Entre la molta gent del poble que vam conèixer a la nostra infància, n’hi ha uns quants que podem considerar com especials i que moltes vegades sense saber-ne gaire dels seus orígens i de les seves vivències personals i familiars, en tenim un record des del carrer, dels camins o de les vores del poble. Un tret comú de tots, es que, per un o altre motiu, podríem dir que tenien o bé una mena de deficiència psíquica o una relació amb l’entorn, diguem que, diferent.

   Anton de la piulera, era un home vell, vestit amb una brusa i proveït d’una aixada tant gastada que només li quedaven una màxim de dos dits de fulla. L’Anton anava a treballar, per dir-ho d’alguna manera, a un avellanar de l’Hort del Colomí que hi havia vora la placeta dels gitanos, on la riera deixava de ser-ho per entollar els trossos de terra fins els Aragalls, del que tenia la mania de treure’n les poques pedres que hi havia. Parlava malament i de la cistella, en deia la tella, i s’hi referia a la de les caramelles, que es veu, que quan era més jove li deixaven portar, per això, naltrus, la canallota li dèiem, Ton la tella la portarà el senyor Pla, i s’enfadava tot replicant, cagundeu i aleshores les pedres ens les tirava a nosaltres.

   La farigolera, també era una dona vella que vivia en una de les barraques de la garriga, que hi havia prop del camí del Racó, i es dedicava a arreplegar farigola, romaní, espígol i tota mena d’herbes remeieres, que trobava pels marges i els matolls de les garrigues, la Coma, la Tossa ... fins a la Torre Alta. Anava bruta com una guilla, i l’aroma de les plantes que traginava distreia el seu olor corporal, passava pel poble per anar a agafar el tren, carregada de mercaderia que venia a Reus i està clar que la mainada s’hi abraonava, tot i que, així que ens replicava amb un dels seus estirabots, ens fèiem enrere i la deixaven fer via, perquè en el fons ens feia por.

   La Pepa boja, era una altra dona molt especial que, tot i que semblava una pidolaire per la seva indumentària, tenia una casa ben gran al capdavall del carrer del Pou, on vivia. Vestia unes faldilles fins els peus, i sempre traginava un cistell de ferroviari. Parlava a crits, segurament perquè la canalla l’atiaven fent-li befa, per aquell instint cruel que solem tenir de petits. Quan arribava a casa seva i no trobava la clau per obrir-la, l’emprenia a crits contra el veïnat, cosa que feia, que encara hi anéssim a galutxar-la més. Quan aconseguia obrir i entrar a casa, si la canalla encara era pel davant aprofitava per buidar l’orinal pel seu damunt.

   En Bruno, era un xicot que tenia tota l’aparença de ser retardat mental, i val a dir que quasi sempre anava acompanyat del seu pare que era ferroviari, vivien al carrer del Fossar vell al costat de cals gitanos. Les poques vegades que anava sol per carrer, la canallota aprofitàvem, per atiar-lo, més que res per sentir-li una veu gutural amb la que ens replicava defensant-se de les nostres malesdites. El seu pare, venia pedres d’encenedor que en aquells temps eren difícils de trobar, per allò de que pel seu treball vora el port de Tarragona, en trobava de contraban. El pare d’en Bruno, era molt simpàtic i quan els pares ens hi enviaven a casa seva a comprar pedres, encara que ens conegués, mai no ens retreia que féssim befa del seu fill.

   He deixat pel final al Peret gitano, perquè era un personatge ben diferent i especialment molt popular, tant que quan es va morir, tot el poble va anar al seu enterrament. Peret ajudava al seu pare i germà a xollar els animals, de fet només els hi portava les eines ja que de treballar, no n’era gaire amic. Tot i aquesta virtut d’en Peret, es passava tot el dia amunt i avall tombant pel poble, per les bones o fent encàrrecs per la central de telèfons, o anant a l’estació a buscar paquets per alguns dels botiguers, quan els hi arribava la mercaderia pel ferrocarril. Mentre tombava pels carrers de tant en tant es parava a ca Salvador de la fonda a fer un carajillu als que n’era afeccionat tant a l’hivern pel fred com a l’estiu per la calor. Una vegada vingué a Vila-seca el cantant Peret, i li van presentar els seu homònim, i el rumbero li va deixar pagats a la fonda, un carajillu per tots els dies del mes, però a la primera setmana ja els va amortitzar, per si de cas. La canalla de tant en tant l’amoinàvem, dient-li allò de les sanguetes dels teus morts, i ell replicava... dels teus, o aquella dita: Peret, quatre parets fan un corral, i abans de deixar-nos acabar, ell ja responia... i tu per animal.

   El record d’aquests personatges de la infància, curiosament perdura en el temps molt més que els veïns del carrer o dels homes i dones que trobaven pels camins anant i tornant del tros. És natural.