Aquests dies, la noticia principal de diaris, ràdios i televisions és la referida als refugiats sirians, que han arribat al sud d’Europa i tenen al cap un destí: Alemanya, i si no pot ser, Anglaterra i en última instància, França.

   No tinc cap mena de dubte que la seva situació és angoixant, i per això, reclamen el dret d’asil, que amb el temps, acabi amb el reconeixement de la nacionalitat al seu país de destí, que repeteixo, sembla ser que tenen dret a triar. Els que no ho tenen tan clar son aquests estats receptors, i malgrat la pressió, encara no s’han posat d’acord en com es repartiran l’allau humana, que els hi arriba.

   Com que ho tinc al cap, no puc per menys que recordar els nostres refugiats, aquells que fugint de l’enemic van emprendre el camí del nord –també- amb la diferència de que tot just travessada la frontera els esperaven els soldats de l’exèrcit francès que els conduïen, vulguis que no, cap als camps de concentració, com el d’Argelès o hi va fer cap el pare, o d’altres d’aquell entorn del sud de França.

   En aquells camps de concentració si aplegaven tant els soldats de la retirada, com famílies senceres refugiades, on plegats hi passaren totes les penalitats pròpies de la situació, sense anar més lluny, la gana, el fred, els paràsits i les malalties. Anaven passant els dies, setmanes i mesos i ningú els hi deia res. Si algú s’adreçava a un vigilant, el soldat senegalès els responia amb un cop de culata, els concentrats no tenen drets.

   Ara, per sort, les coses han canviat molt, i els refugiats de la guerra també fratricida de Siria, diuen que tenen drets i els exigeixen, naturalment, i volen ser tractats amb les regles dels Drets Humans, cosa que no han fet les màfies a les que s’acullen pel viatge al paradís teutó. Segurament que, quan les coses els hi anaven més o menys bé, ells, al seu moment, ja devien acollir els veïns sunnites, xiïtes, palestins o kurds, i ara, en justa correspondència, tenen el dret de ser rebuts a l’Europa rica.

   En això hi ha una gran diferència amb els nostres refugiats. Ells, en sa immensa majoria, no pretenien anar nord enllà, on diuen que la gent és noble, culta, lliure, desvetllada i feliç, volien tornar a casa, la seva de tota la vida, i refer-se de totes les penalitats passades, tot treballant per reconstruir el malmès país.