veien que a la candidatura hi haurien d’anar gent de Salou, van contactar amb els salouencs que havien averiguat que també es movien amb una igual finalitat i que es reunien a la cafeteria Mistral. Van fer un sondeig i dels contactes solapats en tragueren l’evidència de que aquella colla només anaven per la segregació.

   Quan vaig entrar en contacte amb els companys de Vila-seca del PSOE per elaborar una candidatura PSC-PSOE a l’Ajuntament que m’havien proposat de encapçalar i, com que s’havien de intercalar persones dels diferents nuclis de po-blació, de diferent sexe, etc. un company de Salou, en Joan Giné volia optar per ser segon a la llista, i se li va preguntar si era partidari de la segregació, i com que va dir que ho era se’l va descartar.

   El 12 de febrer de 1979 el Sindicat d’Iniciatives i Turisme de Salou que presidia Alejandro Suárez Barral va divulgar un informe que havien elaborat i en el qual amb la façana de vo-ler una empenta vers el turisme de de l’Ajuntament en el fons es propugnava la necessitat de segregar-se i en va ser una prova al cap de poc temps l’adhesió de l’entitat al moviment segregacionista.


 

Des que vaig començar aquest bloc, tenia clar que no volia convertir-lo en una mena de diari personal, i com heu pogut comprovar, fins ara ho he complert en general. Això no vol dir que hi hagi quelcom que hi tingui una relació especial com el cas dels saharauis que vaig penjar l’altre dia. Això hem dona peu a referir-me a un afer totalment personal que vaig patir ja fa uns quants anys, però que no he pogut ni podré oblidar i com que l’espatllament del meu cervell només m’afecta a la memòria recent, puc ben bé assegurar que el relat s’ajusta totalment a la realitat.

   Un cop acabats els estudis, vaig treballar durant 7 anys a Macaya Agrícola S.A., empresa dedicada a la fabricació de pesticides i el 1974 vaig començar al Centre Agropecuari de Mas Bové de la Diputació de Tarragona aleshores, i que des del 1984 fins que em vaig jubilar el 2008, inclòs a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària de la Generalitat de Catalunya, adscrit al Departament d’Arboricultura dedicat a la millora del material vegetal dels arbres de fruits secs, en una primera etapa treballant a l’avellaner i al final dedicant-me a col·laborar amb l’equip de l’ametller.

   Sempre vaig compartir la vida professional amb l’activitat social amb il·lusió de col·laborar a la transformació de la nostra societat de la dictadura que s’acabava, cap a una de-mocracia catalana. Per això, entre altres activitats, vaig  for-mar part del Congrés de Cultura Catalana, a la vessant agrí-cola i des d’aquí vaig entrar en contacte amb els fundadors del sindicat Unió de Pagesos, participant en els primers passos a les comarques del Baix Camp i del Tarragonès i d’aquí a constituir la secció local de Vila-seca, que precisa-ment va ser una de les més nombroses del nostre entorn.

   L’any 1977 s’havia de renovar la junta de la Cooperativa vila-secana i la Unió de Pagesos volgué formar una candida-tura per entrar a la Junta directiva que ho va aconseguir, i tot no tenir majoria absoluta, ja que érem 5 dels 11 membres, si que vam esdevenir el grup dirigent. Un dels nostres en fou president i jo, secretari. En el decurs dels tres anys del man-dat, vam assolir a més del compliment de les nostres obliga-cions com a Junta, una bona relació i fins i tot, una amistat personal.

   Durant aquest mandat, la Unió Agraria Cooperativa va con-vidar a tota la Junta a un acte inaugural de la secció vinícola. Un dels que hi van anar, tingué ocasió de trobar-hi el presi-dent de la Diputació Josep Clúa Queixalòs que en tant que advocat, era assessor jurídic de l’entitat, i el nostre company s’ho va fer venir bé per a parlar-hi i en concret per a dir-li que en Joan Clavé empleat de la Diputació i treballant a Mas Bové, era comunista i que faria bé de treure’l. Casualment, un amic meu, treballador de la Unió Agraria era tant a prop que ho va sentir i aquell vespre mateix em va trucar per dir-m’ho.

   Poc temps després, amb motiu de l’arribada de la Vuelta Ciclista a Salou vaig ser a la tribuna de convidats i casual-ment em va tocar seure al costat del president de la Dipu-tació i vaig aprofitar per preguntar-li sobre aquella petició d’acomiadament, petició que em va confirmar fil per randa, afegint que hi hagué una segona petició en el mateix sentit, feta per part d’un membre de la Corporació municipal que era la última del període franquista, i en dir-me el nom vaig quedar sorprès al veure que era una “amic” del meu pare. Clatellada per partida doble.  I encara em digué que hi hagué un tercer peticionari del mateix acomiadament, però no em volgué dir el nom ja que estava segur que em doldria encara més.

   El Sr. Clúa, va aprofitar per dir-me que des d’aquella prime-ra petició de “l’amic” cooperativista i el dia que érem, n’havia parlat amb persones amb les que hi teníem relació tots dos, del que n’havia tret en clar que tant en Joan Tasias, director del Centre de Mas Bové, com en Benet Francesc, cap del Ser-vei Agropecuari, com el secretari de la Corporació li havien dit que jo era un bon treballador i que complia molt bé la meva feina, cosa que ratificava el convenciment que ell ja tenia al respecte.

   No cal dir que, assabentar-te d’aquestes coses dolen molt, especialment en tractar-se de persones que em coneixien prou bé, per això no en vull dir el nom, però la malícia forma part de la condició humana i en l’entorn polític-social que havíem viscut durant 40 anys, s’havia fet virtut sovintejada i assumida. Vull pensar que és possible que els “amics” tin-guessin una motivació política atès que, en aquell temps ja es rumorejava que possiblement encapçalaria una candida-tura a les eleccions municipals, cosa que no impedeix quali-ficar de maliciós aquell afany, i que jo no hauria fet mai. Però afortunadament això ja forma part de la història.


 

Fa uns dies que el president del govern d’Espanya va anunciar que havia fet un tracte amb els marroquis cedint-los-hi tots els drets sobre el Sàhara occidental, que passava a ser part de l’estat marroquí. No sé exactament quina és la relació de domini que Espanya tenia sobre aquesta ex-colònia, però crec que hi havia un consens a tots els nivells de que els saharauis decidirien el seu futur mitjançant un referèndum, que era el que el Front Polisario reclamava emprant fins i tot les armes.

   A Espanya fins ara tothom respectava aquesta voluntat, fins i tot els del PP, que ara han recordat que durant els governs d’Aznar i Rajoy, no se’ls hi va passar pel cap prendre la decisió que ara ha pres Pedro Sánchez.

   A casa hi hem tingut una certa vinculació amb el poble saharaui, a nivell infantil i jovenívol de de 1993 fins a 2003 que vam tenir nens saharauis als estius: Suiliqui, Lemneia, Barcalina i Horria van venir en tres anys successius els mesos d’agost. Després en Salamu vingué cinc anys seguits també el mes d’agost. Precisament avui ens ha enviat unes fotos de la seva filla. En reciprocitat, en Jacint va anar dos cops al campament “El Aayun” i l’Ester i l’Antonio també hi van fer cap una altre vegada.

   Mitjançant l’associació “Amics del poble saharaui” vam mantenir aquesta correlació i vam participar a les manifestacions fetes per a exigir el compliment del compromís de convocar un referèndum per a decidir el futur del poble saharaui, que en cap cas era el que ara ha decidit en Pedro Sánchez, sinó tot el contrari.

   Per cert que aquests dies ha “circulat” pel Twitter, que a Canaries hi ha una invasió de marroquins ocupes que els hi fan por als nadius, perquè sembla que es tracta d’un moviment organitzat. Potser aquesta situació és la que ha empès al president del govern a amistançar-se amb el Marroc per a aturar la “invasió”. En tot cas, no ho ha dit expressament.


 

Com ja és costum des de 1974, ahir vam canviat l’hora, els hem o s’han avançat els rellotges una hora més que ahir. Alguns els hem avançat nosaltres a ma fent girar les rodetes que els rellotges porten a l’esquena i d’altres, s’ho han fet sols com els dels mòbils, ordinadors i fins i tot les estacions climàtiques que tenim per les cases i, tot i que son uns estris ben senzills, es veu que tenen línia directe amb els satèl·lits que volten pel cel que els assabenten (i ells a nosaltres) l’hora, la temperatura, la humitat, si plourà o farà sol i algunes coses més.

   Aquest fet, no sé perquè, es veu que té molts detractors, tant és així que es veu que el Parlament Europeu ha aprovat fa ben poc, per 384 eurodiputats a favor i 153 en contra, que s’acabi aquest merder d’haver de canviar les hores dos cops l’any, que tampoc n’hi ha per tant. I enguany, com en anys anteriors algunes ciutats han fet palesa la seva disconformitat apagant l’enllumenat d’alguns dels seus edificis o monuments més emblemàtics, com la Sagrada Família a Barcelona, les muralles a Tarragona, la Torre Eiffel a París, etc.

   Tornant a la meva mania de comparar el que fem ara, amb el que fèiem antes, (que és com ho dèiem per comptes de dir abans), hem de considerar aquest aspecte de la mesura i control del temps, des de dues perspectives, la pròpia de la vida del pagès, per un costat, i la necessitat social d’anar a l’hora per la regulació de la vida social, com començar les classes a l’escola o anar a agafar el tren.

   El pagès, solia matinar, per això s’aixecava del llit abans d’esmorzar, i ho feia, més aviat o no tant, en funció del tros al que havia d’anar, no era el mateix si havia d’anar al Pla de Maset o al Mas d’en Gras, per això si havia d’anar lluny s’aixecava abans per aprofitar més el dia, i la seva dona o mare, també ho feia a la mateixa hora per allò d’amanir-li el cistell.

   Al llarg de dia, si no estava molt núvol, en tot moment sabia l’hora que era amb molta aproximació a la realitat, només mirant-se el sol i les ombres. Això no obstant, si el pagès treballava pels Emprius, Terrer, Burguera, etc. estava a l’aguait que quan passava el “cassoler”, un tren de la via de baix, que transitava a quarts d’una, i per si s’havia descuidat, sabia que havia d’anar cap a la roba a preparar-se el dinar. Si en canvi, treballava a la Formiga, Faredat, Aragalls, al Canal o al Pontet, ja sentia les campanes (o la sirena) que l’avisaven de la recomanació del horari de repòs del migdia. L’hora de plegar també anava en funció de la proximitat o llunyania del tros on es trobava, no era el mateix tornar de la Formigueta o de Barenys, que els Escorrals o de la Garriga de la Vila.

   Fins i tot pels torns de reg de les mines o “motors” dels pous comunitaris, sempre es prenia com a referència la posta del sol, a partir de la qual es feia el canvi de torn. Els pagesos tenien cura de canviar-se el torn de reg cada setmana, i si un cop regaven al matí, a la setmana següent o feien a la tarda. Era normal que tothom respectes aquests horaris i resultava molt excepcional que hi haguessin renyines per passar-se de la ratlla. Per això habitualment les fraccions dels drets de reg solien ser de diades o mitges diades, tot i que en el cas de mines que tenien molt bon cabal com la de Cabré per exemple, hi podien haver fraccions més petites.

   Quan hi havia comparticions més curtes, aleshores calia recórrer al rellotge, i a les cases de pagès en teníem pocs. Era corrent que en tinguessin de paret al menjador, habitualment de corda, amb o sense pèndul i, excepcionalment, de contrapesos. També hi havien els despertadors, sempre amb la campaneta a la part de dalt, que naturalment es posaven a la tauleta de nit, i que un cop havia fet la funció de despertar, es solia posar a la cuina, al menjador o a la saleta per ser-ne referència durant el dia.

   Finalment, teníem els rellotges personals, els homes, de butxaca o de munyeca, de canell o de puny, si ho volem dir ben dit, les dones només de munyeca. El rellotge personal, era per tota la vida. El meu pare només en tingué un, que era de munyeca i rectangular amb una placa nacrada que feia aigües acolorides. El meu avi matern, que el patern no el vaig poder conèixer, en tenia un de butxaca, amb una cadena per lligar-lo a un trau de l’armilla,  i que havia heretat de son pare. Aquest rellotge que devia ser bo, pels anys que va durar, el preníem al tros quan havíem de fer coses a deshora o ens havíem de prendre algun remei. La mare en tenia un de munyeca petitó i rectangular, i quan ja era molt gran se li va espatllar i n’hagué de comprar un altre. Em sembla que només se’l posava quan anava a Reus o Tarragona per controlar l’hora del tren de tornada. Jo mateix vaig tenir el meu primer rellotge als quinze o setze anys. Era normal que els nois, teníem el primer rellotge quan ens posàvem pantalons llargs.

   Tornant al canvi d’horari, val a dir que els de la meva edat, any amunt, any avall, de petits vam viure el trasbals que va suposar el trencament del seguiment de l’horari solar ancestral, amb l’avançament d’una hora, això passava encara després de molts anys que s’havia establert. Efectivament el març de 1940 el govern va decretar que s’avançaria una hora la que des de sempre hi havia hagut. Es a dir que nosaltres vam créixer sempre amb la incògnita de si ens donaven l’hora oficial o l’hora vella.


 

El passat  16 de desembre des de l’Ajuntament de Vila-seca es van organitzar uns actes en memòria de les víctimes de la Guerra Civil. Han posat un monument fet pet Beatrice Bizot al parc de la Riera, molt bonic i tot seguit unes plaques al carrer davant de les cases bombardejades. Després conferencies de Ginés Puente i de Pedro Otiña i tot seguit obertura d’una exposició amb el títol de “Ruixats de foc”, col·lecció de posters sobre els bombardejos al Camp de Tarragona durant la guerra civil.

 

    Encara que la jornada estava dedicada a la memòria de les víctimes de la guerra civil, en realitat ha sigut directament dedicada als afectats pels bombardejos del 28 de desembre de 1938, i més concretament als de carrer de Sant Antoni que aleshores era carrer Pi i Margall.

 

    A l’últim dels posters de “Ruixats pel foc” hi trobem el següent quadre:

 
Cronologia dels bombardejos a Vila-seca

Num. Data               Hora  Victimes      Avions 

1           2.08.37      20,15                                   2

2           9.12.37      16,20                                   2

3         14.03.38     19,50                                   1

4         30.03.38     19,30            1                1

5         13.04.38     15,15            2            3

6         16.04.38     9,10              3

7         20.04.38     3,10              3

8           6.06.38      17,15                                   10

9           2.11.38      19,50            2                    1

10        5.11.38      13,00             6                  32

11        5.11.38      19,45                      

12        6.11.38      21,00                                   1

13      20.12.38     10,05                                   18

14      20.12.05     10,05                                   36

15      20.12.38     19,12                                   1

16      20.12.38     19,04                12              1


   Pel que fa a les víctimes, m’he repassat els llibres “Història de Vila-seca” de Josep Morell, també el del mateix autor i la Pineda Vaquer, així com, el que amb el mateix títol en son autors Salvador Anton i Andreu Faro i  “El camp d’aviació de la Pineda” de Pedro Otiña. En tots aquests llibres consten 11 morts el bombardeig del 28 de desembre de 1938 i només al

d’Anton i Faro fan esment a una dotzena morts passats uns dies. Rosa Garrabè Clavé fou qui va morir al mes següent i era la mare del nen Jaume Meix Garrabè de 9 anys que va morir a l’acte, no havent-li servit la cuirassa de protecció que li van fer sa mare i la seva germana Dolors.

 

   El 28 de desembre de 2013 els de “Vila-seca per la Independència” van commemorar el 75è aniversari de la caiguda de les bombes assassines i en aquesta coincidència uns quants vila-secans entre els quals jo també hi vaig participar, vam fer un grup a Facebook per parlar d’aquesta malifeta. De les aportacions dels participants, vam poder posar noms a les

víctimes: A la casa num. 45, van morir a mes de les dues germanes esmentades i el fill d’una d’elles, la Maria Clavé Planas, germana del meu pare. A la placa que si va posar el passat dia 16 de desembre hi consta que foren 3 el nombre de víctimes. La mare, que també hi anava a aprendre a cosir em va explicar que quan van xisclar les sirenes d’alarma, totes les noies aprenentes marxaren corrents i la Maria, quan va arribar a la plaça de Flix se’n va recordar que no s’havia acomiadat de la seva tia i

tornà enrere i allí la casa de la seva tia li caigué al damunt.

 

   A la casa nums. 61 i 63, hi havia un taller del carreter Esteve Carreté, on com era costum hi anaven a passar vetlla els pagesos, i allí foren morts a mes del fill de l’amo de la casa, de nom també Esteve, en Jacint Saltó Tous, Anton Fabregat Ventura, Climent Solé Maseras i Anton Vidal Solé. A la placa posada a la vorera i consta que el nombre de víctimes fou de 8, per tant me’n manquen tres  que podrien ser Emilia Porqueras Casas, Rosa Vidal Genovès i Pere Morell Roigé. 

 

   Al llibre esmentat de Pedro Otiña hi constaque dels afectats per les bombes del dia 29 de desembre, en foren rescatats pels socorristes, tres homes i una dona que era l’Antonieta Tost que va passar un bon tràngol, que em va explicar un vespre a “la Formigueta” ja fa uns quants anys. Al mateix llibre també és l’únic on si troben referencies dels altres bombardeigs que van fer-se sobre Salou, el Cap de Salou i el camp d’aviació de la Pineda, de les quals víctimes no n’he trobat cap referencia.

 



 

   Ahir 10 de juliol, vam cel·lebrar els nostres “noces d’or” amb vuit mesos de retard, atés que al novembre de l’any passat estavem en plena pandemia del Corvid19 i ni tant sols érem a casa. Però com que val més tard que mai, ho celebrarem ahir.

   Com 50 anys enrere, vam anar a missa a l’ermita de la Mare de Déu de la Pineda i després vam convidar  a dinar a familia i amics al restaurant  l’Esportell del Bou. Val a dir que, a més de la Fina i jo i mon germà, els únics que van ser a les dues cerimònies foren la parella de Joaquim Batalla i la seva muller Paqui Palau.

   En agraïment als assistents, un cop menjat el pastís nupcial vaig adreçar-me als assistents de manera que amb quatre paraules podía fer una repassada de la nostra vida durant aquests 50 anys, més o menys amb aquestes paraules:

Pel que fa a la nostra vida laboral, val a dir que tots dos hem sigut afortunats, hem treballat des del primer dia fins els 65 i 60 anys respectivament  sense cap altre interrupció que les baixes per malaltia o part, sense reposar ni un sol dia.

 Al cap d’un i cinc anys del casament, van nèixer els nostres fills, Jacint i Ester, tots quatre vam formar una “bombolla” com es diu ara, molt compacta i compenetrada. Ens en vam adonar quan, passats els anys, i amb motiu del casament de l’Ester, vam asumir que la pinya s’esberlava i, a nosaltres dos ens va portar a llargues hores de ploranera.

 En aquest sentit, he de dir-vos que he tingut molta sort amb la companya o parella com es diu ara. Actitut que he pogut copsar en els períodes de major necessitat com ha passat en els darrers anys que la salut m’ha fet la punyeta havent de pasar successives estances pels hospitals, i ha sigut on mai m’ha mancat el seu suport i la seva activa companyia fent-se càrreg de cobrir les necessitats medicinals i també les de supervivència, que sense el seu ajut haurien estat molt difícil de suportar.

 I en aquest punt no puc estar-me d’explicar-vos un epissodi de la nostra vida en comú que mai oblidaré. Era a principis dels anys vuitanta, en l’efervescència del moviment segregacionista a Salou, i que tots plegats vivíem un entorn de moderada crispació. En aquest periode de tensió, un hoteler amic nostre ens volgué assabentar que corríem un cert grau de perill, basant-se en la seva relació amb una colla de gent exaltada que es vantaven de dir una i altre vegada que allò s’havia d’acabar malament, i que si calia enviar a algú a l’altre barri, no s’havien d’aturar. Poc després hi hagué la cel·lebració del 25è aniversari del camping Salou i la familia Bartolí ens va convidar a un sopar commemoratiu. Després que els cambrers havien servit el segón plat i en un moment que em vaig distreure, em vaig trobar que el plat que tenia al davant no era el mateix que hi tenia abans perquè la Fina s’havia recordat de l’avís de l’amic hoteler i va fer el canvi per a protegir-me d’un eventual cumpliment d’aquelles amenaces. No he pogut oblidar-me mai d’aquella acció amb tot el que suposava com fàcilment podeu comprendre.

No es tracta doncs que ara us expliqui la nostra vida, que tots la coneixeu prou bé, només vull deixar constancia que som una parella de vila-secans normals i corrents que hem viscut amb una certa intensitat la nostra vida amb la complicitat d’una mútua estimació que no ha minvat amb els anys que han anat passant. Per això vull que, els que avui ho hem celebrat ho compartim, agraint-vos que vosaltres en sigueu testimonis. Moltes gràcies! i com sempre diu la Fina, que será, será.

 

 


 

  Al començar aquest post, veig que fa molts mesos que no he escrit res, i crec que val la pena de que expliqui el perquè. El 31 de gener de l’any passat com aleshores feia cada dia, vaig anar a les Comes i vaig collir mandarines. A l’arribar a casa vaig portar les mandarines a ca l’Ester i això el meu últim record d’aquella tarda, als volts de les sis. Tot seguit vaig baixar al soterrani on havia deixat la furgoneta. La Fina que no era a casa aleshores, quan va arribar va baixar i en veure la furgo aparcada es va quedar tranquil·la perquè això volia dir que havia arribat a casa. Va passar el temps però jo no pujava a nostre pis i va baixar a veure si trobava algun indici de la meva situació, i el que va trobar va ser a mi estinellat al terra i sense coneixement. Va cridar els fills i van decidir demanar una ambulància i un metge, car els hi feia mala espina la meva situació que era d’absència total i de fet, era ben cert perquè jo no en recordo res.

·            El primer record em ve passats dos dies i escaig, atès que quan vaig arribar a Joan XXIII els metges van decidir sedar-me amb la intenció que, passats dos o tres dies podrien veure les reaccions del meu cos si és que en tenia i aleshores fer un diagnòstic acurat. Els hi va dir que ja podíem marxar cap a casa.  I que fem? van preguntar ells. -Anar a avisar el Fuster els hi van dir els metges de Joan XXIII. (Anar a avisar el Fuster era una expressió antiga de quan els fusters feien els taüts i acudien a les cases a prendre les mides del moribund).

·            Veient les minses perspectives, la Fina va contactar amb una doctora neuròloga amb qui tenia amistat, la qual li digué que fes el possible per a trobar el Dr. Bartomeu Fiol i que seguíssim les seves instruccions. Al cap d’uns dies em vingué a veure i em va prometre fer un seguiment i si tot anava com cal, al cap de mig any m’operaria.

   Amb aquestes perspectives, vam passar unes setmanes més a l’hospital fins el 14 de febrer que em donaren l’alta provisional i... cap a casa. Vaig començar a sortir al carrer a finals d’abril, caminava amb dificultat, i no solament en l’aspecte físic, sinó que no recordava els trajectes que havia de fer per anar on volia i/o tornar cap a casa. No recordava a nom de les persones  conegudes que havia trobat i depenia totalment de la Fina, no podia anar sol pel carrer. Va ser aleshores que la Fina em va demanar que en arribar a casa escrigués el noms de les persones que havíem trobat, i així faria l’exercici útil de recordar exercitant la memòria, que era una de les mancances que em costaria més recobrar, segons ja m’havien avisat.

    Anava a rehabilitació cada dia de dilluns a divendres amb un grup de persones malaltes amb problemes semblants amb els meus i alguns a deficiències físiques. La Fina m’hi portava amb el cotxe i en recollia al sortir. De fet jo no podia conduir, i depenia totalment de la Fina que em portava a Tarragona i de l’Ester que em portava al tros, on encara ens vam emprendre a plantar tomaqueres, pebroters, bajoqueres i alberginieres. Tot això fins a mitjans de maig que fou quan la Dra. Aceituno a més de prohibir-me conduir, em va prohibir treballar.

   Tota la resta de l’any 2020, he compartit ma meva malaltia amb la pandèmia del Covid 19 i a casa tota la família l’ha passat, especialment la Fina que va ser internada a l’hospital Joan XXIII, inclòs un dia a la UVI. La resta ho vam passar sense complicacions i quedant-nos a casa, i jo, en relació a la meva malaltia, he anat alternant episodis d’optimisme al altres de pessimisme.

   Entrem al 2021 esperant que es vagin aclarint les diferents vessants del meu problema de salut. Pel que fa al cervell s’opta per la operació però abans han de fer una prova per veure si els líquids i sang invasors tenen pressió per empènyer la seva sortida de l’entorn del cervell. Altrament el 23 de febrer el Dr. Rodríguez Ezcurra m’opera la parpella de l’ull dret que s’anava tancant progressivament i s’agreujava la visió doble. A la revisió feta uns dies després es constata que l’operació ha sigut un èxit posant la parpella al seu lloc i eliminant la visió doble. Això no obstant, ha vist que les “berrugues” que tinc al costat del nas i vora l’orella dreta, tenen un mal aspecte que cal fer-ne un seguiment i procedir si cal. Al cap d’uns dies el Dr. Vives en treu de del costat del nas i a primers d’octubre a Llevant em treuen la del costat de l’orella amb la sorpresa de que la taqueta externa era mínima però a dins hi havia un tumoret llarg que va necessitar 6 punts de sutura. De tots dos es van fer biòpsia amb resultat de carcinoma lleu, agafat a temps. Cal fer un seguiment.

   A primers d’abril el Dr. Fiol em posa a la closca una vàlvula reguladora per copsar si hi ha sortida de líquid cervical. Com que n’hi ha, el dia 22 em col·loca un mecanisme tubular de sortida de líquid. Al sortir del quiròfan em posen a la UCI deixant-me un tub de drenatge del líquid cap a l’exterior i al cap de dos dies em donen l’alta i cap a casa.

   Trobant-me ja a Vila-seca durant una bona temporada no sortia de casa sinó anava en companyia de la Fina, no solament perquè caminava amb una certa dificultat, sinó també pel que ella es preocupava del meu comportament, ja que es pot ben dir que em controlava i ajudava per tot, cosa que no li agrairé mai prou. Al cap d’un mes ja vaig anar millorant. Caminava ben dret  i més de pressa, i molts coneguts que ens trobàvem ja copsaven la millora i ens ho deien.

   Ara doncs, ja em veig amb coratge per tornar a escriure i omplir uns quantes pàgines més d’aquest blog.

17.12.21 


 

Tal dia com avui la mare faria 100 anys, i tal com ho vaig fer amb el pare, fa deu anys, ara ho faig amb la mare: Assumpció Morell Cardona. Era la filla gran d’Anton Morell i Rosa Cardona que es van casar el 2 de maig de 1919 el mateix dia que els seus germans Cisco i Teresa. La mare va tenir tres germanes, la Maria Teresa (1922-2013), la Josepa (1924-25) i la Rosa (1926-27). Aquestes dues van morir amb poques setmanes de vida.

   La mare va viure la seva primera infància al si d’una família trigeneracional amb els pares, avis paterns Anton Morell (conegut com Antonet Ritu) i Sumpta Adserias, amb sa germana Maria Teresa. Habitaven la casa del carrer Major num. 15,i accidentalment compartien amb el mas de Bellveny del que eren parcers des de l’enfonsa-ment dels tallers familiars de teixidors de lli.

   En general tota la família i la mare especialment, mantenien un fort entroncament amb tot el nucli familiar, i ens el van inculcar a nosaltres  que havíem de man-tenir un estret vincle amb tots els oncles i cosins començant pels Cardona-Morell i fins el més allunyat, especialment els de Vila-seca, però també manteníem el contacte amb els de Reus, Constantí, la Canonja ...  i la mare també el tenia amb les seves amigues, començant per la Maria Rovira nascuda el mateixos dies que ella, a la casa del costat, seguint amb la Quimeta Malapeira, Trinitat Badia, Pilar Poblet, Maria Teresa Forasté, i alguna altra més que ara no recordo.

    El tronc que les aplegava era el Centre Joventut Catòlica per un costat i també el Col·legi de les Monges per altre. Al Centre perquè era la societat on anaven els pares i era el que feien tota la canalla del poble. A més  també feien teatre i més o menys totes hi participaven un o altre any.

   Altrament, la mare era més de missa que les cadires, feligresia que havia heretat més dels Morells que dels Cardones, i, una cosa portava l’altre. Per això va inculcar als fills la pràctica religiosa al màxim: misses, rosaris, processons, etc. etc. i pel que a mi m’afecta, un costum que no m’agradava gaire, que era el visitar el seminari i en concret el seu cosí Anton Morell els diumenges que obrien al públic. Sent en aquell centre al veure una criatura de nou o deu anys li plovien les preguntes de si li agradaria anar a estudiar allí, opció que jo sempre refusava i fins i tot em va fer agafar tal aversió a les sotanes, que va repercutir al poble, de manera que al contrari del que van fer tots els meus amics, jo no vaig ser mai ni escolà.

   La mare a casa, era el punt de referència de tota la família, tan la pròpia com la de tot el poble, i tots li consultàvem la postura a prendre així que s’apropava algun canvi en el desenvolupament de la vida familiar. Moltes vegades havia de fer de mitjancera entre la canalla i el pare o la padrina, i també entre la padrina i el pare.

   Naturalment vingué un dia en que sent del Centre, li va tocar pujar a l’escenari i participar als Pastoretes i va fer de Mare de Déu, paper que la descendència ha ratificat, l’any passat una neta, i encara en queden dues més per acabar de tancar el cercle.

   Per a mi, com estudiant, també era la consultora im-prescindible i sempre que se’m presentaven opcions de canvis, era el meu punt de referència.

   La mare va ser una pagesa amb molta dedicació. Com que a casa ja si quedava la padrina Rosa, que tenia cura de la canalla, ella podia anar al tros amb el pare i de fet li agradava força. En tot cas com a feines típiques de la dona en aquells anys, era força manyosa amb la punta de coixí, agulles de fer mitja i amb el ganxet. Amb aquests estris entrava a la roda de treballs que coordinava l’Ange-leta perruquera, i amb una retribució escarransida feia tasques a tant la peça: tires de punta de coixí, guants, barrets, etc. 

   Malgrat la seva curta vida, tingué molts combats amb les malalties. Potser la pitjor de totes fou la polio (o paràlisi infantil) del nostre germà Anton, malaltia alesho-res incurable però que el germà  Anton se’n va sortir i inexplicablement en aquells temps es va recuperar del tot, sense seqüeles però alguna cosa va quedar dins el seu cos que quan tenia dotze anys li va agafar una mena d’atac epilèptic i va morir en dos o tres dies de batzaca-des.

   Referint-me al seu propi cos,  va patir diferents embran-zides de úlceres a l’estómac amb considerables vessa-ments de sang, que motivaren la necessitat de fer-li transfusions, que en aquell temps a manca de reserves sanguínies el metge demanava que la família s’espavilés en cercar persones que li donessin sang, així que amb la incompatibilitat amb la del pare, ja tens als cosins Morell i Cardona fent cua per les transfusions. Al cap de poc temps i revisant-li els efectes duna caiguda de l’escala fent olives, li trobaren una afecció de càncer d’ossos i per aquest motiu, la internaven a l’Hospital de Reus.

    Quan se’n va donar compte, però,  com que aviat s’havia de casar Esteve, no era cosa de posar impediments al procés precasori i la parafernàlia pròpia del casament, així que no va dir res a la família de casa i només m’ho va dir a mi que l’acompanyava al metge, i nomes  aleshores ho vaig explicar al pare i mon germà. Com que havíem perdut molt de temps la cosa s’havia escampat i agreujat, i per això la van tornar a internar i a base de medica-ments li allaugeríen el patiment, però el càncer seguia endavant.

   Jo havia parlat amb el metge que la portava en el sentit de que no estàvem d’acord en mantenir-la en vida a base de connexions, de manera que arribà un dia que em va cridar per a dir-me que havíem arribat a aquell punt crític, i sent així li vaig dir que la desconectessin i cap a casa.

   A qui li va saber més greu, va ser a la Fina que era qui es passava més hores a l’Hospital al seu costat. Però el cert és que la vam prendre cap a casa al seu llit a la matinada del dia 18 d’agost, i a mig matí va morir.  

   Només arribar a casa i posar-se al seu llit em va demanar que li portés una imatge de la Mare de Déu de la Pineda assenyalant-me que volia un altre encàrrec. Sent a l’ermita de la Pineda el Dilluns de Pasqua anterior, em va recordar la seva devoció a la Mare de Déu, i per això volia que li demanés al senyor Rector que li deixés morir amb la imatge de la Mare de Déu al costat. Sabia que la imatge es guardava en una casa del poble pel que la petició no era massa difícil d’aconseguir. Això no obstant a Mn. Jordi no li va semblar be i... petició denegada. Cap a casa amb les mans buides. A la mare, a més de la seva devoció concreta a la Mare de Déu de la Pineda li donava força el record que tenia de quan el seu pare i l’oncle Josep, en temps de la guerra havien anat a l’ermita a buscar la imatge de la Mare de Déu i portar-la al poble, amagant-la al cup de ca el seu germà.

 

Finalment, encara vull fer un aclariment. A finals del passat mes de gener vaig patir un accident que em va lesionar el cervell, que ara, malgrat el temps passat i els tractaments fets, encara no em funciona bé del tot. Em costa recordar les coses que abans tenia presents, que també comporta la desconeixença dels canvis introduïts als enrevessats processos de la relació informàtica amb els documents bancaris. Ara he de comptar sempre amb l’ajut de la Fina, de l’Ester i de Jacint, gairebé per tot i a més, sovint han de patir els meus estirabots més que res perquè em costa reconèixer la meva mancança actual. Gràcies a tots.

13-04-2020

 


 

L’any que vaig néixer, a Vila-seca hi havien 24 carrers i 5 places amb un nom per a cada ú i un parell de corredors sense nom.  Avui, entre carrers i places tenim només al nucli urbà de Vila-seca n’hi han 171, sense comptar amb els 40 de la Pineda i els 16 de la Plana.

   Per això ara som una ciutat, segons diuen les nostres autoritats locals. Abans la categoria de ciutat, ja des del temps dels romans només les tenien els nuclis de població molt importants on, en un o altre nivell hi havia el govern o llurs delegacions. Més endavant s’anava considerant una ciutat, als nuclis de població, on l’agricultura i per tant la pagesia, havia deixat de ser una part important, passant a ser residual. També s’atorgava el títol de ciutat, als nuclis de població que destacaren per accions heroiques o molt rellevants o eren seus de institucions distingides. Ara, sembla ser, que es consideren ciutats, les poblacions que ultrapassen els 20.000 habitants.

   Amb una o altra qualificació, a Vila-seca hi havíem fa més o menys un segle, els carrers i places dels que avui considerem com a casc antic, i que quasi en sa totalitat està pavimentat de forma singular. Aquests carrers i places tenen el seu nom, que no sempre, amb unes minses excepcions, han tingut el mateix.

   A principi del 2011, al Facebook, es va muntar un “grup de treball” en el que hi vam participar el Pep Aleu, Josep Maria Roigé (a.c.s.) i jo, majoritàriament, i esporàdicament, alguns altres convilatants. El tema era parlar o escriure sobre els diferents noms que havien tingut alguns carrers del poble. Com que vaig ser qui hi va fer més aportacions, penso que val la pena recollir-les en un article, que és el que, faig tot seguit:

 

Plaça de l’Església, és el nom actual i el que ha durat més a través dels anys, compartint-lo amb el de plaça de Missa, i fins i tot plaça de l’Ajuntament. A finals del segle XIX es va retolar en castellà. El nom ve naturalment dels edificis principals que ubica. Hi ha constància documental que a la segona meitat del segle XIX  i entre 1924 i 1931 fou denominada plaça de la Constitució. Durant la segona República fou rebatejada amb el seu mateix nom, com plaça de la República, i amb l’entrada dels nacionals va passar a ser nominada “plaza de España” i a les acaballes del franquisme es retornà al nom clàssic de plaça de l’Església.

 

El Passeig, pot considerar-se com una part de la plaça de l’Església, però si tenim en compte la numeració de les cases es podria dir que ja és el carrer de Monterols, però en tot cas el Passeig és com era conegut. L’espai que ocupa ve del que a època medieval, hi havia l’antiga església, un cementiri al seu costat i una casa porticada coneguda com ca els Oller segons podem llegir al llibre de Josep Llop “El segle XVI a Vila-seca”. Que hi havia un cementiri era cosa habitual a l’edat mitjana. En aquest sentit recordo que quan a mitjans del segle XX, es va canviar la ubicació de la bàscula pública des de la proximitat de la carretera general, per a plantificar-la cap a la meitat del Passeig prop de les peixateries, al fer el sot necessari per la seva instal·lació, hi sortiren gran nombre d’ossos humans. Hom creu que el nucli primitiu de Vila-seca del Comú eren els esmentats edificis del passeig i la illa de cases de es complerta amb el carrer de Riudoms i la primera part del carrer Major.

 

Carrer de Monterols, era la continuació del Passeig fins a la sortida del poble, en una primera època fins el Portal de Riudoms que obria pas a la muralla i posteriorment fins arribar al cementiri vell, per això el primer nom que va tenir era Camí de Riudoms, però segons en Josep Llop, en el llibre esmentat abans, aquest no era el camí cap a Riudoms sinó cap a Reus, contradicció que hem de tenir en compte atès que és ben recent el “descobriment” de les restes del ara dit Portal de Riudoms.

   Als segles XV i XVI tingué el nom de carrer de Cappuig, que sembla no tenir sentit, al menys jo no n’hi trobo; posteriorment passà a ser denominat com carrer de Monterols, tot i que durant una part del segle XIX, cap a la segona meitat, fou dit Carrer dels Cantirers, perquè hi havia hagut un forn de ceràmica on feien càntirs. Ja al segle XX fou conegut com carrer del Fossar Vell, i durant el franquisme va ser la calle de Calvo Sotelo, tot i que popularment li dèiem carrer del Cementiri Vell, i fins i tot carrer dels Gitanos ja que hi vivia la única família gitana del poble. Al final de la dictadura li fou retornat el nom de carrer de Monterols.

 

Carrer de Riudoms. És un carrer atípic, ja que no és recte com la majoria dels carrers, sinó que té dos trams en forma d’un angle recte, que engalta per un costat amb el carrer Major i amb el Passeig per l’altra, i és per aquesta sortida on hi hauria l’inici del camí de Vila-seca a Riudoms, traçat que potser vindria a ser el que ara es coneix com camí de la Feredat. La illa de cases que forma amb el carrer Major i la plaça de l’Església és considera el pinyol del nucli urbà, i només té 13 cases.  Segons Josep Llop, en aquest nucli, al temps del naixement de Vila-seca del Comú, no hi havien carrers, sinó cases aïllades al voltant de l’Església i de les torres del Delme, de l’Abadia i de ca Poblet. Hi hagué un període de fou dit carrer dels Esgarradets, que deu venir de la invalidesa d’alguns dels seus pobladors, però el nom s’ha mantingut en el temps en el lèxic popular fins fa ben poc.

 

Carrer Major. Si hem posat com a títol, els carrers que han canviat de nom, aquest no hi hauria de ser ja que només ha estat traduït al castellà per imperatiu legal durant el franquisme.


 
1 2 3 ... 30 31 32  Següent»