Aquesta setmana passada hem tingut a Vila-seca, i a molts altres indrets una colla d’equatorians, que van de pas cap a la Jornades Mundials de la Joventut a Madrid. A casa n’hem tingut uns quants i amb alguns dels quals hem tingut una estreta convivència.

   Els nostres visitants, tot i ser ben diferents en alguns aspectes, com a ciutadans del mon i com a persones humanes som pràcticament iguals, tenim les mateixes misèries i gaudim de semblants grandeses, i en el fons compartim idèntics sentiments.

   Un dels aspectes relacionals que solem tenir amb persones amb qui convivim temporalment, i que molt possiblement no ens tornarem a veure mai mes, és que ens resulta molt planer fer-los-hi confidències molt personals i alhora escoltar també les seves, de manera que hi estrenyem llaços d’amistat especialment entranyables. 

   Així que, al comiat d’aquest matí no era gens estrany veure abraçades de sincera emoció, amb els ulls plorosos, entre vila-secans i equatorians. A mi també se m’han humitejat els ulls al dir adéu a una noia de setze anys que arrossegava una malaltia que no havia confessat als seus companys de viatge, i també molt especialment a l’abraçar-me a una senyora treballadora domèstica de professió, amb tota l’aparença física dels nadius d’aquell país, que acompanyava a la seva patrona, que naturalment, era qui li pagava el viatge.

   Com que no és el primer cop que a casa hem viscut situacions semblants, val a dir que la relació es manté durant un cert temps i així que passen els anys es va espaiant el contacte i sovint s’acaba perdent, encara que el record no s’esborra mai. 

   Ara però, amb les xarxes de comunicació social, potser la relació es pot mantenir molt més allargada en el temps i, ves a saber, si no dura total la vida, sobretot als que ja n’hem passat un bon tros.