14 Nov, 2010
Marcelino, fins a la victòria sempre
Enllaç permanent |
Comentaris (0) |
Retroenllaços (0) |
Articles Mundo El sindicalisme de classe va ser una expressió de l’intel·lectual col·lectiu, una manera revolucionaria de plantejar la defensa dels treballadors, però també dels equilibris econòmics mundials, és el cas de les assemblees de la Seat a Barcelona, a finals dels seixanta i principis dels setanta, on a més de reivindicacions econòmiques es tractava l’alliberament dels vietnamites sota la pressió imperialista. Aquesta era una forma de fer sindicalisme no economicista, que ens feia més humans defensant la igualtat.
Marcelino Camacho - Viquipèdia
Vaig conèixer a Marcelino Camacho a Figueres, als anys setanta. Tothom esperava que comences a parlar i ho va fer-ho amb la seva acostumada vehemència racional. En aquells moments de canvi, els comunistes majoritaris en el sindicat teníem clar que les comissions obreres havien de generar els sindicats socioeconòmics i polítics del segle XX. Era una utopia pròxima, quelcom que podíem assumir i espècimens com Marcelino Camacho, amb 14 anys de presó, li donaven un gran prestigi per la seva fermesa. Ara alguns van a la presó per xoriços i no per les seves conviccions. El sindicalisme de classe de llavors es basava en les grans concepcions gramscianes de les forces del treball i de la cultura.
Per anar cap una nova consciencia crítica cal accelerar el motor de la racionalitat humana. La força de la biologia i l’etologia animal sovint ens condemnen a prendre decisions que no tenen cap direccionalitat ni sentit en un món on l’energia podria ser repartida i equilibrada. Però tot i així, hem de respectar la força dels espècimens humans que han mantingut la seva coherència i consistència. Quan penso amb Marcelino Camacho ho faig amb un altre gran Home, el que va ser president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, carreres paral·leles i honestedat simultània, il·lustració d’una forma de ser i concebre el sindicalisme i la política que no es pot destriar.
Els qui encara pensem que el món es pot transformar, i el nostre objectiu vital és el coneixement i el pensament crític que ens beneficia com espècie, hem de reivindicar la consciència com a motor primordial per a la participació en la millora de la condició humana.
Camarada Marcelino, fins a la victòria sempre. Això ja no és una quimera, en tot cas, una utopia. El futur realitzable només es pot predicar amb l’exemple
Aquest article va ser publicat per primer cop el 3 de novembre a la secció Prisma d'El Mundo del siglo XXI
