Les pataques com en diem naltrus, venien a ser l’altre puntal de la nostra alimentació, el bullit, podríem dir que era el plat més típic de Vila-seca, que menjàvem tot l’any per a sopar cinc o sis dies a la setmana i algun dia també per a dinar.    Naturalment, els tubercles eren de producció pròpia, amb llavor reciclada de les pataques velles grillades o les d’Alava que, com a llavor, arribaven al Sindicat amb destí exprés per la sembra. Més endavant, van arribar les Arran Barner blanques i les Furones, vermelles. La collita principal era la de primavera, però sovint se’n feien en menor quantia a l’estiu, posant a grillar els patacons de la primera collita, i aleshores es clavaven als crestalls amb les plantetes crescudes, al contrari de la sembra de l’hivern, que es feia amb els grills justament insinuats.

   Les pataques es conservaven al celler de les cases, que era el lloc més fresc, i permetia, si les coses anaven bé, poder menjar pataques velles fins a collir les noves. Encara no era temps de posar-hi ni insecticides ni antigerminants, senzillament es tapaven amb sacs o borrasses velles, per evitar que la papallona hi fes la seva posta damunt mateix del tubercle. Al final del cicle eren toves i arrugades, però es podien menjar.

   La menja més habitual era el bullit, i per amorosir la fècula, el complement més sovintejat, eren les bejoques durant l’estiu i part de la tardor, les “fines” que teníem amb molt mes bona estima que les “de moda”, que eren mes grans, però tenien uns fils que semblaven cordills. Quan s’acabaven les bajoques eren substituïdes per les bledes, i més endavant per xiribecs, pèsols o faves repelades, i també amb el rebordonit, que es barrejava amb les pataques o també es feia sol.

   Uns quants anys més endavant va aparèixer la “salsa russa” que és com se’n deia de d’aquella barreja trossejada de pataques, pèsols i pastanaga, formant l’ensaladilla, a la que si afegia maionesa, cosa que venia a ser més festiva i permetia menjar petaques fins i tot, els diumenges, és a dir, que no ens en lliuràvem ni els dies festius.

   Les pataques fregides eren imprescindibles com acompanyant del segon plat, tant com el tomàquet o el tomacó fregit, i al seu temps, l’escalivada i la samfaina. Però les pataques, també es feien estofades acompanyant carn o peix, així com les truites, a les que alguns hi afegien ceba i d’altres no. Per reblar el clau, quan de tant en tant, algun dia festiu anàvem a fer el vermut al bar de les societats, demanàvem pataques de vermut, i si per la festa major venia una xurreria, encara hi tornàvem. Era com si tinguéssim dependència pataquera.

   Si en féssim escandall, avaluant les quantitats, possiblement de petaques en menjàvem més quilos que de pa, però no es devien allunyar gaire un de l’altre.