Joan Clave Morell

   Quan va morir en Samaranch, alguns dels seus admiradors o seguidors, van demanar que ja es podia activar el procediment per a dedicar-li un carrer o una plaça a la ciutat de Barcelona, perquè sembla que, tant al cap i casal com en altres ciutats i viles, no tenen per norma retolar carrers i places amb el nom de persones vives.

   A Vila-seca no és el cas, i en concret, a la zona de la Pineda els carrers de la qual porten noms de músics, a mitjans dels anys 70 es van posar noms de personatges vius i ben vius, alguns dels quals, com en Plácido Domingo o la Montserrat Caballé, encara avui triomfen pels escenaris de la lírica mundial. Altres, encara van viure molts anys com Alfredo Kraus o Victòria dels Àngels, i alguns havien mort just feia molt poc temps com en Pau Casals o Hipólito Lázaro.

   Per cert que la mort de l'angelical cantant va ser l'excusa perquè el president Maragall no vingués a inaugurar la restauració de la torre i el parc de la Torre d'en Dolsa.

   Això de posar noms de persones o personatges vius als carrers, corre el risc, de que en un moment determinat es canvien i aleshores, potser els familiars es poden disgustar, suposem que amb una certa raó. Recordo que quan a Vila-seca es va posar el nom de Josep Forasté a un dels carrers de l'antic Hort del Colomí, un dels familiars no hi estava gens d'acord, perquè si de cas un dia el treien, seria penós pels seus descendents.

   El cert és que a Vila-seca, al nucli antic està clar, hi ha carrers que ha conviat successivament de nom, com la gent més gran recorda, i molts dels quals es troben recollits al llibre "Toponímia de Vila-seca de Solcina i del seu terme municipal" de Ramon Amigó. D'aquests noms de carrer desapareguts, n'hi ha un, que va portar un nom molt curiòs, més que res perquè és el nom d'una nena, l'Harmonia Sendra, que va ser retolat així des del 1933, al poc temps de néixer, fins a l'entrada al poble del "glorioso ejército nacional". Li van posar en mèrit d'haver estat la primera criatura objecte de la cerimònia de rebuda d'una nova ciutadana per part del jutge popular de Vila-seca. Era una bona raó. 

    Diumenge passat es va fer a Vila-seca i a 211 municipis més la consulta sobre el dret a la independència de Catalunya. A Vila-seca, la moguda sorgeix uns tres mesos abans a l’entorn d’uns quants membres de La Tramoia que van convocar una assemblea oberta a tothom, de la que sorgí una coordinadora amb una distribució de funcions i un sistema organitzatiu assembleari i que va arribar a aplegar quasi un centenar de voluntaris, d’entre els quals hi he participat des del primer dia, fins a la retirada dels cartells i pancartes.

   Durant aquest període els voluntaris que a més d’aportar els nostre temps i treball, uns més que altres, està clar, i fins i tot els nostres diners per pagar les despeses per a les que no s’han rebut cap altre ajut de fora, també hem fet un cert grau de proselitisme o provocar la mobilització per a la participació a la consulta, ja per votar si, no, o en blanc, però en definitiva participant.

   Una de les respostes evasives que vaig rebre, era aquella de que al no ser vinculant el resultat de la consulta era perdre el temps, participar-hi. Resultava impossible fer-los-hi veure que cap mobilització popular és perdre el temps, ja que si no hi ha aquesta moguda preliminar sense resposta immediata, difícilment més endavant, es podrà ni tan sols plantejar una imprescindible campanya vinculant per l’autodeterminació, ves a saber si en un termini de tres o trenta anys.

   Al llarg de la meva vida he participat en dotzenes de manifestacions al carrer, unes multitudinàries com les de l’Estatut ja fa molts anys, o contra la guerra de l’Iraq més recentment, i altres molt minoritàries com les fetes en suport al poble palestí. Cap d’elles era vinculant en res, però les actituts dels que hi varem participar, era la de manifestar pacíficament un posicionament personal però compartit, distint al que els governs o administracions havien decidit i amb el que hi estàvem en contra, o simplement, en desacord.

   Vila-seca ha decidit, minoritàriament, però hi ha participat, i això no ha estat cap pèrdua de temps ni d’esforços. 

  Ahir a la tarda en arribar al tros, em trobo un parell de xicots (del país, pel que vaig veure) al mig de les faveres. Ei! que feu aquí? els hi vaig preguntar com si no sabés prou bé que hi feien. Estem plegant cargols em van respondre mentre anaven fugint. Doncs de cargols on n'hi ha més és a la via, que és cap allà. I se'n van anar. No crec que anessin cap a la via.

   Em vaig apropar a les faveres, rebregades i malmeses, i al mig m'hi trobo la bossa dels cargols, que no eren ni bovés, ni cristians, ni regines... eren faves de la "muchamiel". Ves per on em van estalviar feina.

   Després vaig estar pensant que malgrat tot, eren bona gent, perquè si sent com eren dos i joves, se'm planten i em diuen, que què vols iaio? que et passa res si et fotem la verdura? segurament que jo no m'hi hauria pas encarat i els hauria deixat marxar amb la bossa plena, més que res, perquè ja tinc experiència d'altre cop que em va tocar el rebre.

   Si fos a fer, els hi hauria dit que prenguèssin la bossa, ja que potser ho agafaven per necessitat. Fa uns dies, que m'havia deixat a la roba, unes quantes carxofes, i es veu que durant el migdia, va venir un dels molts visitans que tomben pels troços de la gent i li devien haver abellit unes carbases que encara em quedaven escampades pel bancal, però al veure les carxofes, devia canviar d'opinió i va deixar les carbasses i va agafar la meitat de les carxofes, sí, només la meitat.

   Ara que som als volts de la Setmana Santa, segurament que hem reviscolat allò del bon lladre.

   Però l'altre, també hi és, i també tomba pel terme a la recerca de material. Sense anar més lluny i per les mateixes contrades, fa ben pocs dies que dos pagesos del poble van trobar que els hi havia desaparegut una part de la maquinària agrícola que teníen aparcada al tros, més o menys camuflada. Això vol dir que, hi ha qui, potser buscant cargols o espàrrecs, va fent inventari del que es pot trobar, i després de forma mecanitzada, amb camions està clar i a l'empar de la foscor possiblement, van i carreguen eines tant pesades com ho és un rascre de discs.

   Aquí el fet és ben diferent, ja que els lladregots, han de tenir la complicitat de personal suposadament honrat i benestant que els hi compra la mecaderia i la comercialitza. Segurament que els cossos policials si ho volen trobaran més fàcilment aquests intermediaris, que no pas els que carreguen els estris directement del tros. Per això crec que seria més fàcil acabar amb aquesta mena de robatoris, i si a més a més la pagesia, malgrat que la seva economia no sol ser massa falaguera, no compra maquinaria de segona mà, potser es trencaria la cadena i minvarien els robatoris.

   Vejam!   

 Aquest Dilluns de Pasqua a la Pineda, mentre em queia la bava veient ballar l'Oriol a la secció infantil de l'Esbart Ramon d'Olzina, que amb tanta paciència i sacrifici com encert, dirigeix la Gemma Soler, m'he trobat l'amic Esteve Aragonès, i m'ha recordat que ara fa precisament cinquanta anys que es va crear el primer esbart de Vila-seca.

   Justament a l'abril del 1960, deu parelles de joves es van posar a assajar ballets sota la direcció dels germans Magí i Salvador Anton, amb intenció de fer una actuació per Sant Isidre i de moment sense cap altre projecció en el temps.

   No hi ha constància de que abans d'aquesta data hagués existit un altre esbart al poble, entés com s'escau. Hi havien hagut unes actuacions dansaires puntuals, amb noies soles fetes a l'aixopluc d'aquella institució del règim coneguda com "Coros i danzas de la Sección Femenina" i potser aquest era el motiu de que no hi havien nois.

   En una altra ocasió tornaré a escriure sobre el que fou l'Esbart Sant Esteve, que ens va fer enveja a tot el jovent quan varen anar a la ciutat belga de Diksmuide l'any 1966. Malgrat tot, l'Esbart es va dissoldre i al cap de poc, el 1975, fou creat l'Esbart Ramon d'Olzina com a secció de l'Agrupació Cultural. Aquest va anar guanyant maduresa i consistència sota la direcció del mestre Josep Bargalló, arribant a tenir una ample plantilla de dansaires adults.

   Ara però, es troba en un moment diguem-ne delicat, tot i que, si recordem el seguici del passat Sant Antoni veient com hi desfilaven quatre colles de l'Esbart, els seniors, els infantils, els cercolets i el ball de bastons, segurament ens farem una composició de lloc inexacte i que no es correspón amb la seva situació real, perquè la realitat és feble, sobretot per manca de dansaires especialment masculins.

   He dit moltes vegades, que mentre ens vantem del creixement del poble que fins i tot en diuen ciutat, cal reconèixer que la creixença només és en nombre d'habitants, cases i carrers i els serveis públics que comporta, mentrestant les entitats que han de fer bategar li vida vilatana, estan en declivi. Esperem que sigui per poc temps i que aviat reviscolem, 

   Tal dia com avui, fa cent anys, va néixer el pare, n'Anton Clavé Samsó, en Tonet, com li deia tothom. La mare, també, però son germà gran li deia Anton. Potser era l'únic.

   Na va tenir pas una infància gaire planera, ja que quan només tenia dos anys va morir la seva mare, així que ell i els seus dos germans Josep i Joan, que tots tres cabien en una senalla, van ser criats amb l'ajut d'alguns perents, ja que aleshores un home sol no servia de mainadera. Poc després l'avi es va tornar a casar i va tenir tres fills més, l'Esteve, la Maria i la Rosa.

   Fer grans tota aquesta menudalla, no devia ser fàcil per l'avi, pagès, amb poquíssima terra pròpia i sent com era parcer de ca Sampons. Tots van anar a l'escola i van aprendre les coses bàsiques. Malgrat que de molt jovenets van anar cap el tros, l'escola els hi va inculcar un afany pels nous coneixements, i puc assegurar que va ser ben bé així, al menys tant el pare com el padrí Josep que són els que he conegut.

   Així va crèixer fins el moment de fer el servei militar, que li va tocar  a l'Àfrica a servir la República tot just reinstaurada. Després vingué la guerra, i la seva lleva va ser de les primeres en ser cridada, sent destinat a intendència que era la feina que havia fet a Ceuta, i per això va poder estar sempre a la reraguarda al front de l'Ebre, i des d'allí anant reculant fins travessar la frontera i fer cap als camps de concetració d'Argelès. Va tornar a Catalunya i sent concentrat a Figueras, esperà l'aval que li va donar el que més endavant va ser el seu sogre, el padrí Antoni Morell "Ritu" el mateix any 1939.

   Es va casar amb l'Assumpció Morell, la mare, a primers de 1943, i van tenir tres fills i la desgràcia de perdre el mitjà a l'edat de 12 anys, tràngol del que ni ell ni la mare se'n van deslliurar mai més.

   Com que no tingué opcions per a triar, va ser pagès de fadrí i de casat, d'hivern i d'estiu, activitat que li va permetre viure i mantenir la seva família, i ben poca cosa més, com la majoria de la gent del poble. 

   Va ser soci del Centre Catòlic i molt afeccionat al teatre, de manera que ben jovenet, ja va debutar fent de Biel, el Manxaire a "El ferrer de tall" d'en Pitarra. Després va actuar en moltes altres funcions, però especialment el recordo fent d'apuntador, tant a les obres de teatre com a les sarsueles, i fins i tot va passar-se moltes vesprades amb la canalla, assajant Pastorets o funcions infantils. En una d'aquestes en que actuava el seu fill Anton, potser la única vegada que ho va fer, en un moment de l'obra, tenia dubtes en si s'havia de posar o no una peça de roba, així que, sense cap recança, s'apropà a la "conxa" de l'apuntador i va preguntar: pare, que me'l poso?

   Tot i que havia passat la guerra al bàndol dels rojos, com que era del Centro i de missa, va entrar a l'Ajuntament per la via del terç corporatiu. La casualitat va fer que, al marxar del poble el que era segon alcalde, el va substituir i al dimitir l'alcalde que hi havia, li va tocar de rebot assumir l'alcaldia durant una mica més d'un any. Així que a la relació dels alcaldes del segle XX, que hi ha a l'Ajuntament, els únics retrats de pare i fill que si poden veure, som nosaltres dos.

   No té cap gràcia que ara digui que va ser el millor pare que he tingut, però he de dir que no em puc pas queixar. Era dels que en diríem de la vella escola, dels que encara no havíen aprés que els diàlegs entre generacions, ni que es tracti de canalla, no era temps perdut, així que només varem tenir una relació cordial com cal, quan em vaig fer gran. Crec que no em va prohibir mai res, així que quan li demanava per fer qualsevol cosa que tencava motlles, em preguntava si tenia present el que m'havíen ensenyat ell i la mare, i en dient-li que sí, doncs que ho practiqués allí on em trobés. 

   El pare era geniüt, però tenia un bon caràcter, i va ser un bon company de la mare, tant a la joventut com en els anys difícils de la llarga lluita contra el càncer. Així que només la va sobreviure quatre anys, i el 3 de setembre de 1988 va morir.

   Per aquestes coses curioses que ens fan evolucionar el cervell, puc deixar constància que, així que van passant els anys, el recordo amb més claretat i més sovint, el que vol dir que, per a mí, no ha mort del tot.

   Avui hi ha el titular d’un diari, que diu que, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) depenent del ministeri de la Presidència del govern central, els polítics i els okupes són els col·lectius més antipàtics. També es va comentant un dia sí i un altre també de la desafecció de la ciutadania cap els seus representants i si s’escau, governants.

   Ara ens trobem en plena ebullició del cas d'en Matas, però encara són calents els Pretòria, Gürtel, Palau de la Música, Pallerols, etc. i fins i tot el de don Roldán que s'ha actualitzat ara que ha sortit de la presó. Per tant, sovintegen els comentaris de la gent del carrer, que tots son iguals, que no n'hi ha un pam de net, que si no foten més és perquè un altre ja els hi ha passat al davant...

   Està clar que els polítics no són tots iguals, i que hi ha més pams nets que no pas bruts, i que la majoria no roben res. Però el "col·lectiu dels polítics" que en el seu conjunt defensen la honestetat de la majoria dels seus companys, crec que no saben guanyar-se la confiança del poble, perquè actúen amb hipocresia i fal·lacia.

   Si l'imputat és d'un partit, els del partit contrari hi posen més llenya al foc i forguen la nafra tant com poden, mentre que els del partit pròpi comencen per esmentar allò de la presumpció d'inocència, encara que potser li suspenen temporalment la militància, però en el fons, el defensen, tot hi sabent que està empastifat fins dalt de tot. El més normal és que qui està més assabentat de les malifetes dels imputats, són precisament els seus companys i col·laboradors més propers, i en alguns cops, és del domini públic, que s'embutxacava.

   Passa exactament el mateix quen s'inverteixen els papers, perquè en això és ben veritat, tots són iguals, o al menys, actuen de la mateixa manera.

   I no diguem quan hi ha la sospita de que a més del profit en benefici propi, ha contribuit al finançament del partit que aleshores s'activen les alarmes i els posicions d'uns i altres encara és radicalitzen més.

   Però en el fons, el pitjor de tot, és el tèrbol comportament de la justícia, que sota la presió dels partits que manen o que poden manar un altre dia, afegida a la força que tenen els corruptors, sovint empreses potents que estan tan interessades com els imputats en que les coses no s'aclareixin i plegats contribueixen amb la justícia que no té res de justa a buscar elements exculpatoris. Així que hi troben defectes de forma, allarguen la causa fins la prescripció del delicte, o rebutgen les proves que de tan clares que son, esdevenen transparents, tant que no les troben, o no les volen veure.

   Algú pot entendre, que en el cas en que està imputat un tal Fabra que havia estat president de la Diputació de Castelló, hagi passat per la jurisdicció de 8 jutges i encara no s'ha arribat a jutjar?

   Si els polítics volen guanyar-se la confiança del poble, és imprescindible que siguin exigents i rigorosos amb els propis companys i que tinguin clar que si la fan, l'han de pagar i que esdevinguin els més interessats en que es faci justícia, i per tant, deixin de presionar els jutges, i si per més mal, saben que hi ha jutges poc justots, que facin el que calgui perquè pleguin o els facin fora.

     Pel que diuen, en Roldán ja és al carrer. De fet ja fa cinc anys que ja petja carrer. Tot i haver estat condemnat a trenta un anys, al cap de deu ja va obtenir allò que en diuen el tercer grau, és a dir que ja només hi anava a dormir a la presó. Hi ha indicis dignes de crèdit que té una bona morterada de diners i bens a l’estranger.

     Moltes de les notícies que vaig llegint o sentint dia a dia, van passant per la vora i m’importen unes menys i altres més, però van relliscant cap algun racó de la memòria, de la que moltes no en tornen a surar. Però les que són com aquesta m’irriten de manera especial, com totes aquelles altres que tenen relació amb el jutge Pascual Estevill.

     I és que aquestes persones que tenien una tasca al servei de la justícia, en un estat que es diu democràtic, (que personatges com aquests m’ho fan posar en dubte), i que es passen per engonal tot el que representen, havent jurat o promés servir, i en comptes d’això es dediquen a robar a tort i a dret, i acaben sortint-se’n airosament. Crec que són exemples del que mai hauríem de veure, ni de lluny.

    Com se’n pot anar cap a casa el Roldán sense tornar res del que va prendre? Quina justícia és aquesta? En quin país vivim? Aquest individu condemnat a més de trenta anys, ja van començar per col·locar-lo en una presó diferent, després els més de trenta van passar a ser vint, però al cap de deu, ja li donen el tercer grau... 

   Segurament que l’home a la vista de les avantatges que anava gaudint de la justícia, devia pensar que seria ben tonto si tornés els diners robats... i, visca la justícia!

     En canvi l’anarquista Amadeu Casellas, es va tragar 24 anys a la trena, de la que se’n va sortir ara fa quinze dies. Déu n’hi do! Per la justícia que porta els ulls embenats per demostrar que tothom és igual davant seu. Però es veu que uns són més iguals que altres.

     Si el que tenim en aquest estat espanyol de les nostres angúnies és justícia, que algú que hi entengui m’ho expliqui perquè jo no ho entenc, i a més a més em posa de mala bacandí, de molt mala llet, vaja.  

    L’església del poble a més de les funcions de caire litúrgic adreçats a la seva clientela, fa una sèrie d’actes, diguem-ne de tipus social, encara que siguin pròpies de la seva tasca espiritual. Em refereixo als bateigs, primeres comunions, casaments i enterraments. Cerimònies que, al marge de que hi hagi un major o menor grau de fidelitat, en general comporten la mobilització de més personal del que necessariament és imprescindible.

     A la nostra cultura, aquests actes socials que es fan a les esglésies els hi són propis, al marge de que la societat sigui més o menys laica. Ara bé al decurs de la nostra generació, hem vist profundes transformacions, referides a la gent pròpia del país, a banda de que en els moments actuals, al nostra poble hi convivim a més dels d’aquí de tota la vida, els magrebis, senegalesos, xinesos, etc.

     Està clar, que durant la primera meitat de la nostra vida vivíem sota l’imperi de l’estat nacional-catòlic, i per tant potser era més important tenir una “fe de baptisme” que no pas una “partida de naixement”, i per això tothom es batejava, o quasi tothom, tothom feia la primera comunió o gairebé tots, tothom es casava a l’església, en la immensa majoria, i finalment, tothom era enterrat després de ser ruixat pel mossèn amb aigua beneïda.

    D’aleshores ençà, hem evolucionat i molt, per sort, i això ha fet que es modifiqués força aquesta funció social de l’església. Ja no es batejaven tots els nens, ni feien la primera comunió, es van començar a fer casaments pel civil, o sense papers, però això sí, els enterraments es segueixen fet pràcticament tots a l’església.

     Si tenim en compte que ara neixen aproximadament al voltant de dues-centes criatures cada any, segons el Full Informatiu de la Parròquia, se’n van batejar cent dos, és a dir la meitat, que si fa o no fa és el mateix percentatge de nens i nenes que fan la primera comunió. La cosa de l’aparellament nupcial ja és una altra cosa, i el percentatge és sensiblement més baix, si es té en compte que l’any passat és van fer 22 matrimonis, segons la mateixa font.

     Ara bé els enterraments jo m’aventuraria a dir que els 88 de l’any passat, van ser la totalitat dels difunts del poble, és a dir que, ara per ara, aquesta cerimònia encara és exclusiva de l’església, aquí, al nostre poble, i de moment, que jo sàpiga, encara no s’ha demanat que al tanatori si afegeixi una sala multiusos, per fer-hi altra mena de celebració del comiat d’aquest món.  

   Quan érem canalla i havíem d’anar a Barcelona, sempre hi havia algú que ens deia: compte que no et facin besar el cul del negre! A mi també m’ho van dir i no us podeu imaginar el mal de cap de em van posar al damunt. Hi vaig donar més tombs que les pedres del trull durant tota la campanya.

    Ja m’imaginava que a l’andana de l’estació de França, hi havia plantat un home negre, gran con un Sant Pau, amb els pantalons als talons i ajupit esperant que els que hi anaven arribant complissin l’obligació. Tan m’hi vaig capficar, que així que s’atansava el dia del viatge que tan havia somniat, vaig acabar dient-li a la mare, que no hi volia anar de cap manera, ni cuit ni cru.

    Quan va saber el perquè, em va explicar, que això de besar el cul del negre, es deia en sentit figurat, és a dir que no volia dir el que es deia, sinó que era una mena d’avís, de que a l’anar a Barcelona, els de poble, calia que anéssim amb els ulls ben oberts perquè ens podien engatussar o donar gat per llebre.

     Aclarit el dubte vital, doncs cap a Barcelona falta gent! I ull viu a que ningú ens fes el Sant Pere baixa la llàntia.

    En canvi avui, a les meves velleses, després d’haver-hi viscut quatre anys i escaig, d’haver-hi anat, centenars de vegades, he besat el cul del negre.

    No me l’he trobat a l’Estació de França a l’arribar, sinó pel carrer quan ja estàvem a punt de tornar, i en forma d’una noia molt deseixida, la qual, al sortir d’un establiment públic, sense que em podés refer del cop de sol, se’m planta al davant demanant-me si li podia signar en un cartipàs que es traginava, en un full al qual hi havia quatre columnes, una per la signatura, una altra pel codi postal, un altre pel nom del poble, i la darrera pel donatiu.

     El primer que m’ha passat pel cap, ha estat  que si era per organitzar un “Barcelona decideix”, però tot seguit he vist l’encapçalament del full, que hi posava quelcom semblant al nom d’una associació de protecció als nens sords i muts, en canvi la noia no portava cap penjoll identificatiu com solen portar els que capten pel carrer per alguna causa justa.

     Després de signar calia fer el segon pas, l’aportació voluntària, i com que ja se m’anava fent present a la ment, el cul del negre, l’òbol ha estat més aviat escarransit, i com que me’n reclamava més li he dit que no s’ho esperés, que de sobte m’havia semblat que els nens ja hi sentien i fins i tot cridaven. Uns xicots que eren a la vora, i havien seguit l’entabanada en directe, li han dit, que avisarien a la policia, i aleshores la mendicant i una altra que hi havia per la vora, s’han posat a córrer carrer amunt com esperitades.

     Quan em torni a trobar un cas semblant, miraré que sigui per una associació en defensa de que no ensibornin als vells despistats, i si és així, els hi faré un bon donatiu.