Tal  dia com avui, fa 35 anys que es va aprovar la Constitució i per aquest motiu, a Madrid han fet el cerimonial habitual, i en canvi, a Barcelona, n’han fet una altre que és novedos, en tant que, anys enrere no es feia, i pel que sembla, més que un acte en honor i glòria de la Constitució, ho és en contra dels que reclamem el dret a decidir.

   Pel TN migdia, he sentit les declaracions d’un dels dirigents de la organització d’aquesta manifestació no tant nombrosa com s’esperava, que pontificava dient que si no fos per aquesta Constitució, no hi hauria Generalitat. Ocu al datu! Qui declarava això no era el suficientment gran com per recordar que abans del 1939, ja existia la Generalitat de Catalunya, per no dir, que molts més anys i alguns segles i tot, ja hi hagué la Generalitat, de la qual el senyor Mas n’és el 129è president, i que el primer, en Berenguer de Cruïlles ho va ser del 1359 al 1362.

   En tot cas, era una mica grandet, al menys per recordar o saber, que tan el decret del govern de Suárez restablint la Generalitat de Catalunya, així com el decret de nomenament de Josep Tarradellas com a president, també foren anteriors a l’aprovació d’aquesta Constitució que avui en celebraven l’aniversari.

   Crec recordar, que en aquell entorn preconstitucional, també es va legalitzar de forma il·legal el Partit Comunista d’Espanya, i només uns quants militars en feren escarafall, per la senzilla raó de que era una voluntat majoritària en un moment excepcional.

   I com que era un període ben peculiar, al final d’una llarga dictadura, instaurada de forma totalment il·legal i anticonstitucional, els diputats constituents, van redactar una carta magna sota la pressió d’aquests quaranta anys de règim nacional sindicalista, de possiblement a dia d’avui, estaria redactada i aprovada amb altres continguts, motiu pel qual no seria cap atzagaiada la seva modificació.

   Per això avui, que quasi que han passat 40 anys més, per alguns, sembla un disbarat que es pugui tocar la Constitució, i més encara que es vulgui emprar-la per impedir el dret d’autodeterminació, a l’empara de la norma més elemental en democràcia, que és votant i acceptant el veredicte de la majoria. Es tan difícil d’entendre això?

   Només hi pot haver una exigència, i és que uns i altres, tots, tinguin dret a exposar les seves raons, defensar-les i demanar el suport dels ciutadans en un referèndum. Això si, que uns i altres ho facin amb claredat i honestament, no com aquest senyor a qui mi he referit al principi, que falseja la veritat, per defensar el seu argument.

   I això, malauradament, en aquests temps, sovinteja massa.