Joan Clave Morell

   Recordar les botigues del carrer Major, és un exercici reconfortant i també una manera de fer reviure a les persones que en tenien cura.
   Les més antigues que recordo, son les dues de l’Abadia, ca la Marieta Abella, que era una tocineria on, a la rebotiga es feien les llangonisses i botifarres, salaven la cansalada i els pernils, dels que ni havia mes aviat poca oferta, segur que perquè la demanda era encara més minsa. Estaven a càrrec de la botiga la Marieta i sa filla Angeleta. La Marieta era viuda i esprimaxada que la veia molt gran, tot i que no ho devia ser tant, i sobretot, molt simpàtica. Si un nen, acompanyant a sa mare o a l’avia que hi anava a comprar, li cantava allò de “angelets del cel, baixeu a la terra, que sentireu cantar, la Marieta Abella”, la dona s’emocionava i li regalava a la criatura una rodanxa de fuet, com a mínim.
   L’altra botiga de l’Abadia, era la lleteria de la Maria Llurba, que no sé d’on li portaven la llet de vaca. Abans de venir en Cassimiro Guart al poble, de vaques en tenien a ca Rafel al final del Raval de Mar o en “Joan de la llet” a ca Fontgibell. Joan de la Llet va estar associat un temps amb Anton Adserias, que havia tingut vaques en una casa del carrer de Sant Pere. La Maria Llurba venia llet a la menuda, mesurant-la amb uns potets de llauna de totes les cabudes, que tenia arrenglerats damunt d’una taula de marbre. Entre la lletera gran i els potets emprava un altre envàs intermedi que tenia un vessador punxegut que li permetia omplir la mesura corresponent a cada comanda. A mí em meravellava veure com amb tants trasbalsos, i omplint les mesures fins al capdamunt, no li queia ni una gota de llet per terra. La Maria Llurba també venia llet a l’engròs, al Mas de Plana, que li compraven lleteres senceres, i la venia a buscar sempre el mateix intern, que es veu que no devia estar gaire malalt, se la carregava al coll i, a peu cap el sanatori.
   Una mica més endavant, als baixos de la Torre, hi va posar una botiga de verdures la Maria Massó, més coneguda com la Valencianeta, que venia les hortalisses que feia Pepito el seu marit, a la “Tabalalera”.
   Als baixos de ca Sauné hi havia la perruqueria d’en Gaspar, on hi treballava amb el seu fill petit, habitualment, i el seu fill gran ajudava els caps de setmana.
   Al davant hi havia l’Angeleta perruquera, que a més de pentinar a les dones, tenia una botiga d’una oferta molt variada.
Disposava d’un ampli ventall de xampús, sabons i colònies, envasades i a granel, tota mena de betes i fils i, per complertar l’oferta, també llenceria fina, vaja, calces i sostens. Però el que més em sorprenia, era la secció de llibreria, que tenia dos fronts, per una part la secció infantil i jovenil, amb el TBO, el Pulgarcito, el Capitan Trueno, Roberto Alcázar i Pedrin, Hazañas bélicas, Azucena, etc. i l’altra secció era la de venda i especialment lloguer i intercanvi de novel•les, en general de l’editorial Bruguera, de les que hi havia una temàtica diversa, però que especialment es buscaven les de l’oeste, amb un autor que sobresortia, en Marcial Lafuente Estefania per la banda masculina i les novel•les rosa pel sector femení, amb una autora preferida, la Corin Tellado. L’Angeleta en tenia una timba de llibres de tots els estats, des dels nous per estrenar fins els que ja tenien un bon nombre de fulls desenganxats del llom; el client tornava la que havia agafat uns dies abans i per dos rals cada una, n’agafava les que li convenia, per ajudar a passar les llargues nits de l’hivern. Jo que havia estat client dels patufets, com en dèiem aleshores de les publicacions que, més endavant s’han rebatejat com a còmics, i abans tenia aquest mot, en record del Patufet que havien llegit, aleshores en català, els nostres pares. Dels patufets vaig passar a l’enciclopedia pulga, que eren uns llibrets petitonets, que solien ser resums de les obres de la literatura clàssica, d’aventures i també de divulgació, dels que segurament si regirés alguns racons per casa, encara en trobaria. Més endavant l’Angeleta Ferré va traspassar la botiga a Lluís de la roba.
   Quasi davant de casa hi havia el forn de ca Molas, que era de l’Antonieta Saltó Benach, però que tothom coneixia com Antonieta Molas. El forn va ser un indret on, de menut m’hi vaig passar moltes hores i va ser durant un temps com una prolongació de la llar. Aleshores era bastant habitual passar moltes estones a cals veïns, tantseval els grans com els menuts, i si, com era el meu cas, tenien activitats ben diferents a les de casa, encara era més l’atractiu.
   El forn, tenia dues dependències, la botiga i la pastera. La botiga tenia un taulell amb unes grans, unes enormes balances amb dos plats de llautó, un de més gran i l’altre més petit i a sota hi havia un joc de pesos també de llautó o material semblant. Arrambats a les parets hi havia rengleres de sacas de farina, que portaven de la “Harinera de Tardienta” i que pesaven dos quintars, és a dir, cent quilos cada una, que descarregaven des del camió que es parava davant del forn, malgrat ser la carretera general, un home petit i escarransit i un noi de quinze o setze anys, carregant-se’ls a l’esquena des del camió a la botiga.
   L’Antonieta venia el pa des de les vuit del matí fins a les nou del vespre o més tard a l’estiu. Els pans eren en sa majoria d’un quilo, però ni havien de més grans i de mes petits. De barres només en feien per la torna, i excepcionalment en compraven els menestrals. La clientela no anava cada dia a buscar el pa, sinó que en comprava per a tota la setmana i anava a buscar-lo amb unes grans paneres. Hi havia dos tipus de clients, els que abans hi havien portat la farina, i els donaven 130 quilos de pa per cada 100 de farina i només els hi cobraven el coure, i els demés pagaven el pa segons el preu que fixava el fiscalia de taxes. El pa es pesava i si en faltava una mica per arribar al pes, si afegia la torna, és a dir un tros de barra, que l’Antonieta tenia molta habilitat per tallar-ne el tros gairebé exacte, i val a dir que no era gens escassa.
   Els dissabtes feien coca amb recapte, si prèviament es portava el recapte, pebrot i ceba, a l’estiu i espinacs o bledes amb panses i pinyons, a l’hivern. També feien coques adobades amb regust de matafaluga, només els dissabtes.
   L’altre part del negoci m’era més atractiu, tant per les persones, com pel que feien. Hi treballaven l’Emili Pedrola i el senyor Garcia. Aquest, als vespres, que era quan m’hi passava més estones, es dedicava a passar la farina integral pels sedassos separant els trits de dos o tres gruixos, de la farina blanca. El Sr. Garcia parlava en castellà i això, era un fet excepcional fora de l’escola, i per això em picava la curiositat, aquella forma diferent d’enraonar, i l’home, tenia molta paciència explicant-me el que volien dir les coses que feia.
   A la casa del costat hi havia Josep Vidal, Josep sabater, amb una botiga gran de la que en tenia cura la seva germana Tecla, i un taller petitó, on amb prou feines si encabia el Josep, i on si passava hores i hores treballant. A la botiga, hi venien més espardenyes que sabates, ja que el personal, hi portava moltes mes hores i mots més dies als peus, aquest calçat més còmode i sobretot molt més barat.
   El taller, donava al carrer per una finestra que estava oberta tot l’any, i on m’hi havia passat moltes estones fent-la petar amb el Josep, que no tenia cap recança en explicar-li coses a una criatura. Les reparacions de sabates que feia, eren les de canviar tapetes i talons, cosir els desenganxats a mà o amb una màquina de cosir potent que tenia a l’abast, i especialment posar mitges soles. D’una peça gran de cuir en resseguia la sola de la sabata i tot seguit la retallava i repelava, fins a la mida justa de la sola foradada, hi afegia cola d’impacte i passat un temps prudencial les enganxava i vorejava la sola amb una renglera de clauets que asseguraven l’efecte de la pega. Després escrivia el nom del client amb un llapis que duia a l’orella, a la sola nova, copiant el que havia escrit abans a la sola foradada. Quan van venir les soles de goma, la cosa de la reparació es va complicar ja que després de la pega no es podien assegurar amb el clavetejat. Quan van arribar les soles sintètiques Josep ja no hi era.
   Del meu record, va durar poc temps, però tinc ben present la pollastreria de la Maria Barberà, amb una oferta més aviat escadussera, escampada sobre un taulell, on hi tenia encastada una gran tisora amb un mànec de fusta, amb la que trossejava pollastres i gallines. La Maria Barberà era viuda i no va suportar la mort de la seva filla Maria Teresa i també va desaparèixer.
   L’última botiga clàssica del carrer, era a cal Pamies instal•lada a les antigues oficines del Banc de Reus, i tenia una oferta del més variada que hom es pugui imaginar. Tant hi podies trobar una falç o un barret de palla, com zotal, sulfat i calç, pellenyes i escombres, sofrins pels bocois o arengades i bacallà per esmorzar. Durant uns quants anys va ser l’únic proveïdor de benzina i petroli del poble. En un moment d’eufòria, en Quimet va arraconar una mica la botiga, deixant espai per a posar una bolera, que tenia oberta especialment els dissabtes i diumenges, i on el jovent va fer-se expert en aquesta mena d’esport d’entreteniment.
   En aquells anys de la postguerra, al carrer Major hi trobaves quasi de tot.

   Estava pensant en el que va ser el meu carrer, el carrer Major, recordant com era a la meva infantesa, les cases i la gent que hi vivien, o les botigues i les persones que les tenien aleshores. La referència son els primers records que en vaig tenir i que en tinc encara, potser per allò de que, quan ens anem fent grans, recordem més les coses de cinquanta anys enrere que les de la setmana passada.

     Al carrer Major hi havia 20 cases comptant les quatre cantoneres, dues de les quals eren i son encara de caire públic o social, l’Abadia i l’Ateneu, a l’altre costat la Fonda i cal Pàmies, la primera que acull un servei públic d’hosteleria com abans i l’altra la podem considerar com les demés del carrer.

     En aquestes disset cases habitades, només en tres hi viuen les mateixes famílies: a ca la Natàlia Saltó, a ca la Gert Pàmies i a ca el meu germà Esteve. A les altres, ja no hi viu cap descendent de la gent que hi vaig conèixer.    Si ens repassem els habitatges veurem com tres de les cases han desaparegut (Ca Virgili, ca la Roseta Roig i ca Gaspar) per fer-hi un edifici de pisos promogut pel notari i una quarta (ca Cantí) està a l’espera d’aquest mateix procés, potser esperant temps més propicis. Altres dues han canviat de propietari (ca Baló i ca la Ciurana) una de les quals, la segona, ha estat reconstruïda totalment. Encara n’hi ha cinc que les mantenen els mateixos propietaris tot i que estan tancades (ca Cintet, ca Sauner, ca Josep Plana, ca la Carmensita i ca Molas). Dues més, van ser habilitades per habitatges de lloguer (ca la Maria Barberà i ca Josep sabater) i la que queda, que abans estava llogada (ca Cassimiro), va ser recuperada pels seus propietaris i ara hi viuen els descendents.

   Si es té en compte que és el carrer Major, val a dir que el trasbals ha estat majúscul.

 Avui llegíem i escoltàvem que durant el passat cap de setmana s’havien reunit el govern de l’estat i els màxims representants sindicals, i malgrat les llarguíssimes reunions, no havien arribat a un acord, especialment pel que fa a l’edat de jubilar-se, uns entestats que s’havia d’allargar fines els 67 anys i els altres que no passaven dels 65, sota l’amenaça d’una altra vaga general.
   També avui, ens assabentàvem que els col•legis de metges catalans demanaven poder jubilar-se als 70 anys, encara que fos de manera voluntària.
   Jo estic per allargar l’edat actual que serveix de topall per plegar de treballar, i no precisament perquè comparteixi la política del govern central, sinó per algunes raons que considero de pes. Algú que em conegui pot dir que, ves de que va aquest, ara que ja és pensionista des de l’endemà de complir el 65è aniversari.
   I precisament els que em coneixen més de prop, saben el que em va costar acceptar l’entrada al món de les classes passives i el em costa encara avui. De fet, tenia l’opció de poder allargar la meva vida laboral, però ho considerava injust, si tenia en compte el nombre creixent d’aturats.
   Potser més que parlar d’una edat topall, argumentant que s’ha allargat molt la vida de la gent, valdria més tenir en compte els anys que cadascú ha esmerçat treballant al servei de la societat, i la generació que ara s’està jubilant, en general, va començar a treballar molt abans que no pas ho fa ara, que per sort o potser no tanta, comencen molt més crescudets que no pas la Fina, per exemple, que als 17 anys ja feia de mestra a Solivella i des d’aleshores, no ha parat ni un dia.
   Els que hem madurat en els nostres afanys polítics i socials, tenint quasi sempre present allò del “nord enllà” que ens deia Espriu, ara també veiem que molts d’aquells països en els que ens voldríem emmirallar, han allargat l’edat de la jubilació, i en general son més rics i més productius que nosaltres.
   A més a més tinc la impressió, que si aquesta discussió la tinguessin gent jove, que tot just comença o potser encara no s’ha estrenat en el món laboral, i de veritat volessin treballar, que aquesta és una altra, no hi posarien tants obstacles per arribar a un acord.

   Al llegir l’entrevista, que “El Pont de Fusta”, feia a l’aleshores candidat i ara ja, diputat al Parlament de Catalunya, el nostre alcalde Josep Poblet, li preguntaven per com s’ho faria per poder complir amb els tres càrrecs que tindria.
   Els entrevistadors es referien naturalment, als càrrecs d’elecció, directe o indirecte, no pas als que després s’afegeixen en funció del principal, per recordar les polèmiques dels 14 càrrecs que acumulava la muller del president Montilla o els molts més que tenia encara en Felip Puig quan era conseller.
   En cap cas poso en dubte les capacitats de les persones, i encara menys les d’en Josep Poblet, que indubtablement les té, com ben bé ho ha demostrat. Però hi ha altres limitacions, que ho son perquè crec que ningú és capaç de controlar-ho tot, i molt menys el temps. Dic això per una experiència personal que he viscut.
   A finals de l’estiu del 2007, vaig demanar una entrevista al president de la Diputació, per a exposar-li un problema d’interès agrícola que afectava a les nostres comarques, no pas res personal, del qual, creia que hi podria contribuir a trobar una solució, com havia passat a Lleida, sense anar més lluny. La secretaria particular, al cap d’uns dies, em van comunicar que podria ser el dia 15 de gener següent.
   A la data assenyalada, vaig tenir ocasió d’exposar les meves preocupacions al president de la Diputació, i com que era una tema que, naturalment, no coneixia a fons de forma directe, em va dir que parlaria amb les persones del seu entorn que n’estaven assabentades, i que ja em diria quelcom.
   Han passat quasi dos anys i la resposta no ha arribat encara. Val a dir que en cap cas el president em digué que allò no era important, ni que no era de la seva incumbència, ni que jo no qui havia de preocupar-me d’aquelles cuites... Per tant, considero lògic que havia de tenir una resposta, del signe que fos, però en definitiva, una satisfacció. Doncs no ha estat així.
   Tot això m’ha vingut a la memòria quan precisament el vespre de la felicitació nadalenca, del brou, pa i botifarra, i del torró més llarg del món, un pagès del poble, precisament molt amic del flamant diputat, em va palesar la seva preocupació sobre els mateixos problemes que jo havia anat a plantejar al president de la Diputació gairebé dos anys enrere.
   El temps deu ser un bé escàs ... i potser, també selectiu.