Joan Clave Morell

   Els que no som ni pelacanyes i ganxets, i que ens interessa més o menys quina a de ser la capital de la vegueria del Camp de Tarragona, ens convindria saber el que ens ofereixen una i altra candidata a ser-ne la seu. Crec que no estaria gens malament fer una subhasta i que s’adjudiqués la capitalitat a qui fes una millor oferta.

     Els paràmetres per avaluar les ofertes, podrien ser entre moltes altres:

 -         Quina ciutat ofereix més places d’aparcament, sobretot a la vora del palau del veguer i el millor preu per l’estacionament horari.

-         Quina de les dues farà més temps de rebaixes i quines serien les millors ofertes.

-         Quina tindrà millor oferta gastronòmica i més bona relació qualitat/preu.

-         Quina regalarà més entrades per anar a Port Aventura.

-         En quina de les dues ciutats hi ha més noms propis de la rival (Tecles a Reus o Misericòrdies a Tarragona) 

   Vist des d’una òptica operativa, podríem pensar que si les vegueries han de suplir les Diputacions, i segurament rebre els traspassos de personal, edificis, arxius, mobles i tota mena de patrimoni, Tarragona està més ben posicionada ja que disposa de tot allò que hi ha al Palau Provincial, arranjament de l’antiga Casa de la Beneficència. Però a Reus també tenen el Palau Bofarull que ja és propietat de l’ens provincial, i encara que sigui més petit, s’ha de pensar que quedant l’actual província dividida en dues vegueries, amb la meitat de la infraestructura ja en tindran prou, i l’altre cinquanta per cent el deuran enviar cap a Tortosa.

    Mirant-nos les disputes així, fredament, he de reconèixer que, si no ho he entès malament, a Reus són més generosos, ja que el seu objectiu és compartir la capitalitat, mentre que a Tarragona la volen en exclusiva i no solament això, sinó amb l’agreujant de que demanen que el nom de la vegueria sigui “Tarragona” per comptes de “Camp de Tarragona”.

    Potser ara a algú li ve de nou aquesta pugna per la capitalitat de la vegueria, però no, la cosa ja ve de lluny. Segurament per això a la divisió territorial de la Segona  República ja n’hi hagueren dues, la Regió III amb capital a Tarragona i la Regió IV amb seu a Reus. No tenim constància de que es barallessin per si una havia de ser la tercera i l’altre la quarta o a l’inrevés.

    El que en cap cas seria admissible, és cercar solucions a l’estil de l’estació de l’AVE, que ara, després de més de tres anys de funcionament ha demostrat que no va ser precisament un encert la seva ubicació.

     Aquesta dèria per això del que en podríem dir “terreny neutral” per a la seu de la Diputació, va tenir un precedent no fa pas molts anys. Amb l’adveniment de la democràcia municipal, el primer president de la Diputació va resultar ser un reusenc, en Francesc Cailà. Aleshores la seu de l’ens provincial era a la plaça de la Font de Tarragona compartint edifici amb l’Ajuntament de la capital, i resultava evident que se n’havien d’anar. El nou president, després que li van treure del cap, traslladar la seu de la Diputació a Reus, com ja va aconseguir amb la Facultat de Medicina, va estudiar amb gran interès la possibilitat d’allotjar-la a Mas Bové, que aleshores a més de centre d’experimentació agrària, acollia els serveis tècnics de la ponència pel planejament conjunt dels municipis del Camp de Tarragona, però la proposta no va tenir el suport necessari per a fer-la realitat.

     A veure-les venir ...

   Tarragona i Reus des de sempre que han anat a la grenya, per a qualsevol cosa per petita que sigui. Ara hi tornen i no pas per una cosa insignificant, sinó per la capitalitat de la vegueria. Fa uns dies la societat civil ganxeta va omplir el Teatre Fortuny amb l’afany de reivindicar la capitalitat compartida, i ahir entre 2.000 i 4.000 pelacanyes (segons qui ho diu) convocats per l’Ajuntament es van concentrar a les escales de la Catedral, per exigir el dret a tenir-la en exclusiva, i a més a més, que el nom de la vegueria sigui de Tarragona per comptes de Camp de Tarragona.

     Pes escalfar motors, un mes enrere ja es va encendre la metxa, amb l’excusa del nom de l’aeroport que tenim per aquí a la vora, que des de sempre l’hem conegut com el “camp d’aviació de Reus” abans, o “aeroport de Reus” més recentment. Es veu que l’Ajuntament de Tarragona i la Cambra de Comerç volien demanar a AENA, que el nom d’aquest aeroport, inclogués el topònim de la capital en un lloc preferent de la seva denominació.     Em sembla tant estrafolaria aquesta petició, com els noms amb els que n’han fet mofa el passat dia dels innocents, que si Gaudí o Rovira i Virgili o Macià Alavedra.

    No fa pas gaires setmanes que vaig tenir ocasió d’arribar a l’aeroport de Reus i voltants, i al bitllet pel destí, hi posava: Barcelona (Reus). És a dir que endeguem una campanya bel·ligerant pel nom que hi posarà en lletra més menuda i entre parèntesi a continuació del de Barcelona. Em sembla penós.

    Les vegueries són una altra cosa, i crec que les hem de recuperar a canvi de les províncies, tot i que no veuria malament que les úniques divisions territorials fossin les comarcals. Es tracta d’un compromís dels polítics des de la recuperació de la democràcia, però que les successives legislatures hi han anat passant de llarg, deixant el tema arraconat, fins ara que sembla ser, que s’ho han pres en serio.

     De fet crec que la divisió territorial en vegueries porta tant de temps aparcat per dues raons: una és que la majoria de la ciutadania catalana no li dona gaire o gens d’importància, com ho veiem a l’enquesta de La Vanguardia de fa quatre o cinc dies; l’altra és per les pressions locals de voler o refusar pertànyer a una o altra vegueria. I no diguem dels afanys per assolir la capitalitat de cada vegueria ... que és el cas que ens ocupa, pel que fa a les aspiracions de Reus i de Tarragona.

     Als de Vila-seca tant se’ns en dona que pugui ser una o l’altra, ja que totes dues ciutats les tenim a la vora. Quan hi anàvem amb carro, ens era exactament igual tot i que anant cap a Reus, es podia fer una part del recorregut pel camí i era menys perillós. Així que poguérem anar-hi amb tren, a Reus l’estació quedava més a la vora del centre i no calia pujar aquell reguitzell d’escales de l’estació al Balcó del Mediterrani. També varem tenir l’opció del carrilet per anar a veure els ganxets, pujant i baixant a les Quatre Carreteres o al baixador de Mas Calvó. Del meu record, des de sempre he vist que hi havia autocar per anar a Tarragona i en canvi fa pocs anys que n’hi ha per anar a Reus. D’ençà que hi anem amb cotxe, hem de dir clarament que a Reus ens resulta una mica més fàcil aparcar, i si hem de raure als aparcaments de pagament, a Tarragona resulten més cars que a Reus.

    Vila-seca pertany a la comarca del Tarragonès però pel que fa al seu Consell Comarcal, quasi ningú hi ha d’anar a fer cap gestió. En canvi per l’assistència mèdica secundària, sí que hem de fer cap, a Santa Tecla per l’hospitalització i al Centre de Llevant per les consultes, i excepcionalment a Joan XXIII. També hi hem d’anar a Hisenda si s’escau i poca cosa més.

   A Reus, per altre cantó, hi solem anar molt més que no pas a Tarragona, per a comprar totes aquelles coses que no trobem a Vila-seca o perquè l’oferta és més variada i abundant.

     Està clar que els de Vila-seca no hem de influir en la decisió de la capitalitat de la vegueria, per tant no cal que manifestem preferències o rebutjos, i generalment ens fem un fart de riure de les disputes entre uns i altres.  

   Per començar he de dir, que no aniré mai als “toros”, ni recomanaré a ningú que hi vagi. També estic en contra que les places de “toros” siguin de titularitat pública. De fet, només sé que la de Tarragona, és de la Diputació, però molt em temo, que moltes altres també son propietat d’algun ens comunal. Les curses de braus no son cap activitat d’interès social perquè hagin de fer-se en edificis públics.

    Ara bé, això de prohibir per llei ... son figues d’un altre paner. Un dels eslògans més rellevants del maig del 68, fou aquell de “prohibit prohibir”, que jo me’l vaig fer meu i encara el mantinc.

    Aquests dies, els debats sobre el si o el no dels “toros” s’han centrat especialment en dues vessants: la dels que consideren que s’ataca la dignitat de l’animal fent-lo patir per acabar matant-lo, i l’altra referida a la identitat nacional de la festa.

    Segurament que molts dels que defensen que els “toros” no haurien de patir, deuen menjar ous o els seus derivats. Saben com viuen les gallines ponedores a les bateries? Això sí, després de passar-se un any i mig pràcticament immobilitzades, menjant, cagant i ponent, tenen la sort de que son electrocutades i així no pateixen gens per morir.

    Es clar que una cosa és fer-ne un espectacle i un altra és ignorar-ho pel desconeixement de la ramaderia avícola. De totes maneres per cada “toro” que mor a la plaça, son molts milers de gallinetes que possiblement “diuen” prou al seu engabiament opressiu.

   Pel que fa a la identitat nacional, adduint que les “corridas de toros” formen part de la cultura popular d’una altra nació que no és la nostra, certament deu ser així, però crec que és poc preocupant. Al cap i a la fi, als “toros” hi van quatre gats, i en canvi altres elements que assetgen de valent les nostres tradicions com el “Halloven” o el “Pare Noël” agafen molta volada i de cada cop més.

   En el tractament parlamentari d’aquesta iniciativa popular, ha entrat en joc un “modus operandi” totalment inusual, que a molts ens costa entendre. La votació en secret, és una via que creia reservada a afers molt transcendents o que podessin afectar a la honorabilitat d’alguna persona.

   Crec que ho han fet així, perquè els dos principals partits, que van donar “llibertat de vot” als seus parlamentaris confrares, no tenen clara una postura sobre aquest afer. I si no tenen definida cap posició al respecte, deu ser perquè l’assumpte no és gaire important. I si no té massa importància, no calia haver-li donat cabuda a la via parlamentària, que segurament al Parlament hi ha prou temes que tenen una importància real.  

    El proper diumenge a més de la Marató de TV3, es celebraran en moltes poblacions catalanes referèndums per l’autodeterminació. A Vila-seca no en fem, de moment. Si en fessin, jo aniria a votar, i fins i tot, també estaria disposat a col·laborar-hi en la seva organització.

   En general, hi crec totalment en totes les coses que es puguin resoldre a les urnes, i em costa entendre que sent com és una de les màximes expressions de l’exercici de la democràcia, hi hagi gent que no ho vegi així. Segurament els detractors deuen pensar que no serveix per a res, o que no es compleixen els requisits mínims que puguin garantir l’exercici lliure de la consulta.

    Per descomptat que els resultats obtinguts, no son vinculants. De fet tampoc ho son altres referèndums, com el de l’OTAN, posem per cas. En tot cas, no crec que ningú compti en declarar la independència de Catalunya l’endemà de la consulta, encara que surti el SI de forma majoritària.

    Està clar que l’organització ha de garantir que tothom hi pugui dir la seva, tant els que demanin el SI com els que optin pel contrari. Evidentment és condició imprescindible per a la seva validesa.

    Segurament que hi ha altres elements que s’esmenten al seu entorn que son discutibles, com ho son el vot del menors de 18 anys o el dels immigrants. Crec que si han de tenir un cert grau de credibilitat, s’han de semblar com més millor a les regles de joc que estableix la legalitat vigent a l’entorn on es celebra.

    Després, de la participació i dels resultats, ja en trauran conclusions, cadascú segons la posició en que es troba, i possiblement no variarà gaire de la que tenien abans. En tot cas, val la pena.   

    Si veiessin els nostres avis com queden les oliveres després de la collita d’avui, se’n farien creus. Em refereixo a les olives que queden per terra i sovint també dalt de l’arbre. Si ho comparem amb com quedaven només cinquanta anys enrere, la diferència és abismal, doncs llavors no quedava una oliva ni a terra ni a dalt.

    De fet, anar a l’oliva aleshores, volia dir passar-se més temps plegant les olives de terra que munyint les de l’arbre, que calia separar-les, de manera que, al portar-les al trull del Sindicat ja es pesaven a banda les de terra i les de dalt. No diguem res de la qualitat de l’oli que sortia de les olives de terra, que a vegades tenia més proteïna que greix.

    A les cartilles de l’olivaire del Sindicat, s’anaven separant les aportacions de dalt i de terra per quinzenes, i és que cada quinze dies es feia una avaluació d’oli obtingut en relació a les olives premsades, i així sortia un rendiment cada dues setmanes i d’acord amb aquest es pagava al soci.

   Recordo que l’any 1956, l’any del fred, hi hagué una collita excepcional. Fora d’unes quantes antares que resultaren afectades per la gelada, la resta tingueren molt bona collita, suposo que perquè la gelada del febrer va matar moltes de les formes hivernants dels insectes que parasitaven l’olivera i les olives.

    Tant fou així, que molts dels pagesos del poble van haver de raure a demanar que tornessin els “veremadors” del Mas de Barberans, o altre poble del Montsià o del Matarranya que solien venir a plegar avellanes, i no que sé perquè, els hi dèiem “veremadors”. Potser perquè quan acabaven amb la collita de l’avellana al nostre poble se n’anaven a veremar als pobles de l’Alt Camp o del Penedès.

   El cas és que la gent d’aquelles comarques que també solien tenir collita d’olives, les plegaven més tard. I com que eren especialistes en plegar les olives de terra, es posaven una mena d’ungles de llauna que els hi permetia a més de no fer-se malbé les seves, tenir una mà més gran i per tant fer més feina.

    L’altre canvi radical, és molt més recent, i es l’estalvi de l’ús d’aquell aparell tant enutjós que era el porgador, no per l’andròmina en si mateixa, sinó perquè quan arribaves del tros, fosc i cansat, havies de descarregar el carro posar-te a porgar les olives per treure’ls les fulles i branquillons, tornar a ensacar, carregar i ... cap al trull. Era un no acabar.

    Ara potser és més pesada la feina, sobretot si fas anar les perxes amb els sacsadors, però com que es va més de pressa, pleguem més aviat i ... en paus.  

    Les rostes que es solen fer a les “festes de l’oli” son de setrill, no les autèntiques que es feien als trulls quan n’hi havia, i a Vila-seca n’hi havia uns quants. Al contrari del que passava amb els cellers, que gairebé tothom portava la verema al “Sindicat”, les olives es repartien entre l’ens cooperatiu i la mitja dotzena de trulls particulars que hi havia escampats pel poble.

    Està clar que això era habitual, perquè molts dels pagesos que collien olives, per comptes de vendre-les, solien anar al trull a fer “peus” per a quedar-se l’oli que rajava pel consum propi i dels familiars que no en tenien.

    Així que al vespre mentre s’estava a l’aguait que les premses anessin aixafant la pasta de l’oliva molta i batuda, posada als cofins, i per fer més curta l’espera es feien i menjaven les rostes, torrant aquelles immenses llesques de pa al caliu de les brases dels fogons de la batedora, i després submergint-les a l’oli que hi havia a les bassetes de decantació.

    Segurament era de les poques vegades que assaboríem aquell oli nou, amb gust d’oliva, afruitat, que en diuen ara, com si fos una qualitat més, i que de fet ho és.

    No cal dir el galdosos que ens posàvem amb l’oli que ens anava regalimant per les barres, entremig dels dits cap els colzes, fins que feia cap als pantalons, que ja venien xops d’oli del tros, i per tant només tenien una sola taca que tenia la mateixa mida que tota la roba dels pantalons.

    Així que  l’oli nou, havia fet cap a les bassetes, per guanyar temps s’anava recollint amb aquella mena de cassons amples i de poca fondària, posant-lo a les safres per a traginar-lo cap a casa a les gerres que hi havia plantades al celler, i que el més habitual era que havia de durar al menys un parell d’anys.

    Tot això de les rostes es va acabar quan va arribar l’oli de màquina, que va ser la manera de nomenar-lo el de les primeres collites molturades amb les Pieralisi, aviat en farà 30 anys.

    Quan l’any 1981, la junta de la Cooperativa va decidir canviar el sistema tradicional d’extracció de l’oli pel modern, hi hagué una forta oposició, en part, perquè calia fer una derrama pel sufragar la inversió, però que alguns fins i tot defensaven que l’oli era poc natural i de mala qualitat. Un cert nombre de socis de moment no hi volgueren prendre part, però poc a poc, tornaren a la cleda, tot i que encara avui n’hi ha alguns que encara porten les olives al comerç particular.

    En tot cas, s’ha de dir que l’oli de màquina de la nostra Cooperativa ha estat premiat fins i tot a nivell internacional, cosa que no havia passat amb l’obtingut amb el sistema tradicional. Una altra cosa serà que el puguem vendre tot i a bon preu.  

    Avui a Vila-seca s’ha celebrat la “festa de l’oli nou”, en altres poblacions de la contrada, o com es diu ara, de la D.O. Siurana, també ho han anat fent o tenen previst fer-ho durant aquests dies.

     No sé massa bé si s’escau gaire enguany això de “celebrar una festa” per l’oli nou sortit de les olives que aquestes setmanes estem collint per a portar-les al trull de la Cooperativa. Si ens ho miréssim con una activitat pagesa, entesa com quelcom que fem per a tenir-ne una retribució o compensació, és evident que no tindríem res a festejar, al menys al veure els preus que actualment es paguen per les olives (al mercat privat) que és un índex del que serà després el preu de l’oli, que cobrarem quan arribi el dia, ja que s’albira un import més baix que l’any anterior, diuen que si fa o no fa com deu anys enrere.

    Nosaltres com que portem les olives a la Cooperativa sense fer preu, i la majoria dels recol·lectors som “classes passives” pels qui el jornal no es comptabilitza doncs ... anem tirant, tot comentant que enguany la collita no és dolenta, que si raja bastant, etc.

     Si portéssim la collita al comerç privat a canvi de 0,30 € el quilo d’oliva i haguéssim pagat 25 cèntims per a collir-les a preu fet, sense materials, ni equip, ni trasllat, vaja, només el jornal pelat, segurament que passaríem els dies de la collita amb un emprenyament endèmic, constant i en creixement progressiu.

    Diuen els que hi entenen i fan comptes, que el cost de producció de l’oliva és de 60 cèntims d’euro, el que vol dir que, ens quedem a la meitat. A veure si és que tindran raó aquells aixalabrats que dies enrere es manifestaven per protestar pels preus agraris, o per la manca d’atenció de les institucions cap a l’activitat agrària. Segur que en tenen, però a l’hora de reivindicar, sempre esperem que ho facin els altres.

     És clar que la festa, té unes altres finalitats, la primera la d’esmorzar, el que és típic en aquest entorn olivaire, la rosta, al nostre cas una rosta de setrill, no l’autentica, que no s’escau al mig del carrer i anant vestits amb roba dels diumenges. La segona, és la de donar a conèixer les qualitats del nostre oli “Escomes” premiat en més de dues ocasions, a tots aquells possibles compradors, perquè ens en comprin com més millor i cada any... més. El primer objectiu el donem per bo, el segon, ja ho veurem.  

   La Maria Bailén s’ha mort. Se n’ha anat als 62 anys. Després de conviure vint i dos anys amb els càncers, aquests l’han vençut. Els hi ha costat molt, però se n’han sortit. La gent del seu entorn, que erem molts, creiem que se’n sortiria, com en tantes altres ocasions en que l’havien assetjat les maleïdes metàstasis.

     La Maria ha estat una dona valenta, no solament per la seva lluita contra la malaltia, sinó per l’empenta amb que ha afrontat, un rere l’altre tots els episodis de la seva vida, amb una infància difícil, a l’abandó del seu estimat Torres, a l’arribada i arrelament al seu nou poble, i tots els demés entrebancs que s’anaven posant pel davant.

    La Maria ha estat una matrona del seu entorn familiar, amb el suport de Miguel, l’inseparable company, marit i amic, amb qui han criat i educat els seus tres fills, i junts han fet una pinya compacte que quan ha arribat l’hora s’ha obert i escampat els pinyons. Però també ha estat el pal de paller a l’entorn de la qual si han aplegat pares i germans, fins i tot, alguns que no ho són de sang.

      La Maria ha estat una gran amiga dels seus amics que en són molts, moltíssims i de totes les edats i procedències, fins i tot ... els mexicans de Port Aventura.

   La Maria ha estat una dona molt popular especialment a Vila-seca on puc assegurar que hi ha molt poca gent que faci més de cinc anys que hi viu, que no la conegui.

     Està clar que per tot això la cerimònia del seu comiat a l’església de Vila-seca ha estat multitudinari, ple d’un respectuós silenci que de tant en tant trencaven les trompetes, violins i cants dels mariachis que impedien sentir el sanglot i el plor dels qui t’acomiadàvem.

     Els que hem tingut el privilegi de ser amics teus, no t’oblidarem mai, que en certa manera també vol dir, que per a nosaltres no has mort, perquè el teu record serà sempre viu.  

    Seguint la tradició, el diumenge passat, una cada cop més petita part de vila-secans varem anar a Mas Calvó on tingué lloc el que és costum, una missa i una actuació folklòrica, enguany tocava als gegants de Vila-seca i uns quants de Reus, així com la nova colla de trabucaires, que per no desdir del conjunt, també només n’hi van anar uns quants.

    Entre el final de la missa i l’actuació gegantera, hi hagué el que també és costum, la veneració de la relíquia de Sant Bernat Calvó, i que enguany va ser objecte de prevenció sanitària, és a dir, que el senyor rector de Vila-seca va avisar a qui tingués por de contagi de la grip del porc, que per comptes de fer un petó al vidre, fes una reverència que ve a ser una salutació a la japonesa.

     Jo no vaig veure a ningú que prengués aquestes mesures profilàctiques, ni aquestes, ni les del petoneig protocolari de la família anfitriona amb els seus convidats, que aviat seran més aquests, que el poble fidel de Reus o de Vila-seca que segueixen la tradició de cada tardor.

     De feligresos de Reus, ni havien bastants, això que a la ciutat veïna també celebren la diada, a la parròquia que porta el nom del Sant. De fet ja que he fet esment al reliquiari hem de recordar que aquest embolcall d’un dit de Sant Bernat, va ser regalada l’any 1817 per un ciutadà de Reus, tot i que resident a Barcelona, a la parròquia de Vila-seca.

     Això fou degut a que la primera relíquia que tingué la nostra parròquia, que la van portar de Vic dos vila-secans de pro, l’any 1774 i que consistia en un os de la cama del Sant, per això, el reliquiari devia ser molt gran. Tant és així, que els rectors de Vila-seca en devien tenir malfiança que els hi prenguèssin i el van dur a Tarragona per garantir-ne la seguretat. I ves por on, durant la guerra del francès, el 1811, se la van emportar, no se sap si els gabatxos o algun espavilat de les rodalies. El cas és que va desaparèixer.

    Des d’aleshores ençà, segurament que en moltes altres ocasions s’han hagut de prendre mesures preventives per evitar el contagi de malalties, fossin del còlera, del paludisme endèmic o de la mortaldat esgarrifosa de l’any 1809.

    Sembla que els fidels tenim poca fe en que el Sant ens ha de protegir de les malalties. Per si de cas ... 

   Llegia fa una estona que el jutge Garzón s’ha passat emmanillant i tractant de manera “vexatòria” fent dormir vestits, a personatges tant importants, sobretot quan encara no han estat inculpats de res, i que de moment no més estant “presumptament” implicats en una trama de corrupció urbanística.

    Jo no sé avui, en quins fets es basa el jutge per fer detenir a Macià Alavedra, suposo que deuen ser d’un pes suficient com per no fer el ridícul i haver de donar-li la llibertat al cap d’uns quants dies i ... fins i tot demanar-li disculpes.

     Passa sovint que a personatges importants, que son presumptament implicats en fets delictius, sobretot perquè tenen la possibilitat de disposar d’advocats patums, capaços de capgirar les acusacions greus en fets irrellevants, i ... quan no es pot capgirar l’acusació no sé com s’ho munten però son capaços d’aconseguir que passi el temps i el delicte hagi prescrit. Cosa que no vol dir que el delicte ho era, però per culpa (o gràcies a) de defectes procedimentals, la infracció no té condemna.

     Tinc totes les meves dubtes de que els advocats patums siguin més espavilats que la resta de professionals del dret. Més aviat penso que tenen una aureola social que els permet intimidar fins i tot a jutges i fiscals. Dit d’una altra manera que tenen un poder de sotamà capaç de poder tenir influència sobre “vides i hisendes” de qui els gosi contradir.

    Ja fa bastants anys vaig tenir ocasió de conèixer l’advocat que ara té l’ex-conseller Alavedra, en unes accions judicials, que no van arribar a ser judici, precisament per això, pel seu poder coactiu. Era als jutjats de Tarragona i jo havia estat cridat com a testimoni de l’acusació. Aquest lletrat, era l’advocat de l’acusat. Va arribar al despatx de la jutgessa, que per cert estava embarassada, acompanyat de quatre o cinc ajudants, formant una mena d’escamot que avançaven pel passadís, picant de talons a terra talment com he vist al cinema que ho feien els milicos de les SS. Així que arribaren davant la porta del despatx de la jutgessa, hi van entrar sense trucar, per descomptat.

     Quan era el meu torn, em van cridar a declarar, i no he vist mai actuar una persona de forma tant barroera i mal educada, i ... el més sorprenent de tot, la jutgessa no solament el deixava fer, sinó que a més a més es va treure un flascó de tint i es va posar a pintar-se les ungles. De veritat, em podeu ben creure. Ja n’havia vist prou, per això vaig demanar a la seva senyoria per a marxar i, inexplicablement em va autoritzar a fer-ho. També és cert, ho certifico. No recordo si vaig donar una excusa per a la petició de fugir però si que tinc ben present que havia sentit allò que diem en aquest poble: set, caguera i basca.

     Ves el que son les coses, també vaig conèixer el senyor Alavedra quan era conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, i el vaig anar a veure al seu despatx després d’haver demanat cita amb unes quantes setmanes a l’avançada, i recordo que em vaig atansar al seu despatx amb un respecte o reverència com la que deu tenir un seminarista que va a veure el bisbe.

     En el tracte fou molt amable però distant, com s’escau en un personatge d’estirp davant d’un home de poble, suposo és clar. En tot cas, tant a ell com molts altres de semblants, sempre me’ls he mirat amb respecte com es mereix qui té un alt càrrec o l’ha tingut.

     I ara que? Doncs, mireu, de moment no faig pas cap escarafall per haver-lo vist emmanillat per la TV, i a més a més, tot sabent que no tots son iguals, estic segur que endavant, no me’ls miraré amb els mateixos ulls, a tots plegats.