Durant la darrera campanya electoral per a les generals
d’enguany, l’oposició criticava al president del govern d’Es-
panya d’haver fet un tracte amb els marroquis cedint-los-hi
tots els drets sobre el Sàhara occidental, que passava a ser
part de l’estat marroquí. No sé exactament quina és la rela-
ció de domini que Espanya tenia sobre aquesta ex-colònia,
però crec que hi havia un consens a tots els nivells de que els
saharauis decidirien el seu futur mitjançant un referèndum,
que era el que el Front Polisario reclamava emprant fins i tot
les armes. 
   A Espanya fins ara tothom respectava aquesta voluntat,
fins i tot els del PP, que ara han recordat que durant els go-
verns d’Aznar i Rajoy, no se’ls hi va passar pel cap prendre la
decisió que ara ha pres Pedro Sánchez.
   A casa hi hem tingut una certa vinculació amb el poble
saharaui, a nivell infantil i jovenívol de de 1993 fins a 2003
que vam tenir nens saharauis als estius: Suiliqui, Lemneia,
Barcalina i Horria van venir en tres anys successius els me-
sos d’agost. Després en Salamu vingué cinc anys seguits
també el mes d’agost. Precisament fa poc ens ha enviat unes
fotos de la seva filla. En reciprocitat, en Jacint va anar dos
cops al campament “El Aayun” i l’Ester i l’Antonio també hi
van fer cap una altre vegada.
   Mitjançant l’associació “Amics del poble saharaui” vam
mantenir aquesta correlació i vam participar a les mani-
festacions fetes per a exigir el compliment del compromís de
convocar un referèndum per a decidir el futur del poble
saharaui, que en cap cas era el que ara ha decidit en Pedro
Sánchez, sinó tot el contrari. 
   Per cert que aquests dies ha “circulat” pel Twitter que a
Canaries hi ha una invasió de marroquins ocupes que els hi
fan por als nadius, perquè sembla que es tracta d’un movi-
ment organitzat. Potser aquesta situació és la que va motivar
 al president del govern a amistançar-se amb el Marroc per a
aturar la “invasió”. En tot cas, no ho va dir expressament.