Joan Clave Morell

   He llegit a “El Pont de Fusta” darrer, per cert, en dos llocs diferents, que fa poc, va venir a Vila-seca la senyora Deirdre Morell, neta de Sir Esteve Morell Scott, que per a molts vila-secans d’avui, és el nom d’un carrer del poble, tot i que els pocs que segueixen les coses que s’escriuen pels “puestos”, sabien ja, o se n’han assabentat amb l’escrit de la Montse Garriga que aquest bon home que va passar part de la seva infantesa a Vila-seca, va ser alcalde de la ciutat de Melbourne quan encara era la capital d’Australia.

   Hi ha una cosa relativa a aquesta visita que em costa d’entendre, i és que, havent vingut de tant lluny, els descendents de Sir Esteve Morell Scott, no volguessin com a mínim conèixer i tenir un mínim contacte amb els parents, molt llunyans, naturalment, que tenien a Vila-seca.

   Això del parentiu, està clar que és molt relatiu. He pogut veure com la generació que m’ha precedit, tenia un parentiu tant extens que costava arribar a conèixer-los a tots, i en canvi, la generació que em segueix té els mínims imprescindibles i encara, els hi costa de dir ties i oncles, als que els ho son. Jo sovint dic que, per entendre’ns, els parents son aquells que ens convidem als casaments. Però això és aquí a l’entorn més immediat, ja que quan es ve de l’altre part de món els parents ni que siguin molt llunyans, ho son en la mesura que formen part del record, del que ens havien explicat pares i avis, d’uns parents que tenien que se’n van anar molt lluny, o a l’inrevés, per aquells que van emigrar i van patir l’enyorança del seu poble i dels seus parents i amics, i la solen compartir potser encara més, amb els seus fills i néts malgrat que no hi hagi ni comunicació epistolar.

   Potser em passi allò de que, el que és bo per a mi, o el que jo faria, és el que crec que haurien de fer els demés, i no sempre ha de ser així.

   Tinc la certesa però que aquest oblit, no va ser degut a que ja fa anys, alguns dels parents de Vila-seca, van fer arribar a l’oncle de la il•lustre visitant recent, Stephen Whitson Morell, que seria bo deixar les seves propietats a Vila-seca, les dues cases del carrer del Patró i la finca coneguda com “El corral de Baló”, al poble on va néixer el seu avi.

   El bon home en va fer cas, i potser perquè era fadrí, va deixar en testament les seves pertinences vila-secanes al nostre poble, i quan va morir, el seu germà Rodney Telford, ho va materialitzar i mitjançant en Pasqual Garriga que era el seu interlocutor, es va fer efectiva la cessió, i ves por on, al cap de quatre dies, com aquell qui diu, la finca va ser partida entre els termes de Salou i el de Vila-seca. 
 

   Enguany com quasi sempre, he tornat a Mas Calvó, i he pogut constatar que, el que avançava l’any passat, en relació a l’increment de veïns-devots de Reus i la disminució de feligresos-romiants de Vila-seca, tot i que uns dies abans, tots els nens i nenes de les escoles de Vila-seca van rebre una invitació programa de l’event commemoratiu.
   Està clar que la família propietària de la masia, també ha fet com és costum i tradició el seu propi convit a familiars, amics, socis, clients i benefactors (segons m’han dit) convidant-los a més de ser a la missa, a un dinar a base d’arròs (segons he plegat el flaire). Algú comentava a cau d’orella que, potser Sant Bernat va intercedir per desviar la línia del tren més cap amunt, com abans ja havia modificat el traçat de l’autopista més cap avall.
   A més a més, enguany i havia la colla castellera d’Altafulla, que tot fent banyes a la tradició castellera de no fer actuacions fora de Valls per la diada de Santa Úrsula, s’han afegit a la festa suplint el buit que va deixar la colla vila-secana suara desapareguda.
   Així que, entre els uns i els altres, han omplert una bona part de l’esplanada del davant del mas-castell, potser sense arribar a fer-ho com en anyades anteriors.
   En tot aquest garbull de gent de diversa procedència m’ha tocat seure a la vora d’una senyora, que m’ha semblat que era ganxeta, a la qual en el moment culminant de la missa, és a dir durant la consagració, li ha xiulat el mòbil, i ella, per comptes de posar-lo en silenci, ha contestat i ha parlat una estona fins i tot, amb un cert acalorament.
   Al tancar-lo li ha explicat a la seva companya, que era el seu marit qui l’havia trucat, que aquell matí havia anat al rovelló a la Mussara i que en tornar i sortint de la dutxa no trobava els panyos nets, i per això li trucava, i acabava dient-li a la veïna, que els homes son uns inútils, i el seu en particular, encara més, perquè en tot el matí només havia plegat un rovelló i tres pebrassos.
   Encara m’ha sorprès una cosa més de la veïna, la seva amiga i moltes de les senyores presents a la celebració, i és que a l’anar a combregar agafava la bossa, passant-se-la pel coll i acolivant-la bé per sota la pitrera, segurament per protegir-la dels pispes que devien rondar pels voltants.
   Recorda que l’any passat em va sobtar el veure la poca fe de la feligresia amb la prevenció davant la grip A, i enguany la sorpresa és la sospita dels escurabosses que hom creu que hi ha, o hi pot haver, entre els fidels devots de Sant Bernat Calvó.
  

   Hi ha molts refranys en els que ambdós sants i el mes de juny, en son motiu relacionat amb el món de la pagesia, com per exemple: "per Sant Joan, les garbes al camp i per Sant Pere, les garbes a l'era", o aquell altre que diu "de Sant Joan a Sant Pere, sembraras les fesoleres" i així, tants d'altres, tot i que el més conegut i repetit al nostre poble, quan encara sembravem i conreavem cereals de grà, era aquell que diu: "entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era", i és referia a que en aquests començaments d'estiu sovintejaven les tronades, seguides de xàfecs d'una certa entitat.

   Aquests refrans o dites que he esmentat, segurament es troben a tots els reculls que s'han fet per part dels estudiosos o amants de la cultura popular. Però n'hi ha un, que només l'he sentit a Vila-seca i no l'he vist escrit enlloc, i que, agafant semblança amb aquest darrer, diu: "entre Sant Joan i Sant Pere, els tomàquets fan caguera". Això es deia perquè en aquestes dates de finals de juny, el preu del tomaquet patia un daltabaix, coicidint amb el gruix de la collita, o al menys amb la major celeritat en el creixement i la maduració de l'hortalissa.

   Vila-seca sempre va ser un poble molt tomacaire des que es va divulgar el seu cultiu a les nostres comarques, i els tomàquets de Vila-seca tenien fama per tot arreu, fins i tot, quan encara no es parlava de les denominacions d'oirigen i d'altres qualificatius que lliguen la qualitat de les mercaderies amb llocs geogràfics, els "tomàquets de Vila-seca" venien a ser una marca de prestigi entre els de la seva mena. Jo encara recordo haver vist al mercat de Sant Antoni de Barcelona, caixes de tomàquets amb aquest rétol, com segurament devien ser a molts altres mercats de Barcelona i de molt més enllà.

   Del meu record, la collita del tomàquet va assolir la màxima producció a principis dels anys 50, coincidint amb la revinguda de les aigües de pous i mines després de la secada dels anys anteriors que va provocar la desaparició de bona part de les plantades d'avellaners. Aixó va fer que, de moment, es plantés vinya en la modalitat de camada doble, i així que va tornar a còrrer l'aigua, es van refer les plantades d'avellaners, tot posant hortalisses als bancals i especialment els tomàquets acompanyats de bejoqueres i pebrers i, en menor quantía patates, albergínies, cebes, etc.

   Tota aquesta producció feia cap,m per un costat als mercats matinals de Reus i Tarragona i, per altre, als comerciants locals, que aleshores éren bàsicament quatre: cal Perera, cal Roig de l'Hort del Pep, ca l'Isern al costat de la Font Vella i cal Pau Pons al carrer de l'Hospital, i esporàdicament hi hagué compra també a ca Torredemé al carrer de la Font. Això va ser abans de que es reimplantés el mercat dels pagesos que ja hi havia hagut molts anys enrere, a la placeta dels gitanos.

    Era bastant habitual que cada pagès tingués predisposició cap a un o altre comerciant, el que no impedia que es fes un recorregut pel poble per tal d'esbrinar qui feia millor oferta per cada mercaderia. Tinc present haver vist al pare vendre tomàquets a 10 cèntims (de pesseta) en aquest període maleït de finals de juny, encara que a principis de temporada es podíen haver pagat a "pessetot" i fins a deu rals.

    Ara hi ha moltes menes de tomàquets, la majoria híbrides i fins i tot, algunes transgèniques, que solen conrear els hortolans professionals, però els que en fem per consum propi, solem plantar majoritàriament els de Benach, i també alguns de Montserrat, de les Illes i d'altres. En aquells temps de tanta producció, ja en teníem de Benach, però només pel consum de casa ja que produia menys i a partir del tercer pom, es clivellava. Aleshores la varietat que tothom plantava era la del Totxo, de la qual mai més n'he sabut res. El tomàquet Totxo era molt productiu i tenia la característica de que el primer tomàquet de cada pom era més gros i deformat, especialment el primer pom.

   En aquells anys cinquantes, el maneix del tomàquet per a vendre era una mica complexe. De moment, al tros ja el triavem i col·locavem en una mena de caixes de forma trococònica allargada que omplíem primer a dojo, però fent "cares" amb els més bonics, a la capa de dalt de tot. El tomàquet es protegia per damunt i sota amb fenas o fulles de canya, i les caixes es tapàven amb les seves tepadores de fusta que es lligàven a la caixa amb filferro. Així les lliuràvem al comerç després de fer una a vegades molt llarga cua per a descarregar.

   Al magatzem del comerciant, el primer que féien era desfer tota aquella feinada i abocaven els tomàquests en una gran taulassa on un reguitzell de dones els tornàven a triar i els encaixaven en altres envasos més adients per anar directe als mercats o botigues, per això les caixes eren més petites, rectangulars i la tomaca anava protegida amb paper o cartró, per enviar-la als mercats de les grans ciutats.

   I l'endemà ja podíem anar a cobrar, i això sí, entre Sant Joan i Sant Pere, els preus eren els més baixos de l'any. 

   L’altre dia que es va presentar la web de la Biblioteca de Vila-seca, a l’apartat de les veus hi ha entrevistes a diferents convilatans més aviat grandets, entre altres la d’en Ramon Farriol, que es trobava a la sala i fou convidat a intervenir i va dir molt poques coses, però en digué una, que em va colpir: “Ara ens hem fet molt grans i tot és meravellós, però la veritat és que ens estimem menys”.

   En aquell instant em va venir a la memòria la mobilització de la gent del poble davant d’una adversitat, i la que en concret se’m va plantificar al davant va ser la que hi va haver al poble a l’estiu del 1949 quan es va calar foc al trull de ca Tous al carrer de Sant Antoni i que en poc temps va agafar unes proporcions dantesques.

   Aquell dia quan moltes famílies del poble ja havien sopat, i fins i tot alguns ja eren a dormir, va sorprendre a tothom el “toc a foc” al campanar del poble, on tot just feia uns mesos que si havien penjat les noves campanes i segurament era el primer cop que feien aquest toc.

   La gent de poble devien recordar d’abans, aquell toc, de campanades seguides, quasi sense donar temps al badall de retirar-se, que ja tornava a colpejar el metall de la campana, i tothom va sortir al carrer per veure que passava, i en un tres i no res, la gent es va assabentar d’on era el foc, així que, agafant ferrades i cossis tothom va córrer cap a la vora de la flamarada.

   En pocs minuts es formaren tres llargues corrues d’homes i dones que es passaven ferrades, una des de l’abeurador de la plaça dels Estudis fins al carrer de Sant Antoni, una altra des de l’abeurador de la Riera al costat dels rentadors seguint la vora de la riera pel costat del reg de les vinasses fins a la part del darrere del pati on hi havia el trull cremant, que s’ajuntava amb una altra fila que venia dels rentadors dels malalts. 

   Els vells i la canalla també érem al carrer, a les vores, per no destorbar els qui traginaven aigua, que després de passar per tantes mans, les ferrades arribaven gairebé buides i potser no van servir massa per apagar el foc, o potser només per a impedir que passés a les cases dels costats, o potser no va servir de res.

   Pel que sí va servir, al menys per una criatura de cinc anys que ho va veure de prop, és que, al toc de foc, tothom, el que es diu tothom, va sortir a carrer i cuita corrents, va fer cap on podia ajudar segurament, sense saber a qui.

   En aquells temps ja molt llunyans, vaig poder veure’n altres episodis de solidaritat, tant al poble, com als trossos, camins i eres, que ara, ni tant sols me’ls puc imaginar. Estic totalment d’acord amb en Farriol, aleshores ens estimàvem més.
 

    Enguany a l’excursió de la quinta, que encara anem fent , hem anat entre altres llocs a Argeles, aquella vila de l’Albera al Rosselló, que va aplegar un enorme camp de concentració pels refugiats que recularen sota l’empenta de les tropes “nacionals” fins travessar la frontera.

   Al febrer de 1939 amb l’enretirada de les tropes de la República i de les famílies que tenien por de la revenja dels guanyadors, o el que era pitjor, dels veïns amics dels franquistes, una munió de catalans van haver d’allunyar-se nord enllà, però no pas amb l’esperit que uns anys després ens ho recordava Espriu, sinó per motius ben diferents, per la pròpia supervivència.

   Els gavatxos van habilitar a les amples platges d’Argeles, que es troba a uns 30 quilòmetres de la frontera, una cleda de quasi 100 hectàrees, on hi anaven conduint els refugiats hispànics, sota la fèrria vigilància de soldats de l’exèrcit colonial francès, en sa majoria senegalesos.

   El pare hi va fer cap acompanyat d’altres dos vila-secans, en Jaume Salvadó i l’Esteve Planas, i allí si van trobar altres convilatans. Al pare, no li agradava gens recordar la seva estança en aquelles platges de l’Albera, però no podia per menys que de tant en tant, a l’hora de comparar situacions adverses, fer-ho en relació a l’estada a Argeles.

   Per això hi hem anat ara, aprofitant que altres companys de la lleva també hi havien tingut parents o coneguts. Era com un símbol de malastrugança.   

   Avui la majoria de la població d’Argeles ni se’n recorda d’aquell camp de concentració, i per a ells, només en queden unes quantes fotografies exposades a la “Maisson de l’Albera”, un rudiment de museu que tenen en aquella vila. El mal record en queda d’aquells hostes que s’hi van veure obligats a passar-hi una temporada, i que perdura en aquells a qui ens ho van explicar.

   Emprant el mateix símil que en Xavier Graset en una recent entrevista a Rural, de que a Vila-seca, amb els anys li han anat sortint rebotims, podem ben bé comparar el nostre poble amb la soca d'una avellaner, on a partir del tronc vell, crescut des del plançó arrelat, que fou plantat molts anys enrere, amb el temps, li han anat sortint rebotims a la vora.

   El casc antic, com a les tiges velles dels avellaners, cal que sigui cuidat molt especialment per a que sobrevisqui, ensulfatant-lo i esporgant-lo per mantenir la vitalitat.

   A Vila-seca, quan el nucli antic era tot el poble, es féien esquellots. Estic segur que la immensa majoria dels que puguin llegir això, no saben pas de que va la cosa. Jo que ja sóc un jubilat, amb prou feienes recordo d'haver-ne fet de jovenet.

   El nom, ve de les esquelles, que son una mena de campanes de llauna que es penjaven al coll del bestiar de ramat, ja fos per saber on éren o també, perquè la resta dels seus components anèssin seguint el que la portava.  

   Així que, arreplegar-se una colla de gent, en general més canalla que grans, fent dringar esquelles o qualsevol altre andròmina metal·lica que colpejada fés soroll, i plantar-se davant la casa d'un viudo o viuda que s'hagués tornat a casar, ja fos el mateix dia del casament o en tornar del viatge de nuvis, això era ...fer-los-hi esquellots.

   Hi havia diferents motius per a fer esquellots. A vegades eren els del veïnat els que organitzaven la xaranga, en aquests cassos, la cosa solia anar de "bon rotllo"; altres cops era un parent dolgut o perjudicat pel casori qui incitada a la menudalla i no tant canalla a muntar la saragata, ja fos com he dit plantant-se davant el domicili dels noucasats, o a vegades s'havia anat a esperar-los a l'estació muntant allí tot el mullader així que baixàven del tren.

   El més habitual era que els homenatjats s'ho prenguèssin bé i fins i tot sortíssin a´la finestra o balcó a saludar, al menys l'home. D'altres però, no els hi feia cap gràcia i s'intuïa que miraven per una escletxa per veure qui eren els malfactors i poder-los tornat l'atzagaiada quan es presentés la primera ocasió.

   Amb diferents variants aquest costum va ser propi de molts pobles de la nostra terra.

   Quan va morir en Samaranch, alguns dels seus admiradors o seguidors, van demanar que ja es podia activar el procediment per a dedicar-li un carrer o una plaça a la ciutat de Barcelona, perquè sembla que, tant al cap i casal com en altres ciutats i viles, no tenen per norma retolar carrers i places amb el nom de persones vives.

   A Vila-seca no és el cas, i en concret, a la zona de la Pineda els carrers de la qual porten noms de músics, a mitjans dels anys 70 es van posar noms de personatges vius i ben vius, alguns dels quals, com en Plácido Domingo o la Montserrat Caballé, encara avui triomfen pels escenaris de la lírica mundial. Altres, encara van viure molts anys com Alfredo Kraus o Victòria dels Àngels, i alguns havien mort just feia molt poc temps com en Pau Casals o Hipólito Lázaro.

   Per cert que la mort de l'angelical cantant va ser l'excusa perquè el president Maragall no vingués a inaugurar la restauració de la torre i el parc de la Torre d'en Dolsa.

   Això de posar noms de persones o personatges vius als carrers, corre el risc, de que en un moment determinat es canvien i aleshores, potser els familiars es poden disgustar, suposem que amb una certa raó. Recordo que quan a Vila-seca es va posar el nom de Josep Forasté a un dels carrers de l'antic Hort del Colomí, un dels familiars no hi estava gens d'acord, perquè si de cas un dia el treien, seria penós pels seus descendents.

   El cert és que a Vila-seca, al nucli antic està clar, hi ha carrers que ha conviat successivament de nom, com la gent més gran recorda, i molts dels quals es troben recollits al llibre "Toponímia de Vila-seca de Solcina i del seu terme municipal" de Ramon Amigó. D'aquests noms de carrer desapareguts, n'hi ha un, que va portar un nom molt curiòs, més que res perquè és el nom d'una nena, l'Harmonia Sendra, que va ser retolat així des del 1933, al poc temps de néixer, fins a l'entrada al poble del "glorioso ejército nacional". Li van posar en mèrit d'haver estat la primera criatura objecte de la cerimònia de rebuda d'una nova ciutadana per part del jutge popular de Vila-seca. Era una bona raó. 

    Diumenge passat es va fer a Vila-seca i a 211 municipis més la consulta sobre el dret a la independència de Catalunya. A Vila-seca, la moguda sorgeix uns tres mesos abans a l’entorn d’uns quants membres de La Tramoia que van convocar una assemblea oberta a tothom, de la que sorgí una coordinadora amb una distribució de funcions i un sistema organitzatiu assembleari i que va arribar a aplegar quasi un centenar de voluntaris, d’entre els quals hi he participat des del primer dia, fins a la retirada dels cartells i pancartes.

   Durant aquest període els voluntaris que a més d’aportar els nostre temps i treball, uns més que altres, està clar, i fins i tot els nostres diners per pagar les despeses per a les que no s’han rebut cap altre ajut de fora, també hem fet un cert grau de proselitisme o provocar la mobilització per a la participació a la consulta, ja per votar si, no, o en blanc, però en definitiva participant.

   Una de les respostes evasives que vaig rebre, era aquella de que al no ser vinculant el resultat de la consulta era perdre el temps, participar-hi. Resultava impossible fer-los-hi veure que cap mobilització popular és perdre el temps, ja que si no hi ha aquesta moguda preliminar sense resposta immediata, difícilment més endavant, es podrà ni tan sols plantejar una imprescindible campanya vinculant per l’autodeterminació, ves a saber si en un termini de tres o trenta anys.

   Al llarg de la meva vida he participat en dotzenes de manifestacions al carrer, unes multitudinàries com les de l’Estatut ja fa molts anys, o contra la guerra de l’Iraq més recentment, i altres molt minoritàries com les fetes en suport al poble palestí. Cap d’elles era vinculant en res, però les actituts dels que hi varem participar, era la de manifestar pacíficament un posicionament personal però compartit, distint al que els governs o administracions havien decidit i amb el que hi estàvem en contra, o simplement, en desacord.

   Vila-seca ha decidit, minoritàriament, però hi ha participat, i això no ha estat cap pèrdua de temps ni d’esforços. 

  Ahir a la tarda en arribar al tros, em trobo un parell de xicots (del país, pel que vaig veure) al mig de les faveres. Ei! que feu aquí? els hi vaig preguntar com si no sabés prou bé que hi feien. Estem plegant cargols em van respondre mentre anaven fugint. Doncs de cargols on n'hi ha més és a la via, que és cap allà. I se'n van anar. No crec que anessin cap a la via.

   Em vaig apropar a les faveres, rebregades i malmeses, i al mig m'hi trobo la bossa dels cargols, que no eren ni bovés, ni cristians, ni regines... eren faves de la "muchamiel". Ves per on em van estalviar feina.

   Després vaig estar pensant que malgrat tot, eren bona gent, perquè si sent com eren dos i joves, se'm planten i em diuen, que què vols iaio? que et passa res si et fotem la verdura? segurament que jo no m'hi hauria pas encarat i els hauria deixat marxar amb la bossa plena, més que res, perquè ja tinc experiència d'altre cop que em va tocar el rebre.

   Si fos a fer, els hi hauria dit que prenguèssin la bossa, ja que potser ho agafaven per necessitat. Fa uns dies, que m'havia deixat a la roba, unes quantes carxofes, i es veu que durant el migdia, va venir un dels molts visitans que tomben pels troços de la gent i li devien haver abellit unes carbases que encara em quedaven escampades pel bancal, però al veure les carxofes, devia canviar d'opinió i va deixar les carbasses i va agafar la meitat de les carxofes, sí, només la meitat.

   Ara que som als volts de la Setmana Santa, segurament que hem reviscolat allò del bon lladre.

   Però l'altre, també hi és, i també tomba pel terme a la recerca de material. Sense anar més lluny i per les mateixes contrades, fa ben pocs dies que dos pagesos del poble van trobar que els hi havia desaparegut una part de la maquinària agrícola que teníen aparcada al tros, més o menys camuflada. Això vol dir que, hi ha qui, potser buscant cargols o espàrrecs, va fent inventari del que es pot trobar, i després de forma mecanitzada, amb camions està clar i a l'empar de la foscor possiblement, van i carreguen eines tant pesades com ho és un rascre de discs.

   Aquí el fet és ben diferent, ja que els lladregots, han de tenir la complicitat de personal suposadament honrat i benestant que els hi compra la mecaderia i la comercialitza. Segurament que els cossos policials si ho volen trobaran més fàcilment aquests intermediaris, que no pas els que carreguen els estris directement del tros. Per això crec que seria més fàcil acabar amb aquesta mena de robatoris, i si a més a més la pagesia, malgrat que la seva economia no sol ser massa falaguera, no compra maquinaria de segona mà, potser es trencaria la cadena i minvarien els robatoris.

   Vejam!