03
Octubre, 2019
13:54
QUAN TOTS ENS CONEIXÍEM (I)
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Hi
va haver un temps en que tots els habitants del poble (ara ciutat) de Vila-seca
ens coneixíem. Aquest temps va, des que el poble existeix, fins a la nostra
generació, que hem gaudit (o patit) la gran transformació, passant de conèixer
a tothom fins a no conèixer la immensa majoria de la gent que et trobes pel
carrer.
Pels habitants de les ciutats grans, això és
normal, fins i tot no s’arriben a conèixer la gent que viu a la mateixa escala,
però per a nosaltres que hem crescut en un poble, això costa d’admetre, sinó
per a tothom, sí que per una bona part dels vilatants antics.
Des de ben petits anàvem coneixent progressivament
els convilatants, començant pels familiars de fóra de casa, els veïns, els
botiguers si la mare ens prenia a comprar... però, és quan començàvem a anar a l’escola
que s’obrien de bat a bat les portes de la coneixença de la gent del poble.
Naturalment ens relacionàvem amb els companys de l’escola, i ells servien de
referència, per ampliar la coneixença.
Si teníem, com jo tenia, un afany per a
saber qui era qui, i preguntàvem a la mare que, qui era aquella dona que has
saludat, la resposta solia ser que “és la Mercè, la tia d’en Ramon”, o aquell
home vellet “és l’avi a la Maria Teresa”, quan el tornàvem a trobar, ja no
calia preguntar. Quan deixàvem el parvulari de dona Manuela i passàvem a les
classes de dalt, de seguida volíem saber qui eren els més grans que anaven a
les altres classes i en quatre dies sabíem qui era tothom que anava a l’escola.
Ara que he fet esment a “doña” Manuela, i la
meva penosa experiència del primer dia d’escola, no vaig entendre mai, com és
que tenia aquella mala “bacandí”. Ja sent molt més gran, vaig saber que se li
havia mort un fill a la guerra, i això, naturalment fa molt mal i possiblement
influeixi en el comportament.
A l’escola nacional, en quatre dies ens
coneixíem tots, i també els que anaven a cal senyor Bastida. A més, com que més
enllà de l’escola també passàvem pel carrer la major part de les altres hores
del dia, solíem relacionar-nos més amb els que vivíem més a prop. També en un
altre nivell ens relacionàvem amb els nens, fills dels socis de cada una de les
tres societats que hi havien, especialment els dies festius que no hi havia
escola, que havia sigut el nucli de les coneixences i primeres amistats.
Jo podria dir que ho vaig patir una mica, ja
que a casa eren socis del Centre Catòlic, i en aquella societat no hi havia
ningú que fos de la meva edat, els més propers per amunt i per avall, tenien un
any i mig més o menys que jo, i això a l’edat dels primers contactes influïa
força. Després al fer-nos grans aquestes distàncies s’escurcen i tenen menys
importància, i com més grans, encara més.
Però naturalment una cosa és la relació i
una altra la coneixença, entesa com un saber qui és i on i amb qui viu, sense
aprofundir en la seva intimitat. Pots conèixer a determinada persona i no
haver-hi tingut mai cap mena de relació, la qual cosa no impedeix que quan la
trobes pel carrer li diguis bona dia o bona nit, perquè saps que és la mare de
la Pineda o el germà del Tonet.
La coneixença duia sovint a una mena de
relació, potser superficial, però relació. Si cadascú de nosaltres fem una
rutina de recorregut pel carrer, i això fa que et trobis de forma habitual unes
determinades persones. Si passen dies,
setmanes i mesos que no la veus, és costum que quan trobes algun familiar seu,
li preguntis si en Lluís està malalt, o la Pepeta és fora del poble, i això no
és tafaneria, senzillament és interès per mantenir la coneixença.
A nosaltres, a nivell de vida de poble,
anys enrere, ens semblava totalment impossible, compartir la vida amb la gent,
sense tenir-hi un mínim de tracte, de la mateixa forma que a les ciutats
passava i passa exactament el contrari.
Avui, les nostres autoritats, quan es
refereixen al nostre municipi, ho fan esmentat-lo com “ciutat”, abandonant el
terme que havíem vist sempre de “poble”, com si el canvi hagués estat un
progrés, donant per bo que la coneixença dels veïns és un fet irrellevant i que
el més important és fer ciutat.
Jo crec tot el contrari.
03
Setembre, 2019
21:48
LES MÀFIES QUE ENS ENVOLTEN
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
A
la nostra “ciutat” de Vila-seca” així com moltes altres del nostre entorn
sembla ser que tenim un problema amb el manters, aquests nois, generalment
senegalesos, que venen pel carrer, coses que tenen escampades per terra damunt
d’una manta. He llegit recentment que a la Pineda, la policia local va fer una
batuda, amb algunes detencions i requisa que material.
Això ha anat passant en moltes altres
poblacions, especialment a la costa, i més encara a Barcelona, on hi ha un permanent
debat entre els polítics locals, sobre si es fa quelcom o no es fa res, per a
prohibir o permetre això que en diuen “top manta” per diferents indrets de la
ciutat. Aquesta activitat fa molt de temps que dura. Recordo que els anys
d’estudiant, que hi vaig viure, ja n’hi havien de senegalesos venent coses
escampades damunt d’una manta, i també que de tant en tant, algú cridava “agua”
i tots els que ho sentien arreplegaven l’escampall i fugien corrents, ja que
aquest crit, era l’avís de que s’apropava la guàrdia urbana.
Han passat molts anys i el problema
subsisteix. La qüestió bàsica rau, en que aquesta gent, fa una activitat
comercial sense permisos, ni impostos, en competència amb el comerç
tradicional, generalment perquè venen objectes de marques falsificades.
Tanmateix s’atribueix a aquest entorn, un comerç de drogues.
Uns coneguts, que la setmana passada eren a
París, m’explicaven que als voltants de la Torre Eiffel, hi ha una infinitat de
manters, però molts, molts. En canvi, en altres indrets on hi ha concentració
de guiris com a les vores del Louvre, o del Sacre Coeur, o a Versalles, no ni
ha cap, o en tot cas només els que venen ampolles d’aigua fresca. Això vol dir
que la presencia o absència de venedors “top manta” està regulada, al menys
així ho sembla.
Per cert, també em deien, que a les zones on
hi ha aplegament de turistes com a les esmentades, i també als trens, metro i
autobusos, son constants els avisos per megafonia, de que la gent estigui al
tanto dels pispes. Però aquest, és un altre aspecte del que per cert, també
se’n parla també molt aquests dies.
Tornant als manters, val a dir que
perjudiquen per una banda als comerciants estables a qui els hi fan la
competència i també a l’administració local, en tant que no paguen impostos. En
canvi a la gent del carrer, siguin o no turistes, no els hi fan cap mal, al
contrari; si es posa a ploure i et venen paraigües a cinc euros, et fan un
favor, com si et venen barrets o gorres si transites per descampats soleiats o
si et va bé comprar qualsevol andròmina de record d’una visita, doncs mira, et
faciliten la feina de buscar-ho, ja que, com s’ha establert el costum de que,
quan un surt de viatge, ha de portar coses per la família i amics, que quan ho
reben ho solen qualificar de “pongo” per la seva manca de utilitat o d’interès,
per això, com més barat, millor.
Ara bé, per aquells que consideren que la
seva presencia i activitat és il·legal o irracional, crec que haurien d’anar a
la cerca i captura de qui ho organitza, i es val, d’aquesta munió de
senegalesos sense papers, que malviuen pels nostres pobles i ciutats, els que
els hi faciliten el material per a vendre i se n’aprofiten, i segurament
s’enriqueixen.
Posats en aquest entendam, però en un nivell
molt més seriós en tant que son moltes les vides que si juguen i sovint se’n
perden, hauríem de fer esment als trasllats pel Mediterrani des de les costes
africanes a les europees, que tant sovint esdevenen tristes notícies, sobretot
quan hi ha pèrdues de vides humanes, com també quan les ONG que es dediquen al
rescat de nàufrags que després no poden portar-los a ports de salvament del
Mediterrani europeu.
S’ha dit a bastament, que aquests viatges o
expedicions s’organitzen per màfies dels països d’origen, cobrant elevades quantitats
de diners, per entaforar en barcasses de mínima qualitat i cap garantia de
viabilitat, sia per la manca de qualitat del vaixell o perquè està carregat en
excés, i que sovint, acaben en naufragi. No crec que sigui gaire difícil
escatir qui son els que es dediquen a aquest negoci tant brut, i enxampar-los
per a que no hi tornin mai més a organitzar aquestes expedicions, i que
justifiquin el perquè s’han enriquit a costa dels il·lusionats passatgers. Així
es tindria la opció d’acabar-se amb aquestes expedicions tan perilloses.
I encara diria més, amb el risc de semblar
un fatxenda, que crec que no sóc. Fa unes setmanes que hi havien dos vaixells
de dues ONG, que havien rescatat un nombre considerable de nàufrags, que no els
hi deixaven atracar als ports on volien arribar, ni a Lampedussa ni a Maó, ni
en cap altre. Aleshores, perquè no anaven al port més proper al punt de sortida
de sengles expedicions. Potser així els viatgers frustrats anirien a trobar els
qui els van embarcar, i els denunciarien a les autoritats dels països d’origen.
Es possible que arribat en aquest punt, trobarien que eren les mateixes
autoritats o llurs col·laboradors els qui s’enriquien amb el trasllat de
conciutadans amb el màxim risc de perdre la vida.
De no ser així, és inexplicable que passats
tants anys, el negoci de les màfies del “top manta”, i de trànsit de persones
humanes pel Mediterrani, no hagi estat resolt.
18
Juliol, 2019
17:45
Ahir
va morir Andrea Camilleri. La seva mort, per a mi, no és com la que qualsevol
altre escriptor a qui llegeixes. Sempre he tingut una empatia especial amb els
seus llibres, dels que, si no recordo malament, en tinc més de 40. Segurament deu
ser de l’autor que en tinc més. Això no es degut només a que m’agrada el que
escriu i com ho escriu, sinó que sento una atracció cap a la seva persona i el
seu pensament.
Fa uns anys que vam anar a Sicilia i
m’hauria agradat molt anar a Porto Empedoce, el seu poble, però com que hi
anava amb un grup organitzat, va ser impossible, l’únic que vaig poder fer,
trobant-nos a Catania, l’indret més proper a la seva residència, va ser anar a
una llibreria i comprar el seu darrer llibre publicat, que era “i racconti di Nené”.
Igualment, quan vingué a Barcelona amb motiu
de recollir el premi Pepe Carvalho, es va organitzar una trobada amb els seus
lectors o fans, al teatre Barts. Hi vaig anar i vaig poder gaudir en directe de
les seves respostes a les preguntes que li anaven fent els presents. Tot seguit
i abans de marxar, es va brindar a signar i/o dedicar els llibres que li
portessin.
Aquesta
fal·lera jo no la tinc pas, no se m’ha ocorregut mai de demanar-ho a ningú. Ni
tant sols ho he fet amb autors que han vingut a casa.
Hi ha una excepció. Tinc un llibre amb
dedicatòria i dibuix, com ho feia sempre en Jesús Moncada. Va ser a “La galeria
de les estàtues”, perquè de lo Jesús, també tinc i he llegit tots els llibres
que ha publicat, i ha estat un dels pocs autors del que en soc fervent
seguidor, amb qui he tingut ocasió de passar-hi una bona estona.
Mitjançant un amic de Jacint, de Torres de
Segre, vam concertar passar una tarda amb l’autor de Mequinença, on hi passava
els estius. Ens va rebre molt amablement i sense cap pressa vam anar passejant
per la vila nova, fins anar a veure el que es podia escatir del poble inundat
pel pantà de Riba-roja.
Vam parlar del poble ofegat i de la seva
gent, que era l’eix de les seves novel·les, contes i narracions que tant ens ha
fet gaudir als seus lectors.
De
tot el que vam parlar, hi ha dues coses que no oblidaré mai. Una referida al
començament de la seva vida, quan de ben petit, com que els seus pares no els
agradava l’ensenyament oficial del règim nacional-sindicalista, el varen enviar
a fer l’ensenyament primari i el batxillerat per lliure, a una acadèmia de
Saragossa, que regentava el pare del cantautor i diputat a les Cortes, José
Antonio Labordeta.
L’altra cosa de record impactant, va ser
quan el vam felicitar per la concessió de la Creu de Sant Jordi, feia un parell
d’anys, del qual guardó ens digué que serviria perquè a la seva mort, sortirien
esqueles a tots els diaris de Catalunya.
Ni Jacint ni jo ho sabíem, però “lo Jesús” ja devia tenir el corcó rossegant-lo
d’un càncer que se’l va emportar d’aquest mon al cap d’un parell d’anys.
Trepitjar en companyia de Jesús Moncada, els
escenaris de les seves narracions va ser una experiència inoblidable, quelcom
semblant a les vivències de la setmana passada que vaig poder rondar pels
carrers d’aquell poble la Pulla del sud d’Itàlia, on comença “La maledicció
dels Palmisano” de Rafel Nadal, de qui també he llegit tot el que ha publicat i
de qui soc un fervent admirador, entre altres coses perquè els personatges de
totes les seves novel·les son reals, al menys els principals, cosa que fa
reviure al lector, amb major intensitat tots els fets que amb rigor històric
l’autor ens va explicant.
Quan vam arribar a Locorotondo (Bellorotondo
a la novel·la) no tenia altre dèria que veure el monument als caiguts de totes
les guerres, per veure les llistes de víctimes. Però, oh sorpresa! el monument
estava envoltat per una tanca de tela metàl·lica folrada amb un teixit de malla
de plàstic com el de les borrasses, perquè si feien obres de restauració.
Casualment hi vaig anar al migdia, tot sol, aprofitant que la resta del grup
estava distret en veure altres coses. Com que no hi havia ningú treballant ni
cap persona que hem pogués veure, em vaig enfilar al pedrís i amb cura, vaig
entrar al recinte tancat i fer unes fotografies on es pot veure la llista dels
20 Palmisanos morts durant la primera Guerra Mundial. Menys mal que no em van
veure ni la Fina ni els amics.
Al tornar al grup li vaig explicar al guia
la meva malifeta i em digué que ja li estranyava que havent-hi catalans al
grup, no li haguessin parlat dels Palmisanos. Per cert –em digué- no m’enviis
cap llibre de Rafel Nadal que ja en tinc tres.
No cal dir que, tant bon punt vam triar
aquesta destinació, vaig anar a buscar el llibre que feia quatre anys que havia
llegit, per rellegir-lo sobre el terreny, i així ho vaig fer, mentre anava
passant per Alberobello, Martina Franca, Matera ... i naturalment Bari. És
impagable poder gaudir un tros de la teva vida rememorant les pàgines d’un
llibre que t’ha impactat tant.
Llegir és viure, però si pots afegir-hi el
coneixement de l’autor o els escenaris, això és viure doblement.
15
Juny, 2019
19:33
ELS ALCALDES DEL CENTRE CATÒLIC
Enviat per jclave sota [ General ][ (1) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Avui,
15 de juny de 2019, s’han constituït els nous Ajuntaments sorgits de les
eleccions a les que feia referència a l’article anterior. A Vila-seca com era
previst, ha resultat elegit alcalde en Pere Segura Xatruch.
Quan fa un parell de mesos, l’anterior
alcalde, va anunciar que ja no es tornaria a presentar, i que proposava com a
substitut al que avui ha resultat
escollit, en una de les tertúlies matinals de les poques que queden al
poble, ara ciutat, a les quals pràcticament tots els seus membres passen de la
seixantena, i que només tenen en comú, que son vila-secans de tota la vida,
algú va comentar: “per fi, hi haurà un alcalde que no és del Centre Catòlic”. Algú
li va respondre sense massa convicció: “ja era hora”, altres van fer comentaris
intrascendents i la cosa no va anar més enllà. Anys enrere l’afer hauria donat
més de si, perquè el fet, aleshores, era rellevant.
Deixant de banda el valor real de
l’afirmació, que és ben discutible, i segurament no és cert, ja que crec no
faltar a la veritat, si dic que jo, vaig ser l’últim alcalde de Vila-seca que
era soci del Centre Catòlic, i cap dels dos que en van succeir, n’eren, o com a
màxim ho havia estat el pare de Josep Poblet.
Aprofito per a dir que, ja sent alcalde,
només vaig anar un sol dia a aquesta Societat, només per a copsar que malgrat
haver-m’hi fet gran en aquell casalot i haver-ne sigut fins i tot president, aleshores
ja no era ben rebut per tots aquells que jo havia tingut per amics. Només hi he
tornat per anar al teatre, especialment quan hi actuaven els meus fills i nets
a qui mai vaig inculcar cap menysteniment pel que jo havia patit. Naturalment
que sempre he respectat el que pensen i com actuen els demés, encara que
m’hagin perjudicat ... o beneficiat, ves
a saber.
Posant com a fita o punt de partida, el
final de la guerra civil, la seqüència d’alcaldes ha estat: Josep Forasté Sauné
(1939-1949), Pau Gran Ballvé (1949-1950), Antoni Ballvé Gran (1950-1952),
Antoni Clavé Samsó (1952-1953), Joan Farriol Salvadó (1953-1955), Joan Morell
Jansà (1955-1960), Pere Molas Saladié (1960-1967), Ramón March Miquel
(1967-1973), Josep Malapeira Xatruch (1973-1979). I ja en democràcia, Joan
Clavé Morell (1979-1983), Joan M. Pujals Vallvé (1983-1992) i Josep Poblet Tous
(1992-2019).
Ser del Centre segons ho entenien els
vila-secans de les generacions passades volia dir que eren “de missa” i de
dretes. Tot i ser cert el primer qualificatiu i bastant encertat, però no del
tot, el segon, això volia dir que tenien un posicionament polític proper a la
dictadura franquista, i per aquest motiu, els governs civils de la província
nomenaven els alcaldes a Vila-seca, coincidents amb aquesta realitat
socio-política, fet que discriminava a tots el demès, fossin del Casino o de
l’Ateneu.
Per tant, una gran part dels homes
(aleshores les dones només manaven a casa seva) es sentien discriminats, ja que
no solament no els nomenarien mai com
alcaldes, sinó que ni tant sols podrien ser regidors o concejals com en dèiem
traduint del castellà. No va ser fins després de la nostra guerra dels metges,
que es va obrir l’aixeta només pel que fa als regidors, però aleshores es
produïa una altra discriminació: els socis de Las Vegas tampoc van poder
accedir al Consistori gairebé fins l’arribada de la democràcia, o el que sigui
aquest règim que tenim.
Si ens remuntem una mica més en el temps, i
en concret durant el règim republicà, els discriminats podríem dir que havien
estat els del Centre, i fins i tot, alguns socis, només pel fet de ser-ho,
foren detinguts i amenaçats de mort,
cosa que no va anar més enllà, degut a l’aferrissada defensa que en va
fer l’Ajuntament republicà aleshores amb l’alcalde Anton Llunas Garcia, com ja
vaig explicar temps enrere.
La conversa esmentada, que dona peu a tot el
que he escrit després, avui només és possible entre la gent vella, que van
conèixer de prop el tarannà polític d’aquells temps i, m’agradaria que no fos
així, que la gent més jove del poble (o de la ciutat si ho voleu) poguessin
sentir-se hereus de les generacions anteriors, per aprendre sobretot, que pel
damunt de tot som persones que volem viure en pau i concòrdia i respectant el
que pensen i creuen els altres veïns.
14
Juny, 2019
18:01
LES ELECCIONS PRIMAVERALS A VILA-SECA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Enguany en el termini d’un mes hem anat dos
cops a votar: Generals el 28 d’abril i municipals i europees el 26 de maig. La
data de les primeres, fou fixada pel president del govern d’Espanya, que tria
la data al seu rampell, segons veu si li convé o no. Es veu que li convenia i
per això les va guanyar. Les altres venen fixades per la cadència de les
europees ja es fan alhora a tots els estats membres, i les municipals que es
fan cada 4 anys, s’hi adapten per a coincidir.
Naturalment, només em vull referir a com van
anar a Vila-seca, i especialment, les municipals. Això no obstant, vegem com
van anar els resultats de les tres conteses anteriors, en nombre de vots:
|
21/12/17
Parl. Cat. |
28/4/19
Generals |
26/5/19
Europa |
Ciutadans |
5.791 |
2.427 |
1.713 |
CUP |
232 |
|
|
Decidim-ERC |
1.480 |
1.379 |
1.273 |
En
Comú - Podem |
765 |
1.550 |
772 |
Junts
x Cat |
1.286 |
645 |
1.211 |
PP |
606 |
570 |
496 |
PSC |
1.818 |
3.012 |
2.401 |
Vox |
|
922 |
376 |
Altres |
188 |
389 |
445 |
Vist el
quadre, entre altres coses, podem constatar:
- Absències i noves presencies de partits.
- Uns resultats regulars a ERC i PP.
- Uns altres molt irregulars en el cas de
Ciutadans, i menys irregulars a Comuns, ex-convergents i PSC.
D’entre tots
els tipus d’eleccions que fem, les municipals, son les que, en general, solen tenir
resultats diferents de les altres, encara que es celebrin el mateix dia. Vegem
les del dia 26 de maig:
Europées |
Municipals |
|||
Vots |
% |
Vots |
% |
|
JuntsxCat /Vila-seca
Segura |
1211 |
13,98 |
2957 |
32,7 |
PSC |
2401 |
27,72 |
1055 |
11,67 |
PP |
496 |
5,73 |
248 |
2,74 |
ERC /Ara Rep / Decidim |
1273 |
14,7 |
1120 |
12,38 |
C's |
1713 |
19,78 |
1837 |
20,2 |
Vila-seca en comú |
772 |
8,91 |
1386 |
15,33 |
Vox |
376 |
4,34 |
||
Altres, blanc i nuls |
445 |
500 |
||
Suma |
8687 |
9103 |
||
Participació |
|
58,66 |
|
61,29 |
Repassem les candidatures
començant per la guanyadora:
Els convergents, ja fa
molts anys que, quan es tracta de municipals, personalitzen la marca en el cap
de llista, i “amaguen” la denominació del partit o coalició que li dona suport.
Una altra característica pel que he pogut copsar només pel carrer, és que
Vila-seca Segura, ha fet una despesa en material de propagamnda, molt més
elevada que totes les altres juntes. El mateix podríem dir dels actes
promocionals amb sopars inclosos. Un altre element a destacar, és el suport
institucional de l’anterior alcalde i president de la Diputació, al cap de
llista que el substitueix. Altrament, hem sentit dir que des de l’Ajuntament
(?) es feia una enquesta electoral, de la que no se n’ha sapigut res, ni al
carrer, ni els altres partits.
En certa mesura aquesta
dicotomia entre el nom de la candidatura i el partit que l’aixopluga també el
trobem a Decidim, que els més aveçats, naturalment, els identifiquen amb
l’Esquerra Republicana de Catalunya, però que als més desentrenats, per dir-ho
d’alguna manera, se’ls hi escapa. Potser per aquest motiu han tingut alguns
vots més a Europa que a l’Ajuntament. En canvi, malgrat aquesta manera
d’enfocar la nomenclatura, contrasta amb que, els de Decidim, son els únics que
han penjat cartells dels companys que concorrien a les eleccions europees. Cap
altra candidatura ho ha fet, és a dir, només hi ha hagut cartelleria europea de
ERC.
També hi ha una altra
diferència entre ambdues candidatures, i és que mentre a ERC/Decidim, tenen un
nombre semblant de vots a les dues eleccions, el que vol dir, que els votants
identifiquen la marca “Decidim” amb el partit, i les mateixes persones voten en
una i altra urna les candidatures d’ERC i Decidim.