Hi havia un salt, pel que fa a les quantitats emprades, en el grup d’aliments qui hi posaria tot seguit: l’arròs, les llegums i les pastes, i aquí ja entrem en la part dels que havíem de comprar. L’arròs venia del Delta de l’Ebre, i el compràvem mitjançant el Sindicat, que cada tardor obria una llista i feia una compra conjunta a una de les cambres arrossaires de la zona. Venia en sacs d’un quintà, i les famílies dels socis en compràvem un o dos, per allò de que “tres son curtes i quatre son llargues” que durava per tot l’any, si els morruts ens ho permetien, i en aquest cas, passava a ser pinso per les gallines, amb el risc de que els rovells de l’ou quedessin d’un groc esblanqueït.

   Era un plat del migdia, i la forma més sovintejada era el que es feia sofregit amb costella generalment sense res més, encara que a l’hivern i començaments de la primavera si solien afegir carxofes, faves o pèsols, que venia a ser allò que ara en diuen arròs de tros. Per cert, que era el dinar més comú i repetit dels pagesos que se’l feien al defora. En tocava un o dos dies per setmana i a vegades els diumenges es feia arròs amb conill.

   L’arròs de poll també era freqüent tant si s’havia de fer el dinar de pressa, com si algú tenia una descomposició, perquè de mal d’estómac no en solíem patir, després de la fècula que ens traginàvem.

   Dels llegums, com a plat els més emprats eren els fesols, i bastant menys, els cigrons, i sempre de collita pròpia. Els fesols que solien ser d’una varietat desconeguda provinent del Barco de Àvila i per això en dèiem del barco. S’arreplegaven quan estaven a mig assecar i a les golfes s’acabaven d’eixamorar, i a cops de forca s’obrien les tavelles i els fesols quedaven sobre la borrassa estesa a terra, es passaven per la pellenya, i ja només quedava fer la tria de bons i dolents amb alguna brossa escadussera, feina que es solia fer a les llargues vesprades de l’hivern. Si algú en tenia molta collita s’anava a batre a les eres, com es feia en tot cas amb els cigrons, que s’hi havia de raure per necessitat, atès que les tavelles quedaven molt tancades i els grans sent forts, aguantaven el trepig de la mola, i tot seguit es seguia el mateix procediment de neteja. Al contrari que els fesols que eren de regadiu, els cigrons es cultivaven en secà i creixien més o menys, però venia a ser collita segura.

   Els fesols com a plat, eren força emprats tant escaldats com més o menys estofats, i també fregits sols o amb espinacs, amb la qual barreja es solien fet truites. Els cigrons es posaven sempre, com ara, a l’escudella, i també es menjaven com a primer plat de tant en tant, i com que resulten bastant eixarreïts si afegia alguna picada o vinagreta per amorosir-los.

  De llenties no se n’empraven ja que no en cultivaven. La primera vegada que en vaig veure i menjar, va ser a la Laboral.

   Dels llegums de consum fresc, hi destaquen les bajoques, les faves, els pèsols i els xiribecs. Dels quatre, només les faves es menjaven soles, als altres els hi tocava el paper d’acompanyants de les patates, ja fos al bullit o als rostits, i amb els pèsols, també se’n feien truites. En canvi entre abril i maig, i tant com duraven, menjar faves venia a ser un substitut provisional del bullit, i la menja més comú era com en dèiem, ofegades, és a dir bullides sense aigua amb l’aroma de menta, alls i cebes tendres. Es collien granadetes, sense arribar a la cella negra, i si hi arribaven a aquest punt, es repelaven afegit-se a l’arròs o al bullit. Ara ens les mengem tendretes i aigualides.

   Les pastes, que avui esdevenen un aliment primordial, i que ofereixen una ampla varietat, aleshores també en menjàvem, i en aquest cas, òbviament, no eren pas de producció pròpia, i d’entre els diferents tipus, crec recordar, que només n’hi havien cinc: maravilla, fideus, llacets, macarrons i plaques per els canalons.

   La maravilla que s’alternava amb el pa ratllat, era la més emprada per a les sopes de tota mena que es feien segons els gustos. Els llacets, eren emprats majoritàriament pel caldo escorregut de la carn d’olla i verdures. Els fideus venien a ser com una alternativa a l’arròs, i es solia fer a la cassola amb sofregit i costella. Les altres dues pastes, eren més festives, els macarrons es feien els diumenges a l’estiu per comptes de l’escudella fos barrejada o escorreguda i els canelons només per les festes grans, com per Nadal o les festes majors.