Joan Clave Morell

Hi va haver un temps en que tots els habitants del poble (ara ciutat) de Vila-seca ens coneixíem. Aquest temps va, des que el poble existeix, fins a la nostra generació, que hem gaudit (o patit) la gran transformació, passant de conèixer a tothom fins a no conèixer la immensa majoria de la gent que et trobes pel carrer.

   Pels habitants de les ciutats grans, això és normal, fins i tot no s’arriben a conèixer la gent que viu a la mateixa escala, però per a nosaltres que hem crescut en un poble, això costa d’admetre, sinó per a tothom, sí que per una bona part dels vilatants antics.

   Des de ben petits anàvem coneixent progressivament els convilatants, començant pels familiars de fóra de casa, els veïns, els botiguers si la mare ens prenia a comprar... però, és quan començàvem a anar a l’escola que s’obrien de bat a bat les portes de la coneixença de la gent del poble. Naturalment ens relacionàvem amb els companys de l’escola, i ells servien de referència, per ampliar la coneixença.

   Si teníem, com jo tenia, un afany per a saber qui era qui, i preguntàvem a la mare que, qui era aquella dona que has saludat, la resposta solia ser que “és la Mercè, la tia d’en Ramon”, o aquell home vellet “és l’avi a la Maria Teresa”, quan el tornàvem a trobar, ja no calia preguntar. Quan deixàvem el parvulari de dona Manuela i passàvem a les classes de dalt, de seguida volíem saber qui eren els més grans que anaven a les altres classes i en quatre dies sabíem qui era tothom que anava a l’escola.

   Ara que he fet esment a “doña” Manuela, i la meva penosa experiència del primer dia d’escola, no vaig entendre mai, com és que tenia aquella mala “bacandí”. Ja sent molt més gran, vaig saber que se li havia mort un fill a la guerra, i això, naturalment fa molt mal i possiblement influeixi en el comportament.

   A l’escola nacional, en quatre dies ens coneixíem tots, i també els que anaven a cal senyor Bastida. A més, com que més enllà de l’escola també passàvem pel carrer la major part de les altres hores del dia, solíem relacionar-nos més amb els que vivíem més a prop. També en un altre nivell ens relacionàvem amb els nens, fills dels socis de cada una de les tres societats que hi havien, especialment els dies festius que no hi havia escola, que havia sigut el nucli de les coneixences i primeres amistats.

   Jo podria dir que ho vaig patir una mica, ja que a casa eren socis del Centre Catòlic, i en aquella societat no hi havia ningú que fos de la meva edat, els més propers per amunt i per avall, tenien un any i mig més o menys que jo, i això a l’edat dels primers contactes influïa força. Després al fer-nos grans aquestes distàncies s’escurcen i tenen menys importància, i com més grans, encara més.

   Però naturalment una cosa és la relació i una altra la coneixença, entesa com un saber qui és i on i amb qui viu, sense aprofundir en la seva intimitat. Pots conèixer a determinada persona i no haver-hi tingut mai cap mena de relació, la qual cosa no impedeix que quan la trobes pel carrer li diguis bona dia o bona nit, perquè saps que és la mare de la Pineda o el germà del Tonet.

   La coneixença duia sovint a una mena de relació, potser superficial, però relació. Si cadascú de nosaltres fem una rutina de recorregut pel carrer, i això fa que et trobis de forma habitual unes determinades persones. Si passen  dies, setmanes i mesos que no la veus, és costum que quan trobes algun familiar seu, li preguntis si en Lluís està malalt, o la Pepeta és fora del poble, i això no és tafaneria, senzillament és interès per mantenir la coneixença.

    A nosaltres, a nivell de vida de poble, anys enrere, ens semblava totalment impossible, compartir la vida amb la gent, sense tenir-hi un mínim de tracte, de la mateixa forma que a les ciutats passava i passa exactament el contrari.

   Avui, les nostres autoritats, quan es refereixen al nostre municipi, ho fan esmentat-lo com “ciutat”, abandonant el terme que havíem vist sempre de “poble”, com si el canvi hagués estat un progrés, donant per bo que la coneixença dels veïns és un fet irrellevant i que el més important és fer ciutat.

   Jo crec tot el contrari. 

A la nostra “ciutat” de Vila-seca” així com moltes altres del nostre entorn sembla ser que tenim un problema amb el manters, aquests nois, generalment senegalesos, que venen pel carrer, coses que tenen escampades per terra damunt d’una manta. He llegit recentment que a la Pineda, la policia local va fer una batuda, amb algunes detencions i requisa que material.

   Això ha anat passant en moltes altres poblacions, especialment a la costa, i més encara a Barcelona, on hi ha un permanent debat entre els polítics locals, sobre si es fa quelcom o no es fa res, per a prohibir o permetre això que en diuen “top manta” per diferents indrets de la ciutat. Aquesta activitat fa molt de temps que dura. Recordo que els anys d’estudiant, que hi vaig viure, ja n’hi havien de senegalesos venent coses escampades damunt d’una manta, i també que de tant en tant, algú cridava “agua” i tots els que ho sentien arreplegaven l’escampall i fugien corrents, ja que aquest crit, era l’avís de que s’apropava la guàrdia urbana.

   Han passat molts anys i el problema subsisteix. La qüestió bàsica rau, en que aquesta gent, fa una activitat comercial sense permisos, ni impostos, en competència amb el comerç tradicional, generalment perquè venen objectes de marques falsificades. Tanmateix s’atribueix a aquest entorn, un comerç de drogues.

   Uns coneguts, que la setmana passada eren a París, m’explicaven que als voltants de la Torre Eiffel, hi ha una infinitat de manters, però molts, molts. En canvi, en altres indrets on hi ha concentració de guiris com a les vores del Louvre, o del Sacre Coeur, o a Versalles, no ni ha cap, o en tot cas només els que venen ampolles d’aigua fresca. Això vol dir que la presencia o absència de venedors “top manta” està regulada, al menys així ho sembla.

   Per cert, també em deien, que a les zones on hi ha aplegament de turistes com a les esmentades, i també als trens, metro i autobusos, son constants els avisos per megafonia, de que la gent estigui al tanto dels pispes. Però aquest, és un altre aspecte del que per cert, també se’n parla també molt aquests dies.

   Tornant als manters, val a dir que perjudiquen per una banda als comerciants estables a qui els hi fan la competència i també a l’administració local, en tant que no paguen impostos. En canvi a la gent del carrer, siguin o no turistes, no els hi fan cap mal, al contrari; si es posa a ploure i et venen paraigües a cinc euros, et fan un favor, com si et venen barrets o gorres si transites per descampats soleiats o si et va bé comprar qualsevol andròmina de record d’una visita, doncs mira, et faciliten la feina de buscar-ho, ja que, com s’ha establert el costum de que, quan un surt de viatge, ha de portar coses per la família i amics, que quan ho reben ho solen qualificar de “pongo” per la seva manca de utilitat o d’interès, per això, com més barat, millor.

   Ara bé, per aquells que consideren que la seva presencia i activitat és il·legal o irracional, crec que haurien d’anar a la cerca i captura de qui ho organitza, i es val, d’aquesta munió de senegalesos sense papers, que malviuen pels nostres pobles i ciutats, els que els hi faciliten el material per a vendre i se n’aprofiten, i segurament s’enriqueixen.

   Posats en aquest entendam, però en un nivell molt més seriós en tant que son moltes les vides que si juguen i sovint se’n perden, hauríem de fer esment als trasllats pel Mediterrani des de les costes africanes a les europees, que tant sovint esdevenen tristes notícies, sobretot quan hi ha pèrdues de vides humanes, com també quan les ONG que es dediquen al rescat de nàufrags que després no poden portar-los a ports de salvament del Mediterrani europeu.

   S’ha dit a bastament, que aquests viatges o expedicions s’organitzen per màfies dels països d’origen, cobrant elevades quantitats de diners, per entaforar en barcasses de mínima qualitat i cap garantia de viabilitat, sia per la manca de qualitat del vaixell o perquè està carregat en excés, i que sovint, acaben en naufragi. No crec que sigui gaire difícil escatir qui son els que es dediquen a aquest negoci tant brut, i enxampar-los per a que no hi tornin mai més a organitzar aquestes expedicions, i que justifiquin el perquè s’han enriquit a costa dels il·lusionats passatgers. Així es tindria la opció d’acabar-se amb aquestes expedicions tan perilloses.

   I encara diria més, amb el risc de semblar un fatxenda, que crec que no sóc. Fa unes setmanes que hi havien dos vaixells de dues ONG, que havien rescatat un nombre considerable de nàufrags, que no els hi deixaven atracar als ports on volien arribar, ni a Lampedussa ni a Maó, ni en cap altre. Aleshores, perquè no anaven al port més proper al punt de sortida de sengles expedicions. Potser així els viatgers frustrats anirien a trobar els qui els van embarcar, i els denunciarien a les autoritats dels països d’origen. Es possible que arribat en aquest punt, trobarien que eren les mateixes autoritats o llurs col·laboradors els qui s’enriquien amb el trasllat de conciutadans amb el màxim risc de perdre la vida.

   De no ser així, és inexplicable que passats tants anys, el negoci de les màfies del “top manta”, i de trànsit de persones humanes pel Mediterrani, no hagi estat resolt. 

Ahir va morir Andrea Camilleri. La seva mort, per a mi, no és com la que qualsevol altre escriptor a qui llegeixes. Sempre he tingut una empatia especial amb els seus llibres, dels que, si no recordo malament, en tinc més de 40. Segurament deu ser de l’autor que en tinc més. Això no es degut només a que m’agrada el que escriu i com ho escriu, sinó que sento una atracció cap a la seva persona i el seu pensament.

   Fa uns anys que vam anar a Sicilia i m’hauria agradat molt anar a Porto Empedoce, el seu poble, però com que hi anava amb un grup organitzat, va ser impossible, l’únic que vaig poder fer, trobant-nos a Catania, l’indret més proper a la seva residència, va ser anar a una llibreria i comprar el seu darrer llibre publicat, que era “i racconti di Nené”.

   Igualment, quan vingué a Barcelona amb motiu de recollir el premi Pepe Carvalho, es va organitzar una trobada amb els seus lectors o fans, al teatre Barts. Hi vaig anar i vaig poder gaudir en directe de les seves respostes a les preguntes que li anaven fent els presents. Tot seguit i abans de marxar, es va brindar a signar i/o dedicar els llibres que li portessin.

Aquesta fal·lera jo no la tinc pas, no se m’ha ocorregut mai de demanar-ho a ningú. Ni tant sols ho he fet amb autors que han vingut a casa.

   Hi ha una excepció. Tinc un llibre amb dedicatòria i dibuix, com ho feia sempre en Jesús Moncada. Va ser a “La galeria de les estàtues”, perquè de lo Jesús, també tinc i he llegit tots els llibres que ha publicat, i ha estat un dels pocs autors del que en soc fervent seguidor, amb qui he tingut ocasió de passar-hi una bona estona.

   Mitjançant un amic de Jacint, de Torres de Segre, vam concertar passar una tarda amb l’autor de Mequinença, on hi passava els estius. Ens va rebre molt amablement i sense cap pressa vam anar passejant per la vila nova, fins anar a veure el que es podia escatir del poble inundat pel pantà de Riba-roja.

   Vam parlar del poble ofegat i de la seva gent, que era l’eix de les seves novel·les, contes i narracions que tant ens ha fet gaudir als seus lectors.

De tot el que vam parlar, hi ha dues coses que no oblidaré mai. Una referida al començament de la seva vida, quan de ben petit, com que els seus pares no els agradava l’ensenyament oficial del règim nacional-sindicalista, el varen enviar a fer l’ensenyament primari i el batxillerat per lliure, a una acadèmia de Saragossa, que regentava el pare del cantautor i diputat a les Cortes, José Antonio Labordeta.

   L’altra cosa de record impactant, va ser quan el vam felicitar per la concessió de la Creu de Sant Jordi, feia un parell d’anys, del qual guardó ens digué que serviria perquè a la seva mort, sortirien esqueles  a tots els diaris de Catalunya. Ni Jacint ni jo ho sabíem, però “lo Jesús” ja devia tenir el corcó rossegant-lo d’un càncer que se’l va emportar d’aquest mon al cap d’un parell d’anys.

   Trepitjar en companyia de Jesús Moncada, els escenaris de les seves narracions va ser una experiència inoblidable, quelcom semblant a les vivències de la setmana passada que vaig poder rondar pels carrers d’aquell poble la Pulla del sud d’Itàlia, on comença “La maledicció dels Palmisano” de Rafel Nadal, de qui també he llegit tot el que ha publicat i de qui soc un fervent admirador, entre altres coses perquè els personatges de totes les seves novel·les son reals, al menys els principals, cosa que fa reviure al lector, amb major intensitat tots els fets que amb rigor històric l’autor ens va explicant.

   Quan vam arribar a Locorotondo (Bellorotondo a la novel·la) no tenia altre dèria que veure el monument als caiguts de totes les guerres, per veure les llistes de víctimes. Però, oh sorpresa! el monument estava envoltat per una tanca de tela metàl·lica folrada amb un teixit de malla de plàstic com el de les borrasses, perquè si feien obres de restauració. Casualment hi vaig anar al migdia, tot sol, aprofitant que la resta del grup estava distret en veure altres coses. Com que no hi havia ningú treballant ni cap persona que hem pogués veure, em vaig enfilar al pedrís i amb cura, vaig entrar al recinte tancat i fer unes fotografies on es pot veure la llista dels 20 Palmisanos morts durant la primera Guerra Mundial. Menys mal que no em van veure ni la Fina ni els amics.

   Al tornar al grup li vaig explicar al guia la meva malifeta i em digué que ja li estranyava que havent-hi catalans al grup, no li haguessin parlat dels Palmisanos. Per cert –em digué- no m’enviis cap llibre de Rafel Nadal que ja en tinc tres.

   No cal dir que, tant bon punt vam triar aquesta destinació, vaig anar a buscar el llibre que feia quatre anys que havia llegit, per rellegir-lo sobre el terreny, i així ho vaig fer, mentre anava passant per Alberobello, Martina Franca, Matera ... i naturalment Bari. És impagable poder gaudir un tros de la teva vida rememorant les pàgines d’un llibre que t’ha impactat tant.

   Llegir és viure, però si pots afegir-hi el coneixement de l’autor o els escenaris, això és viure doblement.

Avui, 15 de juny de 2019, s’han constituït els nous Ajuntaments sorgits de les eleccions a les que feia referència a l’article anterior. A Vila-seca com era previst, ha resultat elegit alcalde en Pere Segura Xatruch.

   Quan fa un parell de mesos, l’anterior alcalde, va anunciar que ja no es tornaria a presentar, i que proposava com a substitut al que avui ha resultat  escollit, en una de les tertúlies matinals de les poques que queden al poble, ara ciutat, a les quals pràcticament tots els seus membres passen de la seixantena, i que només tenen en comú, que son vila-secans de tota la vida, algú va comentar: “per fi, hi haurà un alcalde que no és del Centre Catòlic”. Algú li va respondre sense massa convicció: “ja era hora”, altres van fer comentaris intrascendents i la cosa no va anar més enllà. Anys enrere l’afer hauria donat més de si, perquè el fet, aleshores, era rellevant.

   Deixant de banda el valor real de l’afirmació, que és ben discutible, i segurament no és cert, ja que crec no faltar a la veritat, si dic que jo, vaig ser l’últim alcalde de Vila-seca que era soci del Centre Catòlic, i cap dels dos que en van succeir, n’eren, o com a màxim ho havia estat el pare de Josep Poblet.

   Aprofito per a dir que, ja sent alcalde, només vaig anar un sol dia a aquesta Societat, només per a copsar que malgrat haver-m’hi fet gran en aquell casalot i haver-ne sigut fins i tot president, aleshores ja no era ben rebut per tots aquells que jo havia tingut per amics. Només hi he tornat per anar al teatre, especialment quan hi actuaven els meus fills i nets a qui mai vaig inculcar cap menysteniment pel que jo havia patit. Naturalment que sempre he respectat el que pensen i com actuen els demés, encara que m’hagin perjudicat  ... o beneficiat, ves a saber.

   Posant com a fita o punt de partida, el final de la guerra civil, la seqüència d’alcaldes ha estat: Josep Forasté Sauné (1939-1949), Pau Gran Ballvé (1949-1950), Antoni Ballvé Gran (1950-1952), Antoni Clavé Samsó (1952-1953), Joan Farriol Salvadó (1953-1955), Joan Morell Jansà (1955-1960), Pere Molas Saladié (1960-1967), Ramón March Miquel (1967-1973), Josep Malapeira Xatruch (1973-1979). I ja en democràcia, Joan Clavé Morell (1979-1983), Joan M. Pujals Vallvé (1983-1992) i Josep Poblet Tous (1992-2019).

   Ser del Centre segons ho entenien els vila-secans de les generacions passades volia dir que eren “de missa” i de dretes. Tot i ser cert el primer qualificatiu i bastant encertat, però no del tot, el segon, això volia dir que tenien un posicionament polític proper a la dictadura franquista, i per aquest motiu, els governs civils de la província nomenaven els alcaldes a Vila-seca, coincidents amb aquesta realitat socio-política, fet que discriminava a tots el demès, fossin del Casino o de l’Ateneu.

   Per tant, una gran part dels homes (aleshores les dones només manaven a casa seva) es sentien discriminats, ja que no solament no els nomenarien  mai com alcaldes, sinó que ni tant sols podrien ser regidors o concejals com en dèiem traduint del castellà. No va ser fins després de la nostra guerra dels metges, que es va obrir l’aixeta només pel que fa als regidors, però aleshores es produïa una altra discriminació: els socis de Las Vegas tampoc van poder accedir al Consistori gairebé fins l’arribada de la democràcia, o el que sigui aquest règim que tenim.

   Si ens remuntem una mica més en el temps, i en concret durant el règim republicà, els discriminats podríem dir que havien estat els del Centre, i fins i tot, alguns socis, només pel fet de ser-ho, foren detinguts i amenaçats de mort,  cosa que no va anar més enllà, degut a l’aferrissada defensa que en va fer l’Ajuntament republicà aleshores amb l’alcalde Anton Llunas Garcia, com ja vaig explicar temps enrere.

   La conversa esmentada, que dona peu a tot el que he escrit després, avui només és possible entre la gent vella, que van conèixer de prop el tarannà polític d’aquells temps i, m’agradaria que no fos així, que la gent més jove del poble (o de la ciutat si ho voleu) poguessin sentir-se hereus de les generacions anteriors, per aprendre sobretot, que pel damunt de tot som persones que volem viure en pau i concòrdia i respectant el que pensen i creuen els altres veïns. 

   Repassem les candidatures començant per la guanyadora:

   Els convergents, ja fa molts anys que, quan es tracta de municipals, personalitzen la marca en el cap de llista, i “amaguen” la denominació del partit o coalició que li dona suport. Una altra característica pel que he pogut copsar només pel carrer, és que Vila-seca Segura, ha fet una despesa en material de propagamnda, molt més elevada que totes les altres juntes. El mateix podríem dir dels actes promocionals amb sopars inclosos. Un altre element a destacar, és el suport institucional de l’anterior alcalde i president de la Diputació, al cap de llista que el substitueix. Altrament, hem sentit dir que des de l’Ajuntament (?) es feia una enquesta electoral, de la que no se n’ha sapigut res, ni al carrer, ni els altres partits.

   En certa mesura aquesta dicotomia entre el nom de la candidatura i el partit que l’aixopluga també el trobem a Decidim, que els més aveçats, naturalment, els identifiquen amb l’Esquerra Republicana de Catalunya, però que als més desentrenats, per dir-ho d’alguna manera, se’ls hi escapa. Potser per aquest motiu han tingut alguns vots més a Europa que a l’Ajuntament. En canvi, malgrat aquesta manera d’enfocar la nomenclatura, contrasta amb que, els de Decidim, son els únics que han penjat cartells dels companys que concorrien a les eleccions europees. Cap altra candidatura ho ha fet, és a dir, només hi ha hagut cartelleria europea de ERC.

   També hi ha una altra diferència entre ambdues candidatures, i és que mentre a ERC/Decidim, tenen un nombre semblant de vots a les dues eleccions, el que vol dir, que els votants identifiquen la marca “Decidim” amb el partit, i les mateixes persones voten en una i altra urna les candidatures d’ERC i Decidim.