El nivell de coneixença dels convilatants canvia amb l’edat: a la infància coneixíem abans que ningú als companys de classe i amb els anys anàvem eixamplant el ventall, fins a fer el tomb, quan a les persones grans els hi costa conèixer de vista i identificar amb la fesomia a quina família pertany la criatura que té al davant.

   Llavors si és algú a qui li agrada conèixer a tothom, li pregunta al nen o nena: de qui ets tu? o, de quina casa ets? quan m’ho preguntaven a mi, si era un home, li deia: de Tonet Clavé, o si era una dona, de l’Assumpció Morell, i si em preguntaven per la casa, de cal Ritu al carrer Major. Amb això ja quedava identificat per part de l’interessat, talment con si li hagués ensenyat el carnet d’identitat.

   Tal com a mi m’agradava conèixer tothom, també hi havia qui no li importava gens saber qui era qui. Tot i que, volguessis o no, acabaves sabent-ho.

   D’aquest afany meu per a conèixer a la gent, recordo quan la pagesia local sembrava cereals i els portava a la màquina de batre del Sindicat, situada on ara si amunteguen les garrofes, i per això uns dies abans portàvem les garbes a l’esplanada davant del moll de descarrega del celler, on ara esmorzem per Sant Isidre. Desfèiem les garberes que havíem fet al tros i les tornàvem a fer al Sindicat esperant el torn per a batre, primer l’ordi i després el blat.  Per això, tots els socis que havien sembrat, calia que s’anessin a apuntar a l’oficina, on feien sengles llistes per ordre alfabètic dels colliters d’ordi i de blat per separat.

   Quan s’acostava la data de començar a batre, es feia un sorteig, posant en una bossa totes les lletres de l’abecedari, de la que se’n treia una i a partir les cognoms amb la lletra que havia sortit es feia una llista seguint per les lletres correlatives a la triada i acabant per la lletra anterior, si fa o no fa com al Parlament en les votacions nominals. Tot seguit es feia el mateix amb la llista del blat i ambdues es refeien per l’ordre dimanant del sorteig. Les llistes es penjaven al taulell d’anuncis a l’entrada de les oficines i també a les portes de fusta del celler, per a que tothom sàpigues quan li tocaria batre.

   De fet, ens havíem d’assabentar qui estava batent aquell dia per esbrinar quan ens podia tocar a nosaltres. Bé dons, d’aquestes llistes jo n’era un assidu lector, amb la única finalitat de comprovar si coneixia a tothom, i si no era així, ho preguntava a casa.

   Més endavant, quan ja era més gran vaig passar un parell de veremades treballant al celler pesant a la bàscula uns dies i fent el grau al moll de descarrega uns altres. Allí vaig arribar a conèixer el nom i dos cognoms de tots els colliters de verema que eren la majoria dels socis aleshores, que érem a principis dels anys seixanta, ja que a l’omplir les dades dels cartrons de la bàscula, hi fèiem constar nom i els dos cognoms del soci colliter. A la part del darrere del recinte de la barra graduada de la bàscula hi havia un caseller amb una casella per a cada soci, i al costat un llistat de tots els socis, és per això que encara que al principi podíem verificar els noms i cognoms, al cap d’un parell de dies, ja els teníem memoritzats.

   Així doncs, va ser com vaig aprendre els noms i cognoms de tots els vila-secans del món pagès que eren la majoria, noms que ara son de convilatans que ja han passat a l’altre banda de la vida.