Des de fa uns quants anys, s’ha instituït elcostum de bústiar propaganda de tota mena, especialment de les de cadenescomercials properes, però també tota altra mena de fullets, catàlegs i/o ofertes, sempre de forma massiva, i quasi mai inclosa en sobres com la correspondència habitual.
També sol ser normal, que el repartiment no el facin els serveis oficials de correu o els que ara els van substituint, sinó una altra mena d’empreses de repartiment, més o menys formalitzades.
Als començaments, la majoria de la gent en va manifestar un rebuig, especialment a les comunitats de veïns, que cansats de trobar-se les bústies plenes a vesar, van optar o bé per posar un cartell dient que refusaven rebre propaganda, o l’altra solució fou la de posar una mena de cistell a l’exterior per a que els repartidors la deixessin allí i cadascú ja agafaria la que li convingués.
A les cases particulars, la gent se la troba l’entrada o a la bústia ja que no hi han altres alternatives. I aleshores, alguns es molesten i arriben a llençar la paperassa al carrer, altres la deixen a la vora esperant portar-los al contenidor blau, i alguns fins i tot se’ls llegeixen.
Jo crec que hem d’acceptar aquest sistema de propaganda, ens interessi o no, encara que no ens la llegim, per la senzilla raó de que tota aquesta parafernàlia genera ocupació en un temps i un país on l’atur és excessiu. Hi treballen els que els dissenyen, els que els imprimeixen, reparteixen, i ... els que manipulen el sistema de reciclatge del paper.
Està clar que segurament tot aquest procés, s’inclou en el que ve en dir-se economia submergida, que sembla ser que és tant freqüent, sobretot si es té en compte el que avui mateix he sentit dir segons fonts del Banc d’Espanya en el sentit de que no lliguen els volums de trameses de diners a l’estranger amb els escandalls de les rendes salarials del personal laboral corresponents a aquests llocs on s’envien les peles o els euros. Dit d’una altra manera, que s’envien més diners dels que realment es guanyen.
