L’altre dia, amb motiu d’una fotografia aèria del poble, que va penjar el Pep Aleu al Facebook, vam mantenir un pica-pica sobre una petita part de seu contingut, en concret de l’Hort del Pep, no pas del Pep Aleu, és clar. La finca l’Hort del Pep, amb masia inclosa, del meu record, era propietat del senyor Roig, i era una finca gran, per ser com era a les parets del poble, situada entre la via del tren i l’Hort del Colomí, i des de les parets del Castell al carrer del Carril, fins més enllà del desviament de la general.

   Per cert que, en aquesta part de la finca al costat de baix de la general, si va fer durant uns anys el cos de Sant Antoni, posant-se a la pista, l’arrauxat nom de “hipòdrom Guerrita” que era el nom d’un cavall propietat del ramader Joan Graset que anys enrere guanyava totes les curses del cos de Sant Antoni sempre que el genet fos en Xatruch. Abans de l’hipòdrom aquesta parada va estar platada de vinya, d’aquells ceps híbrids que produïen alcohol metílic per comptes de l’etílic que és el que cal.

   L’any 1955 es va obrir la que en vàrem dir, carretera de l’Hort del Pep, que enllaçava el final del carrer del Carril, amb la general desviada, i aleshores ens vàrem assabentar que la finca estava dividida per aquesta mateixa carretera en dues propietats, la del senyor Roig a la part del poble i la de la seu germà, Ambrós Roig Font, la part al llindar de les vies i que l’Ajuntament va fer per comprar-la sense arribar a un acord.

   El principal atractiu d’aquesta finca a tocar del poble estava en el llac artificial que hi havia, i que nosaltres en dèiem el “lago”. Aquest embassament que ara està rehabilitat sense aigua, al seu temps complia el paper que li esqueia, amb les aigües provinents de la mina dita de l’Hort del Pep, una mina que, tot i ser curta, rajava molt, tant que era impossible regar amb el dolç. Els mes grans expliquen que quan el llac estava ple, els amos i els seus amics de Barcelona fins i tot si passejaven amb una barca. L’aigua va permetre sostenir un arbrat al seu entorn molt variat i frondós amb espècimens que no es trobaven enlloc més del terme. Amb la secada dels anys 40 la mina va deixar de rajar i el llac es va quedar buit, i quan la mina va revenir, ja no es va tornar a omplir. La finca esdevingué un hort, treballada per mitgers o parcers.

   Van ser aquells anys quan la canalla hi anàvem a jugar, i una de les coses que més ens atreien a més a més del propi llac sec i els dos ponts de fustes trencades, eren les lianes que penjaven dels arbres i que ens permetien fer de Tarzan, i patir més de quatre costellades i algun braç trencat. La finca tenia un encant especial ja que era totalment diferent als andurrials on la canalla anàvem a jugar. Quan es va arranjar l’estació i s’enderrocà el magatzem de les mercaderies, es va construir una paret alta, que barrava el pas des dels terrenys ferroviaris a la finca, així hi tot, quan la retxa estava tancada, que volia dir que hi havien els amos, ens espavilàvem per saltar aquesta tanca.

   Després la retxa situada davant de la del castell, sempre estava oberta, atès que el Sr. Roig es va dedicar a la compra al major d’hortalisses, durant els anys que, amb la revinguda de les aigües la pagesia del poble tenia una abundant producció de verdures, especialment tomàquets, bajoques i pebrots. A l’esplanada davant del mas si amuntegaven les caixes i sacs després de que el mateix senyor Roig anava pesant els embalums en una petita bàscula. Com que havia de fer diverses pesades, en un paper anava anotant les lectures dels pesos i tot seguit les sumava, i a tots sorprenia la seva habilitat de sumar les dues o tres columnes de números alhora.

   El mas de l’Hort del Per era gran però no pas majestuós i estava encarat al mar, més endins i de cara a sol ixent hi havia la casa dels masovers que eren Martí i la Rosita i entremig quedava una mena de sot per on es baixaven unes escales per accedir al lloc on entrava l’aigua de la mina, és a dir que era molt planera. Pel caminal, on més tard si va fer la carretera, hi havien unes rengleres d’uns baladres que a nosaltres ens semblaven gegantins i que els nostres pares hi anaven a collir-ne flors per a posar damunt els sacs de gra com insecticida per protegir-la de la papallona que el podia malmetre.

   Cap al final de la finca, a vora la carretera nova, hi havia un altre mas petitet, on hi visqueren durant un temps la família de l’Evarist Amposta, que era de la nostra edat, i al costat mateix si van instal·lar uns assecadors de cebes que feien patxoca. Quan es va deixar la tasca d’assecar cebes, van emprendre la de torrar fruits secs i especialment les llavors del gira-sol, una part de les quals, en Martí Planas repartia pel comerç del poble especialitzat en les llaminadures.

   La família propietària de l’Hort del Pep, eren de Barcelona i no es van emparentar amb ningú del poble, per això, un cop liquidats els seus bens (també tenien la propietat del Mas de l’Espinac, avui al terme de Salou) que segurament han adinerat amb abundor, s’han fet foinedissos, i si no fos pel nom que s’ha posat al carrer que va per sota l’antic arbrat al voltant de l’estany, ja no en quedaria gaire cosa.

   Per molts dels que sent canalla, hi vam jugar, anys més tard, quan encara la carretera de l’Hort del Pep no s’havia convertit en el carrer Galzeran de Pinós, hi havent-hi molt poc trànsit com hi havia, va ser passeig de festeig per a moltes parelles que cercàvem una mica de intimitat. Per això, aquesta part del poble tal com surt a la fotografia del Pep Aleu, esdevé per molts vila-secans un record inoblidable.