Al tractar de la neteja corporal, deia que hi havia una gran diferència entre l’abans i ara. En canvi pel que fa a la higiene, tot i que també hi és, en alguns aspectes resulta curiós com hi han excepcions, com ho és en el cas dels polls. Segurament les colònies de llémenes s’instal·len còmodament encara que els caps de la canalla estiguin ben nets.

   En els temps de nostre infància també n’hi havien, però en canvi, no es trobaven els preventius o curatius que ara hi ha a les farmàcies, s’havia de raure al vinagre i a la repassada manual.

   Polls, puces, xinxes i paparres, eren paràsits que, a mica que et descuidessis, te’ls podies trobar al damunt. Els polls, només molestaven, en canvi les paparres a més de xuclar la sang, feien mal i eren difícil de treure d’on s’enganxaven. Les puces i xinxes que sovint omplien els cossos peluts dels animals domèstics, podien transmetre malalties, però amb l’aparició del gamadin, si va trobar una gran millora.

   A la majoria de les cases, teníem gallines i conills, i en algunes fins i tot un garrí. El conills, naturalment estaven engabiats i menjaven herbes del tros, especialment llacsons, bord de vinya, i qualsevol altre herba, o restes vegetals com la fulla seca d’olivera que se solia tenir en reserva. En aquells temps en que mancava de tot, també s’aprofitava tot, i en el cas esmentat, després de l’esporga de les oliveres, s’enfeixaven les deixalles i cap a les golfes. Passat un temps, les fulles queien al terra i si no, es batien per provocar-ne la caiguda, les fulles s’aprofitaven pel bestiar, i les feixines es duien als forns de pa per escalfar-los.

   Les gallines i a vegades alguns ànecs, vivien al corral, que a mes de ser l’habitatge d’aquelles bestioles, que ens donaven ous i carn, era l’abocador de les escombraries, que aleshores sempre eren de la fracció orgànica, i que de passada servien com el seu aliment basic, que si escassejava, es complementava amb trits passats per aigua fent una pastarrufa dietètica.

   Al corral hi feien cap totes les deixalles orgàniques de les cases ja que fins l’any 1947 no es va establir al poble el servei de recollida d’escombraries, que es feia amb un carro que passava dos cops per setmana i la seva utilització es va allargar bastant. L’aigua bruta de qualsevol mena de rentada també feia cap al corral, com també hi feien cap els fems de l’estable del cavall o de la mula, que precisament s’havien de treure en lluna vella i de no ser així, no solament fermentaven malament, sinó que a més, s’omplien de puces. 

   No cal dir que, a totes les cases hi havia el seu corresponent dipòsit de la comuna, que no anava al corral ja que s’emprava com adob exprés per a les pataques, i per això es retirava un cop a l’any, si hi havia prou estiba, mitjançant els barrals. Per fer aquest trasbals, naturalment en lluna vella, els homes s’ajudaven els uns als altres, atès l’embalum i el pes dels barrals plens.

   La ferum era considerable, però com que hi estàvem acostumats, ni la notàvem, o només quan canviava la lluna.

   Ara els metges diuen que ens rentem massa, emprant gels que protegeixen contra tot i això fa que ens sensibilitzem tant que agafem al·lèrgies a moltes coses que abans ni tant sols ens ho podíem imaginar. I potser tenen raó ja que en aquells temps de la nostra infància, que per mor de la brutícia i de tot el conjunt de residus orgànics que teníem a les cases, agafàvem mussols als ulls, rodadits, eccemes a la pell, etc. que no anaven més enllà d’unes molèsties en un parell o tres dies i d’intoxicacions no en patíem, ni tant sols quan menjàvem bacallà, comprat en una botiga que també venien sulfat, cals, gamadin, petroli... i moltes altres ofertes d’aquesta mena, sense rentar-se les mans.

   El canvi ha estat molt, però ha afectat poc en la qualitat de les nostres vides, al menys així m’ho sembla.