Ahir es va rememorar el 75è aniversari del bombardeig a Vila-seca que va ensorrar quatre cases del carrer de Sant Antoni, aleshores de Pi i Margall. Per aquest motiu es va fer un acte senzill i emotiu en record de les víctimes de les bombes al poble.

Entre els assistents, la Maria Pineda Ballvé, era la única que ho va viure directament. També hi havien alguns parents més o menys llunyans dels immolats.

   Aquest episodi de les bombes, era dels pocs que m’havien parlat d’aquells anys de la guerra. La mare m’havia explicat, que quan aquell dia fatídic, van sentir l’udol de les sirenes, totes les noies aprenentes de l’art de las costura que hi havien a la casa, sortiren cuita corrents. Ella i sa germana, van anar a refugiar-se a la casa del davant, a ca l’oncle Cisco Cardona, que com és pot copsar, era com sortir del foc per posar-se a les brases. També amb va explicar que la Maria Clavé, que hauria sigut la seva cunyada, va sortir com esperitada cap al refugi que hi havia carrer amunt, tot i que, al cap d’uns instants, la van veure tornar mentre els hi deia que amb les presses, s’havia descuidat d’acomiadar-se de la seva tia, la Rosa Clavé, i això va ser la seva mort, al costat de ses cosines Dolors i Rosa Garrabè i el fill petit d’aquesta. De fet a la Rosa no l’han inclòs a la llista de les víctimes, potser perquè va morir un mes després.

   No fa pas gaire que l’Antonieta Tost em va explicar la seva trista vivència, quan va quedar colgada de runes, sota la protecció de la porta del carrer de la casa, on va passar llargues hores esperant el rescat sense gairebé poder-se moure. Fa unes setmanes mitjançant el Facebook vaig llegir que l’Antonieta Meix que era filla de la Rosa Garrabè, també si va trobar atrapada sota les runes, però tingué mes sort que sa mare i son germà, i fou rescatada per en Ramon Sendra, que com molts altres vilatants ver fer el possible i l’impossible per treure a tothom de sota les runes, els vius i els morts.

    Uns anys més tard, jugar a les pedres, pel damunt de les runes d’aquella casa d’aprenentatge de costura, va ser una cosa usual durant la infància de la generació dels fills d’aquelles noies d’entre 15 i 20 anys que van viure directe o indirectament aquell trasbals. En realitat no hi anàvem a jugar ja que no hi podies passar massa temps, perquè l’entorn no donava gaire de si, i per tant al cap d’una estona anàvem a parar al pati de ca Còrdova, que nosaltres en dèiem el pati de ca Salvi, perquè allí hi vivia Salvi Granell que era de la nostra edat. El patí era pla i suficient per jugar-hi a tot. On hi havia aquest patí és a la vora d’on avui s’havia convocat aquest acte d’aniversari, tot i que arribada l’hora es va cercar el recer i ens vam plantar just on anys abans, hi havia la torre de la presó.

   Anar a les pedres, que era com la canalla nomenava aquell indret, tenia a més a més, l’esquer morbos de trobar-hi un didal, unes tisores o un rodet de fil de les noies que anaven a aprendre de cosir. Recordo que un dia hi vaig trobar un didal, que va resultar ser que era de la mare. Ella el va guardar mentre va viure, a la capsa dels records entranyables.

   Les dues cases estaven totalment enrunades, però a la de més amunt en quedava un tros identificable que era la cuina amb la seva porta però sense sostre i l’habitacle que quedava a sota. Des d’aquella porta va contemplar la tragèdia la Rosa Clavé i els xiscles que feia veient com la casa esdevenia de sobte, tomba de filles i nets, va quedar gravats per sempre a la memòria d’aquelles primeres persones que van acudir a veure la desgràcia. 

   De les dues cases caigudes a la part de dalt, la que fa cantonada amb el carrer de santa Bàrbara, aviat va ser desenrunada i habilitada per guardar les feixines pel forn d’Esteve de la Brígida primer, i més endavant si va fer la casa que hi ha actualment.

   Les cases de més avall, una de les quals era del carreter Carreté, on hi va morir l’avi de la Fina, entre d’altres, van ser reconstruïdes i del que hi va passar fa 75 anys només en queda el record. A ca la modista però, encara avui és un solar, i així s’afegeix com testimoni passiu de la tragèdia.

   Aquest és un des episodis que hauríem de rememorar, per a que ni aquí ni enlloc, tornin a passar mai més.