Em vull referir al tema de les infidelitats, només des de com ho vaig conèixer a la infància, no pas des de l’òptica de la convivència conjugal com l’hem conegut de grans.

   A la nostra infància, en els anys de l’escola nacional, el tema sexual era un tabú de caire obert, és a dir, que generava molt interès malgrat el desconeixement. Tan era així que, sovint comentàvem, confonent el desig amb la realitat, que determinada parella de companys d’escola xivaven tot i no haver arribat a la pubertat. I cadascú assegurava que s’ho havia fet amb qui, la vegada que hi havia estat més prop, era a la fila de la llet en pols americana, i hi havia qui estava molt interessat en saber amb qui xivava cada ú. Era aquell afany de ser més gran, del que realment érem.

   I és que malgrat ser petits, ens assabentàvem de moltes més coses dels que els grans es podien pensar, i així quan, ens ho dèiem a l’orella d’uns als altres, que el pare de tal s’ho feia amb la mare de qual, no solia córrer la veu en debades, sinó que generalment, la informació era certa.

   Aquest coneixement de les infidelitats les solíem interpretar com l’afany de les dones de tirar-se homes de fora, quan el de casa no responia a les expectatives, tot buscant-hi els motius, que si la tenia petita, que si es passava massa temps al tros i sempre anava cansat ... i, el butà, encara no havia arribat. En canvi els homes, com que podien anar a les cases de barrets de Reus o Tarragona, no calia que s’escarrassessin. En la nostra tendra innocència, ho crèiem així.

   Deia que la informació solia ser fidedigna, i en vam tenir la prova, aquell any que els quintos del 55 o del 56, fer aquell escampall de rasts de banyes, als afectats del poble. Es veu que algú d’aquella lleva, amb temps suficient, va encomanar a l’Isidre que s’encarregava del escorxador, altrament dit matadero, que  els guardés totes les banyes dels bens i bous que es sacrificaven al llarg de l’any, i així van arreplegar un munt de banyes, amb les que en van fer rastells, i la nit després de la típica celebració dels quintos, es varen entretenir a penjar els rasts de banyes als balcons de les cases on hi vivien els banyuts.

   El matí següent al poble hi hagué un festival, tot i que els afectats, s’espavilaren en treure-les aviat. Es veu que la majoria ja sabien la seva condició de cornut, però algú va tenir una sorpresa. Segurament que ho devien encertar, ja que no tinc constància de que ningú hagués denunciat als quintos. Deia que molts ja ho sabien, i ho portaven de bon humor, fins i tot algú tenia la catxassa de quan es creuava pel carrer amb un confrare, li deia que passés per l’altra vorera, no fos cas que s’enrantessin.

   Per reblar el clau, i mai millor dit, en aquells anys, els diumenges a la tarda, tant a Ràdio Reus, com a la Ràdio del Maginet Pelacanyes, feien un programa dit “el disco dedicado” a la que habitualment, uns pares dedicaven una cançó als fills per l’aniversari, el sant o la primera comunió, els enamorats en dedicaven a l’enamorada, o la tieta al nebot. Succeí però, que algú va anar a Ràdio Tarragona, amb un llistat de parelles d’infidels que es dedicaven un a l’altre una cançó, no necessàriament amb la temàtica de la cornamenta, però si que resultava evident que, dedicant i receptora, tenien una relació amorosa d’amagadotis, però que en aquell moment es feia pública. Com que a la primera sessió la llista quedava curta, es veu que algú, defensor de les bones costums, o d’amagar les evidències, va fer cap a la Ràdio per a impedir que els diumenges següents continuessin les dedicatòries.

   Suposo que històries d’aquesta mena n’hi ha a tots els pobles amb més o menys variants, a Vila-seca, on la gent s’estimava i encara s’estima, les coses anaven així en aquells temps de la nostra infància.