Al contrari que ara, era de tot, menys variada, i malgrat això ens ho menjàvem tot, perquè era una obligació, i en aquells temps, quan una cosa era obligatòria, es complia, i si es tractava de menjar, vol dir que al plat no hi podia quedar ni un pèsol.

   De fet, si contemplem l’ampli ventall de la infància, ja comencen a veure-hi alguna canvis, però en tot cas, em vull referir al període més llunyà, quan l’alimentació en una casa pagesa de Vila-seca es basava en l’autoconsum en més del noranta cinc per cent de tota la manduca.

   L’alimentació tenia dos puntals bàsics, el pa i les pataques. Podríem dir que el pa, no era pròpiament una producció pròpia, però sí que ho era el blat que conreàvem, i que un cop batut al Sindicat, i després d’un temps guardat a casa, l’havíem de portat al Servicio Nacional del Trigo, atès que la seva producció estava regulada per l’estat, i el pagès, havia de justificar una quantitat que necessitava per consum familiar, de manera que al lliurar-lo als magatzems del SNT a Reus o a Tarragona, et donaven a canvi un val per anar a una farinera a carregar farina i uns “negociables”, amb els que s’anava al Banco Central a cobrar la part de blat de lliurament obligatori.

   Amb la farina, et posaves d’acord amb el teu forner de capçalera per tal de que t’assegurés que li podies portar, per allò de les acumulacions d’estiba i, li portaves. El tracte era, que et donaria 130 quilos de pa, per cada 100 quilos de farina, i et cobraria dos rals per la cuita. La cuita es feia absolutament tota en forns enrajolats, que ja voldríem tenir-los ara, i el pagès encara hi feia un altre tracte amb el flequer, li venia feixines de redoltes o d’altre brancatge provinent de les esporgues per minvar el cost de la cuita.

   Les dones anaven a buscar el pa amb paneres ja que se solia comprar el necessari per a tota una setmana, en peces de quilo o de mig quilo, que la fornera pesava afegint-hi la torna per completar el pes exacte.

   El pa era tant el complement dels segons plats, acompanyant el tall o l’escalivada, per contribuir a omplir l’estomac, com ho podia ser dels primers plats quan del pa sec se’n feien sopes d’all, de farigola o d’altra mena de brous, com el suc de bullir els fesols per exemple, o també s’emprava estovant-lo amb llet per esmorzar, en aquest cas, era més propi de les dones.

   Però el pa era la base dels nostres berenars i molts cops dels esmorzars, emprant moltes variants, tot i que el més bàsic era el pa amb tomàquet, sense oblidar el pa amb vi i sucre, amb oli i sucre, o amb una presa de xocolata. En els esmorzars, es reforçava el pa amanit amb una mica de tall, sovint sobrant del sopar del dia abans.

   Hi havia gent tant panarra, que se’n menjava amb la fruita ja fos fresca o seca, encara que estès torrada, i algú arribava a l’extrem de menjar-se pa, amb el pa amb tomàquet.

   Una variant del pa, eren les coques, la de recapte pel sopar dels dissabtes, amb pebrot i ceba a l’estiu i amb espinacs, o rarament amb bledes, a l’hivern. Els forners les feien els dissabte i el dia abans el peticionari li portava  les verdures per l’amaniment, que podien estat completades amb llangonissa o arengada. Els dissabtes els flequers també solien fer coca adobada, amb sucre i matafaluga que destinàvem a l’esmorzar festiu dels diumenges per sucar a la xocolata.