Des que Benedicte XVI va ser nomenat Papa, cada dos per tres, sento per les ràdios que a la seva joventut havia estat membre de les joventuts hitlerianes, i cada vegada, a mi em recorda que jo també vaig ser de la OJE, la Organización Juvenil Española, que va ser l’ens hereu del Frente de Juventudes de la Falange, amb idèntics objectius i finalitats, i potser amb la diferència de que, els uniformes eren menys para-militars. Menys mal que no he estat, afortunadament, una persona rellevant, que aleshores segurament m’ho haurien retret.

   Jo vaig ser a la OJE, perquè no tenia més remei. Al deixar la Universitat Laboral, i per mantenir la beca que tenia de la Cambra Oficial Sindical Agrària, vaig tenir la oportunitat de seguir els estudis de batxillerat laboral a l’Institut de Valls, i allí només hi havia la possibilitat de “viure” a l’internat, que era conegut com “Colegio Menor de Juventudes”, patrocinat i dirigit per personal d’aquell entorn falangista i l’opció per a mi era clara, calia estar afiliat a l’OJE i vestir-ne l’uniforme, tant si vols com si no vols.

   I això, no solament era obligatori per viure a l’internat, sinó que hi havia una connexió directe amb l’Institut, i no solament perquè el director del “Colegio” era el professor de Formación del Espíritu Nacional a l’Institut i els monitors ho eren de gimnàstica, altrament dita, “educación física”.

   Tan era així, que l’any 1961, que segons el règim, s’esqueia la commemoració dels “XXV años de Paz”, fet curiós, perquè aquest període inclou clarament els tres anys de guerra, be doncs, amb motiu d’aquest esdeveniment, i sent com era el 1r. d’octubre de cada any el “dia del Caudillo”, al ministeri de premsa i propaganda o similar, se li va ocórrer enviar l’exercit a Burgos per a fer una desfilada davant del dictador, i per més conya, també hi havien d’anar les joventuts franquistes,  diguem-li OJE, o el que calgui.

   El meu pas per aquell internat va servir-me per aclarir-me les idees, i aleshores ja m’havia fet el fer propòsit de que la meva militància seria inequívocament, en el sentit contrari del que m’ensenyaven els falangistes, per això, quan em digueren que havia d’anar a Burgos, m’hi vaig oposar en rodó.

   Però ah!, si no hi anava, em negaven la possibilitat de matricular-me a l’institut. Doncs, cap a Burgos falta gent. Ves quin remei.


 

   L’altre dia es van fer públiques les declaracions dels bens patrimonials que tenen els diputats, diputades, senadores i senadors, i en veure-les crec, que tenim una explicació del perquè de la situació de crisi financera que patim en aquest país.

  Deixant a banda un nombre mínim de parlamentaris, que es distancien en un o altre sentit de la gran massa, podem veure, que els patrimonis que declaren aquesta majoria, és més aviat escàs, tot tenint en compte que molts d’ells ja porten molts anys en l’exercici d’aquesta activitat política que n’han fet professió.

   Per tant, penso que:

          O son molt mal administradors

 O son tramposos

ja que el patrimoni que diuen tenir, ve a ser com a mínim el que poden assolir la meitat dels seus votants, els quals en el millor dels cassos, i en general, tenen un sou molt més petit que el dels parlamentaris, sense gaudir d’altres prebendes inherents al càrrec.

   Dons si els que es creuen ser els “pares dela pàtria” no saben gestionar els quantiosos ingressos que reben any rere any,un llarguíssim període, anem malament en tant que de tota aquesta colla, uns donen suport al govern del que alguns en formen part, i els altres son els qui han de controlar que els que governen ho facin bé.

   Però si la realitat és una altra, i ens fan trampes, encara anem  pitjor, perquè de la mateixa manera que ens enganyen amb les seves declaracions, ens daran gat per llebre quan ens expliquin el que volen fer i el que ens ha de preocupar més, ens estan defraudant amb tota la cara.

   Ull viu!


 

   En aquells temps en que quasi tothom al poble érem pagesos, quan encara anàvem cada dia al tros amb el carro i la mula o el cavall, el més normal era dinar al tros, àpat que sovint es completava també al terme, amb l’esmorzar i, fins i tot el berenar.

   Com que al llarg de l’any la major part dels dies els homes anaven sols, el cuiner era el propi pagès, i quan s’aplegaven dos o tres, pares i germans, l’encarregat de fer el menjar solia ser el més gran. En temps de les collites o en el de determinades feines, com esporgar la vinya o sembrar o plantar hortalisses, solien col·laborar les dones, i llavors el dinar el feien elles.

   Val a dir que tot el procés a l’entorn de les menges al tros, eren ben diferents si a la finca hi havia caseta o no. En el primer cas, no calia trasbalsar plats, olles, coberts i canti, que ja eren al lloc, però el més important, és que hi havia taula, cadires i fins i tot fogons, i no cal dir, que si hi havia pou i bassa, allò era perfecte. En canvi, si no n’hi havia, la cosa era més complicada, tot i que al garrofer de la“roba” ja hi havia els llocs repartits per ficar-hi les tres pedres fogoneres, així com els espais on dinar i si s’esqueia, fer la migdiada.

   També era diferent si s’anava al secà o al regadiu, sobretot si com solia ser normal, a les partides secatives era més difícil trobar aigua per reomplir el canti al migdia i per això calia substituir-lo pel balde, perquè a més de l’aigua necessària per beure i fer el dinar, calia anar proveït per la mínima higiene personal. En tot cas, el canti, que majoritàriament era d’argila negra i fet a Verdú, es portava igualment perquè mal que mal, l’aigua era una mica més fresqueta.

   Tot aquest procés començava per la tasca d’amanir el cistell o el senatxo, aquest, tenia l’avantatge de que a l’anarpenjat a la barana del carro, no corria el perill d’abocar-se-li el contingut. Les paelles, olles i cassoles solien portar-se en unes fundes fetes amb roba de sac, tot i que no era estrany veure la paella plantada a la vara del carro,passant el mànec per una d’aquelles ranures d’enganxar els “arquillos” de la vela o entoldat. Tampoc era rar, veure com algunes d’aquestes paelles estaven apedaçades com un pantaló qualsevol, amb reblons posats pel ferrer, per comptesde fil.

   Al cistell, hi havien els elements fixos i els variables. Entre els primers eren imprescindibles el canut de la sal, entrenús d’una canya una mica gruixuda i que es tapava amb un tros de paper cargolat; curiosament, tot i ser del material que era, fàcil de trobar, sovint durava bastants anys, agafant un to marronós. L’ampolla de l’oli, de vidre naturalment, amb un tap de suro embegut d’oli de successives anyades, que moltes vegades tenia el seu origen en un medicament. El vi, si anava amb una ampolla, sovint de gasosa per assegurar-ne el contingut, també ocupava el seu lloc al cistell, però si el vi, del Sindicat naturalment, anava en una botella o en un bot, es duia penjat a la barana, que per això tenien cordill inclòs. Finalment si posaven els plats de terrissa fosca o del fonollet, els coberts de fusta o d’alumini, el ganivet de bon tall i el tovalló o capsana que a més dela seva funció, solia servir per tapar tot el contingut a l’esguard de la pols dels camins. No cal dir que, el major embalum del cistell era el pa, la base de la nostra alimentació.

   Els canviables, segons dies o temporades, eren l’arròs o la pasta ben conduïts en una bossa de roba amb una baga pertancar-la, mentre que les pataques, tomàquets i cebes, així com la fruita fresca, anaven a doll pel mig del cistell. En una carmanyola, amb gafes per privar-ne l’obertura accidental, tot que sempre n’hem dit fiambrera, si solia col·locar el tall, de llangonissa, botifarra i fins i tot algun tros de costella, pollastre o be. Si el tall era arengada o bacallà, només calia embolicar-ho amb un tros de paper, però si tocava fer truites o ous ferrats, els ous anaven protegits en unes oueres d’alumini de dues meitats enroscades, que amb el temps s’anaven abonyegant. Està clar que quan s’anava al regadiu, no calia posar ni fruita ni verdura, que s’agafava directament, com és de llei. Fora de temporada, el postre solia ser de fruits secs o assecats o codonyat.

   El cistell l’amanien les dones de la casa el mateix matí, però si el pagès havia de marxar molt a punta de dia, aleshores el deixaven preparat abans d’anar-se’n a dormir.

   I, quan era el temps de fer el dinar? Doncs quan tocava la campana, o la sirena, en el temps que no hi havia campanes al campanar. Però si el tros era proper a la via de baix, un preavís imprescindible era el pas del “cassoler”, l’exprés que anava cap a Sevilla.

   Bon profit!


 

   Des de fa uns quants anys, s’ha instituït elcostum de bústiar propaganda de tota mena, especialment de les de cadenescomercials properes, però també tota altra mena de fullets, catàlegs i/o ofertes, sempre de forma massiva, i quasi mai inclosa en sobres com la correspondència habitual.

    També sol ser normal, que el repartiment no el facin els serveis oficials de correu o els que ara els van substituint, sinó una altra mena d’empreses de repartiment, més o menys formalitzades.

    Als començaments, la majoria de la gent en va manifestar un rebuig, especialment a les comunitats de veïns, que cansats de trobar-se les bústies plenes a vesar, van optar o bé per posar un cartell dient que refusaven rebre propaganda, o l’altra solució fou la de posar una mena de cistell a l’exterior per a que els repartidors la deixessin allí i cadascú ja agafaria la que li convingués.

    A les cases particulars, la gent se la troba l’entrada o a la bústia ja que no hi han altres alternatives. I aleshores, alguns es molesten i arriben a llençar la paperassa al carrer, altres la deixen a la vora esperant portar-los al contenidor blau, i alguns fins i tot se’ls llegeixen.

    Jo crec que hem d’acceptar aquest sistema de propaganda, ens interessi o no, encara que no ens la llegim, per la senzilla raó de que tota aquesta parafernàlia genera ocupació en un temps i un país on l’atur és excessiu. Hi treballen els que els dissenyen, els que els imprimeixen, reparteixen, i ... els que manipulen el sistema de reciclatge del paper.

    Està clar que segurament tot aquest procés, s’inclou en el que ve en dir-se economia submergida, que sembla ser que és tant freqüent, sobretot si es té en compte el que avui mateix he sentit dir segons fonts del Banc d’Espanya en el sentit de que no lliguen els volums de trameses de diners a l’estranger amb els escandalls de  les rendes salarials del personal laboral corresponents a aquests llocs on s’envien les peles o els euros. Dit d’una altra manera, que s’envien més diners dels que realment es guanyen.

 


 

   Aquest matí els de les ràdios entrevistavena la gent que feia cua al Parlament per retre visita d’homenatge a HeribertBarrera. Una senyora a la que han entrevistat deia que els seus pares havienestat com el difunt dels primers militants d’Esquerra, i que ella, com a llegatdels seus pares, sempre ho han estat, perquè no eren dels que es canviaven decamisa.

    De cop i volta m’ha vingut al pensamentprovar d’avaluar si aquesta fidelitat és bona, o en tot cas, cal ser pragmàtici variar encara que sigui lleugerament aquesta peça de vestir, i encara quesigui semblant, pugui variar el to de l’acoloriment o la mida dels quadrets,encara que difereixi poc.

    Així que recordant la trajectòria del partitdel difunt, a qui recordo sent el màxim dirigent en el temps de la primeratransició, va deixar el ceptre a Joan Hortalà, el qual fa ser substituït perl’Àngel Colom, i l’Hortalà passa a l’efímera Esquerra Catalana i després cap aC.D.C., el mateix partit al que va fer cap el Colom després de ser defenestratpel Carod, passant també de forma curta en el temps pel Partit per a laIndependència, i ja més cap aquí, en Carod també ha estat defenestrat i haabandonat el partit, els quals dirigents actuals també estan en procés dedefenestració. De fet, l’Honorable Barrera també va abandonar el vaixell per amilitar als esquerrans dissidents del Reagrupament.

    És a dir, que això de canviar de camisa,gairebé que és implícit a l’ERC, al menys a nivell dels dirigents. Menys malque una part de les “bases” es mantenen fidels a la camisa, com la senyora dela cua.

    Havia sentit dir en relació a les filiacionspolítiques que, qui als vint anys no era d’esquerres és que no tenia cor, i quiels cinquanta no era de dretes, és que no tenia cap. El que vol dir que canviarla camisa és considera inherent a l’activitat política.

 


 
   Quan “El Centru” va obrir el seu bloc, al cap de pocs mesos va encetar un tema obert a tothom, amb el nom de “Paraules amb fesomia pròpia” que va tenir unes quantes aportacions, i al cap de poc temps, va quedar aparcat, sembla que, definitivament. Crec que és una llàstima no haver-lo seguit, i potser algú ho provarà més endavant, com es va fer amb fòrum sobre els “noms dels carrers” a la Vila-seca antiga del Facebook.

   Considero del màxim interès tractar de recuperar la parla tradicional del poble, ja que, com ens deia no fa gaire, el professor de Filologia catalana de la URV, Pere Navarro, a la conferència que va donar a la sala d’actes de l’Ajuntament, el vocabulari propi d’un territori, és un patrimoni, que no s’hauria de perdre. 

   Al seu dia ja vaig participar al bloc del Centru, això no obstant, quan sento alguna d’aquestes paraules o frases fetes perdudes, o senzillament les recordo, no puc per menys que apuntar-les en el primer paper que tinc a ma, que sovint perdo. 

   Ara he trobat un d’aquest paperets, als que hi havia anotat unes paraules o més ben dit expressions, emprades com un mot, i de l’ortografia de la qual, no en tinc ni la mes lleugera idea, i per això les escric, tal com raja. 

   «Tumeladarassalero» es deia quan una cosa o una acció, no tenia la importància que es pretenia donar-li, és a dir desmerèxent-la. Una finalitat semblant, però en aquest cas, referida a la qualitat d’un objecte, és deia que era de «Tivantana».

   «Cadaquanducelis» és deia referint-se a una acció, que passava molt de tant en tant, o molt espaiada en el temps.

   Al pare li sentia dir sovint l’expressió «Vajanvant» com a resposta a l’anunci d’un fet advers.

   A un poca solta, també era propi dir-li «Pocasustancia» i a vegades també, que tenia «pocalatxa» i en un sentit semblant també aplicable a accions o coses, a més de a les persones, es deia que «no té solta ni volta», però això ja és una frase, i per això ho deixo aquí amb l’ànim d’afegir-ne més així que en recordi o trobi anotacions pels puestos. 


 
   Aquesta setmana passada hem tingut a Vila-seca, i a molts altres indrets una colla d’equatorians, que van de pas cap a la Jornades Mundials de la Joventut a Madrid. A casa n’hem tingut uns quants i amb alguns dels quals hem tingut una estreta convivència.

   Els nostres visitants, tot i ser ben diferents en alguns aspectes, com a ciutadans del mon i com a persones humanes som pràcticament iguals, tenim les mateixes misèries i gaudim de semblants grandeses, i en el fons compartim idèntics sentiments.

   Un dels aspectes relacionals que solem tenir amb persones amb qui convivim temporalment, i que molt possiblement no ens tornarem a veure mai mes, és que ens resulta molt planer fer-los-hi confidències molt personals i alhora escoltar també les seves, de manera que hi estrenyem llaços d’amistat especialment entranyables. 

   Així que, al comiat d’aquest matí no era gens estrany veure abraçades de sincera emoció, amb els ulls plorosos, entre vila-secans i equatorians. A mi també se m’han humitejat els ulls al dir adéu a una noia de setze anys que arrossegava una malaltia que no havia confessat als seus companys de viatge, i també molt especialment a l’abraçar-me a una senyora treballadora domèstica de professió, amb tota l’aparença física dels nadius d’aquell país, que acompanyava a la seva patrona, que naturalment, era qui li pagava el viatge.

   Com que no és el primer cop que a casa hem viscut situacions semblants, val a dir que la relació es manté durant un cert temps i així que passen els anys es va espaiant el contacte i sovint s’acaba perdent, encara que el record no s’esborra mai. 

   Ara però, amb les xarxes de comunicació social, potser la relació es pot mantenir molt més allargada en el temps i, ves a saber, si no dura total la vida, sobretot als que ja n’hem passat un bon tros. 


 

   Fa temps que tinc la dèria de cercar semblances de la gent dels voltants amb personatges més o menys coneguts. Això ho solc fer en temps d’oci, com els que he viscut la setmana passada, compartint autocar, hotel i a vegades taula, amb un grup d’excursionistes de distintes procedències.
   Així que, entre tot aquest personal, de seguida vaig trobar a Rubalcaba i a Walter Matthau. Al primer amb qui precisament hi vaig tenir més relació, no li ho vaig dir, però a l’altre sí, i precisament, em va fer avinent que no era el primer cop que li deien. 
   Ara bé, aquest cop, he tingut rebot, ja que unes senyores que havien escoltat el meu comentari, em van dir, que jo m’assemblava a José Saramago, afinitat que, altres companys de viatge també van ratificar. Vés per on!
   A l’arribar a casa el primer que vaig fer va ser obrir el Google imatges i polsar el nom del premi Nobel de literatura portuguès, i ... doncs en alguna de les moltes fotografies ens assemblavem molt, és veritat, amb un avantatge a favor seu ... que no tenia la boca una mica torta com jo. 


 
   Quan la general passava pel mig del poble, era una distracció més per la canalla, que en aquells temps, fèiem vida al carrer, i per tant els vehicles en trànsit eren, de tant en tant motiu de distracció i d’entreteniment. 
   A vegades els més agosarats aprofitaven l’avinentesa per arriscar una mica més en el joc, com era el cas d’enfilar-se a un camió i buidar-lo una mica. Això solia ser als camions carregats de taronges quan pujaven en sentit contrari, és clar, la Baixada de Moles, que malgrat el poc desnivell, els camions antics i molt carregats els hi costava pujar, i havien d’alentir la marxa.
   Era aleshores quan s’aprofitava per enfilar-se algun matxerrot per la part del darrere per no ser vist pel conductor, i així que arribava a dalt, repartia taronges per la canalla que s’havia posat a córrer al darrere. 
   Per això molts d’aquests camions que traginaven taronges a dojo van acabat portant un gos vigilant, per evitar les trapelleries que els hi devien anar fent pels diferents pobles del seu recorregut.
   L’altre aspecte lúdic-infantil relacionat amb la general, va ser amb motiu de la construcció de la carretera nova, que es va fer emprant les tècniques més rudimentàries prèvies a l’aparició de la retroexcavadora, és a dir, a pic i pala, i amb una vagoneta per buidar els desmunts i omplir els terraplens. 
   Fou així, que durant una temporada, la juguesca infantil dels diumenges al matí, era l’anar a les vagonetes, que els més grans arrossegaven carrils amunt fins a la part més elevada que era cap a la part de la “tabacalera”, allí carregaven de menudalla, i es deixava anar baixant lleugerament, tot controlant no agafar massa velocitat, cosa que s’aconseguia amb un fre, que consistia en un semaler que tenia clavada una sola d’espardenya a un dels extrems que es feia fregar a la roda. Quan el vehicle arribava en zona planera, prop de la Riera, algú que coneixia el mecanisme de la vagoneta, feia decantar-la per buidar tota la càrrega de canalla, que amb la roba dels diumenges, s’anava enfarinant de pols o enfangant, segons s’esqueia. 
   Son els records que ens queden de la general. 


 

   Els carrers Major i el de Riudoms, son els més antics de Vila-seca, i més concretament, de la Vila-seca del Comú, i potser per això, son els més estrets. 
   Avui resulta inimaginable que el carrer Major sigui un tram de la carretera N-340, ara convertida en A-7 i que, del meu record, en dèiem la general. Doncs ho va ser durant molts anys. Sembla ser, que des de l’any 1802, que es va modificar l’antic traçat, que arribava a Vila-seca fins davant el portal de la Riera, donava la volta a la muralla, per la part sud-est, fins el portal de Sant Antoni i d’allí, seguia en direcció a Tarragona pel camí del Mas de la Sana enllà. 
   Aquell any fou enderrocat el portal de la Riera perquè el rei Carles IV que anava a Barcelona pogués passar pel mig del poble, i tot seguit aprofitant l’avinentesa, es va modificar el recorregut de la general.
   El traçat doncs, pel mig del poble, comportava que resultés intransitable a les nits quan es tancaven les portes del recinte emmurallat. Hi ha constància de que el 1873 les portes estaven tancades, i s’obrien, al menys la del Portal de Tarragona, en funció de l’hora que passaven els trens. 
   Així que des del 1802 fins el 1950, que es va inaugurar el primer trasllat cap a fora del cas urbà, que en diguérem la “carretera nova”, el carrer Major era un tram de la general.
   Per les famílies pageses d’aquest carrer, era un inconvenient majúscul, tant per la tasca doble de cada dia, d’armar i desarmar el carro, que els de casa, havíem de fer a la cantonada de l’Ateneu, com en temps de les collites per descarregar els sacs esperant el moment oportú que no vingués cap vehicle. De fet els altres pagesos, tenien opció de deixar al menys el carro, en alguna altra casa o cobert en un carrer més adient.
   Això del pas de les carreteres pel mig dels pobles, sempre ha estat motiu de controvèrsies entre partidaris i detractors, i a Vila-seca, naturalment, també. Durant la Segona República,  detractors tingueren avantatge, si es té en compte, que un Ordre Ministerial de 1933, disposava que els pobles por on passaven les carreteres nacionals, havien de pagar una taxa de 50 cèntims per habità i any, de manera que l’any següent es reclamava a l’Ajuntament de Vila-seca el pagament de 1.520 ptes, repartides per trimestres, el que vol dir que aleshores ens comptaven 3.040 habitants. 
   Això no fou obstacle per a que l’Ajuntament, tractés de minimitzar l’inconvenient d’aquest pas pel mig del casc urbà i en particular, pel carrer Major, i per això, aquell mateix any de 1933, va proposar que el tram de la baixada de Molas i el carrer Major, fos d’una sola direcció, i en sentit contrari, des de la plaça de Voltes, el trànsit es desviaria pel carrer del Bou, carrer dels Ferrers i plaça de Flix. La resposta del ministeri, fou que la solució passava pel desviament per les afores del poble. 
   No es va fer ni una cosa ni l’altra i la general seguia passant per l’eix de la vila en totes dues direccions, com sempre. 
   Va ser l’any 1947 que l’Ajuntament va rebre la notificació que es trobava en situació administrativa de informació pública, el projecte de desviament de la general per fora del poble. Però tampoc agradava treure-la del poble i per això, aprofitant que el propietari del casalot de can Gustau Xatruch, que hi havia al començament del carrer de Sant Antoni a la cantonada amb el de les Creus, l’havia enderrocat, l’Ajuntament va proposar quelcom semblant a la proposta de 14 anys enrere, amb la diferència de que ara, el traçat alternatiu era, des de la plaça de Voltes, pel carrer de Sant Bernat, de les Creus i de Sant Antoni fins a la cantonada dels Obrers on tornaria la doble direcció. 
   Però els de dalt, sempre han manat més i com ja hem dit, el 18 de juliol de 1950 va ser inaugurada la carretera nova que amb els anys a venir, va ser l’actual avinguda Ramon d’Olzina i el carrer Major va quedat alliberat del trànsit aliè al poble.


 
«Anterior   1 2 3 ... 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 ... 33 34 35  Següent»