És habitual que la gent gran no coneguin la canalla. Ara, en els temps de corren, a ningú li passa pel cap saber qui és aquella criatura que passa sovint per davant de casa. En el temps de la nostra infància era ben normal que la gent gran que et trobaves pel carrer, et preguntés: de qui ets tu? o també, de quina casa ets?, pregunta feta com si la criatura fos propietat d’alguna persona o d’alguna casa.

   Arribat el cas, jo responia: de Tonet Clavé, o de ca la Sumpta, segons fos la pregunta. I aleshores la persona gran que t’havia fet la primera pregunta, no en solia tenir prou i insistia en saber si tenies més germans i si tu eres el gran, o com estava la padrina i si ta mare va al tros.

   Aleshores, la gent gran, normalment coneixia a tothom, a tot el poble, de la mateixa manera que nosaltres també coneixíem a tota la canalla de l’edat escolar. Tothom sabia on vivia cadascú i tot el parentiu que tenia i fins i tot s’estava al corrent de si alguns parents, no es feien, que era la forma habitual de dir que estaven barallats.

   Per a la mainada, això solia ser un inconvenient, perquè sovint a l’arribar a casa, et trobaves que et deien que, algú t’havia vist caminant pel damunt de la paret del costat del rec de les vinasses, o enfilat al lledoner de l’estació o ruixant-vos aigua a l’abeurador de la Riera. Això sí, no descobrien mai qui havia estat l’informant, i nosaltres també teníem la picaresca de dir que segurament ens havien pres per altre.

   El fet de preguntar, de quina casa ets?, es deu al que era normal de conèixer les cases pels renoms, que moltes vegades eren cognoms d’avantpassats o noms poc habituals, que donaven nom a la casa, o be, la provinença d’un altre indret, sigui poble o masia d’on havien vingut els propis. En tenim una bona relació de les cases al llibre de Ramon Amigó sobre la toponímia del nostre municipi. Aquesta mena de renoms tothom els tenia per bons i ningú s’enfadava si era identificat com a tal. Però altres renoms, especialment quan podien identificar-se amb alguna malifeta d’algun avant-passat o era clarament de caire mofeta, no agradaven gaire als seus titulars, però la gent els seguia emprant sempre que no hi hagués el titular al davant. En aquests cassos però la canalla si recreava aprofitant per fer-ne mofa i escarni del mal nom, quan el que n’era titular ens havia fet una mala jugada.

   El cert és que, en aquella vila de vora els tres mil habitants, ens coneixíem tots. Aquesta coneixença de tot el nostre veïnatge, és una de les coses que, els més grans, per no dir vells, trobem més a faltar i ens fa sentir enyor dels temps passats, que no vol dir que siguin millors, els temps, que les persones, sí que ho érem, encara que només sigui perquè teníem pocs anys.