Aquest matí els de les ràdios entrevistavena la gent que feia cua al Parlament per retre visita d’homenatge a HeribertBarrera. Una senyora a la que han entrevistat deia que els seus pares havienestat com el difunt dels primers militants d’Esquerra, i que ella, com a llegatdels seus pares, sempre ho han estat, perquè no eren dels que es canviaven decamisa.
De cop i volta m’ha vingut al pensamentprovar d’avaluar si aquesta fidelitat és bona, o en tot cas, cal ser pragmàtici variar encara que sigui lleugerament aquesta peça de vestir, i encara quesigui semblant, pugui variar el to de l’acoloriment o la mida dels quadrets,encara que difereixi poc.
Així que recordant la trajectòria del partitdel difunt, a qui recordo sent el màxim dirigent en el temps de la primeratransició, va deixar el ceptre a Joan Hortalà, el qual fa ser substituït perl’Àngel Colom, i l’Hortalà passa a l’efímera Esquerra Catalana i després cap aC.D.C., el mateix partit al que va fer cap el Colom després de ser defenestratpel Carod, passant també de forma curta en el temps pel Partit per a laIndependència, i ja més cap aquí, en Carod també ha estat defenestrat i haabandonat el partit, els quals dirigents actuals també estan en procés dedefenestració. De fet, l’Honorable Barrera també va abandonar el vaixell per amilitar als esquerrans dissidents del Reagrupament.
És a dir, que això de canviar de camisa,gairebé que és implícit a l’ERC, al menys a nivell dels dirigents. Menys malque una part de les “bases” es mantenen fidels a la camisa, com la senyora dela cua.
Havia sentit dir en relació a les filiacionspolítiques que, qui als vint anys no era d’esquerres és que no tenia cor, i quiels cinquanta no era de dretes, és que no tenia cap. El que vol dir que canviarla camisa és considera inherent a l’activitat política.
02/09/2011, 23:05
Despullar-nos, equivocar-nos
Que en pau descansi Heribert Barrera, i em sap greu el que ha passat a Esquerra Republicana, massa debat personalista i intervencions exteriors (no crec en els complots, les culpes són més internes, però és clar que n'hi ha hagut des de l'altre gran partit "nacionalista" que ha collit la fruita, i des d'aquells defensors de la "España única" que agiten l'arbre).
Penso que un pot adaptar-se a la realitat, difícilment aquesta s'adaptarà a nosaltres, la vida és més forta que nosaltres. No falta molt perquè jo arribi als cinquanta anys. Se suposa que seré de dretes, si no ho sóc ja.
Ull amb aquests temps difícils, i les solucions extremes i els canvis nerviosos. No ens bevem l'enteniment. No penso posar-me nerviós, jo que sóc de mena. No penso de deixar de reivindicar "la política" com a un exercici pràctic i alhora un risc romàntic, més com a un compromís de vida que una carrera pel poder (el poder és de tots, no només dels que es fan amb el control de les entitats, dels governs i de la vida social, tot i que sigui de manera democràtica). I prefereixo despullar-me o posar-me una samarreta més senzilla o quedar-me en silenci que canviar-me de camisa, sincerament. No vull estafar ningú, i menys a mi mateix. Tots aprenem de i amb tots (cada vegada crec menys en els grans líders, en les grans marques i en les grans solucions per a tota la vida). Junts buscarem les solucions, i errarem a vegades ("és propi dels humans equivocar-se" deien els llatins, "facis el que facis, erraràs", deia un proverbi àrab.
Salutacions, Joan, mestre polític. Encara que no t'ho digui, llegeixo el teu bloc tan vilasecà, tant del país, tan irònic (amb el somriure, la revolta). Perdem vista, però no visió.