Amb el règim republicà les relacions entre l’Ajuntament i l’Església van suposar un canvi substancial, a partir de que la Constitució, proclamava l’estat laic. Això trencava una relació de l’Església amb el poder civil de molts anys, sobretot pel que fa al paper que tenia no solament en l’aspecte estrictament religiós, com era el cas dels naixements-batejos, casaments i defuncions, en que el registre parroquial esdevenia gairebé idèntic al registre civil, sinó també en altres aspectes de la vida civil, en que el rector de la parròquia, esdevenia sovint talment com un notari i fins i tot, tenia poder per dirimir plets com si fos un jutge. He pogut veure com el meu avi Joan Clavé Solé va fer testament davant del rector de la Parròquia.

   Els republicans van celebrar especialment que no fos necessàriament obligatori passar per l’església catòlica per a les cerimònies transcendentals de la vida com el naixement, el casament o l’enterrament, fins i tot es va posar el nom de la primera nena inscrita al registre civil sense bateig al carrer on vivia. Naturalment que hi havien persones de convicció republicana que van seguir fent ús de la tradició religiosa.

   En un altre nivell, es donava per fet que, els capellans, tenien cura de l’assistència a pobres i passavolants, amb diners o recursos provinents de l’Ajuntament. Aquesta delegació la va ser retirada a la primera sessió que tingué el nou Ajuntament Republicà, i la va assumir.

   Al cap d’uns dies d’aquest acord municipal, el nou Ajuntament, de Vila-seca, després d’un dubte raonable, també va prendre l’acord d’adherir-se a la petició instigada per l’Ajuntament de Gijón, de que els Jesuïtes tornessin a ser expulsats d’Espanya. I com que es veu que la petició, fou escoltada per l’autoritat competent, a primers del 1932 es va dissoldre la Companyia de Jesús i es van confiscar els seus béns.

   Com que hi havia la tradició de que, una part dels actes religiosos al llarg de l’any, es feien al carrer, com era el cas de les processons, “creus”, rosaris de l’aurora, combregars, etc. ambla nova situació, calia demanar permís per a fer-les, i l’Ajuntament les autoritzava o no, i a vegades, negociava canvis de itinerari, com va passar a la processó de la primera festa major que es van trobar, quan l’Alcalde va vetar el pas per uns determinats carrers, per bé que la processó es podia fer per un altre itinerari. Es veu que els que hi havien d’anar, s’ho van prendre malament i la processó fou suspesa. Potser per això a l’any següent el Rector va demanar permís per fer un combregar general, directament al Governador, que el va autoritzar.

   Això trencava totalment, i fins i tot capgirava una dinàmica ancestral en que el rector de la Parròquia no solament convocava quan volia les manifestacions pels carrers i places, i no solament això, sinó que quan s’esqueia, feia que les vies urbanes, romanguessin netes, polides i lliures d’entrebancs.

   Com que les cases son de cadascú, però les façanes son publiques, durant aquest període de la primera part de la Segona República, a l’Ajuntament se li va presentar un problema, que fou al voltant del fet que a la nit del 18 de juliol de 1933 fot mutilada l’estatueta de “la Republicana” que hi havia a la font de la plaça de Castelar, que vaig explicar mesos enrere, i com que es va sospitar que ho hauria pogut fer algú de dretes i possiblement missaire, l’Ajuntament a més de demanar al Govern Civil que s’investigués fins a trobar l’autor de la malmesa, i d’encarregar a Joan Salvadó la reparació, també va acordar que es retiressin de les façanes de les cases qualsevol rètol de caire religiós que hi hagués a les façanes, i a més a més que es retiressin les imatges religioses que hi havia pels carrers.

   Algú va interpretar que el “sabotatge” a la Republicana era una mena de revenja per haver-se fet fonedissa una capelleta amb un Sant Antoni, que segons tinc entès es trobava situada a una de les parets de l’antiga presó del poble, que era una torre que hi havia a la cantonada de la plaça de Pi i Margall amb el carrer de Joaquin Costa, emprant els noms vigents aleshores i que s’havia d’enderrocar, com va ser. Al menys així es va publicar a La Veu de Tarragona del 27 de juliol.    

   En relació a aquestes capelletes, possiblement n’hi havia una a cada carrer amb nom de Sant, on si plantificava una petita imatge al·legòrica. Avui, encara n’hi ha tres, una a ca Alimbau al carrer de Sant Josep, una altre en una mena de magatzem a la placeta de Sant Esteve i una tercera a la plaça de Sant Antoni, cantonada amb el carrers dels Ferrers, a ca Badia, i que segons em van explicar era la mateixa que hi havia a l’antiga torre de la presó, d’allí al costat.

   Aquell acord municipal del 18 de juliol va ser recorregut pels senyors Sampons i Fernàndez de Còrdoba, de dues de les cases bones del poble, però l’Ajuntament no el va estimar i mantingué l’ordre de retirada.

   La qüestió de les imatges, duia de corcoll l’Ajuntament, ja en aquest primer període, encara que més endavant fou molt pitjor, fins i tot calia tenir cura del carro dels morts, i, quan hi havia un enterrament pel civil, es substituïa la creu per una pinya.

   Un altre conflicte polític-religiós, de l’època ho era amb les campanes, que estan situades al campanar i per tant, a l’església, motiu pel qual venia a ser un domini del clero. Però les campanes, a més de tocar a l’angelus, a missa o al rosari, també tenien funcions civils, com el cantar els quarts i les hores, l’avís d’aixecar-se del llit al temps de les collites i els límits del descans del migdia, i de tant en tant, si sorgia una emergència, també tocaven a somatèn o a foc.

   Després del 6 d’octubre de 1934 amb la proclamació de l’estat de guerra, la dissolució de la Generalitat i l’empresonament dels màxims responsables, hi hagué un relleu del Consistori, nomenat a dit pel Comissari de la Generalitat, van canviar les tornes i l’Església va tornar a reviscolar. Ja vam veure com l’alcalde de Vila-seca havia recorregut al bisbe de Tarragona per intercedir per uns presoners. Va ser aleshores quan, en relació a les campanes, el Rector de la parròquia, va demanar a l’Ajuntament que els dies de festa de precepte no toquessin les campanes en els tocs relatius a l’horari laboral, atès que treballar en aquells dies era pecat. A l’Ajuntament, hi hagué discrepàncies contradictòries en relació a la petició, atès que el fet de tenir un estat laic no havia canviat, però van demanar dictamen a la Comissaria de la Generalitat, que va emetre en el sentit de donar raó al capellà.