Joan Clave Morell

   Això de parlar sol és una cosa que sempre m’ha xocat, quan era petit em quedava badant al sentir al Ton de la Piulera o a la Pepa Boja, com anaven pel carrer amunt i avall parlant sols. És clar que ambdós estaven una mica faltats i potser la seva mancança ho justificava.

    Ara però, veus a molta gent pel carrer que sembla que parlen sols, tot i que a la majoria, porten una ma vora l’orella que ho explica.

    N’hi ha d’altres que també aparenten que parlen sols, però no és el cas, com per exemple, pel davant de casa en passen molts que ho sembla, però si guaito una mica més cap a fora sovint veig que estan parlant amb el gos que treuen a pixar i cagar. Altres vegades a les cases o a les feines et trobes algú que parla sol, però tampoc és el cas, perquè el que ho fa, es pensa que té algú al costat que se l’escolta, per la senzilla raó que feia només uns segons que hi era allí a la vora.

     Tinc un amic, que té les cendres de son pare enterrades sota el garrofer de la roba del seu tros, i quan hi va, el primer que fa és anar-hi a parlar per explicar-li com li van les coses i el que passa pel poble. Tampoc no és dels que jo crec que parlen sols, per la senzilla raó de que parla amb el seu pare.

    A vegades quan a algú li van malament les coses, sigui a la família, a la feina o potser perquè ha fet mal temps o perquè no té la salut que voldria, la gent que el coneixem, a vegades pronostiquen que aviat parlarà sol.

     Però no és a cap d’aquestes versions a les que em refereixo, sinó en altres supòsits i que en el seu conjunt s’apleguen en dos grans grups:

    El primer és els d’aquells que fan, com un company de la feina (ara ex-company), que moltes vegades que anava o tornava de parlar amb el director, el veies gesticulant més que no pas el senties parlar, ja que ho feia molt fluixet, i així que et clavaves davant seu, perquè ni et veia venir, s’enrojolava avergonyit i tractava de justificar-se, per deixar clar que tenia tots els bulls. La veritat és que jo també ho he fet molt escadusserament, però parlant i gesticulant sobre tot després d’haver tingut una topada amb una forta discrepància d’opinions amb algú, i encara més si era el cap.

    El segon, és com fa un veí, se se’n fa un fart de parlar sol, per carrer que és on me’l trobo, tant si està caminant, com si el trobo assegut en un dels bancs que hi ha per la contrada. Si al creuar-nos per la vorera el saludo, em respon com cal, sense que li sàpiga greu, i dos segons més tard, segueix amb la xerrameca. En canvi, si està assegut al banc i m’assec al seu costat, llavors, tampoc sense sufocar-se, m’explica que estava parlant amb “un” que no podia entendre el motiu d’haver deixar perdre la collita de les olives, perquè si les hagués fet arreplegar, encara hi hauria perdut quartos. I aleshores, m’ho explica a mi altre cop.

     Si li pregunto el per que del parlar sol, diu que ho fa molt sovint i no és que ho tingui previst, sinó que li surt espontàniament i no fa res per evitar-ho. Diu que parlar és bo, i en general en els temps que vivim la gent cada cop parla menys, i que tot parlant fas anar el magí, per tant és saludable.

    Segurament té raó.  

   Casualment, mentre estava escrivint sobre la sembra de pataques, per la ràdio hi sentia Joan Manuel Serrat cantant “Temps era temps” que reflectint una època, la de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchon, cantava que a la galeria hi havia la comuna.

    El cantautor es referia a l’habitacle que disposava d’un seient de fusta amb un forat que comunicava a un receptacle situat a la planta baixa de la casa, que quan estava en desús romania tapat amb una cobertora per impedir que en sortissin els efluvis pestilents procedents del dipòsit.

     A Vila-seca també en dèiem comuna del contingut d’aquest dipòsit, que tenia com a destí, ser un adob pels cultius, i que com a tal, la pagesia en volia aplegar com més millor, i si era possible, de bona qualitat.

     Fins els anys 1959 i 1960 en que es varen fer les clavegueres, (és a dir que no en fa tants com és això) a totes les cases, hi havia aquest dipòsit on hi feien cap les defecacions i pixarades dels seus habitants, i com que el recipient era de cabuda limitada, de tant en tant s’havia de buidar, i un bon moment per fer-ho era al sembrar pataques tot i que alguns pagesos s’estimaven més adobar altres cultius.

     Si tenim en compte que a Empúries o a Numància, per fer esment a ruïnes visitades, la qüestió de la recollida dels fecals es feia amb canalitzacions per fora de les edificacions, com s’explica que al nostre poble en ple segle XX encara tinguéssim els dipòsits de comuna per les cases? Doncs segurament era per la seva utilització com adob.

     Sent aquest un element important per a la producció agrícola no és gens estrany que, a les cases que hi havia al llindar d’algun establiment públic, com un cafè per exemple, es fessin tractes de veïnatge, per tal d’aprofitar el rendiment de les latrines. En altres cassos, com per exemple al Sindicat, que tenia un cafè amb força assistència i per tant  amb una bona producció fecal, al menys un cop a l’any, la subhastaven per tal que, qui en pagava més se la podia emportar.

     A les ciutats d’aquí a la vora, la cosa anava més o menys igual però el sistema de recollida estava organitzat d’una altra manera. El feien empreses especialitzades que tenien uns carros amb un dipòsit que s’omplia de les fosses que hi havia a cada casa. La preuada mercaderia es traslladava a les finques que la demanaven, i fins i tot en alguna d’elles en feien estiba. N’hi ha una al Camí Fondo, que tenia un aljub amb una cabuda de més de trenta carretades de suc.

     Al nostre poble però, la feina es feia amb barrals que s’anaven omplint a ferrades, sovint amb l’ajut d’un cap de corda per arribar més avall. Un cop els barrals plens, amb l’ajut dels semalers es duien vora el carro per carregar-los amb la mateixa traça que les portadores. Era condició indispensable, fer aquesta feina en lluna vella i encara que no era obligatori, és perpetrava el fet a la matinada, quan encara hi havia poc moviment pel poble. En tot cas la ferum quedava.

     Insisteixo en que el carreteig d’aquesta quisca, que ara ens pot semblar prehistòrica, i que als nostres fills ni els hi passa pel magí, total només fa cinquanta anys que ha deixat de ser una feina habitual i obligatòria de la gent del nostre poble, majoritàriament pagesa. 

   A la sortida de l’hivern és temps de sembrar patates, que a Vila-seca en diem pataques. Aquesta feina, com la recordo de quan era petit, era ben diferent a les habituals que feia la pagesia.

    La preparació del terreny consistia en llaurar i replanar amb la post com a feina prèvia, a partir de la qual, és feia el ratllat amb l’aixada de crestallar que era molt més llarga del normal, que deixava una mena de solquets on després hi haurien els crestalls.

     Per aquests solcs lleugerament insinuats, si abocava la comuna, repartida a raig, i pel damunt si anaven col·locant els talls de pataca amb els grillets ben aparents.

     La pataca de llavor se solia comprar al Sindicat, i venia d’Àlaba, ja que sempre produïa més si es comprava allí, que no pas si sembràvem les nostres de la collita anterior. Suposo que les provinents de zones de clima fred, eren molt més sanes i induïen a un major rendiment. Era habitual que las varietats o menes sembrades aleshores fossin l’Arran Barner de polpa blanca o la Furona del pell vermellosa i polpa groguenca. Més endavant va arribar la Kenebec també de polpa blanca que feia les pataques més grans.

    Un cop a casa, les escampàvem per terra i pel damunt de sacs o borrasses, fins que s’insinuaven els grills, moment a partir del qual, es tallaven, fent-ne tants bocins com fos possible de manera que a cada un, hi hagués un grill com a mínim.

    La llavor es repartia pel solquet, i tot seguit pel damunt de cada tall, situats a un pam i mig un de l’altre, si posava un bon grapat de fems i entremig dels munts de fems si posava una “llepadeta” de guano, de manera que mirant de lluny i des d’una mica amunt, es veien unes ratlles blanques i negres que destacaven sobre la monotonia del color terrós.

     El guano, que feia anys que no ens arribava, era un adob orgànic amb una riquesa considerable dels elements químics que les plantes necessiten, venia de Xile i tenia el seu origen en les cagarades confitades d’unes aus marines que, des de feia segles, les anaven deixant caure a uns determinats indrets, dels quals s’arreplegava.

     Nosaltres també en dèiem guano a la barreja de super, moníac i potassa, que a paletades a tort i a dret ens preparàvem a l’entrada de casa, o a vegades al tros. Tallar la llavor de les pataques o palejar el guano eren unes de les moltes feines que feia el pagès als vespres després d’haver treballat al camp de sol a sol.

     Finalment, després de l’escampada de la llavor i els amaniments, amb l’aixada de crestallar es bastien els crestalls, i com que normalment es feia amb el terreny assaonat, ja no calia regar fins que les plantetes ja eixien de la terra, començant a omplir-la de taquetes verdes que dia a dia s’anaven fent més grans.

     Gairebé coincidint amb l’acabament de l’ús de la comuna, la feina va anar evolucionant progressivament fins el punt de que, aquella tasca feta amb tant d’empallegament, al cap de pocs anys es feia de forma totalment mecanitzada. 

   Ara que ens trobem immersos en el debat sobre els “toros”, em d’admetre que, una de les expressions més genuïna del lèxic taurí com aquesta de “primera espasa” s’ha generalitzat en l’ús del nostre llenguatge habitual del carrer.

     Recentment l’he sentit dir, referint-se a persones, i en contret a un cirurgià: l’operarà el nostre primer espasa, o referint-se a un vehicle: posaran a disposició del pilot, la primera espasa de la marca, i avui mateix he sentit per la ràdio que les nostres primeres espases al ralli Dakar ahir van patir seriosos entrebancs.

    En tots els casos és referien al millor (metge, cotxe o la conjunció d’home i màquina).

    Justament el mateix dia que en Quim Monzó, criticava a qui escrivia els discursos de Montilla, perquè fa servir un vocabulari que s’allunya del que és parla al carrer.

   Els que no som ni pelacanyes i ganxets, i que ens interessa més o menys quina a de ser la capital de la vegueria del Camp de Tarragona, ens convindria saber el que ens ofereixen una i altra candidata a ser-ne la seu. Crec que no estaria gens malament fer una subhasta i que s’adjudiqués la capitalitat a qui fes una millor oferta.

     Els paràmetres per avaluar les ofertes, podrien ser entre moltes altres:

 -         Quina ciutat ofereix més places d’aparcament, sobretot a la vora del palau del veguer i el millor preu per l’estacionament horari.

-         Quina de les dues farà més temps de rebaixes i quines serien les millors ofertes.

-         Quina tindrà millor oferta gastronòmica i més bona relació qualitat/preu.

-         Quina regalarà més entrades per anar a Port Aventura.

-         En quina de les dues ciutats hi ha més noms propis de la rival (Tecles a Reus o Misericòrdies a Tarragona) 

   Vist des d’una òptica operativa, podríem pensar que si les vegueries han de suplir les Diputacions, i segurament rebre els traspassos de personal, edificis, arxius, mobles i tota mena de patrimoni, Tarragona està més ben posicionada ja que disposa de tot allò que hi ha al Palau Provincial, arranjament de l’antiga Casa de la Beneficència. Però a Reus també tenen el Palau Bofarull que ja és propietat de l’ens provincial, i encara que sigui més petit, s’ha de pensar que quedant l’actual província dividida en dues vegueries, amb la meitat de la infraestructura ja en tindran prou, i l’altre cinquanta per cent el deuran enviar cap a Tortosa.

    Mirant-nos les disputes així, fredament, he de reconèixer que, si no ho he entès malament, a Reus són més generosos, ja que el seu objectiu és compartir la capitalitat, mentre que a Tarragona la volen en exclusiva i no solament això, sinó amb l’agreujant de que demanen que el nom de la vegueria sigui “Tarragona” per comptes de “Camp de Tarragona”.

    Potser ara a algú li ve de nou aquesta pugna per la capitalitat de la vegueria, però no, la cosa ja ve de lluny. Segurament per això a la divisió territorial de la Segona  República ja n’hi hagueren dues, la Regió III amb capital a Tarragona i la Regió IV amb seu a Reus. No tenim constància de que es barallessin per si una havia de ser la tercera i l’altre la quarta o a l’inrevés.

    El que en cap cas seria admissible, és cercar solucions a l’estil de l’estació de l’AVE, que ara, després de més de tres anys de funcionament ha demostrat que no va ser precisament un encert la seva ubicació.

     Aquesta dèria per això del que en podríem dir “terreny neutral” per a la seu de la Diputació, va tenir un precedent no fa pas molts anys. Amb l’adveniment de la democràcia municipal, el primer president de la Diputació va resultar ser un reusenc, en Francesc Cailà. Aleshores la seu de l’ens provincial era a la plaça de la Font de Tarragona compartint edifici amb l’Ajuntament de la capital, i resultava evident que se n’havien d’anar. El nou president, després que li van treure del cap, traslladar la seu de la Diputació a Reus, com ja va aconseguir amb la Facultat de Medicina, va estudiar amb gran interès la possibilitat d’allotjar-la a Mas Bové, que aleshores a més de centre d’experimentació agrària, acollia els serveis tècnics de la ponència pel planejament conjunt dels municipis del Camp de Tarragona, però la proposta no va tenir el suport necessari per a fer-la realitat.

     A veure-les venir ...

   Tarragona i Reus des de sempre que han anat a la grenya, per a qualsevol cosa per petita que sigui. Ara hi tornen i no pas per una cosa insignificant, sinó per la capitalitat de la vegueria. Fa uns dies la societat civil ganxeta va omplir el Teatre Fortuny amb l’afany de reivindicar la capitalitat compartida, i ahir entre 2.000 i 4.000 pelacanyes (segons qui ho diu) convocats per l’Ajuntament es van concentrar a les escales de la Catedral, per exigir el dret a tenir-la en exclusiva, i a més a més, que el nom de la vegueria sigui de Tarragona per comptes de Camp de Tarragona.

     Pes escalfar motors, un mes enrere ja es va encendre la metxa, amb l’excusa del nom de l’aeroport que tenim per aquí a la vora, que des de sempre l’hem conegut com el “camp d’aviació de Reus” abans, o “aeroport de Reus” més recentment. Es veu que l’Ajuntament de Tarragona i la Cambra de Comerç volien demanar a AENA, que el nom d’aquest aeroport, inclogués el topònim de la capital en un lloc preferent de la seva denominació.     Em sembla tant estrafolaria aquesta petició, com els noms amb els que n’han fet mofa el passat dia dels innocents, que si Gaudí o Rovira i Virgili o Macià Alavedra.

    No fa pas gaires setmanes que vaig tenir ocasió d’arribar a l’aeroport de Reus i voltants, i al bitllet pel destí, hi posava: Barcelona (Reus). És a dir que endeguem una campanya bel·ligerant pel nom que hi posarà en lletra més menuda i entre parèntesi a continuació del de Barcelona. Em sembla penós.

    Les vegueries són una altra cosa, i crec que les hem de recuperar a canvi de les províncies, tot i que no veuria malament que les úniques divisions territorials fossin les comarcals. Es tracta d’un compromís dels polítics des de la recuperació de la democràcia, però que les successives legislatures hi han anat passant de llarg, deixant el tema arraconat, fins ara que sembla ser, que s’ho han pres en serio.

     De fet crec que la divisió territorial en vegueries porta tant de temps aparcat per dues raons: una és que la majoria de la ciutadania catalana no li dona gaire o gens d’importància, com ho veiem a l’enquesta de La Vanguardia de fa quatre o cinc dies; l’altra és per les pressions locals de voler o refusar pertànyer a una o altra vegueria. I no diguem dels afanys per assolir la capitalitat de cada vegueria ... que és el cas que ens ocupa, pel que fa a les aspiracions de Reus i de Tarragona.

     Als de Vila-seca tant se’ns en dona que pugui ser una o l’altra, ja que totes dues ciutats les tenim a la vora. Quan hi anàvem amb carro, ens era exactament igual tot i que anant cap a Reus, es podia fer una part del recorregut pel camí i era menys perillós. Així que poguérem anar-hi amb tren, a Reus l’estació quedava més a la vora del centre i no calia pujar aquell reguitzell d’escales de l’estació al Balcó del Mediterrani. També varem tenir l’opció del carrilet per anar a veure els ganxets, pujant i baixant a les Quatre Carreteres o al baixador de Mas Calvó. Del meu record, des de sempre he vist que hi havia autocar per anar a Tarragona i en canvi fa pocs anys que n’hi ha per anar a Reus. D’ençà que hi anem amb cotxe, hem de dir clarament que a Reus ens resulta una mica més fàcil aparcar, i si hem de raure als aparcaments de pagament, a Tarragona resulten més cars que a Reus.

    Vila-seca pertany a la comarca del Tarragonès però pel que fa al seu Consell Comarcal, quasi ningú hi ha d’anar a fer cap gestió. En canvi per l’assistència mèdica secundària, sí que hem de fer cap, a Santa Tecla per l’hospitalització i al Centre de Llevant per les consultes, i excepcionalment a Joan XXIII. També hi hem d’anar a Hisenda si s’escau i poca cosa més.

   A Reus, per altre cantó, hi solem anar molt més que no pas a Tarragona, per a comprar totes aquelles coses que no trobem a Vila-seca o perquè l’oferta és més variada i abundant.

     Està clar que els de Vila-seca no hem de influir en la decisió de la capitalitat de la vegueria, per tant no cal que manifestem preferències o rebutjos, i generalment ens fem un fart de riure de les disputes entre uns i altres.  

   Per començar he de dir, que no aniré mai als “toros”, ni recomanaré a ningú que hi vagi. També estic en contra que les places de “toros” siguin de titularitat pública. De fet, només sé que la de Tarragona, és de la Diputació, però molt em temo, que moltes altres també son propietat d’algun ens comunal. Les curses de braus no son cap activitat d’interès social perquè hagin de fer-se en edificis públics.

    Ara bé, això de prohibir per llei ... son figues d’un altre paner. Un dels eslògans més rellevants del maig del 68, fou aquell de “prohibit prohibir”, que jo me’l vaig fer meu i encara el mantinc.

    Aquests dies, els debats sobre el si o el no dels “toros” s’han centrat especialment en dues vessants: la dels que consideren que s’ataca la dignitat de l’animal fent-lo patir per acabar matant-lo, i l’altra referida a la identitat nacional de la festa.

    Segurament que molts dels que defensen que els “toros” no haurien de patir, deuen menjar ous o els seus derivats. Saben com viuen les gallines ponedores a les bateries? Això sí, després de passar-se un any i mig pràcticament immobilitzades, menjant, cagant i ponent, tenen la sort de que son electrocutades i així no pateixen gens per morir.

    Es clar que una cosa és fer-ne un espectacle i un altra és ignorar-ho pel desconeixement de la ramaderia avícola. De totes maneres per cada “toro” que mor a la plaça, son molts milers de gallinetes que possiblement “diuen” prou al seu engabiament opressiu.

   Pel que fa a la identitat nacional, adduint que les “corridas de toros” formen part de la cultura popular d’una altra nació que no és la nostra, certament deu ser així, però crec que és poc preocupant. Al cap i a la fi, als “toros” hi van quatre gats, i en canvi altres elements que assetgen de valent les nostres tradicions com el “Halloven” o el “Pare Noël” agafen molta volada i de cada cop més.

   En el tractament parlamentari d’aquesta iniciativa popular, ha entrat en joc un “modus operandi” totalment inusual, que a molts ens costa entendre. La votació en secret, és una via que creia reservada a afers molt transcendents o que podessin afectar a la honorabilitat d’alguna persona.

   Crec que ho han fet així, perquè els dos principals partits, que van donar “llibertat de vot” als seus parlamentaris confrares, no tenen clara una postura sobre aquest afer. I si no tenen definida cap posició al respecte, deu ser perquè l’assumpte no és gaire important. I si no té massa importància, no calia haver-li donat cabuda a la via parlamentària, que segurament al Parlament hi ha prou temes que tenen una importància real.  

    El proper diumenge a més de la Marató de TV3, es celebraran en moltes poblacions catalanes referèndums per l’autodeterminació. A Vila-seca no en fem, de moment. Si en fessin, jo aniria a votar, i fins i tot, també estaria disposat a col·laborar-hi en la seva organització.

   En general, hi crec totalment en totes les coses que es puguin resoldre a les urnes, i em costa entendre que sent com és una de les màximes expressions de l’exercici de la democràcia, hi hagi gent que no ho vegi així. Segurament els detractors deuen pensar que no serveix per a res, o que no es compleixen els requisits mínims que puguin garantir l’exercici lliure de la consulta.

    Per descomptat que els resultats obtinguts, no son vinculants. De fet tampoc ho son altres referèndums, com el de l’OTAN, posem per cas. En tot cas, no crec que ningú compti en declarar la independència de Catalunya l’endemà de la consulta, encara que surti el SI de forma majoritària.

    Està clar que l’organització ha de garantir que tothom hi pugui dir la seva, tant els que demanin el SI com els que optin pel contrari. Evidentment és condició imprescindible per a la seva validesa.

    Segurament que hi ha altres elements que s’esmenten al seu entorn que son discutibles, com ho son el vot del menors de 18 anys o el dels immigrants. Crec que si han de tenir un cert grau de credibilitat, s’han de semblar com més millor a les regles de joc que estableix la legalitat vigent a l’entorn on es celebra.

    Després, de la participació i dels resultats, ja en trauran conclusions, cadascú segons la posició en que es troba, i possiblement no variarà gaire de la que tenien abans. En tot cas, val la pena.   

    Si veiessin els nostres avis com queden les oliveres després de la collita d’avui, se’n farien creus. Em refereixo a les olives que queden per terra i sovint també dalt de l’arbre. Si ho comparem amb com quedaven només cinquanta anys enrere, la diferència és abismal, doncs llavors no quedava una oliva ni a terra ni a dalt.

    De fet, anar a l’oliva aleshores, volia dir passar-se més temps plegant les olives de terra que munyint les de l’arbre, que calia separar-les, de manera que, al portar-les al trull del Sindicat ja es pesaven a banda les de terra i les de dalt. No diguem res de la qualitat de l’oli que sortia de les olives de terra, que a vegades tenia més proteïna que greix.

    A les cartilles de l’olivaire del Sindicat, s’anaven separant les aportacions de dalt i de terra per quinzenes, i és que cada quinze dies es feia una avaluació d’oli obtingut en relació a les olives premsades, i així sortia un rendiment cada dues setmanes i d’acord amb aquest es pagava al soci.

   Recordo que l’any 1956, l’any del fred, hi hagué una collita excepcional. Fora d’unes quantes antares que resultaren afectades per la gelada, la resta tingueren molt bona collita, suposo que perquè la gelada del febrer va matar moltes de les formes hivernants dels insectes que parasitaven l’olivera i les olives.

    Tant fou així, que molts dels pagesos del poble van haver de raure a demanar que tornessin els “veremadors” del Mas de Barberans, o altre poble del Montsià o del Matarranya que solien venir a plegar avellanes, i no que sé perquè, els hi dèiem “veremadors”. Potser perquè quan acabaven amb la collita de l’avellana al nostre poble se n’anaven a veremar als pobles de l’Alt Camp o del Penedès.

   El cas és que la gent d’aquelles comarques que també solien tenir collita d’olives, les plegaven més tard. I com que eren especialistes en plegar les olives de terra, es posaven una mena d’ungles de llauna que els hi permetia a més de no fer-se malbé les seves, tenir una mà més gran i per tant fer més feina.

    L’altre canvi radical, és molt més recent, i es l’estalvi de l’ús d’aquell aparell tant enutjós que era el porgador, no per l’andròmina en si mateixa, sinó perquè quan arribaves del tros, fosc i cansat, havies de descarregar el carro posar-te a porgar les olives per treure’ls les fulles i branquillons, tornar a ensacar, carregar i ... cap al trull. Era un no acabar.

    Ara potser és més pesada la feina, sobretot si fas anar les perxes amb els sacsadors, però com que es va més de pressa, pleguem més aviat i ... en paus.  

    Les rostes que es solen fer a les “festes de l’oli” son de setrill, no les autèntiques que es feien als trulls quan n’hi havia, i a Vila-seca n’hi havia uns quants. Al contrari del que passava amb els cellers, que gairebé tothom portava la verema al “Sindicat”, les olives es repartien entre l’ens cooperatiu i la mitja dotzena de trulls particulars que hi havia escampats pel poble.

    Està clar que això era habitual, perquè molts dels pagesos que collien olives, per comptes de vendre-les, solien anar al trull a fer “peus” per a quedar-se l’oli que rajava pel consum propi i dels familiars que no en tenien.

    Així que al vespre mentre s’estava a l’aguait que les premses anessin aixafant la pasta de l’oliva molta i batuda, posada als cofins, i per fer més curta l’espera es feien i menjaven les rostes, torrant aquelles immenses llesques de pa al caliu de les brases dels fogons de la batedora, i després submergint-les a l’oli que hi havia a les bassetes de decantació.

    Segurament era de les poques vegades que assaboríem aquell oli nou, amb gust d’oliva, afruitat, que en diuen ara, com si fos una qualitat més, i que de fet ho és.

    No cal dir el galdosos que ens posàvem amb l’oli que ens anava regalimant per les barres, entremig dels dits cap els colzes, fins que feia cap als pantalons, que ja venien xops d’oli del tros, i per tant només tenien una sola taca que tenia la mateixa mida que tota la roba dels pantalons.

    Així que  l’oli nou, havia fet cap a les bassetes, per guanyar temps s’anava recollint amb aquella mena de cassons amples i de poca fondària, posant-lo a les safres per a traginar-lo cap a casa a les gerres que hi havia plantades al celler, i que el més habitual era que havia de durar al menys un parell d’anys.

    Tot això de les rostes es va acabar quan va arribar l’oli de màquina, que va ser la manera de nomenar-lo el de les primeres collites molturades amb les Pieralisi, aviat en farà 30 anys.

    Quan l’any 1981, la junta de la Cooperativa va decidir canviar el sistema tradicional d’extracció de l’oli pel modern, hi hagué una forta oposició, en part, perquè calia fer una derrama pel sufragar la inversió, però que alguns fins i tot defensaven que l’oli era poc natural i de mala qualitat. Un cert nombre de socis de moment no hi volgueren prendre part, però poc a poc, tornaren a la cleda, tot i que encara avui n’hi ha alguns que encara porten les olives al comerç particular.

    En tot cas, s’ha de dir que l’oli de màquina de la nostra Cooperativa ha estat premiat fins i tot a nivell internacional, cosa que no havia passat amb l’obtingut amb el sistema tradicional. Una altra cosa serà que el puguem vendre tot i a bon preu.