Abans de tancar ca Els Obrers m’agradaria recordar algunes de les ocupacions que va tenir, al menys les que jo recordo, i el més remot va ser l’escola del Sr. Bastida.

   L’escola del Sr. Bastida, era la única de caire privat que hi havia al poble, a més era unitària i bàsicament masculina, amb un parell excepcions. Amb aquesta escola es donava un fet molt curiós: per una banda, estava ocupant un edifici propietat de la Delegació Nacional de Sindicats de la F.E.T. i de las J.O.N.S., i per altra, una bona part dels alumnes que hi anaven (o els seus pares) justificaven la seva matrícula perquè a cal Sr. Bastida, al contrari del que passava a les escoles nacionals, no perdien el temps ensenyant religió i formació de l’esperit nacional, i dedicaven el temps a l’ensenyament del que és essencial, les lletres i els números.

   Mentrestant, a la planta baixa que quedava lliure, si va la aposentar un ens que duia el nom de “Hogar Rural del Frente de Juventudes”, on hi fèiem cap a jugar tota la canalla del poble, sobretot a l’hivern quan feia més peresa d’anar a la dula pels carrers i terrenys als voltants del poble, on hi passàvem les hores d’esbargiment quan feia bo.

   A “l’Hogart” com li dèiem, hi havia taules i cadires amb jocs de taula com el parxís, l’oca i els escacs, de fet, més taules que jocs, també vora l’entrada, es podia ensopegar si no anaves en compte, amb una taula de pim-pom, quasi sempre sense pales ni pilotes, que els més grans se les portaven de casa per poder-hi jugar. Molt de tant en tant, es reintegraven els jocs malmesos i les fitxes perdudes i es podien esborrar de sobre les taules els jocs improvisats o suplents, a manca dels titulars, com l’”un, dos tres marromès”.

   En un habitacle al fons del local hi havia la biblioteca, amb dues dotzenes mal comptades de llibres propis del local, és a dir, de propaganda del règim i alguna novel·la juvenil autoritzada, com les d’en Juli Verne, posem per cas. També hi havien algunes revistes de la línia ideològica de la institució, com “Amanecer”, Flechas y Pelayos”, “Mandos” etc.

    Tenia cura de que el personal no s’avalotés massa i no es fessin desperfectes al mobiliari i instal·lacions el Médico que era agutzil i a les tardes, després de les cinc, tenia aquesta tasca encomanada.

    Dues coses curioses dels xiquets que acudíem a “l’Hogart”, només hi anàvem els nois, les nenes no, suposo que més per por, que no per prohibició, l’altre, que era un lloc de trobada dels escolars del senyor Bastida i els de les Escoles Nacionals.

    No sé per quina raó, un bon dia el Frente de Juventudes es traslladà als baixos del Centre Catòlic, amb taules, cadires i jocs i es va aprofitar l’avinentesa per crear un equip de basquet, que jugava l l’hort d’aquella societat. L’equip crec que va durar una mica més que la claror d’un llampec.

    El mateix local va ser emprat anys més tard per la filla del senyor Bastida, la senyoreta Pepita, que hi tenia un parvulari. I a dalt, un temps després de retirar-se el senyor Bastida, el va substituir l’escola del senyor Faro.

   Després del parvulari, el local va servir per “club de joves”, per a seu dels “minyons escoltes” i especialment per a lloc d’assaig de l’Esbart Ramon d’Olzina i potser per alguna altra comesa que no recordo. Això sí, any rere any dos o tres dies abans de Reis, era el punt de recollida de la paqueteria. Enguany també.

    Finalment i després de l’ocupació temporal de membres de UGT, el local de la primera planta va ser demanat i emprat per fer-hi actes polítics i socials, ja fossin assemblees o mítings electorals, d’aquells partits o entitats que no tenien mitjans per a llogar les altres sales del poble. Però això va durar poc temps, i crec que les mesures de seguretat de l’edifici no eren les més adients per aplegar-hi gaire personal.

    El següent pas ha estat el que tots coneixem d’aquests darrers anys, amb el PIJ a la planta baixa i la definitiva rehabilitació per la via de l’escola taller “Casa dels Obrers” que fou inaugurada l’any passat.  

 


 

    Avui fa trenta anys que es van constituir els Ajuntaments sorgits de les primeres eleccions des de les hagudes a la II República, i que van tenir lloc el 4 d’abril de 1979.

   A casa nostra, aleshores era l’Ajuntament de Vila-seca-Salou i els regidors electes vam ser:

         - Salvador Anton Alberich 

         - Esteve Blasi Ferran (el més gran)   

         - Avelino Campos Bujeda  

         - Joan Clavé Morell  

         - Florestan Duran Reynat 

         - Esteve Ferran Ribera 

         - Pere Granell Gené

             - Emilio Hernàndez Cadenas 

         - Pedro J. Juarez Castillo

         - Andrés Limón Jiménez 

         - Anton Molas Saltó

         - Josep Pujals Carreté

         - Jaume Purqueras Baiges

         - Josep A. Rafols Martí

         - Joan M. Roigé Tost (el més jove)

         - Fina Satorras Borbonet

         - Manuel Vazquez Garcia

   De tots ells, tres ja ens han deixat plantats als demés en el món des vius, l’Avelino Campos Bujeda, el Pere Granell Gené i en Salvador Anton Alberich. Només un ha seguit actiu fins fa poc al mon de la política local, l’Estevet Ferran i un altre va marxar del poble, l’Andrés Limón.

    Els demés ens varem reintegrar a les nostres respectives ocupacions i seguim trobant-nos pels carrers,  ens saludem i compartim amigablement les nostres coses, que no és poc.

    Ho recordo, no ho celebro, ja que en tinc un mal record de la commemoració dels 25 anys. 


 

   Hi ha coses que passen, que cada cop em costen més entendre. Acabo de sentir, que el conseller Farreras ha estat declarat innocent del “cas Treball”,on es jutjava el delicte de malversació de fons públics, mitjançant l’encàrrec d’estudis i informes que no es feien però es pagaven, per desviar-ne els diners pel finançament del seu partit.

   L’ex-conseller ha estat absolt, però el delicte es va cometre, el que passa, és que han carregat els “neulers” a un alt càrrec del Departament, la “ma dreta” aleshores del Conseller, segons informaven els mitjans, el qual sí ha estat condemnat.

   Tot seguit, els màxims responsables del partit i de la coalició de la que en forma part, han manifestat la seva satisfacció per l’absolució de l’ex-conseller, cosa que no vol dir, que el delicte comés no fos cert, que ho és. És a dir, que s’alegraven de que havien rebut els diners il·legalment, i a més, s’enviava a la garjola a un subaltern mindundi.

   Visca!

   Fa unes setmanes, els Mossos d’Esquadra, vinculats al Departament de Governació, es varen “passar” estomacant els estudiants anti-Bolonya i els que si havien afegit. Va ser una qüestió de gran enrenou mediàtic i que va ser portada al Parlament.

   A la sessió corresponent, aquests dirigents polítics que avui s’alegraven de l’absolució del ciutadà Farreres, exigien la dimissió o com a mínim la retirada de competències al conseller Saura, perquè donaven per suposat, que el conseller és responsable de tot el que passa al seu Departament i en els afers en que hi té competència.

   Si és així, com és que en coses tan semblants, les mateixes persones, que son els nostres representants, reaccionen de manera tan antagònica?

   Això, ara ho fan uns, i altre cop, els altres, no en tinc cap dubte. Sembla que tinguin un especial interès en decebre a la ciutadania, a la que diuen servir. 


 

 

    El 15 de gener del 1939 van entrar els “nacionals” a Vila-seca, diuen que sota el comandament del senyor Sicart, l’amo del castell aleshores. A ca els Obrers estava tancat.

   Uns mesos més tard, el setembre del 1939, el nou règim promulgà la Llei de Confiscació dels Bens Marxistes, que va possibilitar que el 30 de juny de 1941, la Comissió Interministerial Qualificadora dels Bens Sindicals Marxistes, podés emetre una resolució per la qual ca els Obrers passava a ser propietat de la Delegació Nacional de Sindicats de la F.E.T. i de las J.O.N.S.

   Està clar que en aquella època, hi havia al poble molts d’aquells ciutadans pagesos en sa majoria, arrendataris i parcers en una bona part, que veieren com aquella casa que tantes suors els hi havia costat, i havia estat seu d’una societat que pretenia defensar els seus drets de treballadors de la terra, estava no solament tancada, sinó en mans d’aquells que pel dret de conquesta els havien reduït al silenci i a la inoperància.

   Com m’havia explicat un d’aquells activistes de ca els Obrers, dels que havien lluitat per crear-la primer i fer-la gran després, ara només li quedava el consol d’anar-hi a seure al pedrís cantoner, que encara hi és avui.    Molts més anys després, i mitjançant escriptura pública l’ens propietari de fet de la casa, la va cedir per a que podés ser ocupada, a la Germandat Sindical de Pagesos i Ramaders, per un període màxim de 30 anys, amb l’obligació de fer-hi les obres de manteniment i reparació que li fessin falta.

   La Germandat no la va ocupar mai, ja que aquesta entitat només necessitava un despatx, que ja el tenia cedit per la Cooperativa Agrícola. Tampoc hi va fer cap obra de reparació de les moltes que necessitava.

    Però el casalot estava malmès i si van fer reparacions encarregades per l’Ajuntament, de manera que només entre els anys 1968 i 1970, l’Ajuntament va pagar 512.180 pessetes a diferents menestrals de la vila pels treballs que hi van fer.

    Abans de fer la part important d’aquests pagaments, l’Ajuntament va demanar a la Germandat Sindical de Pagesos i Ramaders, que renunciés al dret d’ús que en tenia, cosa que va fer, i fou aleshores quan l’Ajuntament va demanar a l’Organització Sindical que li cedís, ja que necessitava espai per a usos escolars.    No es va acceptar la cessió de l’ús, però es veu que estaven predisposats a vendre’ls l’immoble. Ho devien negociar i en sessió plenària del 9 d’agost de 1971 l’Ajuntament acordà la compra de l’edifici, i al cap d’un mes, l’Organització Sindical declara exhaurida la cessió a la Germandat, i es materialitzava la venda a l’Ajuntament, per l’import de 170.000 ptes.

   D’aleshores ençà ha estat doncs propietat de l’Ajuntament malgrat un fet anecdòtic ocorregut amb l’arribada de la democràcia, i els nous corrents polítics i sindicals. En aquest entorn, l’edifici fou ocupat durant uns dies per membres de UGT que en reivindicaven la seva propietat, dret que no fou reconegut, atesos els antecedents que ja hem esmentat, i la cosa no va pasar més enllà d’una trifulga passatgera. 

 

 

 

 


 

   No fa pas gaire que el ministre del Treball i Immigració  assegurava que Espanya no arribaria al quatre milions d’aturats. A finals de març ja ni havia 3,6 milions i fa tres dies el governador del Banc d’Espanya, donava dades diferents de les del govern i augurava que l’any vinent hi hauria 4,5 milions de treballadors sense feina.

    Quasi al mateix temps es va fer públic que al Congrés dels Diputats, 250 membres dels 350 que son en total, tenen com a mínim una segona ocupació. D’aquests 250, 214 tenen ingressos del sector privat i 36 diputats tenen algun altre càrrec remunerat de l’administració. Hi ha 84 diputats que han declarat no tenir activitats extraparlamentàries, i per tant en queden 16 que no se sap si son carn o peix.

   És un bon exemple el que ens donen aquells que es consideren “pares de la pàtria”. De quina pàtria? De la seva, està clar.

   Deu ser per això que, a la majoria dels diputats, els ciutadans electors només els veiem de campanya en campanya, que ja deuen tenir prou feina en compaginar les seves ocupacions.

    Personalment ho considero molt greu, perquè tinc el convenciment de que als parlamentaris els hi hauria de mancar temps per conjuminar la seva tasca a les comissions o àrees on estan adscrits amb el contacte personal amb la gent del seus districtes i els àmbits d’acció política que representen, si és que volen fer ben feta la seva comesa.

   En aquest assumpte de les altres feines dels diputats, com segurament, quan s’han d’assignar sous i dietes, no hi ha gaires discussions, ni debats, ni desqualificacions i aparentment sembla que tots va a una, només faltaria! Per això quan l’aprovació de les llistes de la pluriocupació va ser votada al plenari, en va sortir, oh sorpresa! que 90 diputats hi van votar en contra, i com que la votació era secreta no es va poder saber, qui eren els rebels.

   Doncs a mi m’agradaria saber-ho, perquè seria un dels aspectes principals a l’hora de decidir el meu vot. 


 

 

    L’altre dia, quan arribava al final de la baixada de Moles,se’m planta un xicot davant i em diu:

   - Vostè és d’aquí de tota la vida, no?

   - Sí, hi tant.

   - Que sap per que ni diuen a aquest casalot la Casa dels Obrers?

   - Doncs perquè aquesta casa va ser, ara ja fa quasi cent anys la seu social d’una entitat que tenia per nom “Societat d’Obrers Agricultors de Vila-seca”, entitat de la que se’n té referència que existia l’any 1912 i que anteriorment estave emplaçada a la casa del carrer del Mar que fa cantonada amb el carrer del Patró.

    L’any 1920 van comprar aquest immoble de 190 m2 de planta, als germans Joan i Francesc Font Romeu, que eren de fora vila, ja que no hi ha referències d’aquests cognoms al poble. Precisament al cap de poc temps, en concret el dia 5 de juliol de 1922, l’entitat decideix canviar el nom, passant-se a dir Unió d’Obrers del Camp, Arts i Oficis, sent-ne president Josep Martí Gesalí i secretari Joan Solé Bernat.

    D’aquesta societat hi ha constància de que l’any 1934 tenia 293 afiliats, i diria, sense por d’errar, que era la que tenia més socis de totes les que hi havia aleshores al poble.

    Un altre tret important és que acollia al seu sí, una altra entitat de socors mutus que tenia per nom “La Fraternal” de la que es sabia que l’any 1900 tenia 64 socis, i que la presidia Josep Rebull. Aquesta societat, com tantes altres en aquest país, tenia raó de ser per la precarietat en que vivien totes aquelles famílies que no tenien propietats amb que respondre davant malalties o malastrugues de qualsevol mena. Així amb els diners recollits de les quotes dels associats, tenien un fons per poder ajudar a sufragar les despeses originades per malalties i fins i tot, per la fam, quan alguns dels associats ho necessitava.

    També disposaven d’alguns materials sanitaris i estris que podien deixar als necessitats, com per exemple una banyera de zenc, que feia cap a la casa de l’associat, si algun dels seus membres tenia molta febre, ja que la immersió en aigua freda era l’únic remei per apaivagar-la.

    Als darrers anys de la II República, l’Unió d’Obrers del Camp, Arts i Oficis, va decidir com estratègia de subsistència adherir-se al sindicat UGT, encara que la major part dels afiliats militaven a la CNT, però com que aquest sindicat no es volgué legalitzar, optaren per l’altre. 

        Bé doncs, aquest és l’origen del nom d’aquest edifici avui restaurat gràcies a un programa de formació ocupacional endegat per l’Ajuntament, i destinat a diversos usos pel jovent del poble.    

 

 


 

   Fa una estona m’escoltava l’Oracle sense Graset (a veure si han nascut els bessons) i em va cridar l’atenció un comentari fet per un dels tertulians en relació a la darrera campanya electoral de les generals. Deia, que segurament els candidats a presidir el govern ja sabien (o haurien de saber, que les coses de l’economia anaven per mal camí) però que en campanya, no convenia dir les mesures que s’haurien de prendre per redreçar aquesta tendència que ens portava directament cap a la crisi per tal de no perdre vots.

   Vistos els resultats el que es va quedar a l’oposició de seguida va parlar de crisi, mentre el que va formar govern, per coherència amb el discurs de la campanya electoral, anava parlant de desacceleració i altres verbalismes per disfressar la realitat.

    És per això que em pregunto: Al votant, se li ha de vendre la moto espatllada per bona i a bon preu, tot i sabent que es quedarà a la cuneta? Per que no es pot dir la veritat?

   Així que si és cert allò que diuen alguns, que els polítics estan en permanent campanya electoral, segurament que no deuen dir mai la veritat. I els votants que ens prenen per curts de gambals, cap a les urnes quan toca, per a complir el deure ciutadà suprem de la democràcia.

    Es que hi ha coses, que em costen molt d’empassar, no fa gaire, el divuit del passat mes de gener el candidat basc del PSE deia amb tota solemnitat que mai faria una pinça amb el PP en contra del PNB. Doncs si no vaig errat, avui han fet a la popular Quiroga presidenta del Parlament amb els vots del PSE naturalment.

   Au va!


 

    Es una expressió que sempre m’ha xocat, sobretot quan es tracta de cercar responsabilitats polítiques després d’algun fet desafortunat o decididament nefast. Es tracta doncs d’eliminar les impureses, humanes en aquest cas, quan han actuat malament.   

   Habitualment diuen que es depuraran responsabilitats els capitostos dels subjectes que han incomplert les seves obligacions. Els que son a l’oposició demanen directament la dimissió del conseller o del ministre, que per norma general, no dimiteix mai.

    En aquests dies se’n parla de depurar responsabilitats per les càrregues policials, potser desmesurades, dels Mossos d’Esquadra després del desallotjament dels estudiants que protestaven pel “pla Bolonya” de la seu central de la Universitat de Barcelona, i les dues o tres rèpliques (com en el cas dels terratrèmols) que hi hagueren a la tarda i nit següents. 

  Casualment els actuals responsables policials a casa nostra, en ocasió semblant, havien demanat la dimissió de la delegada del govern. I és que, segurament que tenen el “corasón partío” i per això s’han vist obligats a demanar que es depurin responsabilitats.

   Mentre vaig ser estudiant, vaig córrer molts cops davant dels “grisos”, que era com se solien anomenar als membres de la policia nacional, tant si anaven a peu com a cavall, que també era habitual. Per això, tinc la clara predisposició a posar-me del costat dels estudiants i en contra de la “bofia”.

   Ara bé, hi ha coses que em costen d’entendre. Al comparar aquests fets, quasi cinquanta anys després, recordo que aleshores, tot hi haver patit les embranzides policials moltes vegades, no vaig veure mai fer destroces al mobiliari urbà, ni ver volar cadires, ni cremar res, com hem pogut veure en la recent moguda.

   Potser és que si barrejaven els “antisistema”, que sí solen fer-ho, o potser és que els estudiants contraris al “pla Bolonya” tenen “antisistemes” infiltrats, de la mateixa manera que ells, es van infiltrar l’endemà a la manifestació dels mestres.

   Però això ja son figues d’un altre paner.  


 

      Tothom dona per fet que en Patxi López serà el nou lehendakari, amb el suport del PP. És una opció legítima, i si té més vots que una altra candidatura, doncs endavant.

    Ara bé, a mi em sembla totalment fora de lloc i, políti-cament del tot incorrecte, que el candidat socialista sigui lehendakari amb els vots del partit Popular, els vots d’aquells que fa ben poques setmanes els hi deien que era un dels amics d’ETA. El suport d’aquells que en altres parlaments fan l’oposició més irracional i contundent als confrares d’en López.  

  Segurament que s’ha arribat a aquesta situació, després d’una pre-campanya i campanya electoral, feta amb més tramfulles del que és habitual. Per començar el lehendakari Ibarretxe va convocar les eleccions pel mateix dia que s’havia fixat per les gallegues, així com a mínim els partits estatals, no sé perquè dits també constitucionalis-tes, haurien de dividir-se entre ambdues comunitats-nacions.

   Per altra banda i en virtut de la “llei de partits” l’esquerra abertzale no va poder presentar-s’hi. A mi em sembla molt, però molt malament aquesta llei i aquesta prohibició. O és que no hi ha opcions polítiques que encara no han condemnat els crims del franquisme o els del Gal?

   Ja durant la campanya, el PSE assegurava que mai farien una pinça amb el PP, en contra del PNB. En canvi els populars no es tallaven al dir, que per fotre fora Ibarretxe votarien al candidat socialista encara que fos a canvi de res. Ara es veu que sí que volen cobrar-se els vots d’investidura.

    Es clar que ara, el senyor Ibarretxe es queixa i lamenta que l’únic que volen els partits estatals és arrambar-lo, cosa que no li ha de venir de nou, ja que es va passar tota la campanya avisant que això passaria, si ell no tenia suport suficient.

    I és que les campanyes electorals, amb tot el que es diu i es fa, resulten cada cop més inútils. És el que jo crec, però es veu que vaig errat, sobretot si es té en compte que al macro-mitin d’en Zapatero i el porquet volador, el dijous abans de les eleccions, els organitzadors, van aconseguir posar 5.000 persones al pavelló (que tampoc és tant) a base de portar “maketos” d’arreu d’Espanya.

   Ara diuen els contrincants pactants, que fan ni més ni menys que el missatge que se’n deriva del vot popular, suposo que és tant lícit com el que diu Ibarretxe, que les eleccions les va guanyar el PNB. En tot cas, si les enques-tes serveixen per algo, sembla ser que una immensa majoria de ciutadans bascos, el que els hi agradaria, i alhora seria millor per Euskal Herria, seria una entesa entre peneubistes i socialistes. 

    Si no ... ja s’ho trobaran! 


 

    Ahir llegia al diari, que el president de la Generalitat valenciana, presumptament implicat en l’afer Gürtel, estava de sort, el president del tribunal que l’havia de jutjar, és íntim amic seu. Quina xamba que tenen alguns, no? 

   De fet, segurament que deuen ser poques les persones d’aquest país, que arribessin a pensar, que de tot aquest enrenou de presumptes corrupteles, al voltant de càrrecs del PP en sortiria res en clar. Només cal veure el que ha passat amb en Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló i màxim responsable popular en aquella província. Després de cinc anys d’haver-se destapat tot un reguitzell d’irregularitats legals, el “tio”, com si res, no solament va pel carrer tranquil·lament, sinó que a més es permet insultar a aquells que posen en dubte –més que raonable- la seva honradesa. Ves a saber si també son els jutges que li tenen por, si es té en compte que ja n’hi ha hagut set o vuit, que agafen el seu expedient i, veure’l i demanar el trasllat a un altre jutjat, és tot ú.

   Aquesta gent de la dreta se’n surten fàcilment de tota aquesta mena d’embolics judicials, com en el cas Naseiro o en Zaplana i la construcció de la “Tierra Mítica”, i tants altres de corrupcions urbanístiques a la costa de llevant. A més a més amb arrogància.

    Malgrat tot hi ha coses que el comú dels mortals no acabem d’entendre: Des del primer moment en que Garzón va destapar l’afer Gürtel, els màxims responsables del PP van proclamar a tort i a dret que es tractava d’una persecució al Partit justament abans de les eleccions basques i gallegues i que tots els implicats eren més honrats que la mare Teresa de Calcuta (si és que ho era). Passen els dies, i ara resulta que, menys Camps i Costa, a tots els demés els han donat de baixa del partit, inclòs un ex-conseller del govern de Madrid, això que eren tant honrats. Amb quina cullera es menja això?

   Tampoc no entenem, que vagin recusar al jutge Garzón, i que fos precisament qui ho fes, l’ínclit Federico Trillo (“manda huevos”), es veu que no tenien ningú més presentable, o potser és allò que deia més amunt, de l’arrogància. Aquest mateix jutge si no vaig errat és que va reobrir el cas Gal, i els populars bé que hi van sucar pa.

   Aquesta mena d’il·legalitats, estic ben segur que les fan gent de tots els partits que manen en algun puesto, el que no vol dir que ho facin tots. El cas és però que d’aquest macro-embolics que hem vist al decurs dels darrers anys, els resultats han estat ben diferents, ja que tant en el cas Filesa, com en el dels fons reservats, van fer cap a la garjola els que foren processats. És evident que hi ha diferències.

   I per més inri, els jutges encara fan vaga. (Ja sé que no hi té res a veure).  


 
«Anterior   1 2 3 ... 24 25 26 27 28 29 30 31  Següent»