Joan Clave Morell

b) Paraules que al diccionari (en cursiva) tenen un significat diferent del que li donem a Vila-seca

agosarat  (JR)  tímid./ al diccionari, el contrari: atrevit, audaç.

amarinar  (CJ)  estar ben avingut. /  proveir un vaixell del personal necessari.

atans  (AR)  empatia (tenir bon/mal atans). / contacte per apropament.

avant!  (CJ)  salutació al carrer.  /  exclamació per encoratjar.

bassetja  (JC)  tros de rama en forma de Y on si lliguen els dos caps d’una goma ample emprat per disparar pedres o altres elements. /

fona.

batedora  (EC)  part inclinada del safareig.  /  hi ha moltes definicions però cap com l’esmentada.

bitllot  (EC)  caixa gran per fruites i verdures.  / bitlla grossa, tros de llenya per fer carbó.

camions  (JR)  sandàlies de treball fetes amb restes de pneumàtics. /

vehicles.

colga  (FS)  coses mal endreçades.  / placenta.

comboiar  (EC)  tenir cura amb eficàcia d’un entorn complicat.  /  ordenar un conjunt de vehicles o vaixells.

defora  (TC)  el tros, la finca.  / exterior.

embancar  (EC)  enrajolar les parets de pous o mines.  / entrar un vaixell en un banc de sorra.

embarcar  (JP)  fer-li fer a algú quelcom que no vol.  / pujar a una nau.

encant  (CJ)  moltes coses, fruits o persones.  /  lloc on es venen mobles o coses velles.

encantar  (CJ)  destapar o ensenyar una carta del joc.  /  sotmetre a poders ocults, agradar, quedar distret contemplant una cosa.

ensofrat  (AR)  borratxo.  /  sotmès a la pols de sofre.

escaguessar  (JP)  malmetre un teixit per on està cosit. / excés d’anar de ventre o torçar-se una pilastra pel pes que suporta.

esvanit  (CJ)  embafat, presumit.  /  que ha perdut poc a poc una facultat corporal.

feram  (JC)  aviram del corral.  /  animals silvestres.

figuereta  (FS)  tombarella.  /  fer el pi.

governat  (JR)  ben tapat, protegit del fred.  /  que algú li dirigeix la conducta o a una nau li dirigeix el rumb.

griva  (FS)  que es passa de massa espavilat. /  ocell.

llinya  (JC)  corda per arrenglerar plantes o crestalls.  / fil de la canya de pescar.

llistat  (CJ)  estilitzat.  /  vestit amb roba ratllada.

llosa  (JC)  trampa per caçar moixons.  /  pedra plana.

màquina  (JC)  bicicleta.  /  conjunt de peces que fan un aparell que transforma l’energia.

mecànic  (JC)  bast, de poca qualitat.  /  ofici.

mitja màquina  (JC)  fre dels  carros només en una roda.  / la meitat d’una màquina.

mostra  (JC)  el que hi cap a les dues mans juntes.  /  exposició, fracció d’un conjunt de persones, estampat d’un teixit.

motxo  (JC)  que no pot tenir fills.  /  escapçat.

notari  (JC)  raquis de les panolles de moresc. /  funcionari que redacta i dona fe de documents públics.

pecar  (JC)  sospitar.  /  cometre una falta contra la llei divina.

pera  (JR)  bombeta de llum.  /  fruit.

pollanc  (JC)  rama d’un arbre amb fruit.  /  pollancre.

porcell  (JC)  bony al front després d’un cop.  /  guerrinet.

quadro  (EC)  caixa de fusta rectangular per a fruites.  /  figura de forma quadrada.

resplendir  (CJ) irradiar un dolor a una altra part del cos.  /  brillar amb intensitat.

roba  (JC)  indret del tros on es deixa el carro i el cistell. /  teixit.

sobreixidor  (JC)  mocador de la butxaca petita de l’americana. / punt d’un surt l’aigua en una bassa plena.

soca  (EC)  babau, encantat.  /  tronc de l’arbre que toca a terra.

tovallola  (JR)  bufanda.  /  peça de roba per eixugar-se.

trona  (JC)  protecció deterra envoltada de marge de pedres al voltant d’una soca.  /  peix.

turbot  (EC)  colla de gent.  /  peix.

(segueix)

a)   Paraules pròpies de Vila-seca que no he trobat als diccionaris: (continuació)

fil de bolitx  (JP)  fil prim de cànem, fil d’empalomar.

finces  (CJ)  fins.

forgant  (CJ)  balder, més ample del que és idoni.

funedu!  (JC)  expressió de disgust, quan una cosa no surt bé.

galgarí  (EC)  baldufa petitona, que es fa girar amb els dits.

governat  (JR)  que va ben protegit quan fa fred.

guilandos  (JC)  propines nadalenques, “anar a captar guilandos”.

lenda  (JC)  alenada d’aire. “No fa lenda d’aire”.

manganxa  (JC)  trampa, engany.

marquinsonia  (FS)  que es vesteix extremadament i amb poc gust.

menya  (CJ)  varietat local d’olivera.

mitja-ceba  (EC)   la clenxa dels cabells damunt del front.

modus  (JC)   educació, urbanitat.

palandengo   (CJ)  dropo.

panyos  (JC)  calçotets, calçotets llargs fins els turmells.

patullar  (JC)  trafiquejar, manipular.

palantrengues  (JR)  recalços.

palinxo  (CJ)  descuidat, deixat.

patrico-patraco (FS)  que va mal endreçat.

patullar  (CJ)  trafiquejar, trastejar.

pessetot  (JC)  dues pessetes.

petaquilla  (JC)   envàs de tabac trinxat a doll.

poca-latxa  (JC)  poca-solta.

poca-sustància  (JC)  poc entenimentat, carallot.

quarterada  (EC)  àpat que es paga als treballdors a l’acabar la collita.

rebotim  (JC)  plançó de la soca dels arbres.

recalços  (CJ)  espardenyes velles per treballar al tros.

redolta  (JC)  sarment de la vinya.

regonèixer  (JP)  anar a veure la cacera de les lloses.

resolis  (JC)  semen.

restolina  (CJ)  calor produït per la reverberació del sol.

rolo  (JC)  aïllar a una persona / dibuix fet a terra que delimita on es posen les boles del joc.

salitraco  (CJ)  trapella, entremaliat.

samaler  (JC)  un dels dos pals emprats per moure les portadores o barrals.

senatxo  (EC)  recipient de fibra vegetal amb un o dos compartiments, per traginar les menges, amb una nansa per penjar-lo a la barana del carro.

sevillanu  (JC)  home estèril, que no pot tenir fills.

sisquera  (CJ)  al menys.

síssero  (CJ)  lleuger i veloç.

solesma  (EC)  temps encalmat.

teró o taró  (JC)  mancat de coneixement.

tivantana  (FS)  cosa de poca categoria, vulgar.

tocino  (JR)   guerrí.

tramfulla  (JC)  trampa, engany.

tumeladarassalero  (JC)  es diu d’una cosa mal feta o mal acabada.

txepellina  (EC)  petxina.

vaja!   (JC)   salutació al carrer.

xaramandusca  (CJ)  desordre.

xarambó  (JC)  mancat d’enteniment, que li falta un bull.

xivar   (CJ)  l’acte sexual.

xixu  (JC)  poca solta, tarambana.

xumarra  (CJ)  calor humida i enganxosa.

(segueix)

a)   Paraules pròpies de Vila-seca que no he trobat als diccionaris:

abarnegat (JP) d’aspecte descuidat, anar sense ordre ni concert.

acolivat (JR)  protegit del fred, ben tapat.

afeiat  (TC)  que fa mala cara, que va descuidat.

aixerreït  (TC)  que és poc o gens sucós i que costa menjar.

alego  (CJ)  aviat.

aubelló  (JC)  pas d’aigua soterrat, entubat o no.

auflàguima  (CJ)  alfàbrega.

antara  (JC)  filera d’arbres que envolten una parada.

apa!  (JR)  salutació de carrer.

apatuscos  (JC)  estris, eines, trastos.

armeig  (JP)  equipament per fer alguna activitat.

assoll   (JR)  desordre en una casa, magatzem, dependència.

banderando-a  (JR)  que passa més temps del compte pels carrers.

banderot  (JR)   que vagareja pels carrers, cafès, bars, etc.

barriguera  (EC)  guarniment dels animals de tir per impedir que les    vares pugin més del compte.

batadero  (TC)  exposats al sol a la màxima potència (batadero de sol).

bauma/da  (EC)  extensió cap els costats del ramatge d’un arbre.

bescolla  (CJ)  cridaner, poca-solta, mal educat.

blaïr  (CJ)  cremar.

boçet  (EC)  boç, morrió que es posa al morro dels animals.

bosset  (JC)  cobertor del caramull de verema a les portadores.

burxoc  (EC)  branca o tros de fusta punxegut.

bussarrera  (CJ)  tapament que regula la sortida d’aigua de les basses.

cagamandúrries  (GR)  que s’espanta fàcilment, que no té coratge.

cantamanyanes  (JC)  tarambana, poc o gens responsable.

capsorolla  (JC)  esbogerrat, tal·lós.

captiró  (EC)   filera de plantes o arbres més curta que les altres.

catreta  (JC)  xerrameca de carrer o del cafè.

cloc i piu  (EC)  estar mig mort o a punt de dinyar-la.

dallò  (CJ)  allò.

desenemic   (JC)  repèl a la punta del dit vora les ungles.

destreviat  (JR)  diner fraccionari

devanadora  (FS)  persona que sovint va d’un lloc a l’altre.

donces  (CJ)  doncs.

eixardor   (CJ)   escalfor, calentor.

engrinar   (FS)  irritar, fer enfadar.

enrabenat  (EC)  encostipat, refredat.

ensolcir  (CJ)  enfondre’s sobtadament una part d’una mina d’aigua.

entomit  (CJ)  menjar poc sucós = aixerreït

envedreit  (CJ)  menja que s’ha malmès per haver passat massa temps  després de la cocció.

enxarrencar  (CJ)  obrir-se o separar-se de cames.

enxautar  (JC)  agradar un menjar, se sol dir en negatiu.

enxonxit  (CJ)  ensopit, que no es troba bé.

enxorrar  (JR)  escapolir-se d’una obligació, d’anar a classe.

escarpinduix  (CJ) arrambar amb tot el que es pot en casa aliena.

escataró  (FS)  nen molt espavilat.

escremussar  (JP)  trencar un tros d’una peça sencera.

esgronar  (EC)  separar el gra de la beina o del raquis.

espliterat/da  (TC)  anar amb la camisa desbotonada.

etzimbori  (JC)  trasto, andròmina.

(continuarà)

   Fa uns quants anys, quan era a Barcelona, un diumenge a la tarda, vaig anar amb els amigatxos al Tibidabo. Quan tocava anar a les muntanyes russes, un altre i jo, que no volíem treure el fel per la boca, ens vam quedar asseguts en un banc, en aquella placeta per on et passa l’avió pel damunt. Al cap d’una estona, una senyora que seia a l’altre punta del banc, que ens devia sentir parlar, se m’adreça i em pregunta: - Tu d’on ets, de la Canonja o de Vila-seca?

   Em vaig quedar de pasta de moniato, emprant una expressió ara molt sovintejada, fins i tot per aquells que mai han tastat els moniatos al caliu, que menjàvem per berenar a la nostra infància. I li vaig preguntar: Com ho sap? Per les paraules que estaves emprant. Era filòloga i si dedicava a l’estudi de les diferents parles de tot el territori de l’àmbit catalanoparlant.

   Vaig pensar que quan tingués temps em dedicaria a repassar les paraules que diem a Vila-seca i son diferents de les emprades en altres pobles. Van passar els anys i els panys i aquell propòsit va passar a l’oblit, com tantes altres coses.

   A la revista local El Pont de Fusta del març de 1981, en Carles Jansà va publicar un article amb el títol “Vocabulari vila-secà”, en el que hi feia un llistat de paraules pròpies del nostre poble

i entorn comarcal, al final del qual feia una crida a investigadors i especialistes a afegir-ne més. Jo que no sóc ni una cosa ni l’altra, em vingué a la memòria el propòsit adormit, i vaig començar a afegir-ne en un fitxer de l’ordenador.

   La primera paraula que hi va posar, va ser “alego”, i aquesta paraula, li vaig sentir dir a Jesús Moncada, que em va aclarir que a Mequinenza, també la diuen però no pas amb el mateix sentit que nosaltres, sinó com una variació del “hasta luego” castellà. A casa som uns fans de lo Jesús, i com que a tothom agrada tocar als nostres ídols, vam anar a passar una tarda amb ell. Però tornem al relat.

   Molt més ençà, concretament el 2007, el Centre Catòlic o potser, al Centru com es diu ara, va crear un bloc, en el qual, va encetar una proposa: “Paraules amb fesomia pròpia” amb la mateixa finalitat que anys enrere havia proposar Carles Jansà. Se’n va fer una bona llista a la qual hi vaig participar com d’altres lectors del bloc, i... la cosa va tornar a quedar aparcada.

   A l’any passat a l’Aula de la Gent Gran de Vila-seca, vaig proposar seguir amb la dèria, amb una minsa aportació tret de la d’en Jaume Rovira. Finalment, acabo de llegir a la Marta Rojals, “Primavera, estiu, etcètera” que empra no solament el vocabulari sinó la parla de la Terra Alta, i això m’ha empès a escriure això al blog.

   De totes les paraules pròpies i exclusives de Via-seca, que per una o altra via m’han arribat, les he passat pel sedàs dels diccionaris de Pompeu Fabra (general i sinònims) el de l’IEC, eliminant les que s’hi troben amb el mateix significat que els hi donem nosaltres. Estic segur que al diccionari Alcover-Moll n’hi deuen haver unes quantes de la llista, cosa que no treu l’esment al seu origen.

   En faig quatre grups:

-       paraules que no son al diccionari

-       paraules que al diccionari tenen un altre significat

-       paraules habituals mal dites (que al diccionari estan be)

-       dites

    Com que l’espai que se’ns permet per publicar els articles és limitat, ho aniré posant a trossos. Faig un quadre amb la següent distribució: a la primera columna, la paraula, a la segona una definició més o menys encertada i a la tercera, les inicials de la persona o entitat que me la va dir, que son les següents:  

Aclarint que, es possible que algunes persones m’hagin dit noms que ja tenia, i per tant, només hi consta el que me la va dir primer. 

Quan et fas vell és bastant habitual que d’una o altra manera, amb més o menys afany, fas repàs de la teva vida i sovint et trobes en que una part d’aquesta, està compartida o integrada en col·lectius determinats. Ara, en qüestió de dies m’he vist implicat en dues trobades de companys d’estudis, una dels compares de l’Institut de Valls, i una altra commemorant el 50è aniversari de l’acabament dels estudis de Pèrit Agrícola, al curs 1965-1966.

   La primera era molt multitudinària, per la seva indefinida i variada convocatòria atès que, sent al principi una crida als ex-alumnes de l’Institut Narcís Oller, si van afegir els de l’Escola del Treball per allò de que compartien el mateix efifici, i com que no s’especificava el curs o cursos cridats, la barreja va ser considerable, tot i que en un conjunt devíem 70 o 80 antics alumnes. Del meu curs n’érem 6 dels 24 que encara som vius, és a dir, una molt minsa participació. La trobada que té un caire de continuïtat anual des de fa tres anys,  va consistir en un acte de remembrança a l’antic edifici que ara aplega un altre institut, i tot seguit, un dinar comú a Fontscaldes.

   La segona era ben diferent, es tractava del 50è aniversari, amb un únic precedent, del 25è aniversari, al que jo ni hi vaig poder assistir, per tant al menys per a mi, suposava trobar-me amb companys, la majoria dels quals no havia vist des d’aleshores. El desenvolupament era ben diferent, d’una part es plantejava amb una durada de dos dies a Solsona, i a més, acompanyats dels consorts.

   Naturalment això comportava una preparació, i per aquest motiu es va constituir una mena de comissió organitzadora, que es va reunir un parell de cops a Barcelona, a la que hi vaig participar, tot i que en realitat, la feina la van fer un parell o tres. Va ajudar molt a la comunicació, en principi per correu electrònic, la confecció d’una web, d’accés indirecte, és a dir mitjançant els administradors.

   A la web, si van introduir tant els records de temps passats com el programa de la trobada amb les modificacions escaients, actualització del currículum, assistents compromesos i si s’escau la parella, etc. que suposem que ara s’ampliarà amb la ressenya i fotografies de la trobada. A mi m’agradaria que es mantingues viu i ens poguéssim seguir en comunicació.  

   El cert és que per a mi aquest retrobament ha estat molt especial. Per un costat em semblava que al tornar a veure companys amb qui no has tingut contacte durant 50 anys, no tindria res a dir-lis, en canvi ha estat tot el contrari, els temps compartit, ha estat poc i curt, i ens hem separat amb llàgrimes als ulls i molt especialment, amb la voluntat de tornar-nos a veure aviat, que el temps s’acaba i en queda poc per perdre.

   Al fer repàs de la vida passada, sovint em trobo que la infància se’m va fer llarga i costosa de passar, amb monotonia i pocs al·licients. En canvi entre els 15 i els 30 anys, els vaig viure amb molta intensitat i parlant amb termes actuals, vaig omplir de fitxers quasi tot el disc dur. Després progressivament la cosa va variant i com més anys passen, més de pressa ho fan i com ja hi ha poc espai al disc dur, la memòria no els troba i ens fa la punyeta cada dia més.

   He pogut constatar alguns fets de valor per la meva generació i menystinguts a les que ens han vingut enrere. Dels 25 assistents, 22 han vingut amb el o la consort, que és el primer/a i únic/a, 2 han enviudat i una no ha vingut per malaltia. Altrament si dels companys d’estudis en una bona part feia molts anys que no ens vèiem i potser teníem poques coses que ens lligaven, els consorts encara en tenien menys i això no obstant durant aquestes hores de convivència han sigut unes companyes/nys excepcionals.

   I per què donem tanta importància a aquests retrobaments? Deu ser que, així que el cos es va debilitant i l’empenta per viure minva, ens anem aferrant al record d’aquells temps en que ens volíem menjar el món, i al menys a la nostra generació, preteníem canviar-lo, i compartir aquest afany, ens ajuda a tenir més força. 

Segons he llegit a “La Vila”, l’Ajuntament forçarà la retirada de símbols franquistes de 22 façanes del poble, (la ciutat segons ells), sembla ser que a partir d’una moció presentada per Vila-seca Decidim primer i una pregunta de  Vila-seca en Comú després, s’han decidit a actuar. Aquests símbols són ni mes ni menys que unes plaques del ministeri de l’Habitatge del període franquista que inclouen un jou i cinc fletxes signe inequívoc de la Falange Española.

   Normalment trepitjo sovint la totalitat dels carrers amb construccions d’aquell període i he de dir que no n’he vist cap de les 22 plaques esmentades, però si ho diu la Guardia Urbana, m’ho he de creure, i tant que sí!

   Fa uns dies que a Lleida va sorgir o ressorgir la mateixa polèmica i, alguns activistes pel seu compte van començar a despenjar les maleïdes plaques de les façanes.

   Resulta xocant que ara, després de més de quaranta anys de l’acabament del franquisme, ens preocupin o ens repugnin aquestes plaques, precisament quan la majoria de la població, no ha viscut ni patit el franquisme, quan a la majoria del jovent d’avui, sentir parlar de la guerra civil, és com si els hi parlessin del segle XVI, com deia ahir mateix en Rafel Nadal, presentant el seu llibre “La senyora Stendhal”.

   Quan una cosa molesta, fa angúnia o rebuig, es procura fer desaparèixer de la vista com més aviat millor. Així va passar al nostre poble (aleshores sí que era un poble) quan, aviat farà 86 anys, als pocs dies de la constitució del primer ajuntament de la segona República, es va acordar requerir a tots aquells propietaris de cases, a la façana de les quals, hi havia capelles o qualsevol altre símbol religiós, com les rajoletes amb un Déu vos guard, les retiressin immediatament.

   Per cert que l’acord va ser recorregut a les autoritats provincials pel propietari de ca Córdoba, però van donar la raó a l’Ajuntament. Aquest senyor, que precisament no passava gaire temps a la seva casa de la plaça Pi i Margall, devia ser molt de la crosta, ja que l’any 1928, fa fer fora de la seva propietat a la societat El Fènix, que tenia de llogater, perquè un grup de joves, van fer escarni d’una cerimònia religiosa, concretament d’un viàtic  .

   Be, en tot cas, opino que les coses que de veritat molesten, s’han de treure com més aviat millor. 

Sent com és avui, el dia de la dona treballadora, i de la dona en general, treballi o no, i tenint present, com he fet esment en els anteriors escrits, als papers relatius a Vila-seca durant la 2ª República, m’ha vingut a la memòria el nom de la vila-secana Rosa Casas Ferré, que va ser la primera dona regidora de l’Ajuntament. Això va ser l’any 1936, i no hi tornar a haver-hi una dona regidora fins el 1979 que ho va ser la Fina Satorras. Hi havia una diferència entre les dues, que aquesta segona podia votar, en canvi la Rosa i les demés dones del país no podien votar.

   De fet però, la Rosa Casas no va accedir a l’Ajuntament per la via d’unes eleccions tot i que, en aquells temps se’n feien d’eleccions municipals, i de fet, durant la 2ª República ja se n’havíen fet dues convocatòries.

   El 1936, després de les eleccions generals del febrer, que va guanyar el Front Popular, es va decretar que la Corporació sorgida de les eleccions municipals del gener de 1934, i que havia sigut arrambada durant el bienni negre, tornés a fer-se càrrec de l’Ajuntament.

   Però va durar poc, talment com si aquesta Corporació tingués una maledicció, va ser arrambada altre cop, al marge de les urnes. Ho fou per decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya, de 9 d’octubre de 1936, en virtut del qual, es constituiria el Consell Municipal, amb la mateixa proporcionalitat de Partits i Sindicats, que al Consell Executiu de la Generalitat, és a dir que a Vila-seca, hi corresponien 3 regidors a ERC, 3 a la CNT, 2 al PSUC, i un a cadascun dels ens POUM, Unió de Rabassaires i Acció Catalana Republicana.

   La Rosa Casas, va ser regidora per la quota corresponent a la CNT, prenent possessió el 19 d’octubre, i assumint la responsabilitat de l’Economia i Finances municipals.

   Però, ves quina casualitat, tanmateix com la Fina Satorras, que era mestra, la Rosa Casas tampoc va acabar el mandat, va plegar abans d’hora, en concret el 20 de gener de 1937. Ella també era mestra, i des del Departament de la Generalitat corresponent, si li va demanar que accedís a ser directora d’una escola de Reus i es va veure obligada a deixar l’Ajuntament, perquè en aquells temps, anar a treballar a Reus era molt més complicat que no pas ara.

   Un cop acabada la guerra, amb el franquisme, a la Rosa Casas se li va prohibir l’exercici del magisteri, no fos cas que contaminés les generacions de “flechas i pelayos” i com que era una dona espavilada, de les que en el dia d’avui mereixen un reconeixement, es va preparar acuradament i va fer-se llevadora, i els de la nostra generació la vam conèixer com Donya Rosita, és a dir que tot i sent llevadora se li va conservar, el tractament de quan era mestra.

   Ara ja queden molts pocs Vila-secans que ho sàpiguen. Perquè Donya Rosita, quan va deixar d’ajudar a portar vila-secans al món, se n’anà a viure a Salou, al costat de la Torre Vella on hi tenia casa i terra. Els pagesos del veïnat, si que ho sabíem perquè a la vora de la casa, en Pepito de Mas Calbó, hi feia planter, i alguns hi anàvem a proveir.

   Aquesta és una modestíssima aportació a conservar-ne el seu record.

   En el meu escrit anterior, deixava dit que els Comitès Antifeixistes sovint s’atribuïren competències distintes a les que originaren la seva creació, que no era altre de la de donar suport a les milícies. Podríem pensar que es tractava d’un altre estament el conegut com “Comitè local de Control” constituït per les mateixes bases polític-sindicals, però tampoc és el cas, ja que a Vila-seca l’Ajuntament seguia fent la seva tasca, amb més o menys connivència amb el Comitè Antifeixista, que al menys a nivell legal, fou dissolt per la Generalitat que l’havia creat, el 27 de setembre de 1936.

   Així que al nostre terme municipal es van crear dos Comitès de Milícies Antifeixistes, un a Vila-seca i un altre a Salou. Aquest Comitè salouenc constituït el 22 de juliol de 1936 (just l’endemà de que la Generalitat els va crear) i el mateix dia que van cremar l’església, al cap d’un mes, el van dissoldre per a constituir-ne una nova edició propiciant una mobilització voluntària de veïns que es puguin inscriure per anar al front.

   Per comptes d’això, el 24 d’agost proclamen la independència de Salou, en el ben entès, que el comitè farà d’Ajuntament en qualitat de “junta veïnal” sota la presidència d’Andreu Pamies d’ERC, amb quatre vocals un de cadascun dels ens POUM, UGT, CNT i PSUC.  i tot seguit es demana a la Direcció General d’Administració Local que reconegui el submunicipi de Salou. Se’n dona compte a l’Ajuntament de Vila-seca, que reunit aquell mateix dia va acordar:

S’ha rebut un escrit del Comitè Antifeixista de Salou, comunicant que s’havien constituït en municipi independent, assumint les funcions d’Ajuntament, del qual ja se n’ha donat comptes al President de la Generalitat, al Conseller de Governació i al Comissari delegat de la Generalitat a Tarragona.

   A proposta dels consellers Torrell i Genovès, s’acorda:

            1r. Elevar la més enèrgica protesta a les instàncies superiors per aquest acte fet al marge de la llei.

            2n. Que la segregació no és acceptable atenent que Salou es troba entre les partides de Barenys i dels Emprius, els terrenys de les quals són propietat de pagesos de Vila-seca.

            3r. Atesa la presumpta il·legalitat d’aquesta acció que suposa la usurpació de les atribucions de caràcter municipal de forma il·legal aprofitant les actuals circumstàncies, pel que l’Ajuntament es reserva el dret d’emprendre accions legals quan la situació es normalitzi.

            4t. Es nomena una comissió formada per l’Alcalde, els alcaldes 2n i 3r, i el Secretari  per gestionar tot el que estigui relacionat amb aquest afer davant les autoritats, facultant a l’alcalde per a que signi i faci les despeses que convinguin.

   Segons em va explicar ja fa molts anys, en Josep Maria Canaldas, que aleshores era membre del Comitè de Vila-seca, quan els del Comitè de Salou els hi van fer avinent les seves pretensions, els del Comitè de Vila-seca, els hi van dir, que ja es podien independitzar quan volguessin que ... ja tornarien.

   Efectivament segons consta, el 27 de novembre d’aquell mateix any, van començar la sessió, i ja no la van acabar. El 10 d’abril següent, l’Alcalde i el secretari de l’Ajuntament de Vila-seca en presència de dos testimonis de Salou, van fer inventari dels mobles, instal·lacions, bens i documents de l’Ajuntament de Salou, que tenia el seu emplaçament a l’edifici conegut com Capitania. 

   L’altre dia, per raons que no venen al cas, vaig remenar els fitxers que tinc amb notes del que m’han explicat, i he pogut llegir del que va passar durant la segona República al poble, i he trobat un acord de l’Ajuntament que feia referència a un dels episodis que m’havien explicat a casa relatiu a la detenció i empresonament de l’avi Anton Morell quasi al final de la guerra.

   L’any 1936, tot just va començat la guerra, des de la Generalitat, es va propiciar la creació dels “Comitès antifeixistes” que van ser legalment actius entre juliol i setembre d’aquell any. Es van crear per una finalitat, però a la pràctica, en cada poble, segons els qui manaven, actuaven per lliure, fent el que els hi semblava millor. Quelcom semblant va passar amb les anomenades “Patrulles de control” creades amb la finalitat de perseguir els col·laboradors i simpatitzants de la sublevació feixista, que oficialment van ser dissoltes el juny de 1937.

   Sovint es confonien uns i altres, i en molts pobles, com a Vila-seca, tot era una cosa. Per una part hi havia el “comitè” pròpiament, més o menys ben organitzat amb persones responsables que donaven la cara, i per altre hi havien altres persones que aparentment sota les ordres del comitè, actuaven més o menys com escamots, per lliure.

   Al nostre poble, pel que he pogut escatir, el comitè tingué més feina en controlar el que feien o volien fer els comitès dels municipis veïns, que no pas, el reclutament, control i promoció del moviment antifeixista intern com havia de ser la seva missió.

   En una d’aquestes escomeses, l’any 1938 van ser detinguts i empresonats a Tarragona 9 homes de Vila-seca amb l’acusació de que eren “missaires”, sense que haguessin fet cap acció il·legal del que els poguessin acusar. El delegat d’Ordre Públic de Tarragona havia demanat a l’Ajuntament informació sobre la vida i miracles dels detinguts, per tal de poder-los acusar i si s’esqueia condemnar-los, però l’Ajuntament no ho va fer, tan és així que aquest mandatari de la capital va decretar la detenció de l’Alcalde i la imposició d’una multa.

   A l’acta de la sessió del 8 de juny de 1938 de l’Ajuntament de Vila-seca, sota la presidència de l’Alcalde Anton Llunas García, i amb l’assistència de tots el regidors menys un, hi consta textualment:

Esquerra, vol que es debati sobre els fets transcendentals ocorreguts a la vila:

El Delegat d’Ordre Públic ha decretat la detenció de l’Alcalde i la imposició d’una multa  de 500 ptes si no dona deguda resposta sobre els fets del 16 d’abril en els que sembla ser que no va ser contundent enfront uns emboscats desafectes al règim. Anglès manifesta que no s’oposa a la llibertat dels detinguts, alguns dels quals exerciren càrrecs municipals en temps de la Dictadura i altres formaven part de la junta del Centre Catòlic.

   S’acorda:

1)    Que els detinguts no poden considerar-se desafectes al Règim i no es poden considerar de “dretes” pel sol fet de que fins el 19 de juliol del 1936 eren catòlics.

2)    Per tal es demana al Comissari delegat de la Generalitat, al Fiscal de l’Audiència i a la Delegació d’Ordre Públic de Tarragona que es deixi sense efecte l’ordre de detenció, ja que ser catòlic no suposa ser desafecte al Règim si no es demostra que estan afiliats a un partit polític.

3)    Es traslladarà aquest acord a les autoritats competents.

Els nou detinguts van ser posats llibertat i en prova d’agraïment, acabada la guerra van regalar a la Parròquia el “Sant Cristo gros”. Tinc les meves reserves a creure que també fossin agraïts amb els membres de la Corporació Municipal, al menys en el seu conjunt. 

   Avui a Vila-seca no hi ha ningú a qui pugui atribuir-se-li aquesta mena de càrrec i encara, del meu record, ben pocs. Segons les normes gramaticals, un majordom és aquella persona que fa, com si diguéssim, d’encarregat de totes les persones que estan al servei d’una família, que naturalment és molt adinerada. Al nostre poble en dèiem majordom a aquella persona de confiança d’una família hisendada que no vivien al poble, i que tenia cura tant de la casa, on generalment també hi vivia, com de les finques, sense que necessàriament fos ell qui les treballés. D’en Siscu Gavaldà, tothom deia que era el majordom de ca Virgili.

   Ca Virgili era una casa del carrer Major, que ara ja ha desaparegut, de les que en podíem dir senyorials i que a més tenien bastantes finques. Una situació semblant podem dir que tenia el Castell, ca Folch, cal Passamaner, l’Hort del Colomí o l’Hort del Pep, (les dues primeres es conserven i les altres tres han desaparegut) en que els propietaris solien habitar les cases unes poques setmanes a l’any, generalment a l’estiu, les terres dels quals solien tenir-les a parceria. A ca Córdova els amos no venien mai. Aquestes cases tenien un encarregat o persona de confiança que vivia al mateix edifici, al que també hauríem pogut dir-los majordom, però no els hi dèiem.

   Altres cases, com a ca Sampons/Miret, ca Gustavo, ca Barenys, ca Baldrich, ca Baló, tenien directament parcers o mitgers sense que cap d’ells visqués a la mateixa casa, i amb els que s’entenien i passaven comptes directament. Finalment, un altre grup que tenien masies allunyades del poble on hi havien masovers com al Mas de Miret, al Mas de l’Albanés,  Mas de Guardiola, l’Hort de Torrell, els quals vivien sempre als respectius masos.

   En canvi la majordona, no hi tenia res a veure. Segons el diccionari és la dona que porta el pòndol de la casa d’un capellà. Del record de la meva generació n’hem conegut unes quantes i hem vist com els nous temps, han portat nous costums i les majordones pràcticament han desaparegut. Vam conèixer a la senyora Maria que ho era del seu germà Mn. Miró, després va venir Mn. Batlle que tenia una majordona que vingué com ell del Pla de Cabra i a la que va acomiadar perquè es veu que no podia pagar-li el sou. Mn. Cabré també vingué amb una majordona de Vinyols però que tampoc hi va ser massa temps, tancant així l’existència de majordones al nostre poble.

   Tot això m’ha vingut a la clepsa, amb motiu de la mort de la tieta Antonieta Cardona que va ser majordona de son cosí, el tiet Mn. Anton Morell, a qui va seguir en tot el seu recorregut per les parròquies del Serrallo, Perafort, Barberà de la Conca, Sarral i finalment a Torredembarra.

   Tasques i persones que ja només queden en el record.