07
Abril, 2010
21:50
Aquest Dilluns de Pasqua a la Pineda, mentre em queia la bava veient ballar l'Oriol a la secció infantil de l'Esbart Ramon d'Olzina, que amb tanta paciència i sacrifici com encert, dirigeix la Gemma Soler, m'he trobat l'amic Esteve Aragonès, i m'ha recordat que ara fa precisament cinquanta anys que es va crear el primer esbart de Vila-seca.
Justament a l'abril del 1960, deu parelles de joves es van posar a assajar ballets sota la direcció dels germans Magí i Salvador Anton, amb intenció de fer una actuació per Sant Isidre i de moment sense cap altre projecció en el temps.
No hi ha constància de que abans d'aquesta data hagués existit un altre esbart al poble, entés com s'escau. Hi havien hagut unes actuacions dansaires puntuals, amb noies soles fetes a l'aixopluc d'aquella institució del règim coneguda com "Coros i danzas de la Sección Femenina" i potser aquest era el motiu de que no hi havien nois.
En una altra ocasió tornaré a escriure sobre el que fou l'Esbart Sant Esteve, que ens va fer enveja a tot el jovent quan varen anar a la ciutat belga de Diksmuide l'any 1966. Malgrat tot, l'Esbart es va dissoldre i al cap de poc, el 1975, fou creat l'Esbart Ramon d'Olzina com a secció de l'Agrupació Cultural. Aquest va anar guanyant maduresa i consistència sota la direcció del mestre Josep Bargalló, arribant a tenir una ample plantilla de dansaires adults.
Ara però, es troba en un moment diguem-ne delicat, tot i que, si recordem el seguici del passat Sant Antoni veient com hi desfilaven quatre colles de l'Esbart, els seniors, els infantils, els cercolets i el ball de bastons, segurament ens farem una composició de lloc inexacte i que no es correspón amb la seva situació real, perquè la realitat és feble, sobretot per manca de dansaires especialment masculins.
He dit moltes vegades, que mentre ens vantem del creixement del poble que fins i tot en diuen ciutat, cal reconèixer que la creixença només és en nombre d'habitants, cases i carrers i els serveis públics que comporta, mentrestant les entitats que han de fer bategar li vida vilatana, estan en declivi. Esperem que sigui per poc temps i que aviat reviscolem,
03
Abril, 2010
08:43
Tal dia com avui, fa cent anys, va néixer el pare, n'Anton Clavé Samsó, en Tonet, com li deia tothom. La mare, també, però son germà gran li deia Anton. Potser era l'únic.
Na va tenir pas una infància gaire planera, ja que quan només tenia dos anys va morir la seva mare, així que ell i els seus dos germans Josep i Joan, que tots tres cabien en una senalla, van ser criats amb l'ajut d'alguns perents, ja que aleshores un home sol no servia de mainadera. Poc després l'avi es va tornar a casar i va tenir tres fills més, l'Esteve, la Maria i la Rosa.
Fer grans tota aquesta menudalla, no devia ser fàcil per l'avi, pagès, amb poquíssima terra pròpia i sent com era parcer de ca Sampons. Tots van anar a l'escola i van aprendre les coses bàsiques. Malgrat que de molt jovenets van anar cap el tros, l'escola els hi va inculcar un afany pels nous coneixements, i puc assegurar que va ser ben bé així, al menys tant el pare com el padrí Josep que són els que he conegut.
Així va crèixer fins el moment de fer el servei militar, que li va tocar a l'Àfrica a servir la República tot just reinstaurada. Després vingué la guerra, i la seva lleva va ser de les primeres en ser cridada, sent destinat a intendència que era la feina que havia fet a Ceuta, i per això va poder estar sempre a la reraguarda al front de l'Ebre, i des d'allí anant reculant fins travessar la frontera i fer cap als camps de concetració d'Argelès. Va tornar a Catalunya i sent concentrat a Figueras, esperà l'aval que li va donar el que més endavant va ser el seu sogre, el padrí Antoni Morell "Ritu" el mateix any 1939.
Es va casar amb l'Assumpció Morell, la mare, a primers de 1943, i van tenir tres fills i la desgràcia de perdre el mitjà a l'edat de 12 anys, tràngol del que ni ell ni la mare se'n van deslliurar mai més.
Com que no tingué opcions per a triar, va ser pagès de fadrí i de casat, d'hivern i d'estiu, activitat que li va permetre viure i mantenir la seva família, i ben poca cosa més, com la majoria de la gent del poble.
Va ser soci del Centre Catòlic i molt afeccionat al teatre, de manera que ben jovenet, ja va debutar fent de Biel, el Manxaire a "El ferrer de tall" d'en Pitarra. Després va actuar en moltes altres funcions, però especialment el recordo fent d'apuntador, tant a les obres de teatre com a les sarsueles, i fins i tot va passar-se moltes vesprades amb la canalla, assajant Pastorets o funcions infantils. En una d'aquestes en que actuava el seu fill Anton, potser la única vegada que ho va fer, en un moment de l'obra, tenia dubtes en si s'havia de posar o no una peça de roba, així que, sense cap recança, s'apropà a la "conxa" de l'apuntador i va preguntar: pare, que me'l poso?
Tot i que havia passat la guerra al bàndol dels rojos, com que era del Centro i de missa, va entrar a l'Ajuntament per la via del terç corporatiu. La casualitat va fer que, al marxar del poble el que era segon alcalde, el va substituir i al dimitir l'alcalde que hi havia, li va tocar de rebot assumir l'alcaldia durant una mica més d'un any. Així que a la relació dels alcaldes del segle XX, que hi ha a l'Ajuntament, els únics retrats de pare i fill que si poden veure, som nosaltres dos.
No té cap gràcia que ara digui que va ser el millor pare que he tingut, però he de dir que no em puc pas queixar. Era dels que en diríem de la vella escola, dels que encara no havíen aprés que els diàlegs entre generacions, ni que es tracti de canalla, no era temps perdut, així que només varem tenir una relació cordial com cal, quan em vaig fer gran. Crec que no em va prohibir mai res, així que quan li demanava per fer qualsevol cosa que tencava motlles, em preguntava si tenia present el que m'havíen ensenyat ell i la mare, i en dient-li que sí, doncs que ho practiqués allí on em trobés.
El pare era geniüt, però tenia un bon caràcter, i va ser un bon company de la mare, tant a la joventut com en els anys difícils de la llarga lluita contra el càncer. Així que només la va sobreviure quatre anys, i el 3 de setembre de 1988 va morir.
Per aquestes coses curioses que ens fan evolucionar el cervell, puc deixar constància que, així que van passant els anys, el recordo amb més claretat i més sovint, el que vol dir que, per a mí, no ha mort del tot.
01
Abril, 2010
21:41
Avui hi ha el titular d’un diari, que diu que, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) depenent del ministeri de
Ara ens trobem en plena ebullició del cas d'en Matas, però encara són calents els Pretòria, Gürtel, Palau de la Música, Pallerols, etc. i fins i tot el de don Roldán que s'ha actualitzat ara que ha sortit de la presó. Per tant, sovintegen els comentaris de la gent del carrer, que tots son iguals, que no n'hi ha un pam de net, que si no foten més és perquè un altre ja els hi ha passat al davant...
Està clar que els polítics no són tots iguals, i que hi ha més pams nets que no pas bruts, i que la majoria no roben res. Però el "col·lectiu dels polítics" que en el seu conjunt defensen la honestetat de la majoria dels seus companys, crec que no saben guanyar-se la confiança del poble, perquè actúen amb hipocresia i fal·lacia.
Si l'imputat és d'un partit, els del partit contrari hi posen més llenya al foc i forguen la nafra tant com poden, mentre que els del partit pròpi comencen per esmentar allò de la presumpció d'inocència, encara que potser li suspenen temporalment la militància, però en el fons, el defensen, tot hi sabent que està empastifat fins dalt de tot. El més normal és que qui està més assabentat de les malifetes dels imputats, són precisament els seus companys i col·laboradors més propers, i en alguns cops, és del domini públic, que s'embutxacava.
Passa exactament el mateix quen s'inverteixen els papers, perquè en això és ben veritat, tots són iguals, o al menys, actuen de la mateixa manera.
I no diguem quan hi ha la sospita de que a més del profit en benefici propi, ha contribuit al finançament del partit que aleshores s'activen les alarmes i els posicions d'uns i altres encara és radicalitzen més.
Però en el fons, el pitjor de tot, és el tèrbol comportament de la justícia, que sota la presió dels partits que manen o que poden manar un altre dia, afegida a la força que tenen els corruptors, sovint empreses potents que estan tan interessades com els imputats en que les coses no s'aclareixin i plegats contribueixen amb la justícia que no té res de justa a buscar elements exculpatoris. Així que hi troben defectes de forma, allarguen la causa fins la prescripció del delicte, o rebutgen les proves que de tan clares que son, esdevenen transparents, tant que no les troben, o no les volen veure.
Algú pot entendre, que en el cas en que està imputat un tal Fabra que havia estat president de la Diputació de Castelló, hagi passat per la jurisdicció de 8 jutges i encara no s'ha arribat a jutjar?
Si els polítics volen guanyar-se la confiança del poble, és imprescindible que siguin exigents i rigorosos amb els propis companys i que tinguin clar que si la fan, l'han de pagar i que esdevinguin els més interessats en que es faci justícia, i per tant, deixin de presionar els jutges, i si per més mal, saben que hi ha jutges poc justots, que facin el que calgui perquè pleguin o els facin fora.
19
Març, 2010
19:24
Pel que diuen, en Roldán ja és al carrer. De fet ja fa cinc anys que ja petja carrer. Tot i haver estat condemnat a trenta un anys, al cap de deu ja va obtenir allò que en diuen el tercer grau, és a dir que ja només hi anava a dormir a la presó. Hi ha indicis dignes de crèdit que té una bona morterada de diners i bens a l’estranger.
Moltes de les notícies que vaig llegint o sentint dia a dia, van passant per la vora i m’importen unes menys i altres més, però van relliscant cap algun racó de la memòria, de la que moltes no en tornen a surar. Però les que són com aquesta m’irriten de manera especial, com totes aquelles altres que tenen relació amb el jutge Pascual Estevill.
I és que aquestes persones que tenien una tasca al servei de la justícia, en un estat que es diu democràtic, (que personatges com aquests m’ho fan posar en dubte), i que es passen per engonal tot el que representen, havent jurat o promés servir, i en comptes d’això es dediquen a robar a tort i a dret, i acaben sortint-se’n airosament. Crec que són exemples del que mai hauríem de veure, ni de lluny.
Com se’n pot anar cap a casa el Roldán sense tornar res del que va prendre? Quina justícia és aquesta? En quin país vivim? Aquest individu condemnat a més de trenta anys, ja van començar per col·locar-lo en una presó diferent, després els més de trenta van passar a ser vint, però al cap de deu, ja li donen el tercer grau...
Segurament que l’home a la vista de les avantatges que anava gaudint de la justícia, devia pensar que seria ben tonto si tornés els diners robats... i, visca la justícia!
En canvi l’anarquista Amadeu Casellas, es va tragar 24 anys a la trena, de la que se’n va sortir ara fa quinze dies. Déu n’hi do! Per la justícia que porta els ulls embenats per demostrar que tothom és igual davant seu. Però es veu que uns són més iguals que altres.
Si el que tenim en aquest estat espanyol de les nostres angúnies és justícia, que algú que hi entengui m’ho expliqui perquè jo no ho entenc, i a més a més em posa de mala bacandí, de molt mala llet, vaja.
11
Març, 2010
21:07
ELS ACTES SOCIALS A L'ESGLÉSIA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
L’església del poble a més de les funcions de caire litúrgic adreçats a la seva clientela, fa una sèrie d’actes, diguem-ne de tipus social, encara que siguin pròpies de la seva tasca espiritual. Em refereixo als bateigs, primeres comunions, casaments i enterraments. Cerimònies que, al marge de que hi hagi un major o menor grau de fidelitat, en general comporten la mobilització de més personal del que necessariament és imprescindible.
A la nostra cultura, aquests actes socials que es fan a les esglésies els hi són propis, al marge de que la societat sigui més o menys laica. Ara bé al decurs de la nostra generació, hem vist profundes transformacions, referides a la gent pròpia del país, a banda de que en els moments actuals, al nostra poble hi convivim a més dels d’aquí de tota la vida, els magrebis, senegalesos, xinesos, etc.
Està clar, que durant la primera meitat de la nostra vida vivíem sota l’imperi de l’estat nacional-catòlic, i per tant potser era més important tenir una “fe de baptisme” que no pas una “partida de naixement”, i per això tothom es batejava, o quasi tothom, tothom feia la primera comunió o gairebé tots, tothom es casava a l’església, en la immensa majoria, i finalment, tothom era enterrat després de ser ruixat pel mossèn amb aigua beneïda.
D’aleshores ençà, hem evolucionat i molt, per sort, i això ha fet que es modifiqués força aquesta funció social de l’església. Ja no es batejaven tots els nens, ni feien la primera comunió, es van començar a fer casaments pel civil, o sense papers, però això sí, els enterraments es segueixen fet pràcticament tots a l’església.
Si tenim en compte que ara neixen aproximadament al voltant de dues-centes criatures cada any, segons el Full Informatiu de la Parròquia, se’n van batejar cent dos, és a dir la meitat, que si fa o no fa és el mateix percentatge de nens i nenes que fan la primera comunió. La cosa de l’aparellament nupcial ja és una altra cosa, i el percentatge és sensiblement més baix, si es té en compte que l’any passat és van fer 22 matrimonis, segons la mateixa font.
Ara bé els enterraments jo m’aventuraria a dir que els 88 de l’any passat, van ser la totalitat dels difunts del poble, és a dir que, ara per ara, aquesta cerimònia encara és exclusiva de l’església, aquí, al nostre poble, i de moment, que jo sàpiga, encara no s’ha demanat que al tanatori si afegeixi una sala multiusos, per fer-hi altra mena de celebració del comiat d’aquest món.
18
Febrer, 2010
19:21
BESAR EL CUL DEL NEGRE
Enviat per jclave sota [ General ][ (1) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Quan érem canalla i havíem d’anar a Barcelona, sempre hi havia algú que ens deia: compte que no et facin besar el cul del negre! A mi també m’ho van dir i no us podeu imaginar el mal de cap de em van posar al damunt. Hi vaig donar més tombs que les pedres del trull durant tota la campanya.
Ja m’imaginava que a l’andana de l’estació de França, hi havia plantat un home negre, gran con un Sant Pau, amb els pantalons als talons i ajupit esperant que els que hi anaven arribant complissin l’obligació. Tan m’hi vaig capficar, que així que s’atansava el dia del viatge que tan havia somniat, vaig acabar dient-li a la mare, que no hi volia anar de cap manera, ni cuit ni cru.
Quan va saber el perquè, em va explicar, que això de besar el cul del negre, es deia en sentit figurat, és a dir que no volia dir el que es deia, sinó que era una mena d’avís, de que a l’anar a Barcelona, els de poble, calia que anéssim amb els ulls ben oberts perquè ens podien engatussar o donar gat per llebre.
Aclarit el dubte vital, doncs cap a Barcelona falta gent! I ull viu a que ningú ens fes el Sant Pere baixa la llàntia.
En canvi avui, a les meves velleses, després d’haver-hi viscut quatre anys i escaig, d’haver-hi anat, centenars de vegades, he besat el cul del negre.
No me l’he trobat a l’Estació de França a l’arribar, sinó pel carrer quan ja estàvem a punt de tornar, i en forma d’una noia molt deseixida, la qual, al sortir d’un establiment públic, sense que em podés refer del cop de sol, se’m planta al davant demanant-me si li podia signar en un cartipàs que es traginava, en un full al qual hi havia quatre columnes, una per la signatura, una altra pel codi postal, un altre pel nom del poble, i la darrera pel donatiu.
El primer que m’ha passat pel cap, ha estat que si era per organitzar un “Barcelona decideix”, però tot seguit he vist l’encapçalament del full, que hi posava quelcom semblant al nom d’una associació de protecció als nens sords i muts, en canvi la noia no portava cap penjoll identificatiu com solen portar els que capten pel carrer per alguna causa justa.
Després de signar calia fer el segon pas, l’aportació voluntària, i com que ja se m’anava fent present a la ment, el cul del negre, l’òbol ha estat més aviat escarransit, i com que me’n reclamava més li he dit que no s’ho esperés, que de sobte m’havia semblat que els nens ja hi sentien i fins i tot cridaven. Uns xicots que eren a la vora, i havien seguit l’entabanada en directe, li han dit, que avisarien a la policia, i aleshores la mendicant i una altra que hi havia per la vora, s’han posat a córrer carrer amunt com esperitades.
Quan em torni a trobar un cas semblant, miraré que sigui per una associació en defensa de que no ensibornin als vells despistats, i si és així, els hi faré un bon donatiu.
07
Febrer, 2010
17:14
Això de parlar sol és una cosa que sempre m’ha xocat, quan era petit em quedava badant al sentir al Ton de la Piulera o a la Pepa Boja, com anaven pel carrer amunt i avall parlant sols. És clar que ambdós estaven una mica faltats i potser la seva mancança ho justificava.
Ara però, veus a molta gent pel carrer que sembla que parlen sols, tot i que a la majoria, porten una ma vora l’orella que ho explica.
N’hi ha d’altres que també aparenten que parlen sols, però no és el cas, com per exemple, pel davant de casa en passen molts que ho sembla, però si guaito una mica més cap a fora sovint veig que estan parlant amb el gos que treuen a pixar i cagar. Altres vegades a les cases o a les feines et trobes algú que parla sol, però tampoc és el cas, perquè el que ho fa, es pensa que té algú al costat que se l’escolta, per la senzilla raó que feia només uns segons que hi era allí a la vora.
Tinc un amic, que té les cendres de son pare enterrades sota el garrofer de la roba del seu tros, i quan hi va, el primer que fa és anar-hi a parlar per explicar-li com li van les coses i el que passa pel poble. Tampoc no és dels que jo crec que parlen sols, per la senzilla raó de que parla amb el seu pare.
A vegades quan a algú li van malament les coses, sigui a la família, a la feina o potser perquè ha fet mal temps o perquè no té la salut que voldria, la gent que el coneixem, a vegades pronostiquen que aviat parlarà sol.
Però no és a cap d’aquestes versions a les que em refereixo, sinó en altres supòsits i que en el seu conjunt s’apleguen en dos grans grups:
El primer és els d’aquells que fan, com un company de la feina (ara ex-company), que moltes vegades que anava o tornava de parlar amb el director, el veies gesticulant més que no pas el senties parlar, ja que ho feia molt fluixet, i així que et clavaves davant seu, perquè ni et veia venir, s’enrojolava avergonyit i tractava de justificar-se, per deixar clar que tenia tots els bulls. La veritat és que jo també ho he fet molt escadusserament, però parlant i gesticulant sobre tot després d’haver tingut una topada amb una forta discrepància d’opinions amb algú, i encara més si era el cap.
El segon, és com fa un veí, se se’n fa un fart de parlar sol, per carrer que és on me’l trobo, tant si està caminant, com si el trobo assegut en un dels bancs que hi ha per la contrada. Si al creuar-nos per la vorera el saludo, em respon com cal, sense que li sàpiga greu, i dos segons més tard, segueix amb la xerrameca. En canvi, si està assegut al banc i m’assec al seu costat, llavors, tampoc sense sufocar-se, m’explica que estava parlant amb “un” que no podia entendre el motiu d’haver deixar perdre la collita de les olives, perquè si les hagués fet arreplegar, encara hi hauria perdut quartos. I aleshores, m’ho explica a mi altre cop.
Si li pregunto el per que del parlar sol, diu que ho fa molt sovint i no és que ho tingui previst, sinó que li surt espontàniament i no fa res per evitar-ho. Diu que parlar és bo, i en general en els temps que vivim la gent cada cop parla menys, i que tot parlant fas anar el magí, per tant és saludable.
Segurament té raó.
26
Gener, 2010
16:00
Casualment, mentre estava escrivint sobre la sembra de pataques, per la ràdio hi sentia Joan Manuel Serrat cantant “Temps era temps” que reflectint una època, la de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchon, cantava que a la galeria hi havia la comuna.
El cantautor es referia a l’habitacle que disposava d’un seient de fusta amb un forat que comunicava a un receptacle situat a la planta baixa de la casa, que quan estava en desús romania tapat amb una cobertora per impedir que en sortissin els efluvis pestilents procedents del dipòsit.
A Vila-seca també en dèiem comuna del contingut d’aquest dipòsit, que tenia com a destí, ser un adob pels cultius, i que com a tal, la pagesia en volia aplegar com més millor, i si era possible, de bona qualitat.
Fins els anys 1959 i 1960 en que es varen fer les clavegueres, (és a dir que no en fa tants com és això) a totes les cases, hi havia aquest dipòsit on hi feien cap les defecacions i pixarades dels seus habitants, i com que el recipient era de cabuda limitada, de tant en tant s’havia de buidar, i un bon moment per fer-ho era al sembrar pataques tot i que alguns pagesos s’estimaven més adobar altres cultius.
Si tenim en compte que a Empúries o a Numància, per fer esment a ruïnes visitades, la qüestió de la recollida dels fecals es feia amb canalitzacions per fora de les edificacions, com s’explica que al nostre poble en ple segle XX encara tinguéssim els dipòsits de comuna per les cases? Doncs segurament era per la seva utilització com adob.
Sent aquest un element important per a la producció agrícola no és gens estrany que, a les cases que hi havia al llindar d’algun establiment públic, com un cafè per exemple, es fessin tractes de veïnatge, per tal d’aprofitar el rendiment de les latrines. En altres cassos, com per exemple al Sindicat, que tenia un cafè amb força assistència i per tant amb una bona producció fecal, al menys un cop a l’any, la subhastaven per tal que, qui en pagava més se la podia emportar.
A les ciutats d’aquí a la vora, la cosa anava més o menys igual però el sistema de recollida estava organitzat d’una altra manera. El feien empreses especialitzades que tenien uns carros amb un dipòsit que s’omplia de les fosses que hi havia a cada casa. La preuada mercaderia es traslladava a les finques que la demanaven, i fins i tot en alguna d’elles en feien estiba. N’hi ha una al Camí Fondo, que tenia un aljub amb una cabuda de més de trenta carretades de suc.
Al nostre poble però, la feina es feia amb barrals que s’anaven omplint a ferrades, sovint amb l’ajut d’un cap de corda per arribar més avall. Un cop els barrals plens, amb l’ajut dels semalers es duien vora el carro per carregar-los amb la mateixa traça que les portadores. Era condició indispensable, fer aquesta feina en lluna vella i encara que no era obligatori, és perpetrava el fet a la matinada, quan encara hi havia poc moviment pel poble. En tot cas la ferum quedava.
Insisteixo en que el carreteig d’aquesta quisca, que ara ens pot semblar prehistòrica, i que als nostres fills ni els hi passa pel magí, total només fa cinquanta anys que ha deixat de ser una feina habitual i obligatòria de la gent del nostre poble, majoritàriament pagesa.
25
Gener, 2010
19:33
A la sortida de l’hivern és temps de sembrar patates, que a Vila-seca en diem pataques. Aquesta feina, com la recordo de quan era petit, era ben diferent a les habituals que feia la pagesia.
La preparació del terreny consistia en llaurar i replanar amb la post com a feina prèvia, a partir de la qual, és feia el ratllat amb l’aixada de crestallar que era molt més llarga del normal, que deixava una mena de solquets on després hi haurien els crestalls.
Per aquests solcs lleugerament insinuats, si abocava la comuna, repartida a raig, i pel damunt si anaven col·locant els talls de pataca amb els grillets ben aparents.
La pataca de llavor se solia comprar al Sindicat, i venia d’Àlaba, ja que sempre produïa més si es comprava allí, que no pas si sembràvem les nostres de la collita anterior. Suposo que les provinents de zones de clima fred, eren molt més sanes i induïen a un major rendiment. Era habitual que las varietats o menes sembrades aleshores fossin l’Arran Barner de polpa blanca o la Furona del pell vermellosa i polpa groguenca. Més endavant va arribar la Kenebec també de polpa blanca que feia les pataques més grans.
Un cop a casa, les escampàvem per terra i pel damunt de sacs o borrasses, fins que s’insinuaven els grills, moment a partir del qual, es tallaven, fent-ne tants bocins com fos possible de manera que a cada un, hi hagués un grill com a mínim.
La llavor es repartia pel solquet, i tot seguit pel damunt de cada tall, situats a un pam i mig un de l’altre, si posava un bon grapat de fems i entremig dels munts de fems si posava una “llepadeta” de guano, de manera que mirant de lluny i des d’una mica amunt, es veien unes ratlles blanques i negres que destacaven sobre la monotonia del color terrós.
El guano, que feia anys que no ens arribava, era un adob orgànic amb una riquesa considerable dels elements químics que les plantes necessiten, venia de Xile i tenia el seu origen en les cagarades confitades d’unes aus marines que, des de feia segles, les anaven deixant caure a uns determinats indrets, dels quals s’arreplegava.
Nosaltres també en dèiem guano a la barreja de super, moníac i potassa, que a paletades a tort i a dret ens preparàvem a l’entrada de casa, o a vegades al tros. Tallar la llavor de les pataques o palejar el guano eren unes de les moltes feines que feia el pagès als vespres després d’haver treballat al camp de sol a sol.
Finalment, després de l’escampada de la llavor i els amaniments, amb l’aixada de crestallar es bastien els crestalls, i com que normalment es feia amb el terreny assaonat, ja no calia regar fins que les plantetes ja eixien de la terra, començant a omplir-la de taquetes verdes que dia a dia s’anaven fent més grans.
Gairebé coincidint amb l’acabament de l’ús de la comuna, la feina va anar evolucionant progressivament fins el punt de que, aquella tasca feta amb tant d’empallegament, al cap de pocs anys es feia de forma totalment mecanitzada.
04
Gener, 2010
11:36
Ara que ens trobem immersos en el debat sobre els “toros”, em d’admetre que, una de les expressions més genuïna del lèxic taurí com aquesta de “primera espasa” s’ha generalitzat en l’ús del nostre llenguatge habitual del carrer.
Recentment l’he sentit dir, referint-se a persones, i en contret a un cirurgià: l’operarà el nostre primer espasa, o referint-se a un vehicle: posaran a disposició del pilot, la primera espasa de la marca, i avui mateix he sentit per la ràdio que les nostres primeres espases al ralli Dakar ahir van patir seriosos entrebancs.
En tots els casos és referien al millor (metge, cotxe o la conjunció d’home i màquina).
Justament el mateix dia que en Quim Monzó, criticava a qui escrivia els discursos de Montilla, perquè fa servir un vocabulari que s’allunya del que és parla al carrer.