Joan Clave Morell

Em refereixo a la persona que treballava per compte d’un amo, al nostre cas pagès, i no pas a l’andròmina que servia per aixecar un costat del carro, per tal de poder treure’n una roda per greixar el fuell i evitar el reticent grinyol, que feia als carros la mateixa funció que fa el gat o cric als cotxes.

   El mosso en una casa de pagès, era un treballador que vivia a ca l’amo, al contrari dels treballadors per compte aliena normals, que eren del poble o de la vora i vivien cadascun a casa seva. El mosso venia d’un altre poble més proper o més llunya, però que feia impossible desplaçar-s’hi per anar cada dia de casa a la feina.

   Generalment, el mosso solia començar el contracte molt jovenet, i en general se’l considerava com un membre més de la família amb tots els ets i uts. Es clar que hi havien excepcions i en aquest cas se’l mantenia a distància, com passava amb els “veremadors” que, per venir tota una família sencera se’ls donava sostre per a dormir, i tot el demés anava al marge de la vida familiar, encara que any rere any vingués la mateixa família a la mateixa casa, com solia passar amb els del Mas de Barberans que venien al poble a plegar avellanes i a veremar.

   A Vila-seca, el treball assalariat a la pagesia, quasi sempre era esporàdic o de temporada, com el cas dels “veremadors” que venien a l’avellana i a veremar. Per altres feines normalment de collita, es llogava personal, quasi sempre femení, per anar a la garrofa, oliva... i també els hortolans que també llogaven dones als moments punta dels conreus de verdures i hortalisses. En algunes cases, poques, hi havien treballadors amb caràcter fix.

   De mossos no n’hi havien gaires a Vila-seca, però dels pocs que vaig conèixer, a més de fer vida familiar, s’amistançaven amb els joves de la mateixa edat, i feien el mateix. Alguns fins i tot, s’hi van casar. Arribat a aquest punt, havien de canviar de casa i de feina o forma de fer-la. En altres cassos, en tornar de la mili ho deixaven córrer, tornant als seus orígens, o anant a les ciutats a la recerca de millors oportunitats.

   Només recordo un cas en que un mosso, va acabar la seva vida laboral i real a la casa dels amos, i m’hi ha fet pensar el llegir una crònica de la vida rural en que la mort d’un mosso envellit en una masia va ser atentament tractat en la seva llarga malaltia talment com un avi propi a qui s’estimaven de veritat, fent evident allò de que el tracte i contacte entre les persones uneix molt més que ells llaços de consanguinitat. 

Abans, parlant dels regals dels Reixos de la meva infància, he fet esment al material escolar que formava part del contingut del paquet. Per això m’ha vingut a la clepsa el canvi que hi ha hagut en relació al material escolar que jo havia emprat a l’escola “nacional graduada de niños”, i la que estan emprant avui els meus nets.

   Potser abans he de dir, que el material escolar bàsic que emprava jo, era pràcticament el mateix que havien utilitzat els meus pares, fins i tot el meu avi, i només diferia amb l’emprat pel meu besavi, del que en tinc mostra, en que el paper que empraven, era una mena de paper de barba com apergaminat, per fer-ho entendre, i relligat de forma bastant matussera.

   Em refereixo doncs, al material que jo havia emprat, entre el que era optatiu, atès que, els llibres i quaderns de cal·ligrafia o de comptes ens l’assenyalava el mestre. Podíem triar les llibretes d’escriure en brut o en net. Les primeres eren poc gruixudes i així i tot, acabaven amb unes orelles que Déu n’hi do, cosa que ens obligava a planxar-les a casa, posant-les sobre la taula del menjador amb una fusta plana al damunt i amb l’ajut de quelcom pesant. Aquest problema s’evitava a les llibretes en net, que tenien les tapes fortes. Vet-ho aquí que, aquesta mena de quaderns encara es troben i per tant, s’empren avui, fins i tot amb el mateix disseny.

   El plumier, i tot el que hi anava dins, era el més propi dels regals reials. N’hi havia d’un o de dos pisos, aquests tenien la tapadora corredissa, i els d’un sol calaix la podien tenir amb frontisses amb un gafet de tanca o també amb la tapa fina que lliscava entre dues ranures. Encara hi havia un altre tipus de plumier més gran, que servia d’estoig per una renglera de tinters petits i quadrats de tots els colors de tinta xina pelikan, i a la part davantera, el compartiment per les eines pròpies de l’escriptura i llurs complements.

   El llapis era l’eina bàsica de l’escriptura un cop deixàvem el parvulari, on compartíem la pissarra (amb guix o pissarrí) amb el llapis. Aquests, generalment eren de color de fusta clara i cilíndrics, el envernissats de colors i de secció hexagonal es van generalitzar després. El llapis de major ús era de mina negra, però també n’hi havien de tots els colors, que se solien vendre en capsetes on hi havia una dotzena de llapis de distints colors, en capses de mida llarga o curta i excepcionalment amb dues dotzenes, uns i altres, sempre de la marca Alpino. Hi havien maquinetes de fer punxa encara que estava més generalitzat l’ús de les fulles d’afaitar dels pares, segurament per estalviar. El llapis tenia un complement indispensable, la goma esborradora per corregir les nombroses errades que fèiem a l’escriure, moltes d’aquelles gomes duien escrit Milan. També hi havien gomes d’esborrar l’escrit amb tinta que, sovint esborraven tant que estripaven el paper.  

   A la llibreta en net, escrivíem en tinta, els texts de color blau, però els títols en tintes de tots els colors. Els tinters que les contenien eren envasos tipus botella petita i xata que es compraven per aquest fi, tant l’envàs com el contingut, o bé la tinta la preparàvem nosaltres tirant al tinter ple d’aigua, una pastilleta del color adient superconcentrat, el tap solia anar roscat o amb un simple tap de suro. A les taules hi havia una mena de rebaix a la fusta per encaixar-hi el tinter. Això no era necessari quan s’empraven els tinters arrenglerats al plumier exprés, que no calia treure’ls de la capsa. Els últims anys de ser jo a l’escola varen aparèixer uns tinters esfèrics de plexiglàs transparent que, al caure no es vessava la tinta ja que tenia el broc cap dins, així si queia al terra no solament no es trencava sinó que a més no es perdia la tinta i per tant, no tacava. El plexiglàs va ser el primer plàstic que vam conèixer.

   L’escriptura en tinta es feia mercè a les plomes, que al seu dia van substituir el plomes animals, i les que nosaltres empràvem, consistien d’un mànec, que en dèiem mango al que al extrem més gruixut hi havia una ranura circular on si acoblava el tremp, i també hi havien mangos que disposaven d’una palanca exterior que movia un ganxet que pressionava el tremp i així no queia mai. Teníem diferents tipus de temps, sempre corbats per retenir la tinta i amb un tall que anava des de la meitat, fins a la punta, que podia tenir o no una mena de boleta que facilitava el contacte amb el paper. Un dels tipus més senzill eren els que no acabaven en punta sinó amb un tall transversal que li deixava una amplada d’uns dos o tres mil·límetres, i servia per escriure amb lletra gòtica.

L’escriptura amb ploma de tremp requeria un aprenentatge que passava per foradar uns quants papers i fer diversos aixaragalls de tinta pel damunt de les lletres. L’escriptura en tinta, exigia de forma imprescindible, l’ús del paper secant perquè la tinta no s’escampés.

   Això no passava amb les plomes estilogràfiques que algú en començava a tenir però, no es generalitzava l’ús ja que era normal que les sovintejades caigudes a terra de les plomes, solien malmetre les puntes dels tremps i, mentre amb les tradicionals, amb un ral compràvem un altre tremp, a les estilogràfiques s’havia de portar a un expert per canviar el tremp i sortia molt més car. Cap els últims anys de ser a l’escola, van aparèixer els portamines com a substituts del llapis i els bolígrafs, avui imprescindibles, em comptes de les plomes, i que jo vaig tenir el primer quan ja no era a l’escola. Per cert que encara el conservo.

   Doncs aquests van ser una part dels regals dels Reixos de quan només passaven a la nit. 

Del meu record, i durant els anys que escrivia cartes als Reis Mags d’Orient, aquests, solien arribar de nit quan tothom dormia, i per això no els veiem físicament. Segons va escriure l’Anton Adserías a El Pont de Fusta, el 1945 va ser el primer cop que van arribar a mitja tarda des del fi de la guerra, aquella maleïda contesa que ho condicionava tot. Jo, que tenia poc més d’un any, no ho puc recordar com és natural. La meva remembrança més remota del repartiment per les cases rau quan, recollia un paquet des del balconet de ca l’oncle Siscu Cardona, davant de les cases bombardejades, i per culpa de la proximitat em va semblar que aquell monarca barbut que m’allargava el regal, era l’Anton Ballvé.

   Mestrestant, els altres anys, els Reis passaven a la nit i ens deixaven els regals demanats, si abans havíem posat al balcó una sabata, per cada criatura que havia escrit la carta petitòria, i una senalla de garrofes pels camells, amb que suposàvem que viatjaven els Reixos. Els pares ens deien que les sabates servien per a que, segons la mida, sabien l’edat de nens i nenes, i així poder encertar el regal més escaient per a cada infant, encara que els detalls ja els hi havíem dit a la carta.

   Després d’una nit, mig vetllant, mig dormint, per veure si sentíem l’arribada reial, que no aconseguíem sentir mai, al matí els pares ens despertàvem per anar en comitiva a veure que hi havia al balcó.

   I què hi trobàvem al balcó? Doncs, ben poca cosa. Pel que fa a les joguines, com a màxim una, que podia ser un camió, un carro o una nina, un bressol, segons fos nen o nena, més endavant, als tres o quatre anys, una bicicleta de tres rodes o un patinet, en aquest cas, tant per nenes com nens, o al cicle següent, jocs de fustes d’arquitectura, de parxís i oca, escacs i excepcionalment, un palé, d’allò que ara en diuen monopoly. De jocs més sofisticats, res de res, o potser en alguna casa més benestant, com el cas de bicicletes de dues rodes infantils, que ni havia dues o tres en tot el poble.

   Per no deixar el paquet massa buit, s’aprofitava per a posar-hi alguna peça de roba que es necessitava, i també material escolar que sempre convenia tenir-ne a l’abast. Aquesta rutina amb la tipologia dels regals, no canviava tant si els Reixos passaven a la nit o els primers anys de repartir pel carrer.

   D’aquells primers anys que arribava la cavalcada dels Reixos, no tinc gens clar qui l’organitzava, Adserias va dir que el 1945 ho va organitzar el vicari, però després no sé si ho feia l’Ajuntament o el Frente de Juventudes. El que recordo és que arribaven els tres Reis muntats a cavall, un cavall que havia llaurat tot el dia o com a mínim havia anat enganxat al carro aquella mateixa tarda, i un vestuari llogat a Reus, sense cap altre acompanyament que el camió del Tardiu, que era el recader, i potser l’únic camió que hi havia al poble, guarnit amb un penell de tela-metàl·lica on si enganxaven branquetes de mata i unes quantes flors fetes amb paper fi de colors. A la caixa hi havien tots els paquets, i per veure les adreces es penjava d’una arcada, un petromax, que és un llum de petroli de les barques, que anaven a buscar a un pescador de Salou.

   No cal dir que tota la feina la feia el jovent de forma voluntària. Aquesta vessant, és l’única que s’ha mantingut fins avui. Tot el demés, ni semències.

Si encara existís, avui era un dia idoni per tenir oberta la botiga de ca la Felicitat, encara que fos diumenge, i és que, amb l’excusa de la “fira de Nadal”, a més a més de les parades dels venedors ambulants, també han obert les botigues dels dos carrers que s’han ocupat, que son ben poques per cert, al carrer Major, només la sabareria de la Lurdes, l’herboristeria de la Nuri i la floristeria del Jukka i al carrer del Carril, com cada diumenge, la pastisseria Sant Bernat.

   Ca la Felicitat, també coneguda per ca les Tonas, era una botiga de comestibles a la plaça de Voltas, a la cantonada del carrer del Carril (ara Comte Sicart) amb el del Bou (ara de Sant Josep) estava regentada per la Paquita Porta que era una fadrina gran, amb cara d’home i amb els cabells esclarissats i grisencs i es veu que part dels cabells que perdia del cap, se li quedaven enganxats a la cara, això sí, com a bona botiguera, era molt simpàtica. Amb ella hi vivia sa germana Toneta que era viuda i tenia una filla casada a França i mare de dues nenes. Aquella família gavatxa tenien unes bicicletes molt maques, i quan venien a Vila-seca, les treien a passejar i la canalla del poble quedàvem bocabadats de tan boniques que eren.

   La Paquita i la Toneta eren filles de Joaquim Porta Llorach que havia vingut de Valls, i havia muntat una fusteria al carrer de les Creus, on hi va treballar fins poc després d’acabada la guerra.

   Tot i ser petita, la botiga tenia dues portes envidriades, una de més gran encarada a la plaça que tenia adossat un petit aparador, amb mitja dotzena de mostres de l’oferta comercial, i una altre de més petita al carrer del Bou, que servia també d’entrada a la casa. Tenia una prestatgeria adossada a la paret mitjanera amb ca la senyora Angeleta i en paral·lel, el taulell, tots dos mobles de fusta, que segurament devia haver fet el senyor Joaquim (a la gent de fora del poble era habitual dir-los “senyor”, com el senyor Jaume o el senyor Josep). La botiga, a més de petita, era estreta, i entre el taulell i la paret entre les dues portes hi quedava un passadís estret, on si posaven els clients i alguna mercaderia escaient. El més sovintejat era que no hi trobaves mai ningú, o com a màxim, una sola persona, que a vegades allargava l’estada fent-la petar amb la Toneta, que solia posar-se al primer replà de l’escala que conduïa a l’habitatge, que era entre l’acabament del taulell i el final de la casa.

   Recentment, veient les botigues reviscolades de Salàs, em va recordar ca la Felicitat, amb una gran diferència, mentre que a les botigues del Pallars hi havia un atapeïment de “genero”, a ca la Paquita, més aviat passava el contrari, sovint estava mancada d’oferta que, tot i ser variada, venia a ser escassa en volum comparada amb les altre botigues del poble, en general i potser només és podia parangonar amb la botiga de ca Ferreret.

   Quan jo era una criatura, la mare, sovint m’hi enviava a comprar, ja que era la botiga més propera a casa, malgrat que per anar-hi, havia de creuar la carretera general que aleshores passava pel carrer Major. Cada vegada que hi anava em xocava una cosa recurrent. Si demanava sis paquets de litines, només n’hi quedaven quatre; si volia mitja lliura de fideus, prenent-los tots només pesaven 150 grams; si la comanda era d’un quilo de cigrons, abocant-los tots a les balances, amb prou feines pesaven dues lliures; si pretenia comprar tres onces de formatge, resulta que s’havia acabat la bola; si desitjava una llauna de sardines, se li havien acabat... i així quasi sempre.   

   Aquesta era la nostra botiga de ca la Felicitat, que si avui encara hi fos, segurament hauria obert.

Així que et vas fent vell, el cos es va malmetent més o menys de pressa i en unes parts més que en unes altres. Fa un temps, que un metge em va demanar que em fes una ressonància magnètica del cervell, me la van fer i a l’informe de l’expert, hi deia que s’observaven uns “signos indirectos de atrofia cerebal global”  cosa que em va alarmar, però el metge en va treure importància, tot dient-me que, a partir dels 25 anys el cervell ja es comença a degenerar, és a dir que, no cal patir.

   Però a mi, el que més m’entristeix del meu envelliment, és la progressiva pèrdua de memòria, allò de trobar-me pel carrer una persona coneguda de tota la vida i no recordar el seu nom, per posar un exemple, dels moltíssims que en tinc a tocar.

   Ho lamento i ho pateixo, perquè abans en tenia molta de memòria, sobretot de les coses dites o escrites. No diria el mateix de la memòria visual, que en tenia mancança, i les fesomies de la gent, era incapaç de retenir.

   Em ve present que, fent el batxiller, en una classe d’Història, la professora ens va explicar allò de les coalicions dels estats europeus en contra de Napoleó, que en van ser deu, i al llibre quedaven explicitades en tres o quatre pàgines atapeïdes de dates, noms de generals i noms de llocs, etc. tant era així, que la professora ens va dir que, ens ho llegíssim procurant entendre-ho, i que no calia entrar en els detalls de noms i dates, que eren impossible recordar. En un estirabot de ximpleria, li vaig replicar que jo m’ho aprendria com si res, i ella, mira quin fanfarró ens ha sortit, doncs ara a aquest pinxo li poso un repte: si a la propera classe, t’ho has aprés, et poso un 10 a fi de curs, i si no un 0, ho acceptes? Ho vaig acceptar i em va posar un 10.

   En una altra ocasió, vaig suspendre l’examen de matemàtiques de selectivitat el mes de juny i, a l’estiu, vaig anar a classe i no entenia res. El professor de les vacances, sabia que al setembre ens posarien dos o tres d’entre un ventall de seixanta problemes. Me’ls vaig aprendre de memòria tots, sense entendre’ls, i vaig aprovar.

   Com que a la infància havíem tingut una mena d’ensenyament basat en la memòria, més que en l’enteniment dels conceptes, es veu que a mi em va fruir. M’havia aprés llarguíssimes poesies i altre mena de relacions, el llibre de llegir a cal senyor Garriga, l’Europa, me’l sabia de memòria, com els pastorets, tot i que mai havia anat més enllà de fer el paper de Joanoi.

   Ara se n’ha anat tot en orris i se’m fa molt difícil de recordar tot allò que no gaires anys enrere, ho tenia fresquet al caparró. I passen coses curioses, com per exemple fa uns mesos, que sent enguany l’any Cervantes, pels quatre-cents anys de la seva mort, al Club de Lectura hi em dedicat una atenció especial. Sent així, jo creia recordar que, de nen, havia aprés una poesia dedicada a aquest gran escriptor, però era impossible fer-me-la venir a la memòria, però un dia, la llumeta es va encendre i aleshores vaig saber, no solament de quina poesia es tractava, sinó que la vaig recordar sencera, paraula per paraula.

   Per tal de posar-hi remei o al menys, minorar la decrepitud, ja fa temps que provo de fer accions o exercicis per exercitar la memòria, vaig començar per estudiar anglès, només amb aquesta finalitat, no pas per interès en conèixer aquest idioma que odio, però és el que tenia a l’abast a l’aula de l’antic hospital, però això de sortir de casa, cada cop fa més mandra i acabo fent exercicis de memorització que, acabo tirant pels més fàcils o distrets com son els mots encreuats i els sudokus.

La doble p del títol, l’he posat imitant Jaume Cabré a “Jo confesso”, que per cert és el llibre que llegim ara els del Club de Lectura de Vila-seca, el l’autor ens vindrà a comentar d’aquí a poques setmanes. 

Com cada any, avui tocava anar a Mas Calbó, i com tenim per costum des de sempre, la Fina i jo hi hem anat. Ho hem fet amb la furgoneta per poder complir els horaris d’atenció a les persones dependents a càrrec. Hem fet com altres vegades, deixant-la una mica abans de l’autovia, i hem emprés la travessia a peu.

   Pujaven i baixaven una riuada de cotxes, així que ens hem encarat a una de les passeres que deix la tanca central de formigó, i hem esperat un moment que els cotxes que pujaven quedaven lluny per passar fins a la protecció central, però com que els cotxes corrien bastant, hem fet just, i el primer en passar ens ha fet una botzinada.

   El clàxon l’han sentit un guàrdia urbà de Vila-seca i una parella de mossos que hi havia una mica més avall, davant l’entrada principal del recinte, de manera que el policia local s’ha atansat i ha fet parar el trànsit que baixava per deixar-nos passar. Un cop tots sans i estalvis, a la vora, en ha renyat, i molt:

-        Que no saben que per aquí no es pot passar?

-        És por on hem vingut tota la vida.

-        Perquè no venen amb l’autobús?

-        Es que ens convé caminar. (No li dic que no em sembla bé que s’emprin diners públics per anar a missa)

-        Doncs si vostès es volen matar, facin-ho en un altre lloc, que aquí causaran moltes molèsties i a més generaran despeses a càrrec de l’erari públic.

En aquest moment em volia fondre, i malgrat havia replicat, em sentia avergonyit. El guàrdia tenia tota la raó. No pots anar pel món a la dula, corrent el risc que generar dispendis a l’administració pública i molèsties als conductors.

I menys encara per anar a la única missa on es pot gaudir dels efluvis del rostit de l’arròs. I menys encara per anar a veure com ballaven els néts a l’esbart. Potser més val que ens quedem a casa si no volem anar-hi amb l’autobús. Havia decidit que això d’anar a Mas Calbó, s’havia d’acabar, com es van acabant altres coses així que ens anem fent grans.

   Però em quedava l’angoixa de pensar en què faríem al marxar, en el recorregut entre el mas i la furgoneta, si travessava l’autovia, i el risc de ser atropellat i generar despesa pública. El cap em bullia quan vaig veure l’Ester, la filla, que per cert havia deixat el marit amb el cotxe, sense poder entrar al recinte masoveril, perquè no hi havia accés a la parada d’oliveres que es veu que havia de servir d’aparcament.

   Així que l’Antonio m’ha portat a donar la volta cap a les quatre carreteres, hem pujat cat a Reus, m’ha deixat vora la furgoneta, hem emprés el viatge cap a la rotonda de la Plana i baixar cap a Mas Calbó, aparcant a la parada d’oliveres. A l’acabar-se l’actuació de l’esbart infantil, hem anat a buscar-la per a sortir cap a casa, sense arriscar-me a ser atropellar i generar molèsties als conductors i despesa pública.

   Tot això a banda, a l’acabar-se la missa, Mn. Jordi ha explicat que enguany havia presidit la cerimònia religiosa el rector de la parròquia de Sant Bernat de Reus (la civil, a més dels amos i els alcaldes, un conseller de la Generalitat), i amb aquesta avinentesa, ens ha fet saber que, quan es va crear la parròquia de Sant Bernat a Reus, van demanar que Mas Calbó passés a ser de l’àmbit d’aquesta parròquia. Quan se’n van assabentar els de Vila-seca presentaren recurs al bisbat, que va decidir que, si fins ara havia estat així, que Mas Calbó segueixi sent del terme municipal de Reus i de la parròquia de Sant Esteve de Vila-seca.

   Sent així, potser em repensi això de no tornar més a la peregrinació anual, ja que Sant Bernat potser sempre ajudarà més a un compatrici que a un ganxet si li demanen ajut. Això si, anirem en compte de no ser atropellats, encara que només sigui per no generar dispendis a les administracions públiques.

Aquests dies en que per fi a plogut una mica, em vist com les formigues eixamenen, és a dir que veiem com algunes formigues de les grans, els hi han aparegut ales i surten del formiguer tot volant d’una forma maldestre, fent volades curtes, com si no poguessin oblidar que el seu hàbit per a desplaçar-se és el de caminar.

   Nosaltres d’aquesta sortida de les alades del cau, en dèiem eixamenar, que és una paraula vila-secana mal dita, atès que eixamenar és l’acció de les abelles quan s’apleguen a l’entorn de una reina per a formar un eixam, més o menys una acció sinó contraria, ben diferent al que fan les formigues alades, que son unes mascles i altres femelles que surten del formiguer per a aparellar-se, mentre que les dites obreres, es queden sense ales i al cau treballant per l’aprovisionament d’aliments per quan vinguin temps difícils.

   Diuen que després d’aparellar-se el mascles perden les ales i moren. Si m’he de fixar en la meva experiència amb les alades, si això fos cert, la immensa majoria de les alades serien femelles, atès que quan les arreplegàvem, emmagatzemant-les en canuts de canya, no perdien pas les ales, que si hagués sigut així no servirien pas per allò que les volíem, és a dir, sevir d’esquers per anar a “parar”.

(vaig escriure sobre aquest costum en aquest mateix bloc l’1 de setembre de 2012).

   Quan anàvem a l’escola, sent ja grandets, en aquest temps que començava la tardor, o també a la primavera i, sempre després d’una pluja una mica abundant, algú que passava pel terme, cosa bastant sovint aleshores, arribava tot dient: Eixamenen!. I és que havia vist el mateix que jo, aquests dies, formigues alades, que naltrus en dèiem senzillament alades, pul·lulant a redós dels caus.

   Aleshores, al sortir de l’escola s’organitzaven diferents expedicions cap a la caça i captura d’alades, proveïts d’un fes i canuts de canya, o un bon ganivet per fer-ne un, així que passéssim per la vora d’un canyar. El fes era una aixada reforçada, amb la fulla estreta i més gruixuda que els aixades o xapos normals, el que permetia ser emprat per fer clots; tenia un tallantet a l’altra costat de la fulla.

   Les alades es podien agafar de una a una, ja que el seu vol era feixuc, però resultava més pràctic esberlar el formiguer i en poc temps es podien caçar a dotzenes, i amb sort, omplir diversos canuts. A vegades la fal·lera formiguera ens impedia tenir cura de no fer malbé marges o caminals, i sent com érem tots fills de pagesos a vegades fèiem una malmetació, quelcom semblant al que fan els pagesos caçadors, que quan empaiten un conill, van tan encegats que no tenen cap mirament en no aixafar les plantes dels horts oblidant-se del seu ofici.

   Les alades emmagatzemades en canuts de canya, les guardàvem bastant de temps per emprar-les d’esquer per a “parar” lloses, atès que les ales, reflectien els raigs solars, i els pobres ocellets les veien de lluny i si tiraven de cap per la seva desgràcia.

Amb la nostra generació o potser una mica abans, es va trencar aquest esquema o estructura familiar. Naltrus quan ens casàvem, gairebé ningú es posava a viure amb els pares i/o sogres. En el millor dels cassos es podia viure a la mateixa casa però en habitacles totalment independents, i en general, en els pisos nous de les cases que s’anaven fent en aquell inici del creixement urbà del nostre poble. Això coincidia en el període de finals dels anys seixanta i començament dels setanta, amb que en moltes cases del poble, ja havien entrat diners per la venda de part de les seves terres, i això naturalment hi va influir de forma determinant.

   Altrament, hi havia feina per a tothom, i ja havíem entrat plenament en el trasbals de pagesos cap a la indústria o el turisme, i per tant, no solament es trencava l’esquema familiar imperant, sinó que també ho feia l’estructura de l’empresa agrària. Els joves deixaven la terra, i en el millor dels cassos, si dedicaven a temps parcial, amb els tractors i maquinària que s’havien comprat feia poc temps, també amb els diners de la venda de les terres. Curiosament teníem menys terres de conreu i més maquinària.

   La generació següent, la dels nostres fills, ha fet un pas més. Seguint l’exemple anglo-saxó, els fills s’emancipen abans, sense necessitat de casar-se o formar vida en comú amb una parella, alliberant-se de la família tot vivint (més aviat dormint, o al llit) en un habitatge diferent. Quan es tractava dels nois, no es desempallegaven del tot de la casa mare, al menys per a dinar i rentar la roba. Això ha estat possible durant els anys de bonança econòmica, quan els nostres fills tenien feina i fins i tot, ben remunerada, que els hi ho permetia, i amb els diners dels pares o mitjançant les maleïdes hipoteques obrien nova llar, molts cops, unipersonal.

   Tant en un com altre cas, hem de dir que avançàvem. Però quan han vingut temps de crisi econòmica, la tendència s’ha capgirat, i les independitzacions paterno-filials s’han fet més escadusseres, tot i que la voluntat de la formació de nou habitatge familiar es manté i en alguns cassos, s’aprofita per habilitar cases o pisos en desús, esperant que vinguin temps més favorables.

   Un altre aspecte a considerar en els moments actuals, és el retorn a la casa dels pares d’un dels membres d’una parella que es separa, mentre l’altre es queda a l’habitatge comú. Aquest fet, impensable uns anys enrere, ara està generalitzat.

   Tampoc podem deixar de banda el fet relativament nou, del nombre considerable de nois i noies, diríem que de l’edat dels nostres fills en endavant, que, per raons de feina han marxat a l’estranger. Aquest és un fet ben diferenciat al que sabíem que havia succeït al nostre poble a finals del segle XIX i començaments del XX de les emigracions a Austràlia o al con sud americà especialment, o les que ja vam veure nosaltres de les emigracions al Regne Unit o al centre d’Europa, tant uns com altres a la recerca de feina que generalment solia ser manual.

   Hi ha una sensible diferència entre aquestes darreres migracions, fetes per necessitats merament econòmiques, mentre que el jovent vila-secà que actualment està escampat per tot el món, en sa majoria son titulats universitaris que troben millors sortides segons els estudis que han fet que no pas si es queden a casa. Gràcies al senyor Erasme de Rotterdam, primer i els masters i post-graus després, els estudiants contacten amb entorns propers als seus estudis, i sovint son convidats a quedar-s’hi. Fet que resulta especialment greu, quan el nostre país els hi ha pagat o subvencionat els estudis i se’n van a altres països a desenvolupar els seus coneixements. Però això ja és un altre tema. 

En els anys que hem viscut els de la meva generació, hem vist molts canvis en tots els sentits sobretot tècnics i científics, però també econòmics i socials. Ara bé, les transformacions que, al menys a mi, m’han impactat en major mesura son les familiars. 

   Vaig néixer a finals del 1943, el mateix any que els meus pares es van casar. En aquell  moment la meva família estava composta per: els meus pares, els avis materns, una besàvia i una germana de la meva mare. Aquesta modalitat familiar no era pas a totes les cases, però si que venia a ser l’estructura tipus. No ho podia ser  sempre, per la senzilla raó de que quan un matrimoni tenia mes de dos fills, un podia quedar-se a casa, l’altre podia anar a cals sogres, però els demés havien de formar una casa/família nova.

   Veníem d’una tradició, la de l’hereu/pubilla, en declivi, és a dir que al menys al nostre entorn ja no s’aplicava com unes quantes generacions enrere. En altres llocs sí que ho mantenien. Vaig tenir un amic al Baix Penedès, que tot sent hereu maleïa la seva condició i les conseqüències que se n’esdevingueren, ja que va quedar-se la gran finca familiar però ha haver de pagar els estudis de tots els seus germans i lliurar-los-hi una quantitat de diners; ara els cabalers tenen una bona carrera, viuen a Barcelona com a senyors, i ell feina rai en viure treballant de sol a sol. També vaig tenir un company de curs de l’Urgell, que sent l’hereu de casa seva, considerava que aquesta tradició era injusta, i va renunciar a la seva condició d’hereu per a que els pares repartissin l’herència a parts iguales; però els pares van fer hereu al segon fill que la va acceptar i mantenir la tradició.

   Avui els hereus i les pubilles son aquelles nois i noies jovenets que es trien poc abans de les festes majors i es disfressen amb el vestit de l’esbart, i van a les carretel·les i acompanyant les autoritats, cosa que per cert, a Vila-seca no es fa.

   En certa manera, l’estructura familiar que s’havia de tenir es documentava en els capítols matrimonials que solia ser del hereu o pubilla, en els quals, entre moltes altres especificacions es feia constar que els novells esposos formarien família amb els pares/sogres, tot constituint una mena de societat entre quatre  persones amb igualtat de drets i es mantindria al menys fins a la mort dels dos més vells. Els nou casats viurien a la casa dels pares i rebrien una part de les terres o negoci paternals i naturalment tindrien cura dels pares/sogres així que anessin envellint. Solia passar al menys durant uns anys que coincidissin tres generacions i per tant els pares que havien pactat uns capítols amb els fills, encara tinguessin les obligacions amb la generació anterior, i per això les herències a llegar estaven condicionades a rebre-les dels seus antecessors d’acord amb el que obligaven els seus capítols matrimonials.

   Deia que es feien capítols i testaments. Era lògic que els capítols eren coneguts pels pares i pels fills implicats ja que els feien conjuntament. Ara bé, els testaments tan si es feien davant de notari o davant del rector de la parròquia, només el sabia l’atorgant i per tant, podia respectar el contingut dels capítols o no, en el cas d’haver-hi hagut divergències familiars o haver-se modificat les previsions capitulars.      

   Allò que es deia als capítols d’una “societat de quatre amb igualtat de drets” solien ser paraules allunyades de la realitat, ja que el cert és que solien manar els vells, l’home pel que feia a la terra o el negoci si el tenien, i la dona en tots els afers domèstics i a més a més la dona solia ser la que guardava els diners i les llibretes del banc, i sovint els joves, quan necessitaven diners els havien de demanar als pares. Naturalment que hi havia honroses i minoritàries excepcions.

   Ja he comentat en altres ocasions que, aquesta manera de fer, en el cas de la pagesia resultava contrari al que convindria fer-se per la natural inèrcia de la gent gran, mentre els joves, que podien tenir iniciatives innovadores per millorar l’activitat, tant des del punt de vista dels cultius com per les trameses post-collita, el cooperativisme, o qualsevol altra activitat complementària que pogués contribuir a millorar la rendibilitat de l’activitat agrària, es quedaven supeditats a la direcció dels pares, i quan aquests se n’anaven, ja arribaven a la cinquantena i se’ls havien acabat els afanys innovadors. 

   Altrament aquesta estructura venia a suplir la seguretat social, és a dir que els pares s’asseguraven que els fills amb qui havien format societat, en tindrien cura així que anessin envellint, els mantindrien quan ja no poguessin treballar fins el moment de la seva mort. Al mon de la pagesia la gent gran tenia molta por  de la vellesa, de quedar-se sense recursos per afrontar la seva decadència física i per això es guardaven llurs propietats fins a la seva mort, com a previsió per si de cas...

   La reserva o usdefruit de les propietats, sovint es feia tant de les finques que havien de ser per l’hereu entès com el fill o filla que convivia amb els vells, com passava també per les que havien deixat a altres fills en testament per a que en prenguessin possessió a la seva mort. Mentrestant aquestes terres estaven a cura del nucli familiar dels pares, de manera que sovint es queia en la deixadesa de que el fill que vivia amb els pares deixava de conrear aquelles finques que, temps a venir, haurien de ser pel altres germans, fet que contribuïa a ser una altra forma de fer més difícil la rendibilitat de l’activitat agrària.

   En aquest sentit, les coses van canviar una mica o bastant quan els pagesos van començar a cobrar del retiro o de la vellesa com en digueren aleshores, ja que el fet de tenir una retribució fixe i garantida per minsa que fos, com era abans i ara majoritàriament, ja suposava no haver de patir per les necessitats, que tampoc exigien gaires diners.

El passat cap de setmana el vam passar una colla de vila-secans i vila-secanes de la meva edat al Matarranaya, com ho fem des que vam complir els cinquanta anys, en diferents indrets a l’abast d’un matí en autocar. El cas és, que ens fem un fart de parlar, en bona part recordant les vivències de la nostra infància. En fer-ho, hem comentat la crònica que en aquest sentit s’esmenta al llibre del Pere Baster, referida a l’escola nacional graduada de nens, del que per cert, encara no he trobat a ningú que li hagi agradat (el llibre).

   A la canalla de la nostra edat, a l’escola ens pegaven, amb la mà, amb un regle o amb un mànec com cal. Ho he explicat en diferents ocasions, que a mi, ja em vam ventar una bona clatellada el primer dia de ser al parvulari. Si quan érem una mica grandets, arribàvem a casa dient-lis als pares que el mestre ens havia pegat, la primera reacció era fer-nos sentir culpables i mereixedors del càstig del mestre. Al mestre de l’ha de respectar i els pares sempre el defensarem, ens deien.

   També a casa ens fotien taco, bufetades, clatellots, escalfament de natges amb una espardenya o acolorament del costellam amb un cinturó, en els cassos més greus.  Això només referit als maltractaments físics pròpiament, sense oblidar que ni havien d’altres pitjors, com obligar-te a no moure’t de casa en sortir de l’escola, i els diumenges, tancat a casa sense anar al cine. Serien innombrables les variants dels càstigs que ens posaven, i especialment, les amenaces que sovint no s’arribaven a complir, com anar a dormir a les golfes o a l’estable amb la mula.

   Com que el càstig solia ser en la mesura de l’enuig que provocava als pares, i solia ser més greu de sobte, anant-se apaivagant així que passava el temps, empràvem argúcies per minorar la represàlia. La més sovintejada, era de fer venir un amic a casa amb l’excusa de que teníem un treball de l’escola a fer a mitges, que si estava el temps suficient per calmar l’ambient hostil, i així el correctiu es podia acabar amb quatre crits i uns quants insults.

   Els avis que vivien a casa també participaven activament en “educar” a la canalla, per la via expiatòria, i els pares no els desautoritzaven mai. Més encara, al menys per la meva experiència personal, vaig rebre més taco de la padrina que dels pares, amb molta diferència. Es clar que amb ella hi passàvem moltes més hores, quan els pares eren al tros. A vegades ens queixàvem de que al Salvador o al Jordi a casa seva no li pegaven mai, i ens replicaven que no se’ls devien estimar gaire.

   Val a dir que a vegades ens queixàvem del càstig injust, i podíem arribar a fer-los entendre que la malifeta sancionada tenia una justificació raonable. Ho acceptaven tot dient que un parell de bufetades, no fan mal a ningú. I de fet, tenien raó, ja que amb els anys passats, la immensa majoria de la canalla del nostre temps, no va considerar mai, ni aleshores ni després que el taco que vam rebre, ens va traumatitzar ni molt ni poc.

   Tot això ve a tomb de que, un dia d’aquests, en una família del veïnat amb tres o quatre fills, estan passant un mal tràngol, i és que un xiquet, que deu tenir tretze a catorze anys, se’n va anar al CAP del poble (perdó, ciutat) i va denunciar als seus pares de maltractaments. Hi deu haver un protocol oficial a seguir, i el noi fou traslladat a Reus sota la custòdia dels Serveis Socials. Assabentats els pares van fer per veure’l i no ho han pogut fer, i no podran fer-ho abans de que un jutge decideixi sobre la denúncia cursada, i han de nomenar un advocat que en serveixi d’intermediari. Els germans del denunciant, asseguren que els pares no els han fet maltractaments mai, i que en tot cas, els obligaven a fer els deures escolars i a comportar-se civilitzadament en tots els aspectes de la vida.

   En veritat, hem avançat molt, però molt!