21
Maig, 2018
12:47
En
Ramón Martí Martí, el poeta, era fill de la Pilar Cantí i d’Esteve de l’americana.
Va néixer l’any 1919. El recordo gran, d’edat ja que aparentava molts més anys
dels que tenia, era baixetonet i geperut. Al temps dels Barretaires i fins i
tot més endavant, vivia amb sa mare Pilar Martí Morell al pis de dalt de ca
Cantí, casa que compartia amb el seu germà Josep, més conegut com Pepitu Cantí i que era baster. La casa
és al carrer del Mar o de la Verge de la Pineda més coneguda per la torratxa
que té al capdamunt. Hi devíem ser una mica parents, perquè la mare, a la Pilar
li deia tia.
En Ramon Martí quasi sempre anava amb
americana i corbata (com el seu pare, i d’aquí li venia el renom). Treballava
d’escrivent, a la CNS, Central Nacional Sindicalista, o Sindicats, de
Tarragona, on hi anava cada dia amb el tren o amb el cotxe de línia.
No sortia gaire de casa, i no recordo
haver-lo vist pels cafès de les societats, ni a la fonda, encara que sempre
anava a missa. A més de la poesia dels Barretaires, n’hi havia sentit
recitar-ne alguna altra, que ara no puc trobar en cap racó del malmès cervell. Segurament
estava acomplexat per la seva tara física, el mínim que es podia patir. Això no
obstant, era irònic en el seu parlar i cínic en les seves crítiques.
Sent ja bastant gran ell i sa mare se’n van anar a viure a
Saragossa, després de demanar el trasllat als Sindicats aragonesos. Sa mare, hi
tenia una especial dèria o devoció a la Mare de Déu del Pilar, i potser per
això hi van anar a viure. Llavors en Ramon es va casar amb una senyora molt més
alta que ell, i que devia ser maña, és clar. No van tenir fills.
Mentre van viure a Saragossa i es devien
trobar bé, al menys el Dilluns de Pasqua, venien a la Pineda. Des de fa molts
anys que ja no n’he sabut res.
A la novel·la “Les Guerres del pare” se’n fa
una descripció que el ridiculitza, tot i que és totalment extemporània, i tot i
ser una novel·la el seu personatge, com molts d’altres, els que coneixíem
l’entorn, el deixa ben identificats. Segurament que no ho devia llegir i així, es
va estalviar el disgust de l’escarni.
20
Maig, 2018
09:10
Quan
el cor La Unió encara estava en actiu, el dia de la Pasqua granada i durant dos
anys seguits van convidar al cor “Els Barretaires” de la Barceloneta, que, com
ells, també estaven adherits a la federació de Cors d’en Clavé.
Això va ser durant el periple final de la
vida d’aquest cor d’homes sols i que havia tingut una llarga trajectòria des de
l’any 1865 al 1958, i que sembla ser que havia nascut a partir de la Societat
Coral Obrera La Unión, fundada a principis del segle XIX.
Després d'uns anys d'inactivitat, el cor la Unió tingué una darrera
reviscolada, l’any 1946 sota la direcció del senyor Devesa i devia ser, més o
menys entre els anys 1953 i 1954, quan convidaren “Els Barretaires” a Vila-seca,
que és l’episodi que recordo evidentment amb moltes llacunes, però amb altres
clarividències.
Les dues corals, van cantar a la plaça de
l’Església i, entre cantada i cantada el president Jaume Salvadó va fer un
abrandat parlament aferrat a la barana del balcó de l’Ajuntament. També en Ramon Martí va llegir una poesia que
havia escrit per l’ocasió, i que començava...
Benvinguts
siau gentils barretaires
sols
cançons de pau escampeu pels aires,
Vila-seca
us espera en la bella jornada
tan
gentil i encisera con és la Pasqua granada...
Després dels cants a la plaça, entre els que,
el nostre cor va cantar “Els pescadors” com ho havia fet tantes vegades, i
després d’una bona estona de convivència coral, els barcelonins completaren la
jornada d’esbargiment juntament amb els familiars que els van acompanyar.
Els Barretaires, avui encara canten, mentre
que La Unió es va dissoldre, i l’any 1958 va decidir lliurar tot el seu
patrimoni, estendard, trofeus i medalles a l’Ajuntament, que en algunes
ocasions els havia subvencionat, sense anar més lluny, l’any anterior, amb
5.000 pessetes. El cor tingué un
fillastre amb la creació de la coral Nova Unió, que va ser mixt, és a dir amb
veus masculines i femenines, que perdura actualment i que sigui per molts més anys.
El cor La Unió, encara va tenir una
esporàdica i minsa actuació, en motiu de l’homenatge que es va fer el 13 de
novembre de 1983 al tenor Josep Forasté Llauradó que havia mort el 1978 als 51
anys i n’havia sigut cantaire durant la darrera revifada. Aquell fou un acte
que podria es titllar de “cívic-polític-cultural” que es va fer a la sala Galas
de Salou promogut des del Centre Catòlic i que segurament al homenatjat, no li
hauria agradat, però això ja son figues d’un altre paner.
Del Cor La Unió, l’Estefania Genovès en va
fer una lluïda i detallada publicació l’any 1996, que recomanem llegir als qui hi
estiguin interessats.
13
Maig, 2018
19:51
Per començar,
he de dir que m’ha alegrat molt de
l’aparició de la revista Emprius, anunciada des de la fundació del Centre
d’Estudis Vila-secans, i que demanava cada vegada que passava per la Sant
Jordi, fins que precisament la passada diada del Sant llibreter, la vaig
comprar a la parada corresponent.
He començat a llegir-la i, en tant que
revista, que es pot llegir sense l’ordre establert, he començat per l’article
de la Pineda Vaquer sobre la “Farigolera” i la seva barraca de pedra seca, més
que res per a comprovar si el que vaig escriure en aquest bloc temps enrere
sobre aquesta bona dona, lligava amb el text d’una bona historiadora local, i
efectivament, hi encaixa tot i que la Pineda explica més coses.
Seguint la lectura he anat als safareigs,
que a Vila-seca sempre n’hem dit rentadors i, tot reconeixent que està molt bé,
se m’acut fer-hi algunes puntualitzacions.
- El testimoni oral més reiterat és el de Frida
Pujals, suposo que Fontrodona de segon cognom per comptes del que hi consta.
- Em xoca l’expresió “fabrica d’avellanes del
carrer Sant Antoni”, ja que sempre he cregut que les avellanes les “fabricaven”
els avellaners del terme.
- No tinc res a dir pel que fa als rentadors
del carrer de la Font, potser deixar constància de que hi havia una senyora
encarregada del maneig i neteja, que del record dels que avui som vius, eren,
primer la Josepa Vallverdú, coneguda com la Pepita del rentador, que la va
substituir l’Aurora Losada. Tot i que tenien cura de les instal·lacions, no
rebien cap sou de l’Ajuntament, la compensació estava en que venien lleixiu,
sabó, blau, serradures, etc.
- Els safareigs privats del carrer de Sant
Antoni, els he vist en desús, abandonats i quasi enderrocats al pati de ca
Córdova, entre la nau que fou la sala principal del Fènix primer i una
trencadora d’avellanes després i la
paret que tancava amb la Riera, vora la qual passava el Rec de les vinasses.
- L’any 1945 l’Ajuntament acorda construir un
segon rentador, en principi destinat a rentar-hi roba dels malalts, atès que
aleshores hi havia al poble febres tifoides. S’encomana l’obra a Josep Ferré
Benaiges per 2.499 pessetes. L’obra s’acaba l’any següent.
En aquell temps, el carrer de
l’Escorxador quedava barrat per una paret d’obra, que deixava un pas estret
tant cap amunt fins a la Riera, com per avall, on s’arribava al rentador dels
malalts, vora aquest caminet hi passava el Rec de les vinasses.
- A la mateixa sessió del juny de 1946, també
s’acorda tornar a netejar la mina del
Poble que, degut a la secada, quasi que no raja gens. Més endavant l’any 1949
es va assecar del tot. La carestia fou subsanada mitjançant pous propis de
l’Ajuntament o llogats a particulars, als que si van haver de posar bombes.
Mentrestant es fan obres d’afonament i allargament de la mina al camí del
Castell. Aquell mateix any de 1949 es fan 1.700 metres de tuberies per conduir
l’aigua dels pous al poble. Just al cap d’un any el 1950 ja hi havia aigua a
dojo, de manera que l’Ajuntament en posava a la venda a 7 ptes l’hora a la
sortida dels rentadors. Aquell mateix any, l’Ajuntament acorda construir un
dipòsit regulador i el 18 de juliol el governador inaugura la xarxa de
proveïment d’aigua per tot el poble.
- Encara van passar 9 anys fins que es va fer
la primera xarxa general de clavegueres, deixant inutilitzada la claveguera
parcial que anava des del Sindicat fins a la bassa dels Aragalls amb alguns
ramals, i tal com s’havia fet amb l’aigua, les cases si anaren empalmant
paulatinament, i amb semblant cadència anaven deixant-se d’emprar els rentadors
públics.
- Finalment, relatar com en els moments més
crítics de la secada, va haver-se d’anar a raure als safareigs del terme, tot i
que també molts pous i mines van patir l’efecte de la secada.
Tot això que he escrit no
impedeix que feliciti molt sincerament a l’autor de l’article en Ginés Puente.
Enhorabona.
30
Abril, 2018
07:58
SANT PERE BAIXA LA LLÀNTIA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Això de les
cagarades dels gossos m’he recordat una mena de juguesca, mes aviat una mofa,
en certa mesura cruel, a la que una colla de xiquets es burlaven del més
innocent, crèdul o baixa-garrofes del grup. Es tractava de Sant Pere baixa la
llàntia.
La cosa consistia en que algú, erigit en cap
de colla, es buscava uns quants comparses per col·laborar, i un noi ingenu, de
bona fe, per entabanar-lo. El promotor, de cop i volta, com si se li hagués
ocorregut en aquell instant, proposava: per què no juguem a Sant Pere baixa la llàntia? Els conxorxats de moment simulaven
fer-se el sord, però acabaven acceptant, tot arrossegant al més babau a que si
afegís.
El capitost els feia arrenglerar posant les
mans juntes a l’esquena, obertes i fent cassoleta cap amunt, quiets, amb els
ulls clucs i en silenci notessin el que fos, mentre expressaven el desig de que
a les seves mans hi arribés un regal, i mentrestant havien d’anar dient: Sant
Pere, baixa la llàntia, Sant Pere,... i tancant la mà prement ben fort. Abans
però, a la mà del crèdul, un dels còmplices li havia posat un cagarro de gos.
Amb la riota general i la sufocació del
innocent, s’havia acabat el joc. Sí, una mica salvatge, però com tants d’altres
en fèiem. De fet, no puc generalitzar, en el sentit de que aquesta mena de jocs
infantils no hagin traumatitzat a ningú, ans al contrari, crec que servien per
espavilar una mica als que ho necessitaven, que potser llavors es tornaven més
desconfiats i recelosos del que els hi proposava segons qui.
Aquesta juguesca no es podia repetir fins
passat molt de temps perquè normalment corria la veu de la burla fet a qui fos.
Però es repetia, i tant que es tornava a fer més endavant. Per això els pares o
els germans més grans, solien advertir als noiets una mica tímids o incauts:
Ves en compte que encara et faran el Sant Pere baixa la llàntia.
29
Abril, 2018
08:39
Em sembla que, en altres ocasions ja he
manifestat la meva enemistat amb el gossam, però no pels animals en si mateixos
sinó per aquells que els tenen com a mascota que es diu ara.
Si tots els que en tenen, els deixessin a
casa, no passa res, cadascú a casa seva que faci el que més li convingui o
desitgi.
El problema
rau, en que cada dia, un o dos cops, els han de treure al carrer per a que
puguin fer les seves necessitats fisiològiques. Val a dir que de cada cop més
les gossaires duen una bossa de plàstic per recollir les tifes, que solen tirar
a les papereres dels carrers, i alguns, si no en troben a mà, doncs les tiren
en qualsevol lloc.
Les pixarades ja son una altra cosa, per
aquest menester no hi han orinals volanders, i està clar, les cantonades i
muntants de les portes, son adients per evaquar, sigui de qui sigui la casa,
normalment la seva no és.
Un altra avantatge dels gossos que van pel
carrer és que tot i anar lligats, no els impedeix que et vinguin a llepar les
sabates o els baixos dels pantalons, si no se li acud al gos fer-te una carícia
foten-te les potes al damunt, moment, en que et surt del cos, fotre-li una
puntada de peu, cosa que no fas perquè la persona que el porta segur que
s’enfada i molt, i ves que no et respongui amb un altre tanto.
L’altre dia em vaig trobar amb un cas curiós.
Dues senyores amb sengles gossos estaven a la vorera de catreta. Ambdós gossos
anaven lligats amb un cordill d’aquells que s’estiren i s’arronsen segons
voluntat canina o humana, depèn. Una altra senyora que passava per aquella
vorera, no va veure ni el cordill ni el gos, i hi va ensopegar a
l’entortolligar-se-li a les cames. Sort que hi havia un cotxe aparcat que li va
impedir caure a terra, però no li va servir per evitar-se l’esbroncada que li
van etzibar les dues dones xerraires i gossaires. Déu n’hi do!
No diguem si passes per unes d’aquelles
parcel·les enjardinades, a les quals, els gossos van per lliure, suposo que
això deu ser legal, i alhora permet la cagarada, pixarada i llepada al vianant
incaut.
Segurament que en nom d’una bona
convivència, hauríem de ser tolerants amb el gossos i els gossaires, encara que
no t’agradin i et molestin, però potser ells també haurien de tenir en compte
que a altra gent ens molesta, i això no ho veig quasi mai. Suposo que se’ls
estimen tant que no els hi passa pel cap, que a altre gent, no solament els hi
son indiferents, sinó que ens repugnen.
Als que son com jo, ens venen malts
pensaments al respecte. Vejem, no se
m’ocorreria mai maltractar-los ni fer-los-hi cap mal, però quan vaig al super,
i veig la quantitat de menjars i estris destinats a la gossada, se’m fa un nus
a l’estómac, pensant en el munt de gent
que passa gana, no solament al món en general, també al nostre poble.
Avui, tot veient l’entorn caní que vaig
topant-me cada dia se m’ha ocorregut pensar en el temps que determinades
persones dediquen diàriament als seus gossos. Està clar que cadascú fa el vol
amb el seu temps, però, no seria millor emprar-lo en quelcom més profitós?
28
Abril, 2018
17:56
La Maria del
Sereno era una dona gran, que vivia sola al carrer de Monterols, (aleshores
Calvo Sotelo) i ho dic així, perquè em
situo als anys de la meva infància, en que els diumenges i altres dies festius,
tant a l’estiu com a l’hivern, col·locava el seu carretó a la plaça de Voltes
sota els porxos entre ca Sarrà i ca la Concepció, arrambada a la paret i de
cara al mestral.
El carretó era una estructura de fusta, que
consistia en una plataforma compartimentada per posar-hi diferents objectes, amb
un tendal també de fusta, sostingut amb quatre barres de fusta, a cada
cantonada del rectangle. S’aguantava sobre les dues rodes que tenia al davant i
les dues potes del darrere, amb dues vares per aixecar-les permetent així el
desplaçament mitjançant les rodes.
A mig matí, a l’arribar al punt de la
parada, començava a desplegar tot el material que tenia desat i, semblava
impossible que en aquell carretó i capiguèssin tantes coses.
La Maria del Sereno tenia una oferta per a
la canalla, molt variada, de tal manera que per a naltros, el que no tenia la
Maria del Sereno, no existia. Estava dividida en tres grans grups, el vessant
alimentari de les llaminadures, el material per a la juguesca i la part
destinada a la lectura.
Tenia caramels de totes les mides, fins i
tot els llargs i els martells vermells, confits i bombons de xocolata. També
tenia xufles i a vegades tramussos, en sengles envasos per mantenir-los amb
aigua, pomes petites caramel·litzades amb un embolcall de caramel vermell. Però
el major objecte del desig eren els pollets grocs de merenga.
De jocs també en portava, per a totes les
edats, des dels globus o molinets de vent pels més petits, o les pilotes
petites enganxades a una goma elàstica, fins a les caretes que només portava
pel carnaval. Tenia baldufes i galgarines, boles de farinot i rarament
envernissades, bassetges i fones, també una ampla varietat de cromos
col·leccionables i els seus corresponents àlbums. Val a dir que, la Maria del
Sereno influïa en les modes dels jocs infantils, segons l’oferta que tenia en
cada moment.
També disposava de lectures, en concret
patufets, que penjava en un cordill amb l’ajut d’agulles d’estendre roba: el
TBO, Pulgacito, El guerrero del antifaz, Roberto Alcazar y Pedrin, El capitan
Trueno i Hazañas bélicas, i per a les nenes, l’Azucena i algun altre títol
romàntic. Naturalment, tot escrit en castellà.
Excepcionalment també venia gasoses, en ampolles
d’un quart de litre més o menys, i que posava en fresc en una ferrada d’aigua,
que omplia a la font de la mateixa plaça. De fet no importava massa que fos o
no fresca, ja que el més habitual era, que un cop destapada, es sacsegés amb
força i posant el dit gros al brocal se’n deixava sortir un raig llarg que
servia per a mullar a tota la patuleia.
A les tardes de l’hivern quan es feia fosc
aviat, s’enllumenava amb un llum de carbur, i s’esperava a la mitja part del
cine per a retirar. Si per cas entre setmana teníem necessitats imperioses
d’alguna de les coses que venia, anàvem a casa seva a proveir.
La Maria del sereno va ser un referent de la
nostra infància.
25
Març, 2018
17:07
Com ja és
costum des de 1974, avui hem canviat l’hora, els hem o s’han avançat els
rellotges una hora més que ahir. Alguns els hem avançat nosaltres a ma fent
girar les rodetes que els rellotges porten a l’esquena i d’altres, s’ho han fet
sols com els dels mòbils, ordinadors i fins i tot les estacions climàtiques que
tenim per les cases i tot i que son uns estris senzills, es veu que tenen línia
directe amb els satèl·lits que volten pel cel que els assabenten (i ells a
nosaltres) l’hora, la temperatura, la humitat, si plourà o farà sol i algunes
coses més.
Aquest fet, no sé perquè es veu que té molts
detractors, tant és així que es veu que el Parlament Europeu ha aprovat fa ben
poc, per 384 eurodiputats a favor i 153 en contra, que s’acabi aquest merder
d’haver de canviar les hores dos cops l’any, que tampoc n’hi ha per tant.
Tornant a la meva mania de comparar el que
fem ara, amb el que fèiem antes, (que és com ho dèiem per comptes de dir
abans), hem de considerar aquest aspecte de la mesura i control del temps, de
de dues perspectives, la pròpia de la vida del pagès, per un costat, i la
necessitat social d’anar a l’hora per la regulació de la vida social, com
començar les classes a l’escola o anar a agafar el tren.
El pagès, solia matinar, per això s’aixecava
del llit abans d’esmorzar, i ho feia, més aviat o no tant, en funció del tros
al que havia d’anar, no era el mateix si havia d’anar al Pla de Maset o al Mas
d’en Gras, per això si havia d’anar lluny s’aixecava abans per aprofitar més el
dia, i la seva dona o mare, també ho feia a la mateixa hora per allò
d’amanir-li el cistell.
Al llarg de dia, si no estava molt núvol, en
tot moment sabia l’hora que era amb molta aproximació a la realitat, només
mirant-se el sol i les ombres. Això no obstant, si el pagès treballava pels
Emprius, Terrer, Burguera, etc. estava a l’aguait que quan passava el
“cassoler”, un tren de la via de baix, que transitava a quarts d’una, i per si
s’havia descuidat, sabia que havia d’anar cap a la roba a preparar-se el dinar.
Si en canvi, treballava a la Formiga, Faredat, Aragalls, al Canal o al Pontet,
ja sentia les campanes (o la sirena) que l’avisaven de la recomanació del
horari de repòs del migdia. L’hora de plegar també anava en funció de la
proximitat o llunyania del tros on es trobava, no era el mateix tornar de la
Formigueta o de Barenys, que els Escorrals o de la Garriga de la Vila.
Fins i tot pels torns de reg de les mines o
“motors” comunitaris, sempre es prenia com a referència la posta del sol, a
partir de la qual es feia el canvi de torn. Els pagesos tenien cura de
canviar-se el torn de reg cada setmana, i si un cop regaven al matí, a la
setmana següent o feien a la tarda. Era normal que tothom respectes aquests
horaris i resultava molt excepcional que hi haguessin renyines per passar-se de
la ratlla. Per això habitualment les fraccions dels drets de reg solien ser de
diades o mitges diades, tot i que en el cas de mines que tenien molt bon cabal
com la de Cabré per exemple, hi podien haver fraccions més petits.
Quan hi havia comparticions més curtes,
aleshores calia recórrer al rellotge, i a les cases de pagès en teníem pocs.
Era corrent que en tinguessin de paret al menjador, habitualment de corda, amb
o sense pèndul i, excepcionalment, de contrapesos. També hi havien els
despertadors, sempre amb la campaneta a la part de dalt, que naturalment es
posaven a la tauleta de nit, que un cop havia fet la funció de despertar, es
solia posar a la cuina, al menjador o a la saleta per ser-ne referència durant
el dia.
Finalment, teníem els rellotges personals,
els homes, de butxaca o de munyeca, de canell o de puny, si ho volem dir ben
dit, les dones només de munyeca. El rellotge personal, era per tota la vida. El
meu pare només en tingué un, que era de munyeca i rectangular amb una placa
nacrada que feia aigües acolorides. El meu avi matern, que el patern no el vaig
poder conèixer, en tenia un de butxaca, amb una cadena per lligar-lo a un trau
de l’armilla, i que havia heretat de son
pare. Aquest rellotge que devia ser bo, pels anys que va durar, el preníem al
tros quan havíem de fer coses a deshora o ens havien de prendre algun remei. La
mare en tenia un de munyeca petitó i rectangular, i quan ja era molt gran se li
va espatllar i n’hagué de comprar un altre. Em sembla que només se’l posava
quan anava a Reus o Tarragona per controlar l’hora del tren de tornada. Jo
mateix vaig tenir el meu primer rellotge als quinze o setze anys, era normal
que els nois, teníem el primer rellotge quan ens posàvem pantalons llargs.
Tornant al canvi d’horari, val a dir que els
de la meva edat, any amunt, any avall, de petits vam viure el trasbals que va
suposar el trencament del seguiment de l’horari solar ancestral, amb l’avançament
d’una hora, això passava encara després de molts anys que s’havia establert.
Efectivament el març de 1940 el govern va decretar que s’avançaria una hora la
que des de sempre hi havia hagut. Es a dir que nosaltres vam créixer sempre amb
la incògnita de si ens donaven l’hora oficial o l’hora vella. Arribat aquest punt m’he assabentat de la
detenció del president Puigdemont a Alemanya, per tant, ja seguirem un altra
dia, ara toca protestar.
11
Març, 2018
10:32
LES PARAULES VILA-SECANES (cont)
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
(segueix del 20/10/2017)
c) Frases, dites i exclamacions
a grapats i mostres (JR)
amb abundància
aguantar l’espelma (JC)
vigilar una parella quan comença a festejar
amb els pixats al ventre (JP)
de sobte, sense esperar-s’ho
amb qui te les haus? (JC) amb
qui t’entens? amb qui parles?
anar a pedalet (EC)
anar amb bicicleta com si fos un patinet
color de catxumbo (JC) indeterminat
color de merda d’oca (JP) indeterminat
el llibre de les set xibeques (JP) inversemblant
encara no és nat i ja li diuen
Bernat (FS) precipitar-se
fer boca-cul (EC) llençar-ho tot
fer cara de pomes agres (JR)
fer mala cara
fer la via (EC) feta
una gestió o comanda
fer rapa
(CJ) llençar llaminadures o
xavalla perquè les arreplegui la canalla
fer els gegants (JP) fer
el ridícul
fer ú
(JC) ser-hi present, col·laborar
fet i fet (JC) en
conclusió
fusta o redolta (EC) triar
una cosa o una altra
mai que sigui (JG) al
menys
morros de cony (EC) insult
no arrenca cella (JP) no se’n surt
no té cap ni sentaner (JC) no té coneixement
no té ni solta ni volta (JC) no
té sentit
no té un pa a la post (JP) no
té res
ostes i peix menut al cap de tres
dies put (FS) aviat fan nosa
portar merda a l’espardenya (EC) tenir
mala sort
quedar-se a les capses (JC) no
acabar-ho d’entendre tot
que tomba, que gira, que dassa (JC) justificar
una xerrameca excessivament llarga
seminari fals (JC) persona
poc fiable
tenir el cuc a la soca (JR) tenir
un mal dolent
vaja envant! (JC) exclamació
al rebre una mala notícia
vols-te jugar que... (JP) et
pots creure que...
ei!...ep!...au!...vaja! (JR) salutacions
de carrer
10
Març, 2018
07:25
Aprofitant l’avinentesa, podríem
repassar una mica com havien anat les provesons, (que és com diem a Vila-seca de
les processons), i altres manifestacions religioses pels carrers i places de la
vila. Podem resseguir, des d’on arriba el meu record fins al temps en que va
ser rector de la nostra parròquia mossèn Pairot, que va ser qui les va
suprimir, anunciant-ho d’aquella manera que solia fer: “Pels carrers a passejar
els gegant i nans que és el propi, les manifestacions religioses, dintre l’església”.
Mn. Josep Mª Pairot va ser a Vila-seca entre
1992 i 1999, i devia anar ben encaminat amb la decisió presa, que cap altre
rector que el va substituir, les va restablir.
Està clar que fent les processons pel
carrer, hi devia haver un permís o consentiment de l’Ajuntament, i durant la
postguerra no hi devia haver cap impediment, com tinc constància que n’hi va
haver durant la República, en que l’Ajuntament exigia a la parròquia, que
demanés permís per fer-les, i a més, calia que indiquessin els carrers per on
havien de passar, i a vegades els obligaven a modificar l’itinerari demanat. De
fet, en aquells temps tenia lògica que ho demanessin si es té en compte que pel
mig del poble hi passava la carretera general.
Vegem doncs les que recordo:
La processó de Corpus, que és feia naturalment la diada de Corpus
Cristi, que era una de les festes principals de l’església catòlica, i que en
alguns indrets tenia una rellevància especial, ja fos perquè es treia al carrer
una luxosíssima custodia amb molts quilos d’or, com a Toledo o perquè
encatifaven amb figures fetes amb flors, els carrers per on passava la processó
com a Sitges.
A Vila-seca era molt més senzilla i
consistia en acompanyar la custodia amb el santíssim sagrament, que portava el
senyor rector abillat amb els ornaments més rellevants, i que anava protegit
pel pali, que era un tendal suportat per sis vares daurades que portaven
sengles feligresos.
En relació al tàlem, llegim al llibre
“Antics territoris del municipi de Vila-seca i Salou” de Ramon Farriol, Carles
Jansà i Josep Morell, que fins l’any 1936 a l’església de Vila-seca hi havia un
tàlem de deu vares que eren portades pels batlles de Vila-seca del Comú,
Vilafortuny, Barenys, Mas de l’Abat, Mas del Bisbe, Les Comes d’Ulldemolins,
les Franqueses, Vilagrassa, Mascalbó i el Territori.
El tàlem anava situat al mig de dues files
de feligresos, amb els nens primer i els homes tot seguit al davant i les nenes
i les dones al darrere del tàlem seguint amb dues fileres. Els homes i les
dones portaven ciris encesos a la mà dreta o esquerra segons que anessin a la
fila de l’esquerra o de la dreta. Davant del tàlem si posaven les nenes que
aquell any havien fet la primera comunió amb el vestit que duien aquell dia,
que portaven penjades al coll unes cistelles curulles de pètals de flors, que
anaven tirant al terra. Entremig de les fileres dels homes si posaven dos
estendards, el del Centre i el de la confraria del Sagrat Cor, i al mig de les
fileres de les dones els tres estendards de les confraries femenines, de la
Puríssima, de la Mare de Déu del Carme i del Roser.
Al recorregut si trobaven més o menys una
dotzena de capelles quasi sempre encastades a la portalada de les cases o en
algun cas, com al carrer Major, que la posaven a l’inici del corredor de ca
Virgili. Davant d’aquestes capelles s’aturava la processó a l’alçada del
santíssim sagrament, i la custodia es recolzava damunt d’una mena d’altar
simulat, es feia una oració i seguien endavant, fins arribar a l’església.
La processó de la festa major d’estiu, feta en honor i lloança a Sant Esteve. Era
molt semblant a la del Corpus amb la sensible diferència que no hi havien
capelles pel recorregut, i per comptes del tàlem, hi havia un tabernacle que
portaven quatre homes amb la imatge de Sant Esteve.
En certa manera, la processó començava al
Centre Catòlic, com ja ho explicava a primers de desembre del 2012 en aquest
mateix blog. Els socis amb una atxa a la ma sortien de la societat en dues
files en direcció a la plaça de l’Església, al final de les fileres tres socis
portaven l’estendard i els cordons i al darrere hi anava la
cobla-orquestra-banda que tenien llogada per les diferents actuacions, tocant
quelcom escaient. Així, anaven cap a l’Església passant pel davant de l’Ajuntament,
on si afegia la Corporació en ple, amb les vares a la mà, i entraven al temple
per a sortir-ne tot seguit fent la processó. Els últims anys de fer-se la
processó, jo diria sense estar-ne segur del tot, que quan Mn. Ricard era el
rector, els socis del Centre Catòlic no hi anaven corporativament, sinó com
tots els demés.
Davant del Sant Patró hi anaven els
estendards com a la del Corpus, i darrere hi anava el senyor rector i el vicari
si n’hi havia, i la totalitat dels escolans. Tot seguit, la corporació
municipal, a la que si afegia el jutge i el caporal de la guàrdia civil i al
seu darrere la banda de música. L’Ajuntament també va deixar d’anar-hi
solemnement quan es va diversificar la seva composició, i es limitava a seure
al primer banc a l’ofici solemne del matí.
El recorregut era igual que el del Corpus,
es sortia per la plaça, girant a la dreta per la baixada de Molas, plaça de
Flix, carrer de Sant Antoni, fins a l’alçada del carreró que dona accés a la
plaça dels Estudis, carrer de la Verge de la Pineda, carreró de pas fins el
carrer de Sant Josep, fins a la Plaça de Voltes, carrer Major i plaça de
l’Església.
No cal dir que dones, homes i nens anaven
vestits amb el més nou que tenien, ja fos per la processó o per anar al ball o
a la sarsuela que es feia tot seguit.
Les Creus, dit també Via Crucis. Tot i que durant la
Quaresma es fa dins de l’església cada divendres, pel carrer es feia dos cops,
el diumenge de Rams a la tarda i el divendres Sant al matí.
Venia a ser un rememoració de la pujada de
Jesús al calvari, amb 14 estacions, que estaven assenyalades amb unes creus
posades a les façanes de les cases, i que cadascú guardava d’un any per
l’altre, suposo que voluntàriament.
Com sempre es feien dues fileres, els homes
davant i les dones darrere i al mig el Sant Cristo gros1, o el petit
portat per un home proveït d’un arnés que li repartia el pes sobre les
espatlles. A seu costat dos homes més amb els seus ciris encesos i al darrere
dos homes més, proveïts també de
l’arnés per a poder-se rellevar en el cas de portar el Sant Cristo gros, i en
aquest cas, portaven també una mena de forques, per ajudar a fer l’intercanvi
d’un portador a l’altre. Just al darrere hi anava el Sr. Rector amb una capa
negra, acompanyat d’un escolà que el diumenge de Rams portava una campana i el
divendres Sant una matraca per avisar que tothom s’aturés, perquè havien
arribat a cadascuna de les 14 creus que assenyalaven les 14 estacions del Via
Crucis. Aleshores el senyor Rector llegia un text relatiu a cada estació, i si
l’assistència era nombrosa, hi havia un o dos lectors més que llegien el mateix
text de manera que tothom el pogués sentir. Tot seguir es cantava allò de “Per vostra passió sagrada, adorable
redentor, perdoneu altre vegada, aquest poble pecador” i un altre cant
relatiu a cada estació.
L’itinerari que es seguia era des de
l’Església, per la baixada de Molas, girant a la dreta pel carres de Sant
Antoni, carrer de les Creus (que per això tenia aquest nom), carrer de
l’Hospital, carrer de Castillejos fins a la plaça de les Creus, en la que, a la
casa del mig de la renglera encarada a migjorn hi havien tres creus juntes a la
façana, sent allí on s’acabava el Via crucis.
Es tornava cap a l’Església per Requet de
Fèlix, carrer del Carril i carrer Major, fins a la plaça de l’Església, i per
no perdre el temps es cantava el rosari.
El rosari de l’aurora. Tinc constància i record de que es feia,
però jo no hi vaig anar mai, perquè era molt petit quan el pare i la mare hi
anaven, en unes matinades, que començaven abans de l’alba o l’aurora. N’he vist
referències al Costumari Català de Joan Amades, de que es feia en moltes
parròquies catalanes al mes de maig i octubre.
El combregar general. Tinc record d’haver-hi anar sent molt
petit, ja que després es va deixar de fer. Si no ho recordo malament és feia el
matí del diumenge després de la Pasqua florida, potser per donar compliment a
aquell precepte de l’Església, que deia que s’havia de combregar per Pasqua. Es
tractava doncs de portar el combregar a les persones malaltes que no podien
sortir de casa. Crec que només es feia un cop l’any.
Els fidels anaven com és normal,
arrenglerats en dues fileres, primer el homes i després les dones, i al mig el
tàlem cobrint el Sr. Rector, que devia dur a les mans un copó, o una capsa amb
les Hosties consagrades, no ho sé perquè no es veia.
Així doncs, es portava la comunió als
malalts que no podien desplaçar-se a l’Església normalment per llarga malaltia
i sovint definitiva.
Al marge d’aquest combregar general, es
feien els particulars, quan algun malalt terminal demanava la comunió, i en
aquest cas, hi anaven el senyor rector acompanyat d’un escolà que el protegia
amb una mena de paraigua amb el mànec de fusta i el teixit protector de color
blanc i daurat. Aquesta pràctica ja fa molts anys que es va deixar de fer amb
aquest format.
Bé, doncs aquestes son les professons que recordo
i que s’havien fet, de forma reiterada en el temps, i que una rere l’altra s’han
anat deixant de fer, i ara, d’aquest tipus de manifestacions només en queden
les arribades de la Mare de Déu de la Pineda en les vingudes quinquennals a
Vila-seca.
08
Març, 2018
07:27
LES PAGESES TREBALLADORES
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Avui que és
el dia de la dona treballadora i que enguany s’ha magnificat molt més que de
costum, a mi com a tal, em venen al cap les dones pageses de Vila-seca, tot i
que en aquest moment la majoria no es poden considerar en actiu, ja que estan
jubilades, és a dir que, com deien elles quan es van anar a apuntar a
l’Enrique, el que volien era cobrar del retiro.
En un temps en que la immensa majoria de la
població activa era pagesa, doncs quasi totes les dones, mares i filles dels
pagesos, compartien la dedicació, al menys a temps parcial, i habitualment en
concepte de pagesa autònoma.
Naturalment, també hi havien cases en que
les dones no treballaven de pageses. Eren aquelles que tenien més propietats i
que llogaven dones i també homes per treballar les seves terres, que solien ser
de les famílies que o bé no tenien terres pròpies o en tenien poques.
Les tasques que majoritàriament els hi
tocaven fer a les pageses era en temps de les collites. Plegar avellanes i
garrofes, veremar i anar a l’oliva eren
feines gairebé obligades any rere any. Però quan a la casa també eren
hortolans, la cosa es complicava i les feines a la primavera i l’estiu eren
seguides, des de la sembra de les patates, escampar el planter, esporgar
tomaqueres, collir bajoques, regar, ... era un tot seguit, per no dir quan
sembràvem cereals que, després de segar calia ajuntar la gavelles per fer
garbes, o quan es va posar de moda, podar la vinya amb tisores de dues mans i a
les dones els hi tocava arreplegar-les i fer muntets per fer-ne feixos després.
Les dones compartien sense discriminació,
moltes de les feines del tros i si no llauraven és perquè el marit, pare o
germà només tenia una mula o un cavall. Molt més ençà, hem vist com les pageses
portaven el tractor.
En general la pageses podien anar al tros,
quan tenien canalla en edat escolar, perquè a casa hi quedava la mare o la
sogra, que en tenia cura, en cas contrari la cosa resultava més complicat.
També es podia donar el cas de que la dona preferia anar al tros amb el marit
(la parella que dirien ara) que quedar-se a casa amb la sogra.
Altres aspectes que es contemplen en aquest
8 de març especial i global, com la discriminació en les tasques casolanes,
s’ha de reconèixer que, quan la pageses treballaven al camp, també havien de
tenir a càrrec les feines de la casa, netejar, rentar la roba, fer el sopar,
etc. en aquest sentit els homes, res de res.
En canvi pel que fa a las retribucions, aleshores,
que no hi havia discriminació, o en tot cas, en sentit contrari, ja que les
dones eren les qui cobraven les collites i administraven els diners que
entraven a les cases, i en aquest cas, la discriminació no era de gènere, sinó de generació perquè
els diners els guardaven les velles.