Fa uns dies que a la Laboral de Tarragona hi hagué l’acte solemne de la beatificació múltiple  dels 522 “màrtirs” de la guerra civil i per extensió durant el període republicà que el va precedir.

   Aquest acte ha servit perquè un sector de la societat, recrimini a l’Església Catòlica el no haver demanat perdó per la seva vinculació amb el franquisme i els assassinats que també va fer i que, amb l’afany del que se’n digué la recuperació de la memòria història, pretenia posar a la llum totes les morts provocades pels nacionals tant en temps de guerra, al marge de la lluita armada, com en el període següent, amb o sense judicis dels que foren qualificats de sumaríssims.

   A Vila-seca val a dir que hi van haver víctimes de la guerra civil, un llistat de les quals, trobem en la llista que hi ha al llibre “Història de Vila-seca” de Josep Morell, entre la qual si ubiquen algunes persones que no van ser pas al front, ni tampoc van ser afectades per les bombes. Pel que he pogut saber, i a risc de que no n’hagi sabut trobat més, n’he vist dues de cada banda.

   El vicari Mn. Jaume Constantí, fou empresonat en un vaixell, on va morir de malaltia, i Esteve Calvó fou segrestat i possiblement afusellat per milicians. Els senyors Tatay i Cherta tots dos de Salou, foren afusellats un cop acabada la guerra havent estat condemnats per rebel·lió militar. Tinc per segur que en cap dels quatre casos hi hagué intervenció directe de cap vila-secà.

   L’Església catòlica doncs, arreu i també al nostre poble, al llarg dels temps ha anat alternant llargs períodes de concomitància amb el poder amb altres més curts, de diguem-ne dificultats per influència precisament dels governs de torn.

   No pretenc pas fer una anàlisi històrica d’aquest conflicte, ja que no tinc els coneixements que cal tenir per fer-ho, senzillament em limitaré a comentar tot allò que m’han explicat els que ho han viscut, així com, el que jo mateix, he pogut anar veient al llarg dels meus setanta anys.     

   Per començar, pot servir com exemple de la influència de l’Església, el posar noms de sants a alguns dels carrers de la Vila com els de Sant Antoni (abans d’Enterranes i la plaça de Flix), Sant Pere (abans del Mig) i Sant Josep (abans Raval de Geltruch, que potser és un antecedent de Xatruch), Sant Bernat (abans del Joc de la Pilota), també hi havia el carrer de Santa Bàrbara i la Placeta de Sant Esteve dels que no sé si abans tenien un altre nom.

   Així doncs, després de la proclamació de la Segona República, l’Ajuntament format el 1931, d’acord amb les eleccions del 12 d’abril, a molts carrers  se’ls hi va canviar el nom, i en tot cas, a tots els que duien noms de sants: El de Sant Antoni, carrer i plaça, va passar a ser de Pi i Margall, el de Sant Pere prengué el nom de Blasco Ibáñez, el de Sant Josep fou d’Angel Guimerà i el de Sant Bernat prengué el de Josep Gaya.

   El signe popular de rebuig a l’Església fou l’enderrocament de la Creu de la Beguda. No sé pas si la Creu abatuda era aquella a la vora de la qual al segle XII si elegien els jurats del terme de Salou el dia 6 de gener de cada any. A l’any 1951 es va tornar a posar la Creu, feta de ferro forjat per Antonio Mas. La Creu de la Beguda era a la cruïlla dels camins de Tarragona i de la Pineda, i recentment s’ha canviat l’emplaçament per raons urbanístiques. 

   Tornant a l’abril de 1931, els regidors elegits i dues persones més, es van constituir en Junta Revolucionaria, ja que abans de la constitució i  presa de possessió, i de forma immediata, ja van ocupar l’Ajuntament, i el mateix dia 14 van acordar entre altres coses, requerir al capellà que es manifestés i era addicte o no al nou règim republicà. Calia saber la seva posició,  per deixar clar amb quines cartes jugava cadascú. No tinc constància de la resposta, que segurament que devia ser diplomàtica. Ves a saber.