Joan Clave Morell

   Dies enrere vaig escoltar a l’Oracle del Xavier Graset, que en Josep Gomis havia de presentar un llibre de memòries. Com que el coneixia bastant, em va mancar temps per comprar-lo i llegir-lo en quatre males hores. La seva lectura, especialment en els primers capítols, em recordà, un episodi de la meva vida del que en vaig ser subjecte passiu, relacionat amb l’entorn de la política local del final del franquisme que, l’ex-conseller explica en el llibre.

   La família del meu pare, havien estat parcers de ca Sampons. Recordo que de joventet ajudava als pares a sembrar blat, ordi o civada a una de les parades del Mas de Sampons del terme de Reus enfront del final del Camí Fondo, i que anava des de la carretera de Salou a Reus fins a Aigües-verds, amb una masia idèntica a la que, encara hi ha uns quilometres més avall al mateix costat de la mateixa carretera, just abans d’arribar al que era la Baixada del pal.

    Els “senyorets”, que era com el pare els anomenava, eren el matrimoni Torroja-Sampons, que tenien la seva residència habitual a Barcelona, tot i que cada estiu, venien a passar unes setmanes a la seva casa de Vila-seca.

   Quan l’any 1962 vaig anar a Barcelona a estudiar, el pare em va encomanar reiteradament que anés a visitar als “senyorets”, potser per allò de que, si em convenia, no em trobaria sol en aquella ciutat. Hi vaig anar, naturalment, i els vaig visitar en diferents ocasions al pis de la Rambla de Catalunya. De tant en tant em convidaven a dinar, i alguna tarda de diumenge em portaven a fer alguna excursió pels voltants de la ciutat. Recordo com si fos ahir, que el primer dia que els vaig visitar, la “senyoreta” , em va dir que, al seu marit, endavant, li digués don Antonio.

   En alguna d’aquestes visites de la primera època, em vaig trobar que hi havia un altre visitant, un senyor alt i gros, que era el president de la Diputació de Lleida, de nom, Antonio Aige Pascual, que visitava al senyor Torroja, que aleshores era rector de la Universitat de Barcelona, per a negociar que de forma conjunta entra ambdues institucions, la Diputació de Lleida i la Universitat de Barcelona, restauressin l’edifici de l’antiga Universitat de Cervera creada per Felip V, de trista memòria. L’edifici fou rehabilitat i de moment si va instal·lat un Institut que va portar el nom d’Antoni Torroja Miret, i encara el llueix.

   El senyor Aige Pascual al cap d’uns anys, va ser governador civil de Tarragona, entre 1971 i 1976. En aquell període s’escaigué el temps de rellevar l’Alcalde de Vila-seca, en Ramon March, i ves per on, el governador se’n va recordar que m’havia conegut, i va pensar que, encara que era molt jove, em podria nomenar per aquest càrrec.

   Com era habitual aleshores es va posar en funcionament el corresponent patracol, que entre altres coses, consistia en obtenir el vist i plau dels poders fàctics locals, i aquesta prova, no la vaig superar i per tant, quedà descartada la meva opció a l’alcaldia. De tot això, jo no es sabia pas res de res. Al cap de poc temps, m’ho va explicar fil per randa el Sr. Brull, que era, dins del govern civil, l’encarregat de fer aquests tràmits de contacte amb les forces vives locals, i amb qui jo hi tenia relació, per mor de la feina que ell feia a les tardes a l’empresa familiar. No em va dir qui eren aquests vila-secans addictes al règim, que exercien el dret de veto, però no erraria gaire, si les digués, cosa que no faré.

   Així que sense saber-ho vaig passar de ser un potencial jove company de càrrec del Sr. Gomis, a anar a treballar a Mas Bové, de la Diputació, de la que, el diputat president de la Comissió d’Agricultura de la qual en depeníem, ho era ell mateix. Casualitats de la vida. 

   Deia, que havia fet el seguiment dels meus ancestres, fins arribar al primer Clavé i el primer Morell, que consten anotats a l’Arxiu Parroquial.

   En Gaspar Clavé, era mestre de cases, és a dir, paleta. Vingué a Vila-seca des d’Olesa de Montserrat, i la primera anotació a la que consta a l’Arxiu, és la del seu casament amb Gertrudis Guardiola, de pares vila-secans.

   En Simó Morell, era pastor, i vingué a Vila-seca ja casat amb la Gerónima Morella, de d’Argençola, poblet de l’Anoia, proper a Igualada

   Tot i el temps passat, més de tres segles, i les vuit successives generacions entre ell i jo, que han viscut a Vila-seca, els descendents d’en Gaspar Clavé, estan totalment identificats i encara que allunyats, son tots familiars, amb el comú renom de Gaspar, segurament pel nom d’aquell paleta, que es va empadronar a Vila-seca a finals del segle XVII.

    El renom Gaspar com la majoria, ha passat a l’oblit, ja que n¡ tan sols consta a la Toponímia de l’Amigó. Quan s’aplicava a la dones, es feminitzava el nom, i de Gaspanes, en tinc dues a la memòria, la Rosa Gaspana a qui no vaig conèixer, malauradament coneguda per haver vist, a finals de 1938 com les bombes l’hi ensorraven la casa, amb dues filles mortes a sota. L’altre la Maria Gaspana, que tenia una botiga a la plaça de Flix a la cantonada amb el carrer de les Mosques i que tenia tres filles i per tant el cognom Clavé per aquesta, banda ha quedat exhaurit.

   Els que avui encara portem aquest cognom en primer o segon lloc, a Vila-seca, podem dir, que, encara que de lluny, estem emparentats, en el ben entès, que és així si seguim els criteris de dues generacions enrere, ja que ara, el parentiu s’acaba amb els cosins germans i ... per alguns, abans.

   En canvi, els que, portem el cognom Morell, no podem dir pas el mateix, ja que s’ha dispersat de tal manera que ja no hi ha parentela. Es poden considerar que hi ha diferents branques, com els Ritus, els de la Marca, els Benaquets i d’altres,  que tot i ser descendents d’aquell Simó Morell, pastor vingut d’Argençola, havent passat nou o deu generacions, el parentiu s’ha atomitzat.

   Avui, han enterrat l’Anton Clavé Aguiló, també conegut al poble, per la gent que hi ha nascut, com Anton de la veu, degut a la seva potent veu de baix. Casat amb l’Antonieta Poblet, tenia 97 anys, i darrerament vivien tots dos a la Residència. Havia sigut pagès tota la vida i va ser dels darrers en emprar el tradicional carro i mula. Caminava amb un cert balandreig degut a una ferida rebuda durant la guerra.

   L’Anton era especialment conegut per tothom, precisament com a cantant. El recordo com a membre del cor parroquial, amb Josep Forasté, Felip Vidiella, Magda Aragonès, Maria Vidiella i Maria del Carme Pujals, al voltant de l’harmònium que tocava el mestre Josep Devesa amb l’ajut de Josep Malapeira que en feia anar els pedals, ja que al senyor Devesa li mancava una cama. Avui, al seu funeral, just al costat d’on es posava el cor, uns joves han cantat en honor seu.

   També es va incorporar al Cor La Unió en el que, a més de cantar, en va ser secretari quan l’any 1946 va renéixer, per una curta volada. Un nebot seu ha recordat, com havia fet senyera de la lletra del Salut cantors, que tantes vegades havia cantat.

   Fou un puntal de les representacions de sarsuela que es van fer durant una colla d’anys al Centre Catòlic, amb interpretacions magistrals com a baix, tant fent l’avi Castellet a Cançó d’amor i de guerra, com a El huesped del Sevillano, La rosa del azafrán, La dolorosa,  i moltes altres.

   Alhora,  damunt del mateix escenari va fer memorables actuacions teatrals. Sense dubte que ha estat el millor “dimoni gros” dels Pastorets, de tots els temps, o en altres obres clàssiques del teatre català com El ferrer de tall.

   En el seu pas per la vida a Vila-seca, l’Anton Clavé hi ha deixat una forta petjada, i per això, seguirà viu en el record.

   D’un temps ençà, s’ha fet costum per part d’alguna gent, no pas massa, fer-se l’arbre genealògic, en alguns cassos, els nois joves fent-ho com treball de classe, d’altres per pura curiositat, per allò d’esbrinar qui eren els nostres ancestres o bé perquè en determinats indrets d’internet, hi han ofertes per a fer-ne la cerca, per una mòdica quantitat de diners.

   Potser ara ens trobem en un punt d’inflexió, en que el sistema tradicional fins ara, d’estructuració dels noms i cognoms, es pot canviar, no solament l’ordre, posant primer el matern i després el patern, sinó que es poden posar cognoms diferents als del pare o la mare, trencant el sistema establert des que al casar-se, les dones conservaven el seu cognom de fadrina, en contraposició de la norma de posar-se-li el cognom del marit en clau femenina. Això de canviar l’ordre dels cognoms, abans només es podia fer en cassos excepcionals com ho va fer en Francisco Franco Martínez-Bordiu.

   També s’ha regularitzat l’ús de cognoms del que ara en diem famílies monoparentals, que en castellà es posava el nom d’Expósito quan no es coneixia un dels cognoms paterns o en català, que hi havia el costum de posar al lloc del cognom desconegut, el nom del sant del dia del naixement de la criatura.

   Un altre canvi introduït des de fa pocs anys, és el de modificar el cognom mal escrit substituint-lo per la grafia gramaticalment correcte, fins i tot hi ha un servei d’assessorament al respecte, per part de la Generalitat. És el cas del meu primer cognom, ja que l’esmentat servei públic, em recomanaria, canviar-me’l per Claver, cosa que alguns han fet, entès aquest cognom com un nom d’ofici, i per tant d’origen jueu.

   Al respecte, jo tinc els meus dubtes, atès que “Clavé” així com sona i escric, és també el nom d’una petita vila del centre de França, arrelada molts segles enrere i des de sempre escrit així. Ves a saber doncs quin és l’origen, ja que molts cognoms coincideixen en topónims geogràfics i en concret en noms de poblacions. Morell, per exemple.

   No podem doncs fer massa cas de la grafia que trobem en els cognoms ja que fins fa ben poc, el registre civil i sobretot l’eclesiàstic era escrit a mà, i per tant l’escrivent que a vegades ho feia en català i d’altres en castellà, ho escrivia segons la fonètica del declarant i si el contrastava amb els registres de pares, potser feia la pertinent correcció o potser no. Així ens podem trobar cassos tant curiosos, com els d’una família que conec, de Masllorenç, que de quatre germans nascuts entre els anys 1910 i 1920, un té el cognom de “Janer”, els segon “Jener”, el tercer “Gené” i el quart “Gener”.

   Vaig començar a fer el meu arbre genealògic fa uns cinquanta anys als llibres de l’arxiu parroquial, i com que era molt farregós, em vaig limitar a fer un seguiment, dels cognoms Clavé i Morell, fins que vaig poder, és a dir, fins arribar al registre del primer requetebesavi que havia arribat a Vila-seca, i que casualment, en els dos cassos havia estat poc després de la guerra dels Segadors.

   Tenia interès en completar-lo, dins del que fos possible, i per això, ara que es van digitalitzant els arxius parroquials de l’arquebisbat de Tarragona, és molt més fàcil, ja que es poden anar consultant els llibres des de casa estant. Per això he començat a omplir els buits, tot i que serà  difícil, o com a mínim molt enrevessat. 

   Hi hagué un temps, quan jo era petit, i en tot cas abans de l’aparició de les discoteques, que el festeig, en un poble com Vila-seca, era una de les èpoques més importants de  de tota la vida, està clar. Faig esment a les discoteques, ja que amb la seva irrupció a la vida social, va donar un gir o un canvi important en el comportament de les relacions entre la parella, en els seus inicis.

  Volia recordar com anaven aquestes coses de les relacions entre nois i noies que derivaven cap al festeig primer i al casament després, en un temps en que la unió conjugal, s’havia d’entendre per a tota la vida, cosa que feia espantar a alguns, especialment quan els fadrins s’anaven fent més grans, i es miraven molts més coses que la fesomia de l’objecte del desig.

   El festeig podia començar de formes diferents, tenint com a punt de partida naturalment, l’enamorament. Aquesta cabòria podia patir-la bé ell o ella, i els viaranys a seguir eren ben diferents en un o altre cas. No cal dir que l’entorn cultural era molt més masclista que no pas ara i això en molts cassos, no sempre naturalment, condicionava la relació.

   Els enamoraments múltiples, variats i diversos, començaven a l’escola, que aleshores eren de separació sexual. A la nacional tot i que el parvulari era mixt, a partir dels sis anys, els nens al primer pis i les nenes al segon, i el pati, era la plaça. A cal senyor Bastida quasi tot eren nens, menys dues nenes. De fet, les coses començaven a mirar-se d’altre manera els darrers anys de ser a l’escola, i fins i tot alguns festeigs, més aviat pocs, que començaven a l’escola arribaven a plec de bé.

   En alguns cassos, es podien considerar una mena de facilitats que en podríem dir, d’accés directe, quan hi havia una relació de famílies amigues, que s’aplegaven  sobretot a l’estiu a per fer àpats al tros i anar a Salou després, o també en els casos dels germans o germanes dels amics més propers. En aquella època tot just les noies començaven a treballar fora de casa, i per tant la convivència en el treball, que després tingué major incidència, aleshores era minsa.

   El més normal però, era que els apropaments a l’enamorat o l’enamorada es fessin al carrer, al ball o al cine, tot i que era ben diferent en el primer cas, que en els dos segons. El carrer, i també en menor mesura, la platja, eren espais públics, on tothom podia trobar-se amb qui li plagués, en canvi al ball o al cine, cada família anava a la societat que havia triat o si trobava per relació familiar, i per tant en aquest sentit ja es feia una mena de selecció o triatge a l’avançada. Trencar la norma era arriscat, i en alguns cassos, temerari, però naturalment, les normes hi son per saltar-les i quan hi havia molta empenta, s’esmicolaven.

   L’abordatge al carrer solia fer-se com una mena de joc en el que l’interessat anava a buscar una trobada que semblés casual, i mira, ves per on, es deien qualsevol xarambonada per copsar com era la resposta, i ja es veia si hi havia o no bona acollida, en aquest cas, es tornava a insistir, fins que, es podia assolir una certa franquesa per poder anar al dret. Aquest contacte moltes vegades es feia amb la connivència dels amics i amigues, així que el xicot a qui li agradava una noia es feia acompanyar d’un amic es posaven un a cada costat de la colla quan la volguda era a la vora esta clar. Si l’endemà o més endavant, quan la colla de noies veien els caçadors i la noia desitjada es posava al mig, malament rai. L’amic acompanyant, com que no li anava res personal, anava més desinhibit i li explicava sense embuts a la noia que hi havia a l’altre costat, que el seu amic estava encaterinat de seva amiga, i per tant ... ja s’ho enraonaran.

   Els encontres al cine, venien a ser igual, tot i que l’entorn era més discret, la colla de noies, deixava a les vores, les que tenien interès en que algú s’assentés al seu costat. Si el qui s’esperava ho feia, tot anava bé, però si s’hi asseia un altre, a la mitja part es canviaven els culs de les cadires, i ... coixí. Al ball la cosa era més directe, es demanava (quasi sempre el noi, que aquí es on es copsava més el masclisme imperant) per ballar i et deien que si o que no. Si era així, malament, en canvi si et deien que si, podia ser que fos per no estar-se asseguda, o perquè s’ha mare li havia demanat, o potser perquè no li era del tot indiferent.

   En aquest període inicial era molt important la col·laboració dels amics i amigues, i les colles feien causa comú la conquesta. Així si havien d’anar tots a la platja de la Cala Llenguadets, s’hi anava, o si el Dilluns de Pasqua s’havia de convidar tota una colla de noies al carro perquè “una” era objectiu amorós, es convidaven i ... avui per tu, demà per mi. A vegades d’aquesta cooperació en sorgien altres enamoraments.

   Un cop posat el fil a l’agulla i sent correspost l’enamorament, la cosa començava a rutllar, i les trobades s’anaven sovintejant, fent-se un progressiu allunyament de la colla, per a poder passar com més estona sols, fins que quan els dos ho tenien clar, es donava el pas següent, que era la visita de la mare d’ell a la mare d’ella per a parlar-ne, i des d’aquesta trobada, ja es feia avinent, es feia saber, a la resta de la família. Aleshores al rentador, a les botigues, al cafè, ja es deia que aquella parella, ja “tenien el casament arreglat” i així començava el festeig.

   Excepcionalment, hi havia una altre forma habitual de començar-lo, menys freqüent, i amb parelles que havien passat la primera joventut, i era “fer-se demanar” un fadrí o una fadrina per un intermediari proper a les dues famílies, si s’accedia a la petició, és començava un festeig que en aquests cassos solia ser curt. 

   Acabo de sentir al senyor Rajoy després de la reunió de la junta directiva del PP de l’estat espanyol negant el cobrament de plusos salarials extres i en diner negre, durant bastant de temps i per una important quantitat.

   Se m’acudeixen, unes quantes reflexions:

 1.- Em pregunto si el que ha dit avui el president del govern, pot tenir més credibilitat de les que digué temps enrere que en temps de crisis, mai es podien pujar els impostos, i més en concret, que ell no els apujaria mai.

 2.- Acusava als que li volen fer mal a ell, de que, en realitat el que volen és desprestigiar Espanya, es clar que com que l’Estat és ell (com ho deia en Lluis XIV de la França). Va a dir que això, quan s’escau, també ho diuen els de casa nostra, com Pujol amb la Banca Catalana sense anar més lluny.

 3.- Si resulta ser tant pervers que des dels mitjans de comunicació es pugui acusar a polítics y governants, amb afany de perjudicar-los a ells i al que representen, com és que no va dir res, quan es van filtrar des de la poli (sota les seves ordres) al diari El Mundo, acusacions contra dirigents polítics catalans?

 4.- Ara resultarà que al tal Bárcenas, a cal PP del carrer Gènova a Madrid, no el coneixia ningú, que no havia tingut cap responsabilitat. Que casualment passava per allí. Tampoc deu ser cert que tenia diners a Suïssa o que es va aprofitar de l’amnistia fiscal decretada pel seu govern.

 5.- No tinc cap confiança en que algú dimiteixi, aquí no plega mai ningú. Tampoc crec que la justícia resolgui res. En el millor des cassos passarà com en el cas Naseiro. De fet, diuen que el tal Bárcenas va amenaçar desvetllar “coses” si no se li garantia que sortiria indemne de la justícia. És a dir, que tenia confiança en que els caps del PP manaven sobre els jutges.

 6.- Tot i que a les xarxes socials se’n fa un gran ressò, i pel que es veu, hi ha molta indignació, que fins i tot es recullen signatures demanant dimissions, quan es facin eleccions, tornaran a sortir els mateixos o els seus cosins germans. El que va passar al País Valencià, n’és un botó per mostra.

 7.- Per això, hem de reconèixer que tots plegats, acceptem el sistema tal com ens el venen, les corrupcions, els enganys i fins i tot les befes que ens fan. Som massoques, i encara més, molts els hi fan acatament. Per això ens prenen per rucs, al dir-nos que ens ensenyaran les declaracions de renda per justificar els ingressos.

 8.- Els dirigents polítics i els seus periodistes i tertulians amics i col·laboradors, a cada cas que surt a la llum, que son molts i des de molts àmbits, s’afanyen en dir-nos de que els corruptes només són un percentatge mínim del conjunt de tots els polítics. Potser sigui cert, però en aquest país en que els càrrecs públics s’allarguen tant en el temps, els que manen a les institucions i als partits, tenen o haurien de tenir un coneixement de la gent que té al seu voltant, quin és el seu comportament i el tren de vida que porten.

    En resum, que, molt de soroll per no res i ... a esperar el proper. 

   Aquesta tarda, passant per la plaça de les Creus, amb els nets, es van apropar a l’abeurador, i els hi he preguntat si sabien el que era un abeurador, i naturalment, no sabien el significat d’aquesta paraula i molt menys, quina era la seva funció. Es clar que tampoc es poden imaginar que uns quants anys enrere, als matins i els capvespres, pel poble hi havia un intens tràfec de carros de la pagesia, que marxava o tornava del tros. Per ells, els únics carros que reconeixen son els que veuen desfilar pels carrers, quan fan els tres tombs.

   Està clar que, a Vila-seca com a tots els demés pobles, hi havien abeuradors, per cert que el de la plaça de les Creus va ser el darrer d’entrar en servei. Va ser a principis dels anys cinquanta del segle passat, quan després de la secada, es van fer les obres de proveïment domiciliari d’aigua potable, i es va aprofitar per fer aquest abeurador, que era el menys concorregut pel bestiar que estirava els carros, tret de les temporades del batre o de la verema que venien de passada cap el Sindicat.

   N’hi havien dos més, el de la plaça d’Estudi, tocant a la casa de la Carme Palacio, que anava des de la font, de la qual es proveïa, fins a la cantonada del carrer de Sant Pere, i el de la Riera que s’omplia amb aigua de la Font Vella, igual que els rentadors, i que tenia la mateixa llargària que els safareigs, és a dir, que a les hores punta si podien trobar sis o set carros amb l’animal bevent, i fins i tot algun altre esperant-se.

   A més dels abeuradors urbans se’n podien trobar alguns altres que escampats pel terme donaven el mateix servei com per exemple el rec del final de la Mina del Soldó al camí de la Carreró o a la bassa de la Mina de les Tres Puntes, així com alguns sifons per on passaven aigües de rec, com el que hi havia a la Creueta de Genovès, que era especialment concorregut, sempre que algú estès regant.

   Val a dir que els animals, manifestaven la seva necessitat de beure sigui a l’anar o al tornar del tros, i no calia que el pagès li indiqués el camí. A vegades s’establia un contenciós entre els dos, per exemple, quan havien d’anar a llaurar tot el dia en una finca de secà, el pagès volia que l’animal s’abeurés, però la mula si oposava, perquè en realitat el que volia era anar al regadiu on solia menjar herba verda i, el que era més important, es passava tot el dia a la roba.

   Quan els animals estaven alguns dies sense sortir de casa, era habitual que se’l portés a l’abeurador o en cas contrari calia portar-li l’aigua a domicili.

   L’aigua dels abeuradors, no solia estar mai massa neta A més de l’inevitable llac, si trobaven sovint brutícies deixades per la gent que hi netejava qualsevol mena d’estris. Amb tot rarament els animals resultaven intoxicats, només de tant en tant, no sé perquè, hi feien cap sangoneres i aleshores s’allotjaven a la llengua dels animals i en cosa de segons, es feia una sangada impressionant que rajava a doll de la boca, fins que el pagès li treia el paràsit.

   Els abeuradors, com els rentadors, que tant aparents havien estat al paisatge urbà del poble, quasi que han desaparegut físicament i en el record dels vilatants. Ens queda la mostra del de la plaça de les Creus, encara que la canalla no sàpiga el que és aquell bassiol ni per què servia. 

    Diuen que ja fa vint anys que es va constituir el Consorci del Centre Recreatiu i Turístic  i que ara toca revisar les condicions, i en concret la part que toca a cada ajuntament dels rendiments impositius que genera Port Aventura i tot el seu entorn, a la que si haurà d’afegir si arriba a fer-se això del Barcelona World.

   No crec anar massa errat, si afirmo que això del Consorci, al seu dia, ho van defensar aferrissadament els de l’Ajuntament (aleshores Comissió Gestora) de Salou. Recordo haver vist anuncis pagats de planes senceres als diaris, propugnant les bondats d’aquesta figura administrativa, amb l’aval d’un dictamen jurídic d’una patum del dret administratiu, un tal Gómez Ferrer.

   Aleshores calia defensar a qualsevol preu, amb ungles i dents, que tot allò del Port Aventura, quan encara era el Tibi Gardens, no se n’anés en orris, i estic segur que si per comptes del repartiment al 50% com es va acordar, s’hagués afavorit més a Vila-seca, els de Salou, aleshores, ho haurien acceptat de bon grat. No sé si fent cas al que els hi havia dit el President de la Generalitat, Jordi Pujol, de que els de Salou havien de ser generosos amb Vila-seca, ja que, amb la segregació, hi sortien perdent. (Ho va demanar Pujol el novembre del 1989 als aleshores Amics de la Segregació, tot i que potser altres, deien el contrari).

   Ara, vint anys després, es treu això de que els impostos s’haurien de repartir proporcionalment a les superfícies de terme municipal ocupada. Està bé això d’escombrar cap a casa, i parlant d’escombrar, ja saben que quan es va fer el repartiment de les cessions urbanístiques de terrenys als Ajuntaments, a Vila-seca li va tocar l’abocador d’escombraries, on des de feia mots anys si abocaven les deixalles dels salouencs i els seus visitants, mentre que a Salou li van tocar terrenys urbanitzables, com per exemple el solar ara ocupat per l’Hotel Caribe, que per cert, al cap de poc temps te tenir-lo, l’Ajuntament de Salou el va vendre a Comsa per un preu més de vint vegades superior al que van rebre, dos anys abans, els seus antics propietaris vila-secans, que foren vilment expropiats.

   Com també foren expropiats els vila-secans que tenien terres per on es van fer els accessos a Port Aventura, superfícies al servei del CRT que ara, està clar, no computen.

   Ara ja només queda un regidor, dels que eren gestors, quan es creà el Consorci, i potser caldria que els hi expliqués als seus companys de consistori, que de les vuit centes i escaig hectàrees expropiades, la immensa majoria eren de vila-secans que foren greument perjudicats, i de passada els hi explica que avui, les seves caquetes i demès aigües brutes que generen, van cap a depurar-se al terme de Vila-seca, i quan estan netes, van a regar els jardins del parc, situat majoritàriament al seu preuat terme municipal.

   I tot això, en aquests temps en que ens diuen, que tenim a l’abast el manà baixat del cel en forma de Barcelona World o Salou World, com vulguin. Doncs mireu, jo recomanaria als vila-secans que hagin de negociar amb aquesta nova instal·lació, també majoritàriament en terme de Salou, que posin aquest tema sobre la taula, i si no hi estan d’acord, que... se’l confitin.

   Fa uns dies s’anunciava que la Caixa, l’eix vertebrador de l’economia catalana, es venia les seves accions a Port Aventura. Fa unes setmanes s’anunciava que la Caixa estava per vendre tot el seu patrimoni a la resta del que era el Centre Recreatiu i Turístic on si havien de fer àrees comercials, residencials i esportives, per fer-hi Barcelona World: el projecte de futur per excel·lència de tots els projectes que es fan i es desfan i del qual en dependrà la nostra subsistència i benestar, millorant el que ara ja gaudim amb el Port Aventura.

   Com que aquestes actuacions empresarials son concebudes i executades al servei dels ciutadans de les nostres comarques, la res pública, hi té molt a dir, i així, els Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Serveis Territorials de la Generalitat, igual que els representants de la societat civil, Sindicats, Cambres de Comerç, Associacions Hosteleres, Apartamenteres, etc. també hi diuen la seva, naturalment.

   Per això recordo que, quan ara fa tres anys, la Caixa va vendre la meitat de les seves accions de Port Aventura a la financera italiana Investindustrial, a tot aquest entorn públic i privat que vetlla pels interessos del nostre poble i comarca, es veu que no els hi va agradar gaire, però, com que la omnipotent vetlladora del nostre futur, la Caixa, encara se’n reservava la meitat, això era la garantia de que tot ens aniria bé.

   I doncs, ara què?

   La Caixa com a empresa, ens abandona, suposo que, pel seu interès financer, que pel del nostre poble, ja ho va fer temps enrere, encolomant a moltes famílies vila-secanes aquelles participacions preferents que tants beneficis els hi ha donat a guanyar.

   I els nostres representants públics i privats, instal·lats en el cofoisme, en faran lloança i previsions de que, el nostre futur està molt ben encarrilat, i que, gràcies a ells, tenim el pa assegurat de per vida, encara que cada cop més hi ha gent que l’ha d’anar a buscar als contenidors de la tapa marró.

   És el que hem anat veient en tot el procés aventurer des del 1989. Començant que si ens en podíem riure de Disney que els de can Busch eren els millors, i encara més després del viatge pagat a Tampa. No diguem les lloances, fins i tot amb encens que es van fer a De la Rosa, el nostre salvador, només comparables en volum, amb el menyspreu que se li va etzibar en caure del pedestal passant a ser un delinqüent.

   I llavors van aparèixer els anglesos de Tussauds, del grup Pearson, i la primera incursió de la Caixa aquí ens va tocar la grossa, i tot havia d’anar millor després de desempallegar-nos del soci dels Kuwaitís, ja que, tot i quedant en minoria, els americans cervesers, encara mantenien la seva tecnologia i experiència en la matèria. Hi hagué una nit, i hi hagué un dia, i tot anava bé.

   Semblava que tot ja quedava encarrilat pel bon camí, però encara podia anar millor. I així ens ho explicaven els nostres protectors, quan van tenir la sort, la immensa fortuna, de que entres a l’accionariat de Port Aventura, Universal Studios Recreation Grup, que aquests sí que n’eren unes figures mundials de primera magnitud. Tan és així que es va posar el seu nom per tot arreu, com aval, garantia i esquer davant el món del turisme. Llavors, tothom es preguntava, com és que no hi havíem pensat abans, deixant-nos perdre, aquesta meravella de l’Univers?.

   Al cap de pocs anys i sense haver arribat encara als anys de la crisi, negada crisi, amagada crisi i esfereidora crisi, no s’aconseguia augmentar sensiblement el nombre de visitants, malgrat millorar les atraccions. Potser per això, de cop i volta, sense fer soroll, els Universals s’ho van vendre la NBC.

   La filial de General Electric, va ser com un au de pas, un període transitori fins l’arribada de la majoria absoluta del gran guru, la Caixa amb un primer període d’un any, en que encara hi havia una participació minoritària del Busch, fins arribar al 2005 en que la Caixa amb la careta d’Abertis, o de Criteria, o sense, va assumir el poder absolut, i aleshores els millors anys, els de major afluència de visitants, cosa que no va impedir que a finals del 2009, en transferissin la meitat de les accions als italians.

   Conclusions: 1) Les moltes empreses, que en 18 anys ens han honorat amb la seva protecció, fan en cada moment, el que els hi convé pels seus propis interessos. 2) Els nostres dirigents públics i privats, aplaudeixen tot el que fan, s’ho atribueixen com a propi i amb la boca ben plena, ens ho expliquen. I 3) El poble, naturalment s’ho creu i els hi dona les gràcies i, cada, quan toca, torna a votar.